Bienve Moya

Llegendes d'arreu

L’astúcia del nedador de Cunit o la presa del castell de Calafell

Conten que de tots els castells de la comarca el de Calafell va ser l’últim i el més difícil de conquerir. Era notícia que aquesta vigorosa resistència es devia a que fins dalt de la fortalesa hi arribava un túnel secret que venia a sortir molt a prop de la mar, a l’indret que avui anomenem les Teixoneres, allí on unes vetustes parets mig amagades entre la exuberant vegetació, indicaven que feia molts anys hi havia hagut una antiga població. Per aquest túnel, els habitants del castell, s’aprovisionaven d’aigua i tota mena d’aliments que per mar, i de nit, els hi feien arribar des de Tamarit i Altafulla.

Tan admirable era la experiència castrense del valí i dels defensors del castell i tan eficaç la seva resistència, i tant desitjaven la seva presa els guerrers establerts més enllà de Cubelles, que el capitost d’ells va prometre una gran recompensa a qualsevol que li facilités l’entrada a la fortalesa o li portés el cap del valí del castell. Però els dies passaven i ningú podia satisfer aquell desig. I encara que més de quatre aventurers van atrevir-se ─i van perdre-hi la vida─ procurant sorprendre de nit l’aprovisionament d’aliments que des dels castells veïns feien arribar per mar i a través del llarg túnel de les Teixoneres, tot va ser de bades; la mateixa obscuritat de la nit i la fragositat del terreny on desembarcaven les naus, així com el desconeixement del dia i el moment en que tenien lloc els desembarcaments feia extremadament difícil de sorprendre’ls, i encara més de sortir-ne victoriosos en l’emboscada.

Vet aquí, però, que vora una llacuna salinosa de l’esglesiola que els homes de Cubelles havien construït i dedicat a sant Cristòfol, el sant gegant que havia estat guerrer i barquer abans que sant, vora aquesta llacuna hi havia alçat la seva barraca de canyes i fang un fornit rodamón que feia dir-se Garneu, i que vivia un poc de la pesca de llisses i anguiles dels estanys salabrosos i un altre poc de tot allò que li servís per fer bullir l’olla. L’individu, malcarat i taciturn, vivia ben apartat de tothom. Però un dia que s’havia arribat al castell de Cubelles per vendre el producte de la seva pesca: quatre grasses llisses llobarreres i mitja dotzena de llenegadisses anguiles, va assabentar-se de la recompensa oferta del senyor del castell. Cavil·lava Garneu, en conèixer la novetat, que ell poc que podria facilitar l’entrada al castell a les hosts cristianes, i poc que li serviria de res a ell tot sol de sorprendre les naus que avituallaven el castell a través del túnel de les Teixoneres, però en canvi si que era possible que pogués portar-li el cap del valí al carlà del castell de Cubelles. El rodamón, nedador admirable i de gran resistència. En algunes dels seus vagabundejos per la llarga platja que s’estén pel litoral penedesenc, s’havia trobat, d’amagat, i alguna vegada, amb la cort del valí de Calafell, el qual era molt afeccionat als banys de mar, sobretot a l’hora foscant del vespre, quan el sol queia per ponent. Així que el rodamón, atrevit com era, i no tenint-hi res a perdre, sinó la miserable existència, i tenint-ho tot per guanyar, va decidir usar de les seves experiències deambuladores i guanyar la recompensa que oferien pel cap del valí. Arribà una nit de lluna en quart minvant, amb poca claror lunar, una nit com les que agradava al valí per els seus banys de mar. Efectivament, ell i la seva cort, a través d’aquell conducte secret que els duia fins la platja, estaven solaçant-se xipollejant entre les manses ones que besaven la sorra. Garneu, va apropar-se a la comitiva disfressat de dona. La guàrdia, amatent, va detenir-lo de seguit que van veure’l. Però el valí, home sensual i faldiller, en saber que era una dona, va voler que la deixessin arribar fins ell. En la mitja llum del quart lunar, els vestits femenins del pòtol, ben plantat com era, feia bon efecte, així que el valí, sense rumiar-s’ho gens estengué els braços per abraçar-la, deixant tot el cos descobert. Descuit que Garneu aprofità per clavar-li una llarga i fatal daga al cor. I sense esperar cap reacció, saltà a l’aigua capbussant-se entre les onades, nedant mar enfora amb tanta destresa que cap dels guàrdies pogué ni tant sols acostar-s’hi. Perplexos i desconcertats per la prestesa en que s’esdevingué l’atac i malfiant-se que aquest no formés part d’una emboscada, tota la cort, esparverada, fugí cap el túnel, deixant al mort abandonat a la riba, ocasió que aprofità l’assassí  per sortir de l’aigua, tallar el cap al valí i amb la testa penjada a la cintura tornà a la mar, pels camins de la qual s’arribà a la barraca de canyes de Cunit. L’endemà va portar el seu trofeu al castell de Cubelles, on va ser recompensat. I així, mort el valí, i sense cabdill que els dirigís, el castell de Calafell va poder ser pres per les host cristianes, que ja abans havien pres els altres castells del Penedès.

Anuncis

Com van fer-se les muntanyes del Montmell

Per si us interessa: tots aquells contes i llegendes situats en el territori del Penedès històric (del Llobregat al Gaià), els he aplegat en un sol volum que apareixerà el mes de juliol.

