La Llegenda del Corpus

Àmbit 2: La Festa Vella. Plafó 4

Doncs vet aquí que cap el segle XI, el Concili de Letran decreta el Dogma sobre la Transsubstancio del cos de crist en la sagrada forma. Tot seguit van sorgir crítics que el negaven. Aleshores des de diversos llocs de la cristiandat van sorgir, en forma de miracle, esdeveniments que el corroboraren. Dos d’ells van esdevenir a la Mediterrània, un a la corona d’Aragó i un altre als Estats Pontificis, a Llutxent/Daroca, i a Bolsena/Orvieto.

El miracle del País Valencià/Aragó, va tenir lloc el 1239 durant una batallà contra les hosts del cabdill Al-Azrad, que des de les muntanyes de la Vall de Gallinera s’alça contra les conquestes de Jaume I reconquerint Xàtiva i altres poblacions.

Diu la llegenda que durant el setge al castell de Xiu, prop de Llutxent, el rector de S. Cristòfol de Daroca, població aragonesa, estava celebrant missa, i en el moment de la consagració aparegueren les tropes d’Al-Azrat. El capellà, prengué les hòsties i embolicant-les amb els Corporals (les estovalles de l’altar), les amagà sota una pedra. Resolta la batalla a favor dels cristians, en desembolicar-les s’adonaren que els Corporals eren tacats per la sang que havien supurat aquestes. Qui és quedaria els miraculosos Corporals que veien a demostrar la veritat del Dogma recentment declarat? Doncs ho decidiren posant-los damunt d’una mula i que aquesta es posés en marxa; allí on s’aturés, és quedarien els Corporals. I la Mula va anar a morir a Daroca, on encara avui es veneren.

L’altre miracle tingué lloc a Bolsena, al Laci, vora el llac del mateix nom. L’estiu de 1263, un frare de Bohèmia que peregrinava a Roma, va aturar-se a Bolsano per celebrar missa. Durant la celebració l’hòstia que sosté entre les mans es torna roja i degota sang. Espantat, l’embolica amb els Corporals i corre cap a la sagristia, pel camí unes gotes de sant cauen sobre unes pedres de l’altar. Amb les hòsties encara embolicades amb els Corporals corre cap a Orvieto, on resideix el papa, Urbà IV, amb la seva cort. Ho explica, i aquest, envia a Bolsano sant Tomàs d’Aquino i el Bisbe d’Orvieto que corroboren el miracle. Un any després d’aquests dos esdeveniments, el mateix Urbà IV, des d’Orvieto emet la butlla Transiturus de hoc mundi, amb la qual s’estén arreu de l’orbe cristià la festa del Corpus Cristi.

Curiositats. Els dos miracles van necessitats dues localitats perquè aquest es fes “efectiu: Llutxent/Daroca i Bolsano/Orvieto. També, a més dels Corporals per embolicar les hòsties, van necessitar-se el concurs de les pedres, unes per amagar les sagrades formes mentre durà la batalla, les altres per ser tacades per la sang.

Això quan el miracle del Corpus Cristi. Una altra cosa, i força més impressionant, van ser les espectaculars processons a que va donar peu el dogma de la transsubstancio.

 

 

Sponsored Post Learn from the experts: Create a successful blog with our brand new courseThe WordPress.com Blog

WordPress.com is excited to announce our newest offering: a course just for beginning bloggers where you’ll learn everything you need to know about blogging from the most trusted experts in the industry. We have helped millions of blogs get up and running, we know what works, and we want you to to know everything we know. This course provides all the fundamental skills and inspiration you need to get your blog started, an interactive community forum, and content updated annually.

