Bienve Moya

Llegendes d'arreu

Archive for the category “Uncategorized”

Els ous de Pasqua i Maria Magdalena.

ImatgeArreu de l’Europa central és molt estès el costum de regalar aus pintats per la Pasqua, a Alemanya, Polònia, Txèquia, costum que els emigrants d’aquests països van estendre als EAU, a l’Argentina, Xile, al Brasil, etc., i actualment, com no podia ser d’altra manera, ja ha arribat a les nostres latituds (a les nostres pastisseries). Una antiga llegenda ens presenta a Magdalena com a “promotora” d’aquest costum, que vol simbolitzar la nova vida i a Crist emergint de la seva tomba. Els cristians ortodoxes acompanyen l’oferta d’aquests regals amb un “Crist a Ressuscitat!” Diu la llegenda que fa el cas que Maria Magdalena va arribar-se fins a Roma per predicar l’evangeli, i que en presència de l’emperador Tiberi presenta un ou de gallina tot dient-li “Crist a Ressuscitat! L’emperador va riure’s d’ella li contestà: «Això que em dius és tan possible com que l’ou es torni roig». Llavors, abans que Tiberi acabés la frase, l’ou es tenyí de vermell Lligat a aquest cicle que comença amb la primera lluna plena de l’equinocci de primavera encara hi ha dues festivitats més que, avui, ja no tenen el relleu que havien tingut en altre temps. Una és la segona Pasqua, o Pasqua granada, que se celebra cinquanta dies després de la primera Pasqua, Pasqua florida. L’altra és el Corpus Chisti que en l’actualitat, després de la  reforma del calendari litúrgic, el 1969, ha passat a celebrar-se dos diumenges després de la segona Pasqua. Abans d’aquesta reforma, ordenada per Pau VI, el Corpus havia de caure en un dijous, i en algunes localitats, on és festa local, com ara Berga, continua celebrant-se en aquesta data, el dijous anterior de la data que mana de la litúrgia. 

Granollers. Blancs i blaus

Com la majoria de Festes majors antigues, cap a finals dels seixanta, la de Ganollers anava de capa caiguda. El 1983 uns joves que ja no s’hi divertien, començaren a projectar una altra mena de Festa. I tot buscant ensopegaren amb una anècdota recollida per Amador Garrell al seu llibre Granollers Vila Oberta. Aquests autor relatava la juguesca de dos rajolers al final del XIX: El Rayo i l’hereu Maynou, que s’enfrontaren a veure qui fora capaç de fer més rajoles en una hora de feina. La juguesca, difosa multitudinàriament  pels amics i partidaris dels dos oficials rajolers, es dugué a terme un dia del mes de juliol de 1897 i va convocar tothom de la vila. L’anècdota fou confirmada per una nota apareguda al setmanari local La Opinión Escolar: “En el partido de “ladrillos” jugado anteayer, entre el blanco Bonet y el azul Maynou, ganó el último, por solo dos “mahons”. Felicitamos a ambos combatientes, pues el resultado de la lucha, nos permite afirmar que no hubo vencedor ni vencedores” (sic).

Aquest és el fil conductor de la nova Festa Major de Granollers. La ciutat es divideix festivament en dos grans grups de hooligans, els blancs i els blaus i els dies de festa transcorren a través de les iniciatives de blans i blaus, que amb el concurs de l’Ajuntament omplen d’activitat una llarga setmana. No cal dir que el Concurs de rajolers ha esdevingut l’acte més multitudinari de la festa, se celebra el darrer dissabte festiu al Pavelló d’esports. L’actual festa de Granollers té un aire humorístic, joguiner, on un no sabria destriar on acaba la ritualitat i on comença la paròdia d’aquesta.

http://www.granollers.cat/festamajor/historia

sants Abdó i Senén, pebrots i tomaques

Diu la tradició que Abdó i Senén foren dos reis perses que moriren en el martiri. No és estranya a la cultura cristiana, hereva de la romana i de la grega, la santificació i veneració de germans, com a bessons, o bé coma a companys. Veneració que atorgaria a les bessonades condició de dualitat. Una antiga tradició ideològica voldria que l’home posseís dues maneres de ser, inclús dues ànimes, una d’animal i una altra d’espiritual. En la mitologia grecoromana aquesta condició s’exemplifica amb el mite dels Dioscurs, ambdós fills de Zeus i de Leda, més un pare mortal, Tindàreu. D’aquest unió nasqueren Càstor i Hel·lena, i Pòl·lux, i Clitemnestra, que posseïen les condicions dels pares, la divina i la mortal. A part de la dualitat portada a la santedat: Cosme i Damià, els companys Hermenter (Medí) i Celdoni, i d’altres, aquesta creença ha arribar fins els nostres dies amb la novel·la de Robert Louis Stevenson, Dr. Jelyll i Mr Hide.

