Bienve Moya

Llegendes d'arreu

Archive for the category “cultura popular/articles”

Articles a CULTURA del 20015 Temps festiu, o temps d’oci

Roda de fira pensada i construïda per Jordà Ferré.

Roda de fira pensada i construïda per Jordà Ferré.

Fullejant la premsa de mitjans de l’any passat me n’adono que fa una llarga temporada que sentim i llegim propostes que exigeixen la retallada de l’estat del benestar amb maneres de cientifisme i inevitabilitat, ecos que ressonen amb aires de superioritat alliçonadora. Fa uns mesos, jo mateix, en un article, “Treballar per viure o viure…”, i en relació a la intenció de tres consistoris metropolitans de canviar el dia festiu local de la segona Pasqua pel de sant Valentí, em movia sobre la qüestió: la voluntat expressada per sectors del “mon dels negocis”, sobretot del financerisme especulatiu, de liquidar el sistema que a l’acabament de la segona guerra mundial, enmig d’una crisi política, social, sanitària, educativa, etc. van dotar-se les democràcies europees. Un sistema, la societat del benestar, que no tan sols es movia en la direcció de solucions econòmiques i polítiques sinó també en la de la cultura i la moral d’atenció a totes les capes socials, les mitjanes i, sobretot, les populars, secularment desprotegides dels abusos dels poderosos. L’extensió del gaudi del temps festiu per a les classes populars –treballadores- no neix abans del segle XX. Els anys trenta, a França, el Front Popular introdueix dues setmanes de vacances pagades, novetat que, els anys quaranta, finalitzada la contesa mundial, s’escampa arreu d’Europa. A Espanya són un retardat dret constitucional a partir del setanta-vuit. Aquest temps festiu, aconseguit per les classes populars, venia a substituir les velles etapes festives anteriors a la revolució industrial. Unes etapes festives, les del camp i les altres economies antigues, que es practicaven quan aquestes no permetien el treball, i de les quals són hereves les que anomenem festes tradicionals. Es fa evident que les classes altes, no necessitaven d’aquell temps festiu, aquest sector de la societat pot organitzar-se el temps en funció de les seves conveniències i negocis, conveniències i negocis que indefugiblement impliquen, i compliquen, a la resta de la societat. Però aquesta resta de la societat ─la majoria dels humans─ sí que necessita d’aquests temps festius, els necessita materialment (pel descans físic) i els necessita, sobretot, per seguir creient en l’utopia d’una societat més justa, més feliç; per no caure en el desànim i la depressió. La societat antiga, per a aquesta contingència disposava, com ja he dit, de les festes del calendari, les estacionals i les religioses; també les procedents dels vells mites còsmics. La societat industrial va rompre el vell calendari festiu, en part per la pèrdua de continguts: la majoria de la població, dedicada ara al treball industrial, no cultivava, no collia, ja no li calia saber res sobre el sol, i a penes sobre el cel. Poc a poc els referents passaren de l’espai natural a un nou espai urbà, on l’home no depenia, o semblava no dependre ja de les forces naturals, i també oblidà el cel i la seva èpica. Però la societat humana, sobretot les capes populars, encara que ja no depenguin dels fenòmens naturals, encara  que ja no es cregui en déus proveïdors ni salvadors, segueix necessitant un temps festiu, un temps per jugar i gaudir, un temps, com ja he dit, per seguir creient en la utopia d’una societat més justa i feliç; cal seguir creient que un altre món és possible. Els grans cabdills, però, el financerisme especulador, no necessiten d’aquest temps, ells no necessiten ─sembla ser─ ni cantar ni ballar… no necessiten de temps festiu. George Soros, instal·lat en la seva taula amb l’orfeó dels seus compares, un dia decideix fer caure l’economia grega, i ho fan. Altres com ell, asseguts al voltant de les seves taules, han decidit que al segle XXI, l’únic aconseguiment de l’última guerra europea: la democràcia i la societat del benestar, és deficitària i cal reemplaçar-la. Reemplaçar-la per què? És la pregunta que ens fem; i em temo que la resposta no ens agradarà.

La Festa, el joc, el plaer i el goig son fonament de la cultura popular.

