Bienve Moya

Llegendes d'arreu

Archive for the category “Lectures exemplars”

L’astúcia del nedador de Cunit o la presa del castell de Calafell

calafellConten que de tots els castells de la comarca el de Calafell va ser l’últim i el més difícil de conquerir. Era notícia que aquesta vigorosa resistència es devia a que fins dalt de la fortalesa hi arribava un túnel secret que venia a sortir molt a prop de la mar, a l’indret anomenat les Teixoneres, allí on unes vetustes parets mig amagades entre la exuberant vegetació, indicaven que feia molts anys hi havia hagut una antiga ciutat. Per aquest túnel, els habitants del castell, s’aprovisionaven d’aigua i tota mena d’aliments que per mar, i de nit, els hi feien arribar des de Tamarit i Altafulla.

Tant admirable era la experiència castrense del valí i dels defensors del castell i tant eficaç la seva resistència, i tant desitjaven la seva presa els guerrers establerts més enllà de Cubelles, que el capitost d’ells va prometre una gran recompensa a qualsevol que li facilités l’entrada a la fortalesa o li portés el cap del valí del castell. Però els dies passaven i ningú podia satisfer aquell desig. I encara que més de quatre aventurers van atrevir-se, i van perdre-hi la vida, procurant sorprendre de nit l’aprovisionament d’aliments que des dels castells veïns feien arribar per mar i a través del llarg túnel de les Teixoneres, tot va ser de bades; la mateixa obscuritat de la nit i la fragositat del terreny on desembarcaven les naus de Tamarit i Altafulla, així com el desconeixement del dia i el moment en que tenien lloc els desembarcaments feia extremadament difícil de sorprendre’ls, i encara més de sortir-ne victoriosos en l’emboscada.

Vet aquí, però, que vora una llacuna salinosa de l’esglesiola que els homes de Cubelles havien construït i dedicat a sant Cristòfol, el sant gegant que havia estat guerrer i barquer abans que sant, vora aquesta llacuna havia alçat la seva barraca de canyes i fang un fornit rodamón, que feia dir-se Garneu, que vivia un poc de la pesca de llisses i anguiles dels estanys salabrosos i un altre poc de tot allò que li servís per fer bullir l’olla. L’individu, malcarat i taciturn, vivia ben apartat de tothom. Però un dia que s’havia arribat al castell de Cubelles per vendre el producte de la seva pesca: quatre grasses llisses llobarreres i mitja dotzena de llenegadisses anguiles, va assabentar-se de la recompensa oferta del Senyor del castell. Cavil·lava Garneu, en conèixer la novetat, que ell poc que podria facilitar l’entrada al castell a les hosts cristianes, i poc que li serviria de res a ell tot sol de sorprendre les naus que avituallaven el castell a través del túnel de les Teixoneres, però en canvi si que era possible que pogués portar-li el cap del valí al carlà del castell de Cubelles. El rodamón, nedador admirable i de gran resistència. En algunes dels seus vagabundejos per la llarga platja que s’estén pel litoral penedesenc, s’havia trobat, d’amagat, i alguna vegada, amb la cort del valí de Calafell, el qual era molt afeccionat als banys de mar, sobretot a l’hora foscant del vespre, quan el sol queia per ponent. Així que el rodamón, atrevit com era, i no tenint-hi res a perdre, sinó la seva miserable vida, i tenint-ho tot per guanyar, va decidir usar de les seves experiències deambuladores i haver la recompensa que oferien pel cap del valí. Arribà una nit de lluna en quart minvant, amb poca claror lunar, una nit com les que agradava al valí per els seus banys de mar. Efectivament, ell i la seva cort, a través d’aquell conducte secret que els duia fins la platja, estaven solaçant-se xipollejant entre les manses ones que besaven la sorra, Garneu, va apropar-se a la comitiva disfressat de dona. La guàrdia, amatent, va detenir-lo de seguit que van veure’l. Però el valí, home sensual i faldiller, en saber que era una dona, va voler que la deixessin arribar fins ell. En la mitja llum del quart lunar, els vestits femenins del pòtol, ben plantat com era, feia bon efecte, així que el valí, sense rumiar-s’ho gens estengué els braços per abraçar-la, deixant tot el cos descobert. Descuit que Garneu aprofità per clavar-li una llarga i fatal daga al cor. I sense esperar cap reacció, saltà a l’aigua capbussant-se entre les onades, nedant mar enfora amb tanta destresa que cap dels guàrdies pogué ni tant sols acostar-s’hi. Perplexes i desconcertats per la prestesa en que s’esdevingué l’atac i malfiant-se que aquest no formés part d’una emboscada, tota la cort, esparverada, fugí cap el túnel, deixant al mort abandonat a la riba. Adonant-se de l’esverament causat l’assassí ho aprofità per sortir de l’aigua, tallar el cap al valí i amb la testa penjada a la cintura tornà a la mar, pels camins de la qual s’arribà a la barraca de canyes de Cunit. L’endemà va portar el seu trofeu al castell de Cubelles, on va ser recompensat. I així, mort el valí, i sense cabdill que els dirigís, el castell de Calafell va poder ser pres per les host cristianes, que ja abans havien pres els altres castells del Penedès.

