Bienve Moya

Llegendes d'arreu

Archive for the category “llegendes”

Vet aquí un mariner

marinerVet aquí un mariner, un home ni jove ni vell, un home a la flor de la vida. Havia navegat per totes les mans del món, de les costes de la Xina a les de l’Argentina, de les d’Amsterdam al Japó. Era un home experimentat en el comportament humà, havia conegut gent de tota mena: taciturns orientals, jovials polinesis de les illes del pacífic, extravertits mediterranis, austers africans de mirada càlida, animats pobladors de les Antilles, previsors europeus; un veterà expert en el seu ofici: coneixedor de vents i de marees; bregat en mil temporals i aldarulls, confusions i desoris; fets a totes les parles, creences i raons. I un dia, cansat de córrer mars, atracà en un discret port de llevant, va fer un volt per la vora la platja, va mullar-s’hi els peus, i enamorat de l’horitzó, s’hi comprà una caseta a ran d’onades,  damunt les roques. La caseta era petita, només una habitació que acollia tot el món del mariner. Allí, assegut en un vell balancí, fumava els dies de borrasca, dormia i menjava. Sobre una lleixa d’obra vermella envernissada, cuinava en un fogonet de terrissa blanca nodrit amb carbó d’alzina. A la vora, en un foc a terra de grans còdols s’escalfava les nits humides de l’hivern. A resguard del rústec escalfa panxes, rebia els amics del port que volguessin anar-lo a saludar; per a ells sempre tenia a punt la botella de rom jamaicà i el pot de cafè a la turca. Dues tasses de preciosa porcellana japonesa ―acumulació dels seus viatges― reblertes regularment d’ambdós líquids, componien nits curtes i contalles llargues; sovint el gall del sol era l’encarregat d’anunciar l’eixida de l’aurora. Darrera el casinyot, obert als vents però arrecerat dels salabrosos oreigs pel mateix edifici que li donava estatge, el mariner  va cultivar un jardí: tous de roses  vermelles, grogues, encarnades… separats per cavallons amb plantes boscanes: romaní, murtra, farigola i espígol. A l’hortet, els antics residents hi havien deixat un vell llimoner, una pomera i un xiprer; el llimoner fruitava tot l’any i regalava al mariner l’aromàtica fruita amb la qual perfumava l’aspre rom insular; la pomera li donava acídules reinetes de rosades i pudoroses galtes; el xiprer prometia al mariner l’encontre amb l’alta espiritualitat.

Curts eren els dies i llargues les altes nits de cal mariner de les roques. Curta era, però saborosa, la insòlita cuina de cal mariner de les roques, sempre perfumada amb l’àcida fragància de l’alzina cremada al fogonet de terra. Extenses eren les parlades i exòtics eren els assumptes i matèries referides per l’amo de la casa, i pocs eren els naturals assistents als conclaves; curta era la confraria, però ponderada, circumspecta i il·lustrada. Ell n’era el pilot, però no l’únic orador: ell era el coneixedor de savis relats originats als vuit punts de l’estrella dels vents: contalles i misteris de les amarades selves amazòniques, i relacions i informes sobre les desèrtiques planícies australs, sobre les mars bullents enllà del pacífic o els deserts boreals eternalment glaçats. Per amanir tant doctes conferències el mariner havia sabut acompanyar-se de competents exploradors locals, pacients coneixedors de la humil geografia regional, perits en els replecs i minúsculs detalls que fan gran la terra.

Van passar anys i torbonades, matins magnífics i tardes encalmades, plenes de nostàlgia. Hores pintades pel sol, rellents de lluna nova esculpiren el rostre del mariner… el ulls buscaven el miratge, la terra nova, l’horitzó inèdit. Un matí, amb l’eixida del sol nou, gloriós, enyorat de mars i nous confins, el mariner va partir, per aquestes mars de déu.

Hi havia un mariner que venia de l’Havana

FragataL’Isidret, bordegàs nascut a Sant Pere de Ribes, de molt jove va avorrir el camp i va fer-se navegant. Un bon dia, cansat de burxar la terra, llençà la fanga i va enrolar-se en un dels velers d’en Dalmau Miret, armador de la vila de Sitges, parent llunyà de la família de sa mare. I amb la flota d’aquest Dalmau Miret, va fer molts viatges de les costes catalanes a les Antilles i a Filipines.

