Bienve Moya

Llegendes d'arreu

Les tres pubilles del Pla del Penedès

pla-del-penedesFeia una setmana sencera que a ca l’Esquirol, al Pla del Penedès, no veien el sol, des del dijous passat, quan del cantó de Ponent va arribar la primera bromada, un castell de núvols, un sobre l’altre, que feien feredat. Aquest mas, on hi vivia tota la família, avis, pares i una nena, quatre mossos i algun dels pastors, o sigui quasi una petita població d’unes quinze persones més les bèsties del corral i els galliners, es trobava situat a la falta d’un turonet que s’alçava dos pams de les vinyes circumdants i protegit dels oreigs per un bosquet d’alzines, les que s’havia salvat de l’esterrossada quan hi plantaren ceps i més ceps de bon raïm. I van arribar el divendres, el dissabte, el diumenge, però la nuvolada, amenaçadora i grisa com la panxa d’un ruc, seguia damunt la comarca, com si no hagués d’escampar mai. Ara, ja feia una setmana i no parava de caure aigua del cel, aigua a bots i barrals, els torrents anaven que vessaven i pel camins no s’hi podia caminar sense enfangar-se fins els turmells. Tots estaven ben esverats, i fins atemorits perquè segons remugava el pastor vell, més vell que el lledoner de les Parellades i que ningú ja recordava quan havia aparegut al mas, devot i supersticiós, més això últim que el primer, no parava de vaticinar desgràcies i infortunis. L’amo l’havia advertit, sobretot que no escandalitzés a la canalla, però ell seguia amb les seves oracions i canterelles supersticioses: «Sant Marc, Santa Creu, Santa Bàrbara no ens deixeu». o «Santa Bàrbara, santa Elena i santa Maria Magdalena, totes tres van pel camp amb la llum de l’Esperit Sant. Qui tres voltes ho dirà, tro ni llamp el tocarà». En fi que arribà l’altra dijous i la tempesta no amainava, i la inquietud va començar a fer-se pas en els cors de tots els estadants del mas. I les prèdiques i exhortacions del pastor vell començaven a ser ateses, primer pels de més edat i la canalla i finalment per tothom menys pel jove amo, que es mantenia ferm en la seguretat que, tard o d’hora, la tempesta cediria, com sempre havia passat.

Però el pastor vell tenia la seva pròpia opinió sobre el cas i va anar estenent-la entre els més grans: primer van ser l’àvia i l’avi qui feren cas a les seves exhortacions i s’afegiren a les oracions, després van ser les minyones i els mossos, finalment la canalla i la jove del mas; tots, quan l’amo jove no els podia sentir s’incorporaven a les pregàries del supersticiós pastor: «Sant Marc, santa Creu, santa Bàrbara no ens deixeu». Però l’amo els sentia i encara que no volia donar crèdit al que ell en deia ximpleries de rosegaltars, el cert era que la tempesta ja feia una setmana i seguia com el primer dia.

Un dia, que l’amo jove va haver d’assistir a una reunió a la Casa de la Vila per tal de discutir, amb la resta de pagesos del terme què podien fer-hi per subvertir tanta malvestat, el pastor emprengué a la mestressa i a sa mare per contar-los-hi com, segons la seva experiència, podien posar remei a la llarga tempesta; les emprengué a les dues perquè, precisament elles i la petita pubilla, podien posar remei a aquell devessall d’aigua que manava del cel. «Quan jo era jove ―així va començar―, a la casa on m’estava, no massa lluny d’aquí, vam haver de patir un temperi com aquest; un mes va estar caient aigua del cel! Finalment, l’amo va trobar el remei. Remei que sí ara, que el jove és fora i vosaltres sou prou valentes per posar en pràctica, quan ell torni, tot això haurà finit». D’entrada la vella estava disposada a escoltar el pastor, però la jove s’hi resistia, sabia que al marit no li agradaria cap de les solucions que pogués sortir de la barretina d’aquell home supersticiós. Finalment, però, la jove va deixar-se convèncer. «Heu de ser-hi totes tres». Digué el pastor. I quan les dones van estar reunides, àvia, mare i filleta, els hi contà això: «Ja fa molts any, quan jo era a Can Bartolí, on hi servia de xerric, vam tenir un temperi de primavera com aquest que avui patim. Va estar-se bo i un mes plovent dia sí dia també. Tots ens donàvem al diable i tot van ser processons per dins de missa, pregueres i lletanies, però l’aigua no deixava de rajar dels núvols com si aquests ocultessin una mar sencera. Finalment, l’amo, un home que se les sabia totes i no temia res, ni home i esperit, va anar a consultar la bruixa de Mediona. Aquesta dona sàvia li recomanà el remei que jo us explicaré a vosaltres, i que si l’apliqueu, anirà tant bé com va anar aquell any de malastrugança». Les dones van mirar-se, dubitatives, però van deixar que el pastor que seguís parlant. «Doncs vet aquí el cap del carrer, el remei necessita la concurrència de tres pubilles, i en aquesta casa tenim la gran sort de que les tres dames han estat, les tres, pubilles del mas, cosa que ens dona un gran avantatge; perquè en l’altre cas les tres pubilles van haver de buscar-se arreu de la comarca. I ara us dic el perquè ens calen tres pubilles: els àngels o dimonis que dirigeixen aquestes coses de la pluja i les tempestes, són verament esperits o genis de l’antic paganisme que déu nostre senyor els deixà entretenir-se amb aquestes menudalles quan els expulsà del cel. Aquests esperits, encara que son descarats i pocasoltes, senten una gran vergonya davant dels cristians, i sobretot senten una gran vergonya davant les dones, a les quals comparen amb la marededéu, que amb el seu peu els aixafà el cap. Doncs si voleu que  s’acabi aquesta malaurança de la tempesta, senzillament heu de fer això que us diré a cau d’orella. Les dones, encara receloses, s’hi aproparen i ell els dona instruccions. Les tres pubilles de Ca l’esquirol del Pla del Penedès, van mirar-se l’una a l’altra i, decidides, van sortir al barri davant la masia, i totes tres a l’hora van alçar-se les faldilles de per darrere i mostraren als núvols i als vergonyosos esperits que els conduïen, els tres rodons culs, sever i treballat el cul de l’àvia, rotund i ruborós el cul de la mestressa jove, i candit i tendre el cul de la nena pubilla.