Quan a la mar de Vilanova apareix el peix Nicolau

peix nicolauLa llegenda conta que ─ara d’això en farà segles i segles─ just quan el món s’estava formant i la nostra mar actual no era més que un llac molt gran, el Peix Nicolau  era un nen que adorava l’aigua i que vivia prop de la platja, una immensa platja de sorra d’or que s’estenia a ponent d’una gran i escarpada illa, que més tard es convertiria en un massís muntanyós que els homes anomenarien Garraf. El nen es passava la major part del dia nedant entre les ones de la mar. La seva mare, cansada dels esforços per treure’l fora de l’aigua, un mal dia el va maleir exclamant tant de bo es convertís en un peix. I així mateix va passar tot just ho va haver dit. Bé, no va convertir-se del tot del tot en peix, però així com passaven els dies, la pell, que fins aleshores havia estat d’un rosat del color dels humans, va anar-se-li tornant verda i escatosa I al final, avorrit per tots els inconvenients que comportava viure a terra amb aquella pell d’escates que el sol encetava, va decidir quedar-se a viure a la mar per sempre més. On avui encara hi és. I així va nàixer la llegenda del Peix Nicolau.

La mar de Vilanova és molt ample, i fonda. Els pescadors, la coneixen com si fos la terra plana i la tenen tant ben apamada com puguin estar-ho les valls i les muntanyes de la terra. Sota el pes de les aigües de la mar s’hi troben valls profundes, planes i prats, turons i barrancs i altes i meravelloses muntanyes i coves. Per tots aquests indrets s’hi passegen, impertorbables, peixos de tota mena, les tortugues, taurons i tota altra mena de bèsties que habiten les aigües dels oceans. En aquesta mar vilanovina, plena de paratges magnífics, els pescadors hi coneixen, diversos indrets on hi van a pescar, n’hi diuen caladors. Davant mateix de la ciutat, a poques milles enfora (els pescadors no van mai “mar endins” sinó “mar enfora”), a poques milles de la costa hi ha el calador del Brut, o l’Alguer,  És una zona llisa amb un fons format per una praderia de verdes i brillants algues marines. Aquesta plana és poc fonda, entre catorze i trenta metres. S’hi pesquen moltes espècies: molls, lluernes, serrans, calamars, mussoles, etc. Encara més enfora hi ha la Mar de Caroba, una gran planassa de sorra i fang. La Mar de Caroba és més fonda que el Brut, pot arribar a fer els quatre-cents metres de fundari i s’hi pesca el rap, el lluç, la maire, l’aranya, la moixina, etc. Cap el cantó de Cubelles s’hi troba la Trencada És el calador més gran de la mar vilanovina, i per aquesta extensa i profunda vall anagada podríeu arribar-vos fins a Tarragona. Cap a l’altre cantó, cap a llevant tenim la Mar de Nit, o la Mar de Sitges. És una extensa planícia formada per un fons de pedra menuda (grapissar n’hi diuen), i sorra. Es troba entre els quaranta i set-cents metres de fondària. S’hi pesquen la galera, el congre, el moll, la lluerna, etc. Més enfora de la Mar de Nit, s’hi troben dos caladors, els més profunds, el del Vinyet i la Sella. El del Vinyet es troba davant mateix de l’ermita sitgetana, el de la Sella és al seu costat i és el més pregon de tots els caladors locals. Els vells mariners de la nostra platja deien que el fons del calador de la Sella és un insondable i negre avenc que mai no s’ha pogut amidar. Aquí, al fons insondable del calador de la Sella, a la Mar de Nit de Vilanova, és on, segons conten les velles llegendes del litoral català, hi té la seva morada el rei de la mar, el Peix Nicolau. Aquest peix fabulós, que mai ningú ha vist amb tota claredat, i que per tant té tantes formes com opinions hi han dels qui l’han arribat a veure, encara que fos una vegada. El Peix Nicolau és el rei de les aigües i de tot allò que hi viu i que s’hi mou. La llegenda també diu que si apareix en dies de tempesta és signe de mal averany i que aleshores ca fer el possible per no mirar-lo, i sobretot no pescar-lo mai, per així evitar l’infortuni. És molt estrany de veure, però cada any, pel mes de març, surt del seu cau per conèixer si hi ha hagut cap novetat a la terra, fa un llarg passeig, sobretot durant les hores fosques, i un cop ja ha vist el que li interessa, se’n torna al seu palau sota les aigües… que vosaltres ja sabeu on para.

