Pel vell camí que pel Garraf duia a Barcelona, a uns sis quilometres de Sitges s’alça el mas de Campdàses. Fa molts anys aquesta masada la portava una família el fill gran de la qual havia perdut la vista. A Rafel, nom de l’invident, de resultes de la desgràcia se li havia agrejat el caràcter; la pèrdua de la claror en plena joventut li havia comportat la corresponent pèrdua d’autonomia personal, i arreu on anés havia de ser ajudat. Els pares, afigurant-se el futur del jove, van preveure una possible solució pel cec, un casament de conveniències: oferien a la dona que acceptés compartir la sort de Rafel, una dot consistent amb la tinença del mas, a parts iguals i amb escriptures de notari, amb el seu marit. Però malgrat la temptadora oferta poques van ser les pretendents, i això a pesar de la promesa de la propietat de Campdàses, realment una bona masada, amb ramats i prats on péixe’ls, i vinyes per veremar. D’entre les poques destacà una mossa de Jafra, filla única d’uns masovers del llogarret, enterrat entre els turons de del Garraf; Marina duia per nom. I Marina va convertir-se en la dona de Rafel. Tot va començar prou bé. Marina que en un no res havia passat de dur una vida d’esquerràs, a jove de la masada de Campdàses i futura hereva de l’hisenda, el canvi li va caure de meravella, curava de la casa i per tot atenia sol·licita les necessitats de l’invident.
Però els anys passen i els pares del cec també passaren a millor vida, i Marina va quedar-se sola, amb el seu marit sense llum, en aquell casalot entre les muntanyes i lluny de tota companyia que no fos el cabrer i algun passavolant extraviat. La dona va adonar-se’n que de res li servia ser la mestressa d’un mas si només comptava amb la companyia de les cabres i d’un marit orb, amargat i amb un caràcter endiestrat al qual no li costava gens retreure-li les condicions per les quals havia accedit a la categoria de mestressa. A Marina, contagiada d’aquella atmosfera de solitud i desesperança, també se li agrejà el natural, que abans havia estat alegre i resoluda. Els dies passaven, i en el cor de la dona s’acumulava la desolació, tal com es congriaven les obscures nuvolades sobre la mar que rompia contra el penya-segats del Garraf.
Arribà un 24 d’agost, sant Bartomeu, patró de Sitges, i la parella, com cada any es mudava per assistir a la Festa Major. El dia abans Rafel havia tingut un mal dia, els records de joventut, d’una joventut amb llum als ulls, l’havien assaltat i l’havien neguitejat recordant-li el seu fosc present i l’encara més fosc futur; tota la seva amargor l’havia convertit en rancúnia al món sencer, rancúnia que havia abocat en Marina tractant-la com a culpable dels seus mals. Aquell dia va néixer sense sol. Un immens grop de núvols sobre la mar obscuria el cel i agrisava les aigües, que inflant-se en fanfarrons colls de mar rebentaven contra els descarnats rompents. Rafel, sense llum als ulls, no podia advertir l’escenografia però la podia oldre, i saber que la tempesta no tardaria en descarregar la seva fúria contra la terra i els homes. Malgrat tot, animà a la dona: «El dia», confessà sarcàstic, «s’escau al nostre ànim, no et sembla, estimada esposa?». L’amargor d’aquelles paraules, la ràbia i el ressentiment que traspuaven tenallà el cor de Marina, que cada dia del món havia de viure la mateixa tortura que consumia el marit. Una tortura sense possible remissió, ja que Rafel ja feia anys que havia perdut tot conhort, i tant sols esperava el dia en que podria alliberar-se del suplici i del món on els homes l’havien condemnat a estar-s’hi. Emprengueren el camí de Sitges, ben abrigats, malgrat ser agost, per protegir-se de la segura pluja, que en aquests mesos poden convertir-se en catastròfiques riuades.
El mas de Campdàses està retirat endins del massís del camí de les costes, per arribar al camí que els duria a Sitges, que no era altra cosa que una sendera de mules, calia baixar des de la masada fins la punta de la Falconera, un abim on la mar brama l’eterna cançó contra la terra ferma, i on els falcònids han fet niu entre les penyes. A mig camí, prop del torrent que duu el mateix nom que la punta, van obrir-se els núvols: l’aigua comença a caure convertida en una gotellada, on cada llàgrima líquida era com ou de guatlla. De moment els arbres els protegien, però, sense advertència prèvia, cada una de les enormes gotes es convertí en glaç, una terrible pedregada assotava les branques dels seus protectors. Rafel, al qual la tempesta semblava haver-li donat vida, manà prosseguir, ordenà a la dona que no s’aturés. La tempesta creixia, un llamp obrí la foscor i convertí el barranc per on discorrien, en un gran timbal, eixordant-los les oïdes. Rafel seguia caminant, enderiat, enfollit: s’havia deixat de la ma de la dona i s’orientava per l’instint, volava per on s’escorria l’aigua del torrent, estintolant-se amb mates i arbres; Marina el seguia com podia congriant en el seu cervell torturat maldats i revenges contra el boig que d’aquella manera pagava la abnegació, els seus serveis per acompanyar-lo en la seva ceguesa i de per vida. Per fi eixiren del barranc, davant seu la mar acumulava núvols negríssims carregats de llamps i prenyats de pedra. En un rapte de lucidesa Marina pensà en les vinyes de fulles tendres i fruits a mig fer; aquell any no collirien ni un gotim. Sense que s’adonés d’on li sortia, afegí el despit per la ingratitud i la follia del marit, a la ràbia contra la natura, que amb aquella demostració de força desfermada deixaria els homes sense collita. La còlera li envaí l’ànima. En aquell precís moment advertí que el cec, tentinejava, no encertant la direcció que calia prendre i apropant-se perillosament a l’abim, al fons del qual les bullentes aigües de la mar esmicolaven pacientment el penya-segat. Un llamp de malícia li entorpí la pensa: un sol gest podria ajudar a continuar el seu calvari, o alliberar-se’n per sempre. Si hagués estat una altra el dia, si s’hagués llevat l’alba amb la llum del sol… potser el cec s’hauria salvat, però no havia estat així i, Marina es decidí per la segona opció.
La justícia humana va jutjar Marina, i fou condemnada a morir encapsada. Diu la llegenda que el seu cos, dins d’un sac, fou llençar al mateix abim on anà a parer el marí, i el seu cap, dins d’una gàbia, fou clavat al penya-segat on niaven els falcons. Molts anys després la seva blanca calavera encara podria veure’s al mateix lloc, per escarment, van dir, de futurs casos com aquell.
Bienve Moya-Domènech 
El meu pare m’explicava aquesta llegenda cada cop que anàvem a Barcelona en cotxe des de Vilanova pels anys 70. Com que sempre em marejava, ens havíem d’aturar al pas de la maladona (que era dels pocs llocs on es podia fer) i aleshores ens recordava la història. El meu germà i jo sempre miràvem fascinats el tros de fusta que es veia entre les roques i una esgarrifança ens venia només de pensar-hi en el cos penjat (ens explicava que l’havien penjat a la dona… no pas que li tallessin el cap, je je). Suposo que de tantes vegades que ens la va explicar, se’m va quedar la història gravada al cap, i ara, quan hi passo, de tant en tant (ja que afortunadament tenim els tunels, tot i que són cars, je je) doncs quan arribo al lloc, tot i no aturar-me els ulls se me’n van cap a la pared buscant aquell tros de fusta que de petits havíem vist a l’indret. No sé pas si encara hi és…. però jo el recordo perfectament.
Sí, jo també l’havia vist (o l’havia cregut veure) aquesta fusta clavada a la roca. La llegenda és un tema recurrent que apareix en més d’un indret.
La mala fama!