Bienve Moya

Llegendes d'arreu

Archive for the category “Immigració”

Hi ha immigrants independentistes?

Bienve editorialUn servidor de vostès, és membre de l’associació Altres andalusos Ho soc perquè essent fill de mare catalana i pare andalús, o sigui, un mestís, un xarnego, sento tanta inclinació cap a la cultura popular herència de ma mare, com a l’herència de mon pare. Donada aquesta situació anímica meva sentia necessitat de desemmascarar la pretensió dels dirigents de la FCAC i la seva organització, la pseudo Feria de Abril de Barcelona, que pretenien vendre aquest seu negoci com cultura andalusa, i a més, amb la pretensió que se’ls reconegués com a “representants” d’un suposat col·lectiu d’andalusos residents a Catalunya. Bé, a mi, i a uns quants mestissos combinats com ara jo, ens semblava que ni el que volia vendre la dita FCAC tenia res a veure amb la cultura popular andalusa del segle XXI, ni, encara menys, ells podien usurpar la representació d’un suposat col·lectiu de ciutadans andalusos a Catalunya. Sobre aquesta segona qüestió, nosaltres argumentàvem, i argumentem, que és fals que existeixi aquesta qualitat de col·lectiu d’andalusos a Catalunya. Nosaltres criem, i creiem, que poden existir (i de fet existeixen) associacions de ciutadans d’on sigui, i que els dirigents d’aquestes entitats poden representar dels seus estrictes associats. Però no creiem, ni podem creure, que puguin existir col·lectius de persones que pel simple fet d’haver nascut en algun lloc concret, algú se n’arrogui la seva representació sense l’acord tàcit de cada una d’elles. En definitiva que en un país on les persones es guien per sistemes democràtics, tots els habitants són ciutadans d’igual categoria política, i que només se les pot representar a partir de la seva tàcita voluntat personal a través de sistemes associatius i polítics i referendades per elles mateixes. En definitiva, crèiem, i creiem, que ni a la dita Feria de Abril de Barcelona se la pot contemplar com a realització de la cultura popular andalusa (un  negoci d’oci d’entreteniment, sí que ho és) ni la dita organització que l’organitza té cap a dret a representar aquesta cultura, i, per tant, no pot exigir cap aportació econòmica d’erari públic en el seu nom. Però, la veritat és que, fins dia d’avui, els responsables de l’erari públic: Generalitat, Diputació, Ajuntament de Barcelona, no ho han vist així, i any rere any han anat engreixant les arques de la dita entitat.

Un servidor de vostès ─i col·legues d’Altres andalusos─ darrerament som cridats a fòrums on es debat la qüestió de la sobirania del poble català. I això ens satisfà.. Ara, ens escamna un mica perquè la demanda sempre, sempre, ens la solen fer perquè hi cobrim el flanc de l’”immigració”. Ho escric entre cometes perquè, també, cada vegada ens veiem obligats a respondre havent d’aclarir el mateix: «Miri nosaltres no som cap associació andalusista, ni d’immigrants. Altres andalusos està formada per catalans d’origen andalús, però per ciutadans catalans, i la nostra posició davant la qüestió, no és pas diferent de la d’altres ciutadans catalans de qualsevol origen. Altrament ─i tot seguit preguntem nosaltres─: si per ser d’origen andalús, se’ns convoca pel nostre passat d’immigrants; vostès quan consideren que caducarà la nostra condició d’immigrant? Quan usem el català, quan ens canviem el nom al Registre civil, o quan tinguem un compte al Banc de Sabadell? Perquè la primera i la segona ja fa temps que la complim i la tercera (sense entrar en la intimitat de cadascú) segurament també». Aleshores ─i aquí continua la nostra reflexió─ des de quina òptica es parteix per considerar que un ciutadà català d’origen andalús (o d’un altre origen) ha de tenir una perspectiva diferent que la d’un altre ciutadà català, sobre el cas que ens ocupa? O és que dins la societat catalana encara queden residus d’un cert etnicisme que porta a considerar l’origen com a valor interpretatiu de la identitat?  Sí, creiem que sí. Però el que encara ens sorprèn més és que aquesta consideració, l’origen com a consideració d’identitat, no tan sols encara està instal·lada en certa part de la societat catalana, sinó que també ho està, i ben instal·lada, en la societat espanyola. I aquesta és la raó per la qual encara es creu que els dits “immigrants” a Catalunya estan cridats a actuar a mena de quinta columna de l’espanyolitat, i que quan sigui l’hora actuaran contra els interessos de la nació, nació de la qual, la catalana, en serien aliens, ja que l’origen, els hauria marcat per sempre. Greu error, creiem nosaltres: s’equivoquen els etnicistes catalans i s’equivoquen, encara més, els etnicistes espanyols: la majoria de ciutadans catalans d’origen foraster, som els més interessats en la nova nació popular catalana, la que construïm diàriament entre tots el ciutadans que avui vivim aquí. En canvi no estan interessats en aquesta nació popular, aquells ciutadans catalans (de quatre cognoms antiquíssims), l’alta burgesia, l’aristocràcia financera i classes aliades, que ja fa temps van optar per la nació espanyola, i ben bé que els hi va. A la resta, a la nació popular, la que abasta des de l’empresariat mitjà fins el manobre, i en aquesta classe ens hi trobem molts dels catalans d’origen andalús i d’altres cantons de la península, i encara d’arreu, sí que ens interessa construir la nova nació enfront de la vella nació espanyola, que ha fracassat en el seu projecte integrador.

