La Carassa

En Guia secreta de Barcelona, Al-Borak, Madrid, 1974. Josep Maria Carandell, escriptor i autoritzat cronista de Barcelona, mort l’agost del 2002, conta que en els vells carrers de Barcelona hi podem trobar unes carasses, de pedra esculpides, situades en alguna cantonada, o sota algun balcó, o sobre alguna llinda de portal, les quals ─i segons la tradició─ indicaven antics bordells o cases de tolerància. Una de les més coneguda d’aquestes carasses de pedra, es troba a la cantonada dels carrers Mirallers i Vigatans; una altra entre els Carrers de les Mosques i Flassaders; una altra al carrer Mestres Casals i Martorell, i una altra, de barbuda, sota un balcó del carrer de les Panses. Però la “carassa” no viu només dins el costumari mundà i secret de la ciutat, viu també en el costumari folklòric. En l’imaginari popular també apareix el mateix terme per denominar uns objectes semblants en la forma, però no en significació i en l’ús. Josep Maria de Sagarra, en les Memòries, volum II, ens introdueix a aquesta figura quan escriu «…un professor seu [parla d’un docent] de la facultat de dret, duia unes barbes d’insòlita longitud, si fa no fa com aquella carota que penja de l’Orgue de la nostra seu…». Aquesta “carota” que penjava sota l’orgue de la Seu de Barcelona és, precisament, la Carassa, un element característic del vell folklore nadalenc barceloní. Conten alguns estudiosos actuals dels costumari ─Amadeu Carbó, Celebrem el Nadal. Morera. Barcelona 2016─, que antigament sota els orgues de les grans esglésies hi penjava un “cap de moro”, a la manera dels que sovint podem veure que tanquen les claus de volta dels vells edificis gòtics. Els dies del cicle nadalenc l’Església permetia als organistes d’interpretar música profana, les llicencies de Nadal, llicències que havia contingut altres divertiments més escandalosos que les expansions musicals profanes. Aquest mateix professional organista controlava un dispositiu que prement-lo accionava la boca de la “carassa”, que es badava i en sortien confits i caramels, llaminadures que la canalla, reunida en ocasió d’aquelles “llicències d’orgue”, arreplegava a estiracabells. Fins mitjans del segle XX, d’enginys d’aquesta mena se’n coneixen arreu de Catalunya. A Barcelona n’existien a la Seu, a Santa Maria del Mar i Sant Just (en aquest temple encara la conserven a la sagristia). A partir dels anys vuitanta del passat segle, els afectes de la “recuperació” i reinvenció del costumari tradicional, emprés per l’associacionisme popular i recolzat per la Casa de la Ciutat, ha fet augmentar en gran mesura el vell imaginari ciutadà, i ha convertit la Carassa en una mena de gegantò que des de la Casa dels Entremesos, a la plaça de les Beates, fan sortir pel centre de la ciutat els dies de Nadal. Aquests vell costum nadalenc també s’ha reemprés a Vilanova i la Geltrú, on els dies 25 de desembre i 1 de gener, la Carassa (o enginy anàleg) fa rajar caramels sobre la canalla reunida. A Girona, a la plaça de la catedral, en un cafè que avui ja no duu aquest nom, jo hi havia vist la vella carassa catedralícia o això van dir-me que era.
Potser alguna llunyana i caricaturitzada reminiscència poden tenir aquestes carasses, que se la fa accionar, i obren la boca traient llaminadures…amb els fabulosos i llegendari caps parlants, el famós Mafomet del templers, per posar un exemple conegut; o el cap d’Orfeu, que seguí cantant quan va quedar-se sense cos; o altres celafors famosos, com sant Denís, apòstol de les Gàl·lies; o Santa Winifreda, a la qual van poder enganxar-li una altra vegada, i seguí resant i portant la vida virginal que l’havia distingida; i el trobador Bertran de Born, a qui Dant castiga fent-lo comparèixer amb el cap a les mans pel pecat d’enfrontar Enric Plantagenet i els seus fills. L’extravagant novel·lista Joan Perucho, en la seva novel·la, la Guerra de la Contxitnxina, ens presenta un d’aquests caps parlants, el magtatangal, que, a més a més, actua d’espia a favor d’un cabalístic protagonista, Alfred Darnell, ric comerciant català que és enviat a aquesta remota possessió colonial espanyola (l’actual Vietnam), precisament amb aquesta missió, espiar i desbaratar les maniobres dels naturals.