Entre l’Albi i Vinaixa

Diu que diuen que al capvespre d’un divendres —un divendres com un altre—, per la carretereta que duu de l’Albi a Vinaixa —dues viles de les Garrigues, prop de Lleida—, entre terraplens d’oxidada terra vermella d’on sobresurten grans torms de pedra desgastats per segles d’erosió, circulaven dos cotxes a poca distància entre ells. El primer era un Volkswagen blanc conduït per una jove infermera; tornava de posar injeccions als culs d’uns quants avis de l’Albi. Darrera seu, a poca distància, el seguia un Fort Fiesta tripulat per dos homes de mitjana edat, representants de productes agraris. La nit, fosca i serrada com els collons d’un mico, només permetia veure els perfils del que queia dins els feixos de llum que projectaven els fars dels cotxes. Ja eren prop de Vinaixa, passat l’últim revolt abans d’entrar a la població, quan, dins la solitud nocturna, els tres viatgers, la dona de l’automòbil blanc i els homes del Fort Fiesta, pogueren sentir el prolongat xiulet d’un tren que s’apropava pel cantó de Montblanc; el xiulet arribava esmortit per la nocturna i humida atmosfera d’un estiu que ja s’allargava massa. Tan la infermera com l’altre conductor desacceleraren: coneixien que abans d’entrar a Vinaixa la carretera era tallada per un pas a nivell. Des d’un poc lluny, el primer vehicle intuí, més que advertí, com s’anaven abaixant les barreres i pitjà suaument el pedal del fre; el que el seguia féu la mateixa maniobra, acostant-se a poc a poc al cul del Volkswagen. Retallades dins la llum que projectaven els fanals dels automòbils, les barreres baixaven parsimoniosament. Cada una d’elles consistia en un tub d’uns tres metres per quinze centímetres de diàmetre, pintat a franges vermelles i  blanques. D’aquest canó en penjaven, cada trenta centímetres, un seguit de tires de cadeneta que, entre totes, sostenien un pesant passamà rectangular pintat de blanc. Collat al tub principal, al mig de cada barrera, un triangle fosforescent advertia del perill.

Sobtadament i sense que se n’haguessin pogut adonar, aparegué, pel seu darrera, una sorollosa motocicleta llençada a tota llet pel vial de l’esquerra. La conduïa una figura estrafolària: vestia pantalons de xandall, negres, el cos cobert només amb una samarreta de publicitat i el cap protegit amb un voluminós casc, segurament un casc de reglament. El motorista pretenia         —d’això van poder-se’n adonar els tres involuntaris espectadors— superar en velocitat el sistema automàtic del pas a nivell. Crepitant i llançat a tot gas dins l’ull de la foscor, passà com una exhalació. Degué aconseguir esquivar la primera barrera, distanciada uns metres dels rails, detall que els automobilistes advertiren pel crit de goig que els arribà. Després del formidable esclat de joia, ja no el sentiren més: en el silenci de la nit serrada només perceberen l’espetec de la moto com s’allunyava i anava decreixent fins que emmudí. Tot seguit passà el comboi ferroviari, un tren de mercaderies que, imposant, omplí el silenci de grinyols i cruixits de ferros turmentats.

S’alçaren les barreres i el Volkswagen partí… El Fort Fiesta no pogué seguir-lo perquè li fallà el motor. Però tot just els dos homes havien baixat del cotxe quan una brusca frenada seguida d’un crit esfereïdor els alertà que alguna cosa devia haver succeït a la dona del Volkswagen. S’afanyaren cap a l’altre cantó de les barreres en direcció als llum del cotxe, que, entravessat enmig de la carretera, il·luminava un embalum prop de la cuneta: un casc de motorista… El casc, tal com els assenyalà la dona, amb un incontenible tremolor, suquejava sang negra damunt l’asfalt, i contenia el cap del motorista… encara no se li havia esborrat dels llavis el somriure del primer triomf.

Carretera enllà, cavalcada pel cos escapçat, la moto encara havia fet més de dos-cents metres, fins que es decantà i s’ajagué, crepitant, enmig la via sostenint, cama ací cama allà, el jove cavaller decapitat.

 

 