 

 

Aqualata

aqualataEn l’antigor més reculada, Aqualata era un extens i ample estany d’aigua clara i tranquil·la com un mirall que s’estenia entre la serra de Collbàs i les muntanyes de Rubió. En una de les vores d’aquesta Aqualata, cap el cantó dels Plans d’Ardesa, s’alçava una gran heretat, L’Anoia, un mas ric i extens. En morir-se l’amo vell, l’hereu va fer-se càrrec del mas, però aquest hereu era tant gandul i malfeiner que només de veure els dilatats camps que havia de conrear, ja suava. Un dia com un altre que jeia sota la figuera absort la seva acció preferida, caçar mosques, tot exclamant-se de la mala sort i de la feinada que li quedava per fer ―de fet ben bé, li quedava tota―, va pensar què bé que li aniria de poder trobar algun mosso que per un bon preu s’avingués a fer tota aquella feinada. Quan se’n tornava a casa, cansant de rumiar, a la cruïlla d’un camí va ensopegar-se un jove, bell i musculós. El jove, tot encetant una innocent conversa, va portar-la cap a la qüestió del treball del camp, tant pesat, ja que, com ell deia, amb humor: «la terra queda moll avall!». També va dir-li que precisament ell anava buscant un nou mas on llogar-se. L’hereu, divertit per l’acudit el bon mosso, va fer-s’ho venir bé per comunicar-lo que ell precisament buscava un jornaler que no l’espantés la feina. I dit i fet, van quedar emparaulats.

Aquella mateix tarda, el mosso va mostrar a l’hereu un contracte pel qual ell es comprometia a duu a terme tota acció que li encarreguessin si li firmava el contracte que li presentava. L’hereu, temptat per la sort d’haver trobat aquell home tant bon feiner, sense ni mirar-s’ho, signà, i el jove va posar-se a treballar. Tant va treballar i treballà que l’endemà quan l’hereu va alçar-se a mig matí com tenia per costum, tota la feina era feta. El jove va presentar-se-li i li exigí l’acompliment del contracte, el qual especificava que si l’hereu no li donava feina per fer, aquell jove, que no era altre que el diable, es faria amo de la seva ànima. El pagès, esgarrifat i penedint-se’n del contracte signat, i també de la ganduleria que l’havia dut a aquell mal pas, en un rampell de lucidesa va encertar a manar-li una la segona feina, el segon treball que ell calculava que mai podria ser duta a terme: havia de remoure totes les roques de la serra de la Guardia. El diable va posar-s’hi, i amb uns quants dies més dels què trigà a segar, batre i portar la palla a la pallera dels extensos camps del mas Anoia, va tenir desembarassada de roques tota la serra, el qual catastròfic fenomen va ocasionar que obert per aquell cantó el ciclopi mur que contenia l’estany, tota Aqualata, el gran llac, s’escorregué a la canal de l’Anoia i de l’Anoia al Llobregat. I així va nàixer Igualada. Va nàixer igualada, i amplià la llista de l’infern amb un gandul més.

Les Toreretes

A mitjans dels anys quaranta, dues conegudes germanes sortien cada dia a tombar pel passeig, sempre a la una en punt, arreglades, amb roba Resultat d'imatges de pobresaextremada i maquillades a l’estil de les pel·lícules de Holliwood. Encara avui hi ha molta gent que recorda les inseparables Carmeta i Tuies, més conegudes com les toreretes, dos personatges d’escàndol per a la morigerada societat dels anys cinquanta. Tenien fama de boges, però a fe que tenien bones raons per estar-ne de boges. Les toreretes amagaven, des de la guerra. un esgarrifós drama, que no tothom coneixia. Els falangistes les havien terroritzat perquè els diguessin on s’amagaven dos dels germans.

