Entre l’Albi i Vinaixa

Diu que diuen que al capvespre d’un divendres —un divendres com un altre—, per la carretereta que duu de l’Albi a Vinaixa —dues viles de les Garrigues, prop de Lleida—, entre terraplens d’oxidada terra vermella d’on sobresurten grans torms de pedra desgastats per segles d’erosió, circulaven dos cotxes a poca distància entre ells. El primer era un Volkswagen blanc conduït per una jove infermera; tornava de posar injeccions als culs d’uns quants avis de l’Albi. Darrera seu, a poca distància, el seguia un Fort Fiesta tripulat per dos homes de mitjana edat, representants de productes agraris. La nit, fosca i serrada com els collons d’un mico, només permetia veure els perfils del que queia dins els feixos de llum que projectaven els fars dels cotxes. Ja eren prop de Vinaixa, passat l’últim revolt abans d’entrar a la població, quan, dins la solitud nocturna, els tres viatgers, la dona de l’automòbil blanc i els homes del Fort Fiesta, pogueren sentir el prolongat xiulet d’un tren que s’apropava pel cantó de Montblanc; el xiulet arribava esmortit per la nocturna i humida atmosfera d’un estiu que ja s’allargava massa. Tan la infermera com l’altre conductor desacceleraren: coneixien que abans d’entrar a Vinaixa la carretera era tallada per un pas a nivell. Des d’un poc lluny, el primer vehicle intuí, més que advertí, com s’anaven abaixant les barreres i pitjà suaument el pedal del fre; el que el seguia féu la mateixa maniobra, acostant-se a poc a poc al cul del Volkswagen. Retallades dins la llum que projectaven els fanals dels automòbils, les barreres baixaven parsimoniosament. Cada una d’elles consistia en un tub d’uns tres metres per quinze centímetres de diàmetre, pintat a franges vermelles i  blanques. D’aquest canó en penjaven, cada trenta centímetres, un seguit de tires de cadeneta que, entre totes, sostenien un pesant passamà rectangular pintat de blanc. Collat al tub principal, al mig de cada barrera, un triangle fosforescent advertia del perill.

Sobtadament i sense que se n’haguessin pogut adonar, aparegué, pel seu darrera, una sorollosa motocicleta llençada a tota llet pel vial de l’esquerra. La conduïa una figura estrafolària: vestia pantalons de xandall, negres, el cos cobert només amb una samarreta de publicitat i el cap protegit amb un voluminós casc, segurament un casc de reglament. El motorista pretenia         —d’això van poder-se’n adonar els tres involuntaris espectadors— superar en velocitat el sistema automàtic del pas a nivell. Crepitant i llançat a tot gas dins l’ull de la foscor, passà com una exhalació. Degué aconseguir esquivar la primera barrera, distanciada uns metres dels rails, detall que els automobilistes advertiren pel crit de goig que els arribà. Després del formidable esclat de joia, ja no el sentiren més: en el silenci de la nit serrada només perceberen l’espetec de la moto com s’allunyava i anava decreixent fins que emmudí. Tot seguit passà el comboi ferroviari, un tren de mercaderies que, imposant, omplí el silenci de grinyols i cruixits de ferros turmentats.

S’alçaren les barreres i el Volkswagen partí… El Fort Fiesta no pogué seguir-lo perquè li fallà el motor. Però tot just els dos homes havien baixat del cotxe quan una brusca frenada seguida d’un crit esfereïdor els alertà que alguna cosa devia haver succeït a la dona del Volkswagen. S’afanyaren cap a l’altre cantó de les barreres en direcció als llum del cotxe, que, entravessat enmig de la carretera, il·luminava un embalum prop de la cuneta: un casc de motorista… El casc, tal com els assenyalà la dona, amb un incontenible tremolor, suquejava sang negra damunt l’asfalt, i contenia el cap del motorista… encara no se li havia esborrat dels llavis el somriure del primer triomf.

Carretera enllà, cavalcada pel cos escapçat, la moto encara havia fet més de dos-cents metres, fins que es decantà i s’ajagué, crepitant, enmig la via sostenint, cama ací cama allà, el jove cavaller decapitat.