La Carassa


En Guia secreta de Barcelona, Al-Borak, Madrid, 1974. Josep Maria Carandell, escriptor i autoritzat cronista de Barcelona, mort l’agost del 2002, conta que en els vells carrers de Barcelona hi podem trobar unes carasses, de pedra esculpides, situades en alguna cantonada, o sota algun balcó, o sobre alguna llinda de portal, les quals ─i segons la tradició─ indicaven antics bordells o cases de tolerància. Una de les més coneguda d’aquestes carasses de pedra, es troba a la cantonada dels carrers Mirallers i Vigatans; una altra entre els Carrers de les Mosques i Flassaders; una altra al carrer Mestres Casals i Martorell, i una altra, de barbuda, sota un balcó del carrer de les Panses. Però la “carassa” no viu només dins el costumari mundà i secret de la ciutat, viu també en el costumari folklòric. En l’imaginari popular també apareix el mateix terme per denominar uns objectes semblants en la forma, però no en significació i en l’ús. Josep Maria de Sagarra, en les Memòries, volum II, ens introdueix a aquesta figura quan escriu «…un professor seu [parla d’un docent] de la facultat de dret, duia unes barbes d’insòlita longitud, si fa no fa com aquella carota que penja de l’Orgue de la nostra seu…». Aquesta “carota” que penjava sota l’orgue de la Seu de Barcelona és, precisament, la Carassa, un element característic del vell folklore nadalenc barceloní. Conten alguns estudiosos actuals dels costumari ─Amadeu Carbó, Celebrem el Nadal. Morera. Barcelona 2016─, que antigament sota els orgues de les grans esglésies hi penjava un “cap de moro”, a la manera dels que sovint podem veure que tanquen les claus de volta dels vells edificis gòtics. Els dies del cicle nadalenc l’Església permetia als organistes d’interpretar música profana, les llicencies de Nadal, llicències que havia contingut altres divertiments més escandalosos que les expansions musicals profanes. Aquest mateix professional organista controlava un dispositiu que prement-lo accionava la boca de la “carassa”, que es badava i en sortien confits i caramels, llaminadures que la canalla, reunida en ocasió d’aquelles “llicències d’orgue”, arreplegava a estiracabells. Fins mitjans del segle XX, d’enginys d’aquesta mena se’n coneixen arreu de Catalunya. A Barcelona n’existien a la Seu, a Santa Maria del Mar i Sant Just (en aquest temple encara la conserven a la sagristia). A partir dels anys vuitanta del passat segle, els afectes de la “recuperació” i reinvenció del costumari tradicional, emprés per l’associacionisme popular i recolzat per la Casa de la Ciutat, ha fet augmentar en gran mesura el vell imaginari ciutadà, i ha convertit la Carassa en una mena de gegantò que des de la Casa dels Entremesos, a la plaça de les Beates, fan sortir pel centre de la ciutat els dies de Nadal. Aquests vell costum nadalenc també s’ha reemprés a Vilanova i la Geltrú, on els dies 25 de desembre i 1 de gener, la Carassa (o enginy anàleg) fa rajar caramels sobre la canalla reunida. A Girona, a la plaça de la catedral, en un cafè que avui ja no duu aquest nom, jo hi havia vist la vella carassa catedralícia o això van dir-me que era.
Potser alguna llunyana i caricaturitzada reminiscència poden tenir aquestes carasses, que se la fa accionar, i obren la boca traient llaminadures…amb els fabulosos i llegendari caps parlants, el famós Mafomet del templers, per posar un exemple conegut; o el cap d’Orfeu, que seguí cantant quan va quedar-se sense cos; o altres celafors famosos, com sant Denís, apòstol de les Gàl·lies; o Santa Winifreda, a la qual van poder enganxar-li una altra vegada, i seguí resant i portant la vida virginal que l’havia distingida; i el trobador Bertran de Born, a qui Dant castiga fent-lo comparèixer amb el cap a les mans pel pecat d’enfrontar Enric Plantagenet i els seus fills. L’extravagant novel·lista Joan Perucho, en la seva novel·la, la Guerra de la Contxitnxina, ens presenta un d’aquests caps parlants, el magtatangal, que, a més a més, actua d’espia a favor d’un cabalístic protagonista, Alfred Darnell, ric comerciant català que és enviat a aquesta remota possessió colonial espanyola (l’actual Vietnam), precisament amb aquesta missió, espiar i desbaratar les maniobres dels naturals.

El Cagaelàstics

Proverbial i depriment protagonista de la paremiologia catalana que il·lustra un mal final: «faràs la fi del cagaelàstics!,  es diu. Del malaurat personatge que pogués donar peu a l’adagi no se’n conserva memòria, però en tot cas sí que hi ha referències de com va poder ser aquesta fi: a Baix-a-mar de Vilanova i la Geltrú hom ha sentit dir que el tal individu va acabar «de cara a la paret i el cul ple de mosques». La literatura castellana coneix una possible sinonímia per aquest renom o malnom, el Cagalasollas, que Diego Torres Villaroel menciona en un dels seus Kalendarios: Los Ciegos de Madrid. Pronostico que sirvió en el año 1732, editat, junt amb altres notables apuntaments de xacares, novenes, sonets xarons i entremesos, en un Recitarios astrologico y alquimico,   preparat per José Manuel Valles, Editora Nacional. Madrid, 1977. Pel luxe i casticisme del vocabulari d’aquests autors del segle XVIII, m’aturo a transcriure una conversa sostinguda entre l’heterodox metge i astròleg, i una delegació dels tals Ciegos de Madrid on aquests li preguen que torni a publicar els seus pronòstics, labor que el reconegut piscator pretenia abandonar (ho anoto sense atrevir-me a traduir): Mis compañeros ─«dixo el buen Mocorroño─ como el esteuto barruntan el aquel que tiene el señor Torres por los ciegos, se atreven a pedirle una petición; y yo vengo en persona de toda la gente de Garrote a meter en empeño para sacarla a su mercé la palabra; diz que su mercé no quiere hogaño dar a la Emprenta su almanaque, por yo no se qué cancamurria que tiene con los pronostiqueros. Los probes están con este Judío y si su mercé se las tiene tiesas bien nos podemos ir a buscar la cagada de lagarto por esos andurriales. Lo que se ruge por Madril acudió la vieja es que su mercé tiene la tirria con tantos boloños que quieren meter su hocico en boñiga, como si el hacer kalendarios juera escribanear a troche y a moche, ha salga pato o gallareta.

