La Carassa

En Guia secreta de Barcelona, Al-Borak, Madrid, 1974. Josep Maria Carandell, escriptor i autoritzat cronista de Barcelona, mort l’agost del 2002, conta que en els vells carrers de Barcelona hi podem trobar unes carasses, de pedra esculpides, situades en alguna cantonada, o sota algun balcó, o sobre alguna llinda de portal, les quals ─i segons la tradició─ indicaven antics bordells o cases de tolerància. Una de les més coneguda d’aquestes carasses de pedra, es troba a la cantonada dels carrers Mirallers i Vigatans; una altra entre els Carrers de les Mosques i Flassaders; una altra al carrer Mestres Casals i Martorell, i una altra, de barbuda, sota un balcó del carrer de les Panses. Però la “carassa” no viu només dins el costumari mundà i secret de la ciutat, viu també en el costumari folklòric. En l’imaginari popular també apareix el mateix terme per denominar uns objectes semblants en la forma, però no en significació i en l’ús. Josep Maria de Sagarra, en les Memòries, volum II, ens introdueix a aquesta figura quan escriu «…un professor seu [parla d’un docent] de la facultat de dret, duia unes barbes d’insòlita longitud, si fa no fa com aquella carota que penja de l’Orgue de la nostra seu…». Aquesta “carota” que penjava sota l’orgue de la Seu de Barcelona és, precisament, la Carassa, un element característic del vell folklore nadalenc barceloní. Conten alguns estudiosos actuals dels costumari ─Amadeu Carbó, Celebrem el Nadal. Morera. Barcelona 2016─, que antigament sota els orgues de les grans esglésies hi penjava un “cap de moro”, a la manera dels que sovint podem veure que tanquen les claus de volta dels vells edificis gòtics. Els dies del cicle nadalenc l’Església permetia als organistes d’interpretar música profana, les llicencies de Nadal, llicències que havia contingut altres divertiments més escandalosos que les expansions musicals profanes. Aquest mateix professional organista controlava un dispositiu que prement-lo accionava la boca de la “carassa”, que es badava i en sortien confits i caramels, llaminadures que la canalla, reunida en ocasió d’aquelles “llicències d’orgue”, arreplegava a estiracabells. Fins mitjans del segle XX, d’enginys d’aquesta mena se’n coneixen arreu de Catalunya. A Barcelona n’existien a la Seu, a Santa Maria del Mar i Sant Just (en aquest temple encara la conserven a la sagristia). A partir dels anys vuitanta del passat segle, els afectes de la “recuperació” i reinvenció del costumari tradicional, emprés per l’associacionisme popular i recolzat per la Casa de la Ciutat, ha fet augmentar en gran mesura el vell imaginari ciutadà, i ha convertit la Carassa en una mena de gegantò que des de la Casa dels Entremesos, a la plaça de les Beates, fan sortir pel centre de la ciutat els dies de Nadal. Aquests vell costum nadalenc també s’ha reemprés a Vilanova i la Geltrú, on els dies 25 de desembre i 1 de gener, la Carassa (o enginy anàleg) fa rajar caramels sobre la canalla reunida. A Girona, a la plaça de la catedral, en un cafè que avui ja no duu aquest nom, jo hi havia vist la vella carassa catedralícia o això van dir-me que era.
Potser alguna llunyana i caricaturitzada reminiscència poden tenir aquestes carasses, que se la fa accionar, i obren la boca traient llaminadures…amb els fabulosos i llegendari caps parlants, el famós Mafomet del templers, per posar un exemple conegut; o el cap d’Orfeu, que seguí cantant quan va quedar-se sense cos; o altres celafors famosos, com sant Denís, apòstol de les Gàl·lies; o Santa Winifreda, a la qual van poder enganxar-li una altra vegada, i seguí resant i portant la vida virginal que l’havia distingida; i el trobador Bertran de Born, a qui Dant castiga fent-lo comparèixer amb el cap a les mans pel pecat d’enfrontar Enric Plantagenet i els seus fills. L’extravagant novel·lista Joan Perucho, en la seva novel·la, la Guerra de la Contxitnxina, ens presenta un d’aquests caps parlants, el magtatangal, que, a més a més, actua d’espia a favor d’un cabalístic protagonista, Alfred Darnell, ric comerciant català que és enviat a aquesta remota possessió colonial espanyola (l’actual Vietnam), precisament amb aquesta missió, espiar i desbaratar les maniobres dels naturals.