Des de molt petit, la mare de l’Isidret havia inculcat al seu fill una massissa fe religiosa, una fe vestida més de costums i pràctiques tirant més a supersticioses que no pas a doctrina i reflexió. Un cop embarcat, aquella mena de fe el portà a seguir el costum, severament observat a casa seva, de passar els rosari cada nit del món; suportant amb condescendent resignació l’escarni dels seus companys. Com a compensació d’haver de suportar la burla, el devot costum li comportava la protecció del capità, que, com la majoria dels mariners, era extremadament respectuós amb tota mena de creences; tot i que ell distava molt de resultar un bon cristià, pensava ―i si no ho pensava de veres, no s’atrevia a refusar-ho de pla― que, per si de cas mai no vindria malament l’ajuda dels costums religiosos de l’Isidret, encara que només servissin per no atreure la malastrugança. Així que, sigui per una cosa o altre, l’Isidret i el seu rosari nocturn gaudien de la protecció del capità, i, sota el mateix abric de la pràctica religiosa s’hi emparava la persona de l’Isidret, que amb aquesta sort quedava resguardat de les imprevisibles ires de la tripulació. Però tot en aquesta vida té els seus pros i els seus contres. Si bé la fe crèdula de l’Isidret  i la seva actitud beguina, manta vegades el salvava de les irreflexives còleres i bruscs enuigs dels seus companys, no arribava a salvar-lo de les ocurrències i befes dels mateixos; befes i acudits que ben sovint contenien més enveja i despit, que no pas senzilla diableria condicionada per l’avorriment de les llargues jornades de navegació amb l’únic estímul de contemplar la ratlla de l’horitzó. Així que un dia, un mal dia, un dels mariners més maliciosos de la tripulació s’empescà d’utilitzar l’Isidret per a una de les agudeses amb les quals, aquest mateix brètol, solia amenitzar les llargues travesses oceàniques. Valent-se i emparant-se en la crèdula i alhora espantadissa fe del noi, van compondre el següent drama, maquinació que aconseguí de reeixir per acabar en esgarrifosa tragèdia.

Un dia, en el besllum del capvespre, estant el sol per caure, l’aire que tot el dia havia bufat de sobrevent, girà sobtadament a sotavent. La proa de la nau s’alzinà com un cavall, la mar va créixer i la bromera de les ones banyà la coberta. El cel es carregà de torres grises que presagiaven la borrascada. Tothom es preparà per capejar les rafegues de vent que assotaven el buc de la nau. L’isidret, com altres vegades en casos com aquell, i comptant amb l’anuència del contramestre, no menys supersticiós que el capità, es preparà per passar el rosari, resguardant-se de la mullena entre una estiba de cables amuntegats a l’orla de bavor. A l’altre cantó de la nau, aquell burlador al qual ja hem mencionat, va creure arribada l’hora de passar comptes amb el reconsagrat maula rossegaltars, advertint a la resta de la tripulació, que en la mesura que podien prescindir de la feina, es preparà per presenciar l’ocurrència. De sobte, en el llostre de la caiguda del sol, donant l’esquena al que quedava del crepuscle, que enlluernava l’Isidret, aparegué damunt coberta una estrafolària figura tota ella vestida de parracs negres i vermells.

«Què em donaries, mariner, si en mig de la tempesta, un dia et trec d’entre les ones que t’engoleixen?»

Marededéu! L’Isidret, sense esma per reflexionar, a la vista de l’aparició, cau de genolls sense saber, ni poder, articular un mot sencer. Balbuceja, inarticuladament, avemaries i parenostres, entortolligats els dits entre les bolles del rosari, murmurant els misteris en desordre.

»Respon desgraciat, respon a la meva pregunta: amb què em recompensaries si en mig de la tempesta, un dia et trec d’entre les ones que t’engoleixen?»

L’Isidret seguia sense poder reaccionar, empatollant-se en un balbuceig intraduïble, indiferent a les ofegades rialles dels qui observaven l’escena des de l’altra banda de la nau, que en la seva obcecació beata no encertava a identificar. Finalment, reunint  tota la seva força en un fil de veu, va ser capaç d’articular una resposta: «Et donaria tot el que tinc, diners i joies. Et donaria tot el que posseís, si un dia, en mig de la tempesta caigués a l’aigua, i ja hagués resat a tots els sants i a la marededéu sobirana, i m’estigués negant entre les negres ones, tot el què tinc, et donaria per salvar-me.»

«Mira que no vull diners, ni or ni plata, miserable pecador, el que jo voldria és la teva ànima damnada per sempre». Respongué, colèrica, la demoníaca aparició.

Com a resposta de la intimidació de la grotesca bubota, que el pobre mariner, en el seu desvari supersticiós, volia veure-hi la vera encarnació del diable, l’Isidret, aterrit, no va saber respondre d’altra manera que amb un gran esgarip de pànic, i fora de sí, abandonant tota mesura, s’alçà d’un bot i emprengué carrera contra l’espantall que el terroritzava:

«No, no. Abans que per tu, la meva ànima serà per Déu i el meu cos per a la mar salada». I  saltant-li al damunt entre maníaques interjeccions, ell i el diable rebotaren per la borda, fins enfonsar-se entre les negres ones, que se’ls empassaren abans que cap membre de la tripulació, pogués llençar-hi un cap per a salvar-los.