botellonLa festa no és un situació natural, no és un territori mental automàtic. Festa i fira són mots emparentats, dia de festa, dia de celebració, que avui no representen exactament el mateix. Mentre el primer s’usa per una celebració eminentment lúdica o commemorativa, el segon indica la celebració d’un mercat extraordinari o una mostra comercial. No sembla que hagi d’estar funcionalment emparentat amb aquests dos mots el concepte festival, terme provinent de l’anglès per determinar una altra mena de celebració: una concessió de premis, un seguit d’actuacions musicals, etc. La festa és una creació humana i en tan què humana, arbitraria; suport, des de l’antiguitat, de les relacions entre els homes que conviuen en societat, en qualsevol societat humana. És també una relació inevitable amb el medi: amb les feines, amb la política (participar en els afers de la polis), amb la religió, amb els fenòmens naturals, l’oci, etc. Des d’aquesta òptica la festa és una eina bàsica per a la socialització dels joves i és essencial per a la transmissió de la cultura i els vincles socials. El mateix pot aplicar-se al joc, a l’animus iocandi, part essencial de la festa. Huizinga, en Homo ludens, entre altres raons i sobre el joc, ens informa que aquest és una provatura, un tempteig, i per aquesta raó usa de la broma, del “no anar de veres”, i que per tant allò que fem no ha de portar conseqüències serioses, perquè tots en sortirem beneficiats, ja que jugant aprendrem per el futur, o sigui: ens socialitzarem. Així mateix, la festa, obre un període, un espai temporal no regular, no reglamentat, un parèntesi en la consuetudinàrietat legalitzada. En definitiva, un període de temps, doncs, en que l’ordre, i aquella part de la societat que el detenta, accepta que, com en el joc, “no va de veres”, accepta que allò que es dirà o durà a terme és un simulacre. Però, també com en el joc, aquest simulacre no oculta allò que es dramatitza ha de servir per socialitzar la societat i es projecta un futur que es desitja.
La cultura popular és la més universal de les cultures: tots els humans reaccionem d’igual manera a l’hora de jugar. Sense participació ciutadana no hi ha possibilitat de festa. Potser, més encertadament podríem dir que la “participació ciutadana” (novíssima expressió que pretén reformular una activitat social antiga), un tant per cent alt de les vegades es resolt en festa o activitats anàlogues, acceptant que hi ha una incontestable analogia entre festa i insurrecció. La causa que va motivar la crema de convents de Barcelona de 1835 fou popularment justificada amb aquests versets:
El dia de sant Jaume – de l’any trenta cinc
hi va haver gran broma – dintre del Torin.
Van sortir sis toros – tots van ser dolents,
això fou la causa – de cremar els convents

 

El carnaval, la quaresma, Rams i la pasqua

cada dia és festaCarnaval. Actualment la data habitual que dóna entrada als dies de carnaval és el dijous Gras. Antigament havia començat pels volts de sant Antoni: per sant Anton fes lo Ton, diu l’adagi(un Ton és un esbojarrat). Més antigament l’entorn permissiu del carnaval hauria començat pels volts de Nadal, pel dia dels Innocents ─de fet, d’aquell entorn permissiu nadalenc encara ens queda el record de les bromades d’aquest dia. Avui, però, la festa comença el dijous anterior al dimecres de Cendra. Aquest dijous l’anomenem Gras. El nom li deu venir del costum de consumir menjars grassos, sobretot de productes del porc, durant els dies de carnaval. Dels vells costums gastronòmics del dijous Gras ens queda el record de la truita de botifarra o les coques de llardons que es consumeixen a moltes cases tal dia com avui. Divendres i dissabte són dies en què a la majoria de les poblacions on se celebra la festa amb una certa transcendència social, es dediquen a rebre el rei Carnestoltes, el qual llegirà el seu sermó o pregó en la plaça principal de la vila. En l’actualitat el diumenge ha passat a ser el dia més important del cicle festiu i es duen a terme la majoria de rues, cavalcades o desfilades de disfresses o carrosses. El dilluns i dimarts són dies dedicats a activitats carnavalesques segons el costum local. Dimecres és el darrer dia de carnaval i l’indicat per enterrar el rei Carnestoltes, enterrament que se soluciona amb la crema d’un ninot, que representa el rei, en algun lloc públic.

Durant l’any, les festivitats tradicionals es regeixen pel cicle solar: 12 mesos de 30 o 31 dies (amb la correcció del febrer), 7 dies cada setmana de 24 hores dividits en hores de llum i hores de fosca, un dels quals, el diumenge, és festiu. Entremig d’aquest pas oficial del temps, s’hi intercala la celebració de les festivitats. Les festivitats vénen a ser les etapes d’un tour que dura un any solar. Les civilitzacions agràries antigues feien començar aquest tour amb la primavera (pels volts del març) i l’acabaven amb l’hivern (aproximadament amb la celebració del Nadal antic. La festivitat pel 25 de desembre no és de creació cristiana. La civilització romana ja celebrava aquest dia dedicat al sol, Dies Natalis Solis Invicti i els mateixos romans ja l’havien tret d’estadis religiosos més antics. No hem de pensar, però, que entre una festa i l’altra hi ha una correspondència automàtica, hi ha coincidències, que no estan mancades d’oportunisme, però no pas una “continuïtat” o “reminiscència. Cada festivitat és una etapa que té la funció d’ordenar el temps civil a partir de commemorar els esdeveniments cabdals de la primera i antiga economia humana, l’agrària, “narrats” a través dels misteris de les primeres religions. A mesura que les societats es feien complexes, s’afegiren a aquelles essencials commemoracions les que celebraven esdeveniments cívics, polítics, històrics i, encara, les celebracions familiars i individuals: aniversaris, batejos, casaments, enterraments… fins a arribar a la confecció d’un complex calendari (pas del temps) amb la pretensió d’implicar tota una societat en totes les seves necessitats culturals i polítiques.

Situades entre els mesos de febrer, març i abril trobem unes celebracions, les ressenyades en el títol: la Setmana santa, la Pasqua i el Carnaval, sense data fixa en el calendari, i que es mouen a través d’aquests mesos; són les festivitats que, en comptes de prendre com a referència l’estable calendari solar, la basen en un arcaic calendari lunisolar, una composició de registres del pas de sol i del pas de la lluna combinats. La data solar d’aquesta combinació és l’equinocci de primavera, el dia 21 de març; la data lunar és el diumenge posterior a la primera lluna plena després de l’equinocci. Aquesta  última data ens marcarà el diumenge de Pasqua, la pasqua dita florida. Tot seguit, retrocedint cap al principi de l’any, tindrem que el diumenge anterior al de pasqua serà el de Rams, i exactament quaranta dies abans del diumenge de rams serà el dimecres de Cendra, darrer dia del Carnaval i primer de la Quaresma.