Ahora mismo, feo Mocorronño respondi yo estaba confirmándome en la resolución de no escribir más almanaques: porque ya se han criado tantos astrólogos que ni a mí, ni a los ciegos les puede tener cuenta lo que yo escriba…» (Sic). Finalment, però, Torres Villaroel, accedí a escriure, per un any més, els seus almanac per a cantar els cecs de Madrid.

Ja entrat el segle XX, el terme apareix en un poema satíric anònim per exemplaritzar  la fi del dictador espanyol Francisco Franco (de mala memòria):

Vint de novembre gloriós

S’ha acabat el gran merdós.

I aquests són els quatre fàstics

De la fi del cagaelàstics.

El Baldanders

Rellegeixo El “Libro de los seres imaginarios” de Jorge Luís Borges i Margarita Guerrero, publicat per primera vegada l’any 1957 a Mèxic pel Fondo de Cultura econòmica, benemèrita (aquesta sí) editorial que, durant la dictadura franquista, forní bona lectura als espanyols. M’agrada aquest llibre, tant poc literàriament justificat, vull dir que es podria dir que més que a una obra literària hom té a les mans una mena vademècum sobre la matèria: els monstres que la fantasia de l’home a fet habitar en el seu onirisme més extremat. Entre les bubotes i altres pardinots del llibre, me’n crida l’atenció  una, el Baldanders. J.L. Borges i Margarita Guerrero l’extreuen d’un inexistent llibre VI de la excepcional novel·la de H.J.Ch. Von Grimmelshausen, Simplicius  Simplíssimus. El Baldanders ─comenten─ podia adoptar qualsevol forma, i per aquesta raó en alguna gravat antic hom l’ha imaginat amb rostre de sàtir, orelles com ales, cos humà damunt de potes d’animal, una acabada en peülla de cabra i l’altra amb un peu palmejat, cua de peix i ales de gran au; sota les potes s’hi veuen un reguitzell de carotes teatrals. Però, en fi, el fet de que Grimmelshausen ─a despit de les expectatives que segles a venir hi depositarien Borges i Guerrero─ desistís de redactar un últim llibre, en el qual ens n’hauria contat les desventures, fa que avui no tinguem altra documentació d’aquesta bubota més que el gravat amb el qual va estampar-se a la portada de la primer edició del seu Simplicius Simplíssimus. Llàstima.

El comte Arnau

Els tres poetes que podien fer-ho, Verdaguer, Maragall, Sagarra, han cantat un dels gran herois (potser caldria dir-ne antiheroi?) de ficció de l’èpica catalana ─per no dir el principal. Només un d’ells, però, es fixarà i ressaltarà la qüestió pecuniariosocial del mite, entre les altres. Joan Maragall recorda, i subratlla, que la vella cançó recollida per Milà i Fontanals, en la que es retreu al comte ─entre altres oprobis─ el seu procedir inic i pervers, fa memòria a l’ànima del damnat que el càstig etern també se l’ha merescut per mesquí, per les execrables detraccions els seus treballadors en la construcció de l’escala roquera al santuari de Mogrony .

«On teniu ne teniu els mossos, muller lleial?

A on ne teniu els mossos, viudeta igual?

Fa cantar l’anònim trobador al comte.

»An el llit són que reposen, comte l’Arnau,

an el llit són que reposen, valga’m déu, val.

Assevera a la comtessa.

Pagueu-los bé la soldada, muller lleial,

pagueu-los bé la soldada, viudeta igual.

L’ha instrueix el condemnat.

Tant prest com l’hauran guanyada, Comte l’Arnau.

Tant prest com l’hauran guanyada, valga’m déu val.»

