Bienve Moya

el meu blog de camp

Archive for the category “llegendes”

La Marededéu del Vinyet, cruïlla de camins.

VinyetDiuen que on avui s’alça el santuari de la Marededéu del Vinyet, retirat unes passes de la salabror de la mar, en els primers segles de la nostra era s’hi havia alçat una remota vil·la romana. Cap a finals del segle XIII precisament en aquest indret venien a confluir tres importants camins, el que venia del cap de Sitges i anava a la Geltrú i Cubelles, i el que des d’aquest mateix cap s’endinsava cap al castell de Ribes, que havia estat la fortalesa principal de la comarca. El que venia del cap de Sitges i anava a Cubelles, abans d’arribar a aquest castell s’aturava davant del de Miralpeix i continuava cap a Solicrup i la Geltrú; el que anava a Ribes travessava la plana del Carç, per on travessava la riera que baixa del massís del Garraf. La confluència dels vells camins en aquest paratge, dels quals avui encara se’n poden seguir bona part de les traces, donava peu a que sovint s’hi trobessin veïns dels tres indrets, i encara dels masos del voltant. Aquestes encontres donaven lloc a llargues converses i traspàs de novetats sobre qualsevol raó que succeís a terra. Però la més important de les notícies era sempre el decurs la feina, feina que, essent com eren la gran majoria dels caminants, pagesos dedicats al cultiu de la vinya, requeia molt sovint en el cultiu d’aquest vegetal, la vit, l’elaboració del vi i la cura deguda a les botes i bots, el tragi del celler i la venda final del gènere. Perquè aquesta plana entre Cubelles, Ribes i el cap de Sitges, accidentada per petites serres aturonades i encarada tota ella a la mar, des segles i segles enrere, ha estat dedicada a la vinya, a la elaboració del el vi i a l’exportació de l’aiguardent que se n’extreu. Així, doncs, essent com era la relació principal d’aquells que es trobaven i retrobaven en aquell indret que en temps remots havia estat la masia romana, els murs de la qual aprofitat el que sobresortia de la terra, encara oferien algun aixopluc, essent com era el tema general de les converses, la vinya i el vi i el seu tragí, era ben lògic que amb la voluntat de convertir aquelles trobades accidentals en estacionals en el moment de l’any quan les feines del camp eren poques i la verema encara havia de començar  però calia tenir-ho tot disposat per arramassar el dolç aixarop del raïm, era ben lògic que com a fonament per a donar motiu a aquesta trobada, sorgís la llegenda, que ara us contaré.

Cap el segle XVI, quan de l’existència d’una capella en aquell paratge ja feia molt de temps que se’n tenia memòria, sorgeix la llegenda actual sobre la troballa de la Marededéu, que és molt semblant a la de la majoria de les marededéus trobades de Catalunya. Resulta que un dia, un esclau moro estava cavant el peu d’un cep prop de l’aixopluc per caminants que s’havia alçat sobre les runes de la vil·la romana, i amb un cop d’aixada va desenterrar l’estatueta d’una dona asseguda en un cadiral. Molt content, l’home, va portar-la fins el mas on vivia, per ensenyar-la al propietari, però tot just arribat a la casa va adonar-se’n que havia perdut la imatge. L’endemà va tornar al mateix paratge i va tornar a cavar vora el mateix cep, i aquella mateixa imatge reaparegué. Però cada vegada que la portava a ensenyar al mas, resultava que la imatge fugia i tornava al mateix lloc, al peu del cep, on havia estat trobada. Va quedar clar, doncs, que aquella estatueta, que no era altre que una imatge de la Marededéu, no volia estar lluny d’aquell vinyet. I allí mateix, damunt les runes del que havia estat l’antiquíssima masia romana, diu la llegenda que va alçar-se el santuari del Vinyet, en honor de la imatge que agradant-li tant l’eindret volia quedar-s’hi. Avui, si els dia 5 d’agost us arribeu als actes que s’hi celebren en honor de l’advocació de la Marededéu del Vinyet, precisament el mateix dia que la veïna Vilanova celebra la Festa major en honor de la Maredéu del les Neus, podreu admirar com, agenollat davant la imatge s’hi pot veure aquell esclau, i encara entre l’altar i el cambril un plafó representa l’escena de la llegenda. Sobre la porta lateral de la capella també podreu llegir aquests ingenus versos: “Qui entrarà trist i plorant / en esta santa capella / no serà gens meravella / que n’isca alegre i cantant. / Aléntia’s [animi’s] lo caminant, / lo navegant no s’espàntia, / que si fa cremar la llàntia / davant d’esta santa imatge, / lograrà feliç viatge / Mes, molt més si goig hi càntia”.

 

Quan a la mar de Vilanova apareix el peix Nicolau

peix nicolauLa llegenda conta que ─ara d’això en farà segles i segles─ just quan el món s’estava formant i la nostra mar actual no era més que un llac molt gran, el Peix Nicolau  era un nen que adorava l’aigua i que vivia prop de la platja, una immensa platja de sorra d’or que s’estenia a ponent d’una gran i escarpada illa, que més tard es convertiria en un massís muntanyós que els homes anomenarien Garraf. El nen es passava la major part del dia nedant entre les ones de la mar. La seva mare, cansada dels esforços per treure’l fora de l’aigua, un mal dia el va maleir exclamant tant de bo es convertís en un peix. I així mateix va passar tot just ho va haver dit. Bé, no va convertir-se del tot del tot en peix, però així com passaven els dies, la pell, que fins aleshores havia estat d’un rosat del color dels humans, va anar-se-li tornant verda i escatosa I al final, avorrit per tots els inconvenients que comportava viure a terra amb aquella pell d’escates que el sol encetava, va decidir quedar-se a viure a la mar per sempre més. On avui encara hi és. I així va nàixer la llegenda del Peix Nicolau.