Ara fa molts anys, quan la terra era encara tota plana i cap muntanya interrompia la mirada ni s’alçava contra l’horitzó, en aquesta terra on ara vivim nosaltres hi vivien dues tribus de gegants, els Uns i els Altres. Els Uns, ells mateixos s’anomenaven Uns, els Altres ells mateixos també s’anomenaven Uns, i ambdues tribus, als demès, els anomenaven Altres, i com que a una tribu tercera li era difícil de saber quins eren els Uns i quins eren els Altres, a tots plegats, Uns i Altres, els anomenaven els de Més Amunt. Nosaltres, però, per a aquesta història, si que identificarem ben bé, els Uns i els Altres. Els Uns tenien les seves barraques de branques i canyes entre maresmes, prop d’on avui s’alça la vila del Vendrell; els Altres vivien en una gran cova sota terra prop on avui hi ha la Juncosa. Els Uns, que vivien entre les maresmes de Calders, eren majorment vegetarians i s’alimentaven de les herbes, rels i fruites que recol·lectaven vora els estanys i rierols del voltant d’on vivien, també s’alimentaven amb cloïsses i altres mol·luscs de la vora del mar. Els Altres eren caçadors, col·locaven paranys i empaitaven els animals per fer-los caure a les trampes. Uns i altres vivien en relativa pau, però llur natura de gegants, jactanciosa i busca-raons, feia que de tant en tant les dues tribus entressin en pugna per una cosa o altra. De l’ultima vegada que van entrar en competència en va sorgir aquesta llegenda. Resulta que els engolidors de carn, com que aquesta no es pot menjar crua, havien construït una caldera gegantina, on la bullien per cruspir-se-la cuita. Aquella preciosa i enorme caldera era l’enveja de  la tribu dels Uns què calculava que amb aquell colossal atuell podrien guardar-hi tota l’aigua per a beure que necessitaven per un dia sencer, sense haver d’anar fins la vora de les llacunes cada vegada que tenien set. Va arribar un dia que els de la tribu de les maresmes de Calders van atrevir-se a dur a terme el furt de la caldera dels gegant de la cova de la Juncosa, i envalentits van decidir d’apoderar-se’n. I dit i fet, a la nit, emparats en la foscor, sense fer soroll, cosa molt difícil entre gegants, perquè son avalotadors i barroers de mena, van arribar-se fins la vora de la cova  i van apoderar-se de la caldera. Se la van endur, però els Altres, que com a bons gegants tenien el són dur, finalment van adonar-se de la sorollada i tant ràpidament com pogueren van sortir en persecució dels Uns. Aquest, en veure’s perseguits pels Altres i fent-se cabal que finalment els aconseguirien i els tornarien a prendre la caldera, decidiren que ja que no podia ser per a ells, tampoc seria per a ningú més: van decidir amagar-la sota terra. Van començar a apilonar i apilonar terra damunt de la caldera, terra i més terra amb les seves manasses de gegants, que a cada grapada que en treien n’hi hauria per cobrir el que avui és el campanar del Vendrell.  I quan els Altres van atrapar-los, la caldera ja era ben enterrada, i tant enterrada que d’aquell munt de terra apilada que ara impedia veure el final de l’horitzó, van dir-ne muntanya. I a aquesta muntanya van anomenar-la el Montmell que vol dir muntanya pelada, perquè va passar molt de temps abans que hi naixessin arbres al damunt seu. I el Montmell va ser la primera muntanya del Penedès. Això va ser en l’època que els gegants poblaven la terra.

El falcó de Mir Geribert

falco-2Mir Geribert, senyor d’Olèrdola, havia perdut un falcó molt bell i ben ensinistrat amb el qual sortia a caçar per entre les penyes d’Olerdola i Viladellops. Un dia, però, durant una batuda de caça pel delta del Llobregat, la magnifica au havia errat el camí i va perdre’s entre les espesses pinedes de la plana humida. Mes com que allò que un perd, un altre s’ho troba, vet aquí que el preciós falcó va anar a parar a les mans d’Ermengol, comte d’Urgell, que se l’endugué al seu hostatge de Barcelona. No va tardar gaire en conèixer-se la notícia del parador del bell falcó, i sense perdre temps, i amb la seva habitual intemperància, Mir Geribert exigí, que li fos tornat sense més dilacions. A aquest requeriment s’hi negà Ermengol, sense que abans hi hagués per entremig una recompensa per les despeses que li havien ocasionat mantenir l’au, i encara per les molèsties causades. Ofès per la reticència del comte urgelità  i encara més per la impertinència d’exigir recompensa per suposades molèsties causades, van creuar-se greus acusacions entre els dos nobles i esclataren hostilitats. Primer van ser lletres de batalla, que no resolgueren el cas ja que mai arribaren a posar-se d’acord en quin camp neutral trobar-se per batallar a ultrança, i després cartells de deseiximent que pertorbaren la terra.

S’esdevingué per aquelles dates que el comte Ramon Berenguer I va tenir corts a Barcelona i, quan ja estaven aplegats, el sobirà va voler saber si ja hi eren tots els qui havien de ser-hi, i Ermengol, el mateix que posseïa el falcó de Mir Geribert, va contestar que només hi faltava el Senyor d’Olèrdola, però que per un sol home, per principal que fos, no calia estar-se de tenir corts. L’assemblea comtal va principiar, i un cop començada arribà  Mir, el qual en entrar al palau, veient que no l’havien esperat, va restar en suspens, però, sense donar-hi més importància, i en la creença que havia estat el comte de Barcelona qui havia pres la decisió de no esperar-se, va asseure’s a l’escó que li corresponia. Vet aquí però, que el cavaller del seu costat, fent-se l’amic, o potser amb malícia, va advertir-lo de la intervenció del comte d’Urgell. Aquesta descortesia envers ell, duta a terme pel mateix que li retenia el falcó perdut, va omplir-li el cor de ressentiment.