Verdaguer i Sagarra,  el primer potser dut pel temperament místic que se li suposa, ─i en ser originari del patriarcal i conservador món d’a pagès, poc donat a especulacions socials─, i l’altre per la seva reconeguda avinentesa amb la moral burgesa, cínic i poc donat a escoltar reivindicacions que no fossin les que afecten a la seva classe, no van donar cap importància al remordiment del comte per les sostraccions antisocials. Van interessar-los més, al primer les èpiques enormitats blasfemes i sacrílegues; i a Sagarra les magnificències de l’heroica aristocràcia del punit. Només Maragall, l’humanista, el que va reaccionar contra la cruel i injusta repressió dels amotinats de  la Setmana Tràgica de l’any 1909 va advertir aquell particular, aquell pecat pel qual la èpica antiga també condemnava el comte a l’infern de vagar eternament en perill de socarrar-se damunt el diabòlic cavall igni.

«A on vos han donat posada,—valga-m Déu val?»

Insisteix la ingènua muller, per boca del trobador.

»—A l’infern me l’han donada,—muller lleial;

a l’infern me l’han donada,—viudeta igual.

—Per què allí us-e l’han donada,—comte l’Arnau    

Per què allí us-e l’han donada,—valga-m Deu val?

—“Per soldades mal pagades”,—muller lleial,

i donzelles deshonrades,—viudeta igual.»

Ha de reconèixer, finalment, el bandarra i detractor comte.

També el més lúcid Pla ─el dels anys cinquanta─ va intervenir en la qüestió sobre mites del caràcter nacional. No pas recreant-lo, ni versejant (cap de les dues coses no sembla que se li donaven) però sí en la denúncia de mala pràctica de «les soldades mal pagades». En l’obra ‘Fer-se totes les il·lusions possibles’, Pla sustenta, que aquest mal costum (perquè ja hem vist que la mala pràctica havia esdevingut costum, i venia de lluny), que ell subscriu com «pagar els jornals mínims» o «no pagar totes les hores treballades» a la classe obrera, com aquest mal costum «va esdevenir el gran pacte de la burgesia catalana amb el franquisme». Però sustenta també que, a la llarga, aquest hàbit deshonest va fer que els treballadors industrials mal pagats (que ja no eren aquells pagesos medievals fatalistes i venjatius), s’havien hagut d’organitzar per sobreviure, i fou aquesta pràctica, la d’organitzar-se autònomament, qui finalment aconseguí derrotar la dictadura. Bé, això sustenta Pla en el llibre citat, però d’aquesta d’última asseveració només en secunda la meitat, fins allà on diu «s’havien hagut d’organitzar». La conseqüència posterior d’aquesta “organització”, és collita mena. Perquè Pla ja no va poder veure la marxa de l’Assemblea de Catalunya, ni l’aconseguiment d’unes certes llibertats socials, i el final de la dictadura ─tampoc no va poder veure el miracle dels «Parturient montes, nascetur ridiculus mus», més coneguda com Constitució del 78, que hagués estat bonic escoltar-ne l’opinió.

L’ase ronyós de la cua tallada

Va ser, aquest, un ruc molt cèlebre i celebrat, què el segle XIV, en un bosc on les bèsties posseïen la capacitat de conversar, i regir-se i tot; participà d’una notable discussió amb un dels més doctes i erudits religiosos del vell regne de Mallorques, fra Anselm Turmeda. Tot s’esdevingué quan aquest savi doctor un dia va trobar-se enmig d’un conclau d’aquests animals prodigiosos, els quals en ocasió del decés del seu rei, el lleó, i a efecte de succeir-lo, s’havien reunit en assemblea per elegir-ne un de nou. Tal honor va caure en el Senyor Lleó de la llarga cua, fill d’un cosí germà del difunt. Condormit fra Anselm sota d’un robust perelloner, va ser descobert i denunciat per la llebre, i requerint la majoria d’animals la mort immediata de l’humà per l’inacceptable intromissió, la magnanimitat del nou rei decidí atorgar-li el dret a la defensa. Per aquesta missió va ser triat com a fiscal acusador el Noble Ase ronyós de la cua tallada, el qual se’n sortí admirablement de l’encàrrec. Heus aquí, però, que quant, per efecte del tall d’una esmolada espasa, el cos del religiós era a una passa de ser-ne desvinculat del cap, va poder sortir-se’n amb la indigna però eficaç argúcia d’argumentar sobre la preeminència de l’homo, en l’escala d’uns suspectes valors andròlatres, per part del creador.