Abdó i Senén van ser tinguts com patrons de la pagesia, sobretot dels hortolans, i certament arreu d’on encara són patrons els trobem relacionats amb l’aigua. Encara que Roma assegura que els cossos dels màrtirs són a la ciutat santa, a Arles del tec, al Vallespir, els hi disputen i des del segle IX, jaurien enterrats a l’abadia de santa Maria d’Arles, d’on, segons la tradició, brollava aigua de la tomba cada trenta de juliol. Avui, a Arles, ja no es recorden gaire dels dos germans. D’un temps ençà estan més per la Festa l’ós, que practiquen pel carnaval de la vila.

●A  Banyoles i el seu terme es recorden dels sants germans: «Es tracta d’una festa centenària de tradició popular, en honor als sants Abdó i Senén, patrons de la pagesia i del Terme de Banyoles i comarca», Segons el seu programa de 2012.

●És festa grossa a Inca, a Mallorca. Amb gegants, capgrossos, ball de bot i ‘vedellada’. La vedellada no és un àpat, com podria semblar, són bous, vedells, i ‘correguda de bous’. Cito els termes exactes del seu programa per a aquells cursis que s’entesten en anomenar ‘braus’ als bous, i argumenten que ‘corrida’ és el terme just que cal emprar. 

●També és diada important a l’Espluga de Francolí, que l’han traslladada pels volts de la darrera setmana de juliol.

Com podreu adonar-vos, totes les poblacions citades, i altres moltes que podríem citar, tenen una gran relació amb l’aigua, l’aigua que rega els horts i jardins i que aquest més i el proper, l’agost, començarà a escassejar. Del patronatge dels hortolans li ve l’afegitó de quan se’ls cita, Abdó i Senén, pebrots i tomaques.

Reflexions al vol, sobre la nació i els nacionals

Existeix, sens dubte, una mena de català ─català vell o catalanobarceloní, en diríem─, un espècimen pel qual el país (el seu i exclusiu país) al qual anomena regió, sense imprimir a aquest terme massa càrrega política; com aquell què diu una mena de “territori del meu domini”. Aquest país, regió, territori intimitzat, s’estendria de Barcelona en amunt, cap a la frontera amb França. Josep Maria Sagarra en “Memòries” en fa un retrat força aclaridor quan conta: “Barcelona, des del primer compte independent, continua sent la capital de la Marca Hispànica, i marca volia dir país de frontera. Nosaltres [per aquells catalans com ara ell] som un país de frontera, amb tots els avantatges i tot els inconvenients morals i materials. Nosaltres teníem en aquells dies [parla de la primera guerra Europea] un port petit com el que tenim ara, però que treballava d’una manera fabulosa … l’activitat del port s’estenia per la costa fins a Portbou, i la història dramàtica i secreta del litoral de Catalunya d’aquells dies…

Les dues frases subratllades donarien a entendre que per Sagarra la costa i el litoral català, i seva la història dramàtica i secreta, va de Barcelona, com ja he dit, en amunt. No veuen la nació sencera, diria algú. Entra, doncs, dins la lògica d’aquesta mena de catalans (catalanistes i catalaníssims per cert, i que no cal limitar als estrictes ciutadans de la capital), quan parlen de la Marca Hispànica (Catalunya) ells, els seus naturals, es consideren una mena de “servidors lliures de frontera” (disculpeu-me la contradicció) de l’Hispània. No són hispans, no se n’hi consideren, però sí que se’n senten lligats per llaços d’interès. Llaços d’interès que probablement, potser, es lligaren ben fort durant anys de defensa del proteccionisme. Llaços d’interès que, des d’aquí es volen considerar mutus, però que els hispans opinen que “de verano”. No tot està dit amb aquestes quatre paraules, però s’hi pot pensar.

Qüestió de llengua i poder cultural. Com més clars més amics

Gat escaldat, de l'aigua freda fuig

Conversa sostinguda a Linkedin entre Gestors CULTURALS. Subratllo culturals.