Una aproximació a alguns ressorts que mouen l’esperit festiu

AlcoiUn amic meu diria que l’esperit de la festa coincidiria precisament amb el del vi. Però jo aquí, no em referiré a aquesta indubtable coincidència entre l’esperit festiu i l’etílic, sinó a un altre tipus d’esperits. La festa pivota, en el seu aspecte més extern ─entre altres varis potser no tan evidents─ sobre dos puntals: la rivalitat i l’ostentació. Pel que fa a la rivalitat, haurem afirmar que hi ha poques possibilitats de festa sota una unanimitat total, una unanimitat sense possible conflicte. Sembla necessari que al costat de la “explicació” ortodoxa i immutable del relat que es faci de qualsevol celebració, hi hagi un contra relat paral·lel, o almenys, un relat alternatiu; contra relat que amb tota seguretat cohabitarà al costat de la visió ortodoxa. La posició ortodoxa basarà la seva veracitat en ser la versió consolidada per la tradició i el temps. Aquest estat de dualitat entre el relat ortodox i el seu contrari, o simplement rival, conflicte que serà temperat per la litúrgia de la festivitat, portarà a la població que ho celebra, a decantar-se per una versió o una altra. I vet aquí que ja tenim una part principal de la dinàmica festiva posada en marxa: la rivalitat dins d’un mateix relat, el bàndol dels que defensen la versió A (els verds) i el bàndol dels que defensen la versió B (els blancs). Vegem que passa amb l’ostentació: Tot relat festiu té la peremptòria necessitat mostrar-se en públic, necessita acceptació, almenys d’una part de la comunitat. Aquesta necessitat de mostrar exigeix ​​posar-lo “en escena”, donar-li una forma externa i més o menys comprensible, dramatitzar-lo. Necessita mostrar-se de forma física i de forma intel·ligent, intel·lectual. I aquí entra en joc l’ostentació. Aquí surten amb avantatge els detentors del relat ortodox ja que se suposa que en partir de la tradició ells són els primers que van emprendre la dramatització, els primers en “metre en scène” el relat festiu, que tan pot ser la mort i resurrecció de Crist (o qualsevol dels passatges d’aquest misteri), com de la commemoració d’una batalla, més o menys mítica, que donés forma a la població actual. Aquí els ortodoxos detindran la part més important de la posada en escena, i com que segurament vindran a representar el sector més ortodox de la comunitat (així doncs el sector dirigent) l’ostentació en l’aspecte físic i en el intel·lectual (vull dir en aportació econòmica per atrezzo i escenografia, i en aportació literària per justificar-la); podríem comparar, fent una analogia amb el joc de la baralla: ells trauran la primera mà, sobre la qual es girarà la partida, la posada en escena ortodoxa. Sobre aquesta primera mà, els seguidors del contra relat, o almenys de les possibles variants del relat (sense trencar la baralla, que en fer-ho tancarien el joc i la festa) també participaran tan ostentosament com puguin mostrar-se. En aquest cas, possiblement, l’ostentació no es basarà tan en aportació sumptuària (atrezzo i escenografia), com en formes basades en l’enginy i l’esforç (sorprenents i laborioses), ja que entenc que els sectors contra relat, o variants, no pertanyen a la fracció econòmicament rellevant de la població. Però serà, en definitiva, l’ostentació, que a la seva hora, esperonarà la rivalitat necessària perquè segueixi donant-se la posada en escena, la festa.

Advertim, doncs, com dos dispositius o principis, rivalitat i ostentació, vénen a ser parts quasi essencials per a la posada en escena de la festa i del seu èxit i seguiment entre la població. Principis notables, tots dos, rivalitat i ostentació, perquè l’individu pugui acceptar i suportar viure en societat, i que li proporcionaran una certa reserva de la seva individualitat, salvaguarda que es conté en la rivalitat i l’ostentació personal. I, si ve al cas, també grupal col·lectiva, ja que un pot potenciar la seva individualitat fent-se partícip d’una part destacada del teixit d’una societat concreta, ja sigui la dels ortodoxos (els verds), o la dels contra relat (els blancs ).

 

La Festa Major i el model festiu català

La Muixeranga d'Algemesí

La Muixeranga d’Algemesí

Les dècades dels setanta i vuitanta del segle xx contemplaren un ampli moviment de recuperació de l’activitat festiva de caràcter tradicional i popular. Aquest moviment coincidí, en el temps i en l’esperit, amb la recuperació política democràtica. L’any 1979 se celebraren les primeres eleccions municipals després de la dictadura. A la gran majoria dels ajuntaments, els consistoris els formaren les forces antifranquistes, que es proposaren recuperar l’espai públic per a l’activitat popular. L’Ajuntament de Barcelona, amb aquesta sensibilitat, es proposà renovar la Festa Major de la ciutat, la Mercè, que en aquells anys es trobava en un estat de decadència quasi absoluta. La Mercè havia nascut, com a festivitat barcelonina, el 1871, quan l’Ajuntament confeccionà per primera vegada un programa d’actes extraordinari. Amb anterioritat a aquesta data, Barcelona no celebrava una festa que englobés tota la ciutat, sinó que cada antiga població de les que la conformaven celebrava la seva patrona o patró. El naixent sentiment del catalanisme noucentista, que disposà de diversos càrrecs a la Casa de la Ciutat (Francesc Cambó en fou regidor el 1901), anà donant forma a la nounada Festa Major de la Mercè, afegint a les celebracions eminentment religioses activitats civils contemporànies. Si a principis del segle xx eren els concursos de cors de Clavé, el 1902 s’inaugurà amb una trobada dels gegants de Catalunya. I així aquella Festa de la Mercè s’anà fent popular i moderna: d’una banda, popular amb les aportacions d’espectacles tradicionals que es feien venir de comarques, i, de l’altra, moderna amb les exposicions que s’hi celebraren, el 1888 l’Exposició Universal i el 1929 l’Exposició Internacional. Els esports i l’incipient art audiovisual: la fotografia, el cinema i la música ballable (que ja podia reproduir-se mecànicament) van anar-se incorporant a la nova Festa Major, hereva de la vella festa patronal; aquella vella festa patronal que arreu ja feia anys que s’havia apropiat de les representacions i entremesos festius i corporatius més espectaculars del Corpus. Podem constatar, doncs, com ja durant el primer terç del segle xx, la Festa Major de Barcelona —i la de les ciutats industrials i comercials, que la prenien de mirall—, havia assumit, juntament amb la tradició, els nous exercicis moderns dels esports, sobretot el futbol, l’atletisme i el ciclisme, així com les novetats de la fotografia i el cinema. Amb tot aquest aparat al carrer, el catalanisme cívic militant assajà de construir un model de festa català, partint de tot l’aparell paraescènic que hem dibuixat, i sobretot afegint-hi la divulgació de la nova sardana, una dansa nascuda a la Catalunya Vella que es projectà com a dansa nacional. La ciutat, amb la Festa de la Mercè, va projectar el seu model arreu del país, un model que cap als anys seixanta, per diverses causes —com les prohibicions del franquisme, l’entrada a la societat de consum, l’emergent turisme de vacances, etc.—, havia estat en franca decadència.

Tot i així, com s’ha dit al principi, cap a les dècades dels setanta i vuitanta, a l’escalf d’una voluntat política i cultural de recuperació arreu del país, la festa al carrer aparegué com a eix de crides i activitats cíviques. A Barcelona, la nova Mercè es conformà a partir d’un model de festa que ja no es basava tant en aquella sensibilitat de principis del xx, d’ideari noucentista i de sensibilitats de la Catalunya Vella, i acollí amb entusiasme un patró festiu que partia de la Catalunya Nova, del Camp de Tarragona i el Penedès/Garraf. Aquest últim model s’havia popularitzat amb la divulgació que en feien els mitjans: castells, entremesos festius, dracs i els diables de foc, etc., uns elements festius ben vius en aquestes comarques. Aquest model, a part de la riquesa folklòrica que té, se sustentava —i se sustenta— en la posada en escena, en una litúrgia d’actes esglaonats, compactes, molt ben estructurats i que els participants a la festa, els festers, observen amb precisió seguint el protocol al peu de la lletra. L’obertura de la festa és la vigília,que sol començar amb un acte culte, generalment la lectura del pregó o la benvinguda a la festa, a càrrec d’alguna personalitat rellevant; després hi ha la celebració nocturna de balls i concerts de música en espais públics, amb un patró pròxim a les revetlles d’estiu; l’endemà hi ha el dia principal de la festa, que invariablement comença amb les matinades,amb instruments musicals tradicionals, seguit de la cercavila, o processó de l’ofici religiós, on participen tots els entremesos i balls provinents de la vella festa del Corpus, més les autoritatsmunicipals; un migdia que sol dedicar-se a una gran actuació de castells i els altres exercicis populars; una tarda d’activitats festives que van des dels esports fins a les activitats escèniques al carrer, i una nit amb més revetlles populars que es tanca amb un gran castell de focs artificials. Aquella nova Mercè oferí a la cultura popular festiva catalana una de les activitats més rellevants, i gairebé indispensables, en tota festa major actual: el correfoc. Tant l’activitat com la seva denominació nasqueren l’any 1979 en ocasió d’una trobada de dracs de Catalunya, on només se’n localitzaren sis: el de Vilanova i la Geltrú, el de Sitges i Sant Pere de Ribes (al Penedès-Garraf), el de Vilafranca (a l’Alt Penedès), el d’Olot (la Garrotxa) el de Solsona i la Guita de Berga —tot i que aquests dos darrers no hi assistiren—. Per suplir l’absència de dracs, van convidar-hi dues de les poques colles de diables —totes, radicades en poblacions de la regió de l’Alt Camp/Penedès— que existien en aquell moment, els diables de Vilanova i la Geltrú i els de l’Arboç (Baix Penedès). D’aquella trobada de dracs nasqué el Correfoc a la nova Mercè de Barcelona.

Del meu llibre, d’aparició propera, CADA DIA ÉS FESTA

De la categoria dels costums.

cropped-nen-adtronauta.jpg«I Numa Pompili, primer rei de Roma després de Ròmul, un cop la ciutat va estar fundada per la força de les armes es disposà a fundar-la de bell nou amb el dret, les lleis i els costums».