Avara per un… Les bruixes d’Altafulla

barcaA la platja d’Altafulla, l’Enriquet tenia avarada una barqueta, res, un gussiet no gaire més gros que una closca d’avellana. Amb la Carmeta, aquest era el nom que li havia posat al bot, l’Enriquet, cada dia del món, anava en mar a calar quatre palangres i sis nanses, que recollia l’endemà, amb la farda si hi havia hagut sort, o desert si havia fet março. Així passaven els dies a casa de l’Enriquet: si hi havia pesca, menjaven del peix que no podien vendre, més les quatre verdures que la dona cultivava a l’hortet vora el torrent. Una vida de pobre pescador, verament, però tranquil·la i assossegada. Un dia, un mal dia, a l’anar a treure el bot, l’Enriquet se n’adonà que semblava que l’haguessin fet servir aquella mateixa nit, un pòsit d’aigua es movia al fons de la barqueta, i ell havia fet servir la sàssola per treure-la’n tota a l’avarar-la el dia anterior. De moment no va enquimerar-se’n, però després d’aquella descoberta, va fixar-se que força sovint, aquell pòsit d’aigua al fons del bot apareixia de tan en tan. L’incident no el molestava ni el distreia de la seva feina, però va decidir treure’n l’entrellat, perquè tenia el convenciment, que de part de nit, quan ja tothom era a joc, homes i gallines, algú, ves a saber qui, utilitzava el seu gussiet. Així que una nit, abans de les dotze, va alçar-se i sense dir res a la dona, es ficà calçons i garibaldina i en un no res i en silenci es dirigí cap a la platja. I allí s’estava tota sola la Carmeta, el seu bot. No res alterava l’oreig i les petites onades, d’una en una, venien a morir mansament a la riba. De sobte un brogit de passes alterà la pau de la nit, venia de la ratlla de cases vora la sorra. La fosca impedia veure qui movia la fressa, però l’Enriquet, esparverat, no va pensar-s’ho més i va botre dins la barca, amagant-se sota la post que cobria la menuda popa del bot. L’enrenou s’apropa a la barqueta rodejant-la i el pescador s’adonà com unes cames entortolligades amb amples faldes pujaven a la barca, i unes altres, i unes altres, i una veu estranya cantava: «Avara per una, avara per dos, avara per tres; alta fulla, núvols amunt!… però res es movia. Llavors la mateixa veu exclamà: «Totes a baix! Aquí alguna cosa falla. Ara, tornem-hi a pujar» I altre cop l’Enriquet contempla el vol d’amples faldilles com muntaven al bot. I tot seguit, la mateixa veu: Avara per una, avara per dos, avara per tres, alta fulla, pels núvols amunt! I altre cop la mateixa veu autoritària: «Totes a baix! A veure, n’hi alguna que estigui encinta? Murmuris de negació. «Doncs hi ha algú més a bord. Ja se’n penedirà! Pugeu: Avara per una, avara, per dos, avara per tres, avara per quatre; alta fulla, núvols amunt!» I el bot alçà el vol com una gavina, núvols amunt». L’Enriquet, encabit com un cranc sota la post de popa, tremolava com una fulla d’arbre. Les bruixes, què no eren altres  que elles, volaven amb la Carmeta cap a un destí inconegut sense fer esment del pobre pescador «Ja se les apanyarà quan arribem on anem!» Va respondre la manaire quan una d’elles l’interrogà sobre el polissó.

Passà qui sap el temps, perquè el temps encantat de les bruixes no transcorre de la mateixa manera que el normal dels homes, i el gussiet va aterrar en una llunyana platja. Les bruixes van saltar a la riba abandonant al seu albir barqueta i Enriquet. Al cap d’una estona, l’esglaiat pescador, s’atreví a treure el nas per la borda: Marededéusenyor! Allò era espantós! Aquella costa no la coneixia de res. Una ampla platja de sorra blanca tancada per una ratlla de palmeres, i al darrera de les primeres palmeres només hi havia matolls de falgueres i plates inconegudes. En tota la distància que li permetia la visió no és veia altra cosa que una selva verda i exuberant que s’anava escalant amunt, amunt, fins unes muntanyes que tancaven l’horitzó. En tot el dia, des del primer sol fins el ponent, l’Enriquet no va tenir esma de moure’s del costat del bot, allí va quedar-se arraconat a l’espera què caigués la nit i les bruixes poguessin tornar-lo a la seva estimada platja d’Altafulla. I així va ser, en caient la fosca el mariner tornà a entaforar-se al cau sota la popa, i al poc, per entre els arbres, aparegueren les bruixes que decidides muntaren al bot i la manaire, amb veu que a al mariner li sonà terrible, ordenà: Avara per una, avara per dos, avara per tres, avara per quatre; alta fulla, pels núvols amunt!

Quan l’Enriquet, candorosa i honestament, amb l’ai al cor, ho contava així mateix entre els seus compares a la taberna, la resta de l’auditori l’ajudaven a corejar l’ordre: Avara per un, avara per dos, avara per tres, avara per quatre; alta fulla, núvols amunt!

L’aparent mort de la Mestressa de Fontallada

mort-en-vidaEn els vells papers de notícies del Penedès hi trobem recollida, a mena de llegendeta, la d’un lúgubre enterrament en vida, el cas de la mestressa de Fontallada. Pel to mig irònic amb que la recullen els dits vells papers, podríem arribar a creure que els autors ens narren una ficció, però, també podríem creure que el relat vindria a exemplificar una ancestral temença tant antiga i comuna com la mateixa humanitat: la por de ser enterrat en vida.

