Bienve Moya

el meu blog de camp

Les campanes d’or

Resultado de imagen de el montmellAixò va passar a la serra del Montmell, ja fa molts anys, tants com quasi mil i quan el Penedès havia esdevingut una terra de ningú, un país quasi desert on només algun castells i viles fortificades emparaven els pocs habitants que hi vivien. Va esdevenir-se que un dia, de les immensitats de l’oceà van aparèixer a les platges de Corra-ruga dues naus pirates. Sovint els pirates i altres homes de la mar s’atansaven a aquesta platja per fer aiguada al Riuet, petita surgència d’aigua dolça que neix a poca distància de la mar. Aquell dia, però, la tripulació de les naus, albergava altres propòsits que el de proveir-se d’aigua, la seva manifesta pretensió era el pillatge. El pla consistia en perpetrar una amplia ràtzia que abastaria les poblacions de tota la plana, des del Vendrell fins a Vilafranca, a l’interior de la comarca.

Un cop desembarcats, van emprendre en decisió el camí romà, que no passava lluny de la costa, i per la vora de les poblacions principals. De primer la tropa va dirigir-se amb rapidesa cap el Vendrell, vila propera d’on havien fondejat i deixat les naus sota la vigilància d’un escamot. Però l’assalt a aquesta població, advertida des del castell de Calders del desembarcament, no va anar-los-hi tant bé com s’esperaven i contrariats pel desenllaç, en un no res van plantar-se a les portes de Vilafranca pel mateix camí romà. Degut a la ràpida maniobra, van trobar població més desprotegida, i ells, també, més preparats. Van assaltar-la i en venjança pel primer fracàs van passant-la a foc i fil d’espasa, enduent-se, com a botí, les fabuloses campanes del temple, famoses arreu del país per haver estat foses amb or del més pur.

Advertits per les columnes de fum de l’incendi, ràpidament, des de la veïna fortalesa d’Olèrdola i des de Castellví, Penyafort, i de tots els masos amagats entre les recòndites valletes de la plana, s’organitzà una host que inicià la persecució de la tropa de bandits de la mar. Els pirates, impedits amb el pes de les campanes i desconeixedors dels país, erraren el camí que els havia de tornar al Riuet de Coma-ruga i a més no podien fugir amb la rapidesa que els calia. Va caure’ls la nit al damunt, com els hi cauria aviat la quadrilla dels penedesencs, i amb la fosca i la temença per la facció que els estalonava, en comptes de prendre el camí romà, que els duria fins la mar, van emprendre el camí de l’interior, el de Montblanc, fent-los perdre entre les garrotxes de la serra del Pelat. A les envistes de la Joncosa, els perseguidors van topar-se amb els pirates. Les dues hosts van envestir-se en les hores altes de la nit, quan no s’hi veia a tres passes. Però allí mateix, sense saber, a vegades, si lluitaven amb amic o enemic, va conjuminar-se la cruel batalla en la qual moriren tots els pirates de la mar que havien desembarcat aquell matí, i molts homes de la terra. Diuen, però, que abans de la batalla, els pirates van voler guardar el seu tresor, les campanes d’or acabades de conquerir, i, a despit de la cruesa de la lluita, uns quants d’ells, abandonant la contesa, van aconseguir colgar les campanes d’or en un profund barranc, amuntegant-hi terra i roques al damunt. Aquell amuntegament de terra i roques, diuen, va ser tant gran que fins avui, que se sàpiga, mai dels mais ha pogut ser trobat per ningú, perquè no sap ben bé on para l’amagatall. La llegenda conta, però, que el lloc exacte on és colgat el tresor apareix quan qui les busqui, parat en un indret, pugui albirar set campanars de la vall alhora. I allí precisament, sota el seus peus, en aquell mateix lloc des d’on es contemplen els set campanars, són enterrades les campanes d’or.

La tragèdia de Tamarit

tamarit-castellDalt d’una platja costeruda a la riba dreta del riu Gaià, s’assentava la vileta de Tamarit, protegida, i alhora vigilada, per l’alt castell del senyor. El Gaià neix a les muntanyes entre les serres de Queralt i de la Brufaganya és un riu petit però en l’època que transcorre aquesta història era força més cabalós que avui. Els tamaritencs vivien essencialment de la pesca i també, com tots els habitants de la resta del litoral, quan el cas es donava, de les restes dels navilis que els temporals feien sotsobrar i les ones portaven fins la riba. També tots els veïns tenien la seva horta vora el riu, on entre enciams i bròquils sempre hi trobaríeu la figuera i el magraner per a les menges de la tardor, i les pruneres primerenques per a la primavera. Van passar els anys i aquella flota primitiva de pescadors i aprofitadors dels naufragis va aprendre a navegar, i a la població hi van nàixer patrons i mariners que s’aventuraren fins els mars del sud i a les Antilles. L’antiga vileta havia crescut al volt d’un castell que més tard esdevindria fortalesa en la defensa contra pirates barbarescos i corsaris assoldats per altres nacions que la catalana. En això corria el segle XVIII, i aquells capitans de nau tamaritencs ja s’havien fet famosos arreu les mars. Però la natura, atzarosa i imprevisible, tenia preparada per aquella població d’industriosos homes de mar, una molt mala jugada.