 

 

El Baldanders

Rellegeixo El “Libro de los seres imaginarios” de Jorge Luís Borges i Margarita Guerrero, publicat per primera vegada l’any 1957 a Mèxic pel Fondo de Cultura econòmica, benemèrita (aquesta sí) editorial que, durant la dictadura franquista, forní bona lectura als espanyols. M’agrada aquest llibre, tant poc literàriament justificat, vull dir que es podria dir que més que a una obra literària hom té a les mans una mena vademècum sobre la matèria: els monstres que la fantasia de l’home a fet habitar en el seu onirisme més extremat. Entre les bubotes i altres pardinots del llibre, me’n crida l’atenció  una, el Baldanders. J.L. Borges i Margarita Guerrero l’extreuen d’un inexistent llibre VI de la excepcional novel·la de H.J.Ch. Von Grimmelshausen, Simplicius  Simplíssimus. El Baldanders ─comenten─ podia adoptar qualsevol forma, i per aquesta raó en alguna gravat antic hom l’ha imaginat amb rostre de sàtir, orelles com ales, cos humà damunt de potes d’animal, una acabada en peülla de cabra i l’altra amb un peu palmejat, cua de peix i ales de gran au; sota les potes s’hi veuen un reguitzell de carotes teatrals. Però, en fi, el fet de que Grimmelshausen ─a despit de les expectatives que segles a venir hi depositarien Borges i Guerrero─ desistís de redactar un últim llibre, en el qual ens n’hauria contat les desventures, fa que avui no tinguem altra documentació d’aquesta bubota més que el gravat amb el qual va estampar-se a la portada de la primer edició del seu Simplicius Simplíssimus. Llàstima.

El comte Arnau

Els tres poetes que podien fer-ho, Verdaguer, Maragall, Sagarra, han cantat un dels gran herois (potser caldria dir-ne antiheroi?) de ficció de l’èpica catalana ─per no dir el principal. Només un d’ells, però, es fixarà i ressaltarà la qüestió pecuniariosocial del mite, entre les altres. Joan Maragall recorda, i subratlla, que la vella cançó recollida per Milà i Fontanals, en la que es retreu al comte ─entre altres oprobis─ el seu procedir inic i pervers, fa memòria a l’ànima del damnat que el càstig etern també se l’ha merescut per mesquí, per les execrables detraccions els seus treballadors en la construcció de l’escala roquera al santuari de Mogrony .

«On teniu ne teniu els mossos, muller lleial?

A on ne teniu els mossos, viudeta igual?

Fa cantar l’anònim trobador al comte.

»An el llit són que reposen, comte l’Arnau,

an el llit són que reposen, valga’m déu, val.

Assevera a la comtessa.

Pagueu-los bé la soldada, muller lleial,

pagueu-los bé la soldada, viudeta igual.

L’ha instrueix el condemnat.

Tant prest com l’hauran guanyada, Comte l’Arnau.

Tant prest com l’hauran guanyada, valga’m déu val.»

Verdaguer i Sagarra,  el primer potser dut pel temperament místic que se li suposa, ─i en ser originari del patriarcal i conservador món d’a pagès, poc donat a especulacions socials─, i l’altre per la seva reconeguda avinentesa amb la moral burgesa, cínic i poc donat a escoltar reivindicacions que no fossin les que afecten a la seva classe, no van donar cap importància al remordiment del comte per les sostraccions antisocials. Van interessar-los més, al primer les èpiques enormitats blasfemes i sacrílegues; i a Sagarra les magnificències de l’heroica aristocràcia del punit. Només Maragall, l’humanista, el que va reaccionar contra la cruel i injusta repressió dels amotinats de  la Setmana Tràgica de l’any 1909 va advertir aquell particular, aquell pecat pel qual la èpica antiga també condemnava el comte a l’infern de vagar eternament en perill de socarrar-se damunt el diabòlic cavall igni.

«A on vos han donat posada,—valga-m Déu val?»

Insisteix la ingènua muller, per boca del trobador.

»—A l’infern me l’han donada,—muller lleial;

a l’infern me l’han donada,—viudeta igual.

—Per què allí us-e l’han donada,—comte l’Arnau    

Per què allí us-e l’han donada,—valga-m Deu val?

—“Per soldades mal pagades”,—muller lleial,

i donzelles deshonrades,—viudeta igual.»

Ha de reconèixer, finalment, el bandarra i detractor comte.

També el més lúcid Pla ─el dels anys cinquanta─ va intervenir en la qüestió sobre mites del caràcter nacional. No pas recreant-lo, ni versejant (cap de les dues coses no sembla que se li donaven) però sí en la denúncia de mala pràctica de «les soldades mal pagades». En l’obra ‘Fer-se totes les il·lusions possibles’, Pla sustenta, que aquest mal costum (perquè ja hem vist que la mala pràctica havia esdevingut costum, i venia de lluny), que ell subscriu com «pagar els jornals mínims» o «no pagar totes les hores treballades» a la classe obrera, com aquest mal costum «va esdevenir el gran pacte de la burgesia catalana amb el franquisme». Però sustenta també que, a la llarga, aquest hàbit deshonest va fer que els treballadors industrials mal pagats (que ja no eren aquells pagesos medievals fatalistes i venjatius), s’havien hagut d’organitzar per sobreviure, i fou aquesta pràctica, la d’organitzar-se autònomament, qui finalment aconseguí derrotar la dictadura. Bé, això sustenta Pla en el llibre citat, però d’aquesta d’última asseveració només en secunda la meitat, fins allà on diu «s’havien hagut d’organitzar». La conseqüència posterior d’aquesta “organització”, és collita mena. Perquè Pla ja no va poder veure la marxa de l’Assemblea de Catalunya, ni l’aconseguiment d’unes certes llibertats socials, i el final de la dictadura ─tampoc no va poder veure el miracle dels «Parturient montes, nascetur ridiculus mus», més coneguda com Constitució del 78, que hagués estat bonic escoltar-ne l’opinió.