Fontallada és un mil·lenari mas olerdolenc en el terme de Sant Pere Molanta que malgrat que avui porti un altre nom, els més vells de la contrada encara el coneixen pel l’antiga denominació. La història té lloc quan a mitjans del segle XIX totes les terres del Penedès van ser envaïdes per la gran epidèmia del còlera. La terrible malaltia no destrià entre jornalers i amos, sinó que atacà a tothom rics i pobres, infants, joves i vells, tots per igual sense lliurar-se’n ningú. Durant molts anys la terra va ser damnada, sense braços per treballar-la i encara, passada la cruel epidèmia, la fam va escampar-se pel territori com una segona pesta que provocà tantes morts com la primera. Aquella primavera, el còlera, malgrat totes les precaucions conegudes: prohibició de rebre dins el mas desconeguts i forasters, encesa de fogueres amb herbes d’olor per tot al voltant de la possessió, etc., malgrat totes aquestes mesures profilàctiques, també irrompí en la ben protegida i rica possessió de Fontallada, fent estralls entre els seus habitants, masovers, jornalers i propietaris. D’entre ells fou molt sentida la mort de la jove i bella mestressa de la masada. Es conta que era tan sobresortint la riquesa dels amos de Fontallada que en morir la mestressa el desolat marit disposà, desassenyadament, que l’esposa fos soterrada amb el seu sumptuós aixovar de núvia, així com també, i sobretot, amb les precioses arracades de pedreria que li havia regalat pel prometatge i que ella lluïa amb ostentació tantes vegades com en tenia ocasió. La noticia del desusat i irreflexiu soterrament va escampar-se per la contrada com la mateixa pesta i a l’esdeveniment hi assistí una gran gernació, a pesar de la temença que provocava la proximitat d’un cadàver que havia contret la pesta. I com era d’esperar, i malgrat l’ancestral por al contagi de la temible malaltia, pocs dies després que la mestressa fos dipositada dins la sepultura al fossar de Sant Pere Molanta, algú va escalar la tàpia del cementiri esbotzant la tomba amb intenció d’endur-se’n els joiells de la dama: el brètol arrencà sense miraments les arracades de les orelles de la morta, però tot fou completar l’acció com de la boca de la aparent difunta eixí un esgarrifós crit de dolor, la dama era viva. Conten aquells vells papers de notícies dels dies de la pesta, que tant gros va ser el terrorífic esglai dels profanadors, que un d’ells va caure allà mateix, al peus de la tomba, ferit de mort. La resta de la banda, aterrits, eixiren del cementiri proferint tal esvalot de xiscles i laments, que van despertar el fosser, habitant d’una caseta adjunta al mur del cementiri, el qual, en la creença que era la seva vivenda la que era assaltada, prengué l’arma penjada a la vora del llit i l’emprengué a trets amb els desventurats profanadors, a dos dels quals encertà. L’endemà, la noticia de l’assalt a la tomba de la mestressa de Fontallada era notícia arreu de la comarca. La justícia va prendre’s aquella profanació com una ofensa contra tota la comunitat, i va voler donar escarment exemplar pel que en endavant pogués arribar a passar. Així que comanà dos mossos de l’Esquadra de Vilafranca perquè emprenguessin una enquesta per tot el territori. L’enquesta, duta a terme, amb tota la severitat i rudesa, habitual en aquest cos policíac, va resoldre’s en l’empresonament d’un parell de jornalers de la vila veïna de l’Arboçar de dalt, els quals en ser detinguts presentaven  ferides que podien haver estat causades per l’arma del fosser. Els dos van ser portats a judici, i sense gaires miraments ni altres entremesos, declarats culpables i condemnats a garrot sota l’acusació de profanació de sepultura. Aquell cas de la mestressa de Fontallada és la darrera notícia que se’n té a tot el Penedès d’un enterrament en vida, i va ser tal l’alarma i l’esglai que causà l’esdeveniment entre la població, que el fet, verídic o no, convertit en conte o llegendeta, ha arribat fins els nostres dies.

