Bienve Moya

Llegendes d'arreu

Dracs i mulasses. Bèsties festives

Les bèsties de la festa. Dracs i mulasses.

En l’actualitat, el passat històric més fiable que podem donar a les baluernes que anomenem bestiari festiu, incloent-hi gegants i altres figures, és la processó del Corpus, a la qual han assistit (i en algun lloc encara continuen assistint), la majoria d’ells representant els mites i símbols del cristianisme. Diu Duran i Sampere en “La Fiesta del Corpus”, que: “Entre les representacions que prenien part a la processó de 1424 hi havia l’Àguila, que (…) anava prop de sant Joan, havent pogut representar a aquest evangelista”. Però l’àguila sol tenir —i avui encara conserva en alguna vila— una altra autoritat, així ho narra el mateix autor: A la coronació del rei Martí [l’Humà], que van fer-se a Saragossa, els Consellers [de Barcelona] van enviar-hi l’entremès de l’Àliga perquè acompanyés els Síndics, com si uns i altres formessin part de la delegació oficial de la ciutat”. “També anaven a la processó (…) el Bou i el Lleó, als quals se’ls ha pres pels símbols dels altres evangelistes [sant Lluc i sant Marc]”. I segueix  l’autor informant-nos que també hi assistien: “el Drac, que havia acompanyat a santa Margarida, i la Víbria que ho havia fet amb sant Jordi. I encara va afegir-s’hi la Mulassa, que potser també va escapar-se d’algun antic entremès”. Segons els arguments de Duran i Sampere —i amb ell molts altres folkloristes: Amb el pas dels anys, tal com va passar amb el Gegant, que havia abandonat David (…), també aquests animals van anar-se separant dels personatges corresponents, dibolint-se el primitiu significat i confonent-se amb d’altres”.

Però l’existència d’aquests elements festivo-religiosos, els entremesos, no pot haver començat amb el Corpus, sinó que, amb tota probabilitat, parteixen d’una antiguitat més remota, i els quals podriem emparentar amb les màscares que en diversos estadis de la civilització, ha fer servir l’home per mostrar-se a ell mateix tot allò que l’envoltava i que no comprenia prou: l’essència del foc; el perquè dels cicles de la vegetació; la foscor i la llum, el moviment dels astres, etc. etc.

Des del seu siti de mer d’espectador, l’ésser humà contemplava el magnífic i sovint esparverador teatre de la natura i necessitava tenir imatges simbòliques per a cada cosa, imatges que fessin aparèixer els elements inintel·ligibles amb signes interpretables. Símbols com ara la màscara de l’ós que encara avui juguen per carnaval a fer sortir de la seva cova, a caçar, o fer ballar a la plaça, a Bielsa o Sant Llorenç de Cerdans. O també les Màscares dels Plens de la Patum, que a mena d’homes del bosc revestits de verdor, escampen, on viuen els homes, el seu poder regenerador en forma d’agressió ritual  o espurnes de foc. Mulasses, Bous, Dracs, Àguiles, etc. haurien actuat representant els diversos elements en diverses cerimònies festives d’antigues creences i posteriorment passaren a la gran cerimònia del Corpus Cristià.

Durant l’alta Edat Mitjana són coneguts a tot el Llenguadoc els “Jocs de Déu”, festivitats corresponents al nostre Corpus que, com aquest, venien a rellevar les remotes festes de la primavera. Diu Manuel Garrido en “Las Fiestas del Corpus-antiguallas granadinas”, parlant del més conegut entre tots aquests entremesos, la Tarasca, que: “Una de les característiques més ressenyables del seu seguici a Tarascó és l’agressió ritual que s’estableix amb el públic”. I per expressar-ho tradueix a Frederic Mistral: “els portants —diu Mistral—, arrenglerats amb el monstre (…) s’obren pas entre la massa entusiasta amb vits de bou. Súbitament un d’ells li encen la gorja del monstre, el qual refuba, els narius fumejant, i envesteix com una tempesta. El poble, embriagat, exaltat, espantat, xiscla alhora de por i de plaer. La Tarasca amenaçadora i alegre (…) treu foc pels queixals, i es llença contra la ciutat com un cicló nascut a l’infern”. Vet aquí una estampa de mitjans del segle XIX, que podria ben bé traslladar-se al present d’alguna de les nostres festes.

“El Drac —segueix l’autor—, figura arquetípica del medievo, a més d’estar lligat originàriament al cicle agrícola primaveral, acompleix des del romànic funcions simbolico-estètiques”. I segons Jacques Le Goff (citat en el mateix llibre): “…és omnipresent en el món dels herois feudals (i) manifesta les obsessions col·lectives de la classe feudal i la seva civilització”.

