Bienve Moya

el meu blog de camp

Els dos pins del Padroell

pi grosBaucis i Beucis eren bessons, un era mascle i l’altre femella. Els dos eren fills d’a pagès i quan van morir els pares, ells van continuar treballant a l’heretat paterna. Els dos germans, molt ben avingut, des de menuts no havien tingut mai gaire tractes amb els veïns. Vivien a l’interior, en una cabana a la vora d’un remorós torrent que baixava de les properes muntanyes. Els pares, gent suspicaç i pietosa, els hi havia explicat que la gent de la contrada, sobretot els que vivien a ran de mar, no eren gaire de fiar, descendents de mercenaris i pirates que al fer-se vells i sentir-se sense ànim per l’aventura es refugiaven a les cales i rades que cenyien la mar, d’on procedien.

Un dia, de matí, del cantó de la gran aigua aparegueren uns castells de núvols, negres com el dimoni i prenyats de malaventures. La gran tempesta no va fer-se esperar gaire i del cel caigué sobre els homes i les collites un aigualós torrent, i unes pedres grosses com ous de colom destrossaren els sembrats. Va passar un dia, però el temporal no amainava; la terra estava tant amarada que arreu era una pèlag per on si gosaves caminar-hi t’hi enfonsaves fins a mitja cama. Va passar un segon dia i la tempesta no cedia. Els llamps encenien el cel i els trons ressonaven amb mil ecos per les canals de les muntanyes. Arribà un tercer dia i la gropada no afluixava. Quan ja deuria ser migdia, encara que la fosca no permetia de saber-ho, van trucar a la cabana, de primer, els dos germans van pensar que aquells cops deurien ser produïts per alguna cosa que portava el vent i que havien colpejat la porta. Però els mateixos cops van produir-se al cap de poca estona, aleshores Baucis va anar a obrir. Dos captaires, xops de dalt a baix com peixos acabats de sortir de la mar, demanaven poder aixoplugar-se; venien del pla on havien sol·licitat hostalatge, però ningú, amb l’excusa de la tempesta els hi havia volgut obrir la porta. Els dos germans, no se n’estranyaren de l’inhumà comportament del seus conveïns i van convidar-los a passar, proporcionar-los-hi calor i roba seca. Els dos captaires, agraïren molt la generositat i se’n feren creus del comportament tant poc caritatiu dels habitants de la plana, assegurant que una conducta tant inhospitalària es mereixia un bell càstig, cosa en la qual van estar-ne d’acord tant Baucis com Beucis. El temporal encara va durar dos dies més, i encara n’hauria de durar molts més. Al quart dia la borrascada havia fet molt de mal; teulades esbotzades, tancats i arbres arrencats de soca rel, sembrats esbarriats, basses inundades i sobreeixides… tot era una malvestat. Però el matí d’aquell quart dia, a poqueta llum, el sol va treure el nas pel damunt d’un núvol roig, i els dos captaires van sortir a consultar el cel. Una immensa i negra nuvolada s’anava aplegant damunt la mar. Aleshores, amb gran amoïnament, els dos captaires apressaren els germans que aprofitant la calma apleguessin allò que més apreciaven del què tenien i fugissin a la muntanya més alta, perquè el cel, amb aquella treva, els anunciava el daltabaix que s’apropava. Els germans, en un primer moment, escèptics, no sabien com prendre’s l’advertència dels captaires, però veient com anaven amuntegant-se torres i castells de núvols negres com el sutge damunt la ratlla de la mar, finalment optaren per fer cas a l’admonició. Va caure la llòbrega nit damunt la terra, i el sol no va aparèixer quan arribà el matí. La mar, del color del plom no es distingia del cel, un cel pesant, intimidador. Finalment va esclatar amb fúria salvatge la catastròfica tempestat: un dia rere l’altre el cel abocà damunt la terra tot els seus horrors. Finalment, exsangüe, les altures van donar fi a la seva ràbia. La comarca quedava erma, les rierades s’ho havien endut tot, cases, arbres i tota cosa que s’alcés més d’un pam sobre el nivell de terra. Els dos germans van baixar de la muntanya, i allí mateix on antany s’havia alçat la cabana, allí mateix van construir un temple de pedra sobre pedra, que recordés per sempre l’advertència dels dos captaires.

Els segles van passar a poc a poc, però tenaços. Els dos germans, Baucis i Beucis van fer-se vells i van morir, i sense que ningú sabés donar-ne compte, al costat mateix del temple van nàixer dos pins pinyers. El temps, inexorable, va passar pel damunt de milers de vides, i també passà per damunt les pedres del temple, que poc a poc va anar-se enrunant fins què cap home ja sabia què era ni què havien contingut aquelles runes; l’únic que sabien és que vora aquells rocs s’alçaven dos magnífics pins pinyoners, dels quals un va morir al cap d’un temps. Però l’altre, avui, continua ferm i gentil plantat vora el torrent del Padroell, esperant, quan arribi l’hora, reunir-se amb la seva germana, que fa segles va partir.

