Bienve Moya

Llegendes d'arreu

Archive for the tag “Mir Geribert”

El falcó de Mir Geribert

falco-2Mir Geribert, senyor d’Olèrdola, havia perdut un falcó molt bell i ben ensinistrat amb el qual sortia a caçar per entre les penyes d’Olerdola i Viladellops. Un dia, però, durant una batuda de caça pel delta del Llobregat, la magnifica au havia errat el camí i va perdre’s entre les espesses pinedes de la plana humida. Mes com que allò que un perd, un altre s’ho troba, vet aquí que el preciós falcó va anar a parar a les mans d’Ermengol, comte d’Urgell, que se l’endugué al seu hostatge de Barcelona. No va tardar gaire en conèixer-se la notícia del parador del bell falcó, i sense perdre temps, i amb la seva habitual intemperància, Mir Geribert exigí, que li fos tornat sense més dilacions. A aquest requeriment s’hi negà Ermengol, sense que abans hi hagués per entremig una recompensa per les despeses que li havien ocasionat mantenir l’au, i encara per les molèsties causades. Ofès per la reticència del comte urgelità  i encara més per la impertinència d’exigir recompensa per suposades molèsties causades, van creuar-se greus acusacions entre els dos nobles i esclataren hostilitats. Primer van ser lletres de batalla, que no resolgueren el cas ja que mai arribaren a posar-se d’acord en quin camp neutral trobar-se per batallar a ultrança, i després cartells de deseiximent que pertorbaren la terra.

S’esdevingué per aquelles dates que el comte Ramon Berenguer I va tenir corts a Barcelona i, quan ja estaven aplegats, el sobirà va voler saber si ja hi eren tots els qui havien de ser-hi, i Ermengol, el mateix que posseïa el falcó de Mir Geribert, va contestar que només hi faltava el Senyor d’Olèrdola, però que per un sol home, per principal que fos, no calia estar-se de tenir corts. L’assemblea comtal va principiar, i un cop començada arribà  Mir, el qual en entrar al palau, veient que no l’havien esperat, va restar en suspens, però, sense donar-hi més importància, i en la creença que havia estat el comte de Barcelona qui havia pres la decisió de no esperar-se, va asseure’s a l’escó que li corresponia. Vet aquí però, que el cavaller del seu costat, fent-se l’amic, o potser amb malícia, va advertir-lo de la intervenció del comte d’Urgell. Aquesta descortesia envers ell, duta a terme pel mateix que li retenia el falcó perdut, va omplir-li el cor de ressentiment.

Finides les corts, tots els convocats tornaren als seus territoris. Mir Geribert, decidit a prendre venjança per la doble ofensa rebuda, va posar-se a l’aguait al coll de Begues, per on havia de passar l’ofensor. I dit i fet, quan Ermengol, amb poc seguici, prenent el camí de Vilafranca. travessava aquest coll, un escamot conduït per Mir Geribert va sorprendre’l i se’l va endur pres a la torre que el d’Olerdola posseïa damunt les muntanyes de Gavà. Un cop allí Mir va preguntar a l’urgelità que en faria, si aquella humil torre fos seva, i aquest, desprevingut, sense advertir quina intenció podia tenir la pregunta del segrestador, va respondre que l’obraria «de tal manera que la transformaria en castell ben fort, perquè un lloc com aquell havia de ser inexpugnable, mentre els assetjats tinguessin vianda per menjar i aigua per beure». Dites aquestes imprudents paraules, Mir Geribert respongué: «Doncs d’aquesta humil però alta torre de l’Eramprunyà vos no n’eixireu fins que aquest castell fort sigui acabat a compte vostre»

I el comte d’Urgell, adonant-se de la greu situació en que es trobava, presoner de Mir i sense que el pogués auxiliar ningú altre, va decidir que no tindria altre remei que costejar l’obra de la fortalesa tal com Mir havia dictat. I va ser d’aquesta manera que el castell de l’Eramprunyà va ser fet construir pel  comte d’Urgell, a causa de la seva imprudent contumàcia en no voler tornar el falcó de Mir Geribert al seu amo, i provocar l’obertura de les corts comtals sense un dels seus membres. I encara es conta d’Ermengol d’Urgell que, «cant lo castell fou obrat,» Mir Geribert «lleixa’l anar».