Les dues noies havien nascut en una família treballadora de nou germans, tres ells militants i alts responsables de la CNT que s’havien fet notar i n’havien fet de tots colors. Quan la guerra va acabar-se, els facciosos van assassinar-ne un, el més gran, els altres dos aconseguiren de fugir. El malson per a les dues  germanes va començar quan els falangistes van tractar d’utilitzar la família per conèixer l’amagatall dels dos emboscats. A qualsevol hora de la nit, trucaven a la casa dels pares, on ja només hi vivien les dues germanes amb els vells, i sense encomanar-se a cap sant ni autoritat ho desbarataven tot, posant la casa potes enlaire amb l’excusa de buscar ves a saber què. A elles dues, que aleshores eren unes boniques noietes, més d’una vegada les havien tretes al carrer a mig vestir, per escarni públic, escridassant-les i insultant-les. Una nit se les van endur a la muntanya, i encara que no es pugui demostrar, hi ha gent que afirma que les van arribar a torturar i a violar-les i tot. Però per boca d’elles mai se n’ha sabut res.

Amb poc més de setze anys i sense haver-se ficat mai amb ningú (la mateixa edat no els ho hauria permès), la vida de les toreretes va convertir-se en un malson que va durar des de finals de la guerra, després de la liberación, fins a principis dels anys cinquanta. Ara, que ja són mortes, tothom compren que aquells maltractaments continuats van ser la causa de la bogeria de les noies, que va fer-se notar ben aviat., però que abans no havia estat així. Finalment la Guardia Cívil va atrapar els fugitius i van acabar-se el maltracte a les toreretes. De resultes de tot aquell atroç drama, la situació d’elles i dels dos vells, era de molta necessitat. Les germanes van haver de deixar la feina com a cosidores, ofici que havien exercit al costat de la mare, perquè els clients, per por de ser malvistos, no els hi duien roba per cosir; eren una “família anarquista”, desafecta al règim. Vivien en part gràcies a la bondat i caritat d’alguns veïns, que no les ajudaven de manera directa, perquè qui les coneixia sabien que mai no acceptarien caritat, els deixaven petites quantitats econòmiques en diferents botigues, a les quals després elles anaven a comprar. Les toreretes evidenciaven la seva bogeria mostrant-se rebels als costum, i mai van deixar de fer-se notar, no només per la seva cridanera manera de vestir i els seus rostres maquillats amb pols d’arròs, sinó perquè descaradament piropejaven als homes, cosa que mai, en aquells dies, se li hauria acudit a cap dona. Explicaven, sense cap mena de pudor, que tots els homes s’enamoraven d’elles i coquetejaven amb els més joves.

I sens dubte que les dues boges, segurament sense ser-ne gens conscients, van exercir un paper principal en aquella època de repressió. Molts dels que se sentien ofegats pel règim i que no es rebel·laven per por a represàlies, veien en les toreretes una altra vida possible, una espurna de llibertat. Quan pels volts dels vuitanta va morir la Carmeta, la més gran, la Tuies va anar-se’n a viure amb una cosina al poble veí, al qual no s’hi va poder adaptar mai. Va morir tres anys més tard sense que cap dia del món deixés de preguntar quin era el camí per tornar a la vila.

 

La Marca de Carlemany.

Resultado de imagen de carlemanySobre el remot poblat que s’alçava allà on els últims tossals del massís del Garraf es capbussaven en els insalubres aiguamolls on hi niava la malària i els mosquits es menjaven els homes, al costat del castell que avui s’alça en un d’aquests turons on avui s’erigeix Castelldefels, podem contemplar una antiquíssima ermita dedicada a Santa Maria. La llegenda diu que antigament s’hi venerava una senzilla imatge que va ser donada pel Papa Adrià a Carlemany perquè l’acompanyés en la guerra de conquesta que l’emperador dels francs emprengué per defensar les seves fronteres hispanes així com pel seu eixamplament sobre l’Alandalús més proper als Pirineus. Diuen les cròniques cristianes, que encara que l’emperador mai no arribés més enllà de Barcelona, ocupada pels francs l’any 801, i perquè quedés prou evident quina era la seva voluntat, feu dipositar aquella primitiva imatge de la marededéu en una ermita que manà construir més enllà del Llobregat, al voltant de la qual, temps a venir, s’alçaria el castell i la vila de Castelldefels. També diu la tradició que aquesta imatge tenia el miraculós poder de conservar intacta la frontera sud del seu reialme, la Marca del Penedès, o expressat en la llengua dels que habitaven més enllà de la marca, lathugur ax-xarqiya.

 

Les campanes d’or

Resultado de imagen de el montmellAixò va passar a la serra del Montmell, ja fa molts anys, tants com quasi mil i quan el Penedès havia esdevingut una terra de ningú, un país quasi desert on només algun castells i viles fortificades emparaven els pocs habitants que hi vivien. Va esdevenir-se que un dia, de les immensitats de l’oceà van aparèixer a les platges de Corra-ruga dues naus pirates. Sovint els pirates i altres homes de la mar s’atansaven a aquesta platja per fer aiguada al Riuet, petita surgència d’aigua dolça que neix a poca distància de la mar. Aquell dia, però, la tripulació de les naus, albergava altres propòsits que el de proveir-se d’aigua, la seva manifesta pretensió era el pillatge. El pla consistia en perpetrar una amplia ràtzia que abastaria les poblacions de tota la plana, des del Vendrell fins a Vilafranca, a l’interior de la comarca.

