La Llegenda del Corpus

Àmbit 2: La Festa Vella. Plafó 4

Doncs vet aquí que cap el segle XI, el Concili de Letran decreta el Dogma sobre la Transsubstancio del cos de crist en la sagrada forma. Tot seguit van sorgir crítics que el negaven. Aleshores des de diversos llocs de la cristiandat van sorgir, en forma de miracle, esdeveniments que el corroboraren. Dos d’ells van esdevenir a la Mediterrània, un a la corona d’Aragó i un altre als Estats Pontificis, a Llutxent/Daroca, i a Bolsena/Orvieto.

El miracle del País Valencià/Aragó, va tenir lloc el 1239 durant una batallà contra les hosts del cabdill Al-Azrad, que des de les muntanyes de la Vall de Gallinera s’alça contra les conquestes de Jaume I reconquerint Xàtiva i altres poblacions.

Diu la llegenda que durant el setge al castell de Xiu, prop de Llutxent, el rector de S. Cristòfol de Daroca, població aragonesa, estava celebrant missa, i en el moment de la consagració aparegueren les tropes d’Al-Azrat. El capellà, prengué les hòsties i embolicant-les amb els Corporals (les estovalles de l’altar), les amagà sota una pedra. Resolta la batalla a favor dels cristians, en desembolicar-les s’adonaren que els Corporals eren tacats per la sang que havien supurat aquestes. Qui és quedaria els miraculosos Corporals que veien a demostrar la veritat del Dogma recentment declarat? Doncs ho decidiren posant-los damunt d’una mula i que aquesta es posés en marxa; allí on s’aturés, és quedarien els Corporals. I la Mula va anar a morir a Daroca, on encara avui es veneren.

L’altre miracle tingué lloc a Bolsena, al Laci, vora el llac del mateix nom. L’estiu de 1263, un frare de Bohèmia que peregrinava a Roma, va aturar-se a Bolsano per celebrar missa. Durant la celebració l’hòstia que sosté entre les mans es torna roja i degota sang. Espantat, l’embolica amb els Corporals i corre cap a la sagristia, pel camí unes gotes de sant cauen sobre unes pedres de l’altar. Amb les hòsties encara embolicades amb els Corporals corre cap a Orvieto, on resideix el papa, Urbà IV, amb la seva cort. Ho explica, i aquest, envia a Bolsano sant Tomàs d’Aquino i el Bisbe d’Orvieto que corroboren el miracle. Un any després d’aquests dos esdeveniments, el mateix Urbà IV, des d’Orvieto emet la butlla Transiturus de hoc mundi, amb la qual s’estén arreu de l’orbe cristià la festa del Corpus Cristi.

Curiositats. Els dos miracles van necessitats dues localitats perquè aquest es fes “efectiu: Llutxent/Daroca i Bolsano/Orvieto. També, a més dels Corporals per embolicar les hòsties, van necessitar-se el concurs de les pedres, unes per amagar les sagrades formes mentre durà la batalla, les altres per ser tacades per la sang.

Això quan el miracle del Corpus Cristi. Una altra cosa, i força més impressionant, van ser les espectaculars processons a que va donar peu el dogma de la transsubstancio.

 

 

Anuncis

Entre l’Albi i Vinaixa

Diu que diuen que al capvespre d’un divendres —un divendres com un altre—, per la carretereta que duu de l’Albi a Vinaixa —dues viles de les Garrigues, prop de Lleida—, entre terraplens d’oxidada terra vermella d’on sobresurten grans torms de pedra desgastats per segles d’erosió, circulaven dos cotxes a poca distància entre ells. El primer era un Volkswagen blanc conduït per una jove infermera; tornava de posar injeccions als culs d’uns quants avis de l’Albi. Darrera seu, a poca distància, el seguia un Fort Fiesta tripulat per dos homes de mitjana edat, representants de productes agraris. La nit, fosca i serrada com els collons d’un mico, només permetia veure els perfils del que queia dins els feixos de llum que projectaven els fars dels cotxes. Ja eren prop de Vinaixa, passat l’últim revolt abans d’entrar a la població, quan, dins la solitud nocturna, els tres viatgers, la dona de l’automòbil blanc i els homes del Fort Fiesta, pogueren sentir el prolongat xiulet d’un tren que s’apropava pel cantó de Montblanc; el xiulet arribava esmortit per la nocturna i humida atmosfera d’un estiu que ja s’allargava massa. Tan la infermera com l’altre conductor desacceleraren: coneixien que abans d’entrar a Vinaixa la carretera era tallada per un pas a nivell. Des d’un poc lluny, el primer vehicle intuí, més que advertí, com s’anaven abaixant les barreres i pitjà suaument el pedal del fre; el que el seguia féu la mateixa maniobra, acostant-se a poc a poc al cul del Volkswagen. Retallades dins la llum que projectaven els fanals dels automòbils, les barreres baixaven parsimoniosament. Cada una d’elles consistia en un tub d’uns tres metres per quinze centímetres de diàmetre, pintat a franges vermelles i  blanques. D’aquest canó en penjaven, cada trenta centímetres, un seguit de tires de cadeneta que, entre totes, sostenien un pesant passamà rectangular pintat de blanc. Collat al tub principal, al mig de cada barrera, un triangle fosforescent advertia del perill.