 

El Llop Blanc de la Llacuna

llop blancEn altre temps, quan les majestuoses alzines cobrien quasi tot el Penedès i els homes només ocupàvem una part de la terra al voltant dels pobles i els camps que cultivàvem, a la selvàtica serra d’Ancosa, els habitants de La Llacuna, poblet als peus del castell de Vilademàger, vivien aterrits sense atrevir-se d’anar més enllà dels seus camps, i encara en colla, mai d’un en un. I no cal dir a la nit; la nit de la Llacuna esdevenia un cementiri amb els carrers deserts de tota vida. Els cancells de les portes defensats amb tres baldes i els finestrons protegits per travessers. I si els carrers era foscos com una tomba, els interiors no eren gaire més il·luminats, tot just un quinqué o una llàntia d’oli per veure de posar-se el sopar a la boca, res més, no fos que la llum delatés la presencia de persones. I aquell pànic atordidor, aquella angúnia, a què es devia? Emboscat pels ominosos i feréstecs boscos de la Serra d’Ancosa, udolant a la lluna i a l’aigua estancada, corria per l’aspriva serra el llop Blanc, un gorguí engendrat a l’infern, sorgit entre els homes per recordar-los que, per molt que ells hi facin, la natura sempre se’n surt i sempre se’n sortirà, trobant la manera de capolar la desmesura i perversitat humana. Feia molt de temps que els vilatans vivien amb l’ai al cor, esporuguits per la procel·losa presència de la bèstia, a la qual mai ningú que l’hagués vist de cara pogué tornar per explicar-ho, puix que de l’assalt del monstre ningú en sortia estalvi. El nom de blanc li venia de la seva presència fugissera i esborronadora, tenyida pel clar de lluna. En pocs anys la bèstia havia exhaurit ramats, devorant o esventrant més d’un corpulent bou, cavall o mula atrevida. Altrament, de feia poc, la fera havia mort i devorat totalment un parell d’infants que robà de la vora de sa mare, quan aquesta imprudentment baixà fins el toll en cerca d’aigua neta. I la basarda va estendre’s encara més entre els llacunencs perquè els més vells deien, alarmats, que un cop la bèstia havia provat la carn de l’home, se n’enllepolia, i que ara no cessaria d’enrondar les cases en espera d’un altre descuit. I vet aquí que la població ja no sabia com enfrontar aquell horror, i ja començaven a circular rumors que caldria deixar l’indret i traslladar-se a un altre de menys aspriu, abandonant el poble fins que la fera fos morta o ella abandonés les serres. Però vet aquí que arribà un dia de Festa Major, el sol brillà i tota la població, i per unes hores, va optar per traure’s del damunt les sotsobres i mal averanys. En finar la festa, els músics que l’havien amenitzat, residents a Santa Coloma, havien de tornar a casa a les hores altes. Pel camí, cansats com estaven i valents com eren, decidiren fer nit a la font de la Brufaganya, aixoplugant-se sota la capelleta que empara els brocs de la miraculosa font. Fet un frugal refrigeri amb quatre ganyips que havien aconseguit de les mestresses més rumboses, decidiren donar repòs al cos i a la ment, ajaient-se sobre els pedrissos, De sobte, per entre els mil·lenaris roures que protegeixen la deu d’aigua, aparegué la bèstia, el llop Blanc. L’imposant gorguí, silenciós com la lluna que l’acompanyava, arraconà els homes contra el marge de la font, aterrint-los amb la paorosa gorja i desafiant-los amb la brillantor dels sinistres ulls. Tots d’ells, veient tant  a prop l’atroç mort, agenollats, imploraren l’ajuda del sant qui havia fet brollar la font per assedegar els seus perseguidors. Només un d’ells, el violinista, que era cec, tingué l’enteresa de resistir-se al mal fat: prengué l’arquet i feu sonar una melodia que va aprendre de sa mare quan l’acotxava. I tot va ser escampar-se la malenconiosa música, com el reculà de la bèstia; reculà, reculà fins que amb esgarrifosos udols va perdre’s dins l’obscur alzinar. I des de llavors, ni a La Llacuna ni en cap altre lloc, mai més s’ha tingut notícia del llop Blanc..

 

 

 

La Reina de Cantallops

cantallopsDiuen que cap allà l’any de la picor, una nit d’aterridora tempesta de llamps i trons, que semblava haver d’esberlar les roques de la muntanya, en un hostal vora el camí ral penedesenc, molt pobre i apartat, va haver de fer-hi nit l’ostentós seguici d’una reina. De quin país sobre el qual regnava i n’era reina, o ni tan sols del nom d’ella, no n’ha quedat memòria. Com que l’hostal s’alçava en indret autènticament migrat i abrupte entre les muntanyes de l’Ordal, la reina i tota la reial escorta van haver d’instal·lar-se com pogueren a les rònegues i escasses dependències de la posta. La sobirana, de gest adust i malcarat, molt contrariada per la comminació del cel, va haver de fer-ho en l’única cambra apartada que disposava l’establiment, la habitació familiar de l’hostaler i la seva prole. Més enllà d’aquesta, l’altra única dependència era sala on es cuinava, es menjava i s’hi resguardaven els escadussers clients que passaven per l’indret. La resta del seguici, la guàrdia i servents, van haver de fer-se lloc, entre saques velles i paques de fenc i palla, allí on pogueren i sota els diversos tancats i pallisses de coberta estantissa i foradada, del misèrrim edifici. I amb aquells mateixos desolats espais, aptes per a les escasses bèsties de la casa, van haver de conformar-se la resta dels viatgers que en aquell dia atziac i tempestuós es trobaren en la mateixa circumstància que el seguici reial. La Reina, acostumada a la cambra del seu ben parat palau, ajaguda en humil jaç ajustat amb tota mena d’abrigalls proporcionats pels nobles que l’acompanyaven, no va poder descansar en cap moment: tomba i retomba sense trobar un minut de descans. Però, a part de la incomoditat del parament nocturn, allò que verament la tingué tota la nit desvetllada van ser els esgarrifosos udols dels llops de les muntanyes properes: un sinistre esvalot que omplia d’aprensió i de basarda i la vetlla de la dama.