La mar de Vilanova és molt ample, i fonda. Els pescadors, la coneixen com si fos la terra plana i la tenen tant ben apamada com puguin estar-ho les valls i les muntanyes de la terra. Sota el pes de les aigües de la mar s’hi troben valls profundes, planes i prats, turons i barrancs i altes i meravelloses muntanyes i coves. Per tots aquests indrets s’hi passegen, impertorbables, peixos de tota mena, les tortugues, taurons i tota altra mena de bèsties que habiten les aigües dels oceans. En aquesta mar vilanovina, plena de paratges magnífics, els pescadors hi coneixen, diversos indrets on hi van a pescar, n’hi diuen caladors. Davant mateix de la ciutat, a poques milles enfora (els pescadors no van mai “mar endins” sinó “mar enfora”), a poques milles de la costa hi ha el calador del Brut, o l’Alguer,  És una zona llisa amb un fons format per una praderia de verdes i brillants algues marines. Aquesta plana és poc fonda, entre catorze i trenta metres. S’hi pesquen moltes espècies: molls, lluernes, serrans, calamars, mussoles, etc. Encara més enfora hi ha la Mar de Caroba, una gran planassa de sorra i fang. La Mar de Caroba és més fonda que el Brut, pot arribar a fer els quatre-cents metres de fundari i s’hi pesca el rap, el lluç, la maire, l’aranya, la moixina, etc. Cap el cantó de Cubelles s’hi troba la Trencada És el calador més gran de la mar vilanovina, i per aquesta extensa i profunda vall anagada podríeu arribar-vos fins a Tarragona. Cap a l’altre cantó, cap a llevant tenim la Mar de Nit, o la Mar de Sitges. És una extensa planícia formada per un fons de pedra menuda (grapissar n’hi diuen), i sorra. Es troba entre els quaranta i set-cents metres de fondària. S’hi pesquen la galera, el congre, el moll, la lluerna, etc. Més enfora de la Mar de Nit, s’hi troben dos caladors, els més profunds, el del Vinyet i la Sella. El del Vinyet es troba davant mateix de l’ermita sitgetana, el de la Sella és al seu costat i és el més pregon de tots els caladors locals. Els vells mariners de la nostra platja deien que el fons del calador de la Sella és un insondable i negre avenc que mai no s’ha pogut amidar. Aquí, al fons insondable del calador de la Sella, a la Mar de Nit de Vilanova, és on, segons conten les velles llegendes del litoral català, hi té la seva morada el rei de la mar, el Peix Nicolau. Aquest peix fabulós, que mai ningú ha vist amb tota claredat, i que per tant té tantes formes com opinions hi han dels qui l’han arribat a veure, encara que fos una vegada. El Peix Nicolau és el rei de les aigües i de tot allò que hi viu i que s’hi mou. La llegenda també diu que si apareix en dies de tempesta és signe de mal averany i que aleshores ca fer el possible per no mirar-lo, i sobretot no pescar-lo mai, per així evitar l’infortuni. És molt estrany de veure, però cada any, pel mes de març, surt del seu cau per conèixer si hi ha hagut cap novetat a la terra, fa un llarg passeig, sobretot durant les hores fosques, i un cop ja ha vist el que li interessa, se’n torna al seu palau sota les aigües… que vosaltres ja sabeu on para.

 

 

El cas de la Bruixa de la Mata

bruixaConten a Ribes i a Vilanova que prop de l’actual mas de la Mata, indret que es troba en un altell a tocar l’antiga carretera de Vilanova a Sitges, a l’alçada de l’imposant masada del Carç, davant del llogarret de Puigmoltó, hi va viure en temps preterits, quan el mas encara no era conegut amb aquest nom, una dona amb fama de fetillera. Aquesta dona, apartada de la societat per pròpia voluntat, i ves a saber per quin prejudicis dels habitants de les viles properes, vivia sola i allunyada de tothom. El seu diari sosteniment es componia d’herbes, rels i altres vegetals que ella, més experta per vella que per sàvia, coneixia prou bé. Alternava el frugal règim vegetal amb alguna bestiola de sang calenta o freda, que imprudent, passava devora seu; vull dir que si un dia era un conill de bosc el que anava a parar a la cassola de la dona, un altre dia era substituït per un llangardaix o lluert dels que niaven en els caus terrers de la riera de Ribes, o bé una serpota de les que es movien cauteloses pels marges de les vinyes, res no era menystingut al rebost de la fetillera, ‹tot el què corre i vola, a la cassola› era la seva màxima. Precisament, aquest regim alimentari i la notòria habilitat que posseïa per procurar-se’n els productes, era el fonament que sustentava la fama que l’aureolava, ja que es remorejava que aquells animalons que els pagesos la veien capturar, sobretot llangardaixos i serps, subministraven suposades mixtures i pocions amb les que s’ajudava en les seves equívoques i dubtoses arts. Però res era menys cert, aquelles reptants faristoles, així que entraven al seu cau, si bé de segur que feien cap a l’olla, no era pas per tranformar-se en ungüents i emulsions, sinó en nutrients alimentosos per la vella, perquè ens hem deixat de dir que la dona, en el moment que la acull el conte, ja era anciana i desemparada de família.