Encapçalar aquest article amb una cita tant ostentosa no l’hauríeu de contemplar com un excés presumptuós, o un propòsit efectista o pedant. Simplement es pretén indicar com d’importants són per a la vida de la societat aquest fets, tinguts per banals, que avui coneixem com costums o tradicions. tan o són de transcendents, que l’elaborador de la historia de Roma, Titus Libi, quan es decidí a enumerar les bases amb les quals el mític fundador la ciutat, «un cop l’hagués creat per les armes, pel dret i les lleis, no s’oblidà dels costums», dels rituals i la litúrgia que dia rere dia relligaven els romans amb la seva ciutat, amb la seva societat.

A principis del segle XXI, els costums, es considera com que hagin de ser cosa del passat, sembla que hem decidit que podríem prescindir-ne, o que puguin ser creats i recreats segons les conveniències. I ben segur que alguna cosa hi ha de cert en aquest parer; la propaganda (comercial o política), això que anomenem marketing, ho demostraria; de fet el mateix historiador ho proclama sense pudor: «es disposà a fundar-la de bell nou amb el dret, les lleis i els costums». Però ─sempre hi ha un però─ caldrà fer-ho, cal que algú ho faci I un cop fet, i punt més important que el primer, cal que el confeccionador l’hagi encertada, que allò que ha compost hagi resultat plausible i s’hagi assumit, maniobra no gens facil.

No és gens facil perquè els costums, com ja s’explicita a principi del text, no són una condició natural ─natural en sentit de la seva existència pre humanització com la gana o la son─ no són un territori mental automàtic. Els costums ─que d’ara en endavant també anomenarem, la Festa, recolzantme en una opinió d’Odo Marquard, que cito més endavant─ són una creació humana i, en tant que humana, arbitrària, junt amb les lleis i l’ordre, i adhuc la força; són un suport, des de l’antiguitat, de les relacions entre els homes que conviuen en societat, en qualsevol societat humana. Són, també, una relació inevitable amb el medi: amb el treball, amb la política, amb la religió, amb els fenòmens naturals, amb l’oci, etc. Des d’aquesta òptica, els costums són una eina bàsica per a la socialització dels joves i són essencials per a la transmissió de la cultura i els vincles socials. «Per la seva excentricitat respecte de la vida, l’home necessita la festa [els costums]. Viure la seva vida és la quotidianitat de l’home; distanciar-se de la seva vida, la festa.»[1] Això mateix pot aplicar-se al joc, a l’animus iocandi humà, part essencial de la festa. Huizinga, a Homo ludens, a propòsit del joc entre els homes, ens informa que és una provatura, un tempteig i que, per aquesta raó, entre d’altres, el joc usa la facècia, el “no anar de veres”; i que, per tant, allò que fem jugant, dins el terreny de la facècia, no ha de portar conseqüències severes, perquè, alliberant el joc de transcendència, en sortirem tots beneficiats: jugant, festejant, aprendrem per al futur, és a dir, ens socialitzarem.

 

 

[1]              Odo Marquard, «Pequeña filosofía de la fiesta», p. 360.

Elements parateatrals de la festa popular

la Coca de RedondelaAl llarg de la història de l’home la imaginació popular ha creat un extens repertori de déus, semidéus, herois llegendaris i bèsties impossibles; gegants, follets, esfinxs, quimeres i monstres s’entremesclen en la llegenda humana, tots ells fets, o millor dit, estrafets , a imatge dels somnis humans, tots ells creats i recreats per a la interpretació de l’excitable univers emocional de l’ home. Una mena d’aquests personatges: diables, dracs i altres bèsties impossibles, continuen deambulant, sens dubte, per la nostra fèrtil imaginació i encara avui (oh miracle!) Hi ha la possibilitat de contemplar les seves grotesques figures, elaborades en cartró pedra, o altres materials més moderbns, enmig d’aquest espai quasi màgic que anomenem festa tradicional popular.

El foc, la quimèrica capacitat de produir i expel·lir foc per les tremendes goles de la bèstia, en forma de raig flamíger, és un dels recursos emprats per la imatgeria escenico – festiva per representar la inhumanitat d’una figura fabulosa  o la ingènua maldat privativa d’aquest ésser, el drac. En tota la península trobarem , més o menys ben conservades figures d’aquesta espècie, dracs, serpents, tarasques, etc .