A l’alba, just quan els primers raigs de sol van escampar la foscor de la tenebrosa nit, quan amb l’ajuda de les complimentoses dames del seu servei, aconseguí llevar-se i fer-se la toaleta, el  primer que féu, en baixar a la sala comuna on ja l’esperava la cort de servents i guàrdies, més el complimentós i sufocat hostaler i la seva dona, amb una caldera de brou al qual hi havien  anat a parar les dues úniques gallines del corral de l’hostal, va ser voler conèixer, amb desdenyós posat i manifest mal humor, el nom d’aquell tant feréstec paratge on no havia pogut tancar els ulls per descansar-los, ja fos per la declarada inoportunitat del cel, però sobretot per la manifesta mala voluntat dels llops de la muntanya, els quals, irremissiblement, pagarien aquella impertinència. La resposta li arribà tot seguit per part del mestre de la posta, el qual, arraulit en un racó de la cambra comuna, esperava impacient, el seu bol de d’olorós brou que es refredava penjat a les mans de   l’hostaler,: «Vallformosa, senyora. A aquest indret perdut dels propòsits de déu l’anomenen Vallformosa, precisament pel seu exuberant i selvàtic entorn», s’atreví a afegir, el dejú mestre de la posta. Llavors la Reina, irritada per la pèrdua de les hores de son, replicà «Doncs, senyors, m’estranya molt, i ho trobo força inconvenient, que un indret tant amoïnós com aquest on hem passat la nit, pugui disposar d’un nom tant bell. Així què, mano i disposo que des d’aquest dia en endavant a aquesta Vallformosa se la conegui com Cantallops. I passi a servir-se immediatament aquest suculent brou que es refreda a l’olla de l’hostaler ». I és des d’aquella visita al rònec hostal del camí,que l’antiga Vallformosa del Penedès, porta el nom amb el qual avui se la coneix, Cantallops. I no cal afegir del Penedès perquè diuen que de Cantallops no se’n coneix cap altre.

 

La batalla dels bous

bousContra la tradició, que quant els guerrers cristians pretengueren conquerir el Penedès, entre altres conteses, sostingueren una cruent i arduosa batalla prop de les muntanyes de l’actual llogarret de Valldossera, avui pràcticament abandonat, entre Pontons i el Pla de Manlleu. Cap al final del combat, quan per la riera que duu el mateix nom de l’antiga vileta de Valldosera, l’aigua ja baixava roja, tenyida per la sang dels contendents, i les mates de la llera del verd havien mudat al vermell, als cristians invasors, veient-se a les últimes, se’ls acudí un últim ardit abans d’abandonar el camp i la batalla. Posseïdors com eren d’un gran ramat de bous, adonant-se’n que la nit avançava per l’oest com una capa negra, lligaren unes resinoses teies a les banyes dels animals, i quan la fosca envaí totalment la serra, calant foc a les teies, els aviaren muntanya amunt contra la vila sarraïna. Els habitants de la vileta, van caure en el parany i creient que les resplendents lluminàries corresponien a tropes de refresc que acudien per ajudar l’estol cristià, presos de terror fugiren espantats sense adonar-se que qui els envestia era la cega i obstinada fúria dels bous i no les espases enemigues. Molt de temps després d’aquella inclement batalla, quan els nous colons ja s’havien instal·lat a la contrada, durant molts i molts anys, en llaurar els camps de l’antiga batalla les arades feien sortir de la terra els ossos pelats dels homes, musulmans i cristians, que moriren en la tràgica contesa, i donaren a aquella terra el nom que encara porta avui: Valldossera. Ben a prop del poblat on va lliurar-se aquella acarnissada i cruel batalla dels bous, conten els vells més vells de la contrada, des de Mediona a Sant Martí Sarroca i la Llacuna, que sobre les parets de la cova del Bolet, ben endins i no pas de part de fora, en un passadís que avui els regulars enrunaments del sostre han obstruït, fa molts anys podien admirar-se un seguit d’estranyes figures d’home pintats de color vermell. Pocs havien gosat d’entrar-hi per veure-les, de tant estrets i soterrats com eren els passadissos. Una vella dita advertia que aquells qui destorbessin els homes vermells pintats a la roca, caurien en la dissort per sempre més, i haurien un terrible càstig. La dita argüia què les figures eren guerrers sarraïns encantats, que en la profunditat tel·lúrica de la cova feien guàrdia a un immens tresor. El tresor que, en havent de fugir empresos per les hosts cristianes, els antics habitant sarraïns hagueren d’ocultar, en la creença que passat un temps, quan els guerrers es retiressin, podrien tornar al seu país. Precisament per a custodiar aquest tresor, havien deixat allà aquells homes encantats, amb una advertència que havien deixat escrita en la seva llengua: «Que ningú s’atreveixi a acostar-se als homes vermells; la maledicció dels segles caurà damunt el seu cap». No obstant això, passats molts i molts anys, quan va oblidar-se la maledicció i ja ningú es recordava dels antics pobladors, que mai més van tornar, un audaç pastor, sense nom ni casa que es recordi, va perdre’s per aquell laberint en cerca d’un xaiet esbarriat. Va seguir l’animaló, que espaordit, belava davant seu, i per dificultosos passadissos arribà fins els homes vermells. De primer, a la llum de la torxa, ve donar-se un gran ensurt, però de seguida va veure que aquelles figures vermelles que el contemplaven eren dibuixos pintats a la paret.  De seguit que va refer-se, enfadat amb ell mateix per haver-se espantat d’unes figures, arreplegà un roc de terra i l’emprengué amb els homes dibuixats, colpejant-los i esberlant-los, Però en colpejà les figures es fendí la paret de roca i llavors descobrí, escampat per terra, el brillant tresor que els sarraïns havien abandonat, una immensa fortuna en or i plata, que enriquí de per vida l’intrèpid pastor.