La batalla dels bous

Contra la tradició, que quant els guerrers cristians pretengueren conquerir el Penedès, entre altres conteses, sostingueren una cruent i arduosa batalla prop de les muntanyes de l’actual llogarret de Valldossera, avui pràcticament abandonat, entre Pontons i el Pla de Manlleu. Cap al final del combat, quan per la riera que duu el mateix nom de l’antiga vileta de Valldosera, l’aigua ja baixava roja, tenyida per la sang dels contendents, i les mates de la llera del verd havien mudat al vermell, als cristians invasors, veient-se a les últimes, se’ls acudí un últim ardit abans d’abandonar el camp i la batalla. Posseïdors com eren d’un gran ramat de bous, adonant-se’n que la nit avançava per l’oest com una capa negra, lligaren unes resinoses teies a les banyes dels animals, i quan la fosca envaí totalment la serra, calant foc a les teies, els aviaren muntanya amunt contra la vila sarraïna. Els habitants de la vileta, van caure en el parany i creient que les resplendents lluminàries corresponien a tropes de refresc que acudien per ajudar l’estol cristià, presos de terror fugiren espantats sense adonar-se que qui els envestia era la cega i obstinada fúria dels bous i no les espases enemigues. Molt de temps després d’aquella inclement batalla, quan els nous colons ja s’havien instal·lat a la contrada, durant molts i molts anys, en llaurar els camps de l’antiga batalla les arades feien sortir de la terra els ossos pelats dels homes, musulmans i cristians, que moriren en la tràgica contesa, i donaren a aquella terra el nom que encara porta avui: Valldossera. Ben a prop del poblat on va lliurar-se aquella acarnissada i cruel batalla dels bous, conten els vells més vells de la contrada, des de Mediona a Sant Martí Sarroca i la Llacuna, que sobre les parets de la cova del Bolet, ben endins i no pas de part de fora, en un passadís que avui els regulars enrunaments del sostre han obstruït, fa molts anys podien admirar-se un seguit d’estranyes figures d’home pintats de color vermell. Pocs havien gosat d’entrar-hi per veure-les, de tant estrets i soterrats com eren els passadissos. Una vella dita advertia que aquells qui destorbessin els homes vermells pintats a la roca, caurien en la dissort per sempre més, i haurien un terrible càstig. La dita argüia què les figures eren guerrers sarraïns encantats, que en la profunditat tel·lúrica de la cova feien guàrdia a un immens tresor. El tresor que, en havent de fugir empresos per les hosts cristianes, els antics habitant sarraïns hagueren d’ocultar, en la creença que passat un temps, quan els guerrers es retiressin, podrien tornar al seu país. Precisament per a custodiar aquest tresor, havien deixat allà aquells homes encantats, amb una advertència que havien deixat escrita en la seva llengua: «Que ningú s’atreveixi a acostar-se als homes vermells; la maledicció dels segles caurà damunt el seu cap». No obstant això, passats molts i molts anys, quan va oblidar-se la maledicció i ja ningú es recordava dels antics pobladors, que mai més van tornar, un audaç pastor, sense nom ni casa que es recordi, va perdre’s per aquell laberint en cerca d’un xaiet esbarriat. Va seguir l’animaló, que espaordit, belava davant seu, i per dificultosos passadissos arribà fins els homes vermells. De primer, a la llum de la torxa, ve donar-se un gran ensurt, però de seguida va veure que aquelles figures vermelles que el contemplaven eren dibuixos pintats a la paret.  De seguit que va refer-se, enfadat amb ell mateix per haver-se espantat d’unes figures, arreplegà un roc de terra i l’emprengué amb els homes dibuixats, colpejant-los i esberlant-los, Però en colpejà les figures es fendí la paret de roca i llavors descobrí, escampat per terra, el brillant tresor que els sarraïns havien abandonat, una immensa fortuna en or i plata, que enriquí de per vida l’intrèpid pastor.

