Bienve Moya

Llegendes d'arreu

cultura popular/Escola


Publicat per bienve a novembre 22, 2010

Publicat a: Escola Catalana.  Número 466

Bienve Moya és allò que en diríem un “autèntic personatge”. Lluny de fer-se antipàtics, detalls com el barret que no es treu mai del damunt el converteixen, a ulls del desconegut, en un tipus curiosament afable. L’excentricitat, en ell, és absoluta originalitat: marca de la casa. Definitivament, a més d’un autèntic personatge, som davant un personatge veritablement autèntic.

Fill de pare andalús i mare catalana, Bienve Moya va néixer fa seixanta-sis anys a Vilanova i la Geltrú. La seva és una vida dedicada en cos i ànima a la cultura. Actor –fou membre de la companyia ‘Els Joglars’ durant els anys 70-, ha passat les darreres dècades exercint allò que se’n diu “activisme cultural”, la seva veritable passió. Del seu currículum vital en destaca, també, l’haver estat membre fundador de la plataforma ‘Els altres andalusos’.

 Lluís Cabrera va ser fa pocs mesos a Òmnium, on presentà el seu darrer llibre, Catalunya serà impura o no serà. Ell, president d’‘Els altres andalusos’, és nascut a Andalusia. Vostè, en canvi, també és cofundador d’aquesta plataforma… però va néixer aquí!

– Sí, sóc nascut a Vilanova i la Geltrú. Passa que la meva mare era catalana, però el meu pare andalús. És a dir que sóc “xarnego”: m’he criat a cavall entre aquestes dues cultures.
– Quin record en té, dels seus orígens?

– Em vaig criar en un ambient molt popular. Els nens, allà al meu barri, jugàvem a coses que per nosaltres eren la mar de normals, però que després vam saber que feia mil anys que no es feien.

 – I això?

– Vivíem en un barri molt popular que, actualment ja sí, però aleshores no estava massa lligat a la vila. Era un ambient força antic.

 – …

– La meva mare suposo que és qui em devia introduir en el món de la cultura popular. Sempre cantava cançons… en sabia un munt! El meu pare també cantava molt, i sabia molts jocs, i moltes maneres de guanyar-se la vida. Feia de tot… Recordo les joguines que construïa, molt boniques i ben fetes.


– Estem parlant d’una família d’artistes?

– No, no, era una família de treballadors. I econòmicament molt humils. El meu pare era fonedor. Vingut d’Andalusia, treballava en una foneria. I la mare, filla de treballadors del camp, treballava en una fàbrica tèxtil. D’entre les dues cultures vam sortir jo i ma germana. Tots dos estimem molt la cultura.

 – Però vostè n’acabà fent professió…!

– Temps després, vaig marxar del barri i em vaig allunyar durant força anys del meu entorn. Vaig descobrir un altre món i, després, he tornat a descobrir aquell meu món, que és el que més m’agrada: el de quan era petit i jove. D’aquí ve el meu interès per la cultura popular… Tots portem la infantesa dins: en el fons, tots som infants a qui ens han anat fent malbé. Sempre dic que la infància és l’època en què aprenem de veritat. Fins els 12 anys, aprenem tot el que s’ha d’aprendre: des de parlar fins a estimar.

 – Comentava que durant anys s’allunyà del seu ambient.

– Sí: quan dic que fujo del meu ambient humil és perquè em vaig dedicar al teatre. Vaig venir a viure a Barcelona i vaig treballar molts anys a l’escena. La meva professió és actor.

 – Parlem de l’època d’‘Els Joglars’?

– I d’altres companyies però sí, essencialment d’Els Joglars. Entrar a formar part d’aquesta companyia em va permetre viatjar per Europa, i després vaig quedar-me a viure a Barcelona. I, no sé encara per quina raó, vaig començar a treballar a l’Ajuntament d’aquesta ciutat, en allò que es va dur a terme entre els 70 i els 80 i que van anomenar la “regeneració de la festa popular”. L’Ajuntament s’havia proposat canviar la festa Major de la Mercè per la de Santa Eulàlia, però com que aquesta darrera queia en plena època de Carnaval, finalment es va optar per no fer el canvi i, en el seu lloc, reformar la festa de la Mercè. Calia fer-ho, perquè la Mercè, aleshores, estava molt desprestigiada… Així que vaig començar a treballar en aquest projecte amb l’últim ajuntament franquista, el de Socías Humbert. La meva experiència els interessava, perquè jo anava traient coses que no recordava, anava buidant el meu antic repertori de quan era jove… Primer vam regenerar la Mercè, després Sant Joan, etc. Va ser així com me’n vaig adonar que em resultava més interessant dirigir milers de persones en una festa que dirigir-ne vint-i-cinc dalt d’un escenari. Més que no pas que jo descobrís aquest camp, doncs, és que ells van anar veient que jo era un pou de coneixements de cultura popular… Uns coneixements, diguem-ne, “viscuts”.