Finides les corts, tots els convocats tornaren als seus territoris. Mir Geribert, decidit a prendre venjança per la doble ofensa rebuda, va posar-se a l’aguait al coll de Begues, per on havia de passar l’ofensor. I dit i fet, quan Ermengol, amb poc seguici, prenent el camí de Vilafranca. travessava aquest coll, un escamot conduït per Mir Geribert va sorprendre’l i se’l va endur pres a la torre que el d’Olerdola posseïa damunt les muntanyes de Gavà. Un cop allí Mir va preguntar a l’urgelità que en faria, si aquella humil torre fos seva, i aquest, desprevingut, sense advertir quina intenció podia tenir la pregunta del segrestador, va respondre que l’obraria «de tal manera que la transformaria en castell ben fort, perquè un lloc com aquell havia de ser inexpugnable, mentre els assetjats tinguessin vianda per menjar i aigua per beure». Dites aquestes imprudents paraules, Mir Geribert respongué: «Doncs d’aquesta humil però alta torre de l’Eramprunyà vos no n’eixireu fins que aquest castell fort sigui acabat a compte vostre»

I el comte d’Urgell, adonant-se de la greu situació en que es trobava, presoner de Mir i sense que el pogués auxiliar ningú altre, va decidir que no tindria altre remei que costejar l’obra de la fortalesa tal com Mir havia dictat. I va ser d’aquesta manera que el castell de l’Eramprunyà va ser fet construir pel  comte d’Urgell, a causa de la seva imprudent contumàcia en no voler tornar el falcó de Mir Geribert al seu amo, i provocar l’obertura de les corts comtals sense un dels seus membres. I encara es conta d’Ermengol d’Urgell que, «cant lo castell fou obrat,» Mir Geribert «lleixa’l anar».

Històries de gegants

cristòfolUna de les més celebrades atraccions de les festes de la ciutat de Bilbao és sens dubte el gegant Gargantua. Aquest giny festiu és un gran ninot que representa un Gargantua pagès, en actitud sedent, que amb el consentiment dels seus progenitors, “s’empassa als nens”, per ser després excretats per darrere. Aquest Gargantua, aquest gegant de la festa, potser fora un de tants exemples que ens proporciona el discurs festiu i amb el qual assajaríem de representar-nos la magnitud de la desmesura antropocèntrica: l’home com a centre de l’univers. Cal considerar que aquests primaris ninos de la festa no serien tan “gegants” per la seva colossals proporcions, com per la desmesura de les seves proeses. Gargantua, i el seu fill Pantagruel (dos admirables exemples sobre literatura de gegants i altres bubotes), són físicament gegantins, cert, com també ho són Goliat, Polifem, Thor, Sísif, Hèrcules, Ferragut, Joan de l’ós, el Cavaller Belzunce, per seva desproporció, però també ho seria, per exemple, Tartarí de Tarascó ─estrafolari personatge de la novel·la d’Alphonse Daudet─, per la desproporció i extravagància dels seus imprevistos tràfecs i sorprenents desenllaços. I, indubtablement, participarien d’aquesta mateixa condició, els herois del còmic actual, Superman, Batman, Spiderman, Hulk i altres. O sigui, que en aquests personatges, els gegants, que avui, antropomorfosejats en ninos festius, passegem, més o menys plàcidament pels carrers de les nostres ciutats els dies assenyalats, hauríem apreciar dos estats; un: les brases memorístiques d’arcaiques cosmogonies humanes, des dels Titans grecs, o els Odin i Thor escandinaus, o els goliats i Ogs cristians, fins als Fierabrás o Ferraguts de la llegendística medieval europea; i un altre, els nostres més pròxims el Pare Esmé o el Fort Farell de la rondallística local. Tots ells parteixen i participen dels nostres mateixos somnis inconscients, els somnis de les nostres pors i fantasies desmesurades: des de la por subconscient a la figura del pare, que vam heretar de la infància, fins a la magnificació de la capacitat onírica per transcendir les limitacions del nostre cos físic. Amb la continuïtat de la presència d’aquestes figures, que avui accedim a que convisquin entre nosaltres en l’àrea de la festivitat ritualitzada, però que fins fa relativament poc temps, també participaven com a elements sobrehumans en cerimònies de creences ancestrals, no fem altra cosa que continuar exhibint la nostra credulitat ─mas o menys dissimulada─ cap als vells panteons cosmogònics; ja no creiem en els seus mons utòpics, però no hem perdut l’esperança que puguin, haver-ne, que és com dir que no ens resignem a desprender-nos de la nostra infància com a espècie.

Si bé la majoria d’aquestes imatges, els personatges que hem relatat fins aquí, provenen d’un món molt antic, dels vells panteons de les religions còsmiques, no hem de creure que el món cristià es va mantenir aliè a creacions d’aquesta índole. També el cristianisme ha participat dels vells mites, i ens ha deixat empremtes i relíquies. Un exemple ben conegut d’ells, segons Joan Amades -singular compilador del costumari popular català, i per català, mediterrani- és l’imponent personatge de Sant Cristòfol, un dels primers gegants que apareixen a la processó del Corpus, tant a Catalunya, com en altres àrees europees.