La dona, era coneguda a la comarca pel mal nom de la Bruixa de la Mata, l’adjectiu li venia per habitar una petita cabana de vinya alçada sota mateix d’un perturbar gegantí exemplar de llentiscle o mata ─com el coneixem pels nostres verals─ extraordinari vegetal que encara avui continua esponerós i ben viu en la llinda de l’indicat mas, i del qual va prendre el nom. Contaven, com ja s’ha dit, que en aquella angosta i rònega covatxa es dedicava a la fabricació d’ungüents i mixtures pertorbadores, i que la seva més preuada especialitat consistia en l’elaboració d’eficaços filtres d’amor, filtres i elixirs que tant podien ajudar a procurar-se l’amor d’altri, com a resoldre un amor contrarietat, o no correspost, de manera concloent i fulminant. D’aquests prodigiosos licors, deia la maledicència local, n’havien usat tots els ferits d’amor de la comarca, joves i no tan joves, més els segons que els primers, mascles i femelles, més ells que elles; des de Sitges a Calafell i de Vilafranca a Vilanova. Fins que un mal dia, sense que ningú en sabés donar noves, la bruixa va fer-se fonedissa, i ja mai més va saber-se’n res, ni va trobar-se’n cap rastre físic ni notícia oral. La fetillera va desaparèixer de les parleries entre la gent. Dic de les parleries, notícies i xafarderies, perquè així com dels suposats i mai demostrats miracles dels seus elixirs mai ningú va donar-se compte cabal, tampoc de la miserable existència de la vella, cap autoritat, ni civil ni religiosa, va ocupar-se’n mai, ni quan era viva I gaudia de la seva quimèrica i il·lusòria fama, ni un cop esfumada, tampoc van ocupar-se de la seva desaparició o defunció. I així, aureolada amb aquesta fantasiosa indeterminació, va a passar al capítol de la llegenda, la, en el seu temps, famosa bruixa de la Mata.

 

La fundació de la vila nova, a la Geltrú

Sant Antoni Abat

Sant Antoni Abat

Cap a l’any mil, molt abans que existís la vila nova, ja existia la Geltrú. La Geltrú era un castell revoltat d’unes quantes cases; i castell i cases estaven encerclats d’una discreta muralla de tàpia. S’alçava dalt d’un turonet roquer que un profund torrent guardava de la plana insalubre i pantanosa. Aquest castell roquer pertanyia a Guislabert bisbe de Barcelona, cosí de Mir Geribert, bel·licós guerrer, que intitulant-se Príncep d’Olredola, i amb l’ajuda d’aquest mateix cosí, un cop es revoltaren contra Ramon Berenguer I, comte de Barcelona,.

En l’època que se situa aquesta llegenda, entrat el segle XI, els homes i dones de la Geltrú vivien subjectes a les servituds del Senyor feudal. Aquests Senyors eren famílies de guerrers que en lluita contra els andalusins* havien conquistat la terra de l’actual Penedès. Es clar que en el seu moment els andalusins també havien fet el mateix amb els habitants iberoromans que anteriorment poblaven aquest mateix país. En fi, un seguit de anades i vingudes de guerrers i les seves famílies amunt i avall que es prenien la propietat de la terra de l’un a l’altra. De tota manera, cal aclarir que fins el moment del qual parlem, els qui muntaven les guerres per conquistar la terra eren els que es feien dir nobles, els guerrers, i qui la treballava eren els pagesos, i això tant si aquests pagesos eren iberoromans, com andalusins, com catalans.

Però la qüestió principal d’aquesta llegenda s’esdevé quan els amos de la terra on avui s’alça Vilanova i la Geltrú, eren els senyors feudals catalans, els quals n’eren propietaris per dret de conquesta, i aquest dret els permetia fer les lleis, i cobrar els impostos que els hi semblava bé. Hem de dir que a vegades, aquests afanys recaptadors i de drets abusius eren posats en entredit pels habitants dels seus castells i pobles, i també pel Rei del país quan a aquest li anava més bé aliar-se amb el poble que amb els senyors. I aquest és precisament el cas de la llegenda que s’explica del naixement de la vila nova.

Una d’aquestes lleis, molt avorrible, era la que anomenaven dret de pernada o dret de cuixa* i consistia en que quan una dona es casava, havia de passar una primera nit amb el Senyor del Castell; o bé això, o bé el futur marit havia de comprar-lo al Senyor per una suma en diners, que venia a ser com una compra del dret de desflorament, o possessió carnal de la dona.

Però en temps del regnat dels Comte Ramon Berenguer I, net de Ramon Borrell i Hermessenda de Carcassona, va arribar un dia que uns joves decidiren casar-se, i de cap manera volgueren plegar-se a aquell dret infame. El Senyor prou que insistí, i per medi del seu herald feu saber a la parella, més de tres vegades, que no tenien altre remei que satisfer el dret que a ell li pertocava: l’esposa havia de passar la primera nit amb el Senyor. En resposta a les pretensions del feudal, el jove, que anomenarem Antoni (a la noia l’anomerarem Gertrudis), feu saber als heralds que de cap manera no passaria per aquell ultratge, i també els feu saber que havent estat ell assoldat amb les hosts del vell Comte Ramon Borrell en la batalla d’Albesa per la presa de Làrida contra el mateix Almansor, donava per suspès en la seva persona i en la de la seva futura esposa, tal mal ús: ni la seva futura esposa passaria per aquella vergonya, ni redimirien amb diners un dret que consideraven ignominiós i fora de raó. I diu la llegenda que, de nit, quan ningú els podia veure, van saltar la humil tàpia de la Geltrú i van establir-se en una cabana construïda amb canyes i pells de be,  a redós de l’ermita de sant Antoni. I com que tant aquella ermita, com les terres on estava edificada pertanyien al castell de Cubelles, fora de l’abast dels dominis feudals, doncs el senyor de la Geltrú no va poder obligar-los a satisfer el malcostum. Esperonats per l’exemple del dos primers vilanovins, altres geltrunencs van decidir d’anar-se’n a viure al voltant de l’ermita de sant Antoni, dins la seva sagrera**. Fins que molts anys després de la rebel·lió de l’Antoni i la Gertrudis, el 1274, el rei En Jaume, el Conqueridor de València i Mallorca, va donar permís a tots aquells fugitius, a constituir-se en vila nova, que era tant com dir que estava enfranquida de tot altre domini que no fos el mateix Rei.

