Bienve Moya

Llegendes d'arreu

Archive for the category “Cultura popular”

L’astúcia del nedador de Cunit o la presa del castell de Calafell

Conten que de tots els castells de la comarca el de Calafell va ser l’últim i el més difícil de conquerir. Era notícia que aquesta vigorosa resistència es devia a que fins dalt de la fortalesa hi arribava un túnel secret que venia a sortir molt a prop de la mar, a l’indret que avui anomenem les Teixoneres, allí on unes vetustes parets mig amagades entre la exuberant vegetació, indicaven que feia molts anys hi havia hagut una antiga població. Per aquest túnel, els habitants del castell, s’aprovisionaven d’aigua i tota mena d’aliments que per mar, i de nit, els hi feien arribar des de Tamarit i Altafulla.

Tan admirable era la experiència castrense del valí i dels defensors del castell i tan eficaç la seva resistència, i tant desitjaven la seva presa els guerrers establerts més enllà de Cubelles, que el capitost d’ells va prometre una gran recompensa a qualsevol que li facilités l’entrada a la fortalesa o li portés el cap del valí del castell. Però els dies passaven i ningú podia satisfer aquell desig. I encara que més de quatre aventurers van atrevir-se ─i van perdre-hi la vida─ procurant sorprendre de nit l’aprovisionament d’aliments que des dels castells veïns feien arribar per mar i a través del llarg túnel de les Teixoneres, tot va ser de bades; la mateixa obscuritat de la nit i la fragositat del terreny on desembarcaven les naus, així com el desconeixement del dia i el moment en que tenien lloc els desembarcaments feia extremadament difícil de sorprendre’ls, i encara més de sortir-ne victoriosos en l’emboscada.

Vet aquí, però, que vora una llacuna salinosa de l’esglesiola que els homes de Cubelles havien construït i dedicat a sant Cristòfol, el sant gegant que havia estat guerrer i barquer abans que sant, vora aquesta llacuna hi havia alçat la seva barraca de canyes i fang un fornit rodamón que feia dir-se Garneu, i que vivia un poc de la pesca de llisses i anguiles dels estanys salabrosos i un altre poc de tot allò que li servís per fer bullir l’olla. L’individu, malcarat i taciturn, vivia ben apartat de tothom. Però un dia que s’havia arribat al castell de Cubelles per vendre el producte de la seva pesca: quatre grasses llisses llobarreres i mitja dotzena de llenegadisses anguiles, va assabentar-se de la recompensa oferta del senyor del castell. Cavil·lava Garneu, en conèixer la novetat, que ell poc que podria facilitar l’entrada al castell a les hosts cristianes, i poc que li serviria de res a ell tot sol de sorprendre les naus que avituallaven el castell a través del túnel de les Teixoneres, però en canvi si que era possible que pogués portar-li el cap del valí al carlà del castell de Cubelles. El rodamón, nedador admirable i de gran resistència. En algunes dels seus vagabundejos per la llarga platja que s’estén pel litoral penedesenc, s’havia trobat, d’amagat, i alguna vegada, amb la cort del valí de Calafell, el qual era molt afeccionat als banys de mar, sobretot a l’hora foscant del vespre, quan el sol queia per ponent. Així que el rodamón, atrevit com era, i no tenint-hi res a perdre, sinó la miserable existència, i tenint-ho tot per guanyar, va decidir usar de les seves experiències deambuladores i guanyar la recompensa que oferien pel cap del valí. Arribà una nit de lluna en quart minvant, amb poca claror lunar, una nit com les que agradava al valí per els seus banys de mar. Efectivament, ell i la seva cort, a través d’aquell conducte secret que els duia fins la platja, estaven solaçant-se xipollejant entre les manses ones que besaven la sorra. Garneu, va apropar-se a la comitiva disfressat de dona. La guàrdia, amatent, va detenir-lo de seguit que van veure’l. Però el valí, home sensual i faldiller, en saber que era una dona, va voler que la deixessin arribar fins ell. En la mitja llum del quart lunar, els vestits femenins del pòtol, ben plantat com era, feia bon efecte, així que el valí, sense rumiar-s’ho gens estengué els braços per abraçar-la, deixant tot el cos descobert. Descuit que Garneu aprofità per clavar-li una llarga i fatal daga al cor. I sense esperar cap reacció, saltà a l’aigua capbussant-se entre les onades, nedant mar enfora amb tanta destresa que cap dels guàrdies pogué ni tant sols acostar-s’hi. Perplexos i desconcertats per la prestesa en que s’esdevingué l’atac i malfiant-se que aquest no formés part d’una emboscada, tota la cort, esparverada, fugí cap el túnel, deixant al mort abandonat a la riba, ocasió que aprofità l’assassí  per sortir de l’aigua, tallar el cap al valí i amb la testa penjada a la cintura tornà a la mar, pels camins de la qual s’arribà a la barraca de canyes de Cunit. L’endemà va portar el seu trofeu al castell de Cubelles, on va ser recompensat. I així, mort el valí, i sense cabdill que els dirigís, el castell de Calafell va poder ser pres per les host cristianes, que ja abans havien pres els altres castells del Penedès.

Històries de gegants

cristòfolUna de les més celebrades atraccions de les festes de la ciutat de Bilbao és sens dubte el gegant Gargantua. Aquest giny festiu és un gran ninot que representa un Gargantua pagès, en actitud sedent, que amb el consentiment dels seus progenitors, “s’empassa als nens”, per ser després excretats per darrere. Aquest Gargantua, aquest gegant de la festa, potser fora un de tants exemples que ens proporciona el discurs festiu i amb el qual assajaríem de representar-nos la magnitud de la desmesura antropocèntrica: l’home com a centre de l’univers. Cal considerar que aquests primaris ninos de la festa no serien tan “gegants” per la seva colossals proporcions, com per la desmesura de les seves proeses. Gargantua, i el seu fill Pantagruel (dos admirables exemples sobre literatura de gegants i altres bubotes), són físicament gegantins, cert, com també ho són Goliat, Polifem, Thor, Sísif, Hèrcules, Ferragut, Joan de l’ós, el Cavaller Belzunce, per seva desproporció, però també ho seria, per exemple, Tartarí de Tarascó ─estrafolari personatge de la novel·la d’Alphonse Daudet─, per la desproporció i extravagància dels seus imprevistos tràfecs i sorprenents desenllaços. I, indubtablement, participarien d’aquesta mateixa condició, els herois del còmic actual, Superman, Batman, Spiderman, Hulk i altres. O sigui, que en aquests personatges, els gegants, que avui, antropomorfosejats en ninos festius, passegem, més o menys plàcidament pels carrers de les nostres ciutats els dies assenyalats, hauríem apreciar dos estats; un: les brases memorístiques d’arcaiques cosmogonies humanes, des dels Titans grecs, o els Odin i Thor escandinaus, o els goliats i Ogs cristians, fins als Fierabrás o Ferraguts de la llegendística medieval europea; i un altre, els nostres més pròxims el Pare Esmé o el Fort Farell de la rondallística local. Tots ells parteixen i participen dels nostres mateixos somnis inconscients, els somnis de les nostres pors i fantasies desmesurades: des de la por subconscient a la figura del pare, que vam heretar de la infància, fins a la magnificació de la capacitat onírica per transcendir les limitacions del nostre cos físic. Amb la continuïtat de la presència d’aquestes figures, que avui accedim a que convisquin entre nosaltres en l’àrea de la festivitat ritualitzada, però que fins fa relativament poc temps, també participaven com a elements sobrehumans en cerimònies de creences ancestrals, no fem altra cosa que continuar exhibint la nostra credulitat ─mas o menys dissimulada─ cap als vells panteons cosmogònics; ja no creiem en els seus mons utòpics, però no hem perdut l’esperança que puguin, haver-ne, que és com dir que no ens resignem a desprender-nos de la nostra infància com a espècie.

Si bé la majoria d’aquestes imatges, els personatges que hem relatat fins aquí, provenen d’un món molt antic, dels vells panteons de les religions còsmiques, no hem de creure que el món cristià es va mantenir aliè a creacions d’aquesta índole. També el cristianisme ha participat dels vells mites, i ens ha deixat empremtes i relíquies. Un exemple ben conegut d’ells, segons Joan Amades -singular compilador del costumari popular català, i per català, mediterrani- és l’imponent personatge de Sant Cristòfol, un dels primers gegants que apareixen a la processó del Corpus, tant a Catalunya, com en altres àrees europees.

Diu la llegenda cristiana que Sant Cristòfol era un gegant que buscava servir a l’amo més poderós. Va servir un rei, però el rei s’estremia cada vegada que sentia el nom del diable. Així que Cristòfol va decidir buscar al diable. Quan el va trobar es va posar al seu servei. Un dia, en una cruïlla de camins on s’aixecava una creu de terme, veient-la, el diable va fugir esperitat. Cristòfol va preguntar al diable a qui representava aquell signe que tant l‘aterria. El diable va confessar que representava a Crist, el seu major enemic. Així que Cristòfol va decidir que havia de servir a Crist, indubtablement més poderós que el diable. Fins aquí la llegenda presenta cert paral·lelisme amb la matèria del Faust de Goethe, per cert un tema que també trobarem en altres lllegendístiques universals com Les mil i una nits. Cristòfol no va parar fins que trobà un monjo que acedí a iniciar-lo en el coneixement de Crist. El religiós li va explicar que per conèixer-lo calia fer oració, penitència i dejuni. Però Cristòfol (recordem la seva essència titànica, immoderada i intemperant) era un gegant i els gegants no poden suportar aquestes coses, sobretot el dejuni, i com malgrat tot insistia en conèixer aquell senyor més poderós que el diable, el monjo li va encomanar un treball en què serviria a Crist i podria prescindir de la penitència i el dejuni: «Mira», li va dir el monjo, »a prop d’aquí es troba un riu molt cabalós, la gent no pot passar-lo sense el risc de ofegar-se. Tu ets fort i alt, pots oferir-te a passar-los per amor a Crist ». I dit i fet, Cristòfol va situar-se en una ribera i complia aquell menester pel servei de Crist, un amo més poderós que el diable. Però el vigorós Cristòfol, al cap de poc temps es va cansar d’exercir de passa rius, fins que un dia, d’entre la mala herba de la ribera va escoltar una veueta que requeria seu servei. El gegant, per molt que buscava i buscava no encertava a localitzar el posseïdor de la veueta; de sobte, per entre la mala herba va poder veure un nen molt petit. «Ets tu qui demana passar el riu?» «Si» Va afirmar el nen. Cristòfol, amb la suficiència que dóna saber-se molt més poderós que l’altre, va atrapar al noi i se’l va posar a l’espatlla. Va entrar al riu i decidit va dirigir-se a l’altra riba. Però vet aquí que com més caminava més pesada se li cap a la càrrega, més i més pesava el nen. Tant arribà a pesar la diminuta càrrega, que treball va tenir per abastar la riba. Al veure’s en terra ferma, Cristòfol va dirigir-se al noiet: «En gran perill m’has posat noi, pesaves com si portés el món sencer a l’espatlla». I el nen li va respondre: “No te n’has de meravellar, Cristòfol, ja que no tant sols has portat el món a coll-i-be, sinó a aquell qui el va crear. Jo sóc Crist, i a partir d’ara ja hauràs servit per sempre el més poderós senyor».

La malvasia de Sitges

malvasiaDiuen que en aquell temps que el gran Roger de Llúria, almirall de la flota catalanoaragonesa solcava la mar en nom del Comte de Barcelona i Rei d’Aragó, en una de les seves naus s’enrolà amb l’ofici de xerric[1] un minyó de Sitges. I aquell minyó, fill escarràs d’un mas rústec del Garraf, barrejat entre les hosts dels almogàvers, participà en mil batalles davant les costes de la mar grega: Corfú, Modon, Quios, etc. Ferit en una d’aquelles conteses, el xerric sitgetà fou desembarcat al port de Monembasía [2], a la península del Peloponès; i d’allí li vingué la fortuna i la glòria, a ell i a la seva pàtria. Esgotat l’estiu, la tardor arribà amb el temps de la verema, i els monjos d’un monestir proper on s’estava el noi i altres presoners, faltats de braços per a dur terme la collita, van demanar al capità dels presoners les mans i la força d’aquells qui, d’entre tots, procedissin de països on també cultivessin el raïm, i fossin coneixedors de l’art dels vinyets i la transformació del suc del raïm en vi . Essent com era ell un fornit  mosso originari d’una terra de vi, de seguit fou enrolat en l’exèrcit de veremadors de la collita d’aquell any. I vet aquí que tot carretejant els coves regalimadors del fruit de les vinyes de Monembasía, el xerric sitgetà, va poder conèixer la gran qualitat del raïm de la terra, de gra voluminós i suau dolçor.

Van passar mesos i anys i l’antic xerric va convertir-se en un bell jove que els monjos havien afillat pels seus coneixements en l’art de les vinyes. I vet aquí que un dia davant del port de Malvasia, com sinistres núvols de tempesta, aparegueren naus corsàries, les naus de l’almirall d’Aragó, Roger de Llúria. Dels panxuts bastiments catalans, sense moure’s de l’horitzò immediat, desembarcaren els temuts almogàvers, de cruel fesomia i cossos rabassuts com els ceps vells, armats amb feridores escones[3] i mortals coltells que barrejaren la ciutat a foc i a acer, saquejant palaus, esglésies i convents… Ningú va lliurant-se’n de la cruel fúria dels corsaris catalans. Confós entre els presoners, el jove sitgetà fou tingut per un d’ells, i fins molt més tard no va poder donar-se a conèixer com un antic tripulant de la flota de Roger de Llúria. Quan fou comprovada la seva real identitat, ja que s’expressava en el mateix bell catalanesc dels mariners de la flota, van oferir-li de tornar a enrolar-se a l’armada corsària de l’almirall. Oportunitat que ell aprofità però amb la idea ja ben feta d’abandonar aquell rol tant bon punt fos possible per retornar a la seva terra. I així va fer-ho. Un capvespre de lluna plena, passant les naus molt a prop de la ciutat de Marsella, el sitgetà, en un descuit  de la guàrdia, s’esmunyí discretament de la nau i amb un farcellet lligat a l’espatlla, es submergí en les salades aigües del golf per arribar nedant fins la propera costa. Tot seguit de trobar-se en terra eixuta, descansà i obrí el farcellet, on, protegit i curosament embolicat amb un drap encerat, contemplà el seu tresor, el tresor que s’enduia de Malvasia: un sarment dels meravellosos ceps de l’illa. I aquesta va ser la seva fortuna, i la dels seus hereus i la de la futura vila de Sitges i tota la comarca, perquè aquell sarmentet que l’antic xerric s’endugué de les vinyes que havia cultivat entre els frares, va donar una prolixa descendència de ceps de malvasia que s’estengueren per tota la marina del Penedès. I avui, encara, nosaltres podem delectar-nos amb la sumptuosa dolçor de la malvasia de Sitges[4].

 

[1] Grumet

[2] Malvasia

[3] dards o petites llances

[4] De ceps de malvasia se’n cultiven a Sitges a les terres més altes de Ribes. I, a més del dolç licor, el raïm de malvasia també dona deliciosos vins de taula.

La Marededéu del Vinyet, cruïlla de camins.

VinyetDiuen que on avui s’alça el santuari de la Marededéu del Vinyet, retirat unes passes de la salabror de la mar, en els primers segles de la nostra era s’hi havia alçat una remota vil·la romana. Cap a finals del segle XIII precisament en aquest indret venien a confluir tres importants camins, el que venia del cap de Sitges i anava a la Geltrú i Cubelles, i el que des d’aquest mateix cap s’endinsava cap al castell de Ribes, que havia estat la fortalesa principal de la comarca. El que venia del cap de Sitges i anava a Cubelles, abans d’arribar a aquest castell s’aturava davant del de Miralpeix i continuava cap a Solicrup i la Geltrú; el que anava a Ribes travessava la plana del Carç, per on travessava la riera que baixa del massís del Garraf. La confluència dels vells camins en aquest paratge, dels quals avui encara se’n poden seguir bona part de les traces, donava peu a que sovint s’hi trobessin veïns dels tres indrets, i encara dels masos del voltant. Aquestes encontres donaven lloc a llargues converses i traspàs de novetats sobre qualsevol raó que succeís a terra. Però la més important de les notícies era sempre el decurs la feina, feina que, essent com eren la gran majoria dels caminants, pagesos dedicats al cultiu de la vinya, requeia molt sovint en el cultiu d’aquest vegetal, la vit, l’elaboració del vi i la cura deguda a les botes i bots, el tragi del celler i la venda final del gènere. Perquè aquesta plana entre Cubelles, Ribes i el cap de Sitges, accidentada per petites serres aturonades i encarada tota ella a la mar, des segles i segles enrere, ha estat dedicada a la vinya, a la elaboració del el vi i a l’exportació de l’aiguardent que se n’extreu. Així, doncs, essent com era la relació principal d’aquells que es trobaven i retrobaven en aquell indret que en temps remots havia estat la masia romana, els murs de la qual aprofitat el que sobresortia de la terra, encara oferien algun aixopluc, essent com era el tema general de les converses, la vinya i el vi i el seu tragí, era ben lògic que amb la voluntat de convertir aquelles trobades accidentals en estacionals en el moment de l’any quan les feines del camp eren poques i la verema encara havia de començar  però calia tenir-ho tot disposat per arramassar el dolç aixarop del raïm, era ben lògic que com a fonament per a donar motiu a aquesta trobada, sorgís la llegenda, que ara us contaré.

Cap el segle XVI, quan de l’existència d’una capella en aquell paratge ja feia molt de temps que se’n tenia memòria, sorgeix la llegenda actual sobre la troballa de la Marededéu, que és molt semblant a la de la majoria de les marededéus trobades de Catalunya. Resulta que un dia, un esclau moro estava cavant el peu d’un cep prop de l’aixopluc per caminants que s’havia alçat sobre les runes de la vil·la romana, i amb un cop d’aixada va desenterrar l’estatueta d’una dona asseguda en un cadiral. Molt content, l’home, va portar-la fins el mas on vivia, per ensenyar-la al propietari, però tot just arribat a la casa va adonar-se’n que havia perdut la imatge. L’endemà va tornar al mateix paratge i va tornar a cavar vora el mateix cep, i aquella mateixa imatge reaparegué. Però cada vegada que la portava a ensenyar al mas, resultava que la imatge fugia i tornava al mateix lloc, al peu del cep, on havia estat trobada. Va quedar clar, doncs, que aquella estatueta, que no era altre que una imatge de la Marededéu, no volia estar lluny d’aquell vinyet. I allí mateix, damunt les runes del que havia estat l’antiquíssima masia romana, diu la llegenda que va alçar-se el santuari del Vinyet, en honor de la imatge que agradant-li tant l’eindret volia quedar-s’hi. Avui, si els dia 5 d’agost us arribeu als actes que s’hi celebren en honor de l’advocació de la Marededéu del Vinyet, precisament el mateix dia que la veïna Vilanova celebra la Festa major en honor de la Maredéu del les Neus, podreu admirar com, agenollat davant la imatge s’hi pot veure aquell esclau, i encara entre l’altar i el cambril un plafó representa l’escena de la llegenda. Sobre la porta lateral de la capella també podreu llegir aquests ingenus versos: “Qui entrarà trist i plorant / en esta santa capella / no serà gens meravella / que n’isca alegre i cantant. / Aléntia’s [animi’s] lo caminant, / lo navegant no s’espàntia, / que si fa cremar la llàntia / davant d’esta santa imatge, / lograrà feliç viatge / Mes, molt més si goig hi càntia”.

 

Quan a la mar de Vilanova apareix el peix Nicolau

peix nicolauLa llegenda conta que ─ara d’això en farà segles i segles─ just quan el món s’estava formant i la nostra mar actual no era més que un llac molt gran, el Peix Nicolau  era un nen que adorava l’aigua i que vivia prop de la platja, una immensa platja de sorra d’or que s’estenia a ponent d’una gran i escarpada illa, que més tard es convertiria en un massís muntanyós que els homes anomenarien Garraf. El nen es passava la major part del dia nedant entre les ones de la mar. La seva mare, cansada dels esforços per treure’l fora de l’aigua, un mal dia el va maleir exclamant tant de bo es convertís en un peix. I així mateix va passar tot just ho va haver dit. Bé, no va convertir-se del tot del tot en peix, però així com passaven els dies, la pell, que fins aleshores havia estat d’un rosat del color dels humans, va anar-se-li tornant verda i escatosa I al final, avorrit per tots els inconvenients que comportava viure a terra amb aquella pell d’escates que el sol encetava, va decidir quedar-se a viure a la mar per sempre més. On avui encara hi és. I així va nàixer la llegenda del Peix Nicolau.

La mar de Vilanova és molt ample, i fonda. Els pescadors, la coneixen com si fos la terra plana i la tenen tant ben apamada com puguin estar-ho les valls i les muntanyes de la terra. Sota el pes de les aigües de la mar s’hi troben valls profundes, planes i prats, turons i barrancs i altes i meravelloses muntanyes i coves. Per tots aquests indrets s’hi passegen, impertorbables, peixos de tota mena, les tortugues, taurons i tota altra mena de bèsties que habiten les aigües dels oceans. En aquesta mar vilanovina, plena de paratges magnífics, els pescadors hi coneixen, diversos indrets on hi van a pescar, n’hi diuen caladors. Davant mateix de la ciutat, a poques milles enfora (els pescadors no van mai “mar endins” sinó “mar enfora”), a poques milles de la costa hi ha el calador del Brut, o l’Alguer,  És una zona llisa amb un fons format per una praderia de verdes i brillants algues marines. Aquesta plana és poc fonda, entre catorze i trenta metres. S’hi pesquen moltes espècies: molls, lluernes, serrans, calamars, mussoles, etc. Encara més enfora hi ha la Mar de Caroba, una gran planassa de sorra i fang. La Mar de Caroba és més fonda que el Brut, pot arribar a fer els quatre-cents metres de fundari i s’hi pesca el rap, el lluç, la maire, l’aranya, la moixina, etc. Cap el cantó de Cubelles s’hi troba la Trencada És el calador més gran de la mar vilanovina, i per aquesta extensa i profunda vall anagada podríeu arribar-vos fins a Tarragona. Cap a l’altre cantó, cap a llevant tenim la Mar de Nit, o la Mar de Sitges. És una extensa planícia formada per un fons de pedra menuda (grapissar n’hi diuen), i sorra. Es troba entre els quaranta i set-cents metres de fondària. S’hi pesquen la galera, el congre, el moll, la lluerna, etc. Més enfora de la Mar de Nit, s’hi troben dos caladors, els més profunds, el del Vinyet i la Sella. El del Vinyet es troba davant mateix de l’ermita sitgetana, el de la Sella és al seu costat i és el més pregon de tots els caladors locals. Els vells mariners de la nostra platja deien que el fons del calador de la Sella és un insondable i negre avenc que mai no s’ha pogut amidar. Aquí, al fons insondable del calador de la Sella, a la Mar de Nit de Vilanova, és on, segons conten les velles llegendes del litoral català, hi té la seva morada el rei de la mar, el Peix Nicolau. Aquest peix fabulós, que mai ningú ha vist amb tota claredat, i que per tant té tantes formes com opinions hi han dels qui l’han arribat a veure, encara que fos una vegada. El Peix Nicolau és el rei de les aigües i de tot allò que hi viu i que s’hi mou. La llegenda també diu que si apareix en dies de tempesta és signe de mal averany i que aleshores ca fer el possible per no mirar-lo, i sobretot no pescar-lo mai, per així evitar l’infortuni. És molt estrany de veure, però cada any, pel mes de març, surt del seu cau per conèixer si hi ha hagut cap novetat a la terra, fa un llarg passeig, sobretot durant les hores fosques, i un cop ja ha vist el que li interessa, se’n torna al seu palau sota les aigües… que vosaltres ja sabeu on para.

 

 

La infàmia de Mir Geribert

Godyva

A la muntanya que tanca la plana litoral del delta del Llobregat s’alcen les ruïnes d’un vetust castell, l’Aremprunyà, que en altre temps va ser alcàsser inexpugnable. Aquell castell havia estat casal de Mir Geribert i la seva nissaga, el porfidiós noble que s’alçà contra el comte Ramon Berenguer I i gosà intitular-se Príncep d’Olerdola. El suposat principat hauria de tenir la vetusta fortalesa d’Olerdola per centre i abraçar totes les terres que temps a venir haurien de conformar el Penedès històric, des del riu Gaià al riu Llobregat, des de Caltellví de la Marca fins el castell de Port, sota mateix del Montjuïc, a les portes de Barcelona. De les fetes i malifetes de l’altiu Mir Geribert, emparentat amb Guislabert, vescompte i bisbe de Barcelona, senyor del castell que més tard, i en honor al seu nom, s’anomenaria Geltrú, se’n contes històries que passats els anys esdevingueren llegendes.

Mir Geribert va tenir grans desavinences amb els barons dels comtats que més endavant haurien de conformar Catalunya, i també amb el comte barceloní i amb els abats dels monestirs de sant Cugat i de Sant Benet de Bages religiosos que exercien autoritat dins la demarcació. Potser per aquesta raó va fundar el seu propi monestir a Sant Sebastià dels Gorgs, un dels pocs edificis romànics del Penedès. En canvi la seva relació amb els veïns musulmans de l’altre banda de la marca hispànica va ser més moderada, i sembla que amb els quals va arribar a obrir camins comercials per les terres on exercia l’autoritat el valí de Tortosa. La fatalitat, però, va voler que precisament la seva mort la trobés en aquesta mateixa ciutat de l’Ebre, on va morir presoner a causa de la seva darrera escaramussa a l’assalt de Mora, l’any 1060

Vet aquí, que, diu la llegenda que al castell de l’Aremprunyà, casal de Mir Geribert, hi vivia també un seu lleial servent que li feia de patge d’armes. Aquest servent, valerós i ben format, enamorat d’una bella dama de les que habitaven la fortalesa, ja s’hauria casat, però li repugnava haver de acceptar el dret que al Senyor se li reconeixia de passar la primera nit  amb cada jove que es casava. I això malgrat que amb precs i eloqüències i sobretot com a gràcia i premi a la fidelitat provada en la batalla, havia aconseguit la promesa del Baró que seria dispensat de d’ignominiós tribut. Però l’home, coneixent l’humor del Senyor, ho anava retardant, retardant. Al final, però, va decidir-se, i la unió va ser duta a la realitat. Mes un cop celebrades les noces, el Senyor, encapritxat amb la bellesa de la donzella, a la qual abans no s’havia dignat de mirar mai, traïdorament es desdigué de la paraula donada i reclamà l’infame dret de la primera nit. Indignat per l’ultratge sofert, el patge d’armes, sollevat per la perfídia humiliant es dirigí al poble de Gavà dolent-se de la burla i l’engany sofert, implorant justícia i venjança contra la infàmia. Tant arravatada era la colera i els arguments d’aquell home en haver-se vist burlat i traït pel Senyor, que va saber traspassar la ràbia a tota la població, joves i vells. I tant els joves com els vells, tant les dones com els homes, aquell dia van decidir no suportar mai més el greuge que se’ls hi feia requerint-los aquell mal ús. Així que, fent-li costat, encesos per l’ofensa i la ràbia continguda durant tants anys, s’avalotaren contra el Senyor, i com posseïts per la ràbia i el coratge, fent camí per entre les pinedes i roquissars de l’Arenprunyà es concentraren al peu de l’alcàsser exigint, no ja la dispensa de d’ignominiós dret del mal ús, sinó la vida del traïdor. I de res els van valer als habitants del castell de primer les intimidacions i les amenaces d’interdicció, i finalment les supliques i les invocacions a la gràcia i la indulgència; aquell dia fatal la multitud enfollida farta d’anys d’humiliacions, va calar foc al castell amb totes les seves dependències, I allí van morir tots aquells que no van poder fugir. I de llavors ençà damunt la muntanya de l’Eramprunyà mai més va alçar-se altra cosa que la ruïna d’aquella fortalesa que havia hostatjat la infàmia de Mir Geribert.

 

La filla de Can Fàbregues

magdalenaPels crestalls de la serra del Bolet, entre l’Alt Penedès i l’Anoia, aixoplugada per un relleu de roques ciclòpies, s’hi alçava la masia de Can Fàbregues. Els avis dels masovers que hi vivien quan va tenir lloc aquesta història, feia molts anys l’havien edificat prop de la vella Font-Rubí, havent arribat a Catalunya fugint de la pesta negra que delmava la població de l’Alvernia, antiquíssima regió occitana del massís central francès. Aquesta història conta un sorprenent succés ocorregut en aquella encastellada contrada en temps dels últims pobladors de la masada.

Resulta que als darrers pagesos que habitaren la masia va nàixer-los-hi una sola filla, i així que la nena va anar fent-se gran, tothom, amb gran admiració, va poder adonar-se de la colpidora bellesa de la noia: d’ulls verds com la maragda i d’abundosa cabellera vermella com el foc. Era tanta la bellesa de la filla de Can Fàbregues, que tostemps la masia era concorreguda per joves que s’hi arribaven per admirar aquells ulls tan misteriosos com la nit tancada i brillants, alhora, com l’aigua cristallina de les fonts. Els joves, tothora es feien trobadissos amb la bella poder parlar-hi encara que fossin un parell de mots. Però la bella donzella, potser afeixugada per les continues atencions dels homes que la pretenien, potser per alguna cosa inextricable, que ningú s’afigurava, inabordable, no els feia més cas que dedicar-los un somriure de compromís, o unes escadusseres paraules displicents.

Burlats, i veient que la noia no es decidiria per ningú; una considerable colla dels frustrats pretendents van confabular-se per venjar-se de l’altiva i desdenyosa donzella. Així que ajustaren preu amb una fetillera de la contrada perquè amb sortilegis doblegués l’orgull de la bella camperola, darrera descendent dels emigrats occitans. Aquesta malifeta la van dur a terme creient que seria la millor manera de matar la febre d’amor que no els deixava viure. Però vet aquí que la bruixa, una dona sàvia que s’havia allunyat de la societat humana perquè ja no hi confiava, només veient una vegada la filla del mas, va adonar-se’n tot seguit que aquella noia no podia ser del tot humana, aquella noia era el fruit d’algun pacte secret que els seus avis, allà a la mil·lenària i hermètica Alvernia, deurien haver fet per tal de poder-se escapar de la malura que assolava el país, i ara, molts anys després donava el seu fruit en l’esquiva donzella, tan esquiva i misteriosa com la lluna dins el bosc. I no va pensar-s’ho dues vegades: la bruixa, agombolant totes les nuvolades del Penedès, des de la serra d’Encosa fins el Garraf aiguós, en una enorme tempesta que feu tancar-se dins les cases tots els vivents, fugir tot caminant, i encauar-se tota mena de bèstia, congrià un ancestral encanteri i restituí la donzella al món d’on li semblava que havia eixit: el ventre de la Mare terra, al món de dels gorgs i de les coves.

La llegenda ens conta que la bella encantada, estimant, malgrat tot, la seva vida humana va demanar a la fetillera que, almenys un cop a l’any, pogués contemplar aquells paratges terrenals que l’havien vist néixer. Des llavors la filla de Can Fàbregues retorna al món dels homes cada nit de sant Joan i habita la font de Llinars, entre els seus cristal·lins brolladors i els insondables avencs dels Forats Bufadors. Els qui en una d’aquestes nits tel·lúriques s’han perdut per les bròfegues garrotxes de la muntanya, han oït, amb esgarrifança, l’esglaiós panteix, semblant a la respiració d’un gros animal, que sorgeix dels laberíntics passadissos que donen als Forats Bufadors. Els més vells del país asseguren que és l’alè del serpent destinat a protegir la bella filla de Can Fàbregues. Succés que s’esdevé cada any durant l’espai immensurable que existeix entre l’última fracció de temps de les dotze i la primera de la una de la nit, quan durant aquest temps impossible de mesurar per a una vida humana, l’encantada surt de la font i esclareix la seva negra cabellera en les aigües dels pèlags vora de la font.

 

Articles a CULTURA del 20015 Temps festiu, o temps d’oci

Roda de fira pensada i construïda per Jordà Ferré.

Roda de fira pensada i construïda per Jordà Ferré.

Fullejant la premsa de mitjans de l’any passat me n’adono que fa una llarga temporada que sentim i llegim propostes que exigeixen la retallada de l’estat del benestar amb maneres de cientifisme i inevitabilitat, ecos que ressonen amb aires de superioritat alliçonadora. Fa uns mesos, jo mateix, en un article, “Treballar per viure o viure…”, i en relació a la intenció de tres consistoris metropolitans de canviar el dia festiu local de la segona Pasqua pel de sant Valentí, em movia sobre la qüestió: la voluntat expressada per sectors del “mon dels negocis”, sobretot del financerisme especulatiu, de liquidar el sistema que a l’acabament de la segona guerra mundial, enmig d’una crisi política, social, sanitària, educativa, etc. van dotar-se les democràcies europees. Un sistema, la societat del benestar, que no tan sols es movia en la direcció de solucions econòmiques i polítiques sinó també en la de la cultura i la moral d’atenció a totes les capes socials, les mitjanes i, sobretot, les populars, secularment desprotegides dels abusos dels poderosos. L’extensió del gaudi del temps festiu per a les classes populars –treballadores- no neix abans del segle XX. Els anys trenta, a França, el Front Popular introdueix dues setmanes de vacances pagades, novetat que, els anys quaranta, finalitzada la contesa mundial, s’escampa arreu d’Europa. A Espanya són un retardat dret constitucional a partir del setanta-vuit. Aquest temps festiu, aconseguit per les classes populars, venia a substituir les velles etapes festives anteriors a la revolució industrial. Unes etapes festives, les del camp i les altres economies antigues, que es practicaven quan aquestes no permetien el treball, i de les quals són hereves les que anomenem festes tradicionals. Es fa evident que les classes altes, no necessitaven d’aquell temps festiu, aquest sector de la societat pot organitzar-se el temps en funció de les seves conveniències i negocis, conveniències i negocis que indefugiblement impliquen, i compliquen, a la resta de la societat. Però aquesta resta de la societat ─la majoria dels humans─ sí que necessita d’aquests temps festius, els necessita materialment (pel descans físic) i els necessita, sobretot, per seguir creient en l’utopia d’una societat més justa, més feliç; per no caure en el desànim i la depressió. La societat antiga, per a aquesta contingència disposava, com ja he dit, de les festes del calendari, les estacionals i les religioses; també les procedents dels vells mites còsmics. La societat industrial va rompre el vell calendari festiu, en part per la pèrdua de continguts: la majoria de la població, dedicada ara al treball industrial, no cultivava, no collia, ja no li calia saber res sobre el sol, i a penes sobre el cel. Poc a poc els referents passaren de l’espai natural a un nou espai urbà, on l’home no depenia, o semblava no dependre ja de les forces naturals, i també oblidà el cel i la seva èpica. Però la societat humana, sobretot les capes populars, encara que ja no depenguin dels fenòmens naturals, encara  que ja no es cregui en déus proveïdors ni salvadors, segueix necessitant un temps festiu, un temps per jugar i gaudir, un temps, com ja he dit, per seguir creient en la utopia d’una societat més justa i feliç; cal seguir creient que un altre món és possible. Els grans cabdills, però, el financerisme especulador, no necessiten d’aquest temps, ells no necessiten ─sembla ser─ ni cantar ni ballar… no necessiten de temps festiu. George Soros, instal·lat en la seva taula amb l’orfeó dels seus compares, un dia decideix fer caure l’economia grega, i ho fan. Altres com ell, asseguts al voltant de les seves taules, han decidit que al segle XXI, l’únic aconseguiment de l’última guerra europea: la democràcia i la societat del benestar, és deficitària i cal reemplaçar-la. Reemplaçar-la per què? És la pregunta que ens fem; i em temo que la resposta no ens agradarà.

Alguns trets reveladors de la festa

cada dia és festaLes paraules no són simples agrupaments de sons, signifiquen coses més menys abstractes, són significats. Segons el diccionari etimològic de Joan Coromines, festa, del llatí festum, equivaldria a festiu i s’usaria per significar celebració, i també festeig i manyagueria. En l’actualitat el fem servir en la primera accepció, festiu (no ordinari); i també en un altra cas, celebració (commemoració). També diu Coromines que festa està relacionat en feria, fira. Hem de convenir, doncs, que la festa no és un situació natural, no és un territori mental automàtic, ordinari, i que festa i  fira són mots emparentats però que avui no signifiquen exactament el mateix. Mentre el primer s’usa per una celebració eminentment lúdica, el segon indica la celebració d’un mercat extraordinari o una mostra comercial. No sembla que hagi d’estar funcionalment emparentat amb aquests dos mots el significat festival, terme de l’anglès per determinar una altra mena de celebració: una concessió de premis, un seguit d’actuacions musicals, etc. La festa és una creació humana i en tant què humana, arbitraria; suport, des de l’antiguitat, de les relacions entre els homes que conviuen en societat. És també una relació inevitable amb el medi: amb el treball, amb la política, amb la religió, amb els fenòmens naturals, l’oci, etc. Des d’aquesta òptica la festa és una eina bàsica per a la socialització dels joves i és essencial per a la transmissió de la cultura i els vincles socials. El mateix pot aplicar-se al joc,  part essencial de la festa. J.Huizinga, en ‘Homo Ludens[1], entre altres raons i sobre el joc, ens informa que és una provatura, un tempteig, i per aquesta raó usa del “no anar de veres”, i que per tant allò que fem no ha de portar conseqüències serioses, perquè en sortirem beneficiats; jugant aprendrem per el futur, ens socialitzarem. Així mateix, la festa, obre un espai temporal no regular, no reglamentat, un parèntesi en la consuetudinàrietat legalitzada. En definitiva, un període, doncs, en que l’ordre, i aquella part de la societat que el detenta, accepta que, com en el joc, “no va de veres”. Però, també com en el joc, aquest simulacre no oculta que allò que es dramatitza ha de servir per socialitzar la societat i es projecta cap a un futur que es desitja ja que la festa, per a l’auctoritas, és sempre pertorbadora, perquè trenca la disciplina del dia a dia. La invocació a la festa reclama d’un “alto” en la rutina diària, i l’auctoritas pot arribar a pensar que aquest “alto” es podria perllongar i ocupar l’espai de la disciplina. Per tant, desconfia de la festa, vigila la festa i només l’admet posant-li terminis, ritualitzant-la, creant-li una litúrgia coneguda. Però la invocació a la festa pot arribar a proposar més que un alto, pot proposar un estat subversiu, i encara que en l’ànim dels festers aquest estat pugui ser limitat en el temps, només que l’ànim dels festers pugui afigurar-se aquesta idea, ja és molt pertorbador per a l’auctoritas, així que cal dissimular-ho inventant usos i costums, només amb aquestes premisses serà “admesa” la festa. Per aquesta raó l’auctiritas creà, dins d’un temps sagrat (religiós o festiu) el dia de descans, en realitat un dia per “tornar a començar” després d’una pausa utòpica (festiva) i ritualitzada.

 

[1] Homo ludens. Johan Huizenga. Alianza Editorial. Madrid 1968.

La festa vella

cada dia és festaEls quatre cicles del sol. En la festa vella el pas del temps astronòmic i agrari, era representat dramàticament (litúrgicament) a través de la mitologia, l’hagiografia i la iconografia dels seus mites, personatges i herois. Amb l’universalització de la religió cristiana a occident, el solstici d’hivern, el Nadal, el naixement del Nen Jesús en la figura del Salvador, passà a tenir l’equivalència del sol nou del solstici, de la promesa d’un nou any igual que l’anterior amb el retorn del sol, que a partir d’ara cada dia es veurà més alt en el cel i donarà més hores de llum. Fins avui, el cristianisme encara ha conservat en la imatge d’aquest Nen Jesús ajagut al pessebre, la corona solar nimbant el seu cap, els rajos radiants del sol, com podríem trobar en qualsevol arcaica imatge del solis invicti romà

La religió antiga adopta l’arbre com imatge iconogràfica principal de l’equinocci de primavera, pels celtes aquest arbre era l’azina, per germànics el tell, pels mediterranis ho havia estat el lledoner, a la soca dels quals s’hi descobriren moltes imatges de la marededéu. Posteriorment el cristianisme convertí aquest arbre (l’arbre maig) en la creu on es crucificà Jesús (la creu de maig), l’arbre de la vida.

El solstici estival tenia com a símbols sagrats l’agua i el foc, principis primordials. El foc continua essent avui l’element principal de la festa solsticial de sant Joan, i recordem que és amb l’aigua que aquest sant batejà a Jesús, i continua avui donant entrada a la comunitat a tots aquells qui han de pertànyer a l’ecclesia.

A través del mite de Ceres, deessa dels cereals, la filla de la qual, Perséfone, raptada per Hades (déu dels morts) va haver d’acceptar de viure mig any amb el pare a l’havern (durant tardor i hivern), mig any amb la mare damunt la terra (primavera i estiu), es presentava l’equinocci de tardor. El misteri de la llavors enterrada a la tardor, que ressuscitarà  a la  primavera. I avui, encara seguim celebrant pel novembre la festa dels difunts, enterrats, i el dissabte de glòria de la setmana santa (festivitat lligada amb la data de l’equinocci primaveral), en que Jesús ressuscitarà.

La festa de la ciutat, el Corpus

Políticament la Festa vella era conduïda i influïda pels dirigents de l’economia agrària, l’oligarquia aristocràtica terratinent a través del clergat. L’exponent espectacular màxim de la festa vella va ser el Corpus Cristi. En l’agregi seguici processional del Corpus, justificat per l’exposició pública del pa sagrat, l’hòstia consagrada, hi participava tota la societat, classes i sectors en una magna mostra escenogràfica on tota la ciutat es veia representada en ordenada jerarquia de poder, des del poble menut transportant les estructures festives: gegants i altres entremesos, balls i exercicis pervivents d’acaics costums, les classes dirigents amb la pompa sumptuària del vestuari, els gremis exhibint l’adreç escenogràfic de banderes i penons gremials i l’alt i baix clergat amb la sacralitat divina de la religió, que els subjectava a tots.

D’aquella posada en escena de l’arcàdica, i arcana, religió còsmica, d’aquesta festa de la ciutat, el Corpus Cristi, de la futura modernitat que haurien d’aportar les noves classes socials, la burgesia industrial i l’obrerisme, naixeria, entrar el segle XX, el futur model festiu català, la Festa major, que ha perviscut, amb els lògics agençaments fins entrar el nostre segle.

 

Post Navigation