 

 

El falcó de Mir Geribert

Mir Geribert, senyor d’Olèrdola, havia perdut un falcó molt bell i ben ensinistrat amb el qual sortia a caçar per entre les penyes d’Olerdola i Viladellops. Un dia, però, durant una batuda de caça pel delta del Llobregat, la magnifica au havia errat el camí i va perdre’s entre les espesses pinedes de la plana humida. Mes com que allò que un perd, un altre s’ho troba, vet aquí que el preciós falcó va anar a parar a les mans d’Ermengol, comte d’Urgell, que se l’endugué al seu hostatge de Barcelona. No va tardar gaire en conèixer-se la notícia del parador del bell falcó, i sense perdre temps, i amb la seva habitual intemperància, Mir Geribert exigí, que li fos tornat sense més dilacions. A aquest requeriment s’hi negà Ermengol, sense que abans hi hagués per entremig una recompensa per les despeses que li havien ocasionat mantenir l’au, i encara per les molèsties causades. Ofès per la reticència del comte urgelità  i encara més per la impertinència d’exigir recompensa per suposades molèsties causades, van creuar-se greus acusacions entre els dos nobles i esclataren hostilitats. Primer van ser lletres de batalla, que no resolgueren el cas ja que mai arribaren a posar-se d’acord en quin camp neutral trobar-se per batallar a ultrança, i després cartells de deseiximent que pertorbaren la terra.

S’esdevingué per aquelles dates que el comte Ramon Berenguer I va tenir corts a Barcelona i, quan ja estaven aplegats, el sobirà va voler saber si ja hi eren tots els qui havien de ser-hi, i Ermengol, el mateix que posseïa el falcó de Mir Geribert, va contestar que només hi faltava el Senyor d’Olèrdola, però que per un sol home, per principal que fos, no calia estar-se de tenir corts. L’assemblea comtal va principiar, i un cop començada arribà  Mir, el qual en entrar al palau, veient que no l’havien esperat, va restar en suspens, però, sense donar-hi més importància, i en la creença que havia estat el comte de Barcelona qui havia pres la decisió de no esperar-se, va asseure’s a l’escó que li corresponia. Vet aquí però, que el cavaller del seu costat, fent-se l’amic, o potser amb malícia, va advertir-lo de la intervenció del comte d’Urgell. Aquesta descortesia envers ell, duta a terme pel mateix que li retenia el falcó perdut, va omplir-li el cor de ressentiment.

Finides les corts, tots els convocats tornaren als seus territoris. Mir Geribert, decidit a prendre venjança per la doble ofensa rebuda, va posar-se a l’aguait al coll de Begues, per on havia de passar l’ofensor. I dit i fet, quan Ermengol, amb poc seguici, prenent el camí de Vilafranca. travessava aquest coll, un escamot conduït per Mir Geribert va sorprendre’l i se’l va endur pres a la torre que el d’Olerdola posseïa damunt les muntanyes de Gavà. Un cop allí Mir va preguntar a l’urgelità que en faria, si aquella humil torre fos seva, i aquest, desprevingut, sense advertir quina intenció podia tenir la pregunta del segrestador, va respondre que l’obraria «de tal manera que la transformaria en castell ben fort, perquè un lloc com aquell havia de ser inexpugnable, mentre els assetjats tinguessin vianda per menjar i aigua per beure». Dites aquestes imprudents paraules, Mir Geribert respongué: «Doncs d’aquesta humil però alta torre de l’Eramprunyà vos no n’eixireu fins que aquest castell fort sigui acabat a compte vostre»