 – Però insisteixo…: d’on surt, aquest “pou”?

– Bé, dels meus pares i dels meus veïns…

 – És clar, però tots hem estat petits… No pot ser casualitat que l’Ajuntament de Barcelona es fixi justament en vostè, aquí hi ha d’haver un component de talent innat…

– És el que no sé. Però en tot cas, pensa que en aquesta etapa em movia en un ambient molt concret: el cercle del teatre. És lògic que tingués coneixences, ja hi estava introduït. Del que jo no era massa conscient era d’això que dius: que tingués tants coneixements de cultura popular, no pas per haver-la estudiat sinó per haver-la viscut… I és que a mi, tot i que m’agrada molt anar al teatre (que m’encanta), no m’agrada tant l’escenari com la plaça. Prefereixo el Carnestoltes o veure les desfilades de la Festa Major que segons quines obres.

 Això és una certa crítica a l’“alta” cultura, a la cultura d’“elit”?

– No, no! Jo no reacciono pas a la cultura d’elit, ni molt menys! M’interessa i no la descarto pas. El que passa és que em moc en un altre ambient. D’altra banda, jo vaig conèixer molt a en Brossa i ens interessaven les mateixes coses… No hi ha una línia que separi una cosa de l’altra.

 – Queda capacitat de creació, avui, a les classes populars?

– I tant! Les classes populars són creatives! I ho són, precisament, perquè tenen la necessitat de crear. Quan no hi ha peles, t’has d’espavilar. Per tant, evidentment que hi ha creació: tothom és creatiu, sigui on sigui. I, d’altra banda, popular ho és tothom. Insisteixo que no hi ha una línia divisòria entre cultura d’elit i cultura popular. Passa que és cert que, per la influència de la televisió i la resta de mitjans, es tendeix a copiar. Això és veritat, i en aquest sentit probablement avui la cultura popular és més pobra de continguts. En qualsevol cas, però, cal deixar que les coses evolucionin. Si es deixa evolucionar, acabem transformant-ho, i al final el producte originari no el coneix ni sa mare. L’home continua sent el mateix des que cridava pels boscos i empaitava animals fins ara. No han passat tants anys com perquè haguem canviat gaire. I, a l’hora de divertir-nos, ens divertim de la mateixa manera. Quan no hi ha whisky, doncs bevem aigua. No sé si m’explico…

– I tant! Ara, però, pensava en festes com la de Gràcia, a Barcelona, on cada any hi ha el mateix debat: que si s’estan perdent, que si les noves generacions no n’agafen el relleu…

– Aquí entrem en el capítol de festes. És a dir, en la cultura popular festiva. Sobre això, cal saber que totes les festivitats, totes les festes, incloses les que avui funcionen millor, han tingut moments que s’han abandonat. La Patum, sense anar més lluny, n’és un exemple.

– La Patum?!?

– Sí, sí: la Patum ha tingut èpoques en què no era absolutament res: quatre individus que treien la guita i que sortien i feien un tomb per la plaça. Però no cridaven la resta de la població perquè aquesta tampoc se sentia cridada. I dic la Patum com podria dir-ne moltes altres. L’actual festa major de Granollers, “Els Blancs i els Blaus”, per exemple. Fins que no va tornar a ser “Els Blancs i els Blaus” pràcticament havia desaparegut. És a dir que hi ha cicles. Perquè passa que la gent jove se sent cridada per alguna cosa quan pot modificar-la, quan pot elaborar-la, quan pot crear… En definitiva: quan hi pot intervenir.

– I això no és sempre així…

– No, perquè les festes, a mesura que passen els anys, acaben creant normes, lleis, etc. I probablement els joves eviten aquests elements. Però, quan això ja mor, hi ha una altra generació que la remunta, i que evidentment la farà molt diferent. Serà igual, però alhora molt diferent que la que havien fet els seus avis. Perquè això no va mai de pares a fills: la tradició sempre passa d’avis a néts.

– Què en pensa, a tot això, de l’americanització i la globalització en general?

– La influència ianqui és evident, però és perquè ha nascut una cosa que no existia que és la indústria cultural. Aquesta indústria es mou per altres interessos que les ganes de divertir-se i de festa. La lluita d’influències entre l’espontaneïtat de la festa popular i la intencionalitat de la cultura de masses (en el sentit de la indústria cultural) es va resolent a mesura que passa el temps. En alguns llocs ha guanyat ja la indústria cultural i en d’altres, l’altra. D’altra banda, tampoc és una clara dicotomia en el sentit d’una lluita de blanc contra negre. Més aviat hi ha clarobscurs, entremig. Depèn de la societat que organitza la festa, de com aquesta societat està interrelacionada, de si té racons de creació i de xarxa de la pròpia població, etc. Una festa funciona quan, per sota d’aquesta, hi ha un cert to intergeneracional que en treu benefici. I no només el benefici immediat (d’emborratxar-se, de sortir al carrer…) sinó també d’interrelacionar-se amb la resta de la comunitat que la celebra, ja sigui un barri, una població o un sector de la població (d’ofici, econòmic, d’afició a alguna cosa, etc). Depèn, doncs, dels beneficis (intangibles i no quantificables) que se’n treguin. Si n’hi ha, funciona.