Sobtadament i sense que se n’haguessin pogut adonar, aparegué, pel seu darrera, una sorollosa motocicleta llençada a tota llet pel vial de l’esquerra. La conduïa una figura estrafolària: vestia pantalons de xandall, negres, el cos cobert només amb una samarreta de publicitat i el cap protegit amb un voluminós casc, segurament un casc de reglament. El motorista pretenia         —d’això van poder-se’n adonar els tres involuntaris espectadors— superar en velocitat el sistema automàtic del pas a nivell. Crepitant i llançat a tot gas dins l’ull de la foscor, passà com una exhalació. Degué aconseguir esquivar la primera barrera, distanciada uns metres dels rails, detall que els automobilistes advertiren pel crit de goig que els arribà. Després del formidable esclat de joia, ja no el sentiren més: en el silenci de la nit serrada només perceberen l’espetec de la moto com s’allunyava i anava decreixent fins que emmudí. Tot seguit passà el comboi ferroviari, un tren de mercaderies que, imposant, omplí el silenci de grinyols i cruixits de ferros turmentats.

S’alçaren les barreres i el Volkswagen partí… El Fort Fiesta no pogué seguir-lo perquè li fallà el motor. Però tot just els dos homes havien baixat del cotxe quan una brusca frenada seguida d’un crit esfereïdor els alertà que alguna cosa devia haver succeït a la dona del Volkswagen. S’afanyaren cap a l’altre cantó de les barreres en direcció als llum del cotxe, que, entravessat enmig de la carretera, il·luminava un embalum prop de la cuneta: un casc de motorista… El casc, tal com els assenyalà la dona, amb un incontenible tremolor, suquejava sang negra damunt l’asfalt, i contenia el cap del motorista… encara no se li havia esborrat dels llavis el somriure del primer triomf.

Carretera enllà, cavalcada pel cos escapçat, la moto encara havia fet més de dos-cents metres, fins que es decantà i s’ajagué, crepitant, enmig la via sostenint, cama ací cama allà, el jove cavaller decapitat.

 

 

La Carassa


En Guia secreta de Barcelona, Al-Borak, Madrid, 1974. Josep Maria Carandell, escriptor i autoritzat cronista de Barcelona, mort l’agost del 2002, conta que en els vells carrers de Barcelona hi podem trobar unes carasses, de pedra esculpides, situades en alguna cantonada, o sota algun balcó, o sobre alguna llinda de portal, les quals ─i segons la tradició─ indicaven antics bordells o cases de tolerància. Una de les més coneguda d’aquestes carasses de pedra, es troba a la cantonada dels carrers Mirallers i Vigatans; una altra entre els Carrers de les Mosques i Flassaders; una altra al carrer Mestres Casals i Martorell, i una altra, de barbuda, sota un balcó del carrer de les Panses. Però la “carassa” no viu només dins el costumari mundà i secret de la ciutat, viu també en el costumari folklòric. En l’imaginari popular també apareix el mateix terme per denominar uns objectes semblants en la forma, però no en significació i en l’ús. Josep Maria de Sagarra, en les Memòries, volum II, ens introdueix a aquesta figura quan escriu «…un professor seu [parla d’un docent] de la facultat de dret, duia unes barbes d’insòlita longitud, si fa no fa com aquella carota que penja de l’Orgue de la nostra seu…». Aquesta “carota” que penjava sota l’orgue de la Seu de Barcelona és, precisament, la Carassa, un element característic del vell folklore nadalenc barceloní. Conten alguns estudiosos actuals dels costumari ─Amadeu Carbó, Celebrem el Nadal. Morera. Barcelona 2016─, que antigament sota els orgues de les grans esglésies hi penjava un “cap de moro”, a la manera dels que sovint podem veure que tanquen les claus de volta dels vells edificis gòtics. Els dies del cicle nadalenc l’Església permetia als organistes d’interpretar música profana, les llicencies de Nadal, llicències que havia contingut altres divertiments més escandalosos que les expansions musicals profanes. Aquest mateix professional organista controlava un dispositiu que prement-lo accionava la boca de la “carassa”, que es badava i en sortien confits i caramels, llaminadures que la canalla, reunida en ocasió d’aquelles “llicències d’orgue”, arreplegava a estiracabells. Fins mitjans del segle XX, d’enginys d’aquesta mena se’n coneixen arreu de Catalunya. A Barcelona n’existien a la Seu, a Santa Maria del Mar i Sant Just (en aquest temple encara la conserven a la sagristia). A partir dels anys vuitanta del passat segle, els afectes de la “recuperació” i reinvenció del costumari tradicional, emprés per l’associacionisme popular i recolzat per la Casa de la Ciutat, ha fet augmentar en gran mesura el vell imaginari ciutadà, i ha convertit la Carassa en una mena de gegantò que des de la Casa dels Entremesos, a la plaça de les Beates, fan sortir pel centre de la ciutat els dies de Nadal. Aquests vell costum nadalenc també s’ha reemprés a Vilanova i la Geltrú, on els dies 25 de desembre i 1 de gener, la Carassa (o enginy anàleg) fa rajar caramels sobre la canalla reunida. A Girona, a la plaça de la catedral, en un cafè que avui ja no duu aquest nom, jo hi havia vist la vella carassa catedralícia o això van dir-me que era.
Potser alguna llunyana i caricaturitzada reminiscència poden tenir aquestes carasses, que se la fa accionar, i obren la boca traient llaminadures…amb els fabulosos i llegendari caps parlants, el famós Mafomet del templers, per posar un exemple conegut; o el cap d’Orfeu, que seguí cantant quan va quedar-se sense cos; o altres celafors famosos, com sant Denís, apòstol de les Gàl·lies; o Santa Winifreda, a la qual van poder enganxar-li una altra vegada, i seguí resant i portant la vida virginal que l’havia distingida; i el trobador Bertran de Born, a qui Dant castiga fent-lo comparèixer amb el cap a les mans pel pecat d’enfrontar Enric Plantagenet i els seus fills. L’extravagant novel·lista Joan Perucho, en la seva novel·la, la Guerra de la Contxitnxina, ens presenta un d’aquests caps parlants, el magtatangal, que, a més a més, actua d’espia a favor d’un cabalístic protagonista, Alfred Darnell, ric comerciant català que és enviat a aquesta remota possessió colonial espanyola (l’actual Vietnam), precisament amb aquesta missió, espiar i desbaratar les maniobres dels naturals.

El Cagaelàstics

Proverbial i depriment protagonista de la paremiologia catalana que il·lustra un mal final: «faràs la fi del cagaelàstics!,  es diu. Del malaurat personatge que pogués donar peu a l’adagi no se’n conserva memòria, però en tot cas sí que hi ha referències de com va poder ser aquesta fi: a Baix-a-mar de Vilanova i la Geltrú hom ha sentit dir que el tal individu va acabar «de cara a la paret i el cul ple de mosques». La literatura castellana coneix una possible sinonímia per aquest renom o malnom, el Cagalasollas, que Diego Torres Villaroel menciona en un dels seus Kalendarios: Los Ciegos de Madrid. Pronostico que sirvió en el año 1732, editat, junt amb altres notables apuntaments de xacares, novenes, sonets xarons i entremesos, en un Recitarios astrologico y alquimico,   preparat per José Manuel Valles, Editora Nacional. Madrid, 1977. Pel luxe i casticisme del vocabulari d’aquests autors del segle XVIII, m’aturo a transcriure una conversa sostinguda entre l’heterodox metge i astròleg, i una delegació dels tals Ciegos de Madrid on aquests li preguen que torni a publicar els seus pronòstics, labor que el reconegut piscator pretenia abandonar (ho anoto sense atrevir-me a traduir): Mis compañeros ─«dixo el buen Mocorroño─ como el esteuto barruntan el aquel que tiene el señor Torres por los ciegos, se atreven a pedirle una petición; y yo vengo en persona de toda la gente de Garrote a meter en empeño para sacarla a su mercé la palabra; diz que su mercé no quiere hogaño dar a la Emprenta su almanaque, por yo no se qué cancamurria que tiene con los pronostiqueros. Los probes están con este Judío y si su mercé se las tiene tiesas bien nos podemos ir a buscar la cagada de lagarto por esos andurriales. Lo que se ruge por Madril acudió la vieja es que su mercé tiene la tirria con tantos boloños que quieren meter su hocico en boñiga, como si el hacer kalendarios juera escribanear a troche y a moche, ha salga pato o gallareta.