 Un des de Catalunya: …Entendemos que en la cooperación está el éxito pero a veces encontramos dificultades a la hora de hacer entender nuestra idea organizativa. Os dejo el lick donde podréis encontrar un doc sobre los propósitos fundacionales para que por favor me hagáis llegar vuestras opiniones, sería de gran ayuda. Ah! Lo siento (subrratllo) pero solo está en catalán. Va.

Una resposta: Me parece estupenda idea, pero si quieres union, cooperación entre todos deberíais comenzar x buscar un idioma en el q todos puedan entender, ya q el catalán no es entendible por todos, por lo tanto ahí se crea una barrera a esa cooperación, unión!!! [Entendible para todos? Todos, els que no són catalans, oi? Però sembla que ni ho considera]

Torna el primer: Tienes razón Inmaculada, habría que traducirla. Todavía discutimos si hacerlo en castellano o en inglés, ya que si la lógica es unir, casi mejor en inglés que es una lengua más universal. Lo de hacerla en catalán surgió como natural pues es la lengua con la que pensamos nuestro mundo, y de paso contribuimos a la diversidad cultural, algo sobre lo que tu sabes mucho.

Apareix una espontània: Hola Fransesc (sic). Si esperas que haya cooperación en España, es mejor que hablemos en español. No todo el mundo domina el inglés y no hay que forzar a los castellano parlantes (que no son sólo españoles) a hablar en una lengua que han estudiado cuando hay otra nativa en la que se comunican millones de personas. Me vas a perdonar pero me parece que no os va a facilitar la expansión. Al menos en mi caso, y he trabajado en España y latinoamérica, no voy a utilizar el inglés para trabajar con un castellano parlante. A tus clientes les obligas a hablar catalán o inglés? Pues a tus socios tampoco. Perdona la brusquedad, pero no lo veo.

L’espontània ho té clar. Jo també: com que em guanyo les garrofes dins l’àrea del català, procuraré que una altra llengua (l’espanyol) no guanyi espai econòmic en el meu món de contacte: llengua és poder. Això, sí, amb total respecte pels que n‘utilitzen d’altres. Respecte que exigeixo que se’m tingui a mi..

Questió de noms

El "maio". L'arbre maig, una pervivència ben integrada.

●Tradició versus modernitat ●La il·lustració, la modernitat●El barroc (aquest article és la continuació d’un anterior sobre l’associacionisme. Aquest, com l’anterior, és una part de tot el treball que ha se guir. Els penjo per si els possibles lectors creuen poder intervenir-hi; les seves opinions seran venvingudes).

Societat tradicional igual a societat popular? Robert Redfield relaciona la noció societat popular amb societat primitiva. Aquest model “primitiu” la conformarien, segons l’autor, petits grups (famílies) que mantindrien una associació entre ells, i viurien d’un mateix treball, o una sèrie d’ells interconnectats. Aquest grup es relacionaria poc, o gens, amb l’exterior. Així aquestes societats mantindrien forces característiques comunes circumstància que ens permetria observar-les com un tipus ben contrastat amb la societat urbana moderna. Sota aquests paràmetres sembla que encara es moguin certs observadors dels fenòmens festivo-popular mantenint la gosadia d’expressar-s’hi, utilitzant, encara avui, en ple segle XXI,la dicotomia Catalunyarural, Catalunya urbana, quan senzillament es refereixen a l’urbs metropolitana i la resta del territori. L’urbs seria la societat moderna, i la resta del territori la societat popular (primitiva), motejada de rural. És cert, però, que com més petita és una societat, més sentit de pertinença a ella es té, i per tant la comunicació de formes de divertir-se (el cas que estudiem) és més sòlida i fàcil de transmetre; el nosaltres d’una comunitat petita, viles i ciutats mitges, és més rotund que el d’una gran comunitat,la urbs.  Aquestadarrera observació podria explicar, en certa manera, l’èxit de certs costums festius tradicionals (popular), però no ho explica tot. Certs costums tradicionals (populars en aquest moment arreu de Catalunya, però que fins fa poc havien estat limitats a un espai territorial més restringit), per exemple els castells o les colles de diables, s’han escampat en poc temps per tot el territori, i no creiem que en aquesta expansió hi hagi jugat, de forma destacada, el sentiment de pertinença nacional polític (de societat petita). Hi  ha degut jugar alguna altra circumstància, circumstància o circumstàncies, que esdevenen la base d’aquest treball. Si que hem de tenir en compte, però, que durant molt de temps. entre els segles XVII i XVIII, i part del XIX, hi hagué una línia de controvèrsia, i conflicte i tot, entre tradició i modernitat, i la festa, la cultura festiva popular no va estar-ne exempta de conseqüències. En ‘Toros de mort’, Jofre Padullés, ens il·lustra sobre aquest procés precisament en relació a la festa dels bous, o el joc dels bous, o correbous. Aquest és un cas festiu que per la seva identitat i perdurabilitat dins el context festiu peninsular, la podem seguir com exemple per  a altres manifestacions festivo-populars. Cal tenir en compte que la il·lustració, els il·lustrats, sostingueren una causa a mort contra la tradició, en quan aquesta significació, tradició, pogués tenir de pensament precientífic. El pensament il·lustrat va lluitar-hi amb la voluntat de “civilitzar” la societat (fer passar a l’esfera civil totes les circumstàncies humanes). I precisament La Festa tenia, i segueix tenint, molt de pensament salvatge, no racional, pre il·lustrat i sagrat, “sagrat” en el sentit que opera amb matèria no dialèctica: les bases d’un joc, la litúrgia d’una festa, no pot qüestionar-se, perquè mentre es qüestiona, no hi ha joc, quan es qüestiona, quan es discuteix sobre la matèria del joc, desapareix el “moviment” interpretable. Aquesta és, per entendre’ns, la contradicció de pretendre “modernitzar”la festa. Altracosa és dotar-la de nous ressorts (materials o ideològics) que la faci assequible als contemporanis. Per exemple, fer-la assequible al mercat turístic, sobre el risc del qual ja ens hem referit en l’apartat precedent.