La vella ermita de santa Antoni parava en el mateix lloc on avui encara s’alça l’església dedicada a aquest mateix sant, a la vora de l’antiquíssim camí entre La Geltrú i Cubelles, camí que continua existint sota mateix on avui passen els actuals carrers de sant Antoni i de l’Església, continuant cap a Cubelles pels carrers del Fossar Vell i Tarragona, pujant pel costat de la Torre d’Enveja, cap a la Collada i fins a Cubelles pel Camí Ral.

 

 

 

* Habitant d’Alandalús. Hispanoandalusí.

* Alguns autors ho neguen per existeix un text de la Sentència de Guadalupe, signat pel Rei d’Aragó Ferran el Catòlic que diu:: «ni tampoco puedan [los señores] la primera noche quel payés prende mujer dormir con ella o en señal de senyoria».

* L’església i les seves dependències, que constituïen el sagrat o el lloc d’asil per als delinqüents.

La infàmia de Mir Geribert

Godyva

A la muntanya que tanca la plana litoral del delta del Llobregat s’alcen les ruïnes d’un vetust castell, l’Aremprunyà, que en altre temps va ser alcàsser inexpugnable. Aquell castell havia estat casal de Mir Geribert i la seva nissaga, el porfidiós noble que s’alçà contra el comte Ramon Berenguer I i gosà intitular-se Príncep d’Olerdola. El suposat principat hauria de tenir la vetusta fortalesa d’Olerdola per centre i abraçar totes les terres que temps a venir haurien de conformar el Penedès històric, des del riu Gaià al riu Llobregat, des de Caltellví de la Marca fins el castell de Port, sota mateix del Montjuïc, a les portes de Barcelona. De les fetes i malifetes de l’altiu Mir Geribert, emparentat amb Guislabert, vescompte i bisbe de Barcelona, senyor del castell que més tard, i en honor al seu nom, s’anomenaria Geltrú, se’n contes històries que passats els anys esdevingueren llegendes.

Mir Geribert va tenir grans desavinences amb els barons dels comtats que més endavant haurien de conformar Catalunya, i també amb el comte barceloní i amb els abats dels monestirs de sant Cugat i de Sant Benet de Bages religiosos que exercien autoritat dins la demarcació. Potser per aquesta raó va fundar el seu propi monestir a Sant Sebastià dels Gorgs, un dels pocs edificis romànics del Penedès. En canvi la seva relació amb els veïns musulmans de l’altre banda de la marca hispànica va ser més moderada, i sembla que amb els quals va arribar a obrir camins comercials per les terres on exercia l’autoritat el valí de Tortosa. La fatalitat, però, va voler que precisament la seva mort la trobés en aquesta mateixa ciutat de l’Ebre, on va morir presoner a causa de la seva darrera escaramussa a l’assalt de Mora, l’any 1060

Vet aquí, que, diu la llegenda que al castell de l’Aremprunyà, casal de Mir Geribert, hi vivia també un seu lleial servent que li feia de patge d’armes. Aquest servent, valerós i ben format, enamorat d’una bella dama de les que habitaven la fortalesa, ja s’hauria casat, però li repugnava haver de acceptar el dret que al Senyor se li reconeixia de passar la primera nit  amb cada jove que es casava. I això malgrat que amb precs i eloqüències i sobretot com a gràcia i premi a la fidelitat provada en la batalla, havia aconseguit la promesa del Baró que seria dispensat de d’ignominiós tribut. Però l’home, coneixent l’humor del Senyor, ho anava retardant, retardant. Al final, però, va decidir-se, i la unió va ser duta a la realitat. Mes un cop celebrades les noces, el Senyor, encapritxat amb la bellesa de la donzella, a la qual abans no s’havia dignat de mirar mai, traïdorament es desdigué de la paraula donada i reclamà l’infame dret de la primera nit. Indignat per l’ultratge sofert, el patge d’armes, sollevat per la perfídia humiliant es dirigí al poble de Gavà dolent-se de la burla i l’engany sofert, implorant justícia i venjança contra la infàmia. Tant arravatada era la colera i els arguments d’aquell home en haver-se vist burlat i traït pel Senyor, que va saber traspassar la ràbia a tota la població, joves i vells. I tant els joves com els vells, tant les dones com els homes, aquell dia van decidir no suportar mai més el greuge que se’ls hi feia requerint-los aquell mal ús. Així que, fent-li costat, encesos per l’ofensa i la ràbia continguda durant tants anys, s’avalotaren contra el Senyor, i com posseïts per la ràbia i el coratge, fent camí per entre les pinedes i roquissars de l’Arenprunyà es concentraren al peu de l’alcàsser exigint, no ja la dispensa de d’ignominiós dret del mal ús, sinó la vida del traïdor. I de res els van valer als habitants del castell de primer les intimidacions i les amenaces d’interdicció, i finalment les supliques i les invocacions a la gràcia i la indulgència; aquell dia fatal la multitud enfollida farta d’anys d’humiliacions, va calar foc al castell amb totes les seves dependències, I allí van morir tots aquells que no van poder fugir. I de llavors ençà damunt la muntanya de l’Eramprunyà mai més va alçar-se altra cosa que la ruïna d’aquella fortalesa que havia hostatjat la infàmia de Mir Geribert.