Diu la llegenda cristiana que Sant Cristòfol era un gegant que buscava servir a l’amo més poderós. Va servir un rei, però el rei s’estremia cada vegada que sentia el nom del diable. Així que Cristòfol va decidir buscar al diable. Quan el va trobar es va posar al seu servei. Un dia, en una cruïlla de camins on s’aixecava una creu de terme, veient-la, el diable va fugir esperitat. Cristòfol va preguntar al diable a qui representava aquell signe que tant l‘aterria. El diable va confessar que representava a Crist, el seu major enemic. Així que Cristòfol va decidir que havia de servir a Crist, indubtablement més poderós que el diable. Fins aquí la llegenda presenta cert paral·lelisme amb la matèria del Faust de Goethe, per cert un tema que també trobarem en altres lllegendístiques universals com Les mil i una nits. Cristòfol no va parar fins que trobà un monjo que acedí a iniciar-lo en el coneixement de Crist. El religiós li va explicar que per conèixer-lo calia fer oració, penitència i dejuni. Però Cristòfol (recordem la seva essència titànica, immoderada i intemperant) era un gegant i els gegants no poden suportar aquestes coses, sobretot el dejuni, i com malgrat tot insistia en conèixer aquell senyor més poderós que el diable, el monjo li va encomanar un treball en què serviria a Crist i podria prescindir de la penitència i el dejuni: «Mira», li va dir el monjo, »a prop d’aquí es troba un riu molt cabalós, la gent no pot passar-lo sense el risc de ofegar-se. Tu ets fort i alt, pots oferir-te a passar-los per amor a Crist ». I dit i fet, Cristòfol va situar-se en una ribera i complia aquell menester pel servei de Crist, un amo més poderós que el diable. Però el vigorós Cristòfol, al cap de poc temps es va cansar d’exercir de passa rius, fins que un dia, d’entre la mala herba de la ribera va escoltar una veueta que requeria seu servei. El gegant, per molt que buscava i buscava no encertava a localitzar el posseïdor de la veueta; de sobte, per entre la mala herba va poder veure un nen molt petit. «Ets tu qui demana passar el riu?» «Si» Va afirmar el nen. Cristòfol, amb la suficiència que dóna saber-se molt més poderós que l’altre, va atrapar al noi i se’l va posar a l’espatlla. Va entrar al riu i decidit va dirigir-se a l’altra riba. Però vet aquí que com més caminava més pesada se li cap a la càrrega, més i més pesava el nen. Tant arribà a pesar la diminuta càrrega, que treball va tenir per abastar la riba. Al veure’s en terra ferma, Cristòfol va dirigir-se al noiet: «En gran perill m’has posat noi, pesaves com si portés el món sencer a l’espatlla». I el nen li va respondre: “No te n’has de meravellar, Cristòfol, ja que no tant sols has portat el món a coll-i-be, sinó a aquell qui el va crear. Jo sóc Crist, i a partir d’ara ja hauràs servit per sempre el més poderós senyor».

Vet aquí un mariner

marinerVet aquí un mariner, un home ni jove ni vell, un home a la flor de la vida. Havia navegat per totes les mans del món, de les costes de la Xina a les de l’Argentina, de les d’Amsterdam al Japó. Era un home experimentat en el comportament humà, havia conegut gent de tota mena: taciturns orientals, jovials polinesis de les illes del pacífic, extravertits mediterranis, austers africans de mirada càlida, animats pobladors de les Antilles, previsors europeus; un veterà expert en el seu ofici: coneixedor de vents i de marees; bregat en mil temporals i aldarulls, confusions i desoris; fets a totes les parles, creences i raons. I un dia, cansat de córrer mars, atracà en un discret port de llevant, va fer un volt per la vora la platja, va mullar-s’hi els peus, i enamorat de l’horitzó, s’hi comprà una caseta a ran d’onades,  damunt les roques. La caseta era petita, només una habitació que acollia tot el món del mariner. Allí, assegut en un vell balancí, fumava els dies de borrasca, dormia i menjava. Sobre una lleixa d’obra vermella envernissada, cuinava en un fogonet de terrissa blanca nodrit amb carbó d’alzina. A la vora, en un foc a terra de grans còdols s’escalfava les nits humides de l’hivern. A resguard del rústec escalfa panxes, rebia els amics del port que volguessin anar-lo a saludar; per a ells sempre tenia a punt la botella de rom jamaicà i el pot de cafè a la turca. Dues tasses de preciosa porcellana japonesa ―acumulació dels seus viatges― reblertes regularment d’ambdós líquids, componien nits curtes i contalles llargues; sovint el gall del sol era l’encarregat d’anunciar l’eixida de l’aurora. Darrera el casinyot, obert als vents però arrecerat dels salabrosos oreigs pel mateix edifici que li donava estatge, el mariner  va cultivar un jardí: tous de roses  vermelles, grogues, encarnades… separats per cavallons amb plantes boscanes: romaní, murtra, farigola i espígol. A l’hortet, els antics residents hi havien deixat un vell llimoner, una pomera i un xiprer; el llimoner fruitava tot l’any i regalava al mariner l’aromàtica fruita amb la qual perfumava l’aspre rom insular; la pomera li donava acídules reinetes de rosades i pudoroses galtes; el xiprer prometia al mariner l’encontre amb l’alta espiritualitat.

Curts eren els dies i llargues les altes nits de cal mariner de les roques. Curta era, però saborosa, la insòlita cuina de cal mariner de les roques, sempre perfumada amb l’àcida fragància de l’alzina cremada al fogonet de terra. Extenses eren les parlades i exòtics eren els assumptes i matèries referides per l’amo de la casa, i pocs eren els naturals assistents als conclaves; curta era la confraria, però ponderada, circumspecta i il·lustrada. Ell n’era el pilot, però no l’únic orador: ell era el coneixedor de savis relats originats als vuit punts de l’estrella dels vents: contalles i misteris de les amarades selves amazòniques, i relacions i informes sobre les desèrtiques planícies australs, sobre les mars bullents enllà del pacífic o els deserts boreals eternalment glaçats. Per amanir tant doctes conferències el mariner havia sabut acompanyar-se de competents exploradors locals, pacients coneixedors de la humil geografia regional, perits en els replecs i minúsculs detalls que fan gran la terra.