L’enigma de la faula, però, rau en saber què o qui inspirà el franciscà Turmeda, home d’insòlites lectures ─narrador i alhora protagonista principal de l’extravagant narració─ a prendre l’Ase ronyós de la cua tallada per inclement fiscal dels seus tràfecs? ¿Va ser una mera i general animositat pels juristes, als quals assimilava a la figura de l’ase? O van participar-hi altres raons més exòtiques, com suggereix Juan G. Atienza en «Guia de los heterodoxos espanyoles» ¿apuntant un propòsit de redacció críptica dedicada a la lectura dels últims moriscos de la Catalunya Nova? Podrien haver estat novel·lesques lectures artúriques les què inspiraren el frare, ¿imaginant un ruc poderós, carregat de raons contra els bípedes, a la mena de l’ofès rei Marc de Cornualla traït per l’heroi Tristany, exemple de cuguç ─el rei─ dels contes celtes, a qui males veus atribuïen orelles d’ase com a premi a la dita cugucia?

L’astúcia del nedador de Cunit o la presa del castell de Calafell

Conten que de tots els castells de la comarca el de Calafell va ser l’últim i el més difícil de conquerir. Era notícia que aquesta vigorosa resistència es devia a que fins dalt de la fortalesa hi arribava un túnel secret que venia a sortir molt a prop de la mar, a l’indret que avui anomenem les Teixoneres, allí on unes vetustes parets mig amagades entre la exuberant vegetació, indicaven que feia molts anys hi havia hagut una antiga població. Per aquest túnel, els habitants del castell, s’aprovisionaven d’aigua i tota mena d’aliments que per mar, i de nit, els hi feien arribar des de Tamarit i Altafulla.

Tan admirable era la experiència castrense del valí i dels defensors del castell i tan eficaç la seva resistència, i tant desitjaven la seva presa els guerrers establerts més enllà de Cubelles, que el capitost d’ells va prometre una gran recompensa a qualsevol que li facilités l’entrada a la fortalesa o li portés el cap del valí del castell. Però els dies passaven i ningú podia satisfer aquell desig. I encara que més de quatre aventurers van atrevir-se ─i van perdre-hi la vida─ procurant sorprendre de nit l’aprovisionament d’aliments que des dels castells veïns feien arribar per mar i a través del llarg túnel de les Teixoneres, tot va ser de bades; la mateixa obscuritat de la nit i la fragositat del terreny on desembarcaven les naus, així com el desconeixement del dia i el moment en que tenien lloc els desembarcaments feia extremadament difícil de sorprendre’ls, i encara més de sortir-ne victoriosos en l’emboscada.

Vet aquí, però, que vora una llacuna salinosa de l’esglesiola que els homes de Cubelles havien construït i dedicat a sant Cristòfol, el sant gegant que havia estat guerrer i barquer abans que sant, vora aquesta llacuna hi havia alçat la seva barraca de canyes i fang un fornit rodamón que feia dir-se Garneu, i que vivia un poc de la pesca de llisses i anguiles dels estanys salabrosos i un altre poc de tot allò que li servís per fer bullir l’olla. L’individu, malcarat i taciturn, vivia ben apartat de tothom. Però un dia que s’havia arribat al castell de Cubelles per vendre el producte de la seva pesca: quatre grasses llisses llobarreres i mitja dotzena de llenegadisses anguiles, va assabentar-se de la recompensa oferta del senyor del castell. Cavil·lava Garneu, en conèixer la novetat, que ell poc que podria facilitar l’entrada al castell a les hosts cristianes, i poc que li serviria de res a ell tot sol de sorprendre les naus que avituallaven el castell a través del túnel de les Teixoneres, però en canvi si que era possible que pogués portar-li el cap del valí al carlà del castell de Cubelles. El rodamón, nedador admirable i de gran resistència. En algunes dels seus vagabundejos per la llarga platja que s’estén pel litoral penedesenc, s’havia trobat, d’amagat, i alguna vegada, amb la cort del valí de Calafell, el qual era molt afeccionat als banys de mar, sobretot a l’hora foscant del vespre, quan el sol queia per ponent. Així que el rodamón, atrevit com era, i no tenint-hi res a perdre, sinó la miserable existència, i tenint-ho tot per guanyar, va decidir usar de les seves experiències deambuladores i guanyar la recompensa que oferien pel cap del valí. Arribà una nit de lluna en quart minvant, amb poca claror lunar, una nit com les que agradava al valí per els seus banys de mar. Efectivament, ell i la seva cort, a través d’aquell conducte secret que els duia fins la platja, estaven solaçant-se xipollejant entre les manses ones que besaven la sorra. Garneu, va apropar-se a la comitiva disfressat de dona. La guàrdia, amatent, va detenir-lo de seguit que van veure’l. Però el valí, home sensual i faldiller, en saber que era una dona, va voler que la deixessin arribar fins ell. En la mitja llum del quart lunar, els vestits femenins del pòtol, ben plantat com era, feia bon efecte, així que el valí, sense rumiar-s’ho gens estengué els braços per abraçar-la, deixant tot el cos descobert. Descuit que Garneu aprofità per clavar-li una llarga i fatal daga al cor. I sense esperar cap reacció, saltà a l’aigua capbussant-se entre les onades, nedant mar enfora amb tanta destresa que cap dels guàrdies pogué ni tant sols acostar-s’hi. Perplexos i desconcertats per la prestesa en que s’esdevingué l’atac i malfiant-se que aquest no formés part d’una emboscada, tota la cort, esparverada, fugí cap el túnel, deixant al mort abandonat a la riba, ocasió que aprofità l’assassí  per sortir de l’aigua, tallar el cap al valí i amb la testa penjada a la cintura tornà a la mar, pels camins de la qual s’arribà a la barraca de canyes de Cunit. L’endemà va portar el seu trofeu al castell de Cubelles, on va ser recompensat. I així, mort el valí, i sense cabdill que els dirigís, el castell de Calafell va poder ser pres per les host cristianes, que ja abans havien pres els altres castells del Penedès.