Va nàixer un dia rúfol, el sol s’havia despertat tard i just havia tret el nas damunt la ratlla de la mar. Cap a migdia, pel cantó de Garbí avançà una negra borrascada. Núvols i més núvols en acumulades muntanyes ocuparen els cel davant la població ennegrint  la visió més enllà de les vint passes. Una negror sinistre va escampar-se pels costeruts carrers. La tempesta, amb escruixidors trons i terribles llampecs que tenyien les boires d’un roig interromput feia tremolar els homes i les penyes. Aleshores als que havien romàs a terra, dones, vells i canalla, els arribà l’hora de témer pels pescadors que amb els seus gussis i altres bastiments, havien embarcat de matinet. L’aigua esdevingué d’un gris fúnebre i les ones s’inflaven com les nuvolades, de manyagues i dòcils llepant les roques, esdevingueren braves i terribles amb ànim d’encrostonar-les. La mar  va créixer com l’aigua d’una olla al foc. Aquella mar tant plàcida unes hores abans esdevingué impetuosa i salvatge en un no res. Les dones, amb les criatures als braços o de la ma, i els vells xarucs que ja no podrien valdre’s per a la feina, esporuguits i intimidats per la fúria del temporal acudiren a vora per contemplar la malastruga sort dels seus parents. Les onades, indomables, feia anar els bastiments dels pescadors com closques d’avellanes i des de terra, ara els veien aparèixer damunt les crestes escumoses, i de seguit desaparèixer engolides entre elles. El plor era general, l’angúnia tenallava els cors i comprimia les goles. Mes en aquell dia atziac no hi van valdre plors, oracions, ni sortilegis. Caigué la fosca i la tempesta va anar encalmant-se. Les dones i la canalla restaren tota la nit a la platja amb una oració als llavis pregant a la mar que, per caritat, els tornés el cos del pare, del marit o del fill. Però quan la mar va ser calma, cap dels pescadors havia tornat a terra. L’endemà de la tragèdia tothom seguia allà mateix en espera dels cossos dels negats, les aigües, però, no van voler escoltar les oracions,  la mar, avara i venjativa, no va voler tornar-ne cap.

Una tristor espessa com el plom fos s’estengué per tota la població. Entre els habitants dels pobles veïns va escampar-se la brama, que si bé la mar mai no havia tornat els cossos ni en vida, en canvi sí que va tornar-los trasmudats en fantasmes. Cada nit, a la mateixa hora en què finí la tempesta, els pescadors desapareguts apareixien a la vora de la platja sol·licitant la companyia dels seus familiars. Prou que maldaven els vius per acudir als terribles panys, mai, però, s’atreviren a fer-ho; el terror els lligaven cames i braços davant els esgarrifosos laments de les ànimes penades sol·licitant el retorn al món vivent.

Van passar uns mesos i els tamaritencs que s’havien salvat, dones, canalla i vells, van fugir d’aquella delmada població, els homes joves de la qual, havien estat engolits per la mar. Algunes de les vídues van ser acollides a casa dels parents dels pobles veïns, Ferran, Torredembarra, o Altafulla. D’altres van marxar més lluny, allà on pogueren trobar treball i acolliment amb els seus fills. Poc a poc les taulades de les llars van badar-se i la pluja va obrir canals entre les rònegues parets de fang que les suportaven, Tot va anar esfondrar-se’n. Finalment, figueres i altres arbres nefands van obrir-se pas entre les escletxes dels carrers. Tot va esdevenir una ruïna. I poc a poc, aquell lloc que havia estat un poble ple de vida va caure en l’oblit i desaparegué de la memòria dels homes. Només van quedar-s’hi per habitar-la els esperits dels pescadors naufragats, que cada any, en tal dia com aquell, seguien, i segueixen, implorant la compassió dels vius.

 

 

Els dos pins del Padroell

pi grosBaucis i Beucis eren bessons, un era mascle i l’altre femella. Els dos eren fills d’a pagès i quan van morir els pares, ells van continuar treballant a l’heretat paterna. Els dos germans, molt ben avingut, des de menuts no havien tingut mai gaire tractes amb els veïns. Vivien a l’interior, en una cabana a la vora d’un remorós torrent que baixava de les properes muntanyes. Els pares, gent suspicaç i pietosa, els hi havia explicat que la gent de la contrada, sobretot els que vivien a ran de mar, no eren gaire de fiar, descendents de mercenaris i pirates que al fer-se vells i sentir-se sense ànim per l’aventura es refugiaven a les cales i rades que cenyien la mar, d’on procedien.