 

La festa d’Eros,

erosEl ser i l’estar. Eros és el déu responsable de l’amor, la luxúria, i el desig. L’”estat” festiu, perquè d’això es tracta: d’”estar”, de romandre, de ser mantinguda alguna cosa en un estat per l’acció continuada d’algú (Diccionari de la GEC), en aquest cas pels seus celebrants ─festers n’hi diuen encertadament al País Valencià─. Aquest, estar, és l’essència bàsica de la festa, no pas el “ser”: allò que és i existeix per deure indefugible i inamovible.

Contràriament a aquest “ser” amb sensibilitat autoritària, la festa és l’espai mental on es dona aquest estat transitori de l’estar: la festa i el seu estar existeix mentre l’acció continuada d’algú la manté. Per aquesta raó la festa popular (tradicional), en aparença, és sempre igual, però sempre diferent, perquè qui la fa (qui la produeix) és l’estat festiu ─insisteixo─ dels festers. Per ser renovellada no li calen “novetats” de programa a la festa popular, la innovació es genera i regenera en l’actitud i estat dels mateixos individus que la celebren. Fora d’aquesta “innovació” en l’actitud, en la “participació”, s’innova poca cosa o res; en tot cas s’afegeix, i els afegits, com en el vestir, si no l’encerten desgracien la roba.

Tornant a l’Eros. Existeix una certa luxúria, no necessariament concupiscent, però no pas lluny de la fisiologia, en la dedicació, en l’abandonament a la festa. Existeix un indissimulat desig al frec amb l’altre, un amor al deixar-se anar i combregar amb l’entorn físic de l’altre. Per aquesta raó festa i carnaval són indestriables, i encara ho és avui en molts indrets. Perquè la festa, ─insistim─ és “estar”, exigeix abandonament, i l’abandonament, el lliurament, és materialment impossible, si un cop abandonat en aquest estat transitori hom vol convertir l’“estar”, en un obligatori i indefugible “ser”.

La festa popular és gratuïta i pública. No pas gratuïta en un grosser sentit mercantil, no pas en un tosc sentit multitudinari; és gratuïta en generositat i lliurament, és pública en el sentit de comunitarista, que implica una comunió entre els celebrants, i ─atenció─ obliga, en relació a aquesta darrera observació, a un educat distanciament dels qui només la volen observar i contemplar com l’espectacle que pot resultar-ne (opció respectable, però no aconsellable). Perquè la festa, la festa popular, no és un situació “natural”, no és un territori mental automàtic. La festa és una creació humana i en tan què humana, arbitraria; suport, des de l’antiguitat, de les relacions entre els homes que conviuen en societat, en qualsevol societat humana. És també una relació inevitable amb el medi: amb el treball, amb la política, amb la religió, amb els fenòmens naturals, l’oci, etc.

Des d’aquesta òptica la festa és una eina bàsica per a la socialització dels joves i és essencial per a la transmissió de la cultura i els vincles socials. I ara ve quan hem de dir que, paradoxalment, i precisament perquè la festa és una creació humana, la veritable modernitat, en la festa, la veritable innovació, aportació de novetat, no pot ser altra que aquella posició crítica que sabés contemplar la singularitat d’aquest fenomen, d’aquesta immemorial creació espectacular que avui anomenem festa popular.

La única i possible aportació de novetat en la festa passa ben inadvertida, i n’és una condició sense al·legats l’anonimat dels individus que la incorporen. La incorporació de l’esport, dels mitjans audiovisuals, etc., en l’espai festiu no s’hi ha incorporat amb segell o marca de cap mena d’autoria. El ciclisme, el futbol, els audiovisuals (cinema, fotografia, etc.), són, des de fa dècades, possiblement des de principis del XX, una activitat tan habitual en la festa popular, que és ja difícil de buscar-ne els precedents. Així com, avui, ja és habitual el concert de Rock en la festa popular, sense què cap “empresa de manejament” pugui repuntar-se la fardada d’haver estat la introductora del rock a la festa popular; i això no implica que algú fos el primer (en tot hi ha una primera vegada absoluta), però ho fou en l’anonimat.

Eros, doncs, eros, l’amor desinteressat, la luxúria dels sons, els colors i els cossos en flor, el desig del frec (i del refrec i tot) d’ànimes i individus, de pensament i acció, de memòria i acció immediata, és l’”estar” de la festa popular.

 

El casament de la Rosa i el Clavell (llegendes andalusines)

amor trobadorescLa primavera ha passat amb l’esclat de la vegetació, arriba la canicula i la asserenadora verdor deixa pas a colors més durs: el groc terrós del rostoll acabat de segar;  els blaus enlluernadors de les combinacions del cel i el sol; la cristal·lina resplendor de l’aigua… i sobretot, els brillants colors de les flors.

Vet aquí una curta llegenda sobre la vida secreta de les flors i de les fades de l’aigua.

Conta el poeta que en un esplèndid palau en el camí de Còrdova, vivia una bella i capritxosa princesa de la qual n’estava bojament enamorat el cavaller Abd Al·lah ben Hasan, vencedor en mil batalles lliurades contra els gots d’Hispània. La Princesa, per pura coqueteria i per tal de retardar l’imminent esposori, ja que els pares d’ambdós els havien compromès de ben joves, havia adquirit el malcostum d’exasperar-lo exigint-li costosos i sofisticats capricis. Un dia gosà demanar-li que li procurés la excepcional Rosa d’Alexandria, perquè el jorn del maridatge volia exhibir-la damunt la seductora sina que ressaltaria el vestit nupcial. L’audaç cavaller, jove i enamorat, no s’ho feu repetir dues vegades i emprengué l’aventura sense més dilació.