Com van fer-se les muntanyes del Montmell

Per si us interessa: tots aquells contes i llegendes situats en el territori del Penedès històric (del Llobregat al Gaià), els he aplegat en un sol volum que apareixerà el mes de juliol.

Ara fa molts anys, quan la terra era encara tota plana i cap muntanya interrompia la mirada ni s’alçava contra l’horitzó, en aquesta terra on ara vivim nosaltres hi vivien dues tribus de gegants, els Uns i els Altres. Els Uns, ells mateixos s’anomenaven Uns, els Altres ells mateixos també s’anomenaven Uns, i ambdues tribus, als demès, els anomenaven Altres, i com que a una tribu tercera li era difícil de saber quins eren els Uns i quins eren els Altres, a tots plegats, Uns i Altres, els anomenaven els de Més Amunt. Nosaltres, però, per a aquesta història, si que identificarem ben bé, els Uns i els Altres. Els Uns tenien les seves barraques de branques i canyes entre maresmes, prop d’on avui s’alça la vila del Vendrell; els Altres vivien en una gran cova sota terra prop on avui hi ha la Juncosa. Els Uns, que vivien entre les maresmes de Calders, eren majorment vegetarians i s’alimentaven de les herbes, rels i fruites que recol·lectaven vora els estanys i rierols del voltant d’on vivien, també s’alimentaven amb cloïsses i altres mol·luscs de la vora del mar. Els Altres eren caçadors, col·locaven paranys i empaitaven els animals per fer-los caure a les trampes. Uns i altres vivien en relativa pau, però llur natura de gegants, jactanciosa i busca-raons, feia que de tant en tant les dues tribus entressin en pugna per una cosa o altra. De l’ultima vegada que van entrar en competència en va sorgir aquesta llegenda. Resulta que els engolidors de carn, com que aquesta no es pot menjar crua, havien construït una caldera gegantina, on la bullien per cruspir-se-la cuita. Aquella preciosa i enorme caldera era l’enveja de  la tribu dels Uns què calculava que amb aquell colossal atuell podrien guardar-hi tota l’aigua per a beure que necessitaven per un dia sencer, sense haver d’anar fins la vora de les llacunes cada vegada que tenien set. Va arribar un dia que els de la tribu de les maresmes de Calders van atrevir-se a dur a terme el furt de la caldera dels gegant de la cova de la Juncosa, i envalentits van decidir d’apoderar-se’n. I dit i fet, a la nit, emparats en la foscor, sense fer soroll, cosa molt difícil entre gegants, perquè son avalotadors i barroers de mena, van arribar-se fins la vora de la cova  i van apoderar-se de la caldera. Se la van endur, però els Altres, que com a bons gegants tenien el són dur, finalment van adonar-se de la sorollada i tant ràpidament com pogueren van sortir en persecució dels Uns. Aquest, en veure’s perseguits pels Altres i fent-se cabal que finalment els aconseguirien i els tornarien a prendre la caldera, decidiren que ja que no podia ser per a ells, tampoc seria per a ningú més: van decidir amagar-la sota terra. Van començar a apilonar i apilonar terra damunt de la caldera, terra i més terra amb les seves manasses de gegants, que a cada grapada que en treien n’hi hauria per cobrir el que avui és el campanar del Vendrell.  I quan els Altres van atrapar-los, la caldera ja era ben enterrada, i tant enterrada que d’aquell munt de terra apilada que ara impedia veure el final de l’horitzó, van dir-ne muntanya. I a aquesta muntanya van anomenar-la el Montmell que vol dir muntanya pelada, perquè va passar molt de temps abans que hi naixessin arbres al damunt seu. I el Montmell va ser la primera muntanya del Penedès. Això va ser en l’època que els gegants poblaven la terra.