La infàmia de Mir Geribert

Godyva

A la muntanya que tanca la plana litoral del delta del Llobregat s’alcen les ruïnes d’un vetust castell, l’Aremprunyà, que en altre temps va ser alcàsser inexpugnable. Aquell castell havia estat casal de Mir Geribert i la seva nissaga, el porfidiós noble que s’alçà contra el comte Ramon Berenguer I i gosà intitular-se Príncep d’Olerdola. El suposat principat hauria de tenir la vetusta fortalesa d’Olerdola per centre i abraçar totes les terres que temps a venir haurien de conformar el Penedès històric, des del riu Gaià al riu Llobregat, des de Caltellví de la Marca fins el castell de Port, sota mateix del Montjuïc, a les portes de Barcelona. De les fetes i malifetes de l’altiu Mir Geribert, emparentat amb Guislabert, vescompte i bisbe de Barcelona, senyor del castell que més tard, i en honor al seu nom, s’anomenaria Geltrú, se’n contes històries que passats els anys esdevingueren llegendes.

Mir Geribert va tenir grans desavinences amb els barons dels comtats que més endavant haurien de conformar Catalunya, i també amb el comte barceloní i amb els abats dels monestirs de sant Cugat i de Sant Benet de Bages religiosos que exercien autoritat dins la demarcació. Potser per aquesta raó va fundar el seu propi monestir a Sant Sebastià dels Gorgs, un dels pocs edificis romànics del Penedès. En canvi la seva relació amb els veïns musulmans de l’altre banda de la marca hispànica va ser més moderada, i sembla que amb els quals va arribar a obrir camins comercials per les terres on exercia l’autoritat el valí de Tortosa. La fatalitat, però, va voler que precisament la seva mort la trobés en aquesta mateixa ciutat de l’Ebre, on va morir presoner a causa de la seva darrera escaramussa a l’assalt de Mora, l’any 1060

Vet aquí, que, diu la llegenda que al castell de l’Aremprunyà, casal de Mir Geribert, hi vivia també un seu lleial servent que li feia de patge d’armes. Aquest servent, valerós i ben format, enamorat d’una bella dama de les que habitaven la fortalesa, ja s’hauria casat, però li repugnava haver de acceptar el dret que al Senyor se li reconeixia de passar la primera nit  amb cada jove que es casava. I això malgrat que amb precs i eloqüències i sobretot com a gràcia i premi a la fidelitat provada en la batalla, havia aconseguit la promesa del Baró que seria dispensat de d’ignominiós tribut. Però l’home, coneixent l’humor del Senyor, ho anava retardant, retardant. Al final, però, va decidir-se, i la unió va ser duta a la realitat. Mes un cop celebrades les noces, el Senyor, encapritxat amb la bellesa de la donzella, a la qual abans no s’havia dignat de mirar mai, traïdorament es desdigué de la paraula donada i reclamà l’infame dret de la primera nit. Indignat per l’ultratge sofert, el patge d’armes, sollevat per la perfídia humiliant es dirigí al poble de Gavà dolent-se de la burla i l’engany sofert, implorant justícia i venjança contra la infàmia. Tant arravatada era la colera i els arguments d’aquell home en haver-se vist burlat i traït pel Senyor, que va saber traspassar la ràbia a tota la població, joves i vells. I tant els joves com els vells, tant les dones com els homes, aquell dia van decidir no suportar mai més el greuge que se’ls hi feia requerint-los aquell mal ús. Així que, fent-li costat, encesos per l’ofensa i la ràbia continguda durant tants anys, s’avalotaren contra el Senyor, i com posseïts per la ràbia i el coratge, fent camí per entre les pinedes i roquissars de l’Arenprunyà es concentraren al peu de l’alcàsser exigint, no ja la dispensa de d’ignominiós dret del mal ús, sinó la vida del traïdor. I de res els van valer als habitants del castell de primer les intimidacions i les amenaces d’interdicció, i finalment les supliques i les invocacions a la gràcia i la indulgència; aquell dia fatal la multitud enfollida farta d’anys d’humiliacions, va calar foc al castell amb totes les seves dependències, I allí van morir tots aquells que no van poder fugir. I de llavors ençà damunt la muntanya de l’Eramprunyà mai més va alçar-se altra cosa que la ruïna d’aquella fortalesa que havia hostatjat la infàmia de Mir Geribert.

 

El falcó de Mir Geribert

Mir geribertMir Geribert, senyor d’Olèrdola, havia perdut un falcó molt bell i ben ensinistrat amb el qual sortia a caçar per entre les penyes d’Olerdola i Viladellops. Un dia, però, durant una batuda de caça pel delta del Llobregat, la magnifica au havia errat el camí i va perdre’s entre les espesses pinedes de la plana humida. Mes com que allò que un perd, un altre s’ho troba, vet aquí que el preciós falcó va anar a parar a les mans d’Ermengol, comte d’Urgell, que se l’endugué al seu hostatge de Barcelona. No va tardar gaire en conèixer-se la notícia del parador del bell falcó, i sense perdre temps, i amb la seva habitual intemperància, Mir Geribert exigí, que li fos tornat sense més dilacions. A aquest requeriment s’hi negà Ermengol, sense que abans hi hagués per entremig una recompensa per les despeses que li havien ocasionat mantenir l’au, i encara per les molèsties causades. Ofès per la reticència del comte urgelità  i encara més per la impertinència d’exigir recompensa per suposades molèsties causades, van creuar-se greus acusacions entre els dos nobles i esclataren hostilitats. Primer van ser lletres de batalla, que no resolgueren el cas ja que mai arribaren a posar-se d’acord en quin camp neutral trobar-se per batallar a ultrança, i després cartells de deseiximent que pertorbaren la terra.

S’esdevingué per aquelles dates que el comte Ramon Berenguer I va tenir corts a Barcelona i, quan ja estaven aplegats, el sobirà va voler saber si ja hi eren tots els qui havien de ser-hi, i Ermengol, el mateix que posseïa el falcó de Mir Geribert, va contestar que només hi faltava el Senyor d’Olèrdola, però que per un sol home, per principal que fos, no calia estar-se de tenir corts. L’assemblea comtal va principiar, i un cop començada arribà  Mir, el qual en entrar al palau, veient que no l’havien esperat, va restar en suspens, però, sense donar-hi més importància, i en la creença que havia estat el comte de Barcelona qui havia pres la decisió de no esperar-se, va asseure’s a l’escó que li corresponia. Vet aquí però, que el cavaller del seu costat, fent-se l’amic, o potser amb malícia, va advertir-lo de la intervenció del comte d’Urgell. Aquesta descortesia envers ell, duta a terme pel mateix que li retenia el falcó perdut, va omplir-li el cor de ressentiment.

Finides les corts, tots els convocats tornaren als seus territoris. Mir Geribert, decidit a prendre venjança per la doble ofensa rebuda, va posar-se a l’aguait al coll de Begues, per on havia de passar l’ofensor. I dit i fet, quan Ermengol, amb poc seguici, prenent el camí de Vilafranca. travessava aquest coll, un escamot conduït per Mir Geribert va sorprendre’l i se’l va endur pres a la torre que el d’Olerdola posseïa damunt les muntanyes de Gavà. Un cop allí Mir va preguntar a l’urgelità que en faria, si aquella humil torre fos seva, i aquest, desprevingut, sense advertir quina intenció podia tenir la pregunta del segrestador, va respondre que l’obraria «de tal manera que la transformaria en castell ben fort, perquè un lloc com aquell havia de ser inexpugnable, mentre els assetjats tinguessin vianda per menjar i aigua per beure». Dites aquestes imprudents paraules, Mir Geribert respongué: «Doncs d’aquesta humil però alta torre de l’Eramprunyà vos no n’eixireu fins que aquest castell fort sigui acabat a compte vostre»

I el comte d’Urgell, adonant-se de la greu situació en que es trobava, presoner de Mir i sense que el pogués auxiliar ningú altre, va decidir que no tindria altre remei que costejar l’obra de la fortalesa tal com Mir havia dictat. I va ser d’aquesta manera que el castell de l’Eramprunyà va ser fet construir pel  comte d’Urgell, a causa de la seva imprudent contumàcia en no voler tornar el falcó de Mir Geribert al seu amo, i provocar l’obertura de les corts comtals sense un dels seus membres. I encara es conta d’Ermengol d’Urgell que, «cant lo castell fou obrat,» Mir Geribert «lleixa’l anar».

 

Post Navigation