L’ase ronyós de la cua tallada

Va ser, aquest, un ruc molt cèlebre i celebrat, què el segle XIV, en un bosc on les bèsties posseïen la capacitat de conversar, i regir-se i tot; participà d’una notable discussió amb un dels més doctes i erudits religiosos del vell regne de Mallorques, fra Anselm Turmeda. Tot s’esdevingué quan aquest savi doctor un dia va trobar-se enmig d’un conclau d’aquests animals prodigiosos, els quals en ocasió del decés del seu rei, el lleó, i a efecte de succeir-lo, s’havien reunit en assemblea per elegir-ne un de nou. Tal honor va caure en el Senyor Lleó de la llarga cua, fill d’un cosí germà del difunt. Condormit fra Anselm sota d’un robust perelloner, va ser descobert i denunciat per la llebre, i requerint la majoria d’animals la mort immediata de l’humà per l’inacceptable intromissió, la magnanimitat del nou rei decidí atorgar-li el dret a la defensa. Per aquesta missió va ser triat com a fiscal acusador el Noble Ase ronyós de la cua tallada, el qual se’n sortí admirablement de l’encàrrec. Heus aquí, però, que quant, per efecte del tall d’una esmolada espasa, el cos del religiós era a una passa de ser-ne desvinculat del cap, va poder sortir-se’n amb la indigna però eficaç argúcia d’argumentar sobre la preeminència de l’homo, en l’escala d’uns suspectes valors andròlatres, per part del creador.

L’enigma de la faula, però, rau en saber què o qui inspirà el franciscà Turmeda, home d’insòlites lectures ─narrador i alhora protagonista principal de l’extravagant narració─ a prendre l’Ase ronyós de la cua tallada per inclement fiscal dels seus tràfecs? ¿Va ser una mera i general animositat pels juristes, als quals assimilava a la figura de l’ase? O van participar-hi altres raons més exòtiques, com suggereix Juan G. Atienza en «Guia de los heterodoxos espanyoles» ¿apuntant un propòsit de redacció críptica dedicada a la lectura dels últims moriscos de la Catalunya Nova? Podrien haver estat novel·lesques lectures artúriques les què inspiraren el frare, ¿imaginant un ruc poderós, carregat de raons contra els bípedes, a la mena de l’ofès rei Marc de Cornualla traït per l’heroi Tristany, exemple de cuguç ─el rei─ dels contes celtes, a qui males veus atribuïen orelles d’ase com a premi a la dita cugucia?

L’astúcia del nedador de Cunit o la presa del castell de Calafell

Conten que de tots els castells de la comarca el de Calafell va ser l’últim i el més difícil de conquerir. Era notícia que aquesta vigorosa resistència es devia a que fins dalt de la fortalesa hi arribava un túnel secret que venia a sortir molt a prop de la mar, a l’indret anomenat les Teixoneres, allí on unes vetustes parets mig amagades entre la exuberant vegetació, indicaven que feia molts anys hi havia hagut una antiga ciutat. Per aquest túnel, els habitants del castell, s’aprovisionaven d’aigua i tota mena d’aliments que per mar, i de nit, els hi feien arribar des de Tamarit i Altafulla.

Tant admirable era la experiència castrense del valí i dels defensors del castell i tant eficaç la seva resistència, i tant desitjaven la seva presa els guerrers establerts més enllà de Cubelles, que el capitost d’ells va prometre una gran recompensa a qualsevol que li facilités l’entrada a la fortalesa o li portés el cap del valí del castell. Però els dies passaven i ningú podia satisfer aquell desig. I encara que més de quatre aventurers van atrevir-se, i van perdre-hi la vida, procurant sorprendre de nit l’aprovisionament d’aliments que des dels castells veïns feien arribar per mar i a través del llarg túnel de les Teixoneres, tot va ser de bades; la mateixa obscuritat de la nit i la fragositat del terreny on desembarcaven les naus de Tamarit i Altafulla, així com el desconeixement del dia i el moment en que tenien lloc els desembarcaments feia extremadament difícil de sorprendre’ls, i encara més de sortir-ne victoriosos en l’emboscada.