 

 

El cas de la Bruixa de la Mata

bruixaConten a Ribes i a Vilanova que prop de l’actual mas de la Mata, indret que es troba en un altell a tocar l’antiga carretera de Vilanova a Sitges, a l’alçada de l’imposant masada del Carç, davant del llogarret de Puigmoltó, hi va viure en temps preterits, quan el mas encara no era conegut amb aquest nom, una dona amb fama de fetillera. Aquesta dona, apartada de la societat per pròpia voluntat, i ves a saber per quin prejudicis dels habitants de les viles properes, vivia sola i allunyada de tothom. El seu diari sosteniment es componia d’herbes, rels i altres vegetals que ella, més experta per vella que per sàvia, coneixia prou bé. Alternava el frugal règim vegetal amb alguna bestiola de sang calenta o freda, que imprudent, passava devora seu; vull dir que si un dia era un conill de bosc el que anava a parar a la cassola de la dona, un altre dia era substituït per un llangardaix o lluert dels que niaven en els caus terrers de la riera de Ribes, o bé una serpota de les que es movien cauteloses pels marges de les vinyes, res no era menystingut al rebost de la fetillera, ‹tot el què corre i vola, a la cassola› era la seva màxima. Precisament, aquest regim alimentari i la notòria habilitat que posseïa per procurar-se’n els productes, era el fonament que sustentava la fama que l’aureolava, ja que es remorejava que aquells animalons que els pagesos la veien capturar, sobretot llangardaixos i serps, subministraven suposades mixtures i pocions amb les que s’ajudava en les seves equívoques i dubtoses arts. Però res era menys cert, aquelles reptants faristoles, així que entraven al seu cau, si bé de segur que feien cap a l’olla, no era pas per tranformar-se en ungüents i emulsions, sinó en nutrients alimentosos per la vella, perquè ens hem deixat de dir que la dona, en el moment que la acull el conte, ja era anciana i desemparada de família.

La dona, era coneguda a la comarca pel mal nom de la Bruixa de la Mata, l’adjectiu li venia per habitar una petita cabana de vinya alçada sota mateix d’un perturbar gegantí exemplar de llentiscle o mata ─com el coneixem pels nostres verals─ extraordinari vegetal que encara avui continua esponerós i ben viu en la llinda de l’indicat mas, i del qual va prendre el nom. Contaven, com ja s’ha dit, que en aquella angosta i rònega covatxa es dedicava a la fabricació d’ungüents i mixtures pertorbadores, i que la seva més preuada especialitat consistia en l’elaboració d’eficaços filtres d’amor, filtres i elixirs que tant podien ajudar a procurar-se l’amor d’altri, com a resoldre un amor contrarietat, o no correspost, de manera concloent i fulminant. D’aquests prodigiosos licors, deia la maledicència local, n’havien usat tots els ferits d’amor de la comarca, joves i no tan joves, més els segons que els primers, mascles i femelles, més ells que elles; des de Sitges a Calafell i de Vilafranca a Vilanova. Fins que un mal dia, sense que ningú en sabés donar noves, la bruixa va fer-se fonedissa, i ja mai més va saber-se’n res, ni va trobar-se’n cap rastre físic ni notícia oral. La fetillera va desaparèixer de les parleries entre la gent. Dic de les parleries, notícies i xafarderies, perquè així com dels suposats i mai demostrats miracles dels seus elixirs mai ningú va donar-se compte cabal, tampoc de la miserable existència de la vella, cap autoritat, ni civil ni religiosa, va ocupar-se’n mai, ni quan era viva I gaudia de la seva quimèrica i il·lusòria fama, ni un cop esfumada, tampoc van ocupar-se de la seva desaparició o defunció. I així, aureolada amb aquesta fantasiosa indeterminació, va a passar al capítol de la llegenda, la, en el seu temps, famosa bruixa de la Mata.

 

La filla de Can Fàbregues

magdalenaPels crestalls de la serra del Bolet, entre l’Alt Penedès i l’Anoia, aixoplugada per un relleu de roques ciclòpies, s’hi alçava la masia de Can Fàbregues. Els avis dels masovers que hi vivien quan va tenir lloc aquesta història, feia molts anys l’havien edificat prop de la vella Font-Rubí, havent arribat a Catalunya fugint de la pesta negra que delmava la població de l’Alvernia, antiquíssima regió occitana del massís central francès. Aquesta història conta un sorprenent succés ocorregut en aquella encastellada contrada en temps dels últims pobladors de la masada.

Resulta que als darrers pagesos que habitaren la masia va nàixer-los-hi una sola filla, i així que la nena va anar fent-se gran, tothom, amb gran admiració, va poder adonar-se de la colpidora bellesa de la noia: d’ulls verds com la maragda i d’abundosa cabellera vermella com el foc. Era tanta la bellesa de la filla de Can Fàbregues, que tostemps la masia era concorreguda per joves que s’hi arribaven per admirar aquells ulls tan misteriosos com la nit tancada i brillants, alhora, com l’aigua cristallina de les fonts. Els joves, tothora es feien trobadissos amb la bella poder parlar-hi encara que fossin un parell de mots. Però la bella donzella, potser afeixugada per les continues atencions dels homes que la pretenien, potser per alguna cosa inextricable, que ningú s’afigurava, inabordable, no els feia més cas que dedicar-los un somriure de compromís, o unes escadusseres paraules displicents.

