La Llegenda del Corpus

Àmbit 2: La Festa Vella. Plafó 4

Doncs vet aquí que cap el segle XI, el Concili de Letran decreta el Dogma sobre la Transsubstancio del cos de crist en la sagrada forma. Tot seguit van sorgir crítics que el negaven. Aleshores des de diversos llocs de la cristiandat van sorgir, en forma de miracle, esdeveniments que el corroboraren. Dos d’ells van esdevenir a la Mediterrània, un a la corona d’Aragó i un altre als Estats Pontificis, a Llutxent/Daroca, i a Bolsena/Orvieto.

El miracle del País Valencià/Aragó, va tenir lloc el 1239 durant una batallà contra les hosts del cabdill Al-Azrad, que des de les muntanyes de la Vall de Gallinera s’alça contra les conquestes de Jaume I reconquerint Xàtiva i altres poblacions.

Diu la llegenda que durant el setge al castell de Xiu, prop de Llutxent, el rector de S. Cristòfol de Daroca, població aragonesa, estava celebrant missa, i en el moment de la consagració aparegueren les tropes d’Al-Azrat. El capellà, prengué les hòsties i embolicant-les amb els Corporals (les estovalles de l’altar), les amagà sota una pedra. Resolta la batalla a favor dels cristians, en desembolicar-les s’adonaren que els Corporals eren tacats per la sang que havien supurat aquestes. Qui és quedaria els miraculosos Corporals que veien a demostrar la veritat del Dogma recentment declarat? Doncs ho decidiren posant-los damunt d’una mula i que aquesta es posés en marxa; allí on s’aturés, és quedarien els Corporals. I la Mula va anar a morir a Daroca, on encara avui es veneren.

L’altre miracle tingué lloc a Bolsena, al Laci, vora el llac del mateix nom. L’estiu de 1263, un frare de Bohèmia que peregrinava a Roma, va aturar-se a Bolsano per celebrar missa. Durant la celebració l’hòstia que sosté entre les mans es torna roja i degota sang. Espantat, l’embolica amb els Corporals i corre cap a la sagristia, pel camí unes gotes de sant cauen sobre unes pedres de l’altar. Amb les hòsties encara embolicades amb els Corporals corre cap a Orvieto, on resideix el papa, Urbà IV, amb la seva cort. Ho explica, i aquest, envia a Bolsano sant Tomàs d’Aquino i el Bisbe d’Orvieto que corroboren el miracle. Un any després d’aquests dos esdeveniments, el mateix Urbà IV, des d’Orvieto emet la butlla Transiturus de hoc mundi, amb la qual s’estén arreu de l’orbe cristià la festa del Corpus Cristi.

Curiositats. Els dos miracles van necessitats dues localitats perquè aquest es fes “efectiu: Llutxent/Daroca i Bolsano/Orvieto. També, a més dels Corporals per embolicar les hòsties, van necessitar-se el concurs de les pedres, unes per amagar les sagrades formes mentre durà la batalla, les altres per ser tacades per la sang.

Això quan el miracle del Corpus Cristi. Una altra cosa, i força més impressionant, van ser les espectaculars processons a que va donar peu el dogma de la transsubstancio.

 

 

Articles a CULTURA del 20015 Temps festiu, o temps d’oci

Roda de fira pensada i construïda per Jordà Ferré.