Ahora mismo, feo Mocorronño respondi yo estaba confirmándome en la resolución de no escribir más almanaques: porque ya se han criado tantos astrólogos que ni a mí, ni a los ciegos les puede tener cuenta lo que yo escriba…» (Sic). Finalment, però, Torres Villaroel, accedí a escriure, per un any més, els seus almanac per a cantar els cecs de Madrid.

Ja entrat el segle XX, el terme apareix en un poema satíric anònim per exemplaritzar  la fi del dictador espanyol Francisco Franco (de mala memòria):

Vint de novembre gloriós

S’ha acabat el gran merdós.

I aquests són els quatre fàstics

De la fi del cagaelàstics.

El Baldanders

Rellegeixo El “Libro de los seres imaginarios” de Jorge Luís Borges i Margarita Guerrero, publicat per primera vegada l’any 1957 a Mèxic pel Fondo de Cultura econòmica, benemèrita (aquesta sí) editorial que, durant la dictadura franquista, forní bona lectura als espanyols. M’agrada aquest llibre, tant poc literàriament justificat, vull dir que es podria dir que més que a una obra literària hom té a les mans una mena vademècum sobre la matèria: els monstres que la fantasia de l’home a fet habitar en el seu onirisme més extremat. Entre les bubotes i altres pardinots del llibre, me’n crida l’atenció  una, el Baldanders. J.L. Borges i Margarita Guerrero l’extreuen d’un inexistent llibre VI de la excepcional novel·la de H.J.Ch. Von Grimmelshausen, Simplicius  Simplíssimus. El Baldanders ─comenten─ podia adoptar qualsevol forma, i per aquesta raó en alguna gravat antic hom l’ha imaginat amb rostre de sàtir, orelles com ales, cos humà damunt de potes d’animal, una acabada en peülla de cabra i l’altra amb un peu palmejat, cua de peix i ales de gran au; sota les potes s’hi veuen un reguitzell de carotes teatrals. Però, en fi, el fet de que Grimmelshausen ─a despit de les expectatives que segles a venir hi depositarien Borges i Guerrero─ desistís de redactar un últim llibre, en el qual ens n’hauria contat les desventures, fa que avui no tinguem altra documentació d’aquesta bubota més que el gravat amb el qual va estampar-se a la portada de la primer edició del seu Simplicius Simplíssimus. Llàstima.

El comte Arnau

Els tres poetes que podien fer-ho, Verdaguer, Maragall, Sagarra, han cantat un dels gran herois (potser caldria dir-ne antiheroi?) de ficció de l’èpica catalana ─per no dir el principal. Només un d’ells, però, es fixarà i ressaltarà la qüestió pecuniariosocial del mite, entre les altres. Joan Maragall recorda, i subratlla, que la vella cançó recollida per Milà i Fontanals, en la que es retreu al comte ─entre altres oprobis─ el seu procedir inic i pervers, fa memòria a l’ànima del damnat que el càstig etern també se l’ha merescut per mesquí, per les execrables detraccions els seus treballadors en la construcció de l’escala roquera al santuari de Mogrony .

«On teniu ne teniu els mossos, muller lleial?

A on ne teniu els mossos, viudeta igual?

Fa cantar l’anònim trobador al comte.

»An el llit són que reposen, comte l’Arnau,

an el llit són que reposen, valga’m déu, val.

Assevera a la comtessa.

Pagueu-los bé la soldada, muller lleial,

pagueu-los bé la soldada, viudeta igual.

L’ha instrueix el condemnat.

Tant prest com l’hauran guanyada, Comte l’Arnau.

Tant prest com l’hauran guanyada, valga’m déu val.»

Verdaguer i Sagarra,  el primer potser dut pel temperament místic que se li suposa, ─i en ser originari del patriarcal i conservador món d’a pagès, poc donat a especulacions socials─, i l’altre per la seva reconeguda avinentesa amb la moral burgesa, cínic i poc donat a escoltar reivindicacions que no fossin les que afecten a la seva classe, no van donar cap importància al remordiment del comte per les sostraccions antisocials. Van interessar-los més, al primer les èpiques enormitats blasfemes i sacrílegues; i a Sagarra les magnificències de l’heroica aristocràcia del punit. Només Maragall, l’humanista, el que va reaccionar contra la cruel i injusta repressió dels amotinats de  la Setmana Tràgica de l’any 1909 va advertir aquell particular, aquell pecat pel qual la èpica antiga també condemnava el comte a l’infern de vagar eternament en perill de socarrar-se damunt el diabòlic cavall igni.

«A on vos han donat posada,—valga-m Déu val?»

Insisteix la ingènua muller, per boca del trobador.

»—A l’infern me l’han donada,—muller lleial;

a l’infern me l’han donada,—viudeta igual.

—Per què allí us-e l’han donada,—comte l’Arnau    

Per què allí us-e l’han donada,—valga-m Deu val?

—“Per soldades mal pagades”,—muller lleial,

i donzelles deshonrades,—viudeta igual.»

Ha de reconèixer, finalment, el bandarra i detractor comte.

També el més lúcid Pla ─el dels anys cinquanta─ va intervenir en la qüestió sobre mites del caràcter nacional. No pas recreant-lo, ni versejant (cap de les dues coses no sembla que se li donaven) però sí en la denúncia de mala pràctica de «les soldades mal pagades». En l’obra ‘Fer-se totes les il·lusions possibles’, Pla sustenta, que aquest mal costum (perquè ja hem vist que la mala pràctica havia esdevingut costum, i venia de lluny), que ell subscriu com «pagar els jornals mínims» o «no pagar totes les hores treballades» a la classe obrera, com aquest mal costum «va esdevenir el gran pacte de la burgesia catalana amb el franquisme». Però sustenta també que, a la llarga, aquest hàbit deshonest va fer que els treballadors industrials mal pagats (que ja no eren aquells pagesos medievals fatalistes i venjatius), s’havien hagut d’organitzar per sobreviure, i fou aquesta pràctica, la d’organitzar-se autònomament, qui finalment aconseguí derrotar la dictadura. Bé, això sustenta Pla en el llibre citat, però d’aquesta d’última asseveració només en secunda la meitat, fins allà on diu «s’havien hagut d’organitzar». La conseqüència posterior d’aquesta “organització”, és collita mena. Perquè Pla ja no va poder veure la marxa de l’Assemblea de Catalunya, ni l’aconseguiment d’unes certes llibertats socials, i el final de la dictadura ─tampoc no va poder veure el miracle dels «Parturient montes, nascetur ridiculus mus», més coneguda com Constitució del 78, que hagués estat bonic escoltar-ne l’opinió.

L’ase ronyós de la cua tallada

Va ser, aquest, un ruc molt cèlebre i celebrat, què el segle XIV, en un bosc on les bèsties posseïen la capacitat de conversar, i regir-se i tot; participà d’una notable discussió amb un dels més doctes i erudits religiosos del vell regne de Mallorques, fra Anselm Turmeda. Tot s’esdevingué quan aquest savi doctor un dia va trobar-se enmig d’un conclau d’aquests animals prodigiosos, els quals en ocasió del decés del seu rei, el lleó, i a efecte de succeir-lo, s’havien reunit en assemblea per elegir-ne un de nou. Tal honor va caure en el Senyor Lleó de la llarga cua, fill d’un cosí germà del difunt. Condormit fra Anselm sota d’un robust perelloner, va ser descobert i denunciat per la llebre, i requerint la majoria d’animals la mort immediata de l’humà per l’inacceptable intromissió, la magnanimitat del nou rei decidí atorgar-li el dret a la defensa. Per aquesta missió va ser triat com a fiscal acusador el Noble Ase ronyós de la cua tallada, el qual se’n sortí admirablement de l’encàrrec. Heus aquí, però, que quant, per efecte del tall d’una esmolada espasa, el cos del religiós era a una passa de ser-ne desvinculat del cap, va poder sortir-se’n amb la indigna però eficaç argúcia d’argumentar sobre la preeminència de l’homo, en l’escala d’uns suspectes valors andròlatres, per part del creador.

L’enigma de la faula, però, rau en saber què o qui inspirà el franciscà Turmeda, home d’insòlites lectures ─narrador i alhora protagonista principal de l’extravagant narració─ a prendre l’Ase ronyós de la cua tallada per inclement fiscal dels seus tràfecs? ¿Va ser una mera i general animositat pels juristes, als quals assimilava a la figura de l’ase? O van participar-hi altres raons més exòtiques, com suggereix Juan G. Atienza en «Guia de los heterodoxos espanyoles» ¿apuntant un propòsit de redacció críptica dedicada a la lectura dels últims moriscos de la Catalunya Nova? Podrien haver estat novel·lesques lectures artúriques les què inspiraren el frare, ¿imaginant un ruc poderós, carregat de raons contra els bípedes, a la mena de l’ofès rei Marc de Cornualla traït per l’heroi Tristany, exemple de cuguç ─el rei─ dels contes celtes, a qui males veus atribuïen orelles d’ase com a premi a la dita cugucia?