Un dia, de matí, del cantó de la gran aigua aparegueren uns castells de núvols, negres com el dimoni i prenyats de malaventures. La gran tempesta no va fer-se esperar gaire i del cel caigué sobre els homes i les collites un aigualós torrent, i unes pedres grosses com ous de colom destrossaren els sembrats. Va passar un dia, però el temporal no amainava; la terra estava tant amarada que arreu era una pèlag per on si gosaves caminar-hi t’hi enfonsaves fins a mitja cama. Va passar un segon dia i la tempesta no cedia. Els llamps encenien el cel i els trons ressonaven amb mil ecos per les canals de les muntanyes. Arribà un tercer dia i la gropada no afluixava. Quan ja deuria ser migdia, encara que la fosca no permetia de saber-ho, van trucar a la cabana, de primer, els dos germans van pensar que aquells cops deurien ser produïts per alguna cosa que portava el vent i que havien colpejat la porta. Però els mateixos cops van produir-se al cap de poca estona, aleshores Baucis va anar a obrir. Dos captaires, xops de dalt a baix com peixos acabats de sortir de la mar, demanaven poder aixoplugar-se; venien del pla on havien sol·licitat hostalatge, però ningú, amb l’excusa de la tempesta els hi havia volgut obrir la porta. Els dos germans, no se n’estranyaren de l’inhumà comportament del seus conveïns i van convidar-los a passar, proporcionar-los-hi calor i roba seca. Els dos captaires, agraïren molt la generositat i se’n feren creus del comportament tant poc caritatiu dels habitants de la plana, assegurant que una conducta tant inhospitalària es mereixia un bell càstig, cosa en la qual van estar-ne d’acord tant Baucis com Beucis. El temporal encara va durar dos dies més, i encara n’hauria de durar molts més. Al quart dia la borrascada havia fet molt de mal; teulades esbotzades, tancats i arbres arrencats de soca rel, sembrats esbarriats, basses inundades i sobreeixides… tot era una malvestat. Però el matí d’aquell quart dia, a poqueta llum, el sol va treure el nas pel damunt d’un núvol roig, i els dos captaires van sortir a consultar el cel. Una immensa i negra nuvolada s’anava aplegant damunt la mar. Aleshores, amb gran amoïnament, els dos captaires apressaren els germans que aprofitant la calma apleguessin allò que més apreciaven del què tenien i fugissin a la muntanya més alta, perquè el cel, amb aquella treva, els anunciava el daltabaix que s’apropava. Els germans, en un primer moment, escèptics, no sabien com prendre’s l’advertència dels captaires, però veient com anaven amuntegant-se torres i castells de núvols negres com el sutge damunt la ratlla de la mar, finalment optaren per fer cas a l’admonició. Va caure la llòbrega nit damunt la terra, i el sol no va aparèixer quan arribà el matí. La mar, del color del plom no es distingia del cel, un cel pesant, intimidador. Finalment va esclatar amb fúria salvatge la catastròfica tempestat: un dia rere l’altre el cel abocà damunt la terra tot els seus horrors. Finalment, exsangüe, les altures van donar fi a la seva ràbia. La comarca quedava erma, les rierades s’ho havien endut tot, cases, arbres i tota cosa que s’alcés més d’un pam sobre el nivell de terra. Els dos germans van baixar de la muntanya, i allí mateix on antany s’havia alçat la cabana, allí mateix van construir un temple de pedra sobre pedra, que recordés per sempre l’advertència dels dos captaires.

Els segles van passar a poc a poc, però tenaços. Els dos germans, Baucis i Beucis van fer-se vells i van morir, i sense que ningú sabés donar-ne compte, al costat mateix del temple van nàixer dos pins pinyers. El temps, inexorable, va passar pel damunt de milers de vides, i també passà per damunt les pedres del temple, que poc a poc va anar-se enrunant fins què cap home ja sabia què era ni què havien contingut aquelles runes; l’únic que sabien és que vora aquells rocs s’alçaven dos magnífics pins pinyoners, dels quals un va morir al cap d’un temps. Però l’altre, avui, continua ferm i gentil plantat vora el torrent del Padroell, esperant, quan arribi l’hora, reunir-se amb la seva germana, que fa segles va partir.

 

El Llop Blanc de la Llacuna

llop blancEn altre temps, quan les majestuoses alzines cobrien quasi tot el Penedès i els homes només ocupàvem una part de la terra al voltant dels pobles i els camps que cultivàvem, a la selvàtica serra d’Ancosa, els habitants de La Llacuna, poblet als peus del castell de Vilademàger, vivien aterrits sense atrevir-se d’anar més enllà dels seus camps, i encara en colla, mai d’un en un. I no cal dir a la nit; la nit de la Llacuna esdevenia un cementiri amb els carrers deserts de tota vida. Els cancells de les portes defensats amb tres baldes i els finestrons protegits per travessers. I si els carrers era foscos com una tomba, els interiors no eren gaire més il·luminats, tot just un quinqué o una llàntia d’oli per veure de posar-se el sopar a la boca, res més, no fos que la llum delatés la presencia de persones. I aquell pànic atordidor, aquella angúnia, a què es devia? Emboscat pels ominosos i feréstecs boscos de la Serra d’Ancosa, udolant a la lluna i a l’aigua estancada, corria per l’aspriva serra el llop Blanc, un gorguí engendrat a l’infern, sorgit entre els homes per recordar-los que, per molt que ells hi facin, la natura sempre se’n surt i sempre se’n sortirà, trobant la manera de capolar la desmesura i perversitat humana. Feia molt de temps que els vilatans vivien amb l’ai al cor, esporuguits per la procel·losa presència de la bèstia, a la qual mai ningú que l’hagués vist de cara pogué tornar per explicar-ho, puix que de l’assalt del monstre ningú en sortia estalvi. El nom de blanc li venia de la seva presència fugissera i esborronadora, tenyida pel clar de lluna. En pocs anys la bèstia havia exhaurit ramats, devorant o esventrant més d’un corpulent bou, cavall o mula atrevida. Altrament, de feia poc, la fera havia mort i devorat totalment un parell d’infants que robà de la vora de sa mare, quan aquesta imprudentment baixà fins el toll en cerca d’aigua neta. I la basarda va estendre’s encara més entre els llacunencs perquè els més vells deien, alarmats, que un cop la bèstia havia provat la carn de l’home, se n’enllepolia, i que ara no cessaria d’enrondar les cases en espera d’un altre descuit. I vet aquí que la població ja no sabia com enfrontar aquell horror, i ja començaven a circular rumors que caldria deixar l’indret i traslladar-se a un altre de menys aspriu, abandonant el poble fins que la fera fos morta o ella abandonés les serres. Però vet aquí que arribà un dia de Festa Major, el sol brillà i tota la població, i per unes hores, va optar per traure’s del damunt les sotsobres i mal averanys. En finar la festa, els músics que l’havien amenitzat, residents a Santa Coloma, havien de tornar a casa a les hores altes. Pel camí, cansats com estaven i valents com eren, decidiren fer nit a la font de la Brufaganya, aixoplugant-se sota la capelleta que empara els brocs de la miraculosa font. Fet un frugal refrigeri amb quatre ganyips que havien aconseguit de les mestresses més rumboses, decidiren donar repòs al cos i a la ment, ajaient-se sobre els pedrissos, De sobte, per entre els mil·lenaris roures que protegeixen la deu d’aigua, aparegué la bèstia, el llop Blanc. L’imposant gorguí, silenciós com la lluna que l’acompanyava, arraconà els homes contra el marge de la font, aterrint-los amb la paorosa gorja i desafiant-los amb la brillantor dels sinistres ulls. Tots d’ells, veient tant  a prop l’atroç mort, agenollats, imploraren l’ajuda del sant qui havia fet brollar la font per assedegar els seus perseguidors. Només un d’ells, el violinista, que era cec, tingué l’enteresa de resistir-se al mal fat: prengué l’arquet i feu sonar una melodia que va aprendre de sa mare quan l’acotxava. I tot va ser escampar-se la malenconiosa música, com el reculà de la bèstia; reculà, reculà fins que amb esgarrifosos udols va perdre’s dins l’obscur alzinar. I des de llavors, ni a La Llacuna ni en cap altre lloc, mai més s’ha tingut notícia del llop Blanc..