Vet aquí, però, que vora una llacuna salinosa de l’esglesiola que els homes de Cubelles havien construït i dedicat a sant Cristòfol, el sant gegant que havia estat guerrer i barquer abans que sant, vora aquesta llacuna havia alçat la seva barraca de canyes i fang un fornit rodamón, que feia dir-se Garneu, que vivia un poc de la pesca de llisses i anguiles dels estanys salabrosos i un altre poc de tot allò que li servís per fer bullir l’olla. L’individu, malcarat i taciturn, vivia ben apartat de tothom. Però un dia que s’havia arribat al castell de Cubelles per vendre el producte de la seva pesca: quatre grasses llisses llobarreres i mitja dotzena de llenegadisses anguiles, va assabentar-se de la recompensa oferta del Senyor del castell. Cavil·lava Garneu, en conèixer la novetat, que ell poc que podria facilitar l’entrada al castell a les hosts cristianes, i poc que li serviria de res a ell tot sol de sorprendre les naus que avituallaven el castell a través del túnel de les Teixoneres, però en canvi si que era possible que pogués portar-li el cap del valí al carlà del castell de Cubelles. El rodamón, nedador admirable i de gran resistència. En algunes dels seus vagabundejos per la llarga platja que s’estén pel litoral penedesenc, s’havia trobat, d’amagat, i alguna vegada, amb la cort del valí de Calafell, el qual era molt afeccionat als banys de mar, sobretot a l’hora foscant del vespre, quan el sol queia per ponent. Així que el rodamón, atrevit com era, i no tenint-hi res a perdre, sinó la seva miserable vida, i tenint-ho tot per guanyar, va decidir usar de les seves experiències deambuladores i haver la recompensa que oferien pel cap del valí. Arribà una nit de lluna en quart minvant, amb poca claror lunar, una nit com les que agradava al valí per els seus banys de mar. Efectivament, ell i la seva cort, a través d’aquell conducte secret que els duia fins la platja, estaven solaçant-se xipollejant entre les manses ones que besaven la sorra, Garneu, va apropar-se a la comitiva disfressat de dona. La guàrdia, amatent, va detenir-lo de seguit que van veure’l. Però el valí, home sensual i faldiller, en saber que era una dona, va voler que la deixessin arribar fins ell. En la mitja llum del quart lunar, els vestits femenins del pòtol, ben plantat com era, feia bon efecte, així que el valí, sense rumiar-s’ho gens estengué els braços per abraçar-la, deixant tot el cos descobert. Descuit que Garneu aprofità per clavar-li una llarga i fatal daga al cor. I sense esperar cap reacció, saltà a l’aigua capbussant-se entre les onades, nedant mar enfora amb tanta destresa que cap dels guàrdies pogué ni tant sols acostar-s’hi. Perplexes i desconcertats per la prestesa en que s’esdevingué l’atac i malfiant-se que aquest no formés part d’una emboscada, tota la cort, esparverada, fugí cap el túnel, deixant al mort abandonat a la riba. Adonant-se de l’esverament causat l’assassí ho aprofità per sortir de l’aigua, tallar el cap al valí i amb la testa penjada a la cintura tornà a la mar, pels camins de la qual s’arribà a la barraca de canyes de Cunit. L’endemà va portar el seu trofeu al castell de Cubelles, on va ser recompensat. I així, mort el valí, i sense cabdill que els dirigís, el castell de Calafell va poder ser pres per les host cristianes, que ja abans havien pres els altres castells del Penedès.

Quan a la mar de Vilanova apareix el peix Nicolau

La llegenda conta que ─ara d’això en farà segles i segles─ just quan el món s’estava formant i la nostra mar actual no era més que un llac molt gran, el Peix Nicolau  era un nen que adorava l’aigua i que vivia prop de la platja, una immensa platja de sorra d’or que s’estenia a ponent d’una gran i escarpada illa, que més tard es convertiria en un massís muntanyós que els homes anomenarien Garraf. El nen es passava la major part del dia nedant entre les ones de la mar. La seva mare, cansada dels esforços per treure’l fora de l’aigua, un mal dia el va maleir exclamant tant de bo es convertís en un peix. I així mateix va passar tot just ho va haver dit. Bé, no va convertir-se del tot del tot en peix, però així com passaven els dies, la pell, que fins aleshores havia estat d’un rosat del color dels humans, va anar-se-li tornant verda i escatosa I al final, avorrit per tots els inconvenients que comportava viure a terra amb aquella pell d’escates que el sol encetava, va decidir quedar-se a viure a la mar per sempre més. On avui encara hi és. I així va nàixer la llegenda del Peix Nicolau.