 

 

El mariner de sant Cristòfol

Sant CristòfolVet aquí que un pobre pescador, avorrit d’haver de sortir cada matí del món a calar l’art i haver-lo de llevar per, total, fer quatre rals, estalviant, estalviant va poder adquirir una singladora barca de mitjana amb la qual feia el cabotatge entre la marina del Penedès i els ports del golf del Lleó, a la veïna França. A base de treballar molt i continuar llevant-se d’hora i dormir sota coberta bressolat pel moviment del mar, de mica en mica va anar fent bossa, i com que cada vegada acceptava càrregues més voluminoses, el primitiu bastiment va ser substituït per una bella goleta de dos pals, el major i un trinquet ben aparellat a proa, Era una bona nau, obrada a les drassanes de Seta, vora Montpeller. Navegadora, sallava damunt l’aigua com una gavina per entre els núvols. Fruit dels seu treball, el pescador va creure que havia arribat l’hora de casar-se, va aparellar-se amb una bona mossa del la veïna vila de Sitges, i va comprar una casa al peu de les Roques Altes, un turonet a llevant de la platja on havia nascut. Van passar anys i cabotatges entre els ports que visitava; la vida era plaent i la dona li havia donat dos fills. Però una mala nit del quatre d’octubre, diada de sant Francecs d’Assís, el lleó del golf va despertar-se. El dia abans havia pres càrrega a Palamós en destinació a Marsella i ja l’havien advertit: «Compte, que demà és mal dia per navegar pel golf, tal dia com avui, el lleó del golf es desperta i encolerit amb el sant, per haver-lo fet recular al seu antre, es revolta contra tots  els navegants». Però ell no era supersticiós i no creia en aquelles històries. De matinet, arborà tot el drap i emproà llevant. Però tot va ser passar el cap de Creus, a l’alçada de Portvendres, que el mestral es retirà de sobte esventat per una terrible tramuntanada que feu bullir la mar com la cassola al foc. El cel va tancar-se i una ingent nuvolada prenyada de grops negres envaí l’espai que es podia contemplar des de coberta. La goleta, a mercè de la mar terrible, fou desarborada en un no res, ni major ni trinquet, ni les fermes veles resistiren més de mitja hora de vent, tot va ser arrencat i triturat i llençat entre les revingudes aigües. La nau naufragà i tota la càrrega, bastiment i tripulació van fer cap al líquid infern del cau del lleó.

El mariner va despertar, amb un sol que feria els ulls, damunt un sorral vora els estanys de la petita població de les Santes Maries de la Mar, a la Camarga. Uns pescadors van ajudar-lo, el revingueren i els vestiren. Trist i derrotat, va emprendre un llarg viatge fins el litoral que nadiu. Però, oh fatalitat, aquells mateixa terrible tempesta que se li havia menjat la goleta, s’havia endut, també, en mala hora, casa i família. Desesperat i mortificat, mai més va voler saber res de la mar i prenent les quatre coses que els veïns havien salvat va endinsar-se terra endins fins allà on no es veies ni es sentís parlar de la mar.

Van passar molts anys i l’home, emprenedor de mena, va refer la fortuna, i tant la va refer que un dia va sentir enyorança de l’indret on havia nascut i mai havia oblidat. Però escarmentat, abans de tornar, va voler consultar l’opinió d’un vell ancià que vivia retirat en una ermita. Va explicar-li el seu desig de tornar a veure el mar i l’ermità va dir-li que podia fer-ho, però va acomiadar-lo amb dues advertències: primera, s’havia d’establir lluny de la mar; i segona, quan un dia veiés passar per davant seu una nau navegant sola per terra, allí hauria de fer alçar una ermita en honor del sant gegant que va passar el nen Jesús d’una banda a l’altre d’un riu. I va tornar al lloc on havia nascut i va comprar una casa a dalt de la vila. Però la mar l’atreia, i cada diumenge de matí feia una llarga passejada pel promontori vora la mar on un dia havia viscut feliç amb la família. Un d’aquells diumenge, amb un cel net de núvols, caminava per la vora d’un marge que protegia un ametllerar; de cop, d’un dels forats entre les pedres aparegué una gruixuda serp, va fer-se enrere d’un salt, però de seguit observà com el reptar de l’ofidi li recordava la imatge d’una barca de rems que es desplacés en sec. I va caure en el compte de la segona advertència de l’anacoreta: «Quan un dia, vegis passar una nau navegant sola per terra, allí faràs alçar un altar en honor del sant gegant que va passar el nen Jesús d’una banda a l’altre d’un riu». I allí mateix va fer alçar una ermita a sant Cristòfol, dalt del turonet pelat, vora del qual antany havia viscut feliç. I aquella ermita, alçada per la devoció d’aquell a qui la mar una vegada li havia robat tot, avui, s’està allà mateix on ell la va fer construir.

 

L’astúcia del nedador de Cunit o la presa del castell de Calafell

calafellConten que de tots els castells de la comarca el de Calafell va ser l’últim i el més difícil de conquerir. Era notícia que aquesta vigorosa resistència es devia a que fins dalt de la fortalesa hi arribava un túnel secret que venia a sortir molt a prop de la mar, a l’indret anomenat les Teixoneres, allí on unes vetustes parets mig amagades entre la exuberant vegetació, indicaven que feia molts anys hi havia hagut una antiga ciutat. Per aquest túnel, els habitants del castell, s’aprovisionaven d’aigua i tota mena d’aliments que per mar, i de nit, els hi feien arribar des de Tamarit i Altafulla.

Tant admirable era la experiència castrense del valí i dels defensors del castell i tant eficaç la seva resistència, i tant desitjaven la seva presa els guerrers establerts més enllà de Cubelles, que el capitost d’ells va prometre una gran recompensa a qualsevol que li facilités l’entrada a la fortalesa o li portés el cap del valí del castell. Però els dies passaven i ningú podia satisfer aquell desig. I encara que més de quatre aventurers van atrevir-se, i van perdre-hi la vida, procurant sorprendre de nit l’aprovisionament d’aliments que des dels castells veïns feien arribar per mar i a través del llarg túnel de les Teixoneres, tot va ser de bades; la mateixa obscuritat de la nit i la fragositat del terreny on desembarcaven les naus de Tamarit i Altafulla, així com el desconeixement del dia i el moment en que tenien lloc els desembarcaments feia extremadament difícil de sorprendre’ls, i encara més de sortir-ne victoriosos en l’emboscada.

Vet aquí, però, que vora una llacuna salinosa de l’esglesiola que els homes de Cubelles havien construït i dedicat a sant Cristòfol, el sant gegant que havia estat guerrer i barquer abans que sant, vora aquesta llacuna havia alçat la seva barraca de canyes i fang un fornit rodamón, que feia dir-se Garneu, que vivia un poc de la pesca de llisses i anguiles dels estanys salabrosos i un altre poc de tot allò que li servís per fer bullir l’olla. L’individu, malcarat i taciturn, vivia ben apartat de tothom. Però un dia que s’havia arribat al castell de Cubelles per vendre el producte de la seva pesca: quatre grasses llisses llobarreres i mitja dotzena de llenegadisses anguiles, va assabentar-se de la recompensa oferta del Senyor del castell. Cavil·lava Garneu, en conèixer la novetat, que ell poc que podria facilitar l’entrada al castell a les hosts cristianes, i poc que li serviria de res a ell tot sol de sorprendre les naus que avituallaven el castell a través del túnel de les Teixoneres, però en canvi si que era possible que pogués portar-li el cap del valí al carlà del castell de Cubelles. El rodamón, nedador admirable i de gran resistència. En algunes dels seus vagabundejos per la llarga platja que s’estén pel litoral penedesenc, s’havia trobat, d’amagat, i alguna vegada, amb la cort del valí de Calafell, el qual era molt afeccionat als banys de mar, sobretot a l’hora foscant del vespre, quan el sol queia per ponent. Així que el rodamón, atrevit com era, i no tenint-hi res a perdre, sinó la seva miserable vida, i tenint-ho tot per guanyar, va decidir usar de les seves experiències deambuladores i haver la recompensa que oferien pel cap del valí. Arribà una nit de lluna en quart minvant, amb poca claror lunar, una nit com les que agradava al valí per els seus banys de mar. Efectivament, ell i la seva cort, a través d’aquell conducte secret que els duia fins la platja, estaven solaçant-se xipollejant entre les manses ones que besaven la sorra, Garneu, va apropar-se a la comitiva disfressat de dona. La guàrdia, amatent, va detenir-lo de seguit que van veure’l. Però el valí, home sensual i faldiller, en saber que era una dona, va voler que la deixessin arribar fins ell. En la mitja llum del quart lunar, els vestits femenins del pòtol, ben plantat com era, feia bon efecte, així que el valí, sense rumiar-s’ho gens estengué els braços per abraçar-la, deixant tot el cos descobert. Descuit que Garneu aprofità per clavar-li una llarga i fatal daga al cor. I sense esperar cap reacció, saltà a l’aigua capbussant-se entre les onades, nedant mar enfora amb tanta destresa que cap dels guàrdies pogué ni tant sols acostar-s’hi. Perplexes i desconcertats per la prestesa en que s’esdevingué l’atac i malfiant-se que aquest no formés part d’una emboscada, tota la cort, esparverada, fugí cap el túnel, deixant al mort abandonat a la riba. Adonant-se de l’esverament causat l’assassí ho aprofità per sortir de l’aigua, tallar el cap al valí i amb la testa penjada a la cintura tornà a la mar, pels camins de la qual s’arribà a la barraca de canyes de Cunit. L’endemà va portar el seu trofeu al castell de Cubelles, on va ser recompensat. I així, mort el valí, i sense cabdill que els dirigís, el castell de Calafell va poder ser pres per les host cristianes, que ja abans havien pres els altres castells del Penedès.

La malvasia de Sitges

malvasiaDiuen que en aquell temps que el gran Roger de Llúria, almirall de la flota catalanoaragonesa solcava la mar en nom del Comte de Barcelona i Rei d’Aragó, en una de les seves naus s’enrolà amb l’ofici de xerric[1] un minyó de Sitges. I aquell minyó, fill escarràs d’un mas rústec del Garraf, barrejat entre les hosts dels almogàvers, participà en mil batalles davant les costes de la mar grega: Corfú, Modon, Quios, etc. Ferit en una d’aquelles conteses, el xerric sitgetà fou desembarcat al port de Monembasía [2], a la península del Peloponès; i d’allí li vingué la fortuna i la glòria, a ell i a la seva pàtria. Esgotat l’estiu, la tardor arribà amb el temps de la verema, i els monjos d’un monestir proper on s’estava el noi i altres presoners, faltats de braços per a dur terme la collita, van demanar al capità dels presoners les mans i la força d’aquells qui, d’entre tots, procedissin de països on també cultivessin el raïm, i fossin coneixedors de l’art dels vinyets i la transformació del suc del raïm en vi . Essent com era ell un fornit  mosso originari d’una terra de vi, de seguit fou enrolat en l’exèrcit de veremadors de la collita d’aquell any. I vet aquí que tot carretejant els coves regalimadors del fruit de les vinyes de Monembasía, el xerric sitgetà, va poder conèixer la gran qualitat del raïm de la terra, de gra voluminós i suau dolçor.

Van passar mesos i anys i l’antic xerric va convertir-se en un bell jove que els monjos havien afillat pels seus coneixements en l’art de les vinyes. I vet aquí que un dia davant del port de Malvasia, com sinistres núvols de tempesta, aparegueren naus corsàries, les naus de l’almirall d’Aragó, Roger de Llúria. Dels panxuts bastiments catalans, sense moure’s de l’horitzò immediat, desembarcaren els temuts almogàvers, de cruel fesomia i cossos rabassuts com els ceps vells, armats amb feridores escones[3] i mortals coltells que barrejaren la ciutat a foc i a acer, saquejant palaus, esglésies i convents… Ningú va lliurant-se’n de la cruel fúria dels corsaris catalans. Confós entre els presoners, el jove sitgetà fou tingut per un d’ells, i fins molt més tard no va poder donar-se a conèixer com un antic tripulant de la flota de Roger de Llúria. Quan fou comprovada la seva real identitat, ja que s’expressava en el mateix bell catalanesc dels mariners de la flota, van oferir-li de tornar a enrolar-se a l’armada corsària de l’almirall. Oportunitat que ell aprofità però amb la idea ja ben feta d’abandonar aquell rol tant bon punt fos possible per retornar a la seva terra. I així va fer-ho. Un capvespre de lluna plena, passant les naus molt a prop de la ciutat de Marsella, el sitgetà, en un descuit  de la guàrdia, s’esmunyí discretament de la nau i amb un farcellet lligat a l’espatlla, es submergí en les salades aigües del golf per arribar nedant fins la propera costa. Tot seguit de trobar-se en terra eixuta, descansà i obrí el farcellet, on, protegit i curosament embolicat amb un drap encerat, contemplà el seu tresor, el tresor que s’enduia de Malvasia: un sarment dels meravellosos ceps de l’illa. I aquesta va ser la seva fortuna, i la dels seus hereus i la de la futura vila de Sitges i tota la comarca, perquè aquell sarmentet que l’antic xerric s’endugué de les vinyes que havia cultivat entre els frares, va donar una prolixa descendència de ceps de malvasia que s’estengueren per tota la marina del Penedès. I avui, encara, nosaltres podem delectar-nos amb la sumptuosa dolçor de la malvasia de Sitges[4].

 

[1] Grumet

[2] Malvasia

[3] dards o petites llances

[4] De ceps de malvasia se’n cultiven a Sitges a les terres més altes de Ribes. I, a més del dolç licor, el raïm de malvasia també dona deliciosos vins de taula.

La Marededéu del Vinyet, cruïlla de camins.

VinyetDiuen que on avui s’alça el santuari de la Marededéu del Vinyet, retirat unes passes de la salabror de la mar, en els primers segles de la nostra era s’hi havia alçat una remota vil·la romana. Cap a finals del segle XIII precisament en aquest indret venien a confluir tres importants camins, el que venia del cap de Sitges i anava a la Geltrú i Cubelles, i el que des d’aquest mateix cap s’endinsava cap al castell de Ribes, que havia estat la fortalesa principal de la comarca. El que venia del cap de Sitges i anava a Cubelles, abans d’arribar a aquest castell s’aturava davant del de Miralpeix i continuava cap a Solicrup i la Geltrú; el que anava a Ribes travessava la plana del Carç, per on travessava la riera que baixa del massís del Garraf. La confluència dels vells camins en aquest paratge, dels quals avui encara se’n poden seguir bona part de les traces, donava peu a que sovint s’hi trobessin veïns dels tres indrets, i encara dels masos del voltant. Aquestes encontres donaven lloc a llargues converses i traspàs de novetats sobre qualsevol raó que succeís a terra. Però la més important de les notícies era sempre el decurs la feina, feina que, essent com eren la gran majoria dels caminants, pagesos dedicats al cultiu de la vinya, requeia molt sovint en el cultiu d’aquest vegetal, la vit, l’elaboració del vi i la cura deguda a les botes i bots, el tragi del celler i la venda final del gènere. Perquè aquesta plana entre Cubelles, Ribes i el cap de Sitges, accidentada per petites serres aturonades i encarada tota ella a la mar, des segles i segles enrere, ha estat dedicada a la vinya, a la elaboració del el vi i a l’exportació de l’aiguardent que se n’extreu. Així, doncs, essent com era la relació principal d’aquells que es trobaven i retrobaven en aquell indret que en temps remots havia estat la masia romana, els murs de la qual aprofitat el que sobresortia de la terra, encara oferien algun aixopluc, essent com era el tema general de les converses, la vinya i el vi i el seu tragí, era ben lògic que amb la voluntat de convertir aquelles trobades accidentals en estacionals en el moment de l’any quan les feines del camp eren poques i la verema encara havia de començar  però calia tenir-ho tot disposat per arramassar el dolç aixarop del raïm, era ben lògic que com a fonament per a donar motiu a aquesta trobada, sorgís la llegenda, que ara us contaré.