 – També és important atraure el turisme.

– Avui sí que ho és, i molt. És clau, també, que la comunitat en qüestió (la població, el barri…) en surti beneficiada econòmicament per atracció de forasters. I parlo de forasters expressament, eh? No pas de turistes. Foraster és una paraula molt bonica, diferent de l’altra. Un turista és un individu que arriba al lloc i, sense saber jugar al joc, actua en funció de com li han dit que es juga. Vol “allò”, i a vegades “allò” no és veritat perquè l’agència de turisme de torn li ha explicat un “cuento xino”. Però el cas és que el turista ho exigeix i, llavors, sovint topa amb el festeig. El resultat és que no veu ni la meitat del que veuria si es deixés portar.

 – I el foraster?

– Doncs el foraster és diferent. És una persona que, simplement, va a contemplar la festa. Que alguna cosa en sap. Que, sovint, l’ha convidat algú. I, sobretot, que sap respectar-la. Però no perquè sigui respectuós sinó perquè és la seva manera natural de viure-la. Això, avui, passa a tot arreu. A València, per exemple, resulta evident amb les Falles: hi ha gent que les disfruta i hi ha gent que veu quatre coses i que després se les explica per les fotos que n’ha tret. Persones que estan acostumades a veure les coses per la tele i que amb les fotografies ja en tenen prou. I persones que, en canvi, van a les falles i disfruten molt, perquè són capaços d’acostar-se a les cases dels fallers, o de quedar-se fins les tantes per veure una coseta concreta, emocionant… És una cosa molt personal, disfrutar o no disfrutar d’una festa.
– En tot cas, és important intentar transmetre-la, aquesta passió que vostè traspua… Ho podem fer des de l’escola?

L’escola avui és importantíssima perquè, entre altres coses, ens hem quedat sense el carrer. I la transmissió popular –qualsevol transmissió, de fet-, és difícil de fer si no és a través de l’escola. Ara bé, també cal dir que la infantilització de la festa és el començament de la seva mort. És a dir que quan, per exemple, el Carnaval que es dóna a conèixer als nanos (si és que es fa), consisteix a vestir-los amb paperines de la brossa de plàstic i no sé quines coses comprades… Quan els mestres donen el Carnestoltes com això (sovint sense adonar-se’n, i fins i tot amb bona voluntat -estan desbordats de feina!-), s’estan carregant el Carnaval. Perquè el Carnaval és imaginació, i és brillantor i riquesa de color i de vestuari. No podem vestir un nen amb paperina de la brossa! A no ser que la imaginació alteri el producte, així empobrim la Festa. I la imatge que aquest nen s’endurà del Carnaval no serà la que m’enduia duia jo del carrer quan era petit…

 – En quin sentit?

– S’endurà una imatge dirigida i pobra. Pobra ja, per començar, de materials. Les disfresses es fan amb roba! I cal cosir! I es fan amb lluentons, perquè el Carnaval és exhibició! Un nen vestit amb paperina de la brossa no llueix gaire, oi? A no ser, insisteixo, que la imaginació del mestre, o de la mestra, ho superi. Que també és possible: l’art pobre existeix, també es pot fer. Però ho ha de superar, ha de superar aquella altra cosa. I sovint no es fa.

 – …

– I, malgrat tot, repeteixo que és bo que es faci a l’escola, perquè si no difícilment coneixeran aquest món, almenys a les poblacions grans. Igual com és bo portar els nens a les granges, perquè, si no, es pensaran que els pollastres són aquelles coses grogues que pengen al supermercat. Ara bé: com fer-ho, com resoldre-ho… això la veritat és que no ho sé.

 – Bé, pensar-hi ja és un pas.

– Un exemple positiu en aquest sentit seria, per exemple, el Carnaval de Vilanova, d’on sóc jo. Allà el Carnestoltes es viu molt, i les escoles hi participen de forma molt activa: fan el que fan els adults. No hi participen com a escola sinó com una entitat més. Cadascuna, per exemple, té la seva pròpia bandera: aquestes coses creen sentit de comunitat més enllà del que és escolar. No són tant uns mestres que treuen a passejar uns nens, sinó una entitat més que participa del Carnestoltes. O la Patum de Berga, per exemple, també funciona així. Hi ha la Patum infantil, però no actuen com a canalla sinó com a, diguem-ne, “patumaires” petits, ciutadans petits. Fan exactament el mateix que els grans. És importantíssim no caure en la caricatura, en la infantilització de les festes.