Fullejant la premsa de mitjans de l’any passat me n’adono que fa una llarga temporada que sentim i llegim propostes que exigeixen la retallada de l’estat del benestar amb maneres de cientifisme i inevitabilitat, ecos que ressonen amb aires de superioritat alliçonadora. Fa uns mesos, jo mateix, en un article, “Treballar per viure o viure…”, i en relació a la intenció de tres consistoris metropolitans de canviar el dia festiu local de la segona Pasqua pel de sant Valentí, em movia sobre la qüestió: la voluntat expressada per sectors del “mon dels negocis”, sobretot del financerisme especulatiu, de liquidar el sistema que a l’acabament de la segona guerra mundial, enmig d’una crisi política, social, sanitària, educativa, etc. van dotar-se les democràcies europees. Un sistema, la societat del benestar, que no tan sols es movia en la direcció de solucions econòmiques i polítiques sinó també en la de la cultura i la moral d’atenció a totes les capes socials, les mitjanes i, sobretot, les populars, secularment desprotegides dels abusos dels poderosos. L’extensió del gaudi del temps festiu per a les classes populars –treballadores- no neix abans del segle XX. Els anys trenta, a França, el Front Popular introdueix dues setmanes de vacances pagades, novetat que, els anys quaranta, finalitzada la contesa mundial, s’escampa arreu d’Europa. A Espanya són un retardat dret constitucional a partir del setanta-vuit. Aquest temps festiu, aconseguit per les classes populars, venia a substituir les velles etapes festives anteriors a la revolució industrial. Unes etapes festives, les del camp i les altres economies antigues, que es practicaven quan aquestes no permetien el treball, i de les quals són hereves les que anomenem festes tradicionals. Es fa evident que les classes altes, no necessitaven d’aquell temps festiu, aquest sector de la societat pot organitzar-se el temps en funció de les seves conveniències i negocis, conveniències i negocis que indefugiblement impliquen, i compliquen, a la resta de la societat. Però aquesta resta de la societat ─la majoria dels humans─ sí que necessita d’aquests temps festius, els necessita materialment (pel descans físic) i els necessita, sobretot, per seguir creient en l’utopia d’una societat més justa, més feliç; per no caure en el desànim i la depressió. La societat antiga, per a aquesta contingència disposava, com ja he dit, de les festes del calendari, les estacionals i les religioses; també les procedents dels vells mites còsmics. La societat industrial va rompre el vell calendari festiu, en part per la pèrdua de continguts: la majoria de la població, dedicada ara al treball industrial, no cultivava, no collia, ja no li calia saber res sobre el sol, i a penes sobre el cel. Poc a poc els referents passaren de l’espai natural a un nou espai urbà, on l’home no depenia, o semblava no dependre ja de les forces naturals, i també oblidà el cel i la seva èpica. Però la societat humana, sobretot les capes populars, encara que ja no depenguin dels fenòmens naturals, encara  que ja no es cregui en déus proveïdors ni salvadors, segueix necessitant un temps festiu, un temps per jugar i gaudir, un temps, com ja he dit, per seguir creient en la utopia d’una societat més justa i feliç; cal seguir creient que un altre món és possible. Els grans cabdills, però, el financerisme especulador, no necessiten d’aquest temps, ells no necessiten ─sembla ser─ ni cantar ni ballar… no necessiten de temps festiu. George Soros, instal·lat en la seva taula amb l’orfeó dels seus compares, un dia decideix fer caure l’economia grega, i ho fan. Altres com ell, asseguts al voltant de les seves taules, han decidit que al segle XXI, l’únic aconseguiment de l’última guerra europea: la democràcia i la societat del benestar, és deficitària i cal reemplaçar-la. Reemplaçar-la per què? És la pregunta que ens fem; i em temo que la resposta no ens agradarà.

La festa d’Eros,

El ser i l’estar. Eros és el déu responsable de l’amor, la luxúria, i el desig. L’”estat” festiu, perquè d’això es tracta: d’”estar”, de romandre, de ser mantinguda alguna cosa en un estat per l’acció continuada d’algú (Diccionari de la GEC), en aquest cas pels seus celebrants ─festers n’hi diuen encertadament al País Valencià─. Aquest, estar, és l’essència bàsica de la festa, no pas el “ser”: allò que és i existeix per deure indefugible i inamovible.

Contràriament a aquest “ser” amb sensibilitat autoritària, la festa és l’espai mental on es dona aquest estat transitori de l’estar: la festa i el seu estar existeix mentre l’acció continuada d’algú la manté. Per aquesta raó la festa popular (tradicional), en aparença, és sempre igual, però sempre diferent, perquè qui la fa (qui la produeix) és l’estat festiu ─insisteixo─ dels festers. Per ser renovellada no li calen “novetats” de programa a la festa popular, la innovació es genera i regenera en l’actitud i estat dels mateixos individus que la celebren. Fora d’aquesta “innovació” en l’actitud, en la “participació”, s’innova poca cosa o res; en tot cas s’afegeix, i els afegits, com en el vestir, si no l’encerten desgracien la roba.

Tornant a l’Eros. Existeix una certa luxúria, no necessariament concupiscent, però no pas lluny de la fisiologia, en la dedicació, en l’abandonament a la festa. Existeix un indissimulat desig al frec amb l’altre, un amor al deixar-se anar i combregar amb l’entorn físic de l’altre. Per aquesta raó festa i carnaval són indestriables, i encara ho és avui en molts indrets. Perquè la festa, ─insistim─ és “estar”, exigeix abandonament, i l’abandonament, el lliurament, és materialment impossible, si un cop abandonat en aquest estat transitori hom vol convertir l’“estar”, en un obligatori i indefugible “ser”.