Passades moltes peripècies i privacions, l’atzar el menà fins un remot jardí on per màgia estival havia florit la prodigiosa Rosa d’Alexandria. Tant tost com el cavaller s’ajupí i amb esmolada daga tallà la sensible tija, a l’instant la insòlita flor es mudà en una hurí de bellesa extraordinària. El cavaller, davant el desconcertant miracle,  restà sorprès i admirat per allò que cregué un prodigiós regal de la natura. Però aquest no contava amb la reina de l’hort, una hermètica fada que residia al fons de l’aiguaneix del jardí, la qual per l’insolent atreviment de l’home d’immediat el condemnà a morir en l’espai de pocs dies, si no fos que en el transcurs d’aquell poc temps algú se’n compadís i acceptés casar-s’hi.

L’intrèpid cavaller, atuït, en veure’s sentenciat a deixar el món en la flor de la jovenesa, maleint la despietada princesa els capricis de la qual l’havien conduït al cruel destí, girà l’esguard i diposità l’esperança en la bella dama-flor que, en la seva imprudència, havia segat en plena vitalitat. I ella se’n compadí.

Allí mateix, la fada de l’aigua i senyora del Jardí, oficià el maridatge. Tot just celebrades les silvestres núpcies, l’esposa tornà al seu remot estat, i el bell cavaller es metamorfossejà en roig clavell de lívida carnadura.

Arribà el següent estiu i en l’esplendor de l’aigua i el sol la fascinant dama-rosa florí en un prat vora una infranquejable selva, on ningú gosaria injuriar-la. Però el cavaller-clavell nasqué al mateix hort de la fada on ell havia arribat per tallar la rosa. Desolat pel cruel allunyament, suplicà a la reina del jardí que el convertís en qualsevol altra cosa que li permetés d’apropar-se a la seva dama-flor. Llavors la fada, entendrida per aquell amor commovedor, el transformà per sempre més en raig de lluna. Des d’aleshores, cada nit, el cavaller-clavell pot acariciar la seductora dama-rosa amb els subtils dits lunars de la pàl·lida llum.

 

El gegant

Apunta Juan-Eduardo Cirlot, en l’entrada, Gegant del ‘Diccionario de símbolos’: «És curios anotar que, en el folklore, el gegant sol ser protector del poble contra els senyor, manté les llibertats i furs, el seu caràcter és tutelar. Podria deduir-se una significació (no generalitzada) del gegant com a personificació de l’home col·lectiu de “la unió fa la força”, de la vida de la comunitat». Aquesta fora una interpretació, però n’hi ha d’altres.cristòfol

Amb el gegant ─Gargantua en fora un exemple─ pretendríem representar la magnitud de la desmesura antropocèntrica, l’home com a centre de l’univers. I és més gegant (enorme) per allò que fa o pot arribar a emprendre, que no pas simplement per la seva alçada o corpulència. Gargantua, i el seu fill Pantagruel (dos exemples de la literatura de gegants i monstres), són físicament gegantins, com també ho són Goliat, Polifem, Thor, Sisif, Hèrcules, Ferragut, Joan de l’ós, el Nen de Vacarisses, per la seva desproporció, però també ho és, per exemple, Tartarí de Tarascó ─l’estrafolari personatge de la novel·la d’Alphonse Daudet─, per la desproporció de les seves aventures. I, indubtablement, participen en aquesta categoria, els herois del tebeo actual, Superman, Hulk i altres. O sigui que en aquests personatges que avui fem passejar, més o menys flemàticament pels carrers de les nostres viles els dies de festa grossa, s’hi han d’apreciar dos estats; un: la representació de les arcaiques cosmogonies humanes, des dels Titans grecs, o els Odin i Thor escandinaus, o els Goliats i Ogs cristians, fins els Fierabràs o Ferraguts de la llegendistica medieval europea, i els nostres més propers Pare Esmé o el Fort Farell de la rondalla local. Tots ells parteixen i participen del nostres mateixos somnis inconscients, els somnis de les nostres pors i fantasies desmesurades: des de la por subconscient a la figura del pare, que heretem de la infància, fins la magnificació de la capacitat onírica per transcendir les limitacions del nostre cos físic. Amb la continuïtat de la presència d’aquestes figures, que avui permetem que convisquin entre nosaltres en l’àrea de la festivitat ritualitzada, però que fins fa relativament poc temps, també participaven com elements sobrehumans en cerimònies de creences ancestrals, no fem altra cosa que continuar exhibint la nostra credulitat ─més o menys dissimulada─ vers els vells panteons cosmogònics; ja no creiem en els seus móns utòpics, però no em perdut l’esperança.

Si bé la majoria d’aquestes imatges, personatges que hem relatat fins aquí, provenen d’un món molt antic, dels vells panteons de les religions còsmiques, no hem de creure que el món cristià va mantenir-se aliè a creacions d’aquesta índole. També el cristianisme ha participat dels vells mites, i ens n’ha deixat rastres. Un exemple, ben conegut n’és el personatge gegantí de sant Cristòfol, per cert, segons Joan Amades, un dels primers gegants que apareixen en la processó del Corpus, tant a Catalunya, com en altres àrees europees.