 

 

 

La Reina de Cantallops

cantallopsDiuen que cap allà l’any de la picor, una nit d’aterridora tempesta de llamps i trons, que semblava haver d’esberlar les roques de la muntanya, en un hostal vora el camí ral penedesenc, molt pobre i apartat, va haver de fer-hi nit l’ostentós seguici d’una reina. De quin país sobre el qual regnava i n’era reina, o ni tan sols del nom d’ella, no n’ha quedat memòria. Com que l’hostal s’alçava en indret autènticament migrat i abrupte entre les muntanyes de l’Ordal, la reina i tota la reial escorta van haver d’instal·lar-se com pogueren a les rònegues i escasses dependències de la posta. La sobirana, de gest adust i malcarat, molt contrariada per la comminació del cel, va haver de fer-ho en l’única cambra apartada que disposava l’establiment, la habitació familiar de l’hostaler i la seva prole. Més enllà d’aquesta, l’altra única dependència era sala on es cuinava, es menjava i s’hi resguardaven els escadussers clients que passaven per l’indret. La resta del seguici, la guàrdia i servents, van haver de fer-se lloc, entre saques velles i paques de fenc i palla, allí on pogueren i sota els diversos tancats i pallisses de coberta estantissa i foradada, del misèrrim edifici. I amb aquells mateixos desolats espais, aptes per a les escasses bèsties de la casa, van haver de conformar-se la resta dels viatgers que en aquell dia atziac i tempestuós es trobaren en la mateixa circumstància que el seguici reial. La Reina, acostumada a la cambra del seu ben parat palau, ajaguda en humil jaç ajustat amb tota mena d’abrigalls proporcionats pels nobles que l’acompanyaven, no va poder descansar en cap moment: tomba i retomba sense trobar un minut de descans. Però, a part de la incomoditat del parament nocturn, allò que verament la tingué tota la nit desvetllada van ser els esgarrifosos udols dels llops de les muntanyes properes: un sinistre esvalot que omplia d’aprensió i de basarda i la vetlla de la dama.

A l’alba, just quan els primers raigs de sol van escampar la foscor de la tenebrosa nit, quan amb l’ajuda de les complimentoses dames del seu servei, aconseguí llevar-se i fer-se la toaleta, el  primer que féu, en baixar a la sala comuna on ja l’esperava la cort de servents i guàrdies, més el complimentós i sufocat hostaler i la seva dona, amb una caldera de brou al qual hi havien  anat a parar les dues úniques gallines del corral de l’hostal, va ser voler conèixer, amb desdenyós posat i manifest mal humor, el nom d’aquell tant feréstec paratge on no havia pogut tancar els ulls per descansar-los, ja fos per la declarada inoportunitat del cel, però sobretot per la manifesta mala voluntat dels llops de la muntanya, els quals, irremissiblement, pagarien aquella impertinència. La resposta li arribà tot seguit per part del mestre de la posta, el qual, arraulit en un racó de la cambra comuna, esperava impacient, el seu bol de d’olorós brou que es refredava penjat a les mans de   l’hostaler,: «Vallformosa, senyora. A aquest indret perdut dels propòsits de déu l’anomenen Vallformosa, precisament pel seu exuberant i selvàtic entorn», s’atreví a afegir, el dejú mestre de la posta. Llavors la Reina, irritada per la pèrdua de les hores de son, replicà «Doncs, senyors, m’estranya molt, i ho trobo força inconvenient, que un indret tant amoïnós com aquest on hem passat la nit, pugui disposar d’un nom tant bell. Així què, mano i disposo que des d’aquest dia en endavant a aquesta Vallformosa se la conegui com Cantallops. I passi a servir-se immediatament aquest suculent brou que es refreda a l’olla de l’hostaler ». I és des d’aquella visita al rònec hostal del camí,que l’antiga Vallformosa del Penedès, porta el nom amb el qual avui se la coneix, Cantallops. I no cal afegir del Penedès perquè diuen que de Cantallops no se’n coneix cap altre.

 

La batalla dels bous

bousContra la tradició, que quant els guerrers cristians pretengueren conquerir el Penedès, entre altres conteses, sostingueren una cruent i arduosa batalla prop de les muntanyes de l’actual llogarret de Valldossera, avui pràcticament abandonat, entre Pontons i el Pla de Manlleu. Cap al final del combat, quan per la riera que duu el mateix nom de l’antiga vileta de Valldosera, l’aigua ja baixava roja, tenyida per la sang dels contendents, i les mates de la llera del verd havien mudat al vermell, als cristians invasors, veient-se a les últimes, se’ls acudí un últim ardit abans d’abandonar el camp i la batalla. Posseïdors com eren d’un gran ramat de bous, adonant-se’n que la nit avançava per l’oest com una capa negra, lligaren unes resinoses teies a les banyes dels animals, i quan la fosca envaí totalment la serra, calant foc a les teies, els aviaren muntanya amunt contra la vila sarraïna. Els habitants de la vileta, van caure en el parany i creient que les resplendents lluminàries corresponien a tropes de refresc que acudien per ajudar l’estol cristià, presos de terror fugiren espantats sense adonar-se que qui els envestia era la cega i obstinada fúria dels bous i no les espases enemigues. Molt de temps després d’aquella inclement batalla, quan els nous colons ja s’havien instal·lat a la contrada, durant molts i molts anys, en llaurar els camps de l’antiga batalla les arades feien sortir de la terra els ossos pelats dels homes, musulmans i cristians, que moriren en la tràgica contesa, i donaren a aquella terra el nom que encara porta avui: Valldossera. Ben a prop del poblat on va lliurar-se aquella acarnissada i cruel batalla dels bous, conten els vells més vells de la contrada, des de Mediona a Sant Martí Sarroca i la Llacuna, que sobre les parets de la cova del Bolet, ben endins i no pas de part de fora, en un passadís que avui els regulars enrunaments del sostre han obstruït, fa molts anys podien admirar-se un seguit d’estranyes figures d’home pintats de color vermell. Pocs havien gosat d’entrar-hi per veure-les, de tant estrets i soterrats com eren els passadissos. Una vella dita advertia que aquells qui destorbessin els homes vermells pintats a la roca, caurien en la dissort per sempre més, i haurien un terrible càstig. La dita argüia què les figures eren guerrers sarraïns encantats, que en la profunditat tel·lúrica de la cova feien guàrdia a un immens tresor. El tresor que, en havent de fugir empresos per les hosts cristianes, els antics habitant sarraïns hagueren d’ocultar, en la creença que passat un temps, quan els guerrers es retiressin, podrien tornar al seu país. Precisament per a custodiar aquest tresor, havien deixat allà aquells homes encantats, amb una advertència que havien deixat escrita en la seva llengua: «Que ningú s’atreveixi a acostar-se als homes vermells; la maledicció dels segles caurà damunt el seu cap». No obstant això, passats molts i molts anys, quan va oblidar-se la maledicció i ja ningú es recordava dels antics pobladors, que mai més van tornar, un audaç pastor, sense nom ni casa que es recordi, va perdre’s per aquell laberint en cerca d’un xaiet esbarriat. Va seguir l’animaló, que espaordit, belava davant seu, i per dificultosos passadissos arribà fins els homes vermells. De primer, a la llum de la torxa, ve donar-se un gran ensurt, però de seguida va veure que aquelles figures vermelles que el contemplaven eren dibuixos pintats a la paret.  De seguit que va refer-se, enfadat amb ell mateix per haver-se espantat d’unes figures, arreplegà un roc de terra i l’emprengué amb els homes dibuixats, colpejant-los i esberlant-los, Però en colpejà les figures es fendí la paret de roca i llavors descobrí, escampat per terra, el brillant tresor que els sarraïns havien abandonat, una immensa fortuna en or i plata, que enriquí de per vida l’intrèpid pastor.

 

 

El mariner de sant Cristòfol

Sant CristòfolVet aquí que un pobre pescador, avorrit d’haver de sortir cada matí del món a calar l’art i haver-lo de llevar per, total, fer quatre rals, estalviant, estalviant va poder adquirir una singladora barca de mitjana amb la qual feia el cabotatge entre la marina del Penedès i els ports del golf del Lleó, a la veïna França. A base de treballar molt i continuar llevant-se d’hora i dormir sota coberta bressolat pel moviment del mar, de mica en mica va anar fent bossa, i com que cada vegada acceptava càrregues més voluminoses, el primitiu bastiment va ser substituït per una bella goleta de dos pals, el major i un trinquet ben aparellat a proa, Era una bona nau, obrada a les drassanes de Seta, vora Montpeller. Navegadora, sallava damunt l’aigua com una gavina per entre els núvols. Fruit dels seu treball, el pescador va creure que havia arribat l’hora de casar-se, va aparellar-se amb una bona mossa del la veïna vila de Sitges, i va comprar una casa al peu de les Roques Altes, un turonet a llevant de la platja on havia nascut. Van passar anys i cabotatges entre els ports que visitava; la vida era plaent i la dona li havia donat dos fills. Però una mala nit del quatre d’octubre, diada de sant Francecs d’Assís, el lleó del golf va despertar-se. El dia abans havia pres càrrega a Palamós en destinació a Marsella i ja l’havien advertit: «Compte, que demà és mal dia per navegar pel golf, tal dia com avui, el lleó del golf es desperta i encolerit amb el sant, per haver-lo fet recular al seu antre, es revolta contra tots  els navegants». Però ell no era supersticiós i no creia en aquelles històries. De matinet, arborà tot el drap i emproà llevant. Però tot va ser passar el cap de Creus, a l’alçada de Portvendres, que el mestral es retirà de sobte esventat per una terrible tramuntanada que feu bullir la mar com la cassola al foc. El cel va tancar-se i una ingent nuvolada prenyada de grops negres envaí l’espai que es podia contemplar des de coberta. La goleta, a mercè de la mar terrible, fou desarborada en un no res, ni major ni trinquet, ni les fermes veles resistiren més de mitja hora de vent, tot va ser arrencat i triturat i llençat entre les revingudes aigües. La nau naufragà i tota la càrrega, bastiment i tripulació van fer cap al líquid infern del cau del lleó.