La festa popular és gratuïta i pública. No pas gratuïta en un grosser sentit mercantil, no pas en un tosc sentit multitudinari; és gratuïta en generositat i lliurament, és pública en el sentit de comunitarista, que implica una comunió entre els celebrants, i ─atenció─ obliga, en relació a aquesta darrera observació, a un educat distanciament dels qui només la volen observar i contemplar com l’espectacle que pot resultar-ne (opció respectable, però no aconsellable). Perquè la festa, la festa popular, no és un situació “natural”, no és un territori mental automàtic. La festa és una creació humana i en tan què humana, arbitraria; suport, des de l’antiguitat, de les relacions entre els homes que conviuen en societat, en qualsevol societat humana. És també una relació inevitable amb el medi: amb el treball, amb la política, amb la religió, amb els fenòmens naturals, l’oci, etc.

Des d’aquesta òptica la festa és una eina bàsica per a la socialització dels joves i és essencial per a la transmissió de la cultura i els vincles socials. I ara ve quan hem de dir que, paradoxalment, i precisament perquè la festa és una creació humana, la veritable modernitat, en la festa, la veritable innovació, aportació de novetat, no pot ser altra que aquella posició crítica que sabés contemplar la singularitat d’aquest fenomen, d’aquesta immemorial creació espectacular que avui anomenem festa popular.

La única i possible aportació de novetat en la festa passa ben inadvertida, i n’és una condició sense al·legats l’anonimat dels individus que la incorporen. La incorporació de l’esport, dels mitjans audiovisuals, etc., en l’espai festiu no s’hi ha incorporat amb segell o marca de cap mena d’autoria. El ciclisme, el futbol, els audiovisuals (cinema, fotografia, etc.), són, des de fa dècades, possiblement des de principis del XX, una activitat tan habitual en la festa popular, que és ja difícil de buscar-ne els precedents. Així com, avui, ja és habitual el concert de Rock en la festa popular, sense què cap “empresa de manejament” pugui repuntar-se la fardada d’haver estat la introductora del rock a la festa popular; i això no implica que algú fos el primer (en tot hi ha una primera vegada absoluta), però ho fou en l’anonimat.

Eros, doncs, eros, l’amor desinteressat, la luxúria dels sons, els colors i els cossos en flor, el desig del frec (i del refrec i tot) d’ànimes i individus, de pensament i acció, de memòria i acció immediata, és l’”estar” de la festa popular.

 

Alguns trets reveladors de la festa

Les paraules no són simples agrupaments de sons, signifiquen coses més menys abstractes, són significats. Segons el diccionari etimològic de Joan Coromines, festa, del llatí festum, equivaldria a festiu i s’usaria per significar celebració, i també festeig i manyagueria. En l’actualitat el fem servir en la primera accepció, festiu (no ordinari); i també en un altra cas, celebració (commemoració). També diu Coromines que festa està relacionat en feria, fira. Hem de convenir, doncs, que la festa no és un situació natural, no és un territori mental automàtic, ordinari, i que festa i  fira són mots emparentats però que avui no signifiquen exactament el mateix. Mentre el primer s’usa per una celebració eminentment lúdica, el segon indica la celebració d’un mercat extraordinari o una mostra comercial. No sembla que hagi d’estar funcionalment emparentat amb aquests dos mots el significat festival, terme de l’anglès per determinar una altra mena de celebració: una concessió de premis, un seguit d’actuacions musicals, etc. La festa és una creació humana i en tant què humana, arbitraria; suport, des de l’antiguitat, de les relacions entre els homes que conviuen en societat. És també una relació inevitable amb el medi: amb el treball, amb la política, amb la religió, amb els fenòmens naturals, l’oci, etc. Des d’aquesta òptica la festa és una eina bàsica per a la socialització dels joves i és essencial per a la transmissió de la cultura i els vincles socials. El mateix pot aplicar-se al joc,  part essencial de la festa. J.Huizinga, en ‘Homo Ludens[1], entre altres raons i sobre el joc, ens informa que és una provatura, un tempteig, i per aquesta raó usa del “no anar de veres”, i que per tant allò que fem no ha de portar conseqüències serioses, perquè en sortirem beneficiats; jugant aprendrem per el futur, ens socialitzarem. Així mateix, la festa, obre un espai temporal no regular, no reglamentat, un parèntesi en la consuetudinàrietat legalitzada. En definitiva, un període, doncs, en que l’ordre, i aquella part de la societat que el detenta, accepta que, com en el joc, “no va de veres”. Però, també com en el joc, aquest simulacre no oculta que allò que es dramatitza ha de servir per socialitzar la societat i es projecta cap a un futur que es desitja ja que la festa, per a l’auctoritas, és sempre pertorbadora, perquè trenca la disciplina del dia a dia. La invocació a la festa reclama d’un “alto” en la rutina diària, i l’auctoritas pot arribar a pensar que aquest “alto” es podria perllongar i ocupar l’espai de la disciplina. Per tant, desconfia de la festa, vigila la festa i només l’admet posant-li terminis, ritualitzant-la, creant-li una litúrgia coneguda. Però la invocació a la festa pot arribar a proposar més que un alto, pot proposar un estat subversiu, i encara que en l’ànim dels festers aquest estat pugui ser limitat en el temps, només que l’ànim dels festers pugui afigurar-se aquesta idea, ja és molt pertorbador per a l’auctoritas, així que cal dissimular-ho inventant usos i costums, només amb aquestes premisses serà “admesa” la festa. Per aquesta raó l’auctiritas creà, dins d’un temps sagrat (religiós o festiu) el dia de descans, en realitat un dia per “tornar a començar” després d’una pausa utòpica (festiva) i ritualitzada.