El carnaval, la quaresma, Rams i la pasqua

Carnaval. Actualment la data habitual que dóna entrada als dies de carnaval és el dijous Gras. Antigament havia començat pels volts de sant Antoni: per sant Anton fes lo Ton, diu l’adagi(un Ton és un esbojarrat). Més antigament l’entorn permissiu del carnaval hauria començat pels volts de Nadal, pel dia dels Innocents ─de fet, d’aquell entorn permissiu nadalenc encara ens queda el record de les bromades d’aquest dia. Avui, però, la festa comença el dijous anterior al dimecres de Cendra. Aquest dijous l’anomenem Gras. El nom li deu venir del costum de consumir menjars grassos, sobretot de productes del porc, durant els dies de carnaval. Dels vells costums gastronòmics del dijous Gras ens queda el record de la truita de botifarra o les coques de llardons que es consumeixen a moltes cases tal dia com avui. Divendres i dissabte són dies en què a la majoria de les poblacions on se celebra la festa amb una certa transcendència social, es dediquen a rebre el rei Carnestoltes, el qual llegirà el seu sermó o pregó en la plaça principal de la vila. En l’actualitat el diumenge ha passat a ser el dia més important del cicle festiu i es duen a terme la majoria de rues, cavalcades o desfilades de disfresses o carrosses. El dilluns i dimarts són dies dedicats a activitats carnavalesques segons el costum local. Dimecres és el darrer dia de carnaval i l’indicat per enterrar el rei Carnestoltes, enterrament que se soluciona amb la crema d’un ninot, que representa el rei, en algun lloc públic.

Durant l’any, les festivitats tradicionals es regeixen pel cicle solar: 12 mesos de 30 o 31 dies (amb la correcció del febrer), 7 dies cada setmana de 24 hores dividits en hores de llum i hores de fosca, un dels quals, el diumenge, és festiu. Entremig d’aquest pas oficial del temps, s’hi intercala la celebració de les festivitats. Les festivitats vénen a ser les etapes d’un tour que dura un any solar. Les civilitzacions agràries antigues feien començar aquest tour amb la primavera (pels volts del març) i l’acabaven amb l’hivern (aproximadament amb la celebració del Nadal antic. La festivitat pel 25 de desembre no és de creació cristiana. La civilització romana ja celebrava aquest dia dedicat al sol, Dies Natalis Solis Invicti i els mateixos romans ja l’havien tret d’estadis religiosos més antics. No hem de pensar, però, que entre una festa i l’altra hi ha una correspondència automàtica, hi ha coincidències, que no estan mancades d’oportunisme, però no pas una “continuïtat” o “reminiscència. Cada festivitat és una etapa que té la funció d’ordenar el temps civil a partir de commemorar els esdeveniments cabdals de la primera i antiga economia humana, l’agrària, “narrats” a través dels misteris de les primeres religions. A mesura que les societats es feien complexes, s’afegiren a aquelles essencials commemoracions les que celebraven esdeveniments cívics, polítics, històrics i, encara, les celebracions familiars i individuals: aniversaris, batejos, casaments, enterraments… fins a arribar a la confecció d’un complex calendari (pas del temps) amb la pretensió d’implicar tota una societat en totes les seves necessitats culturals i polítiques.

Situades entre els mesos de febrer, març i abril trobem unes celebracions, les ressenyades en el títol: la Setmana santa, la Pasqua i el Carnaval, sense data fixa en el calendari, i que es mouen a través d’aquests mesos; són les festivitats que, en comptes de prendre com a referència l’estable calendari solar, la basen en un arcaic calendari lunisolar, una composició de registres del pas de sol i del pas de la lluna combinats. La data solar d’aquesta combinació és l’equinocci de primavera, el dia 21 de març; la data lunar és el diumenge posterior a la primera lluna plena després de l’equinocci. Aquesta  última data ens marcarà el diumenge de Pasqua, la pasqua dita florida. Tot seguit, retrocedint cap al principi de l’any, tindrem que el diumenge anterior al de pasqua serà el de Rams, i exactament quaranta dies abans del diumenge de rams serà el dimecres de Cendra, darrer dia del Carnaval i primer de la Quaresma.

El carnaval, la quaresma, Rams i la pasqua. El calendari luni.solar

L’any 2014, el Carnaval cau en la data més endarrerida possible, el 2 de mar. Carnaval. Actualment la data habitual que dóna entrada als dies de carnaval és el dijous Gras. Antigament havia començat pels volts de sant Antoni: per sant Anton fes lo Ton, diu l’adagi(un Ton és un esbojarrat). Més antigament l’entorn permissiu del carnaval hauria començat pels volts de Nadal, pel dia dels Innocents ─de fet, d’aquell entorn permissiu nadalenc encara ens queda el record de les bromades d’aquest dia. Avui, però, la festa comença el dijous anterior al dimecres de Cendra. Aquest dijous l’anomenem Gras. El nom li deu venir del costum de consumir menjars grassos, sobretot de productes del porc, durant els dies de carnaval. Dels vells costums gastronòmics del dijous Gras ens queda el record de la truita de botifarra o les coques de llardons que es consumeixen a moltes cases tal dia com avui. Divendres i dissabte són dies en què a la majoria de les poblacions on se celebra la festa amb una certa transcendència social, es dediquen a rebre el rei Carnestoltes, el qual llegirà el seu sermó o pregó en la plaça principal de la vila. En l’actualitat el diumenge ha passat a ser el dia més important del cicle festiu i es duen a terme la majoria de rues, cavalcades o desfilades de disfresses o carrosses. El dilluns i dimarts són dies dedicats a activitats carnavalesques segons el costum local. Dimecres és el darrer dia de carnaval i l’indicat per enterrar el rei Carnestoltes, enterrament que se soluciona amb la crema d’un ninot, que representa el rei, en algun lloc públic.

Durant l’any, les festivitats tradicionals es regeixen pel cicle solar: 12 mesos de 30 o 31 dies (amb la correcció del febrer), 7 dies cada setmana de 24 hores dividits en hores de llum i hores de fosca, un dels quals, el diumenge, és festiu. Entremig d’aquest pas oficial del temps, s’hi intercala la celebració de les festivitats. Les festivitats vénen a ser les etapes d’un tour que dura un any solar. Les civilitzacions agràries antigues feien començar aquest tour amb la primavera (pels volts del març) i l’acabaven amb l’hivern (aproximadament amb la celebració del Nadal antic. La festivitat pel 25 de desembre no és de creació cristiana. La civilització romana ja celebrava aquest dia dedicat al sol, Dies Natalis Solis Invicti i els mateixos romans ja l’havien tret d’estadis religiosos més antics. No hem de pensar, però, que entre una festa i l’altra hi ha una correspondència automàtica, hi ha coincidències, que no estan mancades d’oportunisme, però no pas una “continuïtat” o “reminiscència. Cada festivitat és una etapa que té la funció d’ordenar el temps civil a partir de commemorar els esdeveniments cabdals de la primera i antiga economia humana, l’agrària, “narrats” a través dels misteris de les primeres religions. A mesura que les societats es feien complexes, s’afegiren a aquelles essencials commemoracions les que celebraven esdeveniments cívics, polítics, històrics i, encara, les celebracions familiars i individuals: aniversaris, batejos, casaments, enterraments… fins a arribar a la confecció d’un complex calendari (pas del temps) amb la pretensió d’implicar tota una societat en totes les seves necessitats culturals i polítiques.

Situades entre els mesos de febrer, març i abril trobem unes celebracions, les ressenyades en el títol: la Setmana santa, la Pasqua i el Carnaval, sense data fixa en el calendari, i que es mouen a través d’aquests mesos; són les festivitats que, en comptes de prendre com a referència l’estable calendari solar, la basen en un arcaic calendari lunisolar, una composició de registres del pas de sol i del pas de la lluna combinats. La data solar d’aquesta combinació és l’equinocci de primavera, el dia 21 de març; la data lunar és el diumenge posterior a la primera lluna plena després de l’equinocci. Aquesta  última data ens marcarà el diumenge de Pasqua, la pasqua dita florida. Tot seguit, retrocedint cap al principi de l’any, tindrem que el diumenge anterior al de pasqua serà el de Rams, i exactament quaranta dies abans del diumenge de rams serà el dimecres de Cendra, darrer dia del Carnaval i primer de la Quaresma.

Anem per parts, i encara que aquí ens avancem a proporcionar notícia de festivitats que es donaran en els mesos posteriors, en atenció a un pla més didàctic del llibre, relatarem, ara, aquestes festivitats. Començarem per la darrera de les festivitats del cicle que s’esdevindrà, la Pasqua, però que és la que ens serveix per calcular les altres: el Carnaval, la Quaresma, Rams, Setmana santa.

El Carnaval a Catalunya

Vilanova i la Geltrú.

Vilanova, malgrat el seu nom,que sovint porta a que la prenguem per una petita localitat és una antiga ciutat industrial de vora setanta mil habitants on aquesta festa, per raons massa llargues per encabir en aquest llibre, no hagué de suportar el trencament de la dictadura. Abans d’entrar la dècada dels cinquanta del passat segle, quan arreu el carnaval sofria la prohibició franquista, la ciutat tornà a tenir màscares pel carrer, a la rambla. Posteriorment s’hi anaren afegint les altres activitats del vell carnaval del litoral català, molt influenciat per la forma de vida dels antics “americanos”. L’activitat central del carnaval local, és el diumenge de les Comparses amb les batalles de caramels i la sonsònia d’una marxa, anomenada el Turura, que sentirem durant tot el dia interpretada per bandes i xarangues per tots els carrers de la vila. La festa, però, actualment sol començar la setmana anterior a aquest diumenge, el dissabte, amb els balls de mantons, i sol acabar el dimarts, passades les Comparses, amb la crema (enterrament) del Carnestoltes. La menja per excel·lència del carnaval vilanoví és el Xató, sobre el qual ja se’n parlarà en el capítol dedicat al vi novell.

Sitges.

Aquesta vila turística, veïna comarcal de l’anterior, havia tingut un carnaval exactament igual al dels seus veïns vilanovins. Al llarg dels anys, i seguint la lògica de la dedicació de la vila a la industria turística, ha comportat que la festa local es transformés en una sèrie d’activitats més dedicada als forasters que la vila acull. No per aquesta raó, però, la societat local ha cedit l’exclusiva total de l’activitat carnavalesca a aquests forasters. Sembla fora de tort dubte que el dia més celebrat del carnaval sitgetà és el dimarts de carnaval.

Solsona

Ciutat amb seu bisbal, no podia faltar a la cita carnavalesca i a principis de la dècada dels setanta Solsona recupera el seu Carnaval. La festa, d’acord amb el seu propi caràcter, pren dimensió de gran sàtira, i com que la vila té tradició en la construcció de gegants, i com no podria ser altrament, per a la festa carnavalera dels tallers locals en surten unes estrafolàries rèpliques dels de la Festa Major, els gegants bojos. Tot seguit un músic local composa un popurri de pasdobles anomenat “el Bufi” que s’ha convertit en l’himne del Carnaval. I ja tenim altre cop la festa de les festes dempeus a Solsona, el carnaval de Solsona, el carnaval de les terres de l’interior. El dia més important d’aquesta festa deu ser el dissabte, amb la Penjada del ruc.

Torelló

L’empenta dels pescallunes, així es defineixen, entre altres, els de Torelló, a l’Osona a celebrar el carnaval amb  esplendor i aparositat. Dinars, sopars i molta gresca, a partir del Dijous Gras, defineixen aquests carnaval osonenc, que els darrers anys ha pres una empenta formidable. Torelló ha orientat la seva festa, com no podia ser altrament, cap a d’ironia, el sarcasme i una alta tintura d’erotisme. S’ha empescat un personatge, el germà Malaquies, una profecia del qual donaria peu al caràcter desenfadat i burlesc d’aquest carnaval; així ho justifiquen ells mateixos: «En lo febrer de l’any 1978, un gran home de poca moral cristiana arribà a lo poble de Torelló i havent-se apoderat de lo Falatell esqguerrà una verge de dubtós llinatge. En les entranyes d’eixa dona es formarà un engendre fastigós que serà conegut per lo mal nom de Margalef…».

Costa Brava

Algunes poblacions del que turísticament es coneix com la Costa brava, Blanes, Lloret, Tossa… celebren la festa del carnaval, balls, disfresses i sobretot desfilades de carrosses a l’estil de Rio o Tenerife marquen aquest carnaval, que amb comptades excepcions locals, que sovint depenen de quin l’any, està força turistitzat, en un sentit més aviat negatiu del terme. Si cal destacar-ne algun, potser fora el de Castelló d’Empúries i Roses.

http://www.carnavaldevilanova.cat/

carnaval de Vilanova i la Geltrú, el Carnaval de Catalunya.
DIJOUS GRAS – LA MERENGADA
A partir de 2/4 de 6 de la tarda des de davant de la pastisseria Blanch (avinguda de Francesc Macià, 43) CONCENTRACIÓ DE LA MERENGADA
Tot seguit, a la plaça del Mercat GRAN EMPASTIFADA AMB FI DE FESTA amb la col·laboració de les pastisseries: La Mercè, Abraham, Ballart, La Crème, Hidalgo i Blanch
A les 6 de la tarda al Centre Cívic de la Collada MERENGADA de l’AV la Collada-els Sis Camins
A partir de les 9 del vespre XATONADA I LECTURA DELS SERMONS DELS ENVIATS DEL REI CARNESTOLTES
A les 12 de la nit, a la Plaça de les Cols MERENGADA NOCTURNA amb les entitats que s’animin

Carnaval 2013

EL DIUMENGE DE CARNAVAL DEL 2013 cau el dia 10 de febrer. Dijous gras, doncs, cau el dia 7. Dimecres de Cendra el dia 13, i pels vilanovins, el Ball de mantons serà el dissabte 2 (el mateix dia de la candelera). El Diumenge de rams cau el 24 de Març, i per tant Divendres sant cau en 29, i el Dilluns de Pasqua l’1 d’abril. Apa, ja teniu les festes “arreglades”. Ara a veure si hi ha “panolla” per resistir-ho.

Festivitats del cicle solilunar

Rams i la pasqua, la quaresma, el carnaval

Durant l’any les festivitats tradicionals es regeixen pel cicle solar: 12 mesos de 30 0 31 dies (amb correcció el febrer), 7 dies cada setmana de 24 hores dividits en hores de llum i hores de fosca, un dels quals, el diumenge, és festiu. Entremig d’aquest pas oficial del temps s’hi intercalen la celebració de les festivitats. Les festivitats venen a ser les etapes d’un tour que dura un any solar. Les civilitzacions antigues feien començar aquest tour amb la primavera (pels volts del març) i l’acabaven amb l’hivern (aproximadament amb la celebració del Nadal antic*). Cada festivitat és una etapa que té la funció d’ordenar el temps civil a partir de commemorar els esdeveniments cabdals de la primera i antiga economia humana, l’agrària, “explicats” a través dels misteris de les primeres religions. A mesura que les societats es feien complexes s’afegiren a aquelles essencials commemoracions les que celebraven esdeveniments cívics, polítics, històrics i encara les celebracions familiars i individuals: aniversaris, batejos, casaments, enterraments… fins arribar a la confecció d’un complex calendari (pas del temps) amb la pretensió d’implicar a tota una societat en totes les seves necessitats culturals i polítiques.

Situades entre els mesos de febrer, març i abril troben unes celebracions, les ressenyades en el títol:La Setmana Santa, la Pasqua, el Carnaval, sense data fixa en el calendari i que es mouen a través d’aquests mesos; són les festivitats que en comptes de prendre com a referència l’estable calendari solar, tenen la seva referència en un arcaic calendari lunisolar, una composició de registres del pas de sol i del pas de la lluna combinats. La data solar d’aquest combinació és l’equinocci de primavera, el dia 21 de març. La dada lunar és el diumenge posterior a la primera lluna plena després de l’equinocci. Aquesta dada ens marcarà el Diumenge de Pasqua, la pasqua dita Florida. Tot seguit, retrocedint cap el principi de l’any tindrem que, el diumenge anterior al de Pasqua serà el de Rams, i exactament quaranta dies abans del diumenge Rams serà el Dimecres de cendra, darrer dia del Carnaval i primer de la Quaresma.

Anem per parts, i encara que aquí ens avancem en donar notícia de festivitats que es donaran en els mesos posteriors, en ares d’un pla més didàctic del llibre, relatarem, ara, aquestes festivitats. Començarem per la darrera de les festivitats del cicle que s’esdevindrà, la Pasqua, però que és la que ens serveix per calcular les altres: Setmana Santa, Rams, la Quaresma, el Carnaval.

gran novetat en el bestiari festiu

 

 

Preneu nota, a Vilanova i la Geltrú, la MULAGOSSA. la disfressa del Carnaval 2012.

Els jocosos fonaments del carnestoltes.

guerra de merenga. Vilanova i la Geltrú, Dijous Gras 2012

Un cert criteri sobre el Carnaval ens diu que els dies d’aquesta festa serien un magma de celebracions diverses: jocs, representacions, etc., exiliades, per causes, i en diverses etapes històriques, a aquests temps de l’any. Els estudiosos ens remeten a velles festes de propiciació de la primavera, de “reminiscències” de les remotes saturnals romanes i altres celebracions del món clàssic; també de festes celtes relacionades amb la veneració a la deessa celta Carna (sobre el nom de la qual s’ha argumentat, poc fonamentada, la veu carnaval). Claude Gaignevet, entre altres, ens conta que: “ja hem vist que la festa dels bojos a Roma, el dia dels Quirinal (18 de febrer) , reunia a tots els que no sabien on emplaçar [la festa pròpia] i la celebraven en l’ultima data possible... Les festes medievals dels bojos, en els últims dies de l’any, tindrien el mateix sentit i constituirien un refugi: “el temps dels marginats de la litúrgia oficial, [la festa dels sense festa].  Aquest suggestiu criteri, ajudaria a comprendre “de què va” (o què anava) el carnestoltes modern dins la civilització cristiana: un temps festiu heterodox, fora del temps de la litúrgia (religiosa i civil) de la civilització “moderna”. Un temps on el poder temporal de la Església i l’Estat (detentors de la litúrgia legal) solien mirar cap a altre banda i es permetien “deixar fer”. Avui, però, en la majoria de les poblacions, el carnaval es redueix a redundants i enfadosos balls de màscares i a desfilades amb pretensions d’espectacularitat, no sempre aconseguida, on tota capacitat provocadora de la festa es carrega pel costat d’un erotisme sovint força innocent i inofensiu, pobre còpia de Rio o Tenerife, festivitats, aquestes últimes, que saturen els reportatges televisius. La vella festa del carnaval ha perdut actualitat i popularitat, avui, poques persones identificarien com celebracions carnavalesques algunes de les més aconseguides activitats pertanyents al cicle de la festa: el Ball o Cacera de l’Ós de les poblacions pirinenques, Prats de Molló, Bielsa, i altres poblacions de muntanya; més uns pocs etcèteres disseminats pel territori peninsular: Peliqueiros i Cigarrons, gallecs o el Però Palo extremeny. Una de les activitats principals de carnaval eren les pantagruèlics delícies de l’estómac. Bulls, sopes, calderes, etc., i altres tiberis comunitàries, com, per exemple, el de Gelida (Penedès) , corresponen a aquest cicle que avui, per raons locals, s’ha desplaçat a altres dates. No ha estat el cas de Sant Feliu de Codines (Vallès Oriental) que a finals dels setant, el va recuperar per a la festa. Però, sense moure’ns de Catalunya (mostra del què deuria haver estat la festa al territori), posseïm l’exemple del de Vilanova i la Geltrú. És conegut que aquesta ciutat reinicià la festa cap els anys cinquanta, quan arreu era perseguida per la dictadura, altrament, i potser degut a aquesta prohibició, el carnaval, en aquesta ciutat, i la veïna Sitges, ha pres caràcter de festa major. En aquest carnaval concorren, encara avui, un nombre considerable d’activitats de les que deurien haver conformat el magma festiu al qual ens hem referit, i el qual prengué, pretèritament, el nom genèric de carnaval. A la festa d’aquestes poblacions, al Garraf, trobem velles desfilades escenificades: arribada i comiat del Rei de la festa a la plaça pública, sense intervenció administrativa. Trobem representacions bufes: el Ball de Malcasats o el Moixó Foguer; mascarades parodiant competicions esportives; bromades de sal gruixuda entre les entitats organitzadores; batalles incruentes, de caramels, de merenga o ous; trobarem activitats cíviques orientades a la socialització de la població, com el Ball de Mantons i Les Comparses, activitats gastronòmiques com la xatonada del Dijous Gras, etc. Són una bella exposició del possible vell carnaval català.  Lavanguardia, 17 de febrer, 2012

Petit assaig sobre noves pràctiques carnavaleres, El “botellon”.

Sense temps laboral, no hi ha temps festiu, sembla un precepte lògic. Aquest sembla ser el pensament modern. Però no és tant rvident. Si més no, no ho és ─seguint l’especulació de Majail Majtin─,  per un concepte de la festa com un espai utòpic. En aquest cas, la festa reclamaria la totalitat del temps, no l’ociós. La festa rememoraria una edat d’or on la vida esdevindria un tot, sense divisions ni rols, ni divisions de feina ni divisions de classe. Majtin emmarca la festa en el carnaval medieval i el fa retrocedir al pensament de l’antigor, la clàssica i la més remota. Durant l’edat mitjana el carnaval hauria esdevingut l’empara de la festa igualitarista i no civilitzada. D’aquella festa medieval en devindria el que en resta avui de la festa popular (tradicional), un cop passades pel renaixement, el barroc ila modernitat. Nosembla forassenyat acceptar-ho si coneixem bé la interioritat dels animadors (participants , festers) de una quantitat no gens menyspreable de festivitats: la Patum, els correbous, etc.

En l’ultima etapa cultural, la il·lustració i la modernitat (no ens proposem aquí d’ultrapassar aquesta etapa històrica, ja és massa propera a nossaltres per poder-ne advertir les conseqüències, que indubtablement deuran ser-hi), en aquesta última etapa, la modernitat, la festa, sens dubte ha perdut vigor com a moviment utòpic, però en conserva els rudiments. La modernitat a fet que la festa es civilitzés (s’han redactat ordenances, s’han proclamat reglaments), l’ha fet entrar dins els parametres del mercat (s’han declarat d’interès cultural, nacional, etc., i l’ha turistitzada). Però els celebrants, allí on ha pogut ser continuen reclamant la festa per a ells, per uns dies d’utopia. El conegut com a Botellon, potser fora la darrera manifestació d’aquella festa utòpica, no civil: els celebrants del botellon es troben per reconeixer-se entre ells –no celebren altra cosa que la seva pertinença a un sector (el jove), sector que la societat ha pretès mediatitzar, tractant-lo a vegades com  una altra classe (el mateix concepte d’emprenedor, no té aquesta voluntat d’utilitzar aquesta etapa humana?).  No fan altra cosa que reconeixer-se,  discutir, potser exercir facultats eroticosexuals sense constrenyiments, manifestar-se coma grup, i, sobretot trencar amb el tabú de consumir car i amb moderació, perquè la festa , des de l’òptica pantegruliana, ni és moderada, ni cara. És utòpica i gratuïta.