El mariner va despertar, amb un sol que feria els ulls, damunt un sorral vora els estanys de la petita població de les Santes Maries de la Mar, a la Camarga. Uns pescadors van ajudar-lo, el revingueren i els vestiren. Trist i derrotat, va emprendre un llarg viatge fins el litoral que nadiu. Però, oh fatalitat, aquells mateixa terrible tempesta que se li havia menjat la goleta, s’havia endut, també, en mala hora, casa i família. Desesperat i mortificat, mai més va voler saber res de la mar i prenent les quatre coses que els veïns havien salvat va endinsar-se terra endins fins allà on no es veies ni es sentís parlar de la mar.

Van passar molts anys i l’home, emprenedor de mena, va refer la fortuna, i tant la va refer que un dia va sentir enyorança de l’indret on havia nascut i mai havia oblidat. Però escarmentat, abans de tornar, va voler consultar l’opinió d’un vell ancià que vivia retirat en una ermita. Va explicar-li el seu desig de tornar a veure el mar i l’ermità va dir-li que podia fer-ho, però va acomiadar-lo amb dues advertències: primera, s’havia d’establir lluny de la mar; i segona, quan un dia veiés passar per davant seu una nau navegant sola per terra, allí hauria de fer alçar una ermita en honor del sant gegant que va passar el nen Jesús d’una banda a l’altre d’un riu. I va tornar al lloc on havia nascut i va comprar una casa a dalt de la vila. Però la mar l’atreia, i cada diumenge de matí feia una llarga passejada pel promontori vora la mar on un dia havia viscut feliç amb la família. Un d’aquells diumenge, amb un cel net de núvols, caminava per la vora d’un marge que protegia un ametllerar; de cop, d’un dels forats entre les pedres aparegué una gruixuda serp, va fer-se enrere d’un salt, però de seguit observà com el reptar de l’ofidi li recordava la imatge d’una barca de rems que es desplacés en sec. I va caure en el compte de la segona advertència de l’anacoreta: «Quan un dia, vegis passar una nau navegant sola per terra, allí faràs alçar un altar en honor del sant gegant que va passar el nen Jesús d’una banda a l’altre d’un riu». I allí mateix va fer alçar una ermita a sant Cristòfol, dalt del turonet pelat, vora del qual antany havia viscut feliç. I aquella ermita, alçada per la devoció d’aquell a qui la mar una vegada li havia robat tot, avui, s’està allà mateix on ell la va fer construir.

 

L’astúcia del nedador de Cunit o la presa del castell de Calafell

calafellConten que de tots els castells de la comarca el de Calafell va ser l’últim i el més difícil de conquerir. Era notícia que aquesta vigorosa resistència es devia a que fins dalt de la fortalesa hi arribava un túnel secret que venia a sortir molt a prop de la mar, a l’indret anomenat les Teixoneres, allí on unes vetustes parets mig amagades entre la exuberant vegetació, indicaven que feia molts anys hi havia hagut una antiga ciutat. Per aquest túnel, els habitants del castell, s’aprovisionaven d’aigua i tota mena d’aliments que per mar, i de nit, els hi feien arribar des de Tamarit i Altafulla.

Tant admirable era la experiència castrense del valí i dels defensors del castell i tant eficaç la seva resistència, i tant desitjaven la seva presa els guerrers establerts més enllà de Cubelles, que el capitost d’ells va prometre una gran recompensa a qualsevol que li facilités l’entrada a la fortalesa o li portés el cap del valí del castell. Però els dies passaven i ningú podia satisfer aquell desig. I encara que més de quatre aventurers van atrevir-se, i van perdre-hi la vida, procurant sorprendre de nit l’aprovisionament d’aliments que des dels castells veïns feien arribar per mar i a través del llarg túnel de les Teixoneres, tot va ser de bades; la mateixa obscuritat de la nit i la fragositat del terreny on desembarcaven les naus de Tamarit i Altafulla, així com el desconeixement del dia i el moment en que tenien lloc els desembarcaments feia extremadament difícil de sorprendre’ls, i encara més de sortir-ne victoriosos en l’emboscada.

Vet aquí, però, que vora una llacuna salinosa de l’esglesiola que els homes de Cubelles havien construït i dedicat a sant Cristòfol, el sant gegant que havia estat guerrer i barquer abans que sant, vora aquesta llacuna havia alçat la seva barraca de canyes i fang un fornit rodamón, que feia dir-se Garneu, que vivia un poc de la pesca de llisses i anguiles dels estanys salabrosos i un altre poc de tot allò que li servís per fer bullir l’olla. L’individu, malcarat i taciturn, vivia ben apartat de tothom. Però un dia que s’havia arribat al castell de Cubelles per vendre el producte de la seva pesca: quatre grasses llisses llobarreres i mitja dotzena de llenegadisses anguiles, va assabentar-se de la recompensa oferta del Senyor del castell. Cavil·lava Garneu, en conèixer la novetat, que ell poc que podria facilitar l’entrada al castell a les hosts cristianes, i poc que li serviria de res a ell tot sol de sorprendre les naus que avituallaven el castell a través del túnel de les Teixoneres, però en canvi si que era possible que pogués portar-li el cap del valí al carlà del castell de Cubelles. El rodamón, nedador admirable i de gran resistència. En algunes dels seus vagabundejos per la llarga platja que s’estén pel litoral penedesenc, s’havia trobat, d’amagat, i alguna vegada, amb la cort del valí de Calafell, el qual era molt afeccionat als banys de mar, sobretot a l’hora foscant del vespre, quan el sol queia per ponent. Així que el rodamón, atrevit com era, i no tenint-hi res a perdre, sinó la seva miserable vida, i tenint-ho tot per guanyar, va decidir usar de les seves experiències deambuladores i haver la recompensa que oferien pel cap del valí. Arribà una nit de lluna en quart minvant, amb poca claror lunar, una nit com les que agradava al valí per els seus banys de mar. Efectivament, ell i la seva cort, a través d’aquell conducte secret que els duia fins la platja, estaven solaçant-se xipollejant entre les manses ones que besaven la sorra, Garneu, va apropar-se a la comitiva disfressat de dona. La guàrdia, amatent, va detenir-lo de seguit que van veure’l. Però el valí, home sensual i faldiller, en saber que era una dona, va voler que la deixessin arribar fins ell. En la mitja llum del quart lunar, els vestits femenins del pòtol, ben plantat com era, feia bon efecte, així que el valí, sense rumiar-s’ho gens estengué els braços per abraçar-la, deixant tot el cos descobert. Descuit que Garneu aprofità per clavar-li una llarga i fatal daga al cor. I sense esperar cap reacció, saltà a l’aigua capbussant-se entre les onades, nedant mar enfora amb tanta destresa que cap dels guàrdies pogué ni tant sols acostar-s’hi. Perplexes i desconcertats per la prestesa en que s’esdevingué l’atac i malfiant-se que aquest no formés part d’una emboscada, tota la cort, esparverada, fugí cap el túnel, deixant al mort abandonat a la riba. Adonant-se de l’esverament causat l’assassí ho aprofità per sortir de l’aigua, tallar el cap al valí i amb la testa penjada a la cintura tornà a la mar, pels camins de la qual s’arribà a la barraca de canyes de Cunit. L’endemà va portar el seu trofeu al castell de Cubelles, on va ser recompensat. I així, mort el valí, i sense cabdill que els dirigís, el castell de Calafell va poder ser pres per les host cristianes, que ja abans havien pres els altres castells del Penedès.

La malvasia de Sitges

malvasiaDiuen que en aquell temps que el gran Roger de Llúria, almirall de la flota catalanoaragonesa solcava la mar en nom del Comte de Barcelona i Rei d’Aragó, en una de les seves naus s’enrolà amb l’ofici de xerric[1] un minyó de Sitges. I aquell minyó, fill escarràs d’un mas rústec del Garraf, barrejat entre les hosts dels almogàvers, participà en mil batalles davant les costes de la mar grega: Corfú, Modon, Quios, etc. Ferit en una d’aquelles conteses, el xerric sitgetà fou desembarcat al port de Monembasía [2], a la península del Peloponès; i d’allí li vingué la fortuna i la glòria, a ell i a la seva pàtria. Esgotat l’estiu, la tardor arribà amb el temps de la verema, i els monjos d’un monestir proper on s’estava el noi i altres presoners, faltats de braços per a dur terme la collita, van demanar al capità dels presoners les mans i la força d’aquells qui, d’entre tots, procedissin de països on també cultivessin el raïm, i fossin coneixedors de l’art dels vinyets i la transformació del suc del raïm en vi . Essent com era ell un fornit  mosso originari d’una terra de vi, de seguit fou enrolat en l’exèrcit de veremadors de la collita d’aquell any. I vet aquí que tot carretejant els coves regalimadors del fruit de les vinyes de Monembasía, el xerric sitgetà, va poder conèixer la gran qualitat del raïm de la terra, de gra voluminós i suau dolçor.

Van passar mesos i anys i l’antic xerric va convertir-se en un bell jove que els monjos havien afillat pels seus coneixements en l’art de les vinyes. I vet aquí que un dia davant del port de Malvasia, com sinistres núvols de tempesta, aparegueren naus corsàries, les naus de l’almirall d’Aragó, Roger de Llúria. Dels panxuts bastiments catalans, sense moure’s de l’horitzò immediat, desembarcaren els temuts almogàvers, de cruel fesomia i cossos rabassuts com els ceps vells, armats amb feridores escones[3] i mortals coltells que barrejaren la ciutat a foc i a acer, saquejant palaus, esglésies i convents… Ningú va lliurant-se’n de la cruel fúria dels corsaris catalans. Confós entre els presoners, el jove sitgetà fou tingut per un d’ells, i fins molt més tard no va poder donar-se a conèixer com un antic tripulant de la flota de Roger de Llúria. Quan fou comprovada la seva real identitat, ja que s’expressava en el mateix bell catalanesc dels mariners de la flota, van oferir-li de tornar a enrolar-se a l’armada corsària de l’almirall. Oportunitat que ell aprofità però amb la idea ja ben feta d’abandonar aquell rol tant bon punt fos possible per retornar a la seva terra. I així va fer-ho. Un capvespre de lluna plena, passant les naus molt a prop de la ciutat de Marsella, el sitgetà, en un descuit  de la guàrdia, s’esmunyí discretament de la nau i amb un farcellet lligat a l’espatlla, es submergí en les salades aigües del golf per arribar nedant fins la propera costa. Tot seguit de trobar-se en terra eixuta, descansà i obrí el farcellet, on, protegit i curosament embolicat amb un drap encerat, contemplà el seu tresor, el tresor que s’enduia de Malvasia: un sarment dels meravellosos ceps de l’illa. I aquesta va ser la seva fortuna, i la dels seus hereus i la de la futura vila de Sitges i tota la comarca, perquè aquell sarmentet que l’antic xerric s’endugué de les vinyes que havia cultivat entre els frares, va donar una prolixa descendència de ceps de malvasia que s’estengueren per tota la marina del Penedès. I avui, encara, nosaltres podem delectar-nos amb la sumptuosa dolçor de la malvasia de Sitges[4].