El Sant Crist Salomó

crist-salomoEl Sant Crist SalomóAquell any del segle XV, davant la fam que patien les comarques del Penedès i el Camp de  Tarragona, colpides per un seguit de males collites causades per la sequera i les malalties que comportà l’escassesa i la misèria, Josep Nin, mercader i un dels membres més il·lustres del llinatge Nin de Salomó, decidí embarcar-se per anar a fins el llunyà Magrib a adquirir un carregament de blat perquè mitigués la fam dels seus conterranis. La llegenda conta que en ser a Alger on calculava proveir-se, l’home es dirigí a l’alfòndec del port per conèixer els preus dels cereals de boca dels comerciants dels país. Amb un d’ells, de nom Muhamat, i de renom, el coix, va avenir-se per la compra. Un cop fetes les coneixences i expressats els interessos d’ambdós, es dirigiren cap a l’hostatge del musulmà. Aquest introduí al cristià a casa seva i com a bon creient i hospitalari que era no volgué començar els tractes fins que hagués ofert al seu hoste el pa i la sal, cosa que Nin, home de món, acceptà amb polidesa. Un cop despatxats els  formals requisits va portar-lo al magatzem, un espaiós basar on els productes del ric mercader s’apilaven en distints munts: blat, moresc, garrofes, palla. En un dels murs laterals del basar s’hi amuntegaven en desordre diversos objectes en desús, i entre ells el mercader català advertí els pals d’una creu, que semblava la talla de fusta d’un sant Crist mig colgat entre velles post i altres endimaris esbotzats. El  mercader, escandalitzat, però aparentant serenor, demanà a l’àrab si se’n volia despendre d’aquella talla de fusta que tenia llançada al racó, que ell, home d’interessos artístics estaria disposat a adquirir-la per una mòdica quantitat. Però l’àrab, que havia captat la mirada del cristià, va interpretar de seguit que l’interès del seu hoste no era pas l’art, sinó la religió. O sigui que, picat i fent-se el desmenjat, va assegurar al cristià que precisament d’aquella talla no se’n despendria mai, que era un trofeu que el seu avi havia guanyat a Terra Santa en l’assalt de l’últim bastió cristià, a Sant Joan D’acre. Amb aital resposta, el cristià va adonar-se que li costaria molt d’haver la imatge del sant Crist, però esperonat per l’anomenada que representaria per a ell i la seva família tornar a casa amb el sant Crist rescatat, a més del blat, insistí una i dues i tres vegades, fins que la resistència de l’àrab defallí.  Acceptà desprendre’s del suposat trofeu del seu avi amb la condició que, posada la imatge en un dels plats de la balança romana que penjava d’una biga del mateix magatzem, l’altre plat s’anivellés reblert de bona plata. I dit i fet, Josep Nin, abandonat confiadament a la inspiració que li proporcionava la seva fe, acceptà el tracte: traient-se la bossa que duia penjada del cinturó, va extreure’n una moneda i la llençà al plat de la balança, i una altra, i una altra, i una altra, fins que en havent-ne comptat trenta, la mateixa quantitat amb que Judes va vendre a Jesús, els plats de la balança van equilibrar-se. Els ulls del mercader musulmà no s’ho podien creure i per tres vegades va fer repetir l’operació argumentant que hi havia truc, que allò havia de ser cosa de bruixeria cristiana. Però tres vegades que es feu la mateixa operació, tres vegades que donà el mateix resultat. Finalment va negar-se a acceptar el pacte, però el cristià, segur en la seva fe, al·legà davant del soldà, i aquest obligà a repetir-ho davant d’ell i set testimonis més. I l’operació tornà a donar el mateix resultat: la balança s’equilibrava quan en un plat jeia la imatge i les trenta monedes de plata a l’altra. Llavors va ser el mateix soldà que obligà a Muhamat el coix, el qual encara es resistia a lliurar la imatge al cristià, que aquell mateix dia, i sense més romanços, lliurés al cristià el sant Crist al preu de trenta monedes de plata, i a més tot el blat que aquest pogués carregar a la seva nau.

I l’endemà, amb les dues càrregues, el blat i la imatge del sant Crist, la nau partia cap a la costa de Ponent catalana, i en un parell de dies atracava a la rada d’Altafulla, on descarregà. L’arribada de Josep Nin amb el blat va estendre’s ràpidament per la comarca, i en arribar a Salomó es forma una solemne comitiva per anar a rebre l’heroi, que arribava de terres llunyanes amb blat per assaciar la gana i, a més, amb la miraculosa imatge rescatada als musulmans. I aquesta és la llegenda del sant Crist de Salomó, la fama miraclera dels qual va estendre’s arreu del territori, tanta va ser la fama d’aquella imatge i del seu portador Josep Nin, que avui, en aquesta població, una vegada a l’any, encara celebren d’esdeveniment.

Sant Cristòfol a Olesa de Bonesvalls

cristofolDiu la tradició local, un tant irreverent, que sant Cristòfol era nascut a Begues, en mig del Garraf i que tenia per ofici el de recader, o sigui que es dedicava a portar encàrrecs entre Begues i altres punts del territori. Com tothom sap, Cristòfol era un gros gegant que la devoció popular ha fet protector de caminants i tots aquells qui es guanyen la vida amb el transport o viatjant. A Begues, el seu poble, diuen que hi coneixen una roca on el gegant, cansat d’anar a munt i avall, s’hi asseia i on avui encara s’hi pot contemplar l’empremta de les seves natges. Doncs diu aquesta mateixa tradició que Cristòfol, pel vell camí ral de Sant Boi a Vilafranca, que travessa tot el massís, sovint s’arribava fins Olesa de Bonesvalls a visitar santa Coloma, que allà hi tenia estada. Fins que un dia uns pietosos olesans van creure que allò no estava bé, que era una impertinència. Una d’aquelles nits, els més apassionats dels fidels van esperar que Cristòfol sortís de la seva visita i quan va ser fora, indignats, el van apedregar. Cristòfol va fugir com pogué, cap el coll d’Esteles, però atemorit per aquella inesperada i seca calamarsa va aturar-se al cap d’una valleta i decidí orinar cap el fons. Del seu vessament gegantí va néixer la riera de Riés, davant del formidable cabal de la qual, els perseguidors fugiren intimidats.