 

[1] Homo ludens. Johan Huizenga. Alianza Editorial. Madrid 1968.

La festa vella

Els quatre cicles del sol. En la festa vella el pas del temps astronòmic i agrari, era representat dramàticament (litúrgicament) a través de la mitologia, l’hagiografia i la iconografia dels seus mites, personatges i herois. Amb l’universalització de la religió cristiana a occident, el solstici d’hivern, el Nadal, el naixement del Nen Jesús en la figura del Salvador, passà a tenir l’equivalència del sol nou del solstici, de la promesa d’un nou any igual que l’anterior amb el retorn del sol, que a partir d’ara cada dia es veurà més alt en el cel i donarà més hores de llum. Fins avui, el cristianisme encara ha conservat en la imatge d’aquest Nen Jesús ajagut al pessebre, la corona solar nimbant el seu cap, els rajos radiants del sol, com podríem trobar en qualsevol arcaica imatge del solis invicti romà

La religió antiga adopta l’arbre com imatge iconogràfica principal de l’equinocci de primavera, pels celtes aquest arbre era l’azina, per germànics el tell, pels mediterranis ho havia estat el lledoner, a la soca dels quals s’hi descobriren moltes imatges de la marededéu. Posteriorment el cristianisme convertí aquest arbre (l’arbre maig) en la creu on es crucificà Jesús (la creu de maig), l’arbre de la vida.

El solstici estival tenia com a símbols sagrats l’agua i el foc, principis primordials. El foc continua essent avui l’element principal de la festa solsticial de sant Joan, i recordem que és amb l’aigua que aquest sant batejà a Jesús, i continua avui donant entrada a la comunitat a tots aquells qui han de pertànyer a l’ecclesia.

A través del mite de Ceres, deessa dels cereals, la filla de la qual, Perséfone, raptada per Hades (déu dels morts) va haver d’acceptar de viure mig any amb el pare a l’havern (durant tardor i hivern), mig any amb la mare damunt la terra (primavera i estiu), es presentava l’equinocci de tardor. El misteri de la llavors enterrada a la tardor, que ressuscitarà  a la  primavera. I avui, encara seguim celebrant pel novembre la festa dels difunts, enterrats, i el dissabte de glòria de la setmana santa (festivitat lligada amb la data de l’equinocci primaveral), en que Jesús ressuscitarà.

La festa de la ciutat, el Corpus

Políticament la Festa vella era conduïda i influïda pels dirigents de l’economia agrària, l’oligarquia aristocràtica terratinent a través del clergat. L’exponent espectacular màxim de la festa vella va ser el Corpus Cristi. En l’agregi seguici processional del Corpus, justificat per l’exposició pública del pa sagrat, l’hòstia consagrada, hi participava tota la societat, classes i sectors en una magna mostra escenogràfica on tota la ciutat es veia representada en ordenada jerarquia de poder, des del poble menut transportant les estructures festives: gegants i altres entremesos, balls i exercicis pervivents d’acaics costums, les classes dirigents amb la pompa sumptuària del vestuari, els gremis exhibint l’adreç escenogràfic de banderes i penons gremials i l’alt i baix clergat amb la sacralitat divina de la religió, que els subjectava a tots.

D’aquella posada en escena de l’arcàdica, i arcana, religió còsmica, d’aquesta festa de la ciutat, el Corpus Cristi, de la futura modernitat que haurien d’aportar les noves classes socials, la burgesia industrial i l’obrerisme, naixeria, entrar el segle XX, el futur model festiu català, la Festa major, que ha perviscut, amb els lògics agençaments fins entrar el nostre segle.

 

La Festa, el joc, el plaer i el goig son fonament de la cultura popular.

La festa no és un situació natural, no és un territori mental automàtic. Festa i fira són mots emparentats, dia de festa, dia de celebració, que avui no representen exactament el mateix. Mentre el primer s’usa per una celebració eminentment lúdica o commemorativa, el segon indica la celebració d’un mercat extraordinari o una mostra comercial. No sembla que hagi d’estar funcionalment emparentat amb aquests dos mots el concepte festival, terme provinent de l’anglès per determinar una altra mena de celebració: una concessió de premis, un seguit d’actuacions musicals, etc. La festa és una creació humana i en tan què humana, arbitraria; suport, des de l’antiguitat, de les relacions entre els homes que conviuen en societat, en qualsevol societat humana. És també una relació inevitable amb el medi: amb les feines, amb la política (participar en els afers de la polis), amb la religió, amb els fenòmens naturals, l’oci, etc. Des d’aquesta òptica la festa és una eina bàsica per a la socialització dels joves i és essencial per a la transmissió de la cultura i els vincles socials. El mateix pot aplicar-se al joc, a l’animus iocandi, part essencial de la festa. Huizinga, en Homo ludens, entre altres raons i sobre el joc, ens informa que aquest és una provatura, un tempteig, i per aquesta raó usa de la broma, del “no anar de veres”, i que per tant allò que fem no ha de portar conseqüències serioses, perquè tots en sortirem beneficiats, ja que jugant aprendrem per el futur, o sigui: ens socialitzarem. Així mateix, la festa, obre un període, un espai temporal no regular, no reglamentat, un parèntesi en la consuetudinàrietat legalitzada. En definitiva, un període de temps, doncs, en que l’ordre, i aquella part de la societat que el detenta, accepta que, com en el joc, “no va de veres”, accepta que allò que es dirà o durà a terme és un simulacre. Però, també com en el joc, aquest simulacre no oculta allò que es dramatitza ha de servir per socialitzar la societat i es projecta un futur que es desitja.
La cultura popular és la més universal de les cultures: tots els humans reaccionem d’igual manera a l’hora de jugar. Sense participació ciutadana no hi ha possibilitat de festa. Potser, més encertadament podríem dir que la “participació ciutadana” (novíssima expressió que pretén reformular una activitat social antiga), un tant per cent alt de les vegades es resolt en festa o activitats anàlogues, acceptant que hi ha una incontestable analogia entre festa i insurrecció. La causa que va motivar la crema de convents de Barcelona de 1835 fou popularment justificada amb aquests versets:
El dia de sant Jaume – de l’any trenta cinc
hi va haver gran broma – dintre del Torin.
Van sortir sis toros – tots van ser dolents,
això fou la causa – de cremar els convents

 

El carnaval, la quaresma, Rams i la pasqua

Carnaval. Actualment la data habitual que dóna entrada als dies de carnaval és el dijous Gras. Antigament havia començat pels volts de sant Antoni: per sant Anton fes lo Ton, diu l’adagi(un Ton és un esbojarrat). Més antigament l’entorn permissiu del carnaval hauria començat pels volts de Nadal, pel dia dels Innocents ─de fet, d’aquell entorn permissiu nadalenc encara ens queda el record de les bromades d’aquest dia. Avui, però, la festa comença el dijous anterior al dimecres de Cendra. Aquest dijous l’anomenem Gras. El nom li deu venir del costum de consumir menjars grassos, sobretot de productes del porc, durant els dies de carnaval. Dels vells costums gastronòmics del dijous Gras ens queda el record de la truita de botifarra o les coques de llardons que es consumeixen a moltes cases tal dia com avui. Divendres i dissabte són dies en què a la majoria de les poblacions on se celebra la festa amb una certa transcendència social, es dediquen a rebre el rei Carnestoltes, el qual llegirà el seu sermó o pregó en la plaça principal de la vila. En l’actualitat el diumenge ha passat a ser el dia més important del cicle festiu i es duen a terme la majoria de rues, cavalcades o desfilades de disfresses o carrosses. El dilluns i dimarts són dies dedicats a activitats carnavalesques segons el costum local. Dimecres és el darrer dia de carnaval i l’indicat per enterrar el rei Carnestoltes, enterrament que se soluciona amb la crema d’un ninot, que representa el rei, en algun lloc públic.