Cap el segle XVI, quan de l’existència d’una capella en aquell paratge ja feia molt de temps que se’n tenia memòria, sorgeix la llegenda actual sobre la troballa de la Marededéu, que és molt semblant a la de la majoria de les marededéus trobades de Catalunya. Resulta que un dia, un esclau moro estava cavant el peu d’un cep prop de l’aixopluc per caminants que s’havia alçat sobre les runes de la vil·la romana, i amb un cop d’aixada va desenterrar l’estatueta d’una dona asseguda en un cadiral. Molt content, l’home, va portar-la fins el mas on vivia, per ensenyar-la al propietari, però tot just arribat a la casa va adonar-se’n que havia perdut la imatge. L’endemà va tornar al mateix paratge i va tornar a cavar vora el mateix cep, i aquella mateixa imatge reaparegué. Però cada vegada que la portava a ensenyar al mas, resultava que la imatge fugia i tornava al mateix lloc, al peu del cep, on havia estat trobada. Va quedar clar, doncs, que aquella estatueta, que no era altre que una imatge de la Marededéu, no volia estar lluny d’aquell vinyet. I allí mateix, damunt les runes del que havia estat l’antiquíssima masia romana, diu la llegenda que va alçar-se el santuari del Vinyet, en honor de la imatge que agradant-li tant l’eindret volia quedar-s’hi. Avui, si els dia 5 d’agost us arribeu als actes que s’hi celebren en honor de l’advocació de la Marededéu del Vinyet, precisament el mateix dia que la veïna Vilanova celebra la Festa major en honor de la Maredéu del les Neus, podreu admirar com, agenollat davant la imatge s’hi pot veure aquell esclau, i encara entre l’altar i el cambril un plafó representa l’escena de la llegenda. Sobre la porta lateral de la capella també podreu llegir aquests ingenus versos: “Qui entrarà trist i plorant / en esta santa capella / no serà gens meravella / que n’isca alegre i cantant. / Aléntia’s [animi’s] lo caminant, / lo navegant no s’espàntia, / que si fa cremar la llàntia / davant d’esta santa imatge, / lograrà feliç viatge / Mes, molt més si goig hi càntia”.

 

Quan a la mar de Vilanova apareix el peix Nicolau

peix nicolauLa llegenda conta que ─ara d’això en farà segles i segles─ just quan el món s’estava formant i la nostra mar actual no era més que un llac molt gran, el Peix Nicolau  era un nen que adorava l’aigua i que vivia prop de la platja, una immensa platja de sorra d’or que s’estenia a ponent d’una gran i escarpada illa, que més tard es convertiria en un massís muntanyós que els homes anomenarien Garraf. El nen es passava la major part del dia nedant entre les ones de la mar. La seva mare, cansada dels esforços per treure’l fora de l’aigua, un mal dia el va maleir exclamant tant de bo es convertís en un peix. I així mateix va passar tot just ho va haver dit. Bé, no va convertir-se del tot del tot en peix, però així com passaven els dies, la pell, que fins aleshores havia estat d’un rosat del color dels humans, va anar-se-li tornant verda i escatosa I al final, avorrit per tots els inconvenients que comportava viure a terra amb aquella pell d’escates que el sol encetava, va decidir quedar-se a viure a la mar per sempre més. On avui encara hi és. I així va nàixer la llegenda del Peix Nicolau.

La mar de Vilanova és molt ample, i fonda. Els pescadors, la coneixen com si fos la terra plana i la tenen tant ben apamada com puguin estar-ho les valls i les muntanyes de la terra. Sota el pes de les aigües de la mar s’hi troben valls profundes, planes i prats, turons i barrancs i altes i meravelloses muntanyes i coves. Per tots aquests indrets s’hi passegen, impertorbables, peixos de tota mena, les tortugues, taurons i tota altra mena de bèsties que habiten les aigües dels oceans. En aquesta mar vilanovina, plena de paratges magnífics, els pescadors hi coneixen, diversos indrets on hi van a pescar, n’hi diuen caladors. Davant mateix de la ciutat, a poques milles enfora (els pescadors no van mai “mar endins” sinó “mar enfora”), a poques milles de la costa hi ha el calador del Brut, o l’Alguer,  És una zona llisa amb un fons format per una praderia de verdes i brillants algues marines. Aquesta plana és poc fonda, entre catorze i trenta metres. S’hi pesquen moltes espècies: molls, lluernes, serrans, calamars, mussoles, etc. Encara més enfora hi ha la Mar de Caroba, una gran planassa de sorra i fang. La Mar de Caroba és més fonda que el Brut, pot arribar a fer els quatre-cents metres de fundari i s’hi pesca el rap, el lluç, la maire, l’aranya, la moixina, etc. Cap el cantó de Cubelles s’hi troba la Trencada És el calador més gran de la mar vilanovina, i per aquesta extensa i profunda vall anagada podríeu arribar-vos fins a Tarragona. Cap a l’altre cantó, cap a llevant tenim la Mar de Nit, o la Mar de Sitges. És una extensa planícia formada per un fons de pedra menuda (grapissar n’hi diuen), i sorra. Es troba entre els quaranta i set-cents metres de fondària. S’hi pesquen la galera, el congre, el moll, la lluerna, etc. Més enfora de la Mar de Nit, s’hi troben dos caladors, els més profunds, el del Vinyet i la Sella. El del Vinyet es troba davant mateix de l’ermita sitgetana, el de la Sella és al seu costat i és el més pregon de tots els caladors locals. Els vells mariners de la nostra platja deien que el fons del calador de la Sella és un insondable i negre avenc que mai no s’ha pogut amidar. Aquí, al fons insondable del calador de la Sella, a la Mar de Nit de Vilanova, és on, segons conten les velles llegendes del litoral català, hi té la seva morada el rei de la mar, el Peix Nicolau. Aquest peix fabulós, que mai ningú ha vist amb tota claredat, i que per tant té tantes formes com opinions hi han dels qui l’han arribat a veure, encara que fos una vegada. El Peix Nicolau és el rei de les aigües i de tot allò que hi viu i que s’hi mou. La llegenda també diu que si apareix en dies de tempesta és signe de mal averany i que aleshores ca fer el possible per no mirar-lo, i sobretot no pescar-lo mai, per així evitar l’infortuni. És molt estrany de veure, però cada any, pel mes de març, surt del seu cau per conèixer si hi ha hagut cap novetat a la terra, fa un llarg passeig, sobretot durant les hores fosques, i un cop ja ha vist el que li interessa, se’n torna al seu palau sota les aigües… que vosaltres ja sabeu on para.