Dies i hores

Pel què es pot deduir dels planys d’una proporció no gens menyspreable, dels opiniatres radiofònics i televisius, s’ha obert la veda per disparar al sindicalista. Els sindicats obrers, i més encara els sindicalistes, tindrien una gran part de culpa de la situació actual d’atur que vivim. No et fot! Els sindicalistes, amb la seva egoista actitud de no voler pactar amb la patronal i amb l’estat, serien, en bona part, culpables de l’atur actual. “─El treball s’ha de repartir entre tots”, clamava un bocadedrap encorbatat aquest matí en una de les més seguides tertúlies del país, “─Els sindicats han de bandejar els seus privilegis actuals”. Aquest suposats privilegis actuals, segons el bocadecrap encorbatat, serien garantir el treball dels que en tenen, i cobrar per aquest treball. Quines coses s’han de tornar a sentir! Al susdit element segur que els treballadors que a través de l’acció sindical poden dedicar-se a la “política” (que és sinó pura política, ocupar-se del benestar dels treballadors?) A l’opiniatre encorbatat, li deuen causar escàndol els homes i dones de les classes populars que, a través de l’acció sindical, poden exercir de polítics al costat d’ell; ell, que, per marca de classe, i encorbatat, li “toca” dedicar-s’hi. El sindicalisme, amics, la defensa dels drets del treballadors, és una de les rares situacions, que permeten que l’ascensor social vagi de baix a dalt. ¿Pot ser aquesta raó de què s’hagi obert la veda del tir al sindicalista?

Qüestions de cultura, qüestió de cultures

VISTA PRÈVIA

La cultura és el conjunt de valors, creences, conviccions, coneixements, manifestacions artístiques, tradicions, formes de vida i pautes de convivència a través de les quals una persona o un col·lectiu expressen la seva humanitat, interpreten la seva existència i es desenvolupen en la societat. Una concepte ampli, mutable i sobretot, divers, que ens porta a preguntar-nos què és avui la cultura catalana i quin paper juga en el si de la nostra societat.

 

Procuraré no entrar en una llarga exposició sobre el concepte cultura, el lector en deu tenir una idea prou ben feta. Però alguna cosa en diré per, si més no, justificar la tesi final de l’article. També procuraré deixar de banda tantes cites i referències com pugui, perquè, d’una part enfarfeguen, i per altre cantó, el lector sabrà adonar-se’n d’on s’extreuen les idees, teories i principis que s’aporten, no pretenc pas creure’m inèdit.

Per a una millor comprensió del text potser és interessant que el lector conegui que la meva experiència en l’estudi de la cultura parteix de l’observació i ús que principalment en fan les classes populars. És a aquestes manifestacions, i sobretot en la seva dinàmica social i festiva, que he dedicat en gran mesura la meva atenció. En la actualitat, puc observar que quan es parla de cultura popular solen fer-se dues lectures. L’una l’entén com un fenomen de cultura de masses (de multituds), comercial, doncs. L’altra, la llegeix, a grans traços, com cultura d’experiència immediatista (no comercial) de sectors populars. Tancarem aquí aquesta entradeta, però encara voldria deixar palès que avui, aquest dualisme pot observar-se no tants sols en la dita cultura popular, sinó en altres aspectes del món cultural, com per exemple en la literatura, i em refereixo al fenomen bestseller i una altra de minoritària feta per arribar més enllà de la tauleta de nit. Llegir més…

Nacionalisme versus independentisme?