Durant l’any, les festivitats tradicionals es regeixen pel cicle solar: 12 mesos de 30 o 31 dies (amb la correcció del febrer), 7 dies cada setmana de 24 hores dividits en hores de llum i hores de fosca, un dels quals, el diumenge, és festiu. Entremig d’aquest pas oficial del temps, s’hi intercala la celebració de les festivitats. Les festivitats vénen a ser les etapes d’un tour que dura un any solar. Les civilitzacions agràries antigues feien començar aquest tour amb la primavera (pels volts del març) i l’acabaven amb l’hivern (aproximadament amb la celebració del Nadal antic. La festivitat pel 25 de desembre no és de creació cristiana. La civilització romana ja celebrava aquest dia dedicat al sol, Dies Natalis Solis Invicti i els mateixos romans ja l’havien tret d’estadis religiosos més antics. No hem de pensar, però, que entre una festa i l’altra hi ha una correspondència automàtica, hi ha coincidències, que no estan mancades d’oportunisme, però no pas una “continuïtat” o “reminiscència. Cada festivitat és una etapa que té la funció d’ordenar el temps civil a partir de commemorar els esdeveniments cabdals de la primera i antiga economia humana, l’agrària, “narrats” a través dels misteris de les primeres religions. A mesura que les societats es feien complexes, s’afegiren a aquelles essencials commemoracions les que celebraven esdeveniments cívics, polítics, històrics i, encara, les celebracions familiars i individuals: aniversaris, batejos, casaments, enterraments… fins a arribar a la confecció d’un complex calendari (pas del temps) amb la pretensió d’implicar tota una societat en totes les seves necessitats culturals i polítiques.

Situades entre els mesos de febrer, març i abril trobem unes celebracions, les ressenyades en el títol: la Setmana santa, la Pasqua i el Carnaval, sense data fixa en el calendari, i que es mouen a través d’aquests mesos; són les festivitats que, en comptes de prendre com a referència l’estable calendari solar, la basen en un arcaic calendari lunisolar, una composició de registres del pas de sol i del pas de la lluna combinats. La data solar d’aquesta combinació és l’equinocci de primavera, el dia 21 de març; la data lunar és el diumenge posterior a la primera lluna plena després de l’equinocci. Aquesta  última data ens marcarà el diumenge de Pasqua, la pasqua dita florida. Tot seguit, retrocedint cap al principi de l’any, tindrem que el diumenge anterior al de pasqua serà el de Rams, i exactament quaranta dies abans del diumenge de rams serà el dimecres de Cendra, darrer dia del Carnaval i primer de la Quaresma.

Una aproximació a alguns ressorts que mouen l’esperit festiu

Un amic meu diria que l’esperit de la festa coincidiria precisament amb el del vi. Però jo aquí, no em referiré a aquesta indubtable coincidència entre l’esperit festiu i l’etílic, sinó a un altre tipus d’esperits. La festa pivota, en el seu aspecte més extern ─entre altres varis potser no tan evidents─ sobre dos puntals: la rivalitat i l’ostentació. Pel que fa a la rivalitat, haurem afirmar que hi ha poques possibilitats de festa sota una unanimitat total, una unanimitat sense possible conflicte. Sembla necessari que al costat de la “explicació” ortodoxa i immutable del relat que es faci de qualsevol celebració, hi hagi un contra relat paral·lel, o almenys, un relat alternatiu; contra relat que amb tota seguretat cohabitarà al costat de la visió ortodoxa. La posició ortodoxa basarà la seva veracitat en ser la versió consolidada per la tradició i el temps. Aquest estat de dualitat entre el relat ortodox i el seu contrari, o simplement rival, conflicte que serà temperat per la litúrgia de la festivitat, portarà a la població que ho celebra, a decantar-se per una versió o una altra. I vet aquí que ja tenim una part principal de la dinàmica festiva posada en marxa: la rivalitat dins d’un mateix relat, el bàndol dels que defensen la versió A (els verds) i el bàndol dels que defensen la versió B (els blancs). Vegem que passa amb l’ostentació: Tot relat festiu té la peremptòria necessitat mostrar-se en públic, necessita acceptació, almenys d’una part de la comunitat. Aquesta necessitat de mostrar exigeix ​​posar-lo “en escena”, donar-li una forma externa i més o menys comprensible, dramatitzar-lo. Necessita mostrar-se de forma física i de forma intel·ligent, intel·lectual. I aquí entra en joc l’ostentació. Aquí surten amb avantatge els detentors del relat ortodox ja que se suposa que en partir de la tradició ells són els primers que van emprendre la dramatització, els primers en “metre en scène” el relat festiu, que tan pot ser la mort i resurrecció de Crist (o qualsevol dels passatges d’aquest misteri), com de la commemoració d’una batalla, més o menys mítica, que donés forma a la població actual. Aquí els ortodoxos detindran la part més important de la posada en escena, i com que segurament vindran a representar el sector més ortodox de la comunitat (així doncs el sector dirigent) l’ostentació en l’aspecte físic i en el intel·lectual (vull dir en aportació econòmica per atrezzo i escenografia, i en aportació literària per justificar-la); podríem comparar, fent una analogia amb el joc de la baralla: ells trauran la primera mà, sobre la qual es girarà la partida, la posada en escena ortodoxa. Sobre aquesta primera mà, els seguidors del contra relat, o almenys de les possibles variants del relat (sense trencar la baralla, que en fer-ho tancarien el joc i la festa) també participaran tan ostentosament com puguin mostrar-se. En aquest cas, possiblement, l’ostentació no es basarà tan en aportació sumptuària (atrezzo i escenografia), com en formes basades en l’enginy i l’esforç (sorprenents i laborioses), ja que entenc que els sectors contra relat, o variants, no pertanyen a la fracció econòmicament rellevant de la població. Però serà, en definitiva, l’ostentació, que a la seva hora, esperonarà la rivalitat necessària perquè segueixi donant-se la posada en escena, la festa.

Advertim, doncs, com dos dispositius o principis, rivalitat i ostentació, vénen a ser parts quasi essencials per a la posada en escena de la festa i del seu èxit i seguiment entre la població. Principis notables, tots dos, rivalitat i ostentació, perquè l’individu pugui acceptar i suportar viure en societat, i que li proporcionaran una certa reserva de la seva individualitat, salvaguarda que es conté en la rivalitat i l’ostentació personal. I, si ve al cas, també grupal col·lectiva, ja que un pot potenciar la seva individualitat fent-se partícip d’una part destacada del teixit d’una societat concreta, ja sigui la dels ortodoxos (els verds), o la dels contra relat (els blancs ).

 

Cada dia és festa

“Cada dia és festa”. Editorial Barcino

La festa es pot entendre com un pacte de no-agressió, com un espai mental i físic sense conflictes que una comunitat, una societat local, un sector social o un grup amb interessos afins utilitza per retrobar-se, reconèixer-se, i que fa servir com a eina de socialització. Des de la festa popular, les noves generacions tenen l’oportunitat de conèixer les normes i formes pròpies en les quals s’han reconegut els seus antecessors; i, als nous membres arribats ja adults a la comunitat, els les mostra i els hi inicia per poder ser acceptats com a membres comuns de ple dret. Aquest llibre no té la voluntat de ser una guia, ni una relació de festes i poblacions on se celebren, perquè el lector pugui preparar la sortida de cada cap de setmana. Té la pretensió de mostrar, en una panoràmica prou àmplia, el ric paisatge actual de la festa popular catalana.

Bienve Moya,ha estat implicat en diverses tasques culturals a l’entorn del teatre, la música tradicional i la recuperació de festes, així com a articulista a la premsa i guionista radiofònic. Ha publicat un bon nombre de novel•les i llibres sobre cultura popular. Va obtenir el premi Camera, del Consell Audiovisual Mundial i el Premi Nacional de Cultura el 2009. [-]