Diu la llegenda cristiana que sant Cristòfol era un gegant que buscava servir l’amo més poderós. Va servir un rei, però el rei s’estremia cada vegada que sentia el nom del diable. Així que Cristòfol decidí buscar al diable. Quan el trobà es posà al seu servei. Un dia, en un encreuament de camins on s’hi alçava una creu de terme, i el diable, en veure-la fugi esperitat. Cristòfol preguntà al diable a qui representava aquell signe que l’aterria. El diable confessà que representava a Crist, el seu més gran enemic. Cristòfol decidí que havia de servir a Crist, indubtablement més poderós que el diable. Fins aquí la llegenda presenta un cert paral·lelisme amb la matèria del Faust de Goethe, per cert un tema que també trobarem en altres llegendístiques com Les mil i una it.  Cristòfol no va parar fins que trobà un monjo que accedí a iniciar-lo en el coneixement de Crist. El monjo li digué què per conèixer-lo calia fer oració, penitència i dejuni Però Cristòfol era un gegant i els gegants no poden suportar aquestes coses, sobretot el dejuni, i com que malgrat tot insistia en conèixer aquell senyor que tenia més poder que el diable, el monjo li encomanà una feina en la qual serviria a Crist i no hauria de fer penitència ni dejuni «Mira» Li digué el monjo «Prop d’aquí hi ha un riu molt cabalós, la gent no pot passar-lo sense el risc d’ofegar-se. Tu, ets fort i alt, pots oferir-te a passar-los per amor a Crist» I dit i fet, Cristòfol se situà a la ribera i complia aquell menester pel  servei de Crist, un amo més poderós que el diable. Però el vigorós Cristòfol ja se’n cansava de fer de passarius, fins que un dia, d’entre la brolla de la vora sentí una veueta que li demanava passar-lo. El gegant, per molt que buscava i buscava no veia el posseïdor de la veueta. Fins que vora d’unes mates advertí un infant molt petit. «Ets tu qui em demanes passar el riu? Si» Afirmà el nen. Cristòfol, amb la suficiència que dona saber-se més poderós que l’altre, engrapa l’infant i se’l posà a collibè. Entra al riu i es dirigeix a l’altre ribera. Però vet aquí què com més camina més feixuga se li fa la càrrega, i més i més pesa el nen, tant que feina tingué per abastar a l’altre cantó. En ser-hi, sans i estalvis, Cristòfol digué a l’infant: «En gran perill m’has posat, car me pesaves com si tot lo món portés». I l’infant li respongué: «No te’n meravellis, Cristòfol, car no tant sols has dut el món a collibè, sinó a aquell que va crear-lo. Jo soc Crist, i a partir d’ara ja serviràs per sempre al més poderós senyor».

 

No són, només, històries de sants

Sant Sebastià, copatró de Matadepera, li serveix a aquesta població per tornar a celebrar una antiquíssima festa de l’arbre maig que els pobles han anat oblidant al llarg dels segles. Avui aquesta festa del Pi és una de les celebracions més esperades de l’any per bona part dels joves de la localitat  La festa gira al voltant d’un pi de grans dimensions, que es va a buscar als defores i un cop tallat es transporta i planta al bell mig de la plaça, esdevenint, com ja he dit, centre de totes les activitats de la vila. ma de santsEn la iconografia cristiana, Sebastià és presentat com un bell jove, de rostre extasiat pel dolor, travessat per les fletxes d’uns sicaris que gaudeixen del martiri. L’equívoca imatge de la sofrença de Sebastià, amb el cos nu i travessat per les fletxes dels seus botxins, sovint ha estat causa d’escàndol entre el puritanisme o calvinisme, actitud que no tant sols trobem en el protestantisme, sinó també dins el catolicisme. Cal entendre, però, que aquesta subtil imatge, que pot despertat sentiments entre pietosos i sensuals, correspon als paràmetres d’una percepció d’emotivitat antiga, la qual caldria entendre per comprendre el caràcter de la nostra afectivitat a través de la història: la pietat, la compassió, la tendresa, la bellesa del sofriment, sensacions i sentiments que han encarnat passions no sempre coincidents. L’etimologia de caràcter popular sol ser molt liberal; Jaume de Varazze (segle XIII) en Llegenda Àuria, exhaustiu tractat de sants i altres atribolats personatges ─d’on la vena popular ha pouat la major part de la informació que sobre ells posseïm─ per  justificar el nom de Sebastià, ens dona pintorescos indicis: de Se bast iannus, aquest bast es referiria a la sella de muntar i el sebe a la palissadaEtc. Amb la mateixa “alegre” etimologia s’expressa l’heràldica popular, que en la circumstància d’haver d’atorgar segells d’antigor a les ciutats que no en tenien, o els semblava no tenir-ne prou amb les barres (pals) catalanes reblades per algun castellot solitari al seu escut municipal, van anar per la directa i a Sabadell li endossaren una ceba, un corn a Cornellà, un moll(peix) a Mollet del Vallès i una gralla (au) a Granollers, una ala a Olot i… resolt el problema dels títols ciutadans.