Van passar anys i torbonades, matins magnífics i tardes encalmades, plenes de nostàlgia. Hores pintades pel sol, rellents de lluna nova esculpiren el rostre del mariner… el ulls buscaven el miratge, la terra nova, l’horitzó inèdit. Un matí, amb l’eixida del sol nou, gloriós, enyorat de mars i nous confins, el mariner va partir, per aquestes mars de déu.

Hi havia un mariner que venia de l’Havana

FragataL’Isidret, bordegàs nascut a Sant Pere de Ribes, de molt jove va avorrir el camp i va fer-se navegant. Un bon dia, cansat de burxar la terra, llençà la fanga i va enrolar-se en un dels velers d’en Dalmau Miret, armador de la vila de Sitges, parent llunyà de la família de sa mare. I amb la flota d’aquest Dalmau Miret, va fer molts viatges de les costes catalanes a les Antilles i a Filipines.

Des de molt petit, la mare de l’Isidret havia inculcat al seu fill una massissa fe religiosa, una fe vestida més de costums i pràctiques tirant més a supersticioses que no pas a doctrina i reflexió. Un cop embarcat, aquella mena de fe el portà a seguir el costum, severament observat a casa seva, de passar els rosari cada nit del món; suportant amb condescendent resignació l’escarni dels seus companys. Com a compensació d’haver de suportar la burla, el devot costum li comportava la protecció del capità, que, com la majoria dels mariners, era extremadament respectuós amb tota mena de creences; tot i que ell distava molt de resultar un bon cristià, pensava ―i si no ho pensava de veres, no s’atrevia a refusar-ho de pla― que, per si de cas mai no vindria malament l’ajuda dels costums religiosos de l’Isidret, encara que només servissin per no atreure la malastrugança. Així que, sigui per una cosa o altre, l’Isidret i el seu rosari nocturn gaudien de la protecció del capità, i, sota el mateix abric de la pràctica religiosa s’hi emparava la persona de l’Isidret, que amb aquesta sort quedava resguardat de les imprevisibles ires de la tripulació. Però tot en aquesta vida té els seus pros i els seus contres. Si bé la fe crèdula de l’Isidret  i la seva actitud beguina, manta vegades el salvava de les irreflexives còleres i bruscs enuigs dels seus companys, no arribava a salvar-lo de les ocurrències i befes dels mateixos; befes i acudits que ben sovint contenien més enveja i despit, que no pas senzilla diableria condicionada per l’avorriment de les llargues jornades de navegació amb l’únic estímul de contemplar la ratlla de l’horitzó. Així que un dia, un mal dia, un dels mariners més maliciosos de la tripulació s’empescà d’utilitzar l’Isidret per a una de les agudeses amb les quals, aquest mateix brètol, solia amenitzar les llargues travesses oceàniques. Valent-se i emparant-se en la crèdula i alhora espantadissa fe del noi, van compondre el següent drama, maquinació que aconseguí de reeixir per acabar en esgarrifosa tragèdia.

Un dia, en el besllum del capvespre, estant el sol per caure, l’aire que tot el dia havia bufat de sobrevent, girà sobtadament a sotavent. La proa de la nau s’alzinà com un cavall, la mar va créixer i la bromera de les ones banyà la coberta. El cel es carregà de torres grises que presagiaven la borrascada. Tothom es preparà per capejar les rafegues de vent que assotaven el buc de la nau. L’isidret, com altres vegades en casos com aquell, i comptant amb l’anuència del contramestre, no menys supersticiós que el capità, es preparà per passar el rosari, resguardant-se de la mullena entre una estiba de cables amuntegats a l’orla de bavor. A l’altre cantó de la nau, aquell burlador al qual ja hem mencionat, va creure arribada l’hora de passar comptes amb el reconsagrat maula rossegaltars, advertint a la resta de la tripulació, que en la mesura que podien prescindir de la feina, es preparà per presenciar l’ocurrència. De sobte, en el llostre de la caiguda del sol, donant l’esquena al que quedava del crepuscle, que enlluernava l’Isidret, aparegué damunt coberta una estrafolària figura tota ella vestida de parracs negres i vermells.

«Què em donaries, mariner, si en mig de la tempesta, un dia et trec d’entre les ones que t’engoleixen?»

Marededéu! L’Isidret, sense esma per reflexionar, a la vista de l’aparició, cau de genolls sense saber, ni poder, articular un mot sencer. Balbuceja, inarticuladament, avemaries i parenostres, entortolligats els dits entre les bolles del rosari, murmurant els misteris en desordre.

»Respon desgraciat, respon a la meva pregunta: amb què em recompensaries si en mig de la tempesta, un dia et trec d’entre les ones que t’engoleixen?»

L’Isidret seguia sense poder reaccionar, empatollant-se en un balbuceig intraduïble, indiferent a les ofegades rialles dels qui observaven l’escena des de l’altra banda de la nau, que en la seva obcecació beata no encertava a identificar. Finalment, reunint  tota la seva força en un fil de veu, va ser capaç d’articular una resposta: «Et donaria tot el que tinc, diners i joies. Et donaria tot el que posseís, si un dia, en mig de la tempesta caigués a l’aigua, i ja hagués resat a tots els sants i a la marededéu sobirana, i m’estigués negant entre les negres ones, tot el què tinc, et donaria per salvar-me.»