La mar de Vilanova és molt ample, i fonda. Els pescadors, la coneixen com si fos la terra plana i la tenen tant ben apamada com puguin estar-ho les valls i les muntanyes de la terra. Sota el pes de les aigües de la mar s’hi troben valls profundes, planes i prats, turons i barrancs i altes i meravelloses muntanyes i coves. Per tots aquests indrets s’hi passegen, impertorbables, peixos de tota mena, les tortugues, taurons i tota altra mena de bèsties que habiten les aigües dels oceans. En aquesta mar vilanovina, plena de paratges magnífics, els pescadors hi coneixen, diversos indrets on hi van a pescar, n’hi diuen caladors. Davant mateix de la ciutat, a poques milles enfora (els pescadors no van mai “mar endins” sinó “mar enfora”), a poques milles de la costa hi ha el calador del Brut, o l’Alguer,  És una zona llisa amb un fons format per una praderia de verdes i brillants algues marines. Aquesta plana és poc fonda, entre catorze i trenta metres. S’hi pesquen moltes espècies: molls, lluernes, serrans, calamars, mussoles, etc. Encara més enfora hi ha la Mar de Caroba, una gran planassa de sorra i fang. La Mar de Caroba és més fonda que el Brut, pot arribar a fer els quatre-cents metres de fundari i s’hi pesca el rap, el lluç, la maire, l’aranya, la moixina, etc. Cap el cantó de Cubelles s’hi troba la Trencada És el calador més gran de la mar vilanovina, i per aquesta extensa i profunda vall anagada podríeu arribar-vos fins a Tarragona. Cap a l’altre cantó, cap a llevant tenim la Mar de Nit, o la Mar de Sitges. És una extensa planícia formada per un fons de pedra menuda (grapissar n’hi diuen), i sorra. Es troba entre els quaranta i set-cents metres de fondària. S’hi pesquen la galera, el congre, el moll, la lluerna, etc. Més enfora de la Mar de Nit, s’hi troben dos caladors, els més profunds, el del Vinyet i la Sella. El del Vinyet es troba davant mateix de l’ermita sitgetana, el de la Sella és al seu costat i és el més pregon de tots els caladors locals. Els vells mariners de la nostra platja deien que el fons del calador de la Sella és un insondable i negre avenc que mai no s’ha pogut amidar. Aquí, al fons insondable del calador de la Sella, a la Mar de Nit de Vilanova, és on, segons conten les velles llegendes del litoral català, hi té la seva morada el rei de la mar, el Peix Nicolau. Aquest peix fabulós, que mai ningú ha vist amb tota claredat, i que per tant té tantes formes com opinions hi han dels qui l’han arribat a veure, encara que fos una vegada. El Peix Nicolau és el rei de les aigües i de tot allò que hi viu i que s’hi mou. La llegenda també diu que si apareix en dies de tempesta és signe de mal averany i que aleshores ca fer el possible per no mirar-lo, i sobretot no pescar-lo mai, per així evitar l’infortuni. És molt estrany de veure, però cada any, pel mes de març, surt del seu cau per conèixer si hi ha hagut cap novetat a la terra, fa un llarg passeig, sobretot durant les hores fosques, i un cop ja ha vist el que li interessa, se’n torna al seu palau sota les aigües… que vosaltres ja sabeu on para.

 

 

El cas de la Bruixa de la Mata

Conten a Ribes i a Vilanova que prop de l’actual mas de la Mata, indret que es troba en un altell a tocar l’antiga carretera de Vilanova a Sitges, a l’alçada de l’imposant masada del Carç, davant del llogarret de Puigmoltó, hi va viure en temps preterits, quan el mas encara no era conegut amb aquest nom, una dona amb fama de fetillera. Aquesta dona, apartada de la societat per pròpia voluntat, i ves a saber per quin prejudicis dels habitants de les viles properes, vivia sola i allunyada de tothom. El seu diari sosteniment es componia d’herbes, rels i altres vegetals que ella, més experta per vella que per sàvia, coneixia prou bé. Alternava el frugal règim vegetal amb alguna bestiola de sang calenta o freda, que imprudent, passava devora seu; vull dir que si un dia era un conill de bosc el que anava a parar a la cassola de la dona, un altre dia era substituït per un llangardaix o lluert dels que niaven en els caus terrers de la riera de Ribes, o bé una serpota de les que es movien cauteloses pels marges de les vinyes, res no era menystingut al rebost de la fetillera, ‹tot el què corre i vola, a la cassola› era la seva màxima. Precisament, aquest regim alimentari i la notòria habilitat que posseïa per procurar-se’n els productes, era el fonament que sustentava la fama que l’aureolava, ja que es remorejava que aquells animalons que els pagesos la veien capturar, sobretot llangardaixos i serps, subministraven suposades mixtures i pocions amb les que s’ajudava en les seves equívoques i dubtoses arts. Però res era menys cert, aquelles reptants faristoles, així que entraven al seu cau, si bé de segur que feien cap a l’olla, no era pas per tranformar-se en ungüents i emulsions, sinó en nutrients alimentosos per la vella, perquè ens hem deixat de dir que la dona, en el moment que la acull el conte, ja era anciana i desemparada de família.