 

 

El cas de la Bruixa de la Mata

bruixaConten a Ribes i a Vilanova que prop de l’actual mas de la Mata, indret que es troba en un altell a tocar l’antiga carretera de Vilanova a Sitges, a l’alçada de l’imposant masada del Carç, davant del llogarret de Puigmoltó, hi va viure en temps preterits, quan el mas encara no era conegut amb aquest nom, una dona amb fama de fetillera. Aquesta dona, apartada de la societat per pròpia voluntat, i ves a saber per quin prejudicis dels habitants de les viles properes, vivia sola i allunyada de tothom. El seu diari sosteniment es componia d’herbes, rels i altres vegetals que ella, més experta per vella que per sàvia, coneixia prou bé. Alternava el frugal règim vegetal amb alguna bestiola de sang calenta o freda, que imprudent, passava devora seu; vull dir que si un dia era un conill de bosc el que anava a parar a la cassola de la dona, un altre dia era substituït per un llangardaix o lluert dels que niaven en els caus terrers de la riera de Ribes, o bé una serpota de les que es movien cauteloses pels marges de les vinyes, res no era menystingut al rebost de la fetillera, ‹tot el què corre i vola, a la cassola› era la seva màxima. Precisament, aquest regim alimentari i la notòria habilitat que posseïa per procurar-se’n els productes, era el fonament que sustentava la fama que l’aureolava, ja que es remorejava que aquells animalons que els pagesos la veien capturar, sobretot llangardaixos i serps, subministraven suposades mixtures i pocions amb les que s’ajudava en les seves equívoques i dubtoses arts. Però res era menys cert, aquelles reptants faristoles, així que entraven al seu cau, si bé de segur que feien cap a l’olla, no era pas per tranformar-se en ungüents i emulsions, sinó en nutrients alimentosos per la vella, perquè ens hem deixat de dir que la dona, en el moment que la acull el conte, ja era anciana i desemparada de família.

La dona, era coneguda a la comarca pel mal nom de la Bruixa de la Mata, l’adjectiu li venia per habitar una petita cabana de vinya alçada sota mateix d’un perturbar gegantí exemplar de llentiscle o mata ─com el coneixem pels nostres verals─ extraordinari vegetal que encara avui continua esponerós i ben viu en la llinda de l’indicat mas, i del qual va prendre el nom. Contaven, com ja s’ha dit, que en aquella angosta i rònega covatxa es dedicava a la fabricació d’ungüents i mixtures pertorbadores, i que la seva més preuada especialitat consistia en l’elaboració d’eficaços filtres d’amor, filtres i elixirs que tant podien ajudar a procurar-se l’amor d’altri, com a resoldre un amor contrarietat, o no correspost, de manera concloent i fulminant. D’aquests prodigiosos licors, deia la maledicència local, n’havien usat tots els ferits d’amor de la comarca, joves i no tan joves, més els segons que els primers, mascles i femelles, més ells que elles; des de Sitges a Calafell i de Vilafranca a Vilanova. Fins que un mal dia, sense que ningú en sabés donar noves, la bruixa va fer-se fonedissa, i ja mai més va saber-se’n res, ni va trobar-se’n cap rastre físic ni notícia oral. La fetillera va desaparèixer de les parleries entre la gent. Dic de les parleries, notícies i xafarderies, perquè així com dels suposats i mai demostrats miracles dels seus elixirs mai ningú va donar-se compte cabal, tampoc de la miserable existència de la vella, cap autoritat, ni civil ni religiosa, va ocupar-se’n mai, ni quan era viva I gaudia de la seva quimèrica i il·lusòria fama, ni un cop esfumada, tampoc van ocupar-se de la seva desaparició o defunció. I així, aureolada amb aquesta fantasiosa indeterminació, va a passar al capítol de la llegenda, la, en el seu temps, famosa bruixa de la Mata.

 

Post Navigation

Segueix

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 766 other followers