Un cop desembarcats, van emprendre en decisió el camí romà, que no passava lluny de la costa, i per la vora de les poblacions principals. De primer la tropa va dirigir-se amb rapidesa cap el Vendrell, vila propera d’on havien fondejat i deixat les naus sota la vigilància d’un escamot. Però l’assalt a aquesta població, advertida des del castell de Calders del desembarcament, no va anar-los-hi tant bé com s’esperaven i contrariats pel desenllaç, en un no res van plantar-se a les portes de Vilafranca pel mateix camí romà. Degut a la ràpida maniobra, van trobar població més desprotegida, i ells, també, més preparats. Van assaltar-la i en venjança pel primer fracàs van passant-la a foc i fil d’espasa, enduent-se, com a botí, les fabuloses campanes del temple, famoses arreu del país per haver estat foses amb or del més pur.

Advertits per les columnes de fum de l’incendi, ràpidament, des de la veïna fortalesa d’Olèrdola i des de Castellví, Penyafort, i de tots els masos amagats entre les recòndites valletes de la plana, s’organitzà una host que inicià la persecució de la tropa de bandits de la mar. Els pirates, impedits amb el pes de les campanes i desconeixedors dels país, erraren el camí que els havia de tornar al Riuet de Coma-ruga i a més no podien fugir amb la rapidesa que els calia. Va caure’ls la nit al damunt, com els hi cauria aviat la quadrilla dels penedesencs, i amb la fosca i la temença per la facció que els estalonava, en comptes de prendre el camí romà, que els duria fins la mar, van emprendre el camí de l’interior, el de Montblanc, fent-los perdre entre les garrotxes de la serra del Pelat. A les envistes de la Joncosa, els perseguidors van topar-se amb els pirates. Les dues hosts van envestir-se en les hores altes de la nit, quan no s’hi veia a tres passes. Però allí mateix, sense saber, a vegades, si lluitaven amb amic o enemic, va conjuminar-se la cruel batalla en la qual moriren tots els pirates de la mar que havien desembarcat aquell matí, i molts homes de la terra. Diuen, però, que abans de la batalla, els pirates van voler guardar el seu tresor, les campanes d’or acabades de conquerir, i, a despit de la cruesa de la lluita, uns quants d’ells, abandonant la contesa, van aconseguir colgar les campanes d’or en un profund barranc, amuntegant-hi terra i roques al damunt. Aquell amuntegament de terra i roques, diuen, va ser tant gran que fins avui, que se sàpiga, mai dels mais ha pogut ser trobat per ningú, perquè no sap ben bé on para l’amagatall. La llegenda conta, però, que el lloc exacte on és colgat el tresor apareix quan qui les busqui, parat en un indret, pugui albirar set campanars de la vall alhora. I allí precisament, sota el seus peus, en aquell mateix lloc des d’on es contemplen els set campanars, són enterrades les campanes d’or.

La tragèdia de Tamarit

tamarit-castellDalt d’una platja costeruda a la riba dreta del riu Gaià, s’assentava la vileta de Tamarit, protegida, i alhora vigilada, per l’alt castell del senyor. El Gaià neix a les muntanyes entre les serres de Queralt i de la Brufaganya és un riu petit però en l’època que transcorre aquesta història era força més cabalós que avui. Els tamaritencs vivien essencialment de la pesca i també, com tots els habitants de la resta del litoral, quan el cas es donava, de les restes dels navilis que els temporals feien sotsobrar i les ones portaven fins la riba. També tots els veïns tenien la seva horta vora el riu, on entre enciams i bròquils sempre hi trobaríeu la figuera i el magraner per a les menges de la tardor, i les pruneres primerenques per a la primavera. Van passar els anys i aquella flota primitiva de pescadors i aprofitadors dels naufragis va aprendre a navegar, i a la població hi van nàixer patrons i mariners que s’aventuraren fins els mars del sud i a les Antilles. L’antiga vileta havia crescut al volt d’un castell que més tard esdevindria fortalesa en la defensa contra pirates barbarescos i corsaris assoldats per altres nacions que la catalana. En això corria el segle XVIII, i aquells capitans de nau tamaritencs ja s’havien fet famosos arreu les mars. Però la natura, atzarosa i imprevisible, tenia preparada per aquella població d’industriosos homes de mar, una molt mala jugada.

Va nàixer un dia rúfol, el sol s’havia despertat tard i just havia tret el nas damunt la ratlla de la mar. Cap a migdia, pel cantó de Garbí avançà una negra borrascada. Núvols i més núvols en acumulades muntanyes ocuparen els cel davant la població ennegrint  la visió més enllà de les vint passes. Una negror sinistre va escampar-se pels costeruts carrers. La tempesta, amb escruixidors trons i terribles llampecs que tenyien les boires d’un roig interromput feia tremolar els homes i les penyes. Aleshores als que havien romàs a terra, dones, vells i canalla, els arribà l’hora de témer pels pescadors que amb els seus gussis i altres bastiments, havien embarcat de matinet. L’aigua esdevingué d’un gris fúnebre i les ones s’inflaven com les nuvolades, de manyagues i dòcils llepant les roques, esdevingueren braves i terribles amb ànim d’encrostonar-les. La mar  va créixer com l’aigua d’una olla al foc. Aquella mar tant plàcida unes hores abans esdevingué impetuosa i salvatge en un no res. Les dones, amb les criatures als braços o de la ma, i els vells xarucs que ja no podrien valdre’s per a la feina, esporuguits i intimidats per la fúria del temporal acudiren a vora per contemplar la malastruga sort dels seus parents. Les onades, indomables, feia anar els bastiments dels pescadors com closques d’avellanes i des de terra, ara els veien aparèixer damunt les crestes escumoses, i de seguit desaparèixer engolides entre elles. El plor era general, l’angúnia tenallava els cors i comprimia les goles. Mes en aquell dia atziac no hi van valdre plors, oracions, ni sortilegis. Caigué la fosca i la tempesta va anar encalmant-se. Les dones i la canalla restaren tota la nit a la platja amb una oració als llavis pregant a la mar que, per caritat, els tornés el cos del pare, del marit o del fill. Però quan la mar va ser calma, cap dels pescadors havia tornat a terra. L’endemà de la tragèdia tothom seguia allà mateix en espera dels cossos dels negats, les aigües, però, no van voler escoltar les oracions,  la mar, avara i venjativa, no va voler tornar-ne cap.

Una tristor espessa com el plom fos s’estengué per tota la població. Entre els habitants dels pobles veïns va escampar-se la brama, que si bé la mar mai no havia tornat els cossos ni en vida, en canvi sí que va tornar-los trasmudats en fantasmes. Cada nit, a la mateixa hora en què finí la tempesta, els pescadors desapareguts apareixien a la vora de la platja sol·licitant la companyia dels seus familiars. Prou que maldaven els vius per acudir als terribles panys, mai, però, s’atreviren a fer-ho; el terror els lligaven cames i braços davant els esgarrifosos laments de les ànimes penades sol·licitant el retorn al món vivent.

Van passar uns mesos i els tamaritencs que s’havien salvat, dones, canalla i vells, van fugir d’aquella delmada població, els homes joves de la qual, havien estat engolits per la mar. Algunes de les vídues van ser acollides a casa dels parents dels pobles veïns, Ferran, Torredembarra, o Altafulla. D’altres van marxar més lluny, allà on pogueren trobar treball i acolliment amb els seus fills. Poc a poc les taulades de les llars van badar-se i la pluja va obrir canals entre les rònegues parets de fang que les suportaven, Tot va anar esfondrar-se’n. Finalment, figueres i altres arbres nefands van obrir-se pas entre les escletxes dels carrers. Tot va esdevenir una ruïna. I poc a poc, aquell lloc que havia estat un poble ple de vida va caure en l’oblit i desaparegué de la memòria dels homes. Només van quedar-s’hi per habitar-la els esperits dels pescadors naufragats, que cada any, en tal dia com aquell, seguien, i segueixen, implorant la compassió dels vius.

 

 

Els dos pins del Padroell

pi grosBaucis i Beucis eren bessons, un era mascle i l’altre femella. Els dos eren fills d’a pagès i quan van morir els pares, ells van continuar treballant a l’heretat paterna. Els dos germans, molt ben avingut, des de menuts no havien tingut mai gaire tractes amb els veïns. Vivien a l’interior, en una cabana a la vora d’un remorós torrent que baixava de les properes muntanyes. Els pares, gent suspicaç i pietosa, els hi havia explicat que la gent de la contrada, sobretot els que vivien a ran de mar, no eren gaire de fiar, descendents de mercenaris i pirates que al fer-se vells i sentir-se sense ànim per l’aventura es refugiaven a les cales i rades que cenyien la mar, d’on procedien.

Un dia, de matí, del cantó de la gran aigua aparegueren uns castells de núvols, negres com el dimoni i prenyats de malaventures. La gran tempesta no va fer-se esperar gaire i del cel caigué sobre els homes i les collites un aigualós torrent, i unes pedres grosses com ous de colom destrossaren els sembrats. Va passar un dia, però el temporal no amainava; la terra estava tant amarada que arreu era una pèlag per on si gosaves caminar-hi t’hi enfonsaves fins a mitja cama. Va passar un segon dia i la tempesta no cedia. Els llamps encenien el cel i els trons ressonaven amb mil ecos per les canals de les muntanyes. Arribà un tercer dia i la gropada no afluixava. Quan ja deuria ser migdia, encara que la fosca no permetia de saber-ho, van trucar a la cabana, de primer, els dos germans van pensar que aquells cops deurien ser produïts per alguna cosa que portava el vent i que havien colpejat la porta. Però els mateixos cops van produir-se al cap de poca estona, aleshores Baucis va anar a obrir. Dos captaires, xops de dalt a baix com peixos acabats de sortir de la mar, demanaven poder aixoplugar-se; venien del pla on havien sol·licitat hostalatge, però ningú, amb l’excusa de la tempesta els hi havia volgut obrir la porta. Els dos germans, no se n’estranyaren de l’inhumà comportament del seus conveïns i van convidar-los a passar, proporcionar-los-hi calor i roba seca. Els dos captaires, agraïren molt la generositat i se’n feren creus del comportament tant poc caritatiu dels habitants de la plana, assegurant que una conducta tant inhospitalària es mereixia un bell càstig, cosa en la qual van estar-ne d’acord tant Baucis com Beucis. El temporal encara va durar dos dies més, i encara n’hauria de durar molts més. Al quart dia la borrascada havia fet molt de mal; teulades esbotzades, tancats i arbres arrencats de soca rel, sembrats esbarriats, basses inundades i sobreeixides… tot era una malvestat. Però el matí d’aquell quart dia, a poqueta llum, el sol va treure el nas pel damunt d’un núvol roig, i els dos captaires van sortir a consultar el cel. Una immensa i negra nuvolada s’anava aplegant damunt la mar. Aleshores, amb gran amoïnament, els dos captaires apressaren els germans que aprofitant la calma apleguessin allò que més apreciaven del què tenien i fugissin a la muntanya més alta, perquè el cel, amb aquella treva, els anunciava el daltabaix que s’apropava. Els germans, en un primer moment, escèptics, no sabien com prendre’s l’advertència dels captaires, però veient com anaven amuntegant-se torres i castells de núvols negres com el sutge damunt la ratlla de la mar, finalment optaren per fer cas a l’admonició. Va caure la llòbrega nit damunt la terra, i el sol no va aparèixer quan arribà el matí. La mar, del color del plom no es distingia del cel, un cel pesant, intimidador. Finalment va esclatar amb fúria salvatge la catastròfica tempestat: un dia rere l’altre el cel abocà damunt la terra tot els seus horrors. Finalment, exsangüe, les altures van donar fi a la seva ràbia. La comarca quedava erma, les rierades s’ho havien endut tot, cases, arbres i tota cosa que s’alcés més d’un pam sobre el nivell de terra. Els dos germans van baixar de la muntanya, i allí mateix on antany s’havia alçat la cabana, allí mateix van construir un temple de pedra sobre pedra, que recordés per sempre l’advertència dels dos captaires.

Els segles van passar a poc a poc, però tenaços. Els dos germans, Baucis i Beucis van fer-se vells i van morir, i sense que ningú sabés donar-ne compte, al costat mateix del temple van nàixer dos pins pinyers. El temps, inexorable, va passar pel damunt de milers de vides, i també passà per damunt les pedres del temple, que poc a poc va anar-se enrunant fins què cap home ja sabia què era ni què havien contingut aquelles runes; l’únic que sabien és que vora aquells rocs s’alçaven dos magnífics pins pinyoners, dels quals un va morir al cap d’un temps. Però l’altre, avui, continua ferm i gentil plantat vora el torrent del Padroell, esperant, quan arribi l’hora, reunir-se amb la seva germana, que fa segles va partir.

 

El Llop Blanc de la Llacuna

llop blancEn altre temps, quan les majestuoses alzines cobrien quasi tot el Penedès i els homes només ocupàvem una part de la terra al voltant dels pobles i els camps que cultivàvem, a la selvàtica serra d’Ancosa, els habitants de La Llacuna, poblet als peus del castell de Vilademàger, vivien aterrits sense atrevir-se d’anar més enllà dels seus camps, i encara en colla, mai d’un en un. I no cal dir a la nit; la nit de la Llacuna esdevenia un cementiri amb els carrers deserts de tota vida. Els cancells de les portes defensats amb tres baldes i els finestrons protegits per travessers. I si els carrers era foscos com una tomba, els interiors no eren gaire més il·luminats, tot just un quinqué o una llàntia d’oli per veure de posar-se el sopar a la boca, res més, no fos que la llum delatés la presencia de persones. I aquell pànic atordidor, aquella angúnia, a què es devia? Emboscat pels ominosos i feréstecs boscos de la Serra d’Ancosa, udolant a la lluna i a l’aigua estancada, corria per l’aspriva serra el llop Blanc, un gorguí engendrat a l’infern, sorgit entre els homes per recordar-los que, per molt que ells hi facin, la natura sempre se’n surt i sempre se’n sortirà, trobant la manera de capolar la desmesura i perversitat humana. Feia molt de temps que els vilatans vivien amb l’ai al cor, esporuguits per la procel·losa presència de la bèstia, a la qual mai ningú que l’hagués vist de cara pogué tornar per explicar-ho, puix que de l’assalt del monstre ningú en sortia estalvi. El nom de blanc li venia de la seva presència fugissera i esborronadora, tenyida pel clar de lluna. En pocs anys la bèstia havia exhaurit ramats, devorant o esventrant més d’un corpulent bou, cavall o mula atrevida. Altrament, de feia poc, la fera havia mort i devorat totalment un parell d’infants que robà de la vora de sa mare, quan aquesta imprudentment baixà fins el toll en cerca d’aigua neta. I la basarda va estendre’s encara més entre els llacunencs perquè els més vells deien, alarmats, que un cop la bèstia havia provat la carn de l’home, se n’enllepolia, i que ara no cessaria d’enrondar les cases en espera d’un altre descuit. I vet aquí que la població ja no sabia com enfrontar aquell horror, i ja començaven a circular rumors que caldria deixar l’indret i traslladar-se a un altre de menys aspriu, abandonant el poble fins que la fera fos morta o ella abandonés les serres. Però vet aquí que arribà un dia de Festa Major, el sol brillà i tota la població, i per unes hores, va optar per traure’s del damunt les sotsobres i mal averanys. En finar la festa, els músics que l’havien amenitzat, residents a Santa Coloma, havien de tornar a casa a les hores altes. Pel camí, cansats com estaven i valents com eren, decidiren fer nit a la font de la Brufaganya, aixoplugant-se sota la capelleta que empara els brocs de la miraculosa font. Fet un frugal refrigeri amb quatre ganyips que havien aconseguit de les mestresses més rumboses, decidiren donar repòs al cos i a la ment, ajaient-se sobre els pedrissos, De sobte, per entre els mil·lenaris roures que protegeixen la deu d’aigua, aparegué la bèstia, el llop Blanc. L’imposant gorguí, silenciós com la lluna que l’acompanyava, arraconà els homes contra el marge de la font, aterrint-los amb la paorosa gorja i desafiant-los amb la brillantor dels sinistres ulls. Tots d’ells, veient tant  a prop l’atroç mort, agenollats, imploraren l’ajuda del sant qui havia fet brollar la font per assedegar els seus perseguidors. Només un d’ells, el violinista, que era cec, tingué l’enteresa de resistir-se al mal fat: prengué l’arquet i feu sonar una melodia que va aprendre de sa mare quan l’acotxava. I tot va ser escampar-se la malenconiosa música, com el reculà de la bèstia; reculà, reculà fins que amb esgarrifosos udols va perdre’s dins l’obscur alzinar. I des de llavors, ni a La Llacuna ni en cap altre lloc, mai més s’ha tingut notícia del llop Blanc..

 

 

 

La Reina de Cantallops

cantallopsDiuen que cap allà l’any de la picor, una nit d’aterridora tempesta de llamps i trons, que semblava haver d’esberlar les roques de la muntanya, en un hostal vora el camí ral penedesenc, molt pobre i apartat, va haver de fer-hi nit l’ostentós seguici d’una reina. De quin país sobre el qual regnava i n’era reina, o ni tan sols del nom d’ella, no n’ha quedat memòria. Com que l’hostal s’alçava en indret autènticament migrat i abrupte entre les muntanyes de l’Ordal, la reina i tota la reial escorta van haver d’instal·lar-se com pogueren a les rònegues i escasses dependències de la posta. La sobirana, de gest adust i malcarat, molt contrariada per la comminació del cel, va haver de fer-ho en l’única cambra apartada que disposava l’establiment, la habitació familiar de l’hostaler i la seva prole. Més enllà d’aquesta, l’altra única dependència era sala on es cuinava, es menjava i s’hi resguardaven els escadussers clients que passaven per l’indret. La resta del seguici, la guàrdia i servents, van haver de fer-se lloc, entre saques velles i paques de fenc i palla, allí on pogueren i sota els diversos tancats i pallisses de coberta estantissa i foradada, del misèrrim edifici. I amb aquells mateixos desolats espais, aptes per a les escasses bèsties de la casa, van haver de conformar-se la resta dels viatgers que en aquell dia atziac i tempestuós es trobaren en la mateixa circumstància que el seguici reial. La Reina, acostumada a la cambra del seu ben parat palau, ajaguda en humil jaç ajustat amb tota mena d’abrigalls proporcionats pels nobles que l’acompanyaven, no va poder descansar en cap moment: tomba i retomba sense trobar un minut de descans. Però, a part de la incomoditat del parament nocturn, allò que verament la tingué tota la nit desvetllada van ser els esgarrifosos udols dels llops de les muntanyes properes: un sinistre esvalot que omplia d’aprensió i de basarda i la vetlla de la dama.

