Bienve Moya

Llegendes d'arreu

Archive for the tag “gegants”

Com van fer-se les muntanyes del Montmell

Per si us interessa: tots aquells contes i llegendes situats en el territori del Penedès històric (del Llobregat al Gaià), els he aplegat en un sol volum que apareixerà el mes de juliol.

Ara fa molts anys, quan la terra era encara tota plana i cap muntanya interrompia la mirada ni s’alçava contra l’horitzó, en aquesta terra on ara vivim nosaltres hi vivien dues tribus de gegants, els Uns i els Altres. Els Uns, ells mateixos s’anomenaven Uns, els Altres ells mateixos també s’anomenaven Uns, i ambdues tribus, als demès, els anomenaven Altres, i com que a una tribu tercera li era difícil de saber quins eren els Uns i quins eren els Altres, a tots plegats, Uns i Altres, els anomenaven els de Més Amunt. Nosaltres, però, per a aquesta història, si que identificarem ben bé, els Uns i els Altres. Els Uns tenien les seves barraques de branques i canyes entre maresmes, prop d’on avui s’alça la vila del Vendrell; els Altres vivien en una gran cova sota terra prop on avui hi ha la Juncosa. Els Uns, que vivien entre les maresmes de Calders, eren majorment vegetarians i s’alimentaven de les herbes, rels i fruites que recol·lectaven vora els estanys i rierols del voltant d’on vivien, també s’alimentaven amb cloïsses i altres mol·luscs de la vora del mar. Els Altres eren caçadors, col·locaven paranys i empaitaven els animals per fer-los caure a les trampes. Uns i altres vivien en relativa pau, però llur natura de gegants, jactanciosa i busca-raons, feia que de tant en tant les dues tribus entressin en pugna per una cosa o altra. De l’ultima vegada que van entrar en competència en va sorgir aquesta llegenda. Resulta que els engolidors de carn, com que aquesta no es pot menjar crua, havien construït una caldera gegantina, on la bullien per cruspir-se-la cuita. Aquella preciosa i enorme caldera era l’enveja de  la tribu dels Uns què calculava que amb aquell colossal atuell podrien guardar-hi tota l’aigua per a beure que necessitaven per un dia sencer, sense haver d’anar fins la vora de les llacunes cada vegada que tenien set. Va arribar un dia que els de la tribu de les maresmes de Calders van atrevir-se a dur a terme el furt de la caldera dels gegant de la cova de la Juncosa, i envalentits van decidir d’apoderar-se’n. I dit i fet, a la nit, emparats en la foscor, sense fer soroll, cosa molt difícil entre gegants, perquè son avalotadors i barroers de mena, van arribar-se fins la vora de la cova  i van apoderar-se de la caldera. Se la van endur, però els Altres, que com a bons gegants tenien el són dur, finalment van adonar-se de la sorollada i tant ràpidament com pogueren van sortir en persecució dels Uns. Aquest, en veure’s perseguits pels Altres i fent-se cabal que finalment els aconseguirien i els tornarien a prendre la caldera, decidiren que ja que no podia ser per a ells, tampoc seria per a ningú més: van decidir amagar-la sota terra. Van començar a apilonar i apilonar terra damunt de la caldera, terra i més terra amb les seves manasses de gegants, que a cada grapada que en treien n’hi hauria per cobrir el que avui és el campanar del Vendrell.  I quan els Altres van atrapar-los, la caldera ja era ben enterrada, i tant enterrada que d’aquell munt de terra apilada que ara impedia veure el final de l’horitzó, van dir-ne muntanya. I a aquesta muntanya van anomenar-la el Montmell que vol dir muntanya pelada, perquè va passar molt de temps abans que hi naixessin arbres al damunt seu. I el Montmell va ser la primera muntanya del Penedès. Això va ser en l’època que els gegants poblaven la terra.

Anuncis

Històries de gegants

cristòfolUna de les més celebrades atraccions de les festes de la ciutat de Bilbao és sens dubte el gegant Gargantua. Aquest giny festiu és un gran ninot que representa un Gargantua pagès, en actitud sedent, que amb el consentiment dels seus progenitors, “s’empassa als nens”, per ser després excretats per darrere. Aquest Gargantua, aquest gegant de la festa, potser fora un de tants exemples que ens proporciona el discurs festiu i amb el qual assajaríem de representar-nos la magnitud de la desmesura antropocèntrica: l’home com a centre de l’univers. Cal considerar que aquests primaris ninos de la festa no serien tan “gegants” per la seva colossals proporcions, com per la desmesura de les seves proeses. Gargantua, i el seu fill Pantagruel (dos admirables exemples sobre literatura de gegants i altres bubotes), són físicament gegantins, cert, com també ho són Goliat, Polifem, Thor, Sísif, Hèrcules, Ferragut, Joan de l’ós, el Cavaller Belzunce, per seva desproporció, però també ho seria, per exemple, Tartarí de Tarascó ─estrafolari personatge de la novel·la d’Alphonse Daudet─, per la desproporció i extravagància dels seus imprevistos tràfecs i sorprenents desenllaços. I, indubtablement, participarien d’aquesta mateixa condició, els herois del còmic actual, Superman, Batman, Spiderman, Hulk i altres. O sigui, que en aquests personatges, els gegants, que avui, antropomorfosejats en ninos festius, passegem, més o menys plàcidament pels carrers de les nostres ciutats els dies assenyalats, hauríem apreciar dos estats; un: les brases memorístiques d’arcaiques cosmogonies humanes, des dels Titans grecs, o els Odin i Thor escandinaus, o els goliats i Ogs cristians, fins als Fierabrás o Ferraguts de la llegendística medieval europea; i un altre, els nostres més pròxims el Pare Esmé o el Fort Farell de la rondallística local. Tots ells parteixen i participen dels nostres mateixos somnis inconscients, els somnis de les nostres pors i fantasies desmesurades: des de la por subconscient a la figura del pare, que vam heretar de la infància, fins a la magnificació de la capacitat onírica per transcendir les limitacions del nostre cos físic. Amb la continuïtat de la presència d’aquestes figures, que avui accedim a que convisquin entre nosaltres en l’àrea de la festivitat ritualitzada, però que fins fa relativament poc temps, també participaven com a elements sobrehumans en cerimònies de creences ancestrals, no fem altra cosa que continuar exhibint la nostra credulitat ─mas o menys dissimulada─ cap als vells panteons cosmogònics; ja no creiem en els seus mons utòpics, però no hem perdut l’esperança que puguin, haver-ne, que és com dir que no ens resignem a desprender-nos de la nostra infància com a espècie.

Si bé la majoria d’aquestes imatges, els personatges que hem relatat fins aquí, provenen d’un món molt antic, dels vells panteons de les religions còsmiques, no hem de creure que el món cristià es va mantenir aliè a creacions d’aquesta índole. També el cristianisme ha participat dels vells mites, i ens ha deixat empremtes i relíquies. Un exemple ben conegut d’ells, segons Joan Amades -singular compilador del costumari popular català, i per català, mediterrani- és l’imponent personatge de Sant Cristòfol, un dels primers gegants que apareixen a la processó del Corpus, tant a Catalunya, com en altres àrees europees.

Diu la llegenda cristiana que Sant Cristòfol era un gegant que buscava servir a l’amo més poderós. Va servir un rei, però el rei s’estremia cada vegada que sentia el nom del diable. Així que Cristòfol va decidir buscar al diable. Quan el va trobar es va posar al seu servei. Un dia, en una cruïlla de camins on s’aixecava una creu de terme, veient-la, el diable va fugir esperitat. Cristòfol va preguntar al diable a qui representava aquell signe que tant l‘aterria. El diable va confessar que representava a Crist, el seu major enemic. Així que Cristòfol va decidir que havia de servir a Crist, indubtablement més poderós que el diable. Fins aquí la llegenda presenta cert paral·lelisme amb la matèria del Faust de Goethe, per cert un tema que també trobarem en altres lllegendístiques universals com Les mil i una nits. Cristòfol no va parar fins que trobà un monjo que acedí a iniciar-lo en el coneixement de Crist. El religiós li va explicar que per conèixer-lo calia fer oració, penitència i dejuni. Però Cristòfol (recordem la seva essència titànica, immoderada i intemperant) era un gegant i els gegants no poden suportar aquestes coses, sobretot el dejuni, i com malgrat tot insistia en conèixer aquell senyor més poderós que el diable, el monjo li va encomanar un treball en què serviria a Crist i podria prescindir de la penitència i el dejuni: «Mira», li va dir el monjo, »a prop d’aquí es troba un riu molt cabalós, la gent no pot passar-lo sense el risc de ofegar-se. Tu ets fort i alt, pots oferir-te a passar-los per amor a Crist ». I dit i fet, Cristòfol va situar-se en una ribera i complia aquell menester pel servei de Crist, un amo més poderós que el diable. Però el vigorós Cristòfol, al cap de poc temps es va cansar d’exercir de passa rius, fins que un dia, d’entre la mala herba de la ribera va escoltar una veueta que requeria seu servei. El gegant, per molt que buscava i buscava no encertava a localitzar el posseïdor de la veueta; de sobte, per entre la mala herba va poder veure un nen molt petit. «Ets tu qui demana passar el riu?» «Si» Va afirmar el nen. Cristòfol, amb la suficiència que dóna saber-se molt més poderós que l’altre, va atrapar al noi i se’l va posar a l’espatlla. Va entrar al riu i decidit va dirigir-se a l’altra riba. Però vet aquí que com més caminava més pesada se li cap a la càrrega, més i més pesava el nen. Tant arribà a pesar la diminuta càrrega, que treball va tenir per abastar la riba. Al veure’s en terra ferma, Cristòfol va dirigir-se al noiet: «En gran perill m’has posat noi, pesaves com si portés el món sencer a l’espatlla». I el nen li va respondre: “No te n’has de meravellar, Cristòfol, ja que no tant sols has portat el món a coll-i-be, sinó a aquell qui el va crear. Jo sóc Crist, i a partir d’ara ja hauràs servit per sempre el més poderós senyor».

Els “moros”, relats tradicionals i correcció política.

Els gegants moros de Vilanova i la Geltrú

Els gegants moros de Vilanova i la Geltrú

En una població del litoral, pel Nadal, la canalla participava d’una divertida tradició: la Carassa del “moro Manani”. Aquesta carassa representava la testa d’un pirata berber. S’exposava al pati de la Casa de la Vila i llançava caramels per la boca. Simultniament, en un castellet de titelles es representava un conte on un pirata bereber desembarcava a la platja de la població i es menjava tots els torrons, etc. Al final, un petit heroi foragitava el pirata. Aquest relat, que certament incloïa (antics) prejudicis cap els corsaris barbarescos, s’ha contat d’aquesta manera des de fa generacions; com altres vells relats que contenen prejudicis envers tota mena d’humans que no coincideixen amb els costums locals. En algun moment, però, des de ercles d’opinió (educadors, militants pro drets humans, etc.) sincerament preocupats per la qüestió, va sorgir la protesta. La protesta era motivada per l’existència d’una bella colònia de magribins a la població. Aquests col·lectius pro drets van exigir que se suprimís de l’obreta el terme (suposadament infamant) de moro. L’especulació sobre l’assumpte quedà inscrita en una arriscada hipòtesi segons la qual caldria suprimir de les narracions populars aquells elements que la correcció política consideraria inadequats, tant els que inclouen referències xenòfobes, com violentes, etc. Si així ho féssim, però, i suprimíssim (com finalment va fer-se) del relat de la Carassa el “pejoratiu” moro, amb quin altre terme l’hauríem de substituir? Carreguem els neulers a una altra ètnia: als ianquis, potser? «El ianqui que cada any ve a robar les llaminadures de Nadal dels nens d’aquesta població?» O bé potser fora millor, ras i curt, suprimir tota l’activitat, ja que, «la cultura popular catalana –i l’europea-, certament no desapareixeria perquè es deixi de representar aquesta obreta. Però, i pel conte de la Caputxeta Vermella, i pel del Nap Buf, quina solució hi trobaríem? La Caputxeta, una nena assetjada per un animal bestial que al final la devora a ella i a la seva àvia, tota la narració transcorre en una atmosfera truculenta. El conte del Nap Buf i els seus germans narra com són abandonats pels pares en un bosc ple d’ogres només per treure-se’ls de sobre. O encara, quina serà la solució pels contes de la Ventafocs o Blancaneu? No s’ha de considerar una severa discriminació que les dones madures hagin de ser lletges i dolentes (madrastres), i les joves, belles i més bones que el pa? Que fem amb aquesta mena de literatura universal de la qual cada any se n’editen milers d’exemplars per a gaudi de la canalla? Tornant a l’assumpte que motiva l’article cal advertir que el costumari popular és ple de “moros” de tota mena: gegants moros, turcs i cavallets, moros i cristians, etc. I certament els “moros” pirates, assaltadors de les poblacions del litoral català van existir durant uns quants segles, i la població els temia de valent, tant com els habitants de Palestina temien els despietats croats cristians. Quina resposta, doncs, podríem donar als qui pateixen per aquesta qüestió? I, abans de tot, quina proposició hauríem d’articular per als membres de les comunitats magribines que ja viuen ¾i no pensen anar-se’n¾, al país?. Una  primera consideració, de cara a les persones que se senten justament motivades per aquesta causa, és que tinguin en compte que els nens i adults magribins que actualment viuen a Catalunya, han d’assumir com una qüestió principal, (que també hem d’assumir nosaltres), que ells no són pàries que han aparegut al món de cop, sinó que formen part d’una història que els relaciona amb la resta de pobles del món, també amb el nostre, el català. I que tant el nostre com el seu (que finalment conformen un sol poble humà), atiats per diversos poders, han estat protagonistes d’heroïcitats i d’atrocitats. I la història (els records a partir dels quals es creen les llegendes també són història) no pot mistificar-se ni tan sols en benefici de la correcció política. Els relats llegendaris que narren fets de la humanitat antiga a voltes es fan difícils de contar (com en el cas que ens ocupa) perquè hi intervenen col·lectius que en altres èpoques han estat enfrontats, encara que avui convisquin més o menys fraternalment. Però no existeix cap raó per obviar la realitat, només la prudent exposició de la realitat, sigui la que sigui, ens permet d’assumir-la com una etapa del passat que el present ha fet anacrònica. Els magribins que actualment viuen a Catalunya no poden sentir-se responsables de les traces que en la memòria popular hagi deixat l’actuació d’uns avantpassats. I als qui primer se’ns ha d’acudir que ni poden, ni se’n senten de culpables, és a nosaltres mateixos bandejant en el tracte tot indici de paternalisme. Els immigrats magribins ─com és de tota lògica─ avui no s’identifiquen amb els “moros” de sarsuela que apareixen al nostre costumari; són immigrants, no pas idiotes. O és que algun català avui pot escandalitzar-se sentint una àvia grega com que presenta als seus nets els “almogàvers” aragonesos i catalans, com pirates exterminadors?

Post Navigation