Sant Miquel de setembre

Miquel acompanya les ànimes al cel

La Fira de Lleida

El 23 d’agost de 1232 Jaume I concedí a la ciutat de Lleida el privilegi de fer fira durant deu dies a partir de sant Miquel de setembre. Pels volts de sant Miquel, a la tardor, es feien —i es fan encara avui— les més importants fires de bestiar. La Fira de Lleida n’era una i de ben important. Però encara que avui el pla de Lleida i les comarques adjacents siguin el rebost agrari de Catalunya, els temps, com deia Dylan, han canviat, i en l’actualitat aquella fira medieval s’ha convertit, a partir de 1946, en la industriosa Fira agrària de sant Miquel. No per aquesta raó, però, ha perdut singularitat i animació, ben al contrari. L’actual Fira de sant Miquel és una de les dates encertades per visitar la capital de la Terra ferma. D’aquestes fires de bestiar, a part de la singular Tria dels mulats d’Espinavell, que anotarem entrat el mes d’octubre, voldria traslladar a aquest llibre una nota del Calendari Folklòric de l’Urgell, de Valeri Serra i Boldú, amb la intenció que el lector pugui fer-se una idea del trasbals econòmic i festiu que podia originar una fira per a la gent que hi assistia.  «Avui se fa la renomenada fira de l’Hostal Roig, vora d’Artesa de Segre, famosa per celebrar-se en una masia i ser una de les més concorregudes dels ramaders de muntanya que baixen sos productes. Los de la part baixa de la província saben molt bé que aquesta fira els permet proveir-se de debò.» També pels volts d’aquesta diada, en tot el Mediterrani occidental, era el moment de fer el canvi de les masoveries i altres contractes d’arrendament de terres. S’entenia que aquest era un bon moment de canvi perquè la terra, durant aquest temps, és en descans, en guaret; el vell masover no cal que la treballi més, i el nou arrendatari la trobarà “nova” per treballar-la com a ell li sembli convenient. Amb la mateixa intenció que la nota anterior, i del mateix llibre i autor, passo a copiar un text sobre aquest vell costum, que no devia estar, precisament, exempt de conflictes, i que més d’una vegada deuria fer arribar la sang al riu:  «fins fa ben poc temps, los bens de propis que posseïa l’ajuntament de Linyola los tenia donats a terratge [forma de contracte d’arrendament]; sos conreadors los posseïen pacíficament si els menaven a ús i pràctica de bon pagès; emperò, si per sant Miquel no havia emprimat encara les terres, ne quedaven desnonats ipso facto, i els substituïa aquell pagès més matiner que abans de sortir el sol anava a fer-hi un solc a tot el voltant de la peça».

La Barceloneta

Per sant Miquel, celebra la seva Festa major el barri mariner de Barcelona. Cal destacar la sortida del Canó. El canó de la Barceloneta és un canó de pau, no tira metralla sinó caramels. Fins fa ben poc, de bon matí la canalla del barri es plantava davant de l’església i al crit de «senyor rector, volem el canó» un home del barri disfressat de militar napoleònic l’arrossegava pels carrers; a cada cantonada s’aturava i disparava una salva de caramels, que la canalla arreplegava a estiracabells.   Avui, el canó continua sortint de l’església i disparant caramels per les cantonades, però s’ha acabat la cançoneta i l’estiracabells. Hem esdevingut ─les criatures i tot─ molt cívics (o anem massa farts, vet-ho aquí).

Llíria

Fira i festes de sant Miquel

Llíria és la Ibera Edeta, una de les ciutats principals, juntament amb Sagunt, dels edetans, una de les tribus iberes més pròsperes i poderoses. Damunt l’arcaica ciutat ibera, avui s’alça el monestir de sant Miquel arcàngel, un dels centres de pelegrinatge valencians més singulars. El monestir va ser fundat per Jaume II el 1319. Per la diada del sant, i dins la segona quinzena del mes, la ciutat festeja el seu patró, i des del segle XV en tal dia també celebra fira. Durant aquests dies se succeeixen una gran munió d’actes festius i culturals que atreuen els habitants dels entorns. El camí de pujada al turó del monestir es pobla de tendetes de candeles i ciris que usen els pelegrins per venerar l’arcàngel. Avui la fira s’ha convertit en un gran parc d’atraccions on els cavallets o la muntanya russa alternen amb les paradetes més tradicionals, els gaiatos, els torrons, les ametlles garapinyades, etc., tot convertint la ciutat en el centre festiu de la comarca.

L’arcàngel Miquel és cap dels set arcàngels i virrei del cel. Els hebreus el tenen com a protector d’Israel, i els cristians el fan patró de l’Església universal i, encara que pugui comportar una certa pretensiosa irreverència, a Catalunya ho és de la Guàrdia urbana. Miquel és qui custodia les ànimes en el seu pas a l’eternitat; hi ha qui vol veure’l a ell i a les ànimes en pas, en la Via làctia. És l’invicte vencedor de Lucífer (el brillant), el seu ostentós nom ve a significar, «qui com déu!». La seva figura apareix en les tres religions del Llibre: Judaisme, Cristianisme i Islamisme. Els noms dels set arcàngels són: Miquel, Rafael i Gabriel, els tres principals; la resta fins al setè: Uriel, Sariel, Ragüel, Ramiel, Zadquiel, Jofiel, Haniel i Camael. Algú ha volgut justificar que en realitat només es tracta d’un sol personatge, Miquel «qui com déu!», amb set potències o denominacions.

Del meu nou llibre CADA DIA ÉS FESTA. Editorial barcino