Més llegendes andalusines

La Ràpita del Cascall  (del meu llibre Balab Balansiyya. Edt. marfil)

«Després de la captura de Tarrakuna pels cristians l’any 502 de l’hègira Abdalà Ubequer havia fet construir la Ràpita del Cascall[1], monestir fortalesa que s’alçava al delta de l’Ibre.  En aquell castell, edificat per defensar-hi la nova frontera de la Xarqia, hi sojornaven els monjos guerrers de l’Islam. Per entendre les organitzacions de monjos guerrers hem de retrocedir als principis del Camí d’Al·là en el Yihat. El Yíhad és la primera forma d’ascesi, de l’esforç per a atènyer la perfecció per mitjà de la repressió dels vicis, les renúncies de plaers lícits i fins i tot la imposició de mortificacions corporals, la pregària i el recolliment interior.

Vet aquí que un dia es presentà a la porta de la ràpita del Xasxàs -o del cascall, com els cristians anomenen la planta meravellosa- Abu Bakr, dit al-Turtusí, eminent gramàtic nascut a Tortosa i inquisitiu investigador de qualsevol fenomen de la naturalesa, per indagar sobre l’existència d’un pou del qual es contava que el cabdal augmentava o disminuïa en funció de les persones a les que hagués de servir. Feta la pertinent pregunta, un dels monjos li assegurà que era tal com ho deia, però que encara es produïa un fet més meravellós. “Déu tingui pietat de vosaltres! —exclamà Abu Bakr— I en que consisteix aquest fet encara més meravellós?” Respongué el savi. “Veniu amb mi i observeu”. I el conduí amb tota discreció fins un racó vora les muralles assenyalant-hi una balmeta quasi a ran del sòl, a la qual s’hi davallava per uns graons obrats ala roca. Alfons de la petita espluga, un cucó contenia una quantitat d’aigua transparent. “Per a quantes persones us creieu que conté aigua?” Llavors Abu Barkr, ponderant la quantitat d’aigua que podia contenir aquell minso dipòsit, digué: “Posem que per una quarantena de persones, o potser encara menys”. I el monjo li replicà que el nivell del cucó no baixaria ni que en begués tota la gent del món, o encara que hi acampessin milers de soldats. A continuació li explicaren que vora d’aquell portentós pou havia acampà Ibrahim ben Tusufin amb cinquanta mil dels seus homes, així com altres reis anteriors amb exercits més nombrosos, i que hi havien begut ells i les seves muntures fins a sadollar-se, sense que el nivell del pou pugés ni baixés. Aquesta és la meravella que sobre la baraka del pou de la Ràpita del Cascall conta Abu Bakr al-Turtusi, la credibilitat del qual no pot posar-se en dubte.»