«Mira que no vull diners, ni or ni plata, miserable pecador, el que jo voldria és la teva ànima damnada per sempre». Respongué, colèrica, la demoníaca aparició.

Com a resposta de la intimidació de la grotesca bubota, que el pobre mariner, en el seu desvari supersticiós, volia veure-hi la vera encarnació del diable, l’Isidret, aterrit, no va saber respondre d’altra manera que amb un gran esgarip de pànic, i fora de sí, abandonant tota mesura, s’alçà d’un bot i emprengué carrera contra l’espantall que el terroritzava:

«No, no. Abans que per tu, la meva ànima serà per Déu i el meu cos per a la mar salada». I  saltant-li al damunt entre maníaques interjeccions, ell i el diable rebotaren per la borda, fins enfonsar-se entre les negres ones, que se’ls empassaren abans que cap membre de la tripulació, pogués llençar-hi un cap per a salvar-los.

Avara per un… Les bruixes d’Altafulla

barcaA la platja d’Altafulla, l’Enriquet tenia avarada una barqueta, res, un gussiet no gaire més gros que una closca d’avellana. Amb la Carmeta, aquest era el nom que li havia posat al bot, l’Enriquet, cada dia del món, anava en mar a calar quatre palangres i sis nanses, que recollia l’endemà, amb la farda si hi havia hagut sort, o desert si havia fet março. Així passaven els dies a casa de l’Enriquet: si hi havia pesca, menjaven del peix que no podien vendre, més les quatre verdures que la dona cultivava a l’hortet vora el torrent. Una vida de pobre pescador, verament, però tranquil·la i assossegada. Un dia, un mal dia, a l’anar a treure el bot, l’Enriquet se n’adonà que semblava que l’haguessin fet servir aquella mateixa nit, un pòsit d’aigua es movia al fons de la barqueta, i ell havia fet servir la sàssola per treure-la’n tota a l’avarar-la el dia anterior. De moment no va enquimerar-se’n, però després d’aquella descoberta, va fixar-se que força sovint, aquell pòsit d’aigua al fons del bot apareixia de tan en tan. L’incident no el molestava ni el distreia de la seva feina, però va decidir treure’n l’entrellat, perquè tenia el convenciment, que de part de nit, quan ja tothom era a joc, homes i gallines, algú, ves a saber qui, utilitzava el seu gussiet. Així que una nit, abans de les dotze, va alçar-se i sense dir res a la dona, es ficà calçons i garibaldina i en un no res i en silenci es dirigí cap a la platja. I allí s’estava tota sola la Carmeta, el seu bot. No res alterava l’oreig i les petites onades, d’una en una, venien a morir mansament a la riba. De sobte un brogit de passes alterà la pau de la nit, venia de la ratlla de cases vora la sorra. La fosca impedia veure qui movia la fressa, però l’Enriquet, esparverat, no va pensar-s’ho més i va botre dins la barca, amagant-se sota la post que cobria la menuda popa del bot. L’enrenou s’apropa a la barqueta rodejant-la i el pescador s’adonà com unes cames entortolligades amb amples faldes pujaven a la barca, i unes altres, i unes altres, i una veu estranya cantava: «Avara per una, avara per dos, avara per tres; alta fulla, núvols amunt!… però res es movia. Llavors la mateixa veu exclamà: «Totes a baix! Aquí alguna cosa falla. Ara, tornem-hi a pujar» I altre cop l’Enriquet contempla el vol d’amples faldilles com muntaven al bot. I tot seguit, la mateixa veu: Avara per una, avara per dos, avara per tres, alta fulla, pels núvols amunt! I altre cop la mateixa veu autoritària: «Totes a baix! A veure, n’hi alguna que estigui encinta? Murmuris de negació. «Doncs hi ha algú més a bord. Ja se’n penedirà! Pugeu: Avara per una, avara, per dos, avara per tres, avara per quatre; alta fulla, núvols amunt!» I el bot alçà el vol com una gavina, núvols amunt». L’Enriquet, encabit com un cranc sota la post de popa, tremolava com una fulla d’arbre. Les bruixes, què no eren altres  que elles, volaven amb la Carmeta cap a un destí inconegut sense fer esment del pobre pescador «Ja se les apanyarà quan arribem on anem!» Va respondre la manaire quan una d’elles l’interrogà sobre el polissó.

Passà qui sap el temps, perquè el temps encantat de les bruixes no transcorre de la mateixa manera que el normal dels homes, i el gussiet va aterrar en una llunyana platja. Les bruixes van saltar a la riba abandonant al seu albir barqueta i Enriquet. Al cap d’una estona, l’esglaiat pescador, s’atreví a treure el nas per la borda: Marededéusenyor! Allò era espantós! Aquella costa no la coneixia de res. Una ampla platja de sorra blanca tancada per una ratlla de palmeres, i al darrera de les primeres palmeres només hi havia matolls de falgueres i plates inconegudes. En tota la distància que li permetia la visió no és veia altra cosa que una selva verda i exuberant que s’anava escalant amunt, amunt, fins unes muntanyes que tancaven l’horitzó. En tot el dia, des del primer sol fins el ponent, l’Enriquet no va tenir esma de moure’s del costat del bot, allí va quedar-se arraconat a l’espera què caigués la nit i les bruixes poguessin tornar-lo a la seva estimada platja d’Altafulla. I així va ser, en caient la fosca el mariner tornà a entaforar-se al cau sota la popa, i al poc, per entre els arbres, aparegueren les bruixes que decidides muntaren al bot i la manaire, amb veu que a al mariner li sonà terrible, ordenà: Avara per una, avara per dos, avara per tres, avara per quatre; alta fulla, pels núvols amunt!