Vicenç Ferrer, el predicador que es feia entendre per totes les nacions, malgrat que ell es dirigís arreu en català, no fou el primer Vicenç valencià. De fet ell porta el nom del primitiu heroi (sant) Vicent màrtir, contemporani de sant Cugat i santa Eulàlia de Barcelona (segle IV). Al Sud-oest de la vella Balansiya, a extramurs de la ciutat, pels volts de l’actual temple de sant Vicent de la Roqueta, s’alçava el raval de la Boatella, que durant tota la etapa musulmana conservà, atès pels mossàrabs valentins, el remot santuari vaix-romà on la llegenda diu que s’hi venerava el cos del sant hisparomà. En l’actualitat una entitat de devots del sant ha preparat un camí que des d’Osca, vila on la tradició local el fa néixer, porta a València, la ciutat on fou martiritzat. En entrar a l’antic regne d’Aragò, el camí ens condueix per les garrotxes del Mestrat, de Cantavella al Forcall, a Morella, a Traiguera, baixant a la plana cap a Vilanova d’Alcolea i d’aquí a Sagunt i a la Balansiya musulmana, on haurien d’entrar-hi per l’andalusina porta de la Boatella, la Bab Baitala, que estaria pels volts del modernista mercat central. Reivindiquem aquest primitiu Vicent, o Vicenç, que l’ombra, molt i molt allargada de Vicent Ferrer feu obscurir en el calendari; però no del tot, i poblacions tant allunyades entre sí com Torregrossa a les Garrigues, i a Sant Vicent de Raspeig, vora Alacant, continuen recordant-lo amb les seves festes. Només una curiositat més: voldria fer notar com entre sant Antoni i sant Vicenç màrtir, es festeja, a part dels dos citats, a sant Pau Anacoreta, a Maur i Sebastià, celebracions que provoquen una corrua de festes majors d’hivern. M’agrada destacar com la veneració d’una sèrie d’herois (sants) del remot cristianisme en una època determinada de l’any, ens pot mostrar l’homogeneïtat cultural d’un territori, i també mostra com els cicles festius s’adaptaven als cicles laborals de l’economia agrària.

Per la Magdalena l’avellana plena

Maria Magdalena, la penitent

22  de juliol, La Magdalena

●Maria Magdalena, popularment, la Magdalena, és una figura rellevant del cristianisme, rellevant i controvertida. Segons els quatre evangelis va ser el primer testimoni de la resurrecció Jesús. L’Església catòlica Romana, però, mai ha volgut acceptar aquesta rellevància, rellevància de la qual sí que gaudeix dins l’Esglèsia catòlica Ortodoxa. Però com que en aquest llibre no anem d’aquest pal, ho deixem estar. La seva llegendària vinguda a Europa (a Roma) ha donat una gran quantitat de santuaris, oratoris i ermitatges que sempre han gaudit d’una aureola un cert misticisme heterodox. El més conegut a l’Europa meridional deu ser el de la Santo Baumo, a la Provença. Segons una llegenda força complicada la Magdalena, Marta i Llatzer (els tres germans de Magdala, ciutat citada en el Nou testament, però mai identificada) partirien cap a Roma amb propòsit evangelitzador. Haurien arribat fins les costes de la desembocadura del Roine, potser fins Arle, ciutat fortament romanitzada. D’allí haurien anat a raure a una gruta prop Gemenos (Provença-Alps), a la vall de sant Ponç. Després de passar molt de temps fent penitència a la Santo Baumo, Magdalena va ser enterrada allà mateix. Mes endavant coneixerem altres sorprenents i enigmàtiques santes balmes, dedicades a santa Magdalena o a la Marededéu. Més tard, allí mateix on hauria fet penitència i mort la santa amiga de Jesús, dins la mateixa gruta, s’hi alçaria un santuari. Pel camí, santa Marta, quan passaven per Tarascó, tingué temps d’amansir la Tarasca (mena de drac amb afeccions paregudes al de  sant Jordi), que habitava les aigües del Roine i delmava el bestiar (i les donzelles) dels tarasconesos. Això molt abans que en aquesta ciutat nasqués Tartarí i Alfonse Daudet ens en contés les trifulgues.  http://ca.wikipedia.org/wiki/Tarasca

●Esplugues de Llobregat celebrala seva Festamajor en honor de la  Magdalena, que és patrona dela ciutat. Nansi gegants, bastoners, castells, diables omplen la festa amb les cercaviles perla vila. Totseguit processó, correfoc , concurs de botifarra, concert vermut, i tota l’altra faramallla de les festes majors d’estiu. La colla local de castell, seguint l’estrafolari costum d’anteposar a la seva dedicació, el terme local amb el qual es denomina als xicots, a l’exemple dels xiquets, a Valls, o el bordegassos, a Vilanova, o els nens, al Vendrell, o els sagals, a Vic, etc., han tingut l’encert d’anomenar-se cargolins. Bona pensada, deixem pels mancats d’imaginari l’insubstancial castellers.

●Altres poblacions celebren santa Magdalena, entre elles Garcia, vora Morala Nova. L’ermita de Garcia és una exemple dels lloc on se sol venerar a la santa, un lloc abrupte i entre penyes, idoni per a la vida eremítica. Santa Magdalena de Polpís, al Baix Mestrat. Novelda, a les Valls del Vinalopó,  celebra grans festes en honor ala Magdalena. Baixenla santa des del seu santuari amb profusió de coeteria.

●Em honor a la Magdalena celebrala seva Festaprincipal la ciutat de Castelló dela Plana. Lafesta rememora la fundació dela ciutat. Elsactes són esplèndids, sobretot el romiatge de  les Canyes, els romers van proveïts d’una canya verda a mena de bordó de pelegrí. S’inicia a 8 del matí i segueix per tota la ciutat i els defores fins l’ermita de la Magdalena, a la muntanya, on diu la tradició que nasquéla vella Castelló, que posteriorment feren baixar ala Plana. Ala nit s’encenen les Gaites, mena de llanternes gegants amb llum artificial ─de gust més o menys popular─, que passegen per totala ciutat. Però, a Castelló, gent original, celebren la Magdalena el 3er diumenge de Quaresma.

Post Navigation

Segueix

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 766 other followers