El senyor Iceta, en el seu blog, ens passa un article del “contundent” senyor “González Casanova” perque ens il·lustrem: aquí el teniu, diu, el senyor González Casanova: “CiU comparteix amb ERC el tòpic que el federalisme no té futur a Espanya i que cal anar a un Estat propi o, de moment, al concert econòmic (¿el del Palau?). Fals. Perquè l’Estat espanyol sigui federal només cal que els partits nacionalistes formin amb el PSOE la majoria que superi el veto del PP a la reforma del Senat”.

El senyor González Casanova, deu estar de broma aquests mes d’agost, o li ha picat el sol de debò. Abans de què es partits nacionalistes “formessin amb el PSOE la majoria que superi el veto el PP a la reforma del Senat, el senyor G C oblida dir que el PSOE hauria de convèncer-se ell mateix, o una part substancial d’ell (Bono, Guerra, Rodrígez Ibarra) de que això del federalisme fora una bona manera de modernitzar l’estat jacobí, oi?

El senyor Iceta, que de tonto no en te ni un pel (encara que sigui mig calb) juga amb els articles dels altres per demostrar que el què ell pensa  també ho pensen d’altres. No cal, ja ho sabem que en sou forces els qui creieu que Espanya és un bon projecte. Deu poder ser-ho per a molts, sobretot per molts espanyols. Però el senyor Iceta no ignora, encara que es faci l’orni, que el projecte d’un estat no dependent d’Espanya, en cas de dur-se a terme, també seria un bon projecte, sobretot pels ciutadans catalans, pels de Ciu, pels del PSC, pel d’Esquerra i Iniciativa, i fins pels que no se senten atrets per cap ideologia en concret, i m’atreviria dir que ho fora també pels que avui no són capaços d’imaginar una Catalunya no dependent del jacobinisme i centralisme espanyol. El senyor Iceta, i altres senyors, com potser el senyor G C, potser ja se n’estan adonant que avui la doctrina nacionalista ja comença a no ser el motor base de l’independentisme, que existeixen a tot país capes de població que, no és que estiguin contra Espanya, sinó que ja no tenen Espanya com a referent, que ja no pensen en Espanya per el seu futur (uns perquè ja n’estan més que tips d’estrellar-se contra el mur d’una incomprensió obstinada i recalcitrant, altres perquè no l’han necessitada mai). El senyor Iceta i altres senyors icetes (no precisament tots del PSC, sinó també de C, i encara més d’U) no cruen que aquest projecte pugui tenir un futur, han passat masses anys treballant en el projecte de la dita Espanya Plural, i ara, reconèixer que no és possible, els… senzillament els descol·locaria. Però hi ha altres senyors (alguns d’ells companys i compañeros del seu propi partit) a qui aquest projecte que ell no considera possible, els faria força més que il·lusió, sobretot tenint en compte que per a esdevenir no-dependentista, no caldria ja provenir de les files “nacionalistes”. Facin-s’ho mirar senyors G C, Iceta i altres, per no citar més noms, membres de la “nomenclatura” barcelonina, vigilin per les vores metropolitanes, que pot resultar que els seus companys/companyeros, no tinguin tantes prevencions “culturals” com vostès a l’hora de decantar-se. Avui llegeixo a la premsa que el senyor Vargas Llosa diu que el pitjor nacionalisme és el cultural, quanta raó té! Segur que deu referir-se al nacionalisme anglosaxó, al francès i a l’espanyol, oi? Que és d’on ell beu.

Catalunya serà impura o no serà

Fa uns anys, Joan Francesc Mira, escriptor, professor de grec, premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 2004, va editar un llibre que parafrasejava un cèlebre títol  d’Immanuel Kant: “Critica a la raó pura”. Aprofitant, doncs, el conegut títol/tesi de Kant, ell proposava ─sense qüestionar ni entrar en l’assumpte del llibre predecessor─ una extensió, proposava una: “Critica a la nació pura” (Edicions Tres i Quatre. 1985. València). Ara, passats uns quants anys de l’obra de Mira, l’Editorial Pòrtic ens en presenta una altra de Lluís Cabrera, animador i ànima del Taller de Músics de Barcelona i president de l’associació “Els altres Andalusos”. Per aquest llibre Cabrera ha triat un títol, que com feu Mira, parafraseja un altre anunciat cèlebre, el del bisbe Torres i Bages, “Catalunya serà cristiana o no serà”. Lluís Cabrera, substitueix el requisit que el bisbe exigia per a la subsistència de Catalunya, el cristianisme, pel mestissatge, per la impuresa que comporta la barreja, i argumenta, començant pel títol, que “Catalunya serà impura o no serà”. Caldria, en el cas que us decidíssiu per llegir els arguments de Cabrera, donar una ullada paral·lela a la l’obra de Mira, no pas perquè una sigui deutora de l’altre, però sí perquè, des de intencions i pressupòsits, diversos (a voltes coincidents a voltes no), per un lector interessat, una i altra mantenen espais de complementarietat.

Allí on Mira investiga i reflexiona sobre l’existència de la nació pura (sobre la nació dels valencians, en el seu cas), Cabrera exposa l’existència d’una proposta per a la construcció, no pas la reconstrucció, de la nació catalana actual. Però aquesta proposta, diu ell, només podrà plasmar-se, segons la seva tesi, a través d’uns elements actuals, nous; i com tota novetat, impura: conformada amb elements preexistents i amb elements de nova formació. En la seva obra Cabrera, argumenta, amb tota mena de detalls, que la nació catalana, o la fem entre tots els que avui vivim a Catalunya, o no la podrà fer ningú altra. I ell es compta entre els que la volen fer.

Llegir més…

Pont Blau (la novel·la)

 

La vida és molt dura al camp marroquí, al Rif. La recompensa pels dies treballats és escassa i malagraïda pels joves. Alí Labbi i hamid Achi busquen una vida més emocionant a la ciutat, a Tànger o Tetuan. Però la ciutat  és exigent, cruel i tot, i a la fi tant poc agraïda com el camp. Alí i Hamid, com ocells migratoris, decideixen volar, travessar l’estret cap a la rica i confortable Europa. Però l’home, a Europa, no és gaire diferent de la resta del món. la societat europea no és millor que la magribina a l’hora de tractar els desheretats, els sensefortuna desesperats. A la rica societat europea els dos joves esdevindran uns sensenom, uns desesperats sense identitat particular, esdevindran dos moros, dos il·legals.

En aquesta novel·la narro les experiències de dos joves, quasi adolescents, per volar, per fugir de la seva rutina, per fer-se adults amb la mínima intervenció del món que els envolta, amb el seu immens i estrenat de nou coratge. Tot no els sortirà bé, el món “dels altres”, la vida “dels altres”, s’interposarà entre ells i el seu futur.

Aquesta novel·la ha estat editada a principis d’any per Marfil, empresa editorial valenciana radicada a Alcoi. http://www.editorialmarfil.com

Calendaris, costums festius i l’escola on portem els nostres fills

 

Neguitós que estic

Vet aquí que hem publicat 24 temes, tot un calendari d’advent, per seguir cada dia del cicle festiu, fins arribar al de Nadal. Quin significat hem pretès donar a aquesta feina? Quin significat ha pogut tenir per els què han seguit el cicle? Doncs cap altra que no fos la mateixa que pogués tenir el de introduir, de forma endreçada, cicle de snt Joan, el carnaval, el de les festes d’agost. O sigui, anticipar, en forma de dietari, que ens apropem a una cita important del calendari cristinaoccidental. Una cita amb el temps humà –recordem-ho, l’únic temps possible, ja que el cosmos no en té d’això, de temps-. Una cita que ens associa amb la memòria de la nostra civilització: la grecoromana, la medieval, la renaixentista, la moderna, la contemporània, com a entitats creadores partícips d’un moviment civilitzador que mai hem deixat de commemorarar. Commemorar no és res més que recordar, recordar històries i historietes transcendents i no tant transcendents, lligades amb el passat universal de l’home. Llegir més…

ELOGI DEL XARNEGO

La Catalanitat

…“Omplint de socialistes i de xarnegades Catalunya Ràdio, es pensen que arribaran a més gent, al cinturó roig, però no, és impossible. Tot el que faran serà perdre l’audiència que durant tots aquests han escoltat Catalunya Ràdio. Perdre és tot el que faran; no sumaran res.”

 