Quan l’Enriquet, candorosa i honestament, amb l’ai al cor, ho contava així mateix entre els seus compares a la taberna, la resta de l’auditori l’ajudaven a corejar l’ordre: Avara per un, avara per dos, avara per tres, avara per quatre; alta fulla, núvols amunt!

L’aparent mort de la Mestressa de Fontallada

mort-en-vidaEn els vells papers de notícies del Penedès hi trobem recollida, a mena de llegendeta, la d’un lúgubre enterrament en vida, el cas de la mestressa de Fontallada. Pel to mig irònic amb que la recullen els dits vells papers, podríem arribar a creure que els autors ens narren una ficció, però, també podríem creure que el relat vindria a exemplificar una ancestral temença tant antiga i comuna com la mateixa humanitat: la por de ser enterrat en vida.

Fontallada és un mil·lenari mas olerdolenc en el terme de Sant Pere Molanta que malgrat que avui porti un altre nom, els més vells de la contrada encara el coneixen pel l’antiga denominació. La història té lloc quan a mitjans del segle XIX totes les terres del Penedès van ser envaïdes per la gran epidèmia del còlera. La terrible malaltia no destrià entre jornalers i amos, sinó que atacà a tothom rics i pobres, infants, joves i vells, tots per igual sense lliurar-se’n ningú. Durant molts anys la terra va ser damnada, sense braços per treballar-la i encara, passada la cruel epidèmia, la fam va escampar-se pel territori com una segona pesta que provocà tantes morts com la primera. Aquella primavera, el còlera, malgrat totes les precaucions conegudes: prohibició de rebre dins el mas desconeguts i forasters, encesa de fogueres amb herbes d’olor per tot al voltant de la possessió, etc., malgrat totes aquestes mesures profilàctiques, també irrompí en la ben protegida i rica possessió de Fontallada, fent estralls entre els seus habitants, masovers, jornalers i propietaris. D’entre ells fou molt sentida la mort de la jove i bella mestressa de la masada. Es conta que era tan sobresortint la riquesa dels amos de Fontallada que en morir la mestressa el desolat marit disposà, desassenyadament, que l’esposa fos soterrada amb el seu sumptuós aixovar de núvia, així com també, i sobretot, amb les precioses arracades de pedreria que li havia regalat pel prometatge i que ella lluïa amb ostentació tantes vegades com en tenia ocasió. La noticia del desusat i irreflexiu soterrament va escampar-se per la contrada com la mateixa pesta i a l’esdeveniment hi assistí una gran gernació, a pesar de la temença que provocava la proximitat d’un cadàver que havia contret la pesta. I com era d’esperar, i malgrat l’ancestral por al contagi de la temible malaltia, pocs dies després que la mestressa fos dipositada dins la sepultura al fossar de Sant Pere Molanta, algú va escalar la tàpia del cementiri esbotzant la tomba amb intenció d’endur-se’n els joiells de la dama: el brètol arrencà sense miraments les arracades de les orelles de la morta, però tot fou completar l’acció com de la boca de la aparent difunta eixí un esgarrifós crit de dolor, la dama era viva. Conten aquells vells papers de notícies dels dies de la pesta, que tant gros va ser el terrorífic esglai dels profanadors, que un d’ells va caure allà mateix, al peus de la tomba, ferit de mort. La resta de la banda, aterrits, eixiren del cementiri proferint tal esvalot de xiscles i laments, que van despertar el fosser, habitant d’una caseta adjunta al mur del cementiri, el qual, en la creença que era la seva vivenda la que era assaltada, prengué l’arma penjada a la vora del llit i l’emprengué a trets amb els desventurats profanadors, a dos dels quals encertà. L’endemà, la noticia de l’assalt a la tomba de la mestressa de Fontallada era notícia arreu de la comarca. La justícia va prendre’s aquella profanació com una ofensa contra tota la comunitat, i va voler donar escarment exemplar pel que en endavant pogués arribar a passar. Així que comanà dos mossos de l’Esquadra de Vilafranca perquè emprenguessin una enquesta per tot el territori. L’enquesta, duta a terme, amb tota la severitat i rudesa, habitual en aquest cos policíac, va resoldre’s en l’empresonament d’un parell de jornalers de la vila veïna de l’Arboçar de dalt, els quals en ser detinguts presentaven  ferides que podien haver estat causades per l’arma del fosser. Els dos van ser portats a judici, i sense gaires miraments ni altres entremesos, declarats culpables i condemnats a garrot sota l’acusació de profanació de sepultura. Aquell cas de la mestressa de Fontallada és la darrera notícia que se’n té a tot el Penedès d’un enterrament en vida, i va ser tal l’alarma i l’esglai que causà l’esdeveniment entre la població, que el fet, verídic o no, convertit en conte o llegendeta, ha arribat fins els nostres dies.

