Llegendes del Penedès

La filla de Can Fàbregues

 Pels alts de la serra del Bolet, entre l’Alt Penedès i l’Anoia, arrecerada sota un relleu de roques ciclòpies fa molts anys s’hi alçava una masia que es coneixia pel nom de Can Fàbregues. Els avis d’aquesta pagesia, prop de la vella Font-Rubí, havien l’havien edificat molts anys enrera, quan fugint de la pesta negra havien arribat a Catalunya des de les llunyanes terres de ….  Doncs aquesta és la història que es conta del que va passar per aquella contrada en temps dels últims pobladors de l’antiga masada. Resulta que als darrers pagesos que habitaren la masia va nàixer-los-hi una sola filla, i així que la nena va anar-se fent gran, tothom, amb gran admiració, va poder adonar-se de la colpidora bellesa de la noia: d’ulls verds com la maragda i d’abundosa cabellera més negra que l’atzabeja. Era tanta la bellesa de la filla de Can Fàbregues, que tostemps la masia era concorreguda per joves que s’hi arribaven per admirar aquells ulls com l’aigua de les fonts i poder parlar amb la bella encara que fossin un parell de mots. Però la bella donzella, potser afeixugada per les continues atencions dels homes que la pretenien, potser per alguna cosa que ningú s’afigurava, no els feia altre cas que dedicar-los un somriure de compromís, o unes escadusseres paraules displicents.

Burlats, i veient que la noia no es decidiria per ningú; una considerable colla dels frustrats pretendents van confabular-se per venjar-se de l’altiva i desdenyosa donzella. Així que ajustaren preu amb una bruixa de la contrada perquè amb les seves sortilleries doblegués l’orgull de la bella camperola. Aquesta malifeta la van dur a terme creient que seria la millor manera de matar la febre d’amor que no els deixava viure. Però vet aquí que la bruixa, una dona sàvia que s’havia allunyat dels homes perquè no hi confiava, només veient una vegada la filla del mas, va adonar-se’n tot seguit que aquella noia no podia ser humana, aquella noia era el fruit d’algun pacte secret que els seus avis … deurien haver fet per tal de poder escapar de la pesta negra que assolà el país del qual procedien, i ara, molts anys després donava el seu fruit: aquella esquiva donzella, tan impenetrable i misteriosa com la lluna dins el bosc. I no va pensar-s’ho dues vegades: la bruixa, aglomerant totes les nuvolades del Penedès, des de la Serra d’Encosa fins el Garraf, en una enorme tempesta que feu tancar-se dins les cases tot ésser vivent, fugir tot caminant, i encauar-se a tota bèstia, congrià un ancestral encanteri i feu tornar la donzella al món d’on li semblava que havia vingut: el ventre de la mare Terra, al món de les coves i dels gorgs. I des d’aleshores la filla de Can Fàbregues, retornada al seu món, habita la font de Llinars, entre els seus cristal·lins brollador i els insondables avencs dels Forats Bufadors. Quan des de les profunditats de la muntanya, pels laberíntics passadissos que donen als Forats Bufadors, s’escola l’horrorós panteix, semblant a la respiració d’un gros animal, els vells del país asseguren que és l’alè del serpent que la bruixa va destinar per a protegir la filla de Can Fàbregues.

La llegenda també ens conta que la bella encantada, estimant-se també la seva vida sobre la Terra va demanar a la bruixa que, almenys un cop a l’any, pogués contemplar aquells paratges que l’havien vist néixer. Succés que s’esdevé cada any durant l’espai infinit que existeix entre l’última fracció de temps de les dotze i la primera de la una de la nit. Durant aquest temps impossible de mesurar per una vida humana, l’encantada surt de la font i escampa la seva màgica bugada sobre els rocallisos i l’herbei de vora de la font, Els homes de la cova del bolet.

(Del meu llibre: Llegendes del Penedès i les valls del Garraf. Publicacions Abadia de Montserrat)