I el comte d’Urgell, adonant-se de la greu situació en que es trobava, presoner de Mir i sense que el pogués auxiliar ningú altre, va decidir que no tindria altre remei que costejar l’obra de la fortalesa tal com Mir havia dictat. I va ser d’aquesta manera que el castell de l’Eramprunyà va ser fet construir pel  comte d’Urgell, a causa de la seva imprudent contumàcia en no voler tornar el falcó de Mir Geribert al seu amo, i provocar l’obertura de les corts comtals sense un dels seus membres. I encara es conta d’Ermengol d’Urgell que, «cant lo castell fou obrat,» Mir Geribert «lleixa’l anar».

 

Més llegendes andalusines

La Ràpita del Cascall  (del meu llibre Balab Balansiyya. Edt. marfil)

«Després de la captura de Tarrakuna pels cristians l’any 502 de l’hègira Abdalà Ubequer havia fet construir la Ràpita del Cascall[1], monestir fortalesa que s’alçava al delta de l’Ibre.  En aquell castell, edificat per defensar-hi la nova frontera de la Xarqia, hi sojornaven els monjos guerrers de l’Islam. Per entendre les organitzacions de monjos guerrers hem de retrocedir als principis del Camí d’Al·là en el Yihat. El Yíhad és la primera forma d’ascesi, de l’esforç per a atènyer la perfecció per mitjà de la repressió dels vicis, les renúncies de plaers lícits i fins i tot la imposició de mortificacions corporals, la pregària i el recolliment interior.

Vet aquí que un dia es presentà a la porta de la ràpita del Xasxàs -o del cascall, com els cristians anomenen la planta meravellosa- Abu Bakr, dit al-Turtusí, eminent gramàtic nascut a Tortosa i inquisitiu investigador de qualsevol fenomen de la naturalesa, per indagar sobre l’existència d’un pou del qual es contava que el cabdal augmentava o disminuïa en funció de les persones a les que hagués de servir. Feta la pertinent pregunta, un dels monjos li assegurà que era tal com ho deia, però que encara es produïa un fet més meravellós. “Déu tingui pietat de vosaltres! —exclamà Abu Bakr— I en que consisteix aquest fet encara més meravellós?” Respongué el savi. “Veniu amb mi i observeu”. I el conduí amb tota discreció fins un racó vora les muralles assenyalant-hi una balmeta quasi a ran del sòl, a la qual s’hi davallava per uns graons obrats ala roca. Alfons de la petita espluga, un cucó contenia una quantitat d’aigua transparent. “Per a quantes persones us creieu que conté aigua?” Llavors Abu Barkr, ponderant la quantitat d’aigua que podia contenir aquell minso dipòsit, digué: “Posem que per una quarantena de persones, o potser encara menys”. I el monjo li replicà que el nivell del cucó no baixaria ni que en begués tota la gent del món, o encara que hi acampessin milers de soldats. A continuació li explicaren que vora d’aquell portentós pou havia acampà Ibrahim ben Tusufin amb cinquanta mil dels seus homes, així com altres reis anteriors amb exercits més nombrosos, i que hi havien begut ells i les seves muntures fins a sadollar-se, sense que el nivell del pou pugés ni baixés. Aquesta és la meravella que sobre la baraka del pou de la Ràpita del Cascall conta Abu Bakr al-Turtusi, la credibilitat del qual no pot posar-se en dubte.»