D’aquesta darrera afirmació a Catalunya en tenim bons exemples: les llegendes de Dracs i cavallers, feudals i reials: El Drac de Sant Llorenç de Munt, mort per Jofre el Pilós; el Drac de Banyoles, mort pel mateix Carlemany o per sant Mer, etc., per rematar-ho amb sant Jordi.

He triat el Drac com imatge de totes les altres figures del bestiari, perquè exceptuant l’Àguila, a qui se l’aparella en magna representació de la ciutat, totes les altres venen a tenir una part del mateix simbolisme. Per exemple, la Mulassa, o mula-guita, ha vingut a ser un Drac (mula-guita o mula fera) en viles on no existia o existeix la tradició d’aquest. Ha vingut a ser una altra imatge del Drac, o bé hauria rellevat una antiga figura, la Tarasca, en altres llocs. Potser hi hauria alguns casos on la Mulassa podria haver-se confós amb el cavall o mula blanca procedent d’altres cerimònies, com el carnaval.

El Drac està relacionat amb el cicle agrícola primaveral, ho està, entre altres raonaments, perquè aquesta bèstia impossible, com a simbolisme està lligat a l’aigua venint a ser, en moltes llegendes, el guardià (o carceller) de l’aigua que naix en el més profund de la terra. Frazer a “La Rama Daurada” ens diu que la llegenda de sant Jordi que nosaltres coneixem és també coneguda a orient com un conte popular, i que en moltes versions la bèstia que té raptada la princesa “es una serp o Drac que s’ha apoderat d’una deu d’aigua no permetent que aquesta arribi al poble si no és amb l’oferiment d’una víctima humana”. En el “Diccionario de los simbolos” Juan-Eduardo Cirlot ens explica que en la mitologia xinesa l'”associació Drac-llamp-pluja-fecumditat és molt freqüent en els textos més antics”. El Drac” —continua el mateix autor—, és una figura molt utilitzada en totes les civilitzacions, que posseeix variada morfologia i inclús hàbitat”. Cirlot cita Ramiro Pinedo per descriure’ns una sèrie de possibilitats de Dracs, que poden ajudar-nos a reconèixer algunes de les nostres bèsties de la festa: “Els uns li donen cos de serp amb ales… viu a l’aire i a l’aigua, posseeix una enorme boca i devora els homes i als animals… D’altres el fan terrestre, de boca més modesta, també vola i s’alimenta de sang dels animals que mata… I encara no falten els que el consideren amfibi amb cap d’hermosa dona de llarga cabellera, i més terrible que els anteriors”. Potser d’aquesta forma de Drac femení parteixi la Tarasca, que encara que no tingui cos femení és evident que durant alguns anys, i en algunes ciutats, va estar relacionada amb aquest genere; vegem sinó que en diu el ja citat Miguel Garrido en “Antiguallas granadinas “: “I la mateixa Tarasca va acabar per significar a Granada i a tota Espanya, no tant el Drac sinó més aviat la dona que anava asseguda damunt d’aquest”. Potser fora necessari apuntar aquí que la Tarasca, a molts llocs de la Península, duia una figura femenina a cavall. A aquesta figura se la vestia cada any a l’última moda; així també ho conta Baroja de la Tarasca de Madrid. Al Principat aquest costum de vestir el dia del Corpus una figura a l’última moda era reservat a la Geganta. Aquest costum de vestir la figura femenina de la Tarasca va durar tant de temps que en el mateix darrer llibre citat llegim: “Ja en anys més propers -allà pel 1937-, la Tarasca va començar a vestir-se-la amb abillaments regionals, i darrerament rendint culte a la novetat, ha hagut algun any que l’han vestida de hostessa”.

Al nostre país, on —fins avui— no ens és coneguda aquesta relació entre el Drac, la Tarasca, i la figura femenina, malgrat tot hi han indicis que podria haver existit: la Mulassa de Solsona és cavalcada per un nino (el Pere Rico), i la pròpia figura de la Mulassa (sobretot la mula-guita de Berga) desconeguda (que sapiguem) en altres llocs on es coneix la Tarasca, fa que puguem pensar que una i altre podrien haver estat la mateixa figura en diversos indrets. Això mateix creu Juan Salvat Bové en “Los Gigantes y Enanos de Tarragona” citant Aureli Capmany en “El baile y la danza”, el qual assegura que la Tarasca “A Catalunya apareix amb el nom de Mulassa, Mulaguita i també amb el de Cucafera”. Tot seguit Bové cita un document del 1701 a la ciutat de Barcelona on la Mulassa apareix descrita de la manera següent: Va sortir la que vulgarment anomenen mulassa que és una màquina que amb els seus gests diverteix el poble, guarnida de color blau amb franges d’or[…] en l’extravagància de la seva positura i damunt l’ample esquena s’hi va disposar una magrana que s’obria i tancava com una tramoia, manifestant-se dins d’ella dos àngels que també feien els seus moviments”. Com podem advertir aquesta Mulassa té poca relació amb el que avui nosaltres anomenem Mulassa.