A l’alba, just quan els primers raigs de sol van escampar la foscor de la tenebrosa nit, quan amb l’ajuda de les complimentoses dames del seu servei, aconseguí llevar-se i fer-se la toaleta, el  primer que féu, en baixar a la sala comuna on ja l’esperava la cort de servents i guàrdies, més el complimentós i sufocat hostaler i la seva dona, amb una caldera de brou al qual hi havien  anat a parar les dues úniques gallines del corral de l’hostal, va ser voler conèixer, amb desdenyós posat i manifest mal humor, el nom d’aquell tant feréstec paratge on no havia pogut tancar els ulls per descansar-los, ja fos per la declarada inoportunitat del cel, però sobretot per la manifesta mala voluntat dels llops de la muntanya, els quals, irremissiblement, pagarien aquella impertinència. La resposta li arribà tot seguit per part del mestre de la posta, el qual, arraulit en un racó de la cambra comuna, esperava impacient, el seu bol de d’olorós brou que es refredava penjat a les mans de   l’hostaler,: «Vallformosa, senyora. A aquest indret perdut dels propòsits de déu l’anomenen Vallformosa, precisament pel seu exuberant i selvàtic entorn», s’atreví a afegir, el dejú mestre de la posta. Llavors la Reina, irritada per la pèrdua de les hores de son, replicà «Doncs, senyors, m’estranya molt, i ho trobo força inconvenient, que un indret tant amoïnós com aquest on hem passat la nit, pugui disposar d’un nom tant bell. Així què, mano i disposo que des d’aquest dia en endavant a aquesta Vallformosa se la conegui com Cantallops. I passi a servir-se immediatament aquest suculent brou que es refreda a l’olla de l’hostaler ». I és des d’aquella visita al rònec hostal del camí,que l’antiga Vallformosa del Penedès, porta el nom amb el qual avui se la coneix, Cantallops. I no cal afegir del Penedès perquè diuen que de Cantallops no se’n coneix cap altre.

 

La batalla dels bous

bousContra la tradició, que quant els guerrers cristians pretengueren conquerir el Penedès, entre altres conteses, sostingueren una cruent i arduosa batalla prop de les muntanyes de l’actual llogarret de Valldossera, avui pràcticament abandonat, entre Pontons i el Pla de Manlleu. Cap al final del combat, quan per la riera que duu el mateix nom de l’antiga vileta de Valldosera, l’aigua ja baixava roja, tenyida per la sang dels contendents, i les mates de la llera del verd havien mudat al vermell, als cristians invasors, veient-se a les últimes, se’ls acudí un últim ardit abans d’abandonar el camp i la batalla. Posseïdors com eren d’un gran ramat de bous, adonant-se’n que la nit avançava per l’oest com una capa negra, lligaren unes resinoses teies a les banyes dels animals, i quan la fosca envaí totalment la serra, calant foc a les teies, els aviaren muntanya amunt contra la vila sarraïna. Els habitants de la vileta, van caure en el parany i creient que les resplendents lluminàries corresponien a tropes de refresc que acudien per ajudar l’estol cristià, presos de terror fugiren espantats sense adonar-se que qui els envestia era la cega i obstinada fúria dels bous i no les espases enemigues. Molt de temps després d’aquella inclement batalla, quan els nous colons ja s’havien instal·lat a la contrada, durant molts i molts anys, en llaurar els camps de l’antiga batalla les arades feien sortir de la terra els ossos pelats dels homes, musulmans i cristians, que moriren en la tràgica contesa, i donaren a aquella terra el nom que encara porta avui: Valldossera. Ben a prop del poblat on va lliurar-se aquella acarnissada i cruel batalla dels bous, conten els vells més vells de la contrada, des de Mediona a Sant Martí Sarroca i la Llacuna, que sobre les parets de la cova del Bolet, ben endins i no pas de part de fora, en un passadís que avui els regulars enrunaments del sostre han obstruït, fa molts anys podien admirar-se un seguit d’estranyes figures d’home pintats de color vermell. Pocs havien gosat d’entrar-hi per veure-les, de tant estrets i soterrats com eren els passadissos. Una vella dita advertia que aquells qui destorbessin els homes vermells pintats a la roca, caurien en la dissort per sempre més, i haurien un terrible càstig. La dita argüia què les figures eren guerrers sarraïns encantats, que en la profunditat tel·lúrica de la cova feien guàrdia a un immens tresor. El tresor que, en havent de fugir empresos per les hosts cristianes, els antics habitant sarraïns hagueren d’ocultar, en la creença que passat un temps, quan els guerrers es retiressin, podrien tornar al seu país. Precisament per a custodiar aquest tresor, havien deixat allà aquells homes encantats, amb una advertència que havien deixat escrita en la seva llengua: «Que ningú s’atreveixi a acostar-se als homes vermells; la maledicció dels segles caurà damunt el seu cap». No obstant això, passats molts i molts anys, quan va oblidar-se la maledicció i ja ningú es recordava dels antics pobladors, que mai més van tornar, un audaç pastor, sense nom ni casa que es recordi, va perdre’s per aquell laberint en cerca d’un xaiet esbarriat. Va seguir l’animaló, que espaordit, belava davant seu, i per dificultosos passadissos arribà fins els homes vermells. De primer, a la llum de la torxa, ve donar-se un gran ensurt, però de seguida va veure que aquelles figures vermelles que el contemplaven eren dibuixos pintats a la paret.  De seguit que va refer-se, enfadat amb ell mateix per haver-se espantat d’unes figures, arreplegà un roc de terra i l’emprengué amb els homes dibuixats, colpejant-los i esberlant-los, Però en colpejà les figures es fendí la paret de roca i llavors descobrí, escampat per terra, el brillant tresor que els sarraïns havien abandonat, una immensa fortuna en or i plata, que enriquí de per vida l’intrèpid pastor.

 

 

Post Navigation