---

[1] Aproximadament l’actual Sant Carles de la Ràpita

Els moriscos de la Vall de Gallinera

 Drub, el diable, era un dels lloctinents de Kheyr-ed-din, el segon de la dinastia dels Barbarrossa, encara que el seu nom veritable era Aydin. Però aquest apel·latiu oriental potser tampoc fos el seu verdader ja que es contava que Aydin en realitat era un antic captiu apressat en alguna de les viletes del litoral de la Corona d’Aragó. Per aquesta raó els navegants que recorrien el Mediterrani: grecs, genovesos, turcs, etc. el coneixien com a Drub l’espaniol. En canvi els súbdits de la corona catalanoaragonesa l’anomenaven “el diable”, i certament per la seva ardidesa i atreviment el nom li feia justícia. En una de les seves ratzies a Mallorca, Drub s’assabentà que al port d’Oliva, al Ducat de Gandia, s’aplegaven bona quantitat de moriscos disposats a fugir de la península, homes i dones batejats a la força i subjectes a uns amos cristians que menyspreaven l’Islam. Aquests moriscos del País Valencià s’havien conjurat i esperaven amb ànsia la notícia de que algun carsari barberesc volgués embarcar-los per passar la mar i deixar per sempre el país d’origen.

En caure la vesprada les galeres de Drub arribaren a les envistes d’Oliva: el sol s’ocultava darrera els cims de la serra dela Mostella. Caut com era, el corsari esperà veure caure la nit, aleshores arrià quatre bots a la mar per fer l’embarcament. Dos-cents moriscos emboscats pels marenys de la població esperaven les barques. Eren fugitius de Bellreguard, de Rafalatar, d’Aigüesblaqnues, de l’Atzúvia, de Benialí, de Benirrama, Benitaia i altres indrets de la Vall de Gallinera. S’enduien tot el que podien transportar al damunt seu, des de or i joies fins animals de granja, roba i algun moble i tot. La majoria ploraven amb llàgrimes inconsolables girant l’esguard cap a terra dels avis mentre els corsaris els embarcaven als bots; mai més tornarien a veure la terra que els havia vist nàixer, les cases on havien jugat, els camps on deixaven soterrats els pares, els avis i besavis. Aprofitant l’estat de malenconia dels fugitius algun dels pirates de Drub aprofitaven l’ocasió amb fal·laces promeses de fer-los conèixer extraordinaris indrets on serien ben rebuts, fent-se pagar amb part dels últims pertrets que els moriscos havien aconseguit endur-se. Un cop tots embarcats, nens, ancians i adults, i estibats amb promiscu garbuix en les pudents sentines de les naus, Drub aprofità un terral, que la bondat d’Al·là avivà, per fer proa cap a les costes de Barbaria.

Però la evasió fou advertida aquella mateixa nit i el Duc de Gandia, Joan de Borja, el qual perdia amb la fuga bona quantitat d’experimentats hortolans i altra ma d’obra submisa, feu aparellar un petit estol amb intenció de perseguir els fugitius i oferint a Drub, una valuosa suma en or, per retornar-los a les alqueries i viletes d’on havien fugit. La flota gandienca salpà amb prestesa i aprofitant el mateix oratge que Al·là enviava a les naus corsàries les avistà a l’alçada de Formentera. Drub, calculà que la potència de l’estol valencià els era superior en nombre, però sabent que derrota o rendició significaven el mateix: l’esclavitud als rems de galeres cristianes, decidí plantar cara a l’enemic. Abans, però calia desfer-se de l’excés d’embalum que entorpiria les maniobres de batalla. Sense escoltar els planys dels fugitius que temien per les seves vides si el resultat de l’encontre naval era desfavorable a Drub, feu desembarcar tots els moriscos a la petita Formentera, que en aquell temps, malgrat la poca distància que la separava d’Eivissa, era deserta i niu de pirates. Succeí però que el comandant de les naus gandienques, un inexpert noble la pretensió de qual no era altra que oferir al corsari una quantitat d’or per recuperar els moriscos del Duc de Gandia, desconeixedor de la intrepidesa de Drub el diable i els seus desesperats, malgrat la superioritat de l’estol valencià, no disposà ordre de batalla davant la flota corsària, ocasió que aprofità Drub per navegar a voga-rem contra els gandiencs, abordant-los i desbaratant-los i barrejant-los sense treva. Mort el comandant, els mariners cristians foren presos i encadenats com a galiots a les naus corsàries. Tot seguit Drub reembarcà els moriscos que des de la platja de l‘illa havien presenciat el desigual i sorprenent combat. Finalment tots ells foren duts a terres barbaresques on per més de dues generacions malviurien entre homes de la seva religió, però estrangers als seus costums. Els fills d’aquells moriscos valencians encara recorden avui la bella terra dels seus avis i la rememoren en llegendes i cançons. (versió de fets verídics extrets de l’obra de Philip Gosse, “Los corsarios berberiscos” contrastats amb cròniques locals).

Els contes de la Xarquiyya

Meravelles de la ciutat de Carcaisiona,

—Vet aquí que d’això farà molts segles, abans que el Profeta s’esforcés en conquistarla Mecaper a la propagació de la verdadera fe, vivia a l’Índia un Rei pagà, el qual trist i desolat per haver arribat als cent anys sense tenir descendència decidí consultar els mags i els astròlegs més reputats, per lluny que visquessin. En una de les grutes del remot Hindu Kush residia un geròntic mag, que oblidat del món i les seves vanitats, feia molts anys que s’hi havia retirat a meditar. Consultat sobre la qüestió de l’estèril monarca, recomanà que el rei havia de prendre determinades herbes que creixien dalt dels monts on ell habitava, entre les eternes geleres. Aitals herbes, ben preparades, temperarien el vell cos i vivificarien l’improductiu esperma.

I així ho dugué terme el nonagenari sobirà assegurant-li els mags de la cort que engendraria una criatura sota el signe de Venus. I tal dit tal fet, com auguraren els astròlegs, nasqué un bell infant, una preciosa nena a la qual anomenaren Carcaisiona. Però la mare de la criatura no va poder suportar els dolors de l’infantament i expirà aquella mateixa nit que naixia la filla de sobirà. El Rei, afligit per la pèrdua de l’esposa i alhora gelós de la sort de la seua hereva, decidí que la nena fos ocultada dalt d’una torre i que només la poguessin veure i assistir dues dides a les qual se’ls hi confiaria la criança.

Així visqué en solitud la princesa Carcaisiona només acompanyada de les bones dides fins que complí els onze anys. A l’arribar a aquesta edat el rei començà a visitar la filla, la qual havia heretat l’esplèndida bellesa de la mare. I de visita en visita, de mirada en mirada, el decrèpit rei, sense adonar-se de l’equívoc sentiment que havia nascut en son cor, acabà per enamorar-se de la filla. La donzella, escandalitzada en conèixer els sentiments del rei, de bon principi refusa els incestuosos afanys del pare, posant-li com exemple el recte procedir dels seus avantpassats. Finalment les exhortacions de la filla i l’indisimulada repulsa de les dides, feren avergonyir el monarca, que cessà en les deshonestes intencions.

A l’entrada del 1700, relacions entre els litorals mediterranis

Us  recomano la lectura d’aquest text, extret d’un llibre sobre els corsaris de les nostres costes, titulat La Fragata de Vilanova (i la Geltrú) de Xavier Virella i Bloda. És  prou il·lustatiu per tal de coneixer com anaven les coses en aquests litorals de Mediterrani, just abans d’encetar el 1700. Fixeu-vos que encara parla de “mercat d’esclaus a Barcelona”. El text no ha de venir a justificar res ni d’un cantó ni de l’altre (és història passada, i el passat no torna mai), però, cal tenir-lo present a l’hora sospesar alguns perquès de tot plegat. Pel general, de materials sobre aquest assumpte, els corsaris i pirates de les costes catalanes, n’estem molt mancats. Sembla com si tinguessim un cert pudor en parlar sobre els bandolers de la mar catalana ( si treiem els de l’època imperial, els almogavars i els seus capdills); en canvi tenim una extensa informació sobre els que actuaven terra endins. És curios! A veure qui s’anima a tractar el tema, home!