El Sant Crist Salomó

crist-salomoEl Sant Crist SalomóAquell any del segle XV, davant la fam que patien les comarques del Penedès i el Camp de  Tarragona, colpides per un seguit de males collites causades per la sequera i les malalties que comportà l’escassesa i la misèria, Josep Nin, mercader i un dels membres més il·lustres del llinatge Nin de Salomó, decidí embarcar-se per anar a fins el llunyà Magrib a adquirir un carregament de blat perquè mitigués la fam dels seus conterranis. La llegenda conta que en ser a Alger on calculava proveir-se, l’home es dirigí a l’alfòndec del port per conèixer els preus dels cereals de boca dels comerciants dels país. Amb un d’ells, de nom Muhamat, i de renom, el coix, va avenir-se per la compra. Un cop fetes les coneixences i expressats els interessos d’ambdós, es dirigiren cap a l’hostatge del musulmà. Aquest introduí al cristià a casa seva i com a bon creient i hospitalari que era no volgué començar els tractes fins que hagués ofert al seu hoste el pa i la sal, cosa que Nin, home de món, acceptà amb polidesa. Un cop despatxats els  formals requisits va portar-lo al magatzem, un espaiós basar on els productes del ric mercader s’apilaven en distints munts: blat, moresc, garrofes, palla. En un dels murs laterals del basar s’hi amuntegaven en desordre diversos objectes en desús, i entre ells el mercader català advertí els pals d’una creu, que semblava la talla de fusta d’un sant Crist mig colgat entre velles post i altres endimaris esbotzats. El  mercader, escandalitzat, però aparentant serenor, demanà a l’àrab si se’n volia despendre d’aquella talla de fusta que tenia llançada al racó, que ell, home d’interessos artístics estaria disposat a adquirir-la per una mòdica quantitat. Però l’àrab, que havia captat la mirada del cristià, va interpretar de seguit que l’interès del seu hoste no era pas l’art, sinó la religió. O sigui que, picat i fent-se el desmenjat, va assegurar al cristià que precisament d’aquella talla no se’n despendria mai, que era un trofeu que el seu avi havia guanyat a Terra Santa en l’assalt de l’últim bastió cristià, a Sant Joan D’acre. Amb aital resposta, el cristià va adonar-se que li costaria molt d’haver la imatge del sant Crist, però esperonat per l’anomenada que representaria per a ell i la seva família tornar a casa amb el sant Crist rescatat, a més del blat, insistí una i dues i tres vegades, fins que la resistència de l’àrab defallí.  Acceptà desprendre’s del suposat trofeu del seu avi amb la condició que, posada la imatge en un dels plats de la balança romana que penjava d’una biga del mateix magatzem, l’altre plat s’anivellés reblert de bona plata. I dit i fet, Josep Nin, abandonat confiadament a la inspiració que li proporcionava la seva fe, acceptà el tracte: traient-se la bossa que duia penjada del cinturó, va extreure’n una moneda i la llençà al plat de la balança, i una altra, i una altra, i una altra, fins que en havent-ne comptat trenta, la mateixa quantitat amb que Judes va vendre a Jesús, els plats de la balança van equilibrar-se. Els ulls del mercader musulmà no s’ho podien creure i per tres vegades va fer repetir l’operació argumentant que hi havia truc, que allò havia de ser cosa de bruixeria cristiana. Però tres vegades que es feu la mateixa operació, tres vegades que donà el mateix resultat. Finalment va negar-se a acceptar el pacte, però el cristià, segur en la seva fe, al·legà davant del soldà, i aquest obligà a repetir-ho davant d’ell i set testimonis més. I l’operació tornà a donar el mateix resultat: la balança s’equilibrava quan en un plat jeia la imatge i les trenta monedes de plata a l’altra. Llavors va ser el mateix soldà que obligà a Muhamat el coix, el qual encara es resistia a lliurar la imatge al cristià, que aquell mateix dia, i sense més romanços, lliurés al cristià el sant Crist al preu de trenta monedes de plata, i a més tot el blat que aquest pogués carregar a la seva nau.

I l’endemà, amb les dues càrregues, el blat i la imatge del sant Crist, la nau partia cap a la costa de Ponent catalana, i en un parell de dies atracava a la rada d’Altafulla, on descarregà. L’arribada de Josep Nin amb el blat va estendre’s ràpidament per la comarca, i en arribar a Salomó es forma una solemne comitiva per anar a rebre l’heroi, que arribava de terres llunyanes amb blat per assaciar la gana i, a més, amb la miraculosa imatge rescatada als musulmans. I aquesta és la llegenda del sant Crist de Salomó, la fama miraclera dels qual va estendre’s arreu del territori, tanta va ser la fama d’aquella imatge i del seu portador Josep Nin, que avui, en aquesta població, una vegada a l’any, encara celebren d’esdeveniment.

Sant Cristòfol a Olesa de Bonesvalls

cristofolDiu la tradició local, un tant irreverent, que sant Cristòfol era nascut a Begues, en mig del Garraf i que tenia per ofici el de recader, o sigui que es dedicava a portar encàrrecs entre Begues i altres punts del territori. Com tothom sap, Cristòfol era un gros gegant que la devoció popular ha fet protector de caminants i tots aquells qui es guanyen la vida amb el transport o viatjant. A Begues, el seu poble, diuen que hi coneixen una roca on el gegant, cansat d’anar a munt i avall, s’hi asseia i on avui encara s’hi pot contemplar l’empremta de les seves natges. Doncs diu aquesta mateixa tradició que Cristòfol, pel vell camí ral de Sant Boi a Vilafranca, que travessa tot el massís, sovint s’arribava fins Olesa de Bonesvalls a visitar santa Coloma, que allà hi tenia estada. Fins que un dia uns pietosos olesans van creure que allò no estava bé, que era una impertinència. Una d’aquelles nits, els més apassionats dels fidels van esperar que Cristòfol sortís de la seva visita i quan va ser fora, indignats, el van apedregar. Cristòfol va fugir com pogué, cap el coll d’Esteles, però atemorit per aquella inesperada i seca calamarsa va aturar-se al cap d’una valleta i decidí orinar cap el fons. Del seu vessament gegantí va néixer la riera de Riés, davant del formidable cabal de la qual, els perseguidors fugiren intimidats.

 

Post Navigation