Bienve Moya

Llegendes d'arreu

Archive for the category “Llegendes urbanes”

Proverbis nous

Ma mare en feia anar a comprar a fiar a la botiga a finals de setmana. Jo tiro de targeta de credit a finals de mes; hem avançat? El botiguer no cobrava interessos.

Espanya tot ho fa a l’engrós: nosaltres tenim un Nadal cada any, ells tenen “navidades”; nosaltres tenim un carnaval anual, ells tenen “carnavales”; nosaltres celebrem una festa cada vegada, ells celebren “las fiestas”; Nosaltres a una dona li diem Mercè, ells han de dir-ne “Mercedes”.

Al que a l’Ebre i a Cardona anomenen bous, els cursis n’hi diuen “braus”. Tot degenera.

Jo vaig a la plaça a veure plantar castells, els “enteraos” van a veure castellers. Quan van al Camp, van a veure futbol o fulbolistes?

 

Anuncis

LLEGENDES URBANES

Una de gats

 

La vella senyora “Madalena” s’havia quedat sola; la resta dels antics veïns de l’escala ja feia temps que havien abandonat els insalubres pisos d’ aquella decrèpita casa del carrer Hospital. D’una en una, en menys de cinc anys, les famílies que antany els habitaven havien desertat de l’escala, essent substituïdes per nous llogaters, gairebé tots d’origen immigrat, i sense gaires recursos econòmics. La vella senyora, en canvi, seguia habitant l’entresol on havia nascut i on possiblement hi moriria. Ella, però, si que disposava d’uns certs recursos; entre d’altres, el rèdit  dels lloguers de la meitat dels pisos de l’escala. Rèdit que augmentava dia a dia donat que aprofitava cada canvi de llogater per apujar el preu de l’arrendament. Llegir més…

CONTES SUBURBIALS “El Cebeta”

creixen sols, com les cebes

creixen sols, com les cebes

El Cebeta havia nascut un tres de febrer. Me’n recordo perquè la seva mare, bona cristiana encara que el món l’hagués fet errar manta vegades (boi cada dia), s’havia presentat a la rectoria a mitja tarda amb un nadó ben abrigat perquè el cristianés, com deien al meu poble, que per atzars del destí era el mateix on havia nascut ella, cosa que la portava a fer-me especial confiança.

 

 ¾El pare no cal que se sàpiga ¾va insistir enretirant els bolquers per mostrar-me’l¾, l’important es que, en un cas de mala sort, l’animeta pugui anar-se’n al cel directe. Ell no en té cap culpa pobrissó!

I en la penombra recollida de la parròquia, amb la sola presència d’una amiga, el vam batejar. 

Llegir més…

SUBURBALIES (Pròsper i Màxim)

Des de fa força anys, diversos i prestigiosos crítics literaris, antropòlegs, folkloristes, etc. s’han dedicat a estudiar el fenomen de la llegenda urbana, del folkxerox universitari, a recopilar-ne temes i a treure’n peregrines o assenyades conclusions. També alguns literats, cineastes, i dramaturgs han utilitzat, per a les seves realitzacions, els “arguments” més coneguts d’aquesta mena de literatura. Altrament, aquest gènere oral (o si més no espècies força semblants a ell) no representa cap novetat en la tradició literària universal: a l’Odissea ja se’ns adverteix sobre arterosos passavolants disposats a contar històries de tota mena, sobretot episodis feliços per als oïdors i desgraciats per al mateix narrador, a fi de guanyar-se la bona voluntat de la parròquia que l’escolta.

Suburbalies [Pròsper i Màxim] contempla el pelegrinatge dels dos proscrits de la societat de consum per un mar de narracions d’aquest caràcter.

El Cep i la Nansa. Vilanova i la Geltrú. 1998

LLEGENDES URBANES i contes suburbials

Llegendes d’avui i de sempre.

La majoria dels protagonistes d’aquestes narracions pertanyen a les classes mitjanes de les grans ciutats, persones de les dites normals, i transmeten un missatge precís: alerta al que pot passar fora de casa, però alerta també al que amaga la propia casa (o la del veí), i sobretot atenció al desacostumat, a I’estrany. La por, doncs, la incommovible por humana a I’insòlit i excepcional és la real protagonista d’aquests contes.

 Editorial Marfil. Alcoi. 2000

Post Navigation