[1] Aproximadament l’actual Sant Carles de la Ràpita

Les rondalles meravelloses que no hem de perdre

Acabo de llegir “Les rondalles meravelloses que no hem de perdre”, un text d’Anna Tortajada editat per Columna. Apart de l’edició, magnífica, com s’haurien d’editar tots els llibres, i de les il·lustracions, que a mi m’han agradat força, i crec que acompanyen molt bé les narracions, a la tria que ha fet Anna Tortajada no se li pot recriminar res. Crec que no s’ha deixat cap matèria rondallística que no hagi inclòs. Dic matèria perquè el llibre està classificat d’aquesta manera: heroi i heroïnes; el rei; el bosc: follets i dones d’aigua; Monstres i diables; gegants; les velletes; números, objectes i paraules màgiques. L’autora conta les histories amb preciositat, no oblidant detalls de llenguatge que a vegades ens estalviem, en pretendre fer entendre els contes als infants, en un intent infructuós de fer-los més planers. Intent infructuós perquè els infants entenen tot allò que volen entendre, i el què encara no estan preparats per entendre, s’ho salten alegrement. M’ha agradat força la versió del pare Janàs, un conte que, per la seva suposada truculència, en esdevenir “socialment poc correcte”, més d’una volta l’he escoltat, o llegit, estúpidament esporgat. Res, per molts anys i, adquiriu-lo, sisplau, sobretot si teniu canalla a qui explicar contes.

Catalunya serà impura o no serà

Fa uns anys, Joan Francesc Mira, escriptor, professor de grec, premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 2004, va editar un llibre que parafrasejava un cèlebre títol  d’Immanuel Kant: “Critica a la raó pura”. Aprofitant, doncs, el conegut títol/tesi de Kant, ell proposava ─sense qüestionar ni entrar en l’assumpte del llibre predecessor─ una extensió, proposava una: “Critica a la nació pura” (Edicions Tres i Quatre. 1985. València). Ara, passats uns quants anys de l’obra de Mira, l’Editorial Pòrtic ens en presenta una altra de Lluís Cabrera, animador i ànima del Taller de Músics de Barcelona i president de l’associació “Els altres Andalusos”. Per aquest llibre Cabrera ha triat un títol, que com feu Mira, parafraseja un altre anunciat cèlebre, el del bisbe Torres i Bages, “Catalunya serà cristiana o no serà”. Lluís Cabrera, substitueix el requisit que el bisbe exigia per a la subsistència de Catalunya, el cristianisme, pel mestissatge, per la impuresa que comporta la barreja, i argumenta, començant pel títol, que “Catalunya serà impura o no serà”. Caldria, en el cas que us decidíssiu per llegir els arguments de Cabrera, donar una ullada paral·lela a la l’obra de Mira, no pas perquè una sigui deutora de l’altre, però sí perquè, des de intencions i pressupòsits, diversos (a voltes coincidents a voltes no), per un lector interessat, una i altra mantenen espais de complementarietat.

Allí on Mira investiga i reflexiona sobre l’existència de la nació pura (sobre la nació dels valencians, en el seu cas), Cabrera exposa l’existència d’una proposta per a la construcció, no pas la reconstrucció, de la nació catalana actual. Però aquesta proposta, diu ell, només podrà plasmar-se, segons la seva tesi, a través d’uns elements actuals, nous; i com tota novetat, impura: conformada amb elements preexistents i amb elements de nova formació. En la seva obra Cabrera, argumenta, amb tota mena de detalls, que la nació catalana, o la fem entre tots els que avui vivim a Catalunya, o no la podrà fer ningú altra. I ell es compta entre els que la volen fer.

Llegir més…

Contes i llegendes catalanes

La cultura catalana posseeix, com les altres literatures, una rondallística, una llegendística i una mitologia distintiva; un imaginari que l’agermana amb la resta de cultures del litoral mediterrani i de tot el continent europeu. En la rondallistica local, nacional, o com vulgueu denominar-la (encara que sempre vindrà a dir el mateix, universal, ja que tot el que és local està contingut en l’universal), en qualsevol, doncs, cultura local trobareu arquetips semblants, temes iguals: la por, l’esperança, l’amor, l’amistat, els anhels, la murrieria, etc. També en la catalana hi trobarem aquest arquetips humans: L’èpica mitològica de Joan de l’ós, la Pedra llarga, Blancaflor, la llegendistica; en el comte Arnau,; la murrieria en El lladre de Tortosa,; les faules d’animals en La Guineu i el llop; l’amor en el mut fingit, etc. etc.

Vet aquí per donar una nova imatge a aquests temes vaig treballar en els contes que conté aquest llibre, la base literària dels quals van servir per emetre una sèrie de guions per Catalunya Ràdio l’any 1995.

Post Navigation