El joc popular

L’ésser humà sempre ha jugat, el joc és una de les activitats a les quals l’home, com la resta d’animals, dedica un temps apreciable. Per aquesta raó el terme joc, que és un terme antic, inclou una variada i complexa matisació. Molt més avui que la distància entre la civilització antiga, eminentment rural, i la societat actual, s’ha fet enorme. Els jocs, que necessàriament es relacionen amb un sistema de vida estructurat per un grup humà que ocupa un espai concret: una comarca, un país, etc., es manifesta especialment sensible als processos de canvi que ocorrin dins d’aquest sistema, incidint sobre ell mateix, tant en la manera de transferir-se, com en els objectes que usa, o en l’absència d’aquesta transmissió per part dels adults. Quantes i quines activitat podrien actualment ser definides dins la noció joc? Per exemple: concebem com a joc els esports/espectacle de competició? És un joc la dèria per les apostes, i altres “jocs d’atzar”? O més aviat determinarien el joc tota una sèrie d’exercicis i activitats físiques que ha nivell lúdic, i amb esperit jocós, es practiquen en moments de lleure?Aquesta darrera sembla una definició més adequada per a l’actual concepte joc, i encara més per la idea jocs populars. Una última consideració encara: aquests exercicis, els jocs, són practicats tant pels adults com per la canalla, però en circumstàncies diferenciades. La cultura popular catalana, com totes les altres cultures, posseeix una gran riquesa de jocs tradicionals, alguns lògicament coincidiran amb els dels pobles limítrofes, i també existiran moltes coincidències amb els de cultures llunyanes. Paradoxalment, en canvi, un joc considerat autòcton concret podrà tenir una variada i extensa  quantitat de variants locals, tant en la forma com en la designació. Els jocs tenen procedències diverses, una de les principals i més universal d’aquestes són els exercicis mimètics amb els quals, de forma espontània, els infants aprenen a fer d’adults. D’aquesta esfera pervé el cicle de jocs que hom anomena  “jugar a fer de”… pares i mares; de les diverses ocupacions dels adults: oficis, jerarquies, dedicacions artístiques i socials, etc. Jugar a nines, a cuinetes, a metges, a la guerra, etc.Aquesta sèrie son jocs que solen passar desapercebuts a l’hora de fer catàlegs, però que són a la base de la socialització, una de les raons per les quals qualsevol espècie sent la necessitat de jugar. Una altra gran sèrie jocs tradicionals provenen de la minorització o pèrdua de crèdit d’antigues practiques o exercicis del món dels adults: religioses, d’ensinistrament, màntiques, de preparació guerrera, etc. Entre aquesta sèrie d’activitats destaca el “Joc dels Ossets”, que deriva amb tota seguretat, d’un exercici màntic d’endevinació o escrutament del futur per part de persones amb capacitat per llegir les formes com es distribueixen els ossets un cop llençats. També a la Xarranca o el Palet (que té forma de laberint que cal desxifrar per sortir-se’n), se li ha donat un origen semblant. El mateix joc de les cartes, amb les seves figures i colls simbòlics: ors, copes, bastons i espases, no seria altra cosa que l’ús d’uns element dedicats a la endevinació del futur, passats al món de l’entreteniment amb unes regles concretes. També entrarien en aquest espai jocs com ara la sortija o l’anella, sobretot en la seva adaptació de l’estaquirot: ninot amb els braços oberts que s’articulava sobre un eix mòbil sostenint una anella en una extremitat i un saquet de sorra a l’altre, premiant amb una clatellada al jugador que no encertava l’anella, derivacions evidents d’antics exercicis guerrers.

jocs populars. 2 jocs amb cançó.

Conillets a amagar a amagar ( per a menuts). L’espardenyeta (per a més grans)

Els Conillets

La iaia, la mare, la mestra, es posa entre la falta el cap del menut que para i a canta:

Conillets a amagar a amagar, que la llebre passarà.

De nit i de dia, que el sol s’hi ponia.

Conillets, esteu ben amagadets?

(mentrestant els menuts s’ha amagat, i contesten tot a l’hora: siiii!)

La mestra es treu el cap del que para d’entre les cames i fa que es busquin els nens.

El primer nen que troba torna a parar, però el joc n’ s’acaba fins que la llebra hagi trobat tots els conillets amagats.

L’espardenyeta

Ens asseiem a terra en rotllana, menys un, el que para.

El que para duu una espandenya a la ma i va donant tombs per fora de la rotllana.

Mentrestant cantem (les vegades que faci falta fins que el que para ha deixat l’esperdenyeta darrer d’un dels jugadors, el quel se n’ha d’adonar i empaitar el que para donant un tomb a la rotllana, si el que para aconsegueix arribar al lloc buit i s’hi arreu sense que l’altre el caci, doncs, para l’altre.