La dona, era coneguda a la comarca pel mal nom de la Bruixa de la Mata, l’adjectiu li venia per habitar una petita cabana de vinya alçada sota mateix d’un perturbar gegantí exemplar de llentiscle o mata ─com el coneixem pels nostres verals─ extraordinari vegetal que encara avui continua esponerós i ben viu en la llinda de l’indicat mas, i del qual va prendre el nom. Contaven, com ja s’ha dit, que en aquella angosta i rònega covatxa es dedicava a la fabricació d’ungüents i mixtures pertorbadores, i que la seva més preuada especialitat consistia en l’elaboració d’eficaços filtres d’amor, filtres i elixirs que tant podien ajudar a procurar-se l’amor d’altri, com a resoldre un amor contrarietat, o no correspost, de manera concloent i fulminant. D’aquests prodigiosos licors, deia la maledicència local, n’havien usat tots els ferits d’amor de la comarca, joves i no tan joves, més els segons que els primers, mascles i femelles, més ells que elles; des de Sitges a Calafell i de Vilafranca a Vilanova. Fins que un mal dia, sense que ningú en sabés donar noves, la bruixa va fer-se fonedissa, i ja mai més va saber-se’n res, ni va trobar-se’n cap rastre físic ni notícia oral. La fetillera va desaparèixer de les parleries entre la gent. Dic de les parleries, notícies i xafarderies, perquè així com dels suposats i mai demostrats miracles dels seus elixirs mai ningú va donar-se compte cabal, tampoc de la miserable existència de la vella, cap autoritat, ni civil ni religiosa, va ocupar-se’n mai, ni quan era viva I gaudia de la seva quimèrica i il·lusòria fama, ni un cop esfumada, tampoc van ocupar-se de la seva desaparició o defunció. I així, aureolada amb aquesta fantasiosa indeterminació, va a passar al capítol de la llegenda, la, en el seu temps, famosa bruixa de la Mata.

 

La filla de Can Fàbregues

Pels crestalls de la serra del Bolet, entre l’Alt Penedès i l’Anoia, aixoplugada per un relleu de roques ciclòpies, s’hi alçava la masia de Can Fàbregues. Els avis dels masovers que hi vivien quan va tenir lloc aquesta història, feia molts anys l’havien edificat prop de la vella Font-Rubí, havent arribat a Catalunya fugint de la pesta negra que delmava la població de l’Alvernia, antiquíssima regió occitana del massís central francès. Aquesta història conta un sorprenent succés ocorregut en aquella encastellada contrada en temps dels últims pobladors de la masada.

Resulta que als darrers pagesos que habitaren la masia va nàixer-los-hi una sola filla, i així que la nena va anar fent-se gran, tothom, amb gran admiració, va poder adonar-se de la colpidora bellesa de la noia: d’ulls verds com la maragda i d’abundosa cabellera vermella com el foc. Era tanta la bellesa de la filla de Can Fàbregues, que tostemps la masia era concorreguda per joves que s’hi arribaven per admirar aquells ulls tan misteriosos com la nit tancada i brillants, alhora, com l’aigua cristallina de les fonts. Els joves, tothora es feien trobadissos amb la bella poder parlar-hi encara que fossin un parell de mots. Però la bella donzella, potser afeixugada per les continues atencions dels homes que la pretenien, potser per alguna cosa inextricable, que ningú s’afigurava, inabordable, no els feia més cas que dedicar-los un somriure de compromís, o unes escadusseres paraules displicents.

Burlats, i veient que la noia no es decidiria per ningú; una considerable colla dels frustrats pretendents van confabular-se per venjar-se de l’altiva i desdenyosa donzella. Així que ajustaren preu amb una fetillera de la contrada perquè amb sortilegis doblegués l’orgull de la bella camperola, darrera descendent dels emigrats occitans. Aquesta malifeta la van dur a terme creient que seria la millor manera de matar la febre d’amor que no els deixava viure. Però vet aquí que la bruixa, una dona sàvia que s’havia allunyat de la societat humana perquè ja no hi confiava, només veient una vegada la filla del mas, va adonar-se’n tot seguit que aquella noia no podia ser del tot humana, aquella noia era el fruit d’algun pacte secret que els seus avis, allà a la mil·lenària i hermètica Alvernia, deurien haver fet per tal de poder-se escapar de la malura que assolava el país, i ara, molts anys després donava el seu fruit en l’esquiva donzella, tan esquiva i misteriosa com la lluna dins el bosc. I no va pensar-s’ho dues vegades: la bruixa, agombolant totes les nuvolades del Penedès, des de la serra d’Encosa fins el Garraf aiguós, en una enorme tempesta que feu tancar-se dins les cases tots els vivents, fugir tot caminant, i encauar-se tota mena de bèstia, congrià un ancestral encanteri i restituí la donzella al món d’on li semblava que havia eixit: el ventre de la Mare terra, al món de dels gorgs i de les coves.