Aquesta és l’aportació que fa una persona a un article de “Debat.cat” sobre la possibilitat que l’actual director de “Els Matins de Cat Radio” passí a portar un altre programa en una emissora espanyola. D’aquesta petita intervenció vull extraure una paraula, “xarnegades” amb la qual sembla voler-se identificar tota acció i, en aquests cas expressió, suspecte de no ser prou autòctona o que no prové del costumari català. I jo, xarnego de “socarel” em pregunto: encara estem així! Encara hem de suportar a aquest sector de societat catalana que pretén erigir-se en únic i irreemplaçable oracle de la catalanitat? Aquells que, amb desdeny, encara avui utilitzen aquest terme per identificar tot allò que no és genuïnament català, tot allò que contaminaria una suposada catalanitat intrínseca, estan terriblement equivocats, i, a més, alguns potser sense adonar-se’n i d’altres sent-ne ben conscients, s’escolen per un tirant xenòfob. A més, aquests equívoc perjudica, i no poc, la causa que pretenen defensar, la causa de la cultura catalana i de la unitat del poble català: un sol poble, divers, però un sol poble. El terme xarnego (tingui la provinença històrica que tingui, això ara no fa el cas) s’adjudicà durant les dècades dels 20 als setanta del segle XX a un conjunt de variada població immigrant que participà en la causa, econòmica,  social, política i cultural de la Catalunya sota el franquisme i el postfranquisme, i hi continua col·laborant avui, i en mesura no poc destacada. Si avui algú no  sap, o pot, identificar aquells xarnegos que han col·laborat en la causa catalana, és precisament per la principal raó de que s’han confós amb la resta de la població, què han sabut utilitzar l’ascensor que la societat catalana ha proporcionat a tots aquells què han tingut voluntat d’utilitzar-lo. M’escandalitza, si m’escandalitzo quan segueixo percebent segments de la societat -els que s’autootorguen la suspecta qualitat d’indígenes- amb tanta mandra intel·lectual per no adonar-se del fenomen, per no adonar-se, o encara pitjor, no voler acceptar el fenomen. La població que va ser batejada amb aquests epítet, de totes passades equivoc, ja no existeix, les seves suposades xarnegades  (contaminacions, potser?) mai han obrat en detriment de la causa catalana. Ben al contrari aquelles i aquestes persones, a les quals avui ningú és capaç d’identificar com a no catalans, ja que, insisteixo, fa temps que s’han confós amb l’antiga població autòctona, són avui, en la seva gran majoria la base de la catalanitat popular. I si no em creuen pregunti pels cognoms de cada un dels homes i dones que des dels seus llocs de treball, de compromís social i de lleure, feinegen pel seu país, Catalunya. I sisplau, oblidin-se d’una vegada per sempre del significat que un dia, i de forma injusta, tingué aquest terme. Més aviat facin un esforç intel·lectual per fixar-se en els cognoms de rel històrica ben catalana dels què estan a l’altre cantó de la defensa de la catalanitat, fixin-se: Sirera, Piqué, Ferran, Montserrat, Vidal-Quadras… facin un esforç i posin-los noms a aquest cognoms.

IINTEGRACIÓ, MULTICULTURALISME I DRETS NACIONALS

Integració, multiculturalisme i drets nacionals

La millor política d’integració comença amb habitatge i feina. Aquesta definició pot pecar de simplista, però és ben realista. Tota política d’integració que no passi per assegurar treball i habitatge fracassarà. Fracassarà si el que pretenem és integrar plenament les persones que es mouen entre la població resident en cerca de treball i de benestar, si la voluntat és que els avui immigrats esdevinguin en un pròxim futur ciutadans amb deures i drets. Si contràriament perseguim mantenir una bossa de treball barat de persones amb menys drets que la resta de la població, aleshores la política de control i de repressió, que preconitza la llei actual, ja és prou efectiva, almenys a curt termini; a llarg termini és suïcida per a l’estabilitat social del país. Aquesta última afirmació no nega que tot govern ha de tenir una política d’immigració. Hom pot assegurar que la causa principal de les migracions és el resultat d’una política econòmica que els països rics han aplicat, i apliquen, sobre altres països incapaços de resistir-se a aquesta política econòmica. I sembla fora de dubte també que, els conflictes causats per aquesta política, qui de veritat els suporta són els sectors econòmicament més indefensos de la societat: la mà d’obra de baix perfil laboral, joves que s’han d’incorporarar al món del treball, dones. A la resta de la societat, professionals liberals, executius i empresaris, sectors actius i dirigents de tota mena, aquesta problemàtica només els arriba en forma de notícies de premsa o d’entrebancs originats per aldarulls que entorpeixen el pas dels seus vehicles.

Llegir més…

Novel·la, Il·legals

Bona part dels sense feina magribins, vaguejaven entre Tetuan i Tànger a l’espera de poder saltar a Europa. A les nits clares guaitaven els llums del’altre cantó que, com quimèriques cuques refulgents, enterbolien les ments amb cobejances fantasioses: volar, escapar! Hamid i Alí, amb la seva fuga, realitzaran un acte amb el qual sempre han somiat els homes: volar cap a un futur millor. Però les Ileis són implacables, despietades.

http://www.editorialmarfil.com

Post Navigation