Cançó que cantavem al meu barri:

El sereno de la nit, cada dia cada dia.

El sereno de la nit, cada dia es pixa al llit.

Tris, tris, tras, si t’atrapo, si t’atrapo.

Tris, tris, tras, si t’atapro reberàs.

Aquest joc té moltes variable, i encara se’n poden fer mes.

Jocs populars i tradicionals

Tres jocs tradicionals de carrer o de pati d’escola.

A Plantats.

Es juga amb dos equips. Un equip “para” i un altre “corre”. L’equip que para ha d’empaitar i fer presoners als jugadors de l’altre equip. Quan els agafa (els fa presoners) els “plata” a un punt (nosaltres d’aquests punt en diem “l’amara”, suposo que volíem dir simplement “la mare” perquè era el punt i la ratlla on s’iniciava el joc i en el qual, en altres jocs, estaves protegit de l’equip contrari). Cada presoner s’enganxa a l’altra presoner de la ma formant una filera que pot moure’s, sempre que no es deixin de la ma.

A partir d’un nombre de presoners l’equip ha de dividir-se per fer més presoners i alhora protegir la filera de plantats, perquè els que corren poden rescatar els presoners tocant l’amara, o simplement tocant la part extrema de la filera. Quan els que paren han aconseguit atrapar tot l’equip contrari, es canvia el rol i es torna a començar.

Aquests joc pot tenir múltiples variables a l’hora de rescatar els presoners en funció del nombre de jugadors, ja que si cada equip té un nombre alt de membres, la feina de fer presoner tot l’equip que corre, pot no acabar mai.

Jocs tradicionals: flendi, cartronets, patacons, boles, baldufes

En “Apunts d’imatgeria Popular”, una preciosa edició d’Olañeta, del 1983, a cura d’Isidre Vallès i Rovira, eminent professor que fou d’història de l’art a Universitat de Barcelona, Joan Amades ens conta com “…els gravadets de les auques, sobretot les “del sol i la lluna” eren retallats d’un en un, i ben cargoladets formant un rotllo o rodolí, el dissabte sant, eren tirats en quantitat pel balcó i recollits per la mainada, que reunida al carrer en gran munió, els agafava i se’ls disputava amb gran avalot i gresca. Aquesta nova aplicació dels gravats valgué al full [de l’auca[ una extensió del seu mot format fins aleshores per una sola paraula i passà  a dir-se’n “auca de rodolins”, al·ludint a la forma que es donava als gravadets en ésser enrotllats i tirats al carrer el dia indicat, i els gravats sols, preguen únicament el nom de rodolins”.

auca del sol i la lluna

També ens conta com “Entre els infants [eren fets[ diversos jocs infantils amb els rodolins: Predominaren, el “dimoniet”, “l’estra”, “la sagrada família”, “cel, infern i purgatori” i tots conssistien en diverses maneres de guanyar i perdre els rodolins de l’auca”.

Aquests jocs que relata Amades deurien ser diverses formes de jugar a “patacons”, “fendi” o “flendi”, o el que actualment es coneix com a “tazos”.

La GEC, ens diu que el joc del flendi o patacó es jugava així: Flendi, fendi o patacó: Parell de bocins de cartolina o de cartó doblegats i encaixats entre sí, per a constituir una peça més o menys quadrada, o altre element anàleg com els talons de sabata, etc, que la mainada utilitza en el joc de patacons.

EL JOC DEL BÈLIT

A Vilanova i la Geltrú, al barri de Baix a Mar, d’on jo soc fill, hi jugàvem de la manera següent.

Posàvem el bèlit, que havia d’estar afuat per un extrem (treure’n punxa n’hi dèiem), recolzat sobre una pedra o tocom de tal manera que l’extrem afuat quedés a l’aire.

Llavors amb la pala es colpejava aquest extrem per fer-lo saltar, i quan escara era a l’aire se’l colpejava amb la pala per llençar-lo tant lluny com fos possible.

 http://vadebelit.blogspot.com

Jocs tradicionals (d’avis a nets)

 

 

L’ésser humà sempre ha jugat, el joc és una de les activitats a les quals l’home, com la resta d’animals, dedica un temps apreciable. Per aquesta raó el terme joc, que és un terme molt antic, inclou una variada i complexa matisació. Molt més avui, que la distància entre la civilització antiga, eminentment rural (d’on deurien eixir la majoria dels jocs tradicionals), i la societat actual, s’ha fet enorme. Els jocs, que necessàriament es relacionen amb un sistema de vida estructurat per un grup humà que ocupa un espai concret: una comarca, un país, etc., es manifesta especialment sensible als processos de canvi que ocorrin dins d’aquest sistema, incidint sobre ell mateix, tant en la manera de transferir-se, com en els objectes que usa, o en l’absència d’aquesta transmissió per part dels adults.