A Múrcia, el Drac, el dissabte posterior de Setmana Santa exhibeix la seva formidable factura, i amb el seu enceses gola pretén incinerar, encara que només aconsegueixi socarrimar, els carrers de la ciutat de l’horta. Aquest drac representa un bell exemple de les nostres oníriques bèsties de somni . Un altre bell exemple del que actualment (principalment a Catalunya) ha passat a denominar-se “bestiari festiu de foc”, és la Coca de Redondela, a Galícia, i altres cocas al veí Portugal . La raó de l’avui excèntric apel·latiu, coca, que exhibeixen aquests artefactes paraecenics llançadors de foc potser el trobem en la mateixa denominació de coca atribuït a una espècie de nau amb vaixell en forma de panxa arrodonida, de la qual n’hi havia hagut un magnífic exemplar en forma d’exvot a l’ermita de sant Simó, a Mataró, que actualment s’exhibeix al museu naval d’Àmsterdam. Altres animals de faula d’aquest gènere  que avui no utilitzen pirotècnia ( i alguns potser mai la van usar) per realçar les seves tremendes goles sanguinolents, són la Tarasca de Toledo, la seva homònima de Sevilla (actualment en desús) i la de Granada. Però on avui trobem la gran riquesa d’aquests elements parateatrals és a la festa popular tradicional catalana. Des de principis de juny a finals de setembre les festes de les ciutats i viles catalanes poblen els seus carrers d’animals impossibles evocadors de bel·lerafontiques quimeres: ales de ratpenat, cos de cabra o de lleó, urpes falcònides i gorges lupunes o aquilines. Són els dracs, el de Vilafranca del Penedès, o de Solsona o Vilanova i la Geltrú, de Sitges, de Valls i un llarg etc. Tots ells acompanyats  de l’extensíssim etcètera anterior, on també abunden temibles mules que expel·leixen foc granejat contra els excitats espectadors, o extravagants baluernes a mig camí entre mula i drac, mula guita, com les de Berga durant la Patum ( en la celebració del Corpus Crist), corol·lari, com pocs, del jugar, banyant-se, en les enceses espurnes que expel·lides pels plens, diables revestits de herbatge verd, es confonen amb els festers assistent en una enervant dansa circular. També bous de flamígers banyes com a Mataró; o cabres embogides, que omplen l’aire de ígnies guspires, o animals mig dona mig hidra com els de Reus o de Terrassa , aviven els dies i les nits de la festa estival catalana .

Una menció a part potser mereixi, per la seva singularitat ─i, alhora, curiosa coincidència amb la Patum de Berga, a moltes milles de distància una població de l’altra─, el Diablo de Tijarafe, a l’illa de la Palma, a les Canàries. A la matinada de la Candelera, enmig de la festa, aquesta ígnia i esperpèntica figura s’inflama i cala entre un milió de centelles enmig del alegria general dels tijarafeños que, atapeïts al seu voltant ballen, i són anualment batejats amb les espurnes enceses del colossal Diablo palmero.

Bienve Moya

València comença al Garraf

gitanesEl Pep Piera, amic, i poeta de la Safor:“Truca’m, amor, la porta;/com el vidre tremola un instant./Quan el vent acarona l’arbreda,/així t’espere, jo, paraula oferta, goig”, en Pep Piera, un migdia de festa, sol radiant, música mig morisca de gralles i tabalet, a la plaça ─nosaltres al taulell del celler─, va dir-me: ─«Xe, Bienve, açò és com si València començara passat el Garraf, tirant avall». I vam brindar amb aquest vi que al Penedès seguim dient-ne xampany, no chanpagne ni champaña, ni tant sols cava. I és ben cert. Si més  no en relació a la festa, a com celebrar-la, a la intensitat de viure-la, València comença més ençà del Llobregat (situeu-me a Vilanova i la Geltrú). Més enllà, la festa és diferent, ho és en intensitat i compromís. No dic millor ni pitjor, simplement diferent. Tinc altres amics ─amb els quals brindem al mateix celler─ què, és precisament aquesta intensitat que troben excessiva, que els disgusta: «sembleu valencians», exclamen amb to reprovatori. En la meva experiència de barcelonauta (Pep Albanell, El Barcelonauta; la Magrana 1995) m’he trobat sovint, massa sovint, persones que coneixent extensament la Catalunya vella, l’Empordà i els Pirineus, on hi fan vacances i caps de setmana, són incapaços de calcular amb quan de temps ets pots plantar des de Barcelona a Valls, o Reus; i ja no et dic saber si Tortosa és a peu d’autopista, o si pots anar-hi en tren. O sigui, que més enllà dels rudiments escolars, desconeixen pràcticament què s’hi pot fer i què pot ser digne de visitar a les poblacions citades de la Catalunya Nova, ultra d’afartar-se a les calçotades. Aquest desconeixement de la part sud i oest del país és una mancança prou greu, al meu entendre, és clar, i potser m’extralimito A mi, personalment, em sembla que ja fa massa temps que dura la broma, la especial dedicació per la Catalunya de dalt (la vella), no dic que no la mereixi, però… No m’ho negaran en relació a la xarxa viària: l’eix tranversal va de Girona fins Vic i Manresa (encara com van caure que s’arribés a Cervera i Lleida) arreplegant, a mig camí, els qui baixen de la Cerdanya, en canvi l’eix Tarragona, Valls, Montblanc i Lleida… si te he visto no me acuerdo. Potser és que els seus (també nostres?) dirigents pensen que ja n’hi ha prou dedicant la Catalunya de baix (Nova) a fàbriques d’energia (atòmica i eòlica) i a les essències pàtries de Poblet, Vallbona i Santes Creus, on es podreixen les sagrades restes (les que queden) dels Comtes reis. Home, sí fins hi tot la Sara del Cabré (pg. 808, la Butxaca), ha de fugir a Cadaqués, podent-ho fer a Sitges, que, total, està a quatre passes del melic del món

 

 

 

El calendari festiu català (assaig)

firaAvui, com ahir, la gran majoria de ciutats i viles catalanes disposen d’un calendari festiu més o menys fix. En l’actualitat aquest calendari, al llarg de l’any, sol tenir dues festes principals que hom anomena majors. Una se sol fer caure durant l’estiu, entre juliol i setembre (allargant-se, en alguns cassos a l’octubre), i rep el nom de Festa Major. L’altra sol celebrar-se en període hivernal, hom la denomina amb el contradictori apel·latiu de Festa Major petita,; la majoria d’aquestes últimes cauen pel gener, sobretot entre sant Antoni i abans que comenci el carnaval: sant Pau ermità, sant Antoni, sant pasqual Bailon, la conversió de sant Pau, sant Vicenç, sant Sebastià, sant Mer, la Candelera. sant Blai, santa Àgata, etc. Aquesta és la tònica general d’un sempre renovat calendari festiu al Principat.

Fora d’aquest calendari general algunes ciutats i viles, potser més idiosincràtiques, encara disposen d’alguna altra festivitat que les singularitza. Un exemple d’aquesta singularitat fora, per exemple, la celebració de la Patum a Berga, per Corpus Cristi. També, dins d’aquestes singularitats, cal contemplar les celebracions no anuals, com ara les decennals de Valls, o les sexennals de Morella.

Una tercera data festiva generalitzada que cal afegir a aquest calendari és la celebració dels antics mercats locals o comarcals, la Fira, que en algunes poblacions, com ara Girona, han adquirit rang de celebració local que ultrapassa el pur interès mercantil, origen del testimoni,  i que sí bé antany fou la part important, avui ha passat a un segon pla, adquirint la celebració festivo recreativa l’espai central.

Altrament, al llarg de l’any, hom celebra a tot l’espai català, les festivitats universals de la cultura mediterrània: el carnaval; la setmana santa i la pasqua; els més de maig de les flors i la verdor, sant Jordi o la santa Creu; durant el més juliol hom celebra les revetlles estiuenques de sant Joan, sant Pere, el Carme, sant Jaume, sant Cristòfol, santa Rosalia, etc. I saltant-nos les festitats de l’agost, mes de les més sonades festes majors, sobretot pels volts de la Marededéu d’agost, segueix un setembre encara curull de festivitats, la Cinta, santa Tecla, la Mercè, sant Miquel, I entrem a la tardor, una temporada actualment més fluixa. Però a partir de Tots Sants  i sant Martí la situació torna a animar-se amb el cicle de Nadal, sant Nicolau, santa Llúcia, sant Tomàs, i ja no s’aturarà fins el dia de Reis, deu dies abans de sant Antoni, principi d’aquest inventari.

Aquest calendari festiu, hom el pot dividir en dos grans models festius, un fora aquell primer cicle singularitzat per la Festa major, més local, més particular de cada localitat: la gran i la petita, o la d’estiu i d’hivern, al qual caldria afegir-hi la celebració de la Fira, durant la qual l’àmbit local sols estendre’s a un àmbit més ample, el comarcal, o provincial. L’altra gran model comprendria la resta de festivitats de caràcter més universal, carnaval, setmana santa/pasqua, revetlles d’estiu, Nadal…, que les viles i ciutats celebren més o menys multitudinàriament en funció de la seva pròpia història i composició social.

Aquesta taula d’esdeveniments socials i recreatius, locals i universals, amb forta transcendència cultural popular, es conforma com un moviment social que té la pretensió de donar pautes socials a la vida del ciutadà, i hauria d’indicar-li de forma pedagògica què cal fer, i com viure en societat, a cada moment de l’any. Crea, en definitiva (o aquesta és la seva funció), la consciencia de pertànyer a un conglomerat social, que viu la seva ciutat, i amb els seus conciutadans, a través de referents locals (les dites festes majors); i també amb uns altres referents diversos, però diferents ─les festivitats comunes ( de celebració universal mediterrània) del pas de l’any que s’han citat─, que el relliguen a un espai cultural més vast, més universal: català, mediterrani, europeu, occidental,

Aquesta és una exposició senzilla, però bàsica, del calendari festiu a Catalunya a principis del segle XXI. Repertori que sens dubte podria fer-se extensiu ─amb afegitons territorials, regionals─, als territoris de cultura catalana,

L’herència 

Al llarg dels anys, aquest calendari s’ha anat alterant, reconfegint, modificant, intervingut políticament i socialment, sobretot a partir de la revolució industrial. Malgrat tot, els seus vèrtexs o dades principals continuen coincidint amb els fets fonamentals i les efemèrides de la vella i ancestral cultura agrària, la primera de les cultures de civilització. D’aquí que una gran majoria de celebracions encara facin referència al panteó religiós cristià, el qual, sens dubte, és hereu de primitiu panteó grecoromà i d’altres creences dels remots habitants de la mediterrània europea. No hem d’entendre, però, que aquestes dades i dates són la mecànica conseqüència d’altres dades i dates del que, massa alegrement, hom sol denominar el paganisme per referir-nos a tot allò anterior a la civilització cristiana actual. Erraríem si creguéssim que els nostres costums culturals i festius actuals són pervivències automàtiques dels costums antics. No podem negar que en el pòsit de les nostres actuals celebracions festives hi ha verdaderes traces d’aquelles celebracions grecoromanes, medievals, agràries; però aquestes traces, sobretot durant el llarg període de la revolució industrial, durant els segles XIX i XX, han passat per la comprensió i deliberació (conscient i inconscient) de l’actualitat de cada moment històric, adaptant-les, i modificant-les quan ha convingut, a les necessitats de l’home contemporani. De tota manera, i essencialment, l’home d’avui, continua sent l’home d’ahir: l’actitud davant del joc (l’actitud jocosa és la base de l’esperit festiu), la resposta davant del joc, és idèntica, no ha variat; el cadell humà respon d’igual manera davant del joc, tant si neix a l’Europa benestant, com si neix en algun indret del denominat tercer món.

Tots sants, haloween? de què parlem?

halloweenLa qüestió és saber de què parlem. En un article aparegut a la premsa el diumenge 3 de setembre, dos dies després de Tots sants, llegeixo, en relació a aquesta festa i la del Halloween, el següent i contundent comentari: «Per veure com d’enfonsada està la nostra festa [es refereix a Tots sants], només cal fixar-se en com s’està deixant morir la tradició de les castanyeres». Aquest comentari, com es pot suposar parla de la decadència de la celebració de la festa mediterrània (que l’articulista titlla de tradició), suposadament foragitada pel Halloween. Si hem de fer cas a aquest comentari haurem de deduir que la festa de Tots sants, a dia d’avui, ha quasi desaparegut de la memòria dels seus celebrants potencials ─la ciutadania de cultura catalana─, en benefici de l’altra celebració mencionada, que l’hauria substituïda. He de discrepar de tal afirmació, i crec que l’error de l’articulista rau en confondre quantitat feta visible, amb èxit. Sobretot discrepo quan li sembla que l’absència de castanyeres al carrer denota el fracàs de la vella, segons ell, tradició; una visió ─la d’advertir la desaparició de les velletes castanyeres com a fenomen─ que caldria atribuir a una lectura costumista urbanita que el condueix a emparentar tradició amb antic, démodé, i que l’impedeix advertir que ni les castanyeres són la única imatge de la festa (en tot cas ho eren a la ciutat), ni la ingesta de castanyes i moniatos una constituent única de la festa. En tot cal caldria observar que les castanyeres han desaparegut perquè avui, el seu producte, (de procedència agraria) està gastronòmicament desprestigiat, i qui l’ha substituït no ha estat la bruixa del Halloween, sinó el pastisser dels panellets, un producte prestigiós de la societat urbana. I ja fa temps que va esdevenir-se aquesta substitució. Però el romàntic urbanita, que veu la festa a través del pintorequisme de la castanyera, ni se n’havia adonat. Per aquesta raó, l’agosarat urbanita també s’atreveix a resoldre la festa de Tots sants incloent-la en el sac de les tradicions, i ja hem pogut advertir que el terme tradició pel nostre articulista, no significa altra cosa que, pintorequisme i d’ús antic. L’articulista ─que deu sentir especial devoció per la tradició─ sembla confondre la Festa, amb una activitat més del comerç cultural. I a mi la seva apreciació, no tant sols em sembla exagerada, sinó fins precipitada. Veiam, quins elements caracteritzen, particularitzen, la festivitat de Tots sants? Un, i principal, la visita als cementiris; dos, la celebració d’un sopar o un dinar en família (o entre amics) on les postres són a base de panellets, castanyes torrades i moniatos. Poca cosa, si ho contemplem sota la mirada de la necessitat d’espectacularització diària dels media i del comerç cultural. En canvi, si observem la seva suposada competidora, el halloween, sota els dos prismes anunciats: publicitat comercial televisiva pre festiva que promet pseudo emocions i esgarrifances, bullícia adolescent, nit de colors, serpentines, i altres martingales, no hi ha color. Però no hi ha color, com ja s’ha dit, si observem les dues activitats sota els conceptes apuntats, necessitats d’espectacularitat dels media, i consum comercial.  Però és que la festa, la festa popular, tradicional, no es redueix a un exercici exterior de gresca i saragata (tot i sent-ne una part important). La festa popular, i la de Tots sants (o castanyada) també hi pertany, implica interrelació social, en l’àmbit ciutadà, veïnal o familiar, implica entroncament amb la cultura intergeneracional. Si hi manca això, no estem parlant de Festa, estem parlant d’oci cultural comercial, i ben altrament (i sense posar-nos dramàtics) estaríem parlant  d’aculturació.

Cal fer observar que la Festa de Tots sants avui continua celebrant-se amb el mateix èxit de participació com fa molts anys s’havia celebrat, perquè aquesta festa era i és una celebració en l’àmbit familiar i d’amistats (com ho és la cerimònia del Tió a cada casa). Aquesta festa, que ara anomenem la castanyada, només tenia, i continua tenint, com activitat exterioritzada l’assistència als cementiris per visitar i tenir cura de les tombes familiar, i això segueix fent-se com antany. Igualment segueix celebrant-se popularment el sopar, o dinar que hem ressenyat més amunt (els joves, però, a partir d’una edat, no solen assistir als àpats familiars). El Hallowen no l’ha substituït. El què ha passat amb el Halloween, és que (i en això sí que l’encerta l’articulista) l’industria de l’espectacle cultural ha aprofitat un costum (divulgat a balquena pel cinema i altres mitjans audiovisuals), per vendre, en un format adient (el de la diversió banal), un altre producte de d’extens  mercat de l’oci comercial.

Curiosament enguany han coincidit en aquestes dates dos esdeveniments d’aquest mercat de l’oci comercial, el Halloween i el Saló del Manga. Dcncs bé, observant a través dels programes de televisió un i un altre públic celebrant, podies arribar a confondre’l: adolescents i tardoadoslecents, disfressats de coses exòtiques. El Saló del Manga substituirà al Halloween i a la Castanyada ensems?

 

Post Navigation