 

Les tres pubilles del Pla del Penedès

pla-del-penedesFeia una setmana sencera que a ca l’Esquirol, al Pla del Penedès, no veien el sol, des del dijous passat, quan del cantó de Ponent va arribar la primera bromada, un castell de núvols, un sobre l’altre, que feien feredat. Aquest mas, on hi vivia tota la família, avis, pares i una nena, quatre mossos i algun dels pastors, o sigui quasi una petita població d’unes quinze persones més les bèsties del corral i els galliners, es trobava situat a la falta d’un turonet que s’alçava dos pams de les vinyes circumdants i protegit dels oreigs per un bosquet d’alzines, les que s’havia salvat de l’esterrossada quan hi plantaren ceps i més ceps de bon raïm. I van arribar el divendres, el dissabte, el diumenge, però la nuvolada, amenaçadora i grisa com la panxa d’un ruc, seguia damunt la comarca, com si no hagués d’escampar mai. Ara, ja feia una setmana i no parava de caure aigua del cel, aigua a bots i barrals, els torrents anaven que vessaven i pel camins no s’hi podia caminar sense enfangar-se fins els turmells. Tots estaven ben esverats, i fins atemorits perquè segons remugava el pastor vell, més vell que el lledoner de les Parellades i que ningú ja recordava quan havia aparegut al mas, devot i supersticiós, més això últim que el primer, no parava de vaticinar desgràcies i infortunis. L’amo l’havia advertit, sobretot que no escandalitzés a la canalla, però ell seguia amb les seves oracions i canterelles supersticioses: «Sant Marc, Santa Creu, Santa Bàrbara no ens deixeu». o «Santa Bàrbara, santa Elena i santa Maria Magdalena, totes tres van pel camp amb la llum de l’Esperit Sant. Qui tres voltes ho dirà, tro ni llamp el tocarà». En fi que arribà l’altra dijous i la tempesta no amainava, i la inquietud va començar a fer-se pas en els cors de tots els estadants del mas. I les prèdiques i exhortacions del pastor vell començaven a ser ateses, primer pels de més edat i la canalla i finalment per tothom menys pel jove amo, que es mantenia ferm en la seguretat que, tard o d’hora, la tempesta cediria, com sempre havia passat.

Però el pastor vell tenia la seva pròpia opinió sobre el cas i va anar estenent-la entre els més grans: primer van ser l’àvia i l’avi qui feren cas a les seves exhortacions i s’afegiren a les oracions, després van ser les minyones i els mossos, finalment la canalla i la jove del mas; tots, quan l’amo jove no els podia sentir s’incorporaven a les pregàries del supersticiós pastor: «Sant Marc, santa Creu, santa Bàrbara no ens deixeu». Però l’amo els sentia i encara que no volia donar crèdit al que ell en deia ximpleries de rosegaltars, el cert era que la tempesta ja feia una setmana i seguia com el primer dia.

Un dia, que l’amo jove va haver d’assistir a una reunió a la Casa de la Vila per tal de discutir, amb la resta de pagesos del terme què podien fer-hi per subvertir tanta malvestat, el pastor emprengué a la mestressa i a sa mare per contar-los-hi com, segons la seva experiència, podien posar remei a la llarga tempesta; les emprengué a les dues perquè, precisament elles i la petita pubilla, podien posar remei a aquell devessall d’aigua que manava del cel. «Quan jo era jove ―així va començar―, a la casa on m’estava, no massa lluny d’aquí, vam haver de patir un temperi com aquest; un mes va estar caient aigua del cel! Finalment, l’amo va trobar el remei. Remei que sí ara, que el jove és fora i vosaltres sou prou valentes per posar en pràctica, quan ell torni, tot això haurà finit». D’entrada la vella estava disposada a escoltar el pastor, però la jove s’hi resistia, sabia que al marit no li agradaria cap de les solucions que pogués sortir de la barretina d’aquell home supersticiós. Finalment, però, la jove va deixar-se convèncer. «Heu de ser-hi totes tres». Digué el pastor. I quan les dones van estar reunides, àvia, mare i filleta, els hi contà això: «Ja fa molts any, quan jo era a Can Bartolí, on hi servia de xerric, vam tenir un temperi de primavera com aquest que avui patim. Va estar-se bo i un mes plovent dia sí dia també. Tots ens donàvem al diable i tot van ser processons per dins de missa, pregueres i lletanies, però l’aigua no deixava de rajar dels núvols com si aquests ocultessin una mar sencera. Finalment, l’amo, un home que se les sabia totes i no temia res, ni home i esperit, va anar a consultar la bruixa de Mediona. Aquesta dona sàvia li recomanà el remei que jo us explicaré a vosaltres, i que si l’apliqueu, anirà tant bé com va anar aquell any de malastrugança». Les dones van mirar-se, dubitatives, però van deixar que el pastor que seguís parlant. «Doncs vet aquí el cap del carrer, el remei necessita la concurrència de tres pubilles, i en aquesta casa tenim la gran sort de que les tres dames han estat, les tres, pubilles del mas, cosa que ens dona un gran avantatge; perquè en l’altre cas les tres pubilles van haver de buscar-se arreu de la comarca. I ara us dic el perquè ens calen tres pubilles: els àngels o dimonis que dirigeixen aquestes coses de la pluja i les tempestes, són verament esperits o genis de l’antic paganisme que déu nostre senyor els deixà entretenir-se amb aquestes menudalles quan els expulsà del cel. Aquests esperits, encara que son descarats i pocasoltes, senten una gran vergonya davant dels cristians, i sobretot senten una gran vergonya davant les dones, a les quals comparen amb la marededéu, que amb el seu peu els aixafà el cap. Doncs si voleu que  s’acabi aquesta malaurança de la tempesta, senzillament heu de fer això que us diré a cau d’orella. Les dones, encara receloses, s’hi aproparen i ell els dona instruccions. Les tres pubilles de Ca l’esquirol del Pla del Penedès, van mirar-se l’una a l’altra i, decidides, van sortir al barri davant la masia, i totes tres a l’hora van alçar-se les faldilles de per darrere i mostraren als núvols i als vergonyosos esperits que els conduïen, els tres rodons culs, sever i treballat el cul de l’àvia, rotund i ruborós el cul de la mestressa jove, i candit i tendre el cul de la nena pubilla.

 

 

Aqualata

aqualataEn l’antigor més reculada, Aqualata era un extens i ample estany d’aigua clara i tranquil·la com un mirall que s’estenia entre la serra de Collbàs i les muntanyes de Rubió. En una de les vores d’aquesta Aqualata, cap el cantó dels Plans d’Ardesa, s’alçava una gran heretat, L’Anoia, un mas ric i extens. En morir-se l’amo vell, l’hereu va fer-se càrrec del mas, però aquest hereu era tant gandul i malfeiner que només de veure els dilatats camps que havia de conrear, ja suava. Un dia com un altre que jeia sota la figuera absort la seva acció preferida, caçar mosques, tot exclamant-se de la mala sort i de la feinada que li quedava per fer ―de fet ben bé, li quedava tota―, va pensar què bé que li aniria de poder trobar algun mosso que per un bon preu s’avingués a fer tota aquella feinada. Quan se’n tornava a casa, cansant de rumiar, a la cruïlla d’un camí va ensopegar-se un jove, bell i musculós. El jove, tot encetant una innocent conversa, va portar-la cap a la qüestió del treball del camp, tant pesat, ja que, com ell deia, amb humor: «la terra queda moll avall!». També va dir-li que precisament ell anava buscant un nou mas on llogar-se. L’hereu, divertit per l’acudit el bon mosso, va fer-s’ho venir bé per comunicar-lo que ell precisament buscava un jornaler que no l’espantés la feina. I dit i fet, van quedar emparaulats.

Aquella mateix tarda, el mosso va mostrar a l’hereu un contracte pel qual ell es comprometia a duu a terme tota acció que li encarreguessin si li firmava el contracte que li presentava. L’hereu, temptat per la sort d’haver trobat aquell home tant bon feiner, sense ni mirar-s’ho, signà, i el jove va posar-se a treballar. Tant va treballar i treballà que l’endemà quan l’hereu va alçar-se a mig matí com tenia per costum, tota la feina era feta. El jove va presentar-se-li i li exigí l’acompliment del contracte, el qual especificava que si l’hereu no li donava feina per fer, aquell jove, que no era altre que el diable, es faria amo de la seva ànima. El pagès, esgarrifat i penedint-se’n del contracte signat, i també de la ganduleria que l’havia dut a aquell mal pas, en un rampell de lucidesa va encertar a manar-li una la segona feina, el segon treball que ell calculava que mai podria ser duta a terme: havia de remoure totes les roques de la serra de la Guardia. El diable va posar-s’hi, i amb uns quants dies més dels què trigà a segar, batre i portar la palla a la pallera dels extensos camps del mas Anoia, va tenir desembarassada de roques tota la serra, el qual catastròfic fenomen va ocasionar que obert per aquell cantó el ciclopi mur que contenia l’estany, tota Aqualata, el gran llac, s’escorregué a la canal de l’Anoia i de l’Anoia al Llobregat. I així va nàixer Igualada. Va nàixer igualada, i amplià la llista de l’infern amb un gandul més.

La Marca de Carlemany.