– Un altre repte que té avui l’escola en relació a la celebració de festes és la d’integrar l’alumnat nouvingut.

– Al nouvingut se l’ha de tractar com si fos un vingut de tota la vida perquè… és un nen! I els nens no tenen encara cap prejudici, en principi. Per tant, a banda d’ajudar-los a que dominin la llengua, no se’ls ha de tractar de forma especial. Trobo que fins i tot pot ser contraproduent. El nen entra a l’escola i se l’ha de tractar com algú que entra a la comunitat escolar. Res més.

 – En l’entrevista que li vam fer al núm 457 d’ESCOLA CATALANA, el professor August Bover s’enduia les mans al cap amb aquest tema. Estava indignat: feia poc, una escola havia estat notícia perquè havia renunciat a fer el pessebre per Nadal. El motiu era que no volien que cap alumne es pogués sentir ofès… Això ha passat més d’un cop i de dos, a casa nostra.

– L’escola ha de tenir un ideari, no pot ser “tutti quanti”. El Centre escolar està en un lloc geogràfic, i en una cultura concreta, i aquella és la cultura dominant (que no vol dir que hagi de dominar a hòsties, eh?). Però aquella és la cultura d’aquell país, i ha de donar al nouvingut la seguretat que té una cultura concreta. A més és una estupidesa perquè el pessebre per un nen no té cap connotació ni ideològica ni religiosa. El nen què hi veu, al pessebre? Doncs uns animals, unes figuretes, la mare de Déu… Però que ni s’imagina què és: per ell, és només una paraula. Igual que el nen Jesús. Per tant no fer els reis, ni el pessebre… i què, el Carnestoltes tampoc? Bestieses! Totes les festes són d’un lloc concret, no d’un altre.

 – El “conflicte” està en les festes de caràcter religiós que –les coses com siguin-, la veritat és que són majoria.

– El tema religiós, en la cultura popular, està molt mediatitzat. Com a mínim, en la nostra societat actual. Els tres reis són tres senyors que es disfressen de reis, i del que es tracta és de fer una festassa i que passegin la carrossa pels carrers… No es tracta de res més que això! No té cap més conseqüència! Si més no pel 90% de la població. I el pessebre igual, i el Nadal en general igual. Què passa amb el Nadal del Cristianisme? Doncs que va néixer un heroi, de nom Salvador, que és el nen Jesús. A més, és que arriba en forma de nen! Què més vols? I tot això no és transformable i explicable a una societat civil? És clar que ho és!

– Veig que ho té clar.

– És que, a banda del que pugui representar per a una part de la societat que és religiosa, per un altre sector que no ho és tant, o que no ho és gens, això és explicable! És tan explicable que lluitar contra això és una estupidesa. Que aquí hi ha una part de la societat civil que hi vol donar valors religiosos? Perfecte!

 Acabem parlant de la seva feina com a “gestor cultural”… Què vol dir, exactament, això? Fins a quin punt es pot dirigir una festa, tenint en compte precisament que es caracteritza, com dèiem, per l’espontaneïtat?

– La feina que fan avui els organitzadors i dinamitzadors culturals és la que ha fet durant molts segles l’església. L’església fa anys i panys que té gent dedicada a això. Persones que vivien d’això. És una activitat mig de protocol, mig de fer que les coses funcionin d’una forma regular perquè la gent no “s’atropelli” durant la festa. I és, alhora, una memòria vivent que hi ha un cicle festiu… La societat civil, sobretot els municipis, ho ha descobert ara. És a dir, que ha heretat una part molt important dels aspectes festius que retenia l’església i, per tant, té necessitat d’aquests mateixos funcionaris (parlo de funcionaris, evidentment, no pas en un sentit pejoratiu, sinó com a persones que s’ocupin del que fins ara feia l’església). Per exemple: de la festa del Corpus, s’han heretat unes determinades danses, els gegants, els dracs, etc. Tot això residia dins el temple, dins l’església. Doncs bé: actualment –de fet, des de fa pràcticament un segle, ja-, resideix en locals municipals. I, per tant, es necessiten persones que cuidin les figures, que les treguin quan toca, que les netegin, que decideixin com i quan desfilaran, etc. Jo, la meva feina, la vaig entendre de seguida.

– Sap que se l’ha definit com a continuador de Joan Amades?

– No puc ser-ho perquè no sóc un compilador. En esperit potser sí, en el sentit que considero que la cultura popular s’ha de difondre. És que és important, perquè forma part del nostre dia a dia!

Sandra Balagué (fotografies de Marc Vila)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: