Bienve Moya

Llegendes d'arreu

Archive for the category “Gestió cultural”

Integració, multiculturalisme i drets nacionals

botellonLa millor política d’integració comença amb habitatge i feina. Aquesta definició pot pecar de simplista, però és ben realista. Tota política d’integració que no passi per assegurar treball i habitatge fracassarà. Fracassarà si el que pretenem és integrar plenament les persones que es mouen entre la població resident en cerca de treball i de benestar, si la voluntat és que els avui immigrats esdevinguin en un pròxim futur ciutadans amb deures i drets. Si contràriament perseguim mantenir una bossa de treball barat de persones amb menys drets que la resta de la població, aleshores la política de control i repressió, que proposa l’actual llei d’estrangeria, ja és prou efectiva, almenys a curt termini; a llarg termini és suïcida per a l’estabilitat social del país. Aquesta última afirmació no nega que tot govern ha de tenir una política d’immigració. Hom pot assegurar que la causa principal de les migracions és el resultat d’una política econòmica que els països rics han aplicat, i apliquen, sobre altres països incapaços de resistir-se a aquesta política econòmica. I sembla fora de dubte també que, els conflictes causats per aquesta política, qui de veritat els suporta són els sectors econòmicament més indefensos de la societat: la mà d’obra de baix perfil laboral, els joves que s’han d’incorporar al món del treball, les dones. A la resta de la societat, professionals liberals, executius i empresaris, sectors actius i dirigents de tota mena, aquesta problemàtica només els arriba en forma de notícies de premsa o d’entrebancs originats per aldarulls que entorpeixen el pas dels seus vehicles.

Si això és ben bé així, si la més evident causa de la problemàtica és la que aquí s’apunta, i hem de convenir que, a la vista de les demandes expressades pels col·lectius afectats, deu ser així, el desllorigador no és senzill, però és palès: cal engegar una política real que permeti que aquestes masses migratòries no es trobin enfrontades amb la resistència dels, paradoxalment, sectors socials més propers a ells (els sectors de la població que solucionen la seva vida diària i laboral als mateixos llocs on l’hauran de solucionar els immigrants). Aquesta política que s’hauria d’aplicar es pot dur a terme de dues maneres: com un principi de justícia social o bé com un deure paternalista. En el segon cas no aconseguirem més que èxits transitoris que seran posats en dubte a cada moment. Una política de caritat i «tolerància» sempre parteix de la premissa que el nouvingut no és com «nosaltres», sinó un ésser menys afavorit per la fortuna, menys culte…, consideracions que arriben a atribuir la mancança a la pròpia naturalesa de «ser pobre». Cal, doncs, dur a terme la política necessària com un principi de justícia social i, encara més, com la millor inversió per a una política d’integració i de benestar ciutadà, com l’obligació que ha de tenir tota societat perquè s’estableixin normes de compensació distributiva entre els ciutadans. Només a partir d’aquesta política de justícia social es disposa d’arguments per exigir responsabilitat i assumpció dels deures cívics i polítics. Qui rep caritat no és tractat amb justícia, sinó amb condescendència, actitud que «allibera» l’individu de l’obligació de reciprocitat, amb el perill de creació de «pobres professionals» o «immigrants per a tota la vida», guetos en definitiva. Només des d’una condició de justícia social hom pot acceptar ajuda, perquè aquesta, fruit de polítiques dirigides al futur, compromet i obliga. Per les raons expressades assegurem que tot comença preocupant-se per confegir polítiques universalistes que atenguin les demandes de feina i d’habitatge. Avui que ens trobem davant d’una allau d’immigració (malgrat el que pugui semblar un parèntesi motivat per l’actual crisi econòmica), Catalunya no hauria de veure’s tan indefensa políticament  i administrativa com als anys vint i als seixanta del segle passat, quan tingueren lloc les migracions de treballadors de regions espanyoles. La pregunta consegüent és: hem après alguna cosa de l’experiència anterior? Serem capaços d’analitzar el fenomen i respondre-hi positivament? A parer meu, i passant al segon enunciat del títol, multiculturalisme, avui, com ahir, no ens podem permetre segmentar-nos en «col·lectius» en funció de la «cultura d’origen», com sembla que temptegen dur a la pràctica alguns partits (i no em refereixo als obertament racistes). No podem permetre compartimentar la nostra societat en catalanoandalusos, catalanollatinoamericans, catalanoasiàtics, catalanomagribins, etc., fraccions que, per simple dinàmica societària, també implicarien un col·lectiu de catalanocatalans. Per a la salut social i política del país, només cal contemplar un sol col·lectiu nacional, de ciutadans catalans heterogenis, tinguin l’origen que tinguin i parlin la llengua que parlin. No ens ho podem permetre una societat de col·lectius perquè, seguint aquesta pauta, encetada en distints moments tant per CiU com pel PSC amb els seus apropaments a organitzacions pretesament representatives d’aquests col·lectius, es diguin FECAC, Colectivo Crisol, Fedelatina, i altres «sectorials», no ens les podem permetre perquè seguint aquesta política, aviat ens podem trobar amb una societat perillosament dividida en «cultures», on cada una d’elles viuria estancada en la seva suposada idiosincràsia cultural, problemes que són universals a tota la societat: treball, habitatge, sanitat, drets humans, etc. Una societat en què els partits polítics es podrien sentir temptats d’oferir a cada un d’aquests col·lectius culturals solucions a la carta en el moment d’argumentar la seva fórmula per governar. En benefici d’una ciutadania universal d’homes i de dones, que a Catalunya la lògica històrica i l’eficàcia política no porta a reconèixer-se amb cap altre gentilici sinó el de ciutadans catalans, no ens podem permetre una societat sense els mínims exigibles d’homogeneïtat. I això, sobretot, en interès de la pau social i de les classes populars, no pas en nom de cap mena de paternalisme, ni altre cap isme, estatal o nacional.

Bienve Moya

 

 

Alguns trets reveladors de la festa

cada dia és festaLes paraules no són simples agrupaments de sons, signifiquen coses més menys abstractes, són significats. Segons el diccionari etimològic de Joan Coromines, festa, del llatí festum, equivaldria a festiu i s’usaria per significar celebració, i també festeig i manyagueria. En l’actualitat el fem servir en la primera accepció, festiu (no ordinari); i també en un altra cas, celebració (commemoració). També diu Coromines que festa està relacionat en feria, fira. Hem de convenir, doncs, que la festa no és un situació natural, no és un territori mental automàtic, ordinari, i que festa i  fira són mots emparentats però que avui no signifiquen exactament el mateix. Mentre el primer s’usa per una celebració eminentment lúdica, el segon indica la celebració d’un mercat extraordinari o una mostra comercial. No sembla que hagi d’estar funcionalment emparentat amb aquests dos mots el significat festival, terme de l’anglès per determinar una altra mena de celebració: una concessió de premis, un seguit d’actuacions musicals, etc. La festa és una creació humana i en tant què humana, arbitraria; suport, des de l’antiguitat, de les relacions entre els homes que conviuen en societat. És també una relació inevitable amb el medi: amb el treball, amb la política, amb la religió, amb els fenòmens naturals, l’oci, etc. Des d’aquesta òptica la festa és una eina bàsica per a la socialització dels joves i és essencial per a la transmissió de la cultura i els vincles socials. El mateix pot aplicar-se al joc,  part essencial de la festa. J.Huizinga, en ‘Homo Ludens[1], entre altres raons i sobre el joc, ens informa que és una provatura, un tempteig, i per aquesta raó usa del “no anar de veres”, i que per tant allò que fem no ha de portar conseqüències serioses, perquè en sortirem beneficiats; jugant aprendrem per el futur, ens socialitzarem. Així mateix, la festa, obre un espai temporal no regular, no reglamentat, un parèntesi en la consuetudinàrietat legalitzada. En definitiva, un període, doncs, en que l’ordre, i aquella part de la societat que el detenta, accepta que, com en el joc, “no va de veres”. Però, també com en el joc, aquest simulacre no oculta que allò que es dramatitza ha de servir per socialitzar la societat i es projecta cap a un futur que es desitja ja que la festa, per a l’auctoritas, és sempre pertorbadora, perquè trenca la disciplina del dia a dia. La invocació a la festa reclama d’un “alto” en la rutina diària, i l’auctoritas pot arribar a pensar que aquest “alto” es podria perllongar i ocupar l’espai de la disciplina. Per tant, desconfia de la festa, vigila la festa i només l’admet posant-li terminis, ritualitzant-la, creant-li una litúrgia coneguda. Però la invocació a la festa pot arribar a proposar més que un alto, pot proposar un estat subversiu, i encara que en l’ànim dels festers aquest estat pugui ser limitat en el temps, només que l’ànim dels festers pugui afigurar-se aquesta idea, ja és molt pertorbador per a l’auctoritas, així que cal dissimular-ho inventant usos i costums, només amb aquestes premisses serà “admesa” la festa. Per aquesta raó l’auctiritas creà, dins d’un temps sagrat (religiós o festiu) el dia de descans, en realitat un dia per “tornar a començar” després d’una pausa utòpica (festiva) i ritualitzada.

 

[1] Homo ludens. Johan Huizenga. Alianza Editorial. Madrid 1968.

Perquè no en refio de l’Acadèmia.

sanchoReconec que és més una actitud intuitiva que no pas reflexiva, en tot cas l’instin va per davant de la reflexió.

Algú va dir que la intuició és una mena de proto “reflexió” automàtica basada en l’experiència, o una cosa així.

L’acadèmic, el conscienciós si més no, coneix un cas, qualsevol que desperti el seu interès, i el “transporta a l’acadèmia; allà l’examina conscienciosament, comparteix amb la resta de l’acadèmia el cas, li busquen les sortides possibles i finalment donen el seu parer per a una solució, o vàries.

Però aquest examen s’ha fet en “el vuit”, sense els elements que al carrer alteren contínuament el cas rpporcionant-li formes diverses, encara que sense apartar-se de la problemàtica base.

Lo qual significa que la “resposta” al cas que han trobat i donat els acadèmics, ja està desfasada de la realitat coetània en que surt del laboratori, o sigui que aquell cas primitiu pot haver canviat de forma, i ja ha donat diverses variants al carrer, que no han pogut ser examinades en el laboratori.

Vet aquí el cap del carrer.

 

La Festa, el joc, el plaer i el goig son fonament de la cultura popular.

botellonLa festa no és un situació natural, no és un territori mental automàtic. Festa i fira són mots emparentats, dia de festa, dia de celebració, que avui no representen exactament el mateix. Mentre el primer s’usa per una celebració eminentment lúdica o commemorativa, el segon indica la celebració d’un mercat extraordinari o una mostra comercial. No sembla que hagi d’estar funcionalment emparentat amb aquests dos mots el concepte festival, terme provinent de l’anglès per determinar una altra mena de celebració: una concessió de premis, un seguit d’actuacions musicals, etc. La festa és una creació humana i en tan què humana, arbitraria; suport, des de l’antiguitat, de les relacions entre els homes que conviuen en societat, en qualsevol societat humana. És també una relació inevitable amb el medi: amb les feines, amb la política (participar en els afers de la polis), amb la religió, amb els fenòmens naturals, l’oci, etc. Des d’aquesta òptica la festa és una eina bàsica per a la socialització dels joves i és essencial per a la transmissió de la cultura i els vincles socials. El mateix pot aplicar-se al joc, a l’animus iocandi, part essencial de la festa. Huizinga, en Homo ludens, entre altres raons i sobre el joc, ens informa que aquest és una provatura, un tempteig, i per aquesta raó usa de la broma, del “no anar de veres”, i que per tant allò que fem no ha de portar conseqüències serioses, perquè tots en sortirem beneficiats, ja que jugant aprendrem per el futur, o sigui: ens socialitzarem. Així mateix, la festa, obre un període, un espai temporal no regular, no reglamentat, un parèntesi en la consuetudinàrietat legalitzada. En definitiva, un període de temps, doncs, en que l’ordre, i aquella part de la societat que el detenta, accepta que, com en el joc, “no va de veres”, accepta que allò que es dirà o durà a terme és un simulacre. Però, també com en el joc, aquest simulacre no oculta allò que es dramatitza ha de servir per socialitzar la societat i es projecta un futur que es desitja.
La cultura popular és la més universal de les cultures: tots els humans reaccionem d’igual manera a l’hora de jugar. Sense participació ciutadana no hi ha possibilitat de festa. Potser, més encertadament podríem dir que la “participació ciutadana” (novíssima expressió que pretén reformular una activitat social antiga), un tant per cent alt de les vegades es resolt en festa o activitats anàlogues, acceptant que hi ha una incontestable analogia entre festa i insurrecció. La causa que va motivar la crema de convents de Barcelona de 1835 fou popularment justificada amb aquests versets:
El dia de sant Jaume – de l’any trenta cinc
hi va haver gran broma – dintre del Torin.
Van sortir sis toros – tots van ser dolents,
això fou la causa – de cremar els convents

 

Una aproximació a alguns ressorts que mouen l’esperit festiu

AlcoiUn amic meu diria que l’esperit de la festa coincidiria precisament amb el del vi. Però jo aquí, no em referiré a aquesta indubtable coincidència entre l’esperit festiu i l’etílic, sinó a un altre tipus d’esperits. La festa pivota, en el seu aspecte més extern ─entre altres varis potser no tan evidents─ sobre dos puntals: la rivalitat i l’ostentació. Pel que fa a la rivalitat, haurem afirmar que hi ha poques possibilitats de festa sota una unanimitat total, una unanimitat sense possible conflicte. Sembla necessari que al costat de la “explicació” ortodoxa i immutable del relat que es faci de qualsevol celebració, hi hagi un contra relat paral·lel, o almenys, un relat alternatiu; contra relat que amb tota seguretat cohabitarà al costat de la visió ortodoxa. La posició ortodoxa basarà la seva veracitat en ser la versió consolidada per la tradició i el temps. Aquest estat de dualitat entre el relat ortodox i el seu contrari, o simplement rival, conflicte que serà temperat per la litúrgia de la festivitat, portarà a la població que ho celebra, a decantar-se per una versió o una altra. I vet aquí que ja tenim una part principal de la dinàmica festiva posada en marxa: la rivalitat dins d’un mateix relat, el bàndol dels que defensen la versió A (els verds) i el bàndol dels que defensen la versió B (els blancs). Vegem que passa amb l’ostentació: Tot relat festiu té la peremptòria necessitat mostrar-se en públic, necessita acceptació, almenys d’una part de la comunitat. Aquesta necessitat de mostrar exigeix ​​posar-lo “en escena”, donar-li una forma externa i més o menys comprensible, dramatitzar-lo. Necessita mostrar-se de forma física i de forma intel·ligent, intel·lectual. I aquí entra en joc l’ostentació. Aquí surten amb avantatge els detentors del relat ortodox ja que se suposa que en partir de la tradició ells són els primers que van emprendre la dramatització, els primers en “metre en scène” el relat festiu, que tan pot ser la mort i resurrecció de Crist (o qualsevol dels passatges d’aquest misteri), com de la commemoració d’una batalla, més o menys mítica, que donés forma a la població actual. Aquí els ortodoxos detindran la part més important de la posada en escena, i com que segurament vindran a representar el sector més ortodox de la comunitat (així doncs el sector dirigent) l’ostentació en l’aspecte físic i en el intel·lectual (vull dir en aportació econòmica per atrezzo i escenografia, i en aportació literària per justificar-la); podríem comparar, fent una analogia amb el joc de la baralla: ells trauran la primera mà, sobre la qual es girarà la partida, la posada en escena ortodoxa. Sobre aquesta primera mà, els seguidors del contra relat, o almenys de les possibles variants del relat (sense trencar la baralla, que en fer-ho tancarien el joc i la festa) també participaran tan ostentosament com puguin mostrar-se. En aquest cas, possiblement, l’ostentació no es basarà tan en aportació sumptuària (atrezzo i escenografia), com en formes basades en l’enginy i l’esforç (sorprenents i laborioses), ja que entenc que els sectors contra relat, o variants, no pertanyen a la fracció econòmicament rellevant de la població. Però serà, en definitiva, l’ostentació, que a la seva hora, esperonarà la rivalitat necessària perquè segueixi donant-se la posada en escena, la festa.

Advertim, doncs, com dos dispositius o principis, rivalitat i ostentació, vénen a ser parts quasi essencials per a la posada en escena de la festa i del seu èxit i seguiment entre la població. Principis notables, tots dos, rivalitat i ostentació, perquè l’individu pugui acceptar i suportar viure en societat, i que li proporcionaran una certa reserva de la seva individualitat, salvaguarda que es conté en la rivalitat i l’ostentació personal. I, si ve al cas, també grupal col·lectiva, ja que un pot potenciar la seva individualitat fent-se partícip d’una part destacada del teixit d’una societat concreta, ja sigui la dels ortodoxos (els verds), o la dels contra relat (els blancs ).

 

Cultura a l’espai públic (Snops o imbècils, o a la inversa)

Pista gelUn altre any l’ambientació de l’espai públic dels dies de Nadal em porta a considerar la curtedat d’imaginació, i la manca de qualitat d’idees de certs sectors de la nostra societat, a l’hora d’invertir en imatge pública i transformar-la en riquesa, en enriquiment cultural i material.

Ara fa uns trenta anys, vam poder advertir com la vella dinàmica de vol gallinaci en el tractament e l’espai públic, canviava. Vam poder advertir com aquella rància política d’imatge pública de les doctrines del Ministerio de Información y Turismo fraguista i franquista, repetitiva i mancada de tota imaginació, va semblar que, per fi, quedava superada. Les noves institucions sorgides de la democràcia van invertir intel·ligentment en dinamitzar l’espai públic en manifestacions i activitats amb la volutat de posar-se al dia amb la resta d’Europa. El carrer va ser ocupat per activitats i espectacles que, per un cantó recuperaven el to i els colors de la nostra mediterranietat ─parlo de la recuperació i reinvenció de la cultura popular festiva─ i per altre cantó les arts de carrer: el teatre de carrer, el circ, la música en l’espai públic. Aquest espai de temps, vint anys (o trenta, sent optimista), va permetre que tota una generació de joves poguessin orientar un futur laboral encaminat cap a les arts de l’oci cultural: des del teatre i la música, fins  a senzillament els treballs en parcs temàtics. Una sortida laboral que ens apropava a polítiques semblants dels nostres veïns europeus. Alhora, també l’activitat privada abocada a l’espai públic, em refereixo al comerç, col·laborà, de bon principi, en aquesta dinàmica: el comerç va adoptar els nous models culturals per a fer-se conèixer i promocionar-se en els espais públics on radiquen els seus establiments. Torno a insistir, tota una generació va veure en aquesta proposta un eiximent a una futura dedicació laboral, actors, músics, gent del circ, van enfocar la seva promoció professional cap a aquest camp, un camp que funcionava, i funciona, amb regularitat en altres països europeus, França, Bèlgica, Holanda, Alemanya, considerant-se avui, una sortida laboral normal per a sectors de la població.

Però, com altres vegades ha degut esdevenir en la nostra història local, aquell moviment social, aquella política adoptada amb optimisme pels estaments oficials i part de la iniciativa privada, s’ha estroncat súbitament, deixant a l’estacada laboral a l’ampli ventall de professionals, actors i músic sobretot, que van confiar-s’hi.  Amb el toc d’alarma de la “crisi” s’ha tallat la inversió dedicada a aquesta política pública, i tornen els vells hàbits fraguistes de tall Información y turismo, miserables i inimaginatius. Dic que, la “crisi” només és una excusa perquè la crisi també actua a la resta de països europeus, i, en canvi, no s’ha suspès la política pública de recolzament a la cultura (ni a la del carrer), simplement s’ha moderat, s’ha remodelat. Però aquí, no s’ha moderat, aquí senzillament s’ha suspès, l’ha suspès el govern central, l’ha quasi suspès el govern de la Generalitat, l’han quasi suspès la majoria d’ajuntaments, i l’ha suspès la iniciativa privada (el comerç). S’ha suspès i, pitjor encara, s’han reprès els vells i nefastos hàbits hispans. Ara m’explicaré: a la població on visc (i la prendrem com un exemple, un mal exemple, però il·lustratiu), l’adveniment de la democràcia, va permetre que l’espai públic esdevingués camp d’activitats festives amb uns mínims d’originalitat i, sobretot, de qualitat artística. En l’observança i discussió d’aquesta qualitat (qüestió principal d’aquest article) hi va col·laborar tan la iniciativa pública, com la privada. El cicle del Nadal, per exemple, va permetre atorgar un to de qualitat a les manifestacions públiques d’aquests dies, des del “pessebre” de la Plaça, al seguit de petites, o més grans, activitats, escèniques i musicals, escampades per la ciutat, al carrer i als locals. Activitats que facilitaven un aire amable i de relació social en la població. Cal fer notar que el petit comerç ─la fira─ a l’espai públic, quan s’aconsegueix uns mínims de qualitat dels productes que s’ofereixen, és un excel·lent espai de relacions sociables, provocadora d’empaties, i aquest és un temps de fires, excel·lent. Per altre part, i no menys important, aquesta política de qualitat, va permetre confegir un calendari laboral, que s’estén al llarg de l’any, a aquest sector de la població que ha  optat, en aquesta etapa post industrial en que vivim, per orientar, com a la resta d’ d’Europa, la seva professionalització cap a l’activitat de l’oci cultural, obrint, entre els joves, un nou mercat laboral, que amb anterioritat no existia al país. Des de fa tres o quatre anys, aquella voluntat pedagògica d’ambientar la ciutat dins l’esfera d’un Nadal amable, no consumista, i mostra de prestigi de la cultura pública, s’ha trencat. L’oferta municipal s’ha resumit en la instal·lació d’una esperpèntica pista de gel, de pretensiosa i falsa ostentació cosmopolita (Holliwodiana), que rodejada de marques que exploten el Nadal comercial i consumista, donen a la ciutat un to de carrincloneria provinciana; to que vull creure que no deu ser, precisament, el que pretenen els seus promotors, públics i privats; però ha resultat així, la xaroneria i la desinformació es paguen cara. Atrament cal observar que la despesa del lloguer de la tal extravagància comporta que aquesta quantitat avui va a parar a la caixa d’una sola empresa industrial la qual, precisament, no es dedica a invertir en crear llocs de treball en el camp de la cultura i l’espectacle, si no és de peonatge poc qualificat. En suma que aquells pressupostos que fins fa uns anys coadjuvaven a nodrir les possibilitats laborals en el sector cultural, que alhora, al llarg de l’any, cooperava en fer de la ciutat un espai culte i qualitatiu, avui ajuda a engrossir negocis que, en raó del seu legítim benefici industrial, desvien aquestes aportacions cap a un capital que tan s’inverteix avui en pistes de gel, com demà en fàbriques de waters. En fi, aquesta situació que he detallat en relació a la ciutat on visc i en la celebració del cicle de Nadal, per desgràcia, crec que podem aplicar-la (modulant els detalls) a la gran majoria de ciutats catalanes i l’activitat cultural i espectacular que, avui, s’hi genera; tan per part de la iniciativa privada, com la pública.

I tornant al principi, no puc deixar d’observar que hem tornat a una política cultural de la badoqueria i la imbecil·litat, o, en el millor dels casos, de l’esnobisme o falsa modernitat. La mateixa falsa modernitat que va decidir-nos a destrossar els paisatge urbà de la gran majoria de places i carrers del país, enderrocant vells edificis que donaven personalitat als conjunts urbans, substituint-los per mones de pasqua modernes (modernes segons cada una de les èpoques que va decidir balafiar el seu patrimoni), i que, avui, ha anorreat per sempre la personalitat de la majoria de les nostres viles, aconseguida amb el decantament dels temps i la intel·ligència de l’home. No tenim remei!

“La Diputació deixa de banda Enoturisme Penedès com a submarca turística de Costa de Barcelona.

Efectivament, quan fa algunes setmanes va presentar el seu pla de màrqueting, l’eslògan “Barcelona és molt més”, i dels compromisos assumits amb el Penedès, ni rastre. Ni els n’han informat. Únicament substitueixen els compromisos per cinc productes estrella, que tampoc són del grat de tothom: Torres, Codorniu, Freixenet, els Castellers i la festa major de Vilafranca”. Noticia a “LA FURA” del dissabte 21 de gener (per cert, data de la “liberación” –la ocupació de Vilanova i la geltrú per l’exèrcit franquista)

De tot això els “diputats provincials” vilanovins, en saben res? Ho saben els diputats provincials vilanovins que el Carnaval de la ciutat està declarat “Festa patrimonial d’interès nacional”?, com la festa de Vilafranca, 0 tan els fot? O és que no n’hi ha de “diputats provincials” vilanovins? O què és?

L’associacionisme popular festiu

Aquest article és part, i avenç, del què ha de ser una, tant mesurada com sigui possible, reflexió sobre els meus anys d’experiència participativa en l’activitat  i el debat sobre els diversos esdeveniments de la cultura popular festiva a l’espai públic. Tota la reflexió partirà de la base de l’experiència sostinguda. Per tant, i en tant que ja adverteixo que l’article és part i assaig d’un document que encara no és acabat, poso sobre avís al lector que algunes de les opinions expressades són, en aquest moment, provisionals i susceptibles de matisació, o inclús de rectificació (per mi mateix com pel propi lector), així com el treball vagi prenent cos, ja que no existeix res millor que la posada en negre sobre blanc de les percepcions, per tal de veure’n els clarobscurs.

En les tres dècades passades, el país ha excel·lit en gestions dedicades a la recuperació, reinvenció, estudi i divulgació, de celebracions festivo populars. Podem assegurar que, avui, l’associacionisme popular festiu, gaudeix de bona salut. Una prova fora que la festa omple pàgines a la premsa i temps a la pantalla petita; no conec periòdic que no disposi de secció dedicada als caps de setmana festivo populars. Aquest estat, avui normal, no ho era fa quinze o vint anys. La festa tradicional no solia ser “notícia” més enllà d’exòtics pintorequismés, ni activitat a recomanar com espectacle d’actualitat o modernitat. En l’actualitat els Castells i algunes celebracions com la Patum i altres festes populars, gaudeixen d’espai privilegiat als diaris i ala televisió. Quèha fet canviar la situació? En els anys setanta/vuitanta, a la voluntat política de recuperar l’espai públic per a qualsevol mena de manifestació, coincidí, com no podia ser d’altra manera ─ja que els promovedors sovint coincidien─ amb la voluntat de “recuperar” la festa popular. La Festa (la popular) no pot desenvolupar-se en altre lloc que en l’espai públic, encara que altres espectacles puguin coexistir-hi (el concert, el circ, la fira…), la Festa no sobreviu a l’espai privat. A partir d’aquells anys d’alliberament cívic i polític, la festa al carrer ha recuperà el seu territori natural per a gaudí dels seus protagonistes,la població. Peròla dinàmica de la festa popular, mai deixa de modificar-se, ja sigui en benefici de la contemporaneïtat, o en detriment de la genuïtat. Llegir més…

L’home dels nassos

Què burros que som!

Ara, l’”Home dels nassos”, aquell personatge misteriós que sortia el 31 de desembre, però que mai ningú podia veure, surt per Barcelona “A repartir nassos pels mercats de la ciutat”. El miracle que, per un dia, convertia a tots els humans, en personatge de fantasia “l’home dels nassos”, l’hem transformat en un ninot que reparteix nassos ala canalla. Ila canalla, la més espavilada, es deu preguntar ─I perquè aquest estaquirot avui em regala un nas? I què li respondrem? Perquè, fins fa quatre dies, quan la canalla, cansada de buscar l’home dels nassos en cada personatge més o menys estrafolari que apareixia per les cantonades, preguntava pel tal personatge, la resposta era ben divertida, imaginativa i racional alhora: ─L’home dels nassos som cada u de nosaltres. La cultura popular està en perill, però no per pèrdua de memòria o de pràctica, sinó per l’abús i la confusió amb el comercialisme d’intel·ligència “Low cost”.

No siguem burros: l’Home dels nassos hem de continuar sent cada u de nosaltres.

Com ho som els “Reis”, els d’Orient (Els d’Espanya són uns altres) als qual (als d’Orient), se’ls anava a rebre fora vila amb torxes i corns marins, però no arribaven mai a entrar, perquè eren immaterials i sobrehumans (producte d’una nostra entranyable utopia). I així va ser fins que algú, amb el mateixa mena d’intel·ligència “Low cost”, va fer-los entrar a la ciutat amb gran despesa de llum, fanfàrries i glamour. Com el Tió, un tronc d’arbre que dorm, impassible al pas del temps, al bosc o a la llenyera, per una vegada a l’any reverdir i revelar-se amb el miracle còsmic de portar el foc, la llum la il·lusió (i si voleu els regals) a cada casa.

Què burros que som, que mica a mica anem abdicant del nostre parentiu amb l’insondable, amb la imaginació, amb la utopia, amb tit allò que ens defineix com éssers d’intel·ligència subtil.

 

ESTAT FESTIU

 Vet aquí les reflexions que orientaran el meu proper llibre.

La festa no és un situació natural, no és un territori mental automàtic. La festa és una creació humana i en tan què humana, arbitraria; suport, des de l’antiguitat, de les relacions entre els homes que conviuen en societat, en qualsevol societat humana. És també una relació inevitable amb el medi: amb les feines, amb la política, amb la religió, amb els fenòmens naturals, l’oci, etc. Des d’aquesta òptica la festa és una eina bàsica per a la socialització dels joves i  és essencial per a la transmissió de la cultura i els vincles socials. El mateix pot aplicar-se al joc, a l’animus iocandi, part essencial dela festa. Huizinga, en Homo ludens*, entre altres raons i sobre el joc, ens informa que aquest és una provatura, un tempteig, i per aquesta raó usa de la broma del “no anar de veres”, i que per tant allò que fem no ha de portar conseqüències serioses, perquè tots en sortirem beneficiats, ja que jugant aprendrem per el futur, o sigui: ens socialitzarem.

Aniré informant a travès d’aquest bloc

Post Navigation