Resultado de imagen de carlemanySobre el remot poblat que s’alçava allà on els últims tossals del massís del Garraf es capbussaven en els insalubres aiguamolls on hi niava la malària i els mosquits es menjaven els homes, al costat del castell que avui s’alça en un d’aquests turons on avui s’erigeix Castelldefels, podem contemplar una antiquíssima ermita dedicada a Santa Maria. La llegenda diu que antigament s’hi venerava una senzilla imatge que va ser donada pel Papa Adrià a Carlemany perquè l’acompanyés en la guerra de conquesta que l’emperador dels francs emprengué per defensar les seves fronteres hispanes així com pel seu eixamplament sobre l’Alandalús més proper als Pirineus. Diuen les cròniques cristianes, que encara que l’emperador mai no arribés més enllà de Barcelona, ocupada pels francs l’any 801, i perquè quedés prou evident quina era la seva voluntat, feu dipositar aquella primitiva imatge de la marededéu en una ermita que manà construir més enllà del Llobregat, al voltant de la qual, temps a venir, s’alçaria el castell i la vila de Castelldefels. També diu la tradició que aquesta imatge tenia el miraculós poder de conservar intacta la frontera sud del seu reialme, la Marca del Penedès, o expressat en la llengua dels que habitaven més enllà de la marca, lathugur ax-xarqiya.

 

Les campanes d’or

Resultado de imagen de el montmellAixò va passar a la serra del Montmell, ja fa molts anys, tants com quasi mil i quan el Penedès havia esdevingut una terra de ningú, un país quasi desert on només algun castells i viles fortificades emparaven els pocs habitants que hi vivien. Va esdevenir-se que un dia, de les immensitats de l’oceà van aparèixer a les platges de Corra-ruga dues naus pirates. Sovint els pirates i altres homes de la mar s’atansaven a aquesta platja per fer aiguada al Riuet, petita surgència d’aigua dolça que neix a poca distància de la mar. Aquell dia, però, la tripulació de les naus, albergava altres propòsits que el de proveir-se d’aigua, la seva manifesta pretensió era el pillatge. El pla consistia en perpetrar una amplia ràtzia que abastaria les poblacions de tota la plana, des del Vendrell fins a Vilafranca, a l’interior de la comarca.

Un cop desembarcats, van emprendre en decisió el camí romà, que no passava lluny de la costa, i per la vora de les poblacions principals. De primer la tropa va dirigir-se amb rapidesa cap el Vendrell, vila propera d’on havien fondejat i deixat les naus sota la vigilància d’un escamot. Però l’assalt a aquesta població, advertida des del castell de Calders del desembarcament, no va anar-los-hi tant bé com s’esperaven i contrariats pel desenllaç, en un no res van plantar-se a les portes de Vilafranca pel mateix camí romà. Degut a la ràpida maniobra, van trobar població més desprotegida, i ells, també, més preparats. Van assaltar-la i en venjança pel primer fracàs van passant-la a foc i fil d’espasa, enduent-se, com a botí, les fabuloses campanes del temple, famoses arreu del país per haver estat foses amb or del més pur.

Advertits per les columnes de fum de l’incendi, ràpidament, des de la veïna fortalesa d’Olèrdola i des de Castellví, Penyafort, i de tots els masos amagats entre les recòndites valletes de la plana, s’organitzà una host que inicià la persecució de la tropa de bandits de la mar. Els pirates, impedits amb el pes de les campanes i desconeixedors dels país, erraren el camí que els havia de tornar al Riuet de Coma-ruga i a més no podien fugir amb la rapidesa que els calia. Va caure’ls la nit al damunt, com els hi cauria aviat la quadrilla dels penedesencs, i amb la fosca i la temença per la facció que els estalonava, en comptes de prendre el camí romà, que els duria fins la mar, van emprendre el camí de l’interior, el de Montblanc, fent-los perdre entre les garrotxes de la serra del Pelat. A les envistes de la Joncosa, els perseguidors van topar-se amb els pirates. Les dues hosts van envestir-se en les hores altes de la nit, quan no s’hi veia a tres passes. Però allí mateix, sense saber, a vegades, si lluitaven amb amic o enemic, va conjuminar-se la cruel batalla en la qual moriren tots els pirates de la mar que havien desembarcat aquell matí, i molts homes de la terra. Diuen, però, que abans de la batalla, els pirates van voler guardar el seu tresor, les campanes d’or acabades de conquerir, i, a despit de la cruesa de la lluita, uns quants d’ells, abandonant la contesa, van aconseguir colgar les campanes d’or en un profund barranc, amuntegant-hi terra i roques al damunt. Aquell amuntegament de terra i roques, diuen, va ser tant gran que fins avui, que se sàpiga, mai dels mais ha pogut ser trobat per ningú, perquè no sap ben bé on para l’amagatall. La llegenda conta, però, que el lloc exacte on és colgat el tresor apareix quan qui les busqui, parat en un indret, pugui albirar set campanars de la vall alhora. I allí precisament, sota el seus peus, en aquell mateix lloc des d’on es contemplen els set campanars, són enterrades les campanes d’or.

Post Navigation