 

[1] Grumet

[2] Malvasia

[3] dards o petites llances

[4] De ceps de malvasia se’n cultiven a Sitges a les terres més altes de Ribes. I, a més del dolç licor, el raïm de malvasia també dona deliciosos vins de taula.

La Marededéu del Vinyet, cruïlla de camins.

VinyetDiuen que on avui s’alça el santuari de la Marededéu del Vinyet, retirat unes passes de la salabror de la mar, en els primers segles de la nostra era s’hi havia alçat una remota vil·la romana. Cap a finals del segle XIII precisament en aquest indret venien a confluir tres importants camins, el que venia del cap de Sitges i anava a la Geltrú i Cubelles, i el que des d’aquest mateix cap s’endinsava cap al castell de Ribes, que havia estat la fortalesa principal de la comarca. El que venia del cap de Sitges i anava a Cubelles, abans d’arribar a aquest castell s’aturava davant del de Miralpeix i continuava cap a Solicrup i la Geltrú; el que anava a Ribes travessava la plana del Carç, per on travessava la riera que baixa del massís del Garraf. La confluència dels vells camins en aquest paratge, dels quals avui encara se’n poden seguir bona part de les traces, donava peu a que sovint s’hi trobessin veïns dels tres indrets, i encara dels masos del voltant. Aquestes encontres donaven lloc a llargues converses i traspàs de novetats sobre qualsevol raó que succeís a terra. Però la més important de les notícies era sempre el decurs la feina, feina que, essent com eren la gran majoria dels caminants, pagesos dedicats al cultiu de la vinya, requeia molt sovint en el cultiu d’aquest vegetal, la vit, l’elaboració del vi i la cura deguda a les botes i bots, el tragi del celler i la venda final del gènere. Perquè aquesta plana entre Cubelles, Ribes i el cap de Sitges, accidentada per petites serres aturonades i encarada tota ella a la mar, des segles i segles enrere, ha estat dedicada a la vinya, a la elaboració del el vi i a l’exportació de l’aiguardent que se n’extreu. Així, doncs, essent com era la relació principal d’aquells que es trobaven i retrobaven en aquell indret que en temps remots havia estat la masia romana, els murs de la qual aprofitat el que sobresortia de la terra, encara oferien algun aixopluc, essent com era el tema general de les converses, la vinya i el vi i el seu tragí, era ben lògic que amb la voluntat de convertir aquelles trobades accidentals en estacionals en el moment de l’any quan les feines del camp eren poques i la verema encara havia de començar  però calia tenir-ho tot disposat per arramassar el dolç aixarop del raïm, era ben lògic que com a fonament per a donar motiu a aquesta trobada, sorgís la llegenda, que ara us contaré.

Cap el segle XVI, quan de l’existència d’una capella en aquell paratge ja feia molt de temps que se’n tenia memòria, sorgeix la llegenda actual sobre la troballa de la Marededéu, que és molt semblant a la de la majoria de les marededéus trobades de Catalunya. Resulta que un dia, un esclau moro estava cavant el peu d’un cep prop de l’aixopluc per caminants que s’havia alçat sobre les runes de la vil·la romana, i amb un cop d’aixada va desenterrar l’estatueta d’una dona asseguda en un cadiral. Molt content, l’home, va portar-la fins el mas on vivia, per ensenyar-la al propietari, però tot just arribat a la casa va adonar-se’n que havia perdut la imatge. L’endemà va tornar al mateix paratge i va tornar a cavar vora el mateix cep, i aquella mateixa imatge reaparegué. Però cada vegada que la portava a ensenyar al mas, resultava que la imatge fugia i tornava al mateix lloc, al peu del cep, on havia estat trobada. Va quedar clar, doncs, que aquella estatueta, que no era altre que una imatge de la Marededéu, no volia estar lluny d’aquell vinyet. I allí mateix, damunt les runes del que havia estat l’antiquíssima masia romana, diu la llegenda que va alçar-se el santuari del Vinyet, en honor de la imatge que agradant-li tant l’eindret volia quedar-s’hi. Avui, si els dia 5 d’agost us arribeu als actes que s’hi celebren en honor de l’advocació de la Marededéu del Vinyet, precisament el mateix dia que la veïna Vilanova celebra la Festa major en honor de la Maredéu del les Neus, podreu admirar com, agenollat davant la imatge s’hi pot veure aquell esclau, i encara entre l’altar i el cambril un plafó representa l’escena de la llegenda. Sobre la porta lateral de la capella també podreu llegir aquests ingenus versos: “Qui entrarà trist i plorant / en esta santa capella / no serà gens meravella / que n’isca alegre i cantant. / Aléntia’s [animi’s] lo caminant, / lo navegant no s’espàntia, / que si fa cremar la llàntia / davant d’esta santa imatge, / lograrà feliç viatge / Mes, molt més si goig hi càntia”.

 

Post Navigation