El falcó de Mir Geribert

falco-2Mir Geribert, senyor d’Olèrdola, havia perdut un falcó molt bell i ben ensinistrat amb el qual sortia a caçar per entre les penyes d’Olerdola i Viladellops. Un dia, però, durant una batuda de caça pel delta del Llobregat, la magnifica au havia errat el camí i va perdre’s entre les espesses pinedes de la plana humida. Mes com que allò que un perd, un altre s’ho troba, vet aquí que el preciós falcó va anar a parar a les mans d’Ermengol, comte d’Urgell, que se l’endugué al seu hostatge de Barcelona. No va tardar gaire en conèixer-se la notícia del parador del bell falcó, i sense perdre temps, i amb la seva habitual intemperància, Mir Geribert exigí, que li fos tornat sense més dilacions. A aquest requeriment s’hi negà Ermengol, sense que abans hi hagués per entremig una recompensa per les despeses que li havien ocasionat mantenir l’au, i encara per les molèsties causades. Ofès per la reticència del comte urgelità  i encara més per la impertinència d’exigir recompensa per suposades molèsties causades, van creuar-se greus acusacions entre els dos nobles i esclataren hostilitats. Primer van ser lletres de batalla, que no resolgueren el cas ja que mai arribaren a posar-se d’acord en quin camp neutral trobar-se per batallar a ultrança, i després cartells de deseiximent que pertorbaren la terra.

S’esdevingué per aquelles dates que el comte Ramon Berenguer I va tenir corts a Barcelona i, quan ja estaven aplegats, el sobirà va voler saber si ja hi eren tots els qui havien de ser-hi, i Ermengol, el mateix que posseïa el falcó de Mir Geribert, va contestar que només hi faltava el Senyor d’Olèrdola, però que per un sol home, per principal que fos, no calia estar-se de tenir corts. L’assemblea comtal va principiar, i un cop començada arribà  Mir, el qual en entrar al palau, veient que no l’havien esperat, va restar en suspens, però, sense donar-hi més importància, i en la creença que havia estat el comte de Barcelona qui havia pres la decisió de no esperar-se, va asseure’s a l’escó que li corresponia. Vet aquí però, que el cavaller del seu costat, fent-se l’amic, o potser amb malícia, va advertir-lo de la intervenció del comte d’Urgell. Aquesta descortesia envers ell, duta a terme pel mateix que li retenia el falcó perdut, va omplir-li el cor de ressentiment.

Finides les corts, tots els convocats tornaren als seus territoris. Mir Geribert, decidit a prendre venjança per la doble ofensa rebuda, va posar-se a l’aguait al coll de Begues, per on havia de passar l’ofensor. I dit i fet, quan Ermengol, amb poc seguici, prenent el camí de Vilafranca. travessava aquest coll, un escamot conduït per Mir Geribert va sorprendre’l i se’l va endur pres a la torre que el d’Olerdola posseïa damunt les muntanyes de Gavà. Un cop allí Mir va preguntar a l’urgelità que en faria, si aquella humil torre fos seva, i aquest, desprevingut, sense advertir quina intenció podia tenir la pregunta del segrestador, va respondre que l’obraria «de tal manera que la transformaria en castell ben fort, perquè un lloc com aquell havia de ser inexpugnable, mentre els assetjats tinguessin vianda per menjar i aigua per beure». Dites aquestes imprudents paraules, Mir Geribert respongué: «Doncs d’aquesta humil però alta torre de l’Eramprunyà vos no n’eixireu fins que aquest castell fort sigui acabat a compte vostre»

I el comte d’Urgell, adonant-se de la greu situació en que es trobava, presoner de Mir i sense que el pogués auxiliar ningú altre, va decidir que no tindria altre remei que costejar l’obra de la fortalesa tal com Mir havia dictat. I va ser d’aquesta manera que el castell de l’Eramprunyà va ser fet construir pel  comte d’Urgell, a causa de la seva imprudent contumàcia en no voler tornar el falcó de Mir Geribert al seu amo, i provocar l’obertura de les corts comtals sense un dels seus membres. I encara es conta d’Ermengol d’Urgell que, «cant lo castell fou obrat,» Mir Geribert «lleixa’l anar».