 

Manuscrit trobat a Saragossa

l'edició de Minotauro de 1067

M’acabo de llegir la nova versió del Manuscrit trobat a Saragossa

(versió del 1810) editada pels Quaderns Crema. Sense voler exercir de crític (feina per la qual no em considero pas preparat), vull expressar que ja abans d’acabar-la de llegir m’estava penedint d’haver-ho fet. La dita versió del 1810, si alguna he detectat ─pel meu gust literari─ és que és inferior, en qualitat, a les altres. Cert que és menys caòtica, que és més acurada i té un desenvolupament, en el temps i els personatge, més ordenat. Però, què hi guanya l’obra literària?

Posseeixo dues edicions més d’aquesta obra: Una de Minotauro, editada a l’Argentina el 1967, traduïda per Manuel Blanco d’una edició francesa del 1958 (Manuscrit trouvé à Saragosse), amb un interessant pròleg  Roger Caillois, i una altra l’editada per Alianza Editorial el 1970. Bé, totes dues edicions les considero, literàriament, més interessants que aquesta versió de 1810 editada pels Quaderns Crema.

Llegendari andalusí dels Pirineus

El conte de la vella Dama Verda

Allà a les altes muntanyes del la vella Jacetània, encerclada de ports sempre nevats hi vivien dos germans que feia poc havien perdut la seva heretat en una contundent ràtzia desfermada pels seus veïns, els Banu Qasi[i], bel·licosos muladins de l’extremadura pirinenca, endimoniats hereus del pèrfid Comte Casius: el primer dels pirinencs que accedí a conviure amb els africans. Amb l’alcàsser abrasat i derruït i sense bestiar per péixer, el més gran decidí anar-se’n a fer fortuna; el petit es quedaria per guardar les exigües pertinences que els hi quedaven. Proveït d’un sarró, posada d’un gran pa, i del bastó per ajudar-se en el camí, s’allunyà de encimada vall jaquesa que el pervers clan dels muladins havien arrasat.

Va caminar i caminar sempre muntanyes endins, ja que no volia exposar-se per les terres dels Banu Qasi, preferint fer-ho les de bascons o d’aquitans, antics germans del mateix llinatge. Passaren dies i camins, sols i núvols i pluges… i quan del gros pa que s’havia endut pel viatge ja només n’hi quedava un crostonet, i la tardor havia fet caure les fulles de les obagoses fagedes, es topa amb una anciana senyora vestida de verd que tot d’una aparegué a la llinda del bosc. 

LLEGENDA ANDALUSÍ

I queixalets també

Una colla de contertulis van retrobar-se per encetar el darrer àpat del dia. Essent tots ells excel·lents conversadors, s’acomodaren al voltant de les tauletes damunt les quals, brunyides safates d’aram cobertes amb tovallonets blancs contenien saborosos crespells[1] coberts d’ous d’esturió, i altres exquisides menges obrades a la cuina de l’alfòndec de la porta de la Boatella. El saborós requisit dels crespells d’ous d’esturió, un dels peixos més apreciats dels que poblaven les transparents aigües de l’Ebre, venien acompanyats d’uns discrets garrafons d’aiguardent d’ordi, per si calia refrescar les salades gargamelles del consorci, en el cas que el deliciós te que es preparava a l’alfòndec no fos suficient per a la delicada operació de pair les menges.

De seguida, el més jove d’ells, un mossàrab de la ratlla dels pirineus,  encetà la preceptiva història.

 

Les dones de Burg al-Rumi, cada dia, de bon matí i a mitja tarda, confortades per l’oreig que sempre baixa dels Pirineus, feien la seua carrera cap el pou del morabit. En aquesta encalada i semicircular construcció veïna del pou hi reposaven, segons es deia, les restes mortals de Hanas ben Abd Allah al-San’ani, llegendari alfaquí, fundador de la primera mesquita que s’alçà a Saragossa en els temps heroics en que Mús·sà ibn Nusayr conquerí la ciutat als nobles visigots, i abans que Al Walid, el Califa dels creients, el cridés a Damasc per passar comptes de la recent conquesta d’Alandalús.