Burlats, i veient que la noia no es decidiria per ningú; una considerable colla dels frustrats pretendents van confabular-se per venjar-se de l’altiva i desdenyosa donzella. Així que ajustaren preu amb una fetillera de la contrada perquè amb sortilegis doblegués l’orgull de la bella camperola, darrera descendent dels emigrats occitans. Aquesta malifeta la van dur a terme creient que seria la millor manera de matar la febre d’amor que no els deixava viure. Però vet aquí que la bruixa, una dona sàvia que s’havia allunyat de la societat humana perquè ja no hi confiava, només veient una vegada la filla del mas, va adonar-se’n tot seguit que aquella noia no podia ser del tot humana, aquella noia era el fruit d’algun pacte secret que els seus avis, allà a la mil·lenària i hermètica Alvernia, deurien haver fet per tal de poder-se escapar de la malura que assolava el país, i ara, molts anys després donava el seu fruit en l’esquiva donzella, tan esquiva i misteriosa com la lluna dins el bosc. I no va pensar-s’ho dues vegades: la bruixa, agombolant totes les nuvolades del Penedès, des de la serra d’Encosa fins el Garraf aiguós, en una enorme tempesta que feu tancar-se dins les cases tots els vivents, fugir tot caminant, i encauar-se tota mena de bèstia, congrià un ancestral encanteri i restituí la donzella al món d’on li semblava que havia eixit: el ventre de la Mare terra, al món de dels gorgs i de les coves.

La llegenda ens conta que la bella encantada, estimant, malgrat tot, la seva vida humana va demanar a la fetillera que, almenys un cop a l’any, pogués contemplar aquells paratges terrenals que l’havien vist néixer. Des llavors la filla de Can Fàbregues retorna al món dels homes cada nit de sant Joan i habita la font de Llinars, entre els seus cristal·lins brolladors i els insondables avencs dels Forats Bufadors. Els qui en una d’aquestes nits tel·lúriques s’han perdut per les bròfegues garrotxes de la muntanya, han oït, amb esgarrifança, l’esglaiós panteix, semblant a la respiració d’un gros animal, que sorgeix dels laberíntics passadissos que donen als Forats Bufadors. Els més vells del país asseguren que és l’alè del serpent destinat a protegir la bella filla de Can Fàbregues. Succés que s’esdevé cada any durant l’espai immensurable que existeix entre l’última fracció de temps de les dotze i la primera de la una de la nit, quan durant aquest temps impossible de mesurar per a una vida humana, l’encantada surt de la font i esclareix la seva negra cabellera en les aigües dels pèlags vora de la font.

 

El falcó de Mir Geribert

Mir geribertMir Geribert, senyor d’Olèrdola, havia perdut un falcó molt bell i ben ensinistrat amb el qual sortia a caçar per entre les penyes d’Olerdola i Viladellops. Un dia, però, durant una batuda de caça pel delta del Llobregat, la magnifica au havia errat el camí i va perdre’s entre les espesses pinedes de la plana humida. Mes com que allò que un perd, un altre s’ho troba, vet aquí que el preciós falcó va anar a parar a les mans d’Ermengol, comte d’Urgell, que se l’endugué al seu hostatge de Barcelona. No va tardar gaire en conèixer-se la notícia del parador del bell falcó, i sense perdre temps, i amb la seva habitual intemperància, Mir Geribert exigí, que li fos tornat sense més dilacions. A aquest requeriment s’hi negà Ermengol, sense que abans hi hagués per entremig una recompensa per les despeses que li havien ocasionat mantenir l’au, i encara per les molèsties causades. Ofès per la reticència del comte urgelità  i encara més per la impertinència d’exigir recompensa per suposades molèsties causades, van creuar-se greus acusacions entre els dos nobles i esclataren hostilitats. Primer van ser lletres de batalla, que no resolgueren el cas ja que mai arribaren a posar-se d’acord en quin camp neutral trobar-se per batallar a ultrança, i després cartells de deseiximent que pertorbaren la terra.

S’esdevingué per aquelles dates que el comte Ramon Berenguer I va tenir corts a Barcelona i, quan ja estaven aplegats, el sobirà va voler saber si ja hi eren tots els qui havien de ser-hi, i Ermengol, el mateix que posseïa el falcó de Mir Geribert, va contestar que només hi faltava el Senyor d’Olèrdola, però que per un sol home, per principal que fos, no calia estar-se de tenir corts. L’assemblea comtal va principiar, i un cop començada arribà  Mir, el qual en entrar al palau, veient que no l’havien esperat, va restar en suspens, però, sense donar-hi més importància, i en la creença que havia estat el comte de Barcelona qui havia pres la decisió de no esperar-se, va asseure’s a l’escó que li corresponia. Vet aquí però, que el cavaller del seu costat, fent-se l’amic, o potser amb malícia, va advertir-lo de la intervenció del comte d’Urgell. Aquesta descortesia envers ell, duta a terme pel mateix que li retenia el falcó perdut, va omplir-li el cor de ressentiment.

Finides les corts, tots els convocats tornaren als seus territoris. Mir Geribert, decidit a prendre venjança per la doble ofensa rebuda, va posar-se a l’aguait al coll de Begues, per on havia de passar l’ofensor. I dit i fet, quan Ermengol, amb poc seguici, prenent el camí de Vilafranca. travessava aquest coll, un escamot conduït per Mir Geribert va sorprendre’l i se’l va endur pres a la torre que el d’Olerdola posseïa damunt les muntanyes de Gavà. Un cop allí Mir va preguntar a l’urgelità que en faria, si aquella humil torre fos seva, i aquest, desprevingut, sense advertir quina intenció podia tenir la pregunta del segrestador, va respondre que l’obraria «de tal manera que la transformaria en castell ben fort, perquè un lloc com aquell havia de ser inexpugnable, mentre els assetjats tinguessin vianda per menjar i aigua per beure». Dites aquestes imprudents paraules, Mir Geribert respongué: «Doncs d’aquesta humil però alta torre de l’Eramprunyà vos no n’eixireu fins que aquest castell fort sigui acabat a compte vostre»

I el comte d’Urgell, adonant-se de la greu situació en que es trobava, presoner de Mir i sense que el pogués auxiliar ningú altre, va decidir que no tindria altre remei que costejar l’obra de la fortalesa tal com Mir havia dictat. I va ser d’aquesta manera que el castell de l’Eramprunyà va ser fet construir pel  comte d’Urgell, a causa de la seva imprudent contumàcia en no voler tornar el falcó de Mir Geribert al seu amo, i provocar l’obertura de les corts comtals sense un dels seus membres. I encara es conta d’Ermengol d’Urgell que, «cant lo castell fou obrat,» Mir Geribert «lleixa’l anar».

 

L’últim combat de la Fragata de Vilanova

FragataCorria el segle XV, a punt d’entrar el XVI a la ciutat de Vilanova i la Geltrú.  I això era el dia 16 de maig de 1695. Estant la mar tan plana com una bassa d’oli, que des de la ratlla de la sorra podia veure’s com feinejaven uns gussis dels pescadors no gaire enfora de la rada, cap a les onze del matí comparegueren pel trajo de llevant dues embarcacions; no eren cosa petita, naus de dos pals amb les veles a tot drap. Des de la torre de Sant Gervasi van identificar-les com corsàries de Barbaria, pirates de Tunis o d’Argèlia, o pitjor encara, naus turques. Ràpidament va ser donada l’alarma encenent un bon foc fumejador per alertar els quatre gussis locals que feinejaven, i també a la població. En un no res la mala nova s’escampà com la pesta per la Vila i la Geltrú. A Baix a Mar tot eren planys  i plors: mares i dones dels pescadors de les barques que feinejaven vora la costa corrien sufocades per la platja exclamant-se per la sort que podrien córrer marits i fills, si els corsaris decidien assaltar els desvalguts bots i la seva inerme tripulació. Mentre les naus desfilaven per l’horitzó, com ominoses baluernes, suspeses damunt la ratlla de la mar, una colla d’homes, al voltant de Josep Torrents, anomenat el Pobre, patró per aquells dies de la fragata local, ho contemplaven considerant amb inquietud la determinació que prendrien les embarcacions: si es decidirien per l’abordatge de les barques de pesca, l’assalt a la població, o seguirien camí cap a un altre vent. Finalment el drama es desfermà: una de les naus, la més propera al litoral, emproa les barquetes disposats a abordar-les i reduir els indefensos pescadors, que no disposant d’altres armes que rems i semalers serien fets presoners i venuts com esclaus als mercats de Barberia. L’altra nau, la més pesant, seguí rumb cap a migdia. Les dones, esgarrifades, ofegant-se en plors, colèriques davant la passivitat i indeterminació dels tripulants de la fragata, se’ls encaren, esperonant-los a avarar la fragata, la Sant Antoni i santa Gertrudis, de la qual n’era capità aquell Josep Torrents, el Pobre, que havia estat observant, inactiu, el desenllaç de l’operació. Finalment, davant les supliques, plors, imprecacions i amenaces dels congregats a la platja, decidiren sortir per impedir l’abordatge. Amb els braços de tots vararen la fragata, però per molt que els remers s’afanyaren en la boga ja no hi foren a temps per defensar els pescadors que, desventurats, van ser presos pels  pirates. Davant aquella desgràcia, la tripulació de la Sant Antoni i Santa Gertrudis, comandada per Torrents, el Pobre, s’envalentonà, i aprofitant un aire naixent que sorprenentment s’havia girat, donà tot el drap i ajudant-se també amb els rems emprengué l’acuit dels corsaris.

Ja caient el dia, havent deixat enrere l’aiguabarreig de les boques de l’Ebre, a l’alçada de Vinaròs, la fragata vilanovina aconseguí una de les dues naus, la més feixuga, passant de seguit, amb temerari coratge, a abordar-la. En la brava lluita entre les tripulacions, el rancorós atreviment dels mariners vilanovins, arrossegats per la frustració de no haver pogut alliberar els seus parents, feriren de mort l’arraix dels pirates, el sotsarraix i dos dels barbarescos. De la nau catalana va resultar ferits tres dels tripulants. Ni la nau barbaresca ni la fragata no en resultaren danyades i n’eixiren en bones condicions, amb tots els ormeigs salvats. Dels corsaris en foren presos vint-i-sis, i a la bodega del vaixell van trobar-hi tres homes, presos aquell mateix dia a l’alçada de Creixell, un de mort i dos encara vius. L’altre nau corsària aconseguí escapar-se amb tots els pescadors vilanovins presos, que serien venuts als ports d’Orà o Argel. Els vencedors van remolcar el vaixell vençut fins el port de Barcelona, on la nau pirata fou posada a l’encant i els corsaris barbarescos venuts al mercat del mateix port. Del resultat de la venda van fer-se tres parts, una d’elles per les famílies dels pescadors vilanovins que serien venuts com esclaus als ports de Barbaria.

Aquest conte no hagués estat possible sense el treball històric d’Albert. Virella i Bloda i el seu llibre sobre la Fragata de Vilanova.

 

Contes i llegendes pel Garraf/Penedès. El pas de la mala dona

Pas de la Mala Dona, al Garraf.Pel vell camí que pel Garraf duia a Barcelona, a uns sis quilometres de Sitges s’alça el mas de Campdàses. Fa molts anys aquesta masada la portava una família el fill gran de la qual havia perdut la vista. A Rafel, nom de l’invident, de resultes de la desgràcia se li havia agrejat el caràcter; la pèrdua de la claror en plena joventut li havia comportat la corresponent pèrdua d’autonomia personal, i arreu on anés havia de ser ajudat. Els pares, afigurant-se el futur del jove, van preveure una possible solució pel cec, un casament de conveniències: oferien a la dona que acceptés compartir la sort de Rafel, una dot consistent amb la tinença del mas, a parts iguals i amb escriptures de notari, amb el seu marit. Però malgrat la temptadora oferta poques van ser les pretendents, i això a pesar de la promesa de la propietat de Campdàses, realment una bona masada, amb ramats i prats on péixe’ls, i vinyes per veremar. D’entre les poques destacà una mossa de Jafra, filla única d’uns masovers del llogarret, enterrat entre els turons de del Garraf; Marina duia per nom. I Marina va convertir-se en la dona de Rafel. Tot va començar prou bé. Marina que en un no res havia passat de dur una vida d’esquerràs, a jove de la masada de Campdàses i futura hereva de l’hisenda, el canvi li va caure de meravella, curava de la casa i per tot atenia sol·licita les necessitats de l’invident.

Però els anys passen i els pares del cec també passaren a millor vida, i Marina va quedar-se sola, amb el seu marit sense llum, en aquell casalot entre les muntanyes i lluny de tota companyia que no fos el cabrer i algun passavolant extraviat. La dona va adonar-se’n que de res li servia ser la mestressa d’un mas si només comptava amb la companyia de les cabres i d’un marit orb, amargat i amb un caràcter endiestrat al qual no li costava gens retreure-li les condicions per les quals havia accedit a la categoria de mestressa. A Marina, contagiada d’aquella atmosfera de solitud i desesperança, també se li agrejà el natural, que abans havia estat alegre i resoluda. Els dies passaven, i en el cor de la dona s’acumulava la desolació, tal com es congriaven les obscures nuvolades sobre la mar que rompia contra el penya-segats del Garraf.

Arribà un 24 d’agost, sant Bartomeu, patró de Sitges, i la parella, com cada any es mudava per assistir a la Festa Major. El dia abans Rafel havia tingut un mal dia, els records de joventut, d’una joventut amb llum als ulls, l’havien assaltat i l’havien neguitejat recordant-li el seu fosc present i l’encara més fosc futur; tota la seva amargor l’havia convertit en rancúnia al món sencer, rancúnia que havia abocat en Marina tractant-la com a culpable dels seus mals. Aquell dia va néixer sense sol. Un immens grop de núvols sobre la mar obscuria el cel i agrisava les aigües, que inflant-se en fanfarrons colls de mar rebentaven contra els descarnats rompents. Rafel, sense llum als ulls, no podia advertir l’escenografia però la podia oldre, i saber que la tempesta no tardaria en descarregar la seva fúria contra la terra i els homes. Malgrat tot, animà a la dona: «El dia», confessà sarcàstic, «s’escau al nostre ànim, no et sembla, estimada esposa?».  L’amargor d’aquelles paraules, la ràbia i el ressentiment que traspuaven tenallà el cor de Marina, que cada dia del món havia de viure la mateixa tortura que consumia el marit. Una tortura sense possible remissió, ja que Rafel ja feia anys que havia perdut tot conhort, i tant sols esperava el dia en que podria alliberar-se del suplici i del món on els homes l’havien condemnat a estar-s’hi. Emprengueren el camí de Sitges, ben abrigats, malgrat ser agost, per protegir-se de la segura pluja, que en aquests mesos poden convertir-se en catastròfiques riuades.

El mas de Campdàses està retirat endins del massís del camí de les costes, per arribar al camí que els duria a Sitges, que no era altra cosa que una sendera de mules, calia baixar des de la masada fins la punta de la Falconera, un abim on la mar brama l’eterna cançó contra la terra ferma, i on els falcònids han fet niu entre les penyes. A mig camí, prop del torrent que duu el mateix nom que la punta, van obrir-se els núvols: l’aigua comença a caure convertida en una gotellada, on cada llàgrima líquida era com ou de guatlla. De moment els arbres els protegien, però, sense advertència prèvia, cada una de les enormes gotes es convertí en glaç, una terrible pedregada assotava les branques dels seus protectors. Rafel, al qual la tempesta semblava haver-li donat vida, manà prosseguir, ordenà a la dona que no s’aturés. La tempesta creixia, un llamp obrí la foscor i convertí el barranc per on discorrien, en un gran timbal, eixordant-los les oïdes. Rafel seguia caminant, enderiat, enfollit: s’havia deixat de la ma de la dona i s’orientava per l’instint, volava per on s’escorria l’aigua del torrent, estintolant-se amb mates i arbres; Marina el seguia com podia congriant en el seu cervell torturat maldats i revenges contra el boig que d’aquella manera pagava la abnegació, els seus serveis per acompanyar-lo en la seva ceguesa i de per vida. Per fi eixiren del barranc, davant seu la mar acumulava núvols negríssims carregats de llamps i prenyats de pedra. En un rapte de lucidesa Marina pensà en les vinyes de fulles tendres i fruits a mig fer; aquell any no collirien ni un gotim. Sense que s’adonés d’on li sortia, afegí el despit per la ingratitud i la follia del marit, a la ràbia contra la natura, que amb aquella demostració de força desfermada deixaria els homes sense collita. La còlera li envaí l’ànima. En aquell precís moment advertí que el cec, tentinejava, no encertant la direcció que calia prendre i apropant-se perillosament a l’abim, al fons del qual les bullentes aigües de la mar esmicolaven pacientment el penya-segat. Un llamp de malícia li entorpí la pensa: un sol gest podria ajudar a continuar el seu calvari, o alliberar-se’n per sempre. Si hagués estat una altra el dia, si s’hagués llevat l’alba amb la llum del sol… potser el cec s’hauria salvat, però no havia estat així i, Marina es decidí per la segona opció.

La justícia humana va jutjar Marina, i fou condemnada a morir encapsada. Diu la llegenda que el seu cos, dins d’un sac, fou llençar al mateix abim on anà a parer el marí, i el seu cap, dins d’una gàbia, fou clavat al penya-segat on niaven els falcons. Molts anys després la seva blanca calavera encara podria veure’s al mateix lloc, per escarment, van dir, de futurs casos com aquell.

 

Perquè no en refio de l’Acadèmia.

sanchoReconec que és més una actitud intuitiva que no pas reflexiva, en tot cas l’instin va per davant de la reflexió.

Algú va dir que la intuició és una mena de proto “reflexió” automàtica basada en l’experiència, o una cosa així.

L’acadèmic, el conscienciós si més no, coneix un cas, qualsevol que desperti el seu interès, i el “transporta a l’acadèmia; allà l’examina conscienciosament, comparteix amb la resta de l’acadèmia el cas, li busquen les sortides possibles i finalment donen el seu parer per a una solució, o vàries.

Però aquest examen s’ha fet en “el vuit”, sense els elements que al carrer alteren contínuament el cas rpporcionant-li formes diverses, encara que sense apartar-se de la problemàtica base.

Lo qual significa que la “resposta” al cas que han trobat i donat els acadèmics, ja està desfasada de la realitat coetània en que surt del laboratori, o sigui que aquell cas primitiu pot haver canviat de forma, i ja ha donat diverses variants al carrer, que no han pogut ser examinades en el laboratori.

Vet aquí el cap del carrer.

 

Una solució d’urgència, o la bandera

felix el gatEra baixet i grassonet i a punt de jubilar-se. No volia més problemes, però algú, en Tià Rodríguez, va fer-li la punyeta (sense voler és clar, perquè el Tià era un home d’’ordre dels que van a les llistes del PP), el Tià, doncs, cansat d’esperar que el delegat del govern central formalitzés la pertinent denúncia contra l’ajuntament en el qual ell exercia de regidor, va decidir motu proprio entrevistar-se amb el comissari Villanueva per denunciar de flagrant delicte l’aireació de bandera no constitucional al balcó de ca la Vila… ja feia massa temps que la cosa durava. El comissari, a uns mesos de la jubilació, atengué el Tià educadament, però, un pel molest per la notícia que  li portava el regidor de l’oposició, notícia que ell no ignorava perquè per anar de casa a la comissaria havia de passar de necessitat per davant d’edifici consistorial. ─I què li sembla que hem de fer nosaltres en aquest cas? Interrogà el senyor Villanueva? ─Hombre, habria que indicarle al alcalde que la exhibición de está bandera, en solitario, es inconstitucional. ─Desdeluego, desdeluego. Assentí el comissari. I l’endemà, quan passava per davant la casa de la Vila, de camí a complir amb la seva obligació dels quatre dies que li quedaven per la jubilació, va mirar-se el drap que, sense un bri de vent, jeia flàccid, tot abraçant l’asta i decidí de quedar bé amb en Tià Rodríguez. Demanà per l’alcalde, el qual el rebé de seguit. ─Bon dia, senyor Villanueva, Què el porta per aquesta casa? ─”Miri. io, vusté ia sabe que no soy contrari a la democràcia, i respetu que se sienten catalans” ─Senyor Villanueva, si ha de sentirse mas a gusto en castellano, hagalo, hagalo. ─Pues, sí, mejor en castellano, però no tengo nada contra… ─No lo ignoramos, senyor Villanueva. Siga, siga. ─El caso es que un ciudadano ─miembro de este consistorio─ me expresa su opinión sobre la conveniencia constitucional de que en el balcón ondee solitaria la bandera catalana… (Casum el Tià dels co…) Como dice? ─No, nada, cosas mias. Me permite un momento? L’alcalde surt del despatx, deixant el comissari rumiant. Torna entrar. ─Deciamos de la bandera. ─Eso mismo, la bandera sola. ─Mire usted, es que està que ondea sola no es la bandera catalana. ─A no, pues yo… ─No, senyor comisario, debo informarle que esta és la bandera de la alcaldia, és la representacion de la autoridad municipal. ─A pues, en este caso, no he dicho nada. Ya informaré al denunciante. Y no se hable mas de ello. Y al cap de pocs mesos el comissari Villanueva va jubilar-se molt tranquil, havent informat a qui ho volgués saber, que la baldera que onejava a l’ajuntament no era la catalana, sinó la de l’autoritat municipal.

Això no és un conte.

 

València comença al Garraf

gitanesEl Pep Piera, amic, i poeta de la Safor:“Truca’m, amor, la porta;/com el vidre tremola un instant./Quan el vent acarona l’arbreda,/així t’espere, jo, paraula oferta, goig”, en Pep Piera, un migdia de festa, sol radiant, música mig morisca de gralles i tabalet, a la plaça ─nosaltres al taulell del celler─, va dir-me: ─«Xe, Bienve, açò és com si València començara passat el Garraf, tirant avall». I vam brindar amb aquest vi que al Penedès seguim dient-ne xampany, no chanpagne ni champaña, ni tant sols cava. I és ben cert. Si més  no en relació a la festa, a com celebrar-la, a la intensitat de viure-la, València comença més ençà del Llobregat (situeu-me a Vilanova i la Geltrú). Més enllà, la festa és diferent, ho és en intensitat i compromís. No dic millor ni pitjor, simplement diferent. Tinc altres amics ─amb els quals brindem al mateix celler─ què, és precisament aquesta intensitat que troben excessiva, que els disgusta: «sembleu valencians», exclamen amb to reprovatori. En la meva experiència de barcelonauta (Pep Albanell, El Barcelonauta; la Magrana 1995) m’he trobat sovint, massa sovint, persones que coneixent extensament la Catalunya vella, l’Empordà i els Pirineus, on hi fan vacances i caps de setmana, són incapaços de calcular amb quan de temps ets pots plantar des de Barcelona a Valls, o Reus; i ja no et dic saber si Tortosa és a peu d’autopista, o si pots anar-hi en tren. O sigui, que més enllà dels rudiments escolars, desconeixen pràcticament què s’hi pot fer i què pot ser digne de visitar a les poblacions citades de la Catalunya Nova, ultra d’afartar-se a les calçotades. Aquest desconeixement de la part sud i oest del país és una mancança prou greu, al meu entendre, és clar, i potser m’extralimito A mi, personalment, em sembla que ja fa massa temps que dura la broma, la especial dedicació per la Catalunya de dalt (la vella), no dic que no la mereixi, però… No m’ho negaran en relació a la xarxa viària: l’eix tranversal va de Girona fins Vic i Manresa (encara com van caure que s’arribés a Cervera i Lleida) arreplegant, a mig camí, els qui baixen de la Cerdanya, en canvi l’eix Tarragona, Valls, Montblanc i Lleida… si te he visto no me acuerdo. Potser és que els seus (també nostres?) dirigents pensen que ja n’hi ha prou dedicant la Catalunya de baix (Nova) a fàbriques d’energia (atòmica i eòlica) i a les essències pàtries de Poblet, Vallbona i Santes Creus, on es podreixen les sagrades restes (les que queden) dels Comtes reis. Home, sí fins hi tot la Sara del Cabré (pg. 808, la Butxaca), ha de fugir a Cadaqués, podent-ho fer a Sitges, que, total, està a quatre passes del melic del món

 

 

 

Post Navigation