La llegenda ens conta que la bella encantada, estimant, malgrat tot, la seva vida humana va demanar a la fetillera que, almenys un cop a l’any, pogués contemplar aquells paratges terrenals que l’havien vist néixer. Des llavors la filla de Can Fàbregues retorna al món dels homes cada nit de sant Joan i habita la font de Llinars, entre els seus cristal·lins brolladors i els insondables avencs dels Forats Bufadors. Els qui en una d’aquestes nits tel·lúriques s’han perdut per les bròfegues garrotxes de la muntanya, han oït, amb esgarrifança, l’esglaiós panteix, semblant a la respiració d’un gros animal, que sorgeix dels laberíntics passadissos que donen als Forats Bufadors. Els més vells del país asseguren que és l’alè del serpent destinat a protegir la bella filla de Can Fàbregues. Succés que s’esdevé cada any durant l’espai immensurable que existeix entre l’última fracció de temps de les dotze i la primera de la una de la nit, quan durant aquest temps impossible de mesurar per a una vida humana, l’encantada surt de la font i esclareix la seva negra cabellera en les aigües dels pèlags vora de la font.

 

El falcó de Mir Geribert

Mir Geribert, senyor d’Olèrdola, havia perdut un falcó molt bell i ben ensinistrat amb el qual sortia a caçar per entre les penyes d’Olerdola i Viladellops. Un dia, però, durant una batuda de caça pel delta del Llobregat, la magnifica au havia errat el camí i va perdre’s entre les espesses pinedes de la plana humida. Mes com que allò que un perd, un altre s’ho troba, vet aquí que el preciós falcó va anar a parar a les mans d’Ermengol, comte d’Urgell, que se l’endugué al seu hostatge de Barcelona. No va tardar gaire en conèixer-se la notícia del parador del bell falcó, i sense perdre temps, i amb la seva habitual intemperància, Mir Geribert exigí, que li fos tornat sense més dilacions. A aquest requeriment s’hi negà Ermengol, sense que abans hi hagués per entremig una recompensa per les despeses que li havien ocasionat mantenir l’au, i encara per les molèsties causades. Ofès per la reticència del comte urgelità  i encara més per la impertinència d’exigir recompensa per suposades molèsties causades, van creuar-se greus acusacions entre els dos nobles i esclataren hostilitats. Primer van ser lletres de batalla, que no resolgueren el cas ja que mai arribaren a posar-se d’acord en quin camp neutral trobar-se per batallar a ultrança, i després cartells de deseiximent que pertorbaren la terra.

S’esdevingué per aquelles dates que el comte Ramon Berenguer I va tenir corts a Barcelona i, quan ja estaven aplegats, el sobirà va voler saber si ja hi eren tots els qui havien de ser-hi, i Ermengol, el mateix que posseïa el falcó de Mir Geribert, va contestar que només hi faltava el Senyor d’Olèrdola, però que per un sol home, per principal que fos, no calia estar-se de tenir corts. L’assemblea comtal va principiar, i un cop començada arribà  Mir, el qual en entrar al palau, veient que no l’havien esperat, va restar en suspens, però, sense donar-hi més importància, i en la creença que havia estat el comte de Barcelona qui havia pres la decisió de no esperar-se, va asseure’s a l’escó que li corresponia. Vet aquí però, que el cavaller del seu costat, fent-se l’amic, o potser amb malícia, va advertir-lo de la intervenció del comte d’Urgell. Aquesta descortesia envers ell, duta a terme pel mateix que li retenia el falcó perdut, va omplir-li el cor de ressentiment.

Finides les corts, tots els convocats tornaren als seus territoris. Mir Geribert, decidit a prendre venjança per la doble ofensa rebuda, va posar-se a l’aguait al coll de Begues, per on havia de passar l’ofensor. I dit i fet, quan Ermengol, amb poc seguici, prenent el camí de Vilafranca. travessava aquest coll, un escamot conduït per Mir Geribert va sorprendre’l i se’l va endur pres a la torre que el d’Olerdola posseïa damunt les muntanyes de Gavà. Un cop allí Mir va preguntar a l’urgelità que en faria, si aquella humil torre fos seva, i aquest, desprevingut, sense advertir quina intenció podia tenir la pregunta del segrestador, va respondre que l’obraria «de tal manera que la transformaria en castell ben fort, perquè un lloc com aquell havia de ser inexpugnable, mentre els assetjats tinguessin vianda per menjar i aigua per beure». Dites aquestes imprudents paraules, Mir Geribert respongué: «Doncs d’aquesta humil però alta torre de l’Eramprunyà vos no n’eixireu fins que aquest castell fort sigui acabat a compte vostre»