 -Tipus i menes-

Després d’aquest repàs per la simbologia, passem a detallar com són i quins són els entremesos que conformen el bestiari festiu català. En l’actualitat la figura més extesa entre totes les poblacions catalanes és sens dupte el Drac. Avui són poques les ciutats i viles i pobles que no posseeixen un Drac per fer sortir a la Festa Major i en alguna altra data de l’any. Però no era així pocs anys enrera.

-El Drac-

La figura del Drac, avui tan coneguda, va adquirir la seva popularitat a rel del Correfoc de la Marcé de Barcelona, l’any [.?.]. Aquest any va fer-se per primera vegada al Principat una anomenada I Trobada de Dracs, que a partir del segon va prendre definitivament el nom de Correfoc, nom que ha adquirit tanta popularitat que avui se’l fa servir per significar una festa en concret. Aquell primer any del Correfoc hi va haver feina per trobar més de sis Dracs, i encara alguns d’ells eren tancats en magatzems d’on ja feia anys que no sortien i poca gent en tenia memòria. En aquell moment els Dracs existents, i que sortien regularment durant les festivitats eren: El Drac de Vilafranca del Penedès, el Drac de Solsona, el Drac de Vilanova i la Geltrú, el Drac de Sitges, el Drac de sant pere de Ribes, el Drac de Olot, i la Cuca Fera de Tortosa. Va descobrir-se que també existia un Drac a la Bisbal d’Empordà, i que a Lleida havia d’existir una bèstia de grans proporcions anomenada el Marraco. Aquest era el balanç dels Dracs en aquell primer any del Correfoc. Altres bèsties que portaven coets eren La Mumerota de Mataró (un bou), i les Mules-guites de Berga i de sant Feliu de Pallarols (La Garrotxa). La Mumerota feia poc que l’havien refet per participar en la Festa Major d’aquesta ciutat, les Mules-guites de Berga només surten per la Patum, i la de Sant Feliu de Pallarols surt al Mata-degolla que en aquesta vila representen per [la segona pasqua].

No podent donar, per raó d’espai, noticia de tots els Dracs que actualment existeixen a Catalunya, n’apuntarem uns quants dels quals es posseix més documentació antiga.El Drac emblemàtic de les festes catalanes deu ser el de Vilafranca, del qual els vilafranquins asseguren que poden rastrejar-ne la seva existència des del segle XV.

És una bèstia molt elegant feta amb fusta i afegits de cartró i roba, tota de color negre, amb una boca enorme que deixa veure una paorosa gorja [vermella].

Deu seguir-lo en valor històric, i també artistic, el de Solsona. Verd com un llargandaix, posseeix una característica ben peculiar: té potes armades de perilloses urpes d’àguila.

Els Dracs de Vilanova, Sitges i sant Pere de Ribes (aquests darrer és el més nou, amb distància, dels altres dos) a la mateixa comarca del Garraf, són animals de cartró (darreament s’han fet còpies de poliester, perquè diuen que són menys pesants). El de Vilanova és d’un verd lluent amb enorme boca i cua recargolada. El de Sitges simula tenir escates, passeja  un aire bonhomiós i el fan correr com un esperitat. El de Sant Pere de Ribes possseeix tres caps.

La Cuca Fera de Tortosa (una de més xica i una de més gran) són una mena de monstres entre cocodril i tortuga. Tenen unes llargues barres de fusta que els portadors, a través d’un resort, fan esclafir entre elles amb gran ensurt dels vianants.

El Drac de la Bisbal d’Empordà és una peça antiga, etnograficament potser la més valuosa de totes. Està confeccionat amb cuir, material amb el qual es creu que deurien fer-se la majoria d’aquestes bèsties antigament. De figura rodoneta, té un cap petit i allargat i és de color bru fosc.

El Drac d’Olot té un parell de caracteristiques que el fan interessant: camina en la posició d’un home, i és fet tot de vimet. El cos és a la manera de la Cargolera del Corrrebou de Cardona.

De les bèsties antigues, el Marraco, de Lleida es distingeix per ser la figura més grossa, una mica a la mena de les tarasques hispàniques, o altres figures que recoden els gargantues occitans.

-La Mulassa i el Bou-

Un altre grup de figures importants són la Mulassa, i també el Bou, que aquí els ajuntem perquè creiem que a molts llocs aquestes dues bèsties s’han confós presentant caracters molt semblants. Cap els anys setanta d’aquestes figures només sortien les mulasses de Vilanova, la de Solsona , i les mules-guites de Berga i Sant Feliu de Pallerols. De bou, cap aquesta data no en sortia cap que fos conegut. Amb la recuperació de les festes majors després del règim democràtic s’han reconstruit les mulasses de Reus, Tarragona, Manresa, Valls, Montblanc i també la de la parròquia del Pi a Barcelona. Les mulasses de Vilanova, que són tres, actualment són unes besties manses que fan la delicia dels menuts, les han batejat amb els noms de: La gran, la presumida, i la cabreta. la de Solsona, ja hem dit que duu un personatge a cavall, en Pere o Pedro Rico, que avui vesteixen de militar, però que fa ben poc els unics simbols que el distingien eren els de dur un gran xamberg i un llarg cigar a la boca. La de Reus en comptes de dents duu una ferradura a cada barrada fent-les esclafir a l’estil de la Cuca fera de Tortosa.

De bous no en coneixiem cap cap altre que els de Mataró: la Momerota i la Mumeroteta, i el de Solsona, però actualment se n’han construit o reconstruit a Tarragona, a l’Argentera, a Manresa, a la parròquia del Pi de Barcelona, i també al Vendrell. El Bou és en l’actualitat un entremés poc habitual en les nostres festes. Amadés diu en el seu “Llibre dels Gegants, Nans i altres Entremesos” que habia estat la bèstia que els carnicers duien a la processó, i que aquest entremés, cap mitjans del segle XIX habia degenerat tant que a la parroquia del Pi de Barcelona el prenien per un burro i li havien donat el nom de l’Ase del Pi. El bou, com ja hem dit més amunt se l’ha confós amb d’altres bèsties, entre elles amb la mulassa o amb una vaca. A Abejar (Soria) tenen un artefacte anomenat “La Barrossa”, que ve a fer l’efecte de la mulassa, o mula-guita: envestir entre la gent creant desordre i corregudes (Galeria de estampas y costumbres por los pueblos sorianos) de Miguel Moreno. Baroja, en l’arxiconegut “Carnaval” ens cita d’alguns casos de “vaquillas” que surten en alguns pobles pel carnaval i que venen a ser una mena de carcasses cobertes d’una flassada o llençol, i que tant podrien voler significar un bou, com un ase, com una mulassa, perquè d’aquestes mulasses, o mules blanques, o ases, Violant i Simorra en (Etnologia Palleresa) ens en cita una altra quantitat al Pallars i a la Ribagorça, i també a La Llacuna (l’Anoia) i a la Serra de Prades. Abans, però, de tancar aquest apartat voldriem citar el Bou de Foc. Aquest entremés consta d’una senzilla carcassa (que no cal que tingui forma de bou) a la qual per mitjà d’unes pinzes s’hi adhereixen tants coets com sigui possible. Un cop encés, el portant apreta a correr empaitant a tots els badocs del carrer. En l’actualitat de bous de foc en coneixem dos: el de Sampedor i el de Manresa (que anomenen bou-taler), i se’n cita un altre a Ascó, que jo no he vist.

L’Àguila, o Àliga, és un altre dels animals simbòlics que s’han reconstruit. Fins fa pocs anys d’aquesta bèstia només en restaven en actiu les de Valls, de Vilafranca, de Berga, de Solsona, d’Olot, i de Girona. Darreramen, però, se n’hi han afegit algunes més: A Reus, a Tarragona, a Sitges, a Manresa, a Mataró, a Montblanch, a Tortosa, a Badalona, i a Barcelona, i també s’ha retrobat la de la Bisbal d’Empordà.

En els últims anys, com ja he dit abans, s’han construit i reconstruit moltes bèsties festives. Algunes d’elles són reconstruccions o evocacions de les que havien existit anteriorment, d’altres no havien existit mai amb anterioritat. La majoria d’elles són Dracs de tota mena i forma. Però també s’han creat imatges noves: cabres, camells, cavalls muntats, ocells fabulosos, animals inclasificables, dones serps que podrien recordar la Víbria, etc, etc. Ara cal esperar que amb els anys aquestes bèsties de la festa, passin a ocupar en l’imaginari popular cada una de les seves localitats, el lloc que ocupen en les citades més amunt.

Advertisements

Single Post Navigation

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: