Bienve Moya

Llegendes d'arreu

Archive for the category “Narrativa”

Les Toreretes

A mitjans dels anys quaranta, dues conegudes germanes sortien cada dia a tombar pel passeig, sempre a la una en punt, arreglades, amb roba Resultat d'imatges de pobresaextremada i maquillades a l’estil de les pel·lícules de Holliwood. Encara avui hi ha molta gent que recorda les inseparables Carmeta i Tuies, més conegudes com les toreretes, dos personatges d’escàndol per a la morigerada societat dels anys cinquanta. Tenien fama de boges, però a fe que tenien bones raons per estar-ne de boges. Les toreretes amagaven, des de la guerra. un esgarrifós drama, que no tothom coneixia. Els falangistes les havien terroritzat perquè els diguessin on s’amagaven dos dels germans.

Les dues noies havien nascut en una família treballadora de nou germans, tres ells militants i alts responsables de la CNT que s’havien fet notar i n’havien fet de tots colors. Quan la guerra va acabar-se, els facciosos van assassinar-ne un, el més gran, els altres dos aconseguiren de fugir. El malson per a les dues  germanes va començar quan els falangistes van tractar d’utilitzar la família per conèixer l’amagatall dels dos emboscats. A qualsevol hora de la nit, trucaven a la casa dels pares, on ja només hi vivien les dues germanes amb els vells, i sense encomanar-se a cap sant ni autoritat ho desbarataven tot, posant la casa potes enlaire amb l’excusa de buscar ves a saber què. A elles dues, que aleshores eren unes boniques noietes, més d’una vegada les havien tretes al carrer a mig vestir, per escarni públic, escridassant-les i insultant-les. Una nit se les van endur a la muntanya, i encara que no es pugui demostrar, hi ha gent que afirma que les van arribar a torturar i a violar-les i tot. Però per boca d’elles mai se n’ha sabut res.

Amb poc més de setze anys i sense haver-se ficat mai amb ningú (la mateixa edat no els ho hauria permès), la vida de les toreretes va convertir-se en un malson que va durar des de finals de la guerra, després de la liberación, fins a principis dels anys cinquanta. Ara, que ja són mortes, tothom compren que aquells maltractaments continuats van ser la causa de la bogeria de les noies, que va fer-se notar ben aviat., però que abans no havia estat així. Finalment la Guardia Cívil va atrapar els fugitius i van acabar-se el maltracte a les toreretes. De resultes de tot aquell atroç drama, la situació d’elles i dels dos vells, era de molta necessitat. Les germanes van haver de deixar la feina com a cosidores, ofici que havien exercit al costat de la mare, perquè els clients, per por de ser malvistos, no els hi duien roba per cosir; eren una “família anarquista”, desafecta al règim. Vivien en part gràcies a la bondat i caritat d’alguns veïns, que no les ajudaven de manera directa, perquè qui les coneixia sabien que mai no acceptarien caritat, els deixaven petites quantitats econòmiques en diferents botigues, a les quals després elles anaven a comprar. Les toreretes evidenciaven la seva bogeria mostrant-se rebels als costum, i mai van deixar de fer-se notar, no només per la seva cridanera manera de vestir i els seus rostres maquillats amb pols d’arròs, sinó perquè descaradament piropejaven als homes, cosa que mai, en aquells dies, se li hauria acudit a cap dona. Explicaven, sense cap mena de pudor, que tots els homes s’enamoraven d’elles i coquetejaven amb els més joves.

I sens dubte que les dues boges, segurament sense ser-ne gens conscients, van exercir un paper principal en aquella època de repressió. Molts dels que se sentien ofegats pel règim i que no es rebel·laven per por a represàlies, veien en les toreretes una altra vida possible, una espurna de llibertat. Quan pels volts dels vuitanta va morir la Carmeta, la més gran, la Tuies va anar-se’n a viure amb una cosina al poble veí, al qual no s’hi va poder adaptar mai. Va morir tres anys més tard sense que cap dia del món deixés de preguntar quin era el camí per tornar a la vila.

 

Anuncis

La malvasia de Sitges

malvasiaDiuen que en aquell temps que el gran Roger de Llúria, almirall de la flota catalanoaragonesa solcava la mar en nom del Comte de Barcelona i Rei d’Aragó, en una de les seves naus s’enrolà amb l’ofici de xerric[1] un minyó de Sitges. I aquell minyó, fill escarràs d’un mas rústec del Garraf, barrejat entre les hosts dels almogàvers, participà en mil batalles davant les costes de la mar grega: Corfú, Modon, Quios, etc. Ferit en una d’aquelles conteses, el xerric sitgetà fou desembarcat al port de Monembasía [2], a la península del Peloponès; i d’allí li vingué la fortuna i la glòria, a ell i a la seva pàtria. Esgotat l’estiu, la tardor arribà amb el temps de la verema, i els monjos d’un monestir proper on s’estava el noi i altres presoners, faltats de braços per a dur terme la collita, van demanar al capità dels presoners les mans i la força d’aquells qui, d’entre tots, procedissin de països on també cultivessin el raïm, i fossin coneixedors de l’art dels vinyets i la transformació del suc del raïm en vi . Essent com era ell un fornit  mosso originari d’una terra de vi, de seguit fou enrolat en l’exèrcit de veremadors de la collita d’aquell any. I vet aquí que tot carretejant els coves regalimadors del fruit de les vinyes de Monembasía, el xerric sitgetà, va poder conèixer la gran qualitat del raïm de la terra, de gra voluminós i suau dolçor.

Van passar mesos i anys i l’antic xerric va convertir-se en un bell jove que els monjos havien afillat pels seus coneixements en l’art de les vinyes. I vet aquí que un dia davant del port de Malvasia, com sinistres núvols de tempesta, aparegueren naus corsàries, les naus de l’almirall d’Aragó, Roger de Llúria. Dels panxuts bastiments catalans, sense moure’s de l’horitzò immediat, desembarcaren els temuts almogàvers, de cruel fesomia i cossos rabassuts com els ceps vells, armats amb feridores escones[3] i mortals coltells que barrejaren la ciutat a foc i a acer, saquejant palaus, esglésies i convents… Ningú va lliurant-se’n de la cruel fúria dels corsaris catalans. Confós entre els presoners, el jove sitgetà fou tingut per un d’ells, i fins molt més tard no va poder donar-se a conèixer com un antic tripulant de la flota de Roger de Llúria. Quan fou comprovada la seva real identitat, ja que s’expressava en el mateix bell catalanesc dels mariners de la flota, van oferir-li de tornar a enrolar-se a l’armada corsària de l’almirall. Oportunitat que ell aprofità però amb la idea ja ben feta d’abandonar aquell rol tant bon punt fos possible per retornar a la seva terra. I així va fer-ho. Un capvespre de lluna plena, passant les naus molt a prop de la ciutat de Marsella, el sitgetà, en un descuit  de la guàrdia, s’esmunyí discretament de la nau i amb un farcellet lligat a l’espatlla, es submergí en les salades aigües del golf per arribar nedant fins la propera costa. Tot seguit de trobar-se en terra eixuta, descansà i obrí el farcellet, on, protegit i curosament embolicat amb un drap encerat, contemplà el seu tresor, el tresor que s’enduia de Malvasia: un sarment dels meravellosos ceps de l’illa. I aquesta va ser la seva fortuna, i la dels seus hereus i la de la futura vila de Sitges i tota la comarca, perquè aquell sarmentet que l’antic xerric s’endugué de les vinyes que havia cultivat entre els frares, va donar una prolixa descendència de ceps de malvasia que s’estengueren per tota la marina del Penedès. I avui, encara, nosaltres podem delectar-nos amb la sumptuosa dolçor de la malvasia de Sitges[4].

 

[1] Grumet

[2] Malvasia

[3] dards o petites llances

[4] De ceps de malvasia se’n cultiven a Sitges a les terres més altes de Ribes. I, a més del dolç licor, el raïm de malvasia també dona deliciosos vins de taula.

La fundació de la vila nova, a la Geltrú

Sant Antoni Abat

Sant Antoni Abat

Cap a l’any mil, molt abans que existís la vila nova, ja existia la Geltrú. La Geltrú era un castell revoltat d’unes quantes cases; i castell i cases estaven encerclats d’una discreta muralla de tàpia. S’alçava dalt d’un turonet roquer que un profund torrent guardava de la plana insalubre i pantanosa. Aquest castell roquer pertanyia a Guislabert bisbe de Barcelona, cosí de Mir Geribert, bel·licós guerrer, que intitulant-se Príncep d’Olredola, i amb l’ajuda d’aquest mateix cosí, un cop es revoltaren contra Ramon Berenguer I, comte de Barcelona,.

En l’època que se situa aquesta llegenda, entrat el segle XI, els homes i dones de la Geltrú vivien subjectes a les servituds del Senyor feudal. Aquests Senyors eren famílies de guerrers que en lluita contra els andalusins* havien conquistat la terra de l’actual Penedès. Es clar que en el seu moment els andalusins també havien fet el mateix amb els habitants iberoromans que anteriorment poblaven aquest mateix país. En fi, un seguit de anades i vingudes de guerrers i les seves famílies amunt i avall que es prenien la propietat de la terra de l’un a l’altra. De tota manera, cal aclarir que fins el moment del qual parlem, els qui muntaven les guerres per conquistar la terra eren els que es feien dir nobles, els guerrers, i qui la treballava eren els pagesos, i això tant si aquests pagesos eren iberoromans, com andalusins, com catalans.

Però la qüestió principal d’aquesta llegenda s’esdevé quan els amos de la terra on avui s’alça Vilanova i la Geltrú, eren els senyors feudals catalans, els quals n’eren propietaris per dret de conquesta, i aquest dret els permetia fer les lleis, i cobrar els impostos que els hi semblava bé. Hem de dir que a vegades, aquests afanys recaptadors i de drets abusius eren posats en entredit pels habitants dels seus castells i pobles, i també pel Rei del país quan a aquest li anava més bé aliar-se amb el poble que amb els senyors. I aquest és precisament el cas de la llegenda que s’explica del naixement de la vila nova.

Una d’aquestes lleis, molt avorrible, era la que anomenaven dret de pernada o dret de cuixa* i consistia en que quan una dona es casava, havia de passar una primera nit amb el Senyor del Castell; o bé això, o bé el futur marit havia de comprar-lo al Senyor per una suma en diners, que venia a ser com una compra del dret de desflorament, o possessió carnal de la dona.

Però en temps del regnat dels Comte Ramon Berenguer I, net de Ramon Borrell i Hermessenda de Carcassona, va arribar un dia que uns joves decidiren casar-se, i de cap manera volgueren plegar-se a aquell dret infame. El Senyor prou que insistí, i per medi del seu herald feu saber a la parella, més de tres vegades, que no tenien altre remei que satisfer el dret que a ell li pertocava: l’esposa havia de passar la primera nit amb el Senyor. En resposta a les pretensions del feudal, el jove, que anomenarem Antoni (a la noia l’anomerarem Gertrudis), feu saber als heralds que de cap manera no passaria per aquell ultratge, i també els feu saber que havent estat ell assoldat amb les hosts del vell Comte Ramon Borrell en la batalla d’Albesa per la presa de Làrida contra el mateix Almansor, donava per suspès en la seva persona i en la de la seva futura esposa, tal mal ús: ni la seva futura esposa passaria per aquella vergonya, ni redimirien amb diners un dret que consideraven ignominiós i fora de raó. I diu la llegenda que, de nit, quan ningú els podia veure, van saltar la humil tàpia de la Geltrú i van establir-se en una cabana construïda amb canyes i pells de be,  a redós de l’ermita de sant Antoni. I com que tant aquella ermita, com les terres on estava edificada pertanyien al castell de Cubelles, fora de l’abast dels dominis feudals, doncs el senyor de la Geltrú no va poder obligar-los a satisfer el malcostum. Esperonats per l’exemple del dos primers vilanovins, altres geltrunencs van decidir d’anar-se’n a viure al voltant de l’ermita de sant Antoni, dins la seva sagrera**. Fins que molts anys després de la rebel·lió de l’Antoni i la Gertrudis, el 1274, el rei En Jaume, el Conqueridor de València i Mallorca, va donar permís a tots aquells fugitius, a constituir-se en vila nova, que era tant com dir que estava enfranquida de tot altre domini que no fos el mateix Rei.

La vella ermita de santa Antoni parava en el mateix lloc on avui encara s’alça l’església dedicada a aquest mateix sant, a la vora de l’antiquíssim camí entre La Geltrú i Cubelles, camí que continua existint sota mateix on avui passen els actuals carrers de sant Antoni i de l’Església, continuant cap a Cubelles pels carrers del Fossar Vell i Tarragona, pujant pel costat de la Torre d’Enveja, cap a la Collada i fins a Cubelles pel Camí Ral.

 

 

 

* Habitant d’Alandalús. Hispanoandalusí.

* Alguns autors ho neguen per existeix un text de la Sentència de Guadalupe, signat pel Rei d’Aragó Ferran el Catòlic que diu:: «ni tampoco puedan [los señores] la primera noche quel payés prende mujer dormir con ella o en señal de senyoria».

* L’església i les seves dependències, que constituïen el sagrat o el lloc d’asil per als delinqüents.

La veritat crea monstres?

folletTinc una amiga escriptora i sé, per experiència, que al cor de qualsevol escriptor hi nia un mentider compulsiu. No un falsari, ni un enredaire, ni un estafador, sinó un fabulador, un modificador de realitats ─pròpies o d’altri. O sinó de què li vindria escriure? Interpretar qualsevol història segons el seu parer i enginy. Escriure, diuen alguns, és simplement, o bé explicar-se les coses un mateix segons la pròpia capacitat intel·lectual, o bé intentar conformar els diversos sistemes al propi sistema. Un cop aconseguit aquest procés dialèctic, es passa a provar de narrar-lo, de forma apropiada, a un tercer, el futur lector ─com podreu comprovar llegint a d’altres, aquesta exposició no és meva, sinó d’un savi en la matèria.

El primer període del procés és merament cerebral, interioritzat, inofensiu; en un següent i posteriors períodes és quan hi entra el procés fabulador, és quan apareix la interpretació del que s’ha observat, en forma de mentida o, si voleu, d’afirmació conscient d’una cosa que no correspon a la vulgar realitat, que és com venen a definir la mentida la majoria de diccionaris. Això referint-nos als generes artístics, és clar; sense voler entrar, per no caure en l’ordinariesa, en el terreny del periodisme o de la historiografia.

El millor i més genial mentider de la literatura catalana contemporània ha estat, sens dubte, Perucho. En la sorprenent obra de Joan Perucho no hi ha déu que sigui capaç de destriar quina quantitat d’elements, literaris, geogràfics, científics, lingüístics… són veraços, ajustats a realitat, i quina altra quantitat són mera invenció de l’autor; veges miracle! No obstant, sens dubte cal comptar a Perucho entre els millors narradors catalans del segle XX. He escoltat incomptables i profuses raons del perquè un se sent temptat a escriure, i arribar a perpetrar-ho. Hom diu que el més habitual és per superar les pors personals; per decepcions i limitacions humanes ─inclosa la mort, limitació concloent i definitiva.

Fa un cert temps, en algun periòdic, vaig llegir que el dramaturg valencià Sanchis Sinistierra opinava «Que per molt talent que pugui assolir un escriptor, en origen, l’impuls que el mena a escriure és sempre la incapacitat d’expressar-se d’una altra manera més natural». A pesar d’aquest mancament que, segons Sanchis Sinistierra, propiciaria irreparablement la creació literària, caldria assumir, calculo jo, que alguns personatges ho hagin fet per traspassar a la humanitat concepcions intel·lectuals que han previst en perill de desaparèixer. En aquests últims casos podríem atribuir-ho a voluntat de transcendència, fins i tot de redemptorisme; hem de reconèixer que l’artista, freqüentment, arriba a caure en la vanitat, sovint fonamentada. Però l’hàbit de mentir no ha de ser essencialment pervers; dins la nostra societat son (som) corrua els amics d’allò tant cristià de la mentida pietosa. En canvi, sí que es pot arribar a la perversió i a l’escàndol a través de un l’exercici de la veritat com a valor excloent.

Un clau en treu un altre. És virtut prou humanitària anar sempre amb la veritat penjada als llavis? Veracitat i veritat són termes idèntics? Signifiquen el mateix? No ho crec així. Els entusiastes de la veritat, els virtuosos de fer patent la crua realitat em fan més por que gràcia. Hom pensa que a través de l’exercici de la mentida, o l’aproximació a la veritat (no de l’engany), sovint es pot arribar a un coneixement de la realitat ben acceptable; recordem l’adagi que assegura que un clau en treu un altre. Així, amb l’ús del dubte i la incertesa (graus menors de la mentida) es pot arribar a extreure un punt de veritat, que amb la insistència per la veritat crua i descarada mai es podria arribar a esclarir; perquè a voltes la veritat és tan ordinària, tan agressiva, tant depriment, que val més, sinó ignorar-la, almenys desarmar-la, o confinar-la a la presó dels records bromosos. Jo, tot i que els psicoanalistes puguin opinar que aquesta mena de processos creen traumes que tard o d’hora passen factura al nostre seny, vull recordar que Goya opinava que els somnis de la raó també creaven monstres… o no anava per aquí la cosa?

 

 

València comença al Garraf

gitanesEl Pep Piera, amic, i poeta de la Safor:“Truca’m, amor, la porta;/com el vidre tremola un instant./Quan el vent acarona l’arbreda,/així t’espere, jo, paraula oferta, goig”, en Pep Piera, un migdia de festa, sol radiant, música mig morisca de gralles i tabalet, a la plaça ─nosaltres al taulell del celler─, va dir-me: ─«Xe, Bienve, açò és com si València començara passat el Garraf, tirant avall». I vam brindar amb aquest vi que al Penedès seguim dient-ne xampany, no chanpagne ni champaña, ni tant sols cava. I és ben cert. Si més  no en relació a la festa, a com celebrar-la, a la intensitat de viure-la, València comença més ençà del Llobregat (situeu-me a Vilanova i la Geltrú). Més enllà, la festa és diferent, ho és en intensitat i compromís. No dic millor ni pitjor, simplement diferent. Tinc altres amics ─amb els quals brindem al mateix celler─ què, és precisament aquesta intensitat que troben excessiva, que els disgusta: «sembleu valencians», exclamen amb to reprovatori. En la meva experiència de barcelonauta (Pep Albanell, El Barcelonauta; la Magrana 1995) m’he trobat sovint, massa sovint, persones que coneixent extensament la Catalunya vella, l’Empordà i els Pirineus, on hi fan vacances i caps de setmana, són incapaços de calcular amb quan de temps ets pots plantar des de Barcelona a Valls, o Reus; i ja no et dic saber si Tortosa és a peu d’autopista, o si pots anar-hi en tren. O sigui, que més enllà dels rudiments escolars, desconeixen pràcticament què s’hi pot fer i què pot ser digne de visitar a les poblacions citades de la Catalunya Nova, ultra d’afartar-se a les calçotades. Aquest desconeixement de la part sud i oest del país és una mancança prou greu, al meu entendre, és clar, i potser m’extralimito A mi, personalment, em sembla que ja fa massa temps que dura la broma, la especial dedicació per la Catalunya de dalt (la vella), no dic que no la mereixi, però… No m’ho negaran en relació a la xarxa viària: l’eix tranversal va de Girona fins Vic i Manresa (encara com van caure que s’arribés a Cervera i Lleida) arreplegant, a mig camí, els qui baixen de la Cerdanya, en canvi l’eix Tarragona, Valls, Montblanc i Lleida… si te he visto no me acuerdo. Potser és que els seus (també nostres?) dirigents pensen que ja n’hi ha prou dedicant la Catalunya de baix (Nova) a fàbriques d’energia (atòmica i eòlica) i a les essències pàtries de Poblet, Vallbona i Santes Creus, on es podreixen les sagrades restes (les que queden) dels Comtes reis. Home, sí fins hi tot la Sara del Cabré (pg. 808, la Butxaca), ha de fugir a Cadaqués, podent-ho fer a Sitges, que, total, està a quatre passes del melic del món

 

 

 

Arrilat

gall cantaRellegint el Quadern Gris, de Pla, trobo unes quantes vegades aquest adjectiu: arrilat, -ada. Adjectiu que que no recull ni el Diccionari normatiu, ni el DCVB, ni l’he sabut trobar en el Corominas. El cas és que a Baix a Mar de Vilanova i la Geltrú, sí que coneixem el mot en un sentit paral·lel al que fa servir Pla: arrilat: sense un duro, que ho ha perdut tot en el joc, que té la butxaca buida. Algú dels qui llegiu aquest facebook, coneix l’adjectiu? On l’ha sentit, o on el fan, feien servir? En el mateix sentit, en un sentit semblant? Gràcies.

Calendari de festa amb foc, de Manel Carrera

calendari focJa he acabat de llegir el llibre de Manel Carrera ‘Calendari de festes amb foc’. No és que el llibre costi de llegir, al contrari, es fa amè i es paeix amb delectança. Un cop, doncs llegit i paït (els llibres necessiten d’un ben pair, com qui paeix un bon ressopó), he de dir que no és poca cosa el que va proposar-se l’autor: fer una relació de les celebracions que arreu dels pobles de l’àrea cultural catalana tenen el foc com element principal, o molt important. Certament no era poca cosa, no, ja que d’actes festius on participi el foc, en qualsevol de les seves formes: flama, llum, pirotècnia, etc., són munió. Però, d’entrada, ja ho podem dir, se n’ha sortit, se n’ha sortit, i el lector (si més no el lector que subscriu aquestes notes) n’ha quedat satisfet.

No és pas la primera vegada que Manel Carrera s’embarca en una feina com aquesta: relatar, tant extensament com sigui possible, el fenomen de les activitats festives populars i tradicionals. El seu web festes.org n’és una bona, i excel·lent mostra, una mostra que hem d’agrair-li essencialment a ell, ja que, en tinc constància, li ha costat, i li costa, suors, i gosaria dir, més d’una llàgrima (si no exterior, segur que interior). Aquesta obra, ‘Calendari de festes amb foc’ és un esforç, un quasi heroic esforç, i no exagero gens ni mica, que deixarà satisfet al lector, al lector merament interessat en l’espectacle, i al lector que el llegeixi amb la pretensió de captar alguna cosa més, enllà de tot espectacle que possibilita la Festa, la festa popular. Què més puc dir? Felicitar a l’autor… i esperar la seva pròxima.

Viatge en terres de moriscos

Valderrobres des del riu

Valderrobres des del riu

(Aparegut al suplement Cultura. ElpuntAvui. 30 novembre, 2012) Sempre m’ha sorprès que una considerable quantitat de catalans, sobretot dels del Llobregat en amunt, sentin tanta atracció pels Pirineus, d’altra banda ben lògica ja que en l’imaginari urbanita solen representar la natura en el màxim de salvatgia. En canvi solen mostrar, sense cap mena de rubor, una gran ignorància de les terres de ponent. Què en saben la majoria dels catalans orientals dels paisatges de la Catalunya Nova? Dels paisatges i els costums de més enllà del Francolí? Potser alguna cosa del Priorat, per allò del vi, que s’ha posat de moda, poca cosa més. I si d’aquest país en saben ben poc, que en deuen saber de les terres entre l’Ebre i el Sènia, que també són Catalunya, encara que tant gratuïtament i sovint es regalin a Castella. I dels Ports i les seves comarques? Coneixen res de territoris amb apel·latius tant èpics com La Terra Alta? De viles amb noms tant eufònics com Fabara, Gandesa, El Pinell de Brai… Saben res d’on comença l’Aragó de llengua catalana, (malgrat les cartes al director queixant-se de l’aragonès oriental?) Saben gaire cosa els catalans orientals, del Matarranya, ─afluent del pare Ebre─, del riu i de la comarca? Una comarca on caminant pels carrers de les seves viles oirem parlar català amb més assiduïtat que no pas pels carrers de qualsevol ciutat metropolitana? Coneixen Valderobres (sic) i el seu magnífic castell amb els murals del campament del Rei en Jaume? Amb la Llibreria Serret, conduïda per Octavi Serret, Premi Nacional de projecció social de la llengua catalana, 2009? En saben res dels vins de Cretes? En saben res de la vila de Calaceit i de la fonda Alcalà on feien beguda (i teca) Nestor Luja, Joan Perucho i els seus amigots? En saben res del mausoleu romà de Fabara? I de la via verda que des de Roquetes, enfront Tortosa, s’endinsa en els Ports pel vell camí del ferrocarril de Val de Zafan, camí que des de Tortosa s’arribava a Alcanyís, per enmig dels túnels oberts en les fragositats de la muntanya? En saben res de la Fresneda (sic) i de l’hotel del Convent? On una família, pare, mare i tres filles, atenen cuina, administració i taula, rebent al foraster amb l’amabilitat d’un entorn domèstic. Família, això sí, de les que no et destorben, al contrari, la seva professional presència sempre és celebrada. Un hotel instal·lat, com suggereix el seu nom, en un vell convent del segle XVII que els avantpassats dels actuals propietaris adquiriren desprès de la desamortització de Mendizával i que avui, reformat amb estalvi de tota sobrera aparositat i generosa comoditat i confort, el regenten amb expert mestratge. Convent, hotel, en els salonets del qual, estratègicament situats aprofitant la vella arquitectura conventual, he passat solemnes tardes dedicades a la conversa o l’assossegada lectura, dels llibres amb què viatjo, o dels dipositats en les lleixes de l’establiment. Hotel, convent, en el menjador del qual, tan m’han servit un senzill i ràpid entreteniment per a la nit desganada, com obsequiat amb l’exquisidesa de la seva cuina, tancant l’àpat amb un deliciós flam de romer, i no cal dir res més dels vins del celler de la casa. Un goig tan gran, el de viure uns dies al Convent de la Freixneda, com el que sento en encetar el viatge arribant-me a Reus per emprendre la N420, Tarragona Alcañiz (Alcanyís), i amarar-me de la visió de les treballades i austeres terres de la Catalunya Nova, de records moriscos: Les Borges (recorden aquella família de papes?), Pradell, Duesaigües, Falset (que ja no cal travessar pel mig amb perill de carregar-te alguna criatura), Capçanes, Mora, la nova i la vella, Camposines, Corbera d’Ebre (i el seu record de la bàrbara guerra franquista), Gandesa… i entrar a l’Aragó per la ratlla del riu Algars, i seguir Aragó endins, encara en terra de parla catalana, Calaceit, Cretes, Valderobres i la Freixneda. Camí que faig, tant sovint com puc, per sentir-me com a casa, a les terres de la Catalunya Nova i l’Aragó.

Nacionalisme banal

El Nacionalisme banal és una idea expressada per Michael Billig, per referir-se als nacionalismes indiscutibles i que solen qualificar-se com a simples “patriotismes” (en el nostre cas com a no-nacionalisme). Billig opina que aquestes actituds constitueixen «un tipus important de nacionalisme dels estat-nació establert», que són percebuts com “assenyats” front als “perillosos” nacionalismes sense estat.

El nacionalisme espanyol, de caràcter canònic, simple patriotisme, darrerament denominat constitucional, posseeix una gran varietat d’elements banals que el sostenen, el més gran de tots la selecció de futbol, la roja. Peròtambé altres elements més trivials: des dels acudits d’espanyols i estrangers, on els llestos sempre són espanyols, i per tant mirall per identificar-s’hi), passant pels programes concurs de TV, les cançons més xarones dels borratxos: de l’Asturias patria querida, a les més barroeres i tavernàries.

Catalunya, els Països Catalans, per sort, avui, encara posseeixen forces d’aquests elements que permet a la població identificar-se, banalment, trivialment, ambla nació. Elplanter més important del qual es conserva en la cultura popular, en la festa popular que continua titulant-se catalana, Des de la sardana als castells, passant per les mil formes més locals.

Per sant Pere se salten pel darrera, per sant Joan se salten pel davant

Baix a mar. Vilanova i la Geltrú

 ●Sant Pere és l’actual patró de mariners i pescadors, però com passa amb el patronatge de sant Isidre, no sempre havia estat així. En l’antiguitat navegans i mariners catalans tenien per patró sant Elm, o Erasme, què cal no confondre amb el Telm patró dels navegants atlàntics. La festivitat de sant Elm se celebra el dia 2 d’aquest mateix mes. Un parell de qüestions que sovint se’ns escapen quan es parla de gent de mar, i que de fet avui, en plena transformador de l’ofici de pescador ja costa molt d’advertir, són aquestes. La primera, i més evident, és que pescador i navegant són dos oficis que no van necessariament aparellats; el pescador ─molts més fa uns anys què avui─ és una persona que es mira la mar com un lloc de treball, perillós, com tots els llocs de treball. Als pescadors, en la seva majoria no els atrau la mar, més aviat la temen, no és la seva poètica amiga, és la “mar traïdora” de la cançó, que sovint es pren el seu tribut en vides. Per tant pocs pescadors trobaríeu enrolats com a navegants d’altura. Aquest solen ser homes de l’interior, o poc i gens relacionats anterioement amb la mar. Sillegiu Moby Dik us n’adonareu que la majoria dels navegants de la nau d’Ahab, són gats de mar, però en cap se li endevina una filiació pescadora: per exemple, els seus arponers són precisament el caníbal Queequeg, el pell roja Tashtego i el «negre salvatge» Daggoo. L’altra qüestió és que els pescadors, fins l’arribada del motor aplicat a les seves naus, eren autèntics pàries de la mar; el seu sistema de cobrament, a part, significava que si no es pescava, no hi havia jornal, i es passava gana. Avui, encara, són els darrers depredadors del medi, ni sembren i tenen cura del “hisenda”, només cullen, i això, sens dubte, crea caràcter. Altra cosa són els navegants, els quals sí que han de tenir cura de la nau, del rumb, de la càrrega o nòlit, de comprar i vendre, feina que en definitiva, el comerç, impulsa al navegant a moure’s de casa. Un gran exemple d’aquesta singular contradicció deu ser, sens dubte, l’antiquíssima llegenda del ‘Mariner de sant Pau’, llegenda narrada per Jacint Verdaguer, que enfonsa les seves rels l’Odissea, d’Homer.[1]

●Pere era un dels apòstols. El seu nom verdader era Simò, però Jesús el rebatejà amb el nom de Pera (Pedra). De professió pescador, com altres deixebles de Jesús, va esdevenir el primer Papa de l’Església cristiana. En tot el litoral valenciano-català-balear se celebra aquesta festivitat, la qual té com una mena de complement o capvuitada en la celebració de la Marede déu del Carme, que cau el 16 de juliol. La marededéu del Carme és patrona de l’Armada espanyola, per influència d’aquest darrer patronatge, en segons quines èpoques la patrona de l’armada ha substituït (obligatòriament) al benemèrit sant Pere. Ambdues festivitats tenen com a acte principal la processó, generalment, vespertina de barques pel litoral. Aquesta processó és aprofitada pels terraires a mena de bateig de mar.

El Grau de Castelló (País Valencià) celebra de Sant Pere amb esplendor. Durant els dies que dura la barrila, a part de la inexcusable processó de barques es pot gaudir de festes de bous al carrer, sobretot el bou embolat. Acaben la festa amb amb la Torrá de la sardina.

A Alcudia, a l’Illa de Mallorca, és important la festa de sant Pere. La diada del sant es celebrada amb una processó marítima, les barques engalanades surten a acompanyar la imatge del patró pels volts de l’admirable badia, oberta al Nord-est. Durant la setmana anterior al Moll se celebren cercaviles, verbenes i actuacions musicals diverses.

La Processó de barques de la Cala (l’Ametlla de Mar), al baix Ebre, és prou singular i també ho són els actes que omplen la festivitat, relacionats amb l’ofici de pescador. Són deliciós els dolços que s’elaboren a casa, els coraçons, els pastissets, etc.

Vilanova i la Geltrú celebra sant Pere, Festa major de Baix a Mar, amb processó, concurs d’all cremat, castell de focs al port, i revetlles, durant una setmana sencera.

És força interessant i alegre la processó de barques de l’Ampolla al Baix Ebre. Però ho celebren per la mare de déu del Carme, l’Stella Maris, el dia 16 de juliol.

La Festa Major de Calella de Palafrugell (baix Empordà), l’acte principal del qual és la cantada d’havaneres a la Calella ─molt urbanitzada, però encara força conservada─ davant del mar obert, és un dels espectacles festius més gratificant que se celebren ala Catalunya Vella. Va néixer l’any 1967, amb motiu de la presentació d’un recull d’havaneres, i amb el pas dels anys ha esdevingut la manifestació d’aquest gènere de més qualitat de totes les que es celebren arreu del territori

Reus, entre altres poblacions, celebra a seva Festa major en honor de Pere. La Festa de Reus és molt antiga. en l’actualitat i el seu cercavila o processó és dels més brillants del Camp de Tarragona. La festa no pot començar sense la Tronada, mena de traca terrestre que, pels solcs reomplerts de pólvora entre les lloses del Mercadal, corre lleugera fent explotar els morters, distanciats uns tres metres l’un de l’altre, per acabar davant l’edifici de la Casa de la Vila, amb nou artefactes alhora. Aquests acte, què dona pas als llargs dies de festa, es revesteix una acurada litúrgia, cada any té cura d’encendre la tronada una personalitat il·lustre, entre elles ho ha estat el President dela Generalitat. Unaltre acte del protocol  popular, és el volteig de campanes, que recorda les peripècies d’un vell campaner de principis del XIX, que les feia giravoltar de forma espectacular, arriscant-hi la seva personal integritat. Aquest volteig acrobàtic sembla que acabà el 1814, data en la qual la dugué a terme per darrera vegada, davant Fernando VII, de mal record.

●Encara ens queda un element de la festa que voldríem ressaltar, element que sant Joan comparteix amb sant Pere, i encara altres diades festives de l’estiu. Situant-lo aquí, l’hem obviat quan ha arribat la menció a Joan: els jocs o sort, o cos de la sortija: jocs de destresa, esforç i agilitat, en els quals molt sovint intervenia l’aigua. Nosaltres aquests jocs ja els hem trobat infantilitzats, per  a ‘la canalla’, possiblement, però, havien estat jocs per a adults. En la seva fase infantil (i juvenil) aquests jocs, que apareixien al carrer sobretot en aquestes diades dels mesos de juny i juliol, consisteixen en la cursa de sacs; en agafar fruita amb la boca, o amb una badoquera[2], de dins d’un cubell ple d’aigua; una moneda, també amb la boca, del fons d’una paella emmascarada; i mil altres formes, com la cucanya, que en llocs del litoral es feia a la vora de l’aigua on els nois que no hi arribaven, si més no, guanyaven un bany. Entre elles també la xocolatada consistent en enfrontar dos nois asseguts i amb els ulls tapats amb un tassó de xocolata desfeta al davant, i un li ha de donar a l’altre sucant-hi un melindro.  Però aquesta sortija havia estat un joc de cavallers, els quals dalt de la seva muntura havien d’encertar la sortija (l’anella). Junt amb aquest joc de l’anella i concorrien altres jocs de cort, el de canyes i guardioles, com encara avui juguen, com ja s’ha dit, els cavallers de Ciutadella, per sant Joan.  Extracte del meu proper llibre “Cada dia és festa”


[1] Podeu llegir-la en ‘Llegendes i contes catalasn per ser explicats’. Edit. El Mèdol, Tarragona. I en altres volums editats.

[2] Artefacte que consisteix en una canya, oberta per un cap en forma de ma mig tancada, amb la qual s’arriba a la fruita alta de l’arbre.

Post Navigation