I el comte d’Urgell, adonant-se de la greu situació en que es trobava, presoner de Mir i sense que el pogués auxiliar ningú altre, va decidir que no tindria altre remei que costejar l’obra de la fortalesa tal com Mir havia dictat. I va ser d’aquesta manera que el castell de l’Eramprunyà va ser fet construir pel  comte d’Urgell, a causa de la seva imprudent contumàcia en no voler tornar el falcó de Mir Geribert al seu amo, i provocar l’obertura de les corts comtals sense un dels seus membres. I encara es conta d’Ermengol d’Urgell que, «cant lo castell fou obrat,» Mir Geribert «lleixa’l anar».

 

L’últim combat de la Fragata de Vilanova

Corria el segle XV, a punt d’entrar el XVI a la ciutat de Vilanova i la Geltrú.  I això era el dia 16 de maig de 1695. Estant la mar tan plana com una bassa d’oli, que des de la ratlla de la sorra podia veure’s com feinejaven uns gussis dels pescadors no gaire enfora de la rada, cap a les onze del matí comparegueren pel trajo de llevant dues embarcacions; no eren cosa petita, naus de dos pals amb les veles a tot drap. Des de la torre de Sant Gervasi van identificar-les com corsàries de Barbaria, pirates de Tunis o d’Argèlia, o pitjor encara, naus turques. Ràpidament va ser donada l’alarma encenent un bon foc fumejador per alertar els quatre gussis locals que feinejaven, i també a la població. En un no res la mala nova s’escampà com la pesta per la Vila i la Geltrú. A Baix a Mar tot eren planys  i plors: mares i dones dels pescadors de les barques que feinejaven vora la costa corrien sufocades per la platja exclamant-se per la sort que podrien córrer marits i fills, si els corsaris decidien assaltar els desvalguts bots i la seva inerme tripulació. Mentre les naus desfilaven per l’horitzó, com ominoses baluernes, suspeses damunt la ratlla de la mar, una colla d’homes, al voltant de Josep Torrents, anomenat el Pobre, patró per aquells dies de la fragata local, ho contemplaven considerant amb inquietud la determinació que prendrien les embarcacions: si es decidirien per l’abordatge de les barques de pesca, l’assalt a la població, o seguirien camí cap a un altre vent. Finalment el drama es desfermà: una de les naus, la més propera al litoral, emproa les barquetes disposats a abordar-les i reduir els indefensos pescadors, que no disposant d’altres armes que rems i semalers serien fets presoners i venuts com esclaus als mercats de Barberia. L’altra nau, la més pesant, seguí rumb cap a migdia. Les dones, esgarrifades, ofegant-se en plors, colèriques davant la passivitat i indeterminació dels tripulants de la fragata, se’ls encaren, esperonant-los a avarar la fragata, la Sant Antoni i santa Gertrudis, de la qual n’era capità aquell Josep Torrents, el Pobre, que havia estat observant, inactiu, el desenllaç de l’operació. Finalment, davant les supliques, plors, imprecacions i amenaces dels congregats a la platja, decidiren sortir per impedir l’abordatge. Amb els braços de tots vararen la fragata, però per molt que els remers s’afanyaren en la boga ja no hi foren a temps per defensar els pescadors que, desventurats, van ser presos pels  pirates. Davant aquella desgràcia, la tripulació de la Sant Antoni i Santa Gertrudis, comandada per Torrents, el Pobre, s’envalentonà, i aprofitant un aire naixent que sorprenentment s’havia girat, donà tot el drap i ajudant-se també amb els rems emprengué l’acuit dels corsaris.

Ja caient el dia, havent deixat enrere l’aiguabarreig de les boques de l’Ebre, a l’alçada de Vinaròs, la fragata vilanovina aconseguí una de les dues naus, la més feixuga, passant de seguit, amb temerari coratge, a abordar-la. En la brava lluita entre les tripulacions, el rancorós atreviment dels mariners vilanovins, arrossegats per la frustració de no haver pogut alliberar els seus parents, feriren de mort l’arraix dels pirates, el sotsarraix i dos dels barbarescos. De la nau catalana va resultar ferits tres dels tripulants. Ni la nau barbaresca ni la fragata no en resultaren danyades i n’eixiren en bones condicions, amb tots els ormeigs salvats. Dels corsaris en foren presos vint-i-sis, i a la bodega del vaixell van trobar-hi tres homes, presos aquell mateix dia a l’alçada de Creixell, un de mort i dos encara vius. L’altre nau corsària aconseguí escapar-se amb tots els pescadