La Llegenda del Corpus

Àmbit 2: La Festa Vella. Plafó 4

Doncs vet aquí que cap el segle XI, el Concili de Letran decreta el Dogma sobre la Transsubstancio del cos de crist en la sagrada forma. Tot seguit van sorgir crítics que el negaven. Aleshores des de diversos llocs de la cristiandat van sorgir, en forma de miracle, esdeveniments que el corroboraren. Dos d’ells van esdevenir a la Mediterrània, un a la corona d’Aragó i un altre als Estats Pontificis, a Llutxent/Daroca, i a Bolsena/Orvieto.

El miracle del País Valencià/Aragó, va tenir lloc el 1239 durant una batallà contra les hosts del cabdill Al-Azrad, que des de les muntanyes de la Vall de Gallinera s’alça contra les conquestes de Jaume I reconquerint Xàtiva i altres poblacions.

Diu la llegenda que durant el setge al castell de Xiu, prop de Llutxent, el rector de S. Cristòfol de Daroca, població aragonesa, estava celebrant missa, i en el moment de la consagració aparegueren les tropes d’Al-Azrat. El capellà, prengué les hòsties i embolicant-les amb els Corporals (les estovalles de l’altar), les amagà sota una pedra. Resolta la batalla a favor dels cristians, en desembolicar-les s’adonaren que els Corporals eren tacats per la sang que havien supurat aquestes. Qui és quedaria els miraculosos Corporals que veien a demostrar la veritat del Dogma recentment declarat? Doncs ho decidiren posant-los damunt d’una mula i que aquesta es posés en marxa; allí on s’aturés, és quedarien els Corporals. I la Mula va anar a morir a Daroca, on encara avui es veneren.

L’altre miracle tingué lloc a Bolsena, al Laci, vora el llac del mateix nom. L’estiu de 1263, un frare de Bohèmia que peregrinava a Roma, va aturar-se a Bolsano per celebrar missa. Durant la celebració l’hòstia que sosté entre les mans es torna roja i degota sang. Espantat, l’embolica amb els Corporals i corre cap a la sagristia, pel camí unes gotes de sant cauen sobre unes pedres de l’altar. Amb les hòsties encara embolicades amb els Corporals corre cap a Orvieto, on resideix el papa, Urbà IV, amb la seva cort. Ho explica, i aquest, envia a Bolsano sant Tomàs d’Aquino i el Bisbe d’Orvieto que corroboren el miracle. Un any després d’aquests dos esdeveniments, el mateix Urbà IV, des d’Orvieto emet la butlla Transiturus de hoc mundi, amb la qual s’estén arreu de l’orbe cristià la festa del Corpus Cristi.

Curiositats. Els dos miracles van necessitats dues localitats perquè aquest es fes “efectiu: Llutxent/Daroca i Bolsano/Orvieto. També, a més dels Corporals per embolicar les hòsties, van necessitar-se el concurs de les pedres, unes per amagar les sagrades formes mentre durà la batalla, les altres per ser tacades per la sang.

Això quan el miracle del Corpus Cristi. Una altra cosa, i força més impressionant, van ser les espectaculars processons a que va donar peu el dogma de la transsubstancio.

 

 

El Cagaelàstics

Proverbial i depriment protagonista de la paremiologia catalana que il·lustra un mal final: «faràs la fi del cagaelàstics!,  es diu. Del malaurat personatge que pogués donar peu a l’adagi no se’n conserva memòria, però en tot cas sí que hi ha referències de com va poder ser aquesta fi: a Baix-a-mar de Vilanova i la Geltrú hom ha sentit dir que el tal individu va acabar «de cara a la paret i el cul ple de mosques». La literatura castellana coneix una possible sinonímia per aquest renom o malnom, el Cagalasollas, que Diego Torres Villaroel menciona en un dels seus Kalendarios: Los Ciegos de Madrid. Pronostico que sirvió en el año 1732, editat, junt amb altres notables apuntaments de xacares, novenes, sonets xarons i entremesos, en un Recitarios astrologico y alquimico,   preparat per José Manuel Valles, Editora Nacional. Madrid, 1977. Pel luxe i casticisme del vocabulari d’aquests autors del segle XVIII, m’aturo a transcriure una conversa sostinguda entre l’heterodox metge i astròleg, i una delegació dels tals Ciegos de Madrid on aquests li preguen que torni a publicar els seus pronòstics, labor que el reconegut piscator pretenia abandonar (ho anoto sense atrevir-me a traduir): ─Mis compañeros ─«dixo el buen Mocorroño─ como el esteuto barruntan el aquel que tiene el señor Torres por los ciegos, se atreven a pedirle una petición; y yo vengo en persona de toda la gente de Garrote a meter en empeño para sacarla a su mercé la palabra; diz que su mercé no quiere hogaño dar a la Emprenta su almanaque, por yo no se qué cancamurria que tiene con los pronostiqueros. Los probes están con este Judío y si su mercé se las tiene tiesas bien nos podemos ir a buscar la cagada de lagarto por esos andurriales. ─Lo que se ruge por Madril ─acudió la vieja─ es que su mercé tiene la tirria con tantos boloños que quieren meter su hocico en boñiga, como si el hacer kalendarios juera escribanear a troche y a moche, ha salga pato o gallareta.

─Ahora mismo, feo Mocorronño ─respondi yo─ estaba confirmándome en la resolución de no escribir más almanaques: porque ya se han criado tantos astrólogos que ni a mí, ni a los ciegos les puede tener cuenta lo que yo escriba…» (Sic). Finalment, però, Torres Villaroel, accedí a escriure, per un any més, els seus almanac per a cantar els cecs de Madrid.

Ja entrat el segle XX, el terme apareix en un poema satíric anònim per exemplaritzar  la fi del dictador espanyol Francisco Franco (de mala memòria):

Vint de novembre gloriós

S’ha acabat el gran merdós.

I aquests són els quatre fàstics

De la fi del cagaelàstics.

El comte Arnau

Els tres poetes que podien fer-ho, Verdaguer, Maragall, Sagarra, han cantat un dels gran herois (potser caldria dir-ne antiheroi?) de ficció de l’èpica catalana ─per no dir el principal. Només un d’ells, però, es fixarà i ressaltarà la qüestió pecuniariosocial del mite, entre les altres. Joan Maragall recorda, i subratlla, que la vella cançó recollida per Milà i Fontanals, en la que es retreu al comte ─entre altres oprobis─ el seu procedir inic i pervers, fa memòria a l’ànima del damnat que el càstig etern també se l’ha merescut per mesquí, per les execrables detraccions els seus treballadors en la construcció de l’escala roquera al santuari de Mogrony .

«On teniu ne teniu els mossos, muller lleial?

A on ne teniu els mossos, viudeta igual?

Fa cantar l’anònim trobador al comte.

»An el llit són que reposen, comte l’Arnau,

an el llit són que reposen, valga’m déu, val.

Assevera a la comtessa.

Pagueu-los bé la soldada, muller lleial,

pagueu-los bé la soldada, viudeta igual.

L’ha instrueix el condemnat.

Tant prest com l’hauran guanyada, Comte l’Arnau.

Tant prest com l’hauran guanyada, valga’m déu val.»

Verdaguer i Sagarra,  el primer potser dut pel temperament místic que se li suposa, ─i en ser originari del patriarcal i conservador món d’a pagès, poc donat a especulacions socials─, i l’altre per la seva reconeguda avinentesa amb la moral burgesa, cínic i poc donat a escoltar reivindicacions que no fossin les que afecten a la seva classe, no van donar cap importància al remordiment del comte per les sostraccions antisocials. Van interessar-los més, al primer les èpiques enormitats blasfemes i sacrílegues; i a Sagarra les magnificències de l’heroica aristocràcia del punit. Només Maragall, l’humanista, el que va reaccionar contra la cruel i injusta repressió dels amotinats de  la Setmana Tràgica de l’any 1909 va advertir aquell particular, aquell pecat pel qual la èpica antiga també condemnava el comte a l’infern de vagar eternament en perill de socarrar-se damunt el diabòlic cavall igni.

«A on vos han donat posada,—valga-m Déu val?»

Insisteix la ingènua muller, per boca del trobador.

»—A l’infern me l’han donada,—muller lleial;

a l’infern me l’han donada,—viudeta igual.

—Per què allí us-e l’han donada,—comte l’Arnau    

Per què allí us-e l’han donada,—valga-m Deu val?

—“Per soldades mal pagades”,—muller lleial,

i donzelles deshonrades,—viudeta igual.»

Ha de reconèixer, finalment, el bandarra i detractor comte.

També el més lúcid Pla ─el dels anys cinquanta─ va intervenir en la qüestió sobre mites del caràcter nacional. No pas recreant-lo, ni versejant (cap de les dues coses no sembla que se li donaven) però sí en la denúncia de mala pràctica de «les soldades mal pagades». En l’obra ‘Fer-se totes les il·lusions possibles’, Pla sustenta, que aquest mal costum (perquè ja hem vist que la mala pràctica havia esdevingut costum, i venia de lluny), que ell subscriu com «pagar els jornals mínims» o «no pagar totes les hores treballades» a la classe obrera, com aquest mal costum «va esdevenir el gran pacte de la burgesia catalana amb el franquisme». Però sustenta també que, a la llarga, aquest hàbit deshonest va fer que els treballadors industrials mal pagats (que ja no eren aquells pagesos medievals fatalistes i venjatius), s’havien hagut d’organitzar per sobreviure, i fou aquesta pràctica, la d’organitzar-se autònomament, qui finalment aconseguí derrotar la dictadura. Bé, això sustenta Pla en el llibre citat, però d’aquesta d’última asseveració només en secunda la meitat, fins allà on diu «s’havien hagut d’organitzar». La conseqüència posterior d’aquesta “organització”, és collita mena. Perquè Pla ja no va poder veure la marxa de l’Assemblea de Catalunya, ni l’aconseguiment d’unes certes llibertats socials, i el final de la dictadura ─tampoc no va poder veure el miracle dels «Parturient montes, nascetur ridiculus mus», més coneguda com Constitució del 78, que hagués estat bonic escoltar-ne l’opinió.

L’ase ronyós de la cua tallada

Va ser, aquest, un ruc molt cèlebre i celebrat, què el segle XIV, en un bosc on les bèsties posseïen la capacitat de conversar, i regir-se i tot; participà d’una notable discussió amb un dels més doctes i erudits religiosos del vell regne de Mallorques, fra Anselm Turmeda. Tot s’esdevingué quan aquest savi doctor un dia va trobar-se enmig d’un conclau d’aquests animals prodigiosos, els quals en ocasió del decés del seu rei, el lleó, i a efecte de succeir-lo, s’havien reunit en assemblea per elegir-ne un de nou. Tal honor va caure en el Senyor Lleó de la llarga cua, fill d’un cosí germà del difunt. Condormit fra Anselm sota d’un robust perelloner, va ser descobert i denunciat per la llebre, i requerint la majoria d’animals la mort immediata de l’humà per l’inacceptable intromissió, la magnanimitat del nou rei decidí atorgar-li el dret a la defensa. Per aquesta missió va ser triat com a fiscal acusador el Noble Ase ronyós de la cua tallada, el qual se’n sortí admirablement de l’encàrrec. Heus aquí, però, que quant, per efecte del tall d’una esmolada espasa, el cos del religiós era a una passa de ser-ne desvinculat del cap, va poder sortir-se’n amb la indigna però eficaç argúcia d’argumentar sobre la preeminència de l’homo, en l’escala d’uns suspectes valors andròlatres, per part del creador.

L’enigma de la faula, però, rau en saber què o qui inspirà el franciscà Turmeda, home d’insòlites lectures ─narrador i alhora protagonista principal de l’extravagant narració─ a prendre l’Ase ronyós de la cua tallada per inclement fiscal dels seus tràfecs? ¿Va ser una mera i general animositat pels juristes, als quals assimilava a la figura de l’ase? O van participar-hi altres raons més exòtiques, com suggereix Juan G. Atienza en «Guia de los heterodoxos espanyoles» ¿apuntant un propòsit de redacció críptica dedicada a la lectura dels últims moriscos de la Catalunya Nova? Podrien haver estat novel·lesques lectures artúriques les què inspiraren el frare, ¿imaginant un ruc poderós, carregat de raons contra els bípedes, a la mena de l’ofès rei Marc de Cornualla traït per l’heroi Tristany, exemple de cuguç ─el rei─ dels contes celtes, a qui males veus atribuïen orelles d’ase com a premi a la dita cugucia?

L’astúcia del nedador de Cunit o la presa del castell de Calafell

Conten que de tots els castells de la comarca el de Calafell va ser l’últim i el més difícil de conquerir. Era notícia que aquesta vigorosa resistència es devia a que fins dalt de la fortalesa hi arribava un túnel secret que venia a sortir molt a prop de la mar, a l’indret que avui anomenem les Teixoneres, allí on unes vetustes parets mig amagades entre la exuberant vegetació, indicaven que feia molts anys hi havia hagut una antiga població. Per aquest túnel, els habitants del castell, s’aprovisionaven d’aigua i tota mena d’aliments que per mar, i de nit, els hi feien arribar des de Tamarit i Altafulla.

Tan admirable era la experiència castrense del valí i dels defensors del castell i tan eficaç la seva resistència, i tant desitjaven la seva presa els guerrers establerts més enllà de Cubelles, que el capitost d’ells va prometre una gran recompensa a qualsevol que li facilités l’entrada a la fortalesa o li portés el cap del valí del castell. Però els dies passaven i ningú podia satisfer aquell desig. I encara que més de quatre aventurers van atrevir-se ─i van perdre-hi la vida─ procurant sorprendre de nit l’aprovisionament d’aliments que des dels castells veïns feien arribar per mar i a través del llarg túnel de les Teixoneres, tot va ser de bades; la mateixa obscuritat de la nit i la fragositat del terreny on desembarcaven les naus, així com el desconeixement del dia i el moment en que tenien lloc els desembarcaments feia extremadament difícil de sorprendre’ls, i encara més de sortir-ne victoriosos en l’emboscada.

Vet aquí, però, que vora una llacuna salinosa de l’esglesiola que els homes de Cubelles havien construït i dedicat a sant Cristòfol, el sant gegant que havia estat guerrer i barquer abans que sant, vora aquesta llacuna hi havia alçat la seva barraca de canyes i fang un fornit rodamón que feia dir-se Garneu, i que vivia un poc de la pesca de llisses i anguiles dels estanys salabrosos i un altre poc de tot allò que li servís per fer bullir l’olla. L’individu, malcarat i taciturn, vivia ben apartat de tothom. Però un dia que s’havia arribat al castell de Cubelles per vendre el producte de la seva pesca: quatre grasses llisses llobarreres i mitja dotzena de llenegadisses anguiles, va assabentar-se de la recompensa oferta del senyor del castell. Cavil·lava Garneu, en conèixer la novetat, que ell poc que podria facilitar l’entrada al castell a les hosts cristianes, i poc que li serviria de res a ell tot sol de sorprendre les naus que avituallaven el castell a través del túnel de les Teixoneres, però en canvi si que era possible que pogués portar-li el cap del valí al carlà del castell de Cubelles. El rodamón, nedador admirable i de gran resistència. En algunes dels seus vagabundejos per la llarga platja que s’estén pel litoral penedesenc, s’havia trobat, d’amagat, i alguna vegada, amb la cort del valí de Calafell, el qual era molt afeccionat als banys de mar, sobretot a l’hora foscant del vespre, quan el sol queia per ponent. Així que el rodamón, atrevit com era, i no tenint-hi res a perdre, sinó la miserable existència, i tenint-ho tot per guanyar, va decidir usar de les seves experiències deambuladores i guanyar la recompensa que oferien pel cap del valí. Arribà una nit de lluna en quart minvant, amb poca claror lunar, una nit com les que agradava al valí per els seus banys de mar. Efectivament, ell i la seva cort, a través d’aquell conducte secret que els duia fins la platja, estaven solaçant-se xipollejant entre les manses ones que besaven la sorra. Garneu, va apropar-se a la comitiva disfressat de dona. La guàrdia, amatent, va detenir-lo de seguit que van veure’l. Però el valí, home sensual i faldiller, en saber que era una dona, va voler que la deixessin arribar fins ell. En la mitja llum del quart lunar, els vestits femenins del pòtol, ben plantat com era, feia bon efecte, així que el valí, sense rumiar-s’ho gens estengué els braços per abraçar-la, deixant tot el cos descobert. Descuit que Garneu aprofità per clavar-li una llarga i fatal daga al cor. I sense esperar cap reacció, saltà a l’aigua capbussant-se entre les onades, nedant mar enfora amb tanta destresa que cap dels guàrdies pogué ni tant sols acostar-s’hi. Perplexos i desconcertats per la prestesa en que s’esdevingué l’atac i malfiant-se que aquest no formés part d’una emboscada, tota la cort, esparverada, fugí cap el túnel, deixant al mort abandonat a la riba, ocasió que aprofità l’assassí  per sortir de l’aigua, tallar el cap al valí i amb la testa penjada a la cintura tornà a la mar, pels camins de la qual s’arribà a la barraca de canyes de Cunit. L’endemà va portar el seu trofeu al castell de Cubelles, on va ser recompensat. I així, mort el valí, i sense cabdill que els dirigís, el castell de Calafell va poder ser pres per les host cristianes, que ja abans havien pres els altres castells del Penedès.

Històries de gegants

Una de les més celebrades atraccions de les festes de la ciutat de Bilbao és sens dubte el gegant Gargantua. Aquest giny festiu és un gran ninot que representa un Gargantua pagès, en actitud sedent, que amb el consentiment dels seus progenitors, “s’empassa als nens”, per ser després excretats per darrere. Aquest Gargantua, aquest gegant de la festa, potser fora un de tants exemples que ens proporciona el discurs festiu i amb el qual assajaríem de representar-nos la magnitud de la desmesura antropocèntrica: l’home com a centre de l’univers. Cal considerar que aquests primaris ninos de la festa no serien tan “gegants” per la seva colossals proporcions, com per la desmesura de les seves proeses. Gargantua, i el seu fill Pantagruel (dos admirables exemples sobre literatura de gegants i altres bubotes), són físicament gegantins, cert, com també ho són Goliat, Polifem, Thor, Sísif, Hèrcules, Ferragut, Joan de l’ós, el Cavaller Belzunce, per seva desproporció, però també ho seria, per exemple, Tartarí de Tarascó ─estrafolari personatge de la novel·la d’Alphonse Daudet─, per la desproporció i extravagància dels seus imprevistos tràfecs i sorprenents desenllaços. I, indubtablement, participarien d’aquesta mateixa condició, els herois del còmic actual, Superman, Batman, Spiderman, Hulk i altres. O sigui, que en aquests personatges, els gegants, que avui, antropomorfosejats en ninos festius, passegem, més o menys plàcidament pels carrers de les nostres ciutats els dies assenyalats, hauríem apreciar dos estats; un: les brases memorístiques d’arcaiques cosmogonies humanes, des dels Titans grecs, o els Odin i Thor escandinaus, o els goliats i Ogs cristians, fins als Fierabrás o Ferraguts de la llegendística medieval europea; i un altre, els nostres més pròxims el Pare Esmé o el Fort Farell de la rondallística local. Tots ells parteixen i participen dels nostres mateixos somnis inconscients, els somnis de les nostres pors i fantasies desmesurades: des de la por subconscient a la figura del pare, que vam heretar de la infància, fins a la magnificació de la capacitat onírica per transcendir les limitacions del nostre cos físic. Amb la continuïtat de la presència d’aquestes figures, que avui accedim a que convisquin entre nosaltres en l’àrea de la festivitat ritualitzada, però que fins fa relativament poc temps, també participaven com a elements sobrehumans en cerimònies de creences ancestrals, no fem altra cosa que continuar exhibint la nostra credulitat ─mas o menys dissimulada─ cap als vells panteons cosmogònics; ja no creiem en els seus mons utòpics, però no hem perdut l’esperança que puguin, haver-ne, que és com dir que no ens resignem a desprender-nos de la nostra infància com a espècie.

Si bé la majoria d’aquestes imatges, els personatges que hem relatat fins aquí, provenen d’un món molt antic, dels vells panteons de les religions còsmiques, no hem de creure que el món cristià es va mantenir aliè a creacions d’aquesta índole. També el cristianisme ha participat dels vells mites, i ens ha deixat empremtes i relíquies. Un exemple ben conegut d’ells, segons Joan Amades -singular compilador del costumari popular català, i per català, mediterrani- és l’imponent personatge de Sant Cristòfol, un dels primers gegants que apareixen a la processó del Corpus, tant a Catalunya, com en altres àrees europees.

Diu la llegenda cristiana que Sant Cristòfol era un gegant que buscava servir a l’amo més poderós. Va servir un rei, però el rei s’estremia cada vegada que sentia el nom del diable. Així que Cristòfol va decidir buscar al diable. Quan el va trobar es va posar al seu servei. Un dia, en una cruïlla de camins on s’aixecava una creu de terme, veient-la, el diable va fugir esperitat. Cristòfol va preguntar al diable a qui representava aquell signe que tant l‘aterria. El diable va confessar que representava a Crist, el seu major enemic. Així que Cristòfol va decidir que havia de servir a Crist, indubtablement més poderós que el diable. Fins aquí la llegenda presenta cert paral·lelisme amb la matèria del Faust de Goethe, per cert un tema que també trobarem en altres lllegendístiques universals com Les mil i una nits. Cristòfol no va parar fins que trobà un monjo que acedí a iniciar-lo en el coneixement de Crist. El religiós li va explicar que per conèixer-lo calia fer oració, penitència i dejuni. Però Cristòfol (recordem la seva essència titànica, immoderada i intemperant) era un gegant i els gegants no poden suportar aquestes coses, sobretot el dejuni, i com malgrat tot insistia en conèixer aquell senyor més poderós que el diable, el monjo li va encomanar un treball en què serviria a Crist i podria prescindir de la penitència i el dejuni: «Mira», li va dir el monjo, »a prop d’aquí es troba un riu molt cabalós, la gent no pot passar-lo sense el risc de ofegar-se. Tu ets fort i alt, pots oferir-te a passar-los per amor a Crist ». I dit i fet, Cristòfol va situar-se en una ribera i complia aquell menester pel servei de Crist, un amo més poderós que el diable. Però el vigorós Cristòfol, al cap de poc temps es va cansar d’exercir de passa rius, fins que un dia, d’entre la mala herba de la ribera va escoltar una veueta que requeria seu servei. El gegant, per molt que buscava i buscava no encertava a localitzar el posseïdor de la veueta; de sobte, per entre la mala herba va poder veure un nen molt petit. «Ets tu qui demana passar el riu?» «Si» Va afirmar el nen. Cristòfol, amb la suficiència que dóna saber-se molt més poderós que l’altre, va atrapar al noi i se’l va posar a l’espatlla. Va entrar al riu i decidit va dirigir-se a l’altra riba. Però vet aquí que com més caminava més pesada se li cap a la càrrega, més i més pesava el nen. Tant arribà a pesar la diminuta càrrega, que treball va tenir per abastar la riba. Al veure’s en terra ferma, Cristòfol va dirigir-se al noiet: «En gran perill m’has posat noi, pesaves com si portés el món sencer a l’espatlla». I el nen li va respondre: “No te n’has de meravellar, Cristòfol, ja que no tant sols has portat el món a coll-i-be, sinó a aquell qui el va crear. Jo sóc Crist, i a partir d’ara ja hauràs servit per sempre el més poderós senyor».

La malvasia de Sitges

Diuen que en aquell temps que el gran Roger de Llúria, almirall de la flota catalanoaragonesa solcava la mar en nom del Comte de Barcelona i Rei d’Aragó, en una de les seves naus s’enrolà amb l’ofici de xerric[1] un minyó de Sitges. I aquell minyó, fill escarràs d’un mas rústec del Garraf, barrejat entre les hosts dels almogàvers, participà en mil batalles davant les costes de la mar grega: Corfú, Modon, Quios, etc. Ferit en una d’aquelles conteses, el xerric sitgetà fou desembarcat al port de Monembasía [2], a la península del Peloponès; i d’allí li vingué la fortuna i la glòria, a ell i a la seva pàtria. Esgotat l’estiu, la tardor arribà amb el temps de la verema, i els monjos d’un monestir proper on s’estava el noi i altres presoners, faltats de braços per a dur terme la collita, van demanar al capità dels presoners les mans i la força d’aquells qui, d’entre tots, procedissin de països on també cultivessin el raïm, i fossin coneixedors de l’art dels vinyets i la transformació del suc del raïm en vi . Essent com era ell un fornit  mosso originari d’una terra de vi, de seguit fou enrolat en l’exèrcit de veremadors de la collita d’aquell any. I vet aquí que tot carretejant els coves regalimadors del fruit de les vinyes de Monembasía, el xerric sitgetà, va poder conèixer la gran qualitat del raïm de la terra, de gra voluminós i suau dolçor.

Van passar mesos i anys i l’antic xerric va convertir-se en un bell jove que els monjos havien afillat pels seus coneixements en l’art de les vinyes. I vet aquí que un dia davant del port de Malvasia, com sinistres núvols de tempesta, aparegueren naus corsàries, les naus de l’almirall d’Aragó, Roger de Llúria. Dels panxuts bastiments catalans, sense moure’s de l’horitzò immediat, desembarcaren els temuts almogàvers, de cruel fesomia i cossos rabassuts com els ceps vells, armats amb feridores escones[3] i mortals coltells que barrejaren la ciutat a foc i a acer, saquejant palaus, esglésies i convents… Ningú va lliurant-se’n de la cruel fúria dels corsaris catalans. Confós entre els presoners, el jove sitgetà fou tingut per un d’ells, i fins molt més tard no va poder donar-se a conèixer com un antic tripulant de la flota de Roger de Llúria. Quan fou comprovada la seva real identitat, ja que s’expressava en el mateix bell catalanesc dels mariners de la flota, van oferir-li de tornar a enrolar-se a l’armada corsària de l’almirall. Oportunitat que ell aprofità però amb la idea ja ben feta d’abandonar aquell rol tant bon punt fos possible per retornar a la seva terra. I així va fer-ho. Un capvespre de lluna plena, passant les naus molt a prop de la ciutat de Marsella, el sitgetà, en un descuit  de la guàrdia, s’esmunyí discretament de la nau i amb un farcellet lligat a l’espatlla, es submergí en les salades aigües del golf per arribar nedant fins la propera costa. Tot seguit de trobar-se en terra eixuta, descansà i obrí el farcellet, on, protegit i curosament embolicat amb un drap encerat, contemplà el seu tresor, el tresor que s’enduia de Malvasia: un sarment dels meravellosos ceps de l’illa. I aquesta va ser la seva fortuna, i la dels seus hereus i la de la futura vila de Sitges i tota la comarca, perquè aquell sarmentet que l’antic xerric s’endugué de les vinyes que havia cultivat entre els frares, va donar una prolixa descendència de ceps de malvasia que s’estengueren per tota la marina del Penedès. I avui, encara, nosaltres podem delectar-nos amb la sumptuosa dolçor de la malvasia de Sitges[4].

 

[1] Grumet

[2] Malvasia

[3] dards o petites llances

[4] De ceps de malvasia se’n cultiven a Sitges a les terres més altes de Ribes. I, a més del dolç licor, el raïm de malvasia també dona deliciosos vins de taula.

La Marededéu del Vinyet, cruïlla de camins.

Diuen que on avui s’alça el santuari de la Marededéu del Vinyet, retirat unes passes de la salabror de la mar, en els primers segles de la nostra era s’hi havia alçat una remota vil·la romana. Cap a finals del segle XIII precisament en aquest indret venien a confluir tres importants camins, el que venia del cap de Sitges i anava a la Geltrú i Cubelles, i el que des d’aquest mateix cap s’endinsava cap al castell de Ribes, que havia estat la fortalesa principal de la comarca. El que venia del cap de Sitges i anava a Cubelles, abans d’arribar a aquest castell s’aturava davant del de Miralpeix i continuava cap a Solicrup i la Geltrú; el que anava a Ribes travessava la plana del Carç, per on travessava la riera que baixa del massís del Garraf. La confluència dels vells camins en aquest paratge, dels quals avui encara se’n poden seguir bona part de les traces, donava peu a que sovint s’hi trobessin veïns dels tres indrets, i encara dels masos del voltant. Aquestes encontres donaven lloc a llargues converses i traspàs de novetats sobre qualsevol raó que succeís a terra. Però la més important de les notícies era sempre el decurs la feina, feina que, essent com eren la gran majoria dels caminants, pagesos dedicats al cultiu de la vinya, requeia molt sovint en el cultiu d’aquest vegetal, la vit, l’elaboració del vi i la cura deguda a les botes i bots, el tragi del celler i la venda final del gènere. Perquè aquesta plana entre Cubelles, Ribes i el cap de Sitges, accidentada per petites serres aturonades i encarada tota ella a la mar, des segles i segles enrere, ha estat dedicada a la vinya, a la elaboració del el vi i a l’exportació de l’aiguardent que se n’extreu. Així, doncs, essent com era la relació principal d’aquells que es trobaven i retrobaven en aquell indret que en temps remots havia estat la masia romana, els murs de la qual aprofitat el que sobresortia de la terra, encara oferien algun aixopluc, essent com era el tema general de les converses, la vinya i el vi i el seu tragí, era ben lògic que amb la voluntat de convertir aquelles trobades accidentals en estacionals en el moment de l’any quan les feines del camp eren poques i la verema encara havia de començar  però calia tenir-ho tot disposat per arramassar el dolç aixarop del raïm, era ben lògic que com a fonament per a donar motiu a aquesta trobada, sorgís la llegenda, que ara us contaré.

Cap el segle XVI, quan de l’existència d’una capella en aquell paratge ja feia molt de temps que se’n tenia memòria, sorgeix la llegenda actual sobre la troballa de la Marededéu, que és molt semblant a la de la majoria de les marededéus trobades de Catalunya. Resulta que un dia, un esclau moro estava cavant el peu d’un cep prop de l’aixopluc per caminants que s’havia alçat sobre les runes de la vil·la romana, i amb un cop d’aixada va desenterrar l’estatueta d’una dona asseguda en un cadiral. Molt content, l’home, va portar-la fins el mas on vivia, per ensenyar-la al propietari, però tot just arribat a la casa va adonar-se’n que havia perdut la imatge. L’endemà va tornar al mateix paratge i va tornar a cavar vora el mateix cep, i aquella mateixa imatge reaparegué. Però cada vegada que la portava a ensenyar al mas, resultava que la imatge fugia i tornava al mateix lloc, al peu del cep, on havia estat trobada. Va quedar clar, doncs, que aquella estatueta, que no era altre que una imatge de la Marededéu, no volia estar lluny d’aquell vinyet. I allí mateix, damunt les runes del que havia estat l’antiquíssima masia romana, diu la llegenda que va alçar-se el santuari del Vinyet, en honor de la imatge que agradant-li tant l’eindret volia quedar-s’hi. Avui, si els dia 5 d’agost us arribeu als actes que s’hi celebren en honor de l’advocació de la Marededéu del Vinyet, precisament el mateix dia que la veïna Vilanova celebra la Festa major en honor de la Maredéu del les Neus, podreu admirar com, agenollat davant la imatge s’hi pot veure aquell esclau, i encara entre l’altar i el cambril un plafó representa l’escena de la llegenda. Sobre la porta lateral de la capella també podreu llegir aquests ingenus versos: “Qui entrarà trist i plorant / en esta santa capella / no serà gens meravella / que n’isca alegre i cantant. / Aléntia’s [animi’s] lo caminant, / lo navegant no s’espàntia, / que si fa cremar la llàntia / davant d’esta santa imatge, / lograrà feliç viatge / Mes, molt més si goig hi càntia”.

 

Quan a la mar de Vilanova apareix el peix Nicolau

La llegenda conta que ─ara d’això en farà segles i segles─ just quan el món s’estava formant i la nostra mar actual no era més que un llac molt gran, el Peix Nicolau  era un nen que adorava l’aigua i que vivia prop de la platja, una immensa platja de sorra d’or que s’estenia a ponent d’una gran i escarpada illa, que més tard es convertiria en un massís muntanyós que els homes anomenarien Garraf. El nen es passava la major part del dia nedant entre les ones de la mar. La seva mare, cansada dels esforços per treure’l fora de l’aigua, un mal dia el va maleir exclamant tant de bo es convertís en un peix. I així mateix va passar tot just ho va haver dit. Bé, no va convertir-se del tot del tot en peix, però així com passaven els dies, la pell, que fins aleshores havia estat d’un rosat del color dels humans, va anar-se-li tornant verda i escatosa I al final, avorrit per tots els inconvenients que comportava viure a terra amb aquella pell d’escates que el sol encetava, va decidir quedar-se a viure a la mar per sempre més. On avui encara hi és. I així va nàixer la llegenda del Peix Nicolau.

La mar de Vilanova és molt ample, i fonda. Els pescadors, la coneixen com si fos la terra plana i la tenen tant ben apamada com puguin estar-ho les valls i les muntanyes de la terra. Sota el pes de les aigües de la mar s’hi troben valls profundes, planes i prats, turons i barrancs i altes i meravelloses muntanyes i coves. Per tots aquests indrets s’hi passegen, impertorbables, peixos de tota mena, les tortugues, taurons i tota altra mena de bèsties que habiten les aigües dels oceans. En aquesta mar vilanovina, plena de paratges magnífics, els pescadors hi coneixen, diversos indrets on hi van a pescar, n’hi diuen caladors. Davant mateix de la ciutat, a poques milles enfora (els pescadors no van mai “mar endins” sinó “mar enfora”), a poques milles de la costa hi ha el calador del Brut, o l’Alguer,  És una zona llisa amb un fons format per una praderia de verdes i brillants algues marines. Aquesta plana és poc fonda, entre catorze i trenta metres. S’hi pesquen moltes espècies: molls, lluernes, serrans, calamars, mussoles, etc. Encara més enfora hi ha la Mar de Caroba, una gran planassa de sorra i fang. La Mar de Caroba és més fonda que el Brut, pot arribar a fer els quatre-cents metres de fundari i s’hi pesca el rap, el lluç, la maire, l’aranya, la moixina, etc. Cap el cantó de Cubelles s’hi troba la Trencada És el calador més gran de la mar vilanovina, i per aquesta extensa i profunda vall anagada podríeu arribar-vos fins a Tarragona. Cap a l’altre cantó, cap a llevant tenim la Mar de Nit, o la Mar de Sitges. És una extensa planícia formada per un fons de pedra menuda (grapissar n’hi diuen), i sorra. Es troba entre els quaranta i set-cents metres de fondària. S’hi pesquen la galera, el congre, el moll, la lluerna, etc. Més enfora de la Mar de Nit, s’hi troben dos caladors, els més profunds, el del Vinyet i la Sella. El del Vinyet es troba davant mateix de l’ermita sitgetana, el de la Sella és al seu costat i és el més pregon de tots els caladors locals. Els vells mariners de la nostra platja deien que el fons del calador de la Sella és un insondable i negre avenc que mai no s’ha pogut amidar. Aquí, al fons insondable del calador de la Sella, a la Mar de Nit de Vilanova, és on, segons conten les velles llegendes del litoral català, hi té la seva morada el rei de la mar, el Peix Nicolau. Aquest peix fabulós, que mai ningú ha vist amb tota claredat, i que per tant té tantes formes com opinions hi han dels qui l’han arribat a veure, encara que fos una vegada. El Peix Nicolau és el rei de les aigües i de tot allò que hi viu i que s’hi mou. La llegenda també diu que si apareix en dies de tempesta és signe de mal averany i que aleshores ca fer el possible per no mirar-lo, i sobretot no pescar-lo mai, per així evitar l’infortuni. És molt estrany de veure, però cada any, pel mes de març, surt del seu cau per conèixer si hi ha hagut cap novetat a la terra, fa un llarg passeig, sobretot durant les hores fosques, i un cop ja ha vist el que li interessa, se’n torna al seu palau sota les aigües… que vosaltres ja sabeu on para.

 

 

La infàmia de Mir Geribert

A la muntanya que tanca la plana litoral del delta del Llobregat s’alcen les ruïnes d’un vetust castell, l’Aremprunyà, que en altre temps va ser alcàsser inexpugnable. Aquell castell havia estat casal de Mir Geribert i la seva nissaga, el porfidiós noble que s’alçà contra el comte Ramon Berenguer I i gosà intitular-se Príncep d’Olerdola. El suposat principat hauria de tenir la vetusta fortalesa d’Olerdola per centre i abraçar totes les terres que temps a venir haurien de conformar el Penedès històric, des del riu Gaià al riu Llobregat, des de Caltellví de la Marca fins el castell de Port, sota mateix del Montjuïc, a les portes de Barcelona. De les fetes i malifetes de l’altiu Mir Geribert, emparentat amb Guislabert, vescompte i bisbe de Barcelona, senyor del castell que més tard, i en honor al seu nom, s’anomenaria Geltrú, se’n contes històries que passats els anys esdevingueren llegendes.

Mir Geribert va tenir grans desavinences amb els barons dels comtats que més endavant haurien de conformar Catalunya, i també amb el comte barceloní i amb els abats dels monestirs de sant Cugat i de Sant Benet de Bages religiosos que exercien autoritat dins la demarcació. Potser per aquesta raó va fundar el seu propi monestir a Sant Sebastià dels Gorgs, un dels pocs edificis romànics del Penedès. En canvi la seva relació amb els veïns musulmans de l’altre banda de la marca hispànica va ser més moderada, i sembla que amb els quals va arribar a obrir camins comercials per les terres on exercia l’autoritat el valí de Tortosa. La fatalitat, però, va voler que precisament la seva mort la trobés en aquesta mateixa ciutat de l’Ebre, on va morir presoner a causa de la seva darrera escaramussa a l’assalt de Mora, l’any 1060

Vet aquí, que, diu la llegenda que al castell de l’Aremprunyà, casal de Mir Geribert, hi vivia també un seu lleial servent que li feia de patge d’armes. Aquest servent, valerós i ben format, enamorat d’una bella dama de les que habitaven la fortalesa, ja s’hauria casat, però li repugnava haver de acceptar el dret que al Senyor se li reconeixia de passar la primera nit  amb cada jove que es casava. I això malgrat que amb precs i eloqüències i sobretot com a gràcia i premi a la fidelitat provada en la batalla, havia aconseguit la promesa del Baró que seria dispensat de d’ignominiós tribut. Però l’home, coneixent l’humor del Senyor, ho anava retardant, retardant. Al final, però, va decidir-se, i la unió va ser duta a la realitat. Mes un cop celebrades les noces, el Senyor, encapritxat amb la bellesa de la donzella, a la qual abans no s’havia dignat de mirar mai, traïdorament es desdigué de la paraula donada i reclamà l’infame dret de la primera nit. Indignat per l’ultratge sofert, el patge d’armes, sollevat per la perfídia humiliant es dirigí al poble de Gavà dolent-se de la burla i l’engany sofert, implorant justícia i venjança contra la infàmia. Tant arravatada era la colera i els arguments d’aquell home en haver-se vist burlat i traït pel Senyor, que va saber traspassar la ràbia a tota la població, joves i vells. I tant els joves com els vells, tant les dones com els homes, aquell dia van decidir no suportar mai més el greuge que se’ls hi feia requerint-los aquell mal ús. Així que, fent-li costat, encesos per l’ofensa i la ràbia continguda durant tants anys, s’avalotaren contra el Senyor, i com posseïts per la ràbia i el coratge, fent camí per entre les pinedes i roquissars de l’Arenprunyà es concentraren al peu de l’alcàsser exigint, no ja la dispensa de d’ignominiós dret del mal ús, sinó la vida del traïdor. I de res els van valer als habitants del castell de primer les intimidacions i les amenaces d’interdicció, i finalment les supliques i les invocacions a la gràcia i la indulgència; aquell dia fatal la multitud enfollida farta d’anys d’humiliacions, va calar foc al castell amb totes les seves dependències, I allí van morir tots aquells que no van poder fugir. I de llavors ençà damunt la muntanya de l’Eramprunyà mai més va alçar-se altra cosa que la ruïna d’aquella fortalesa que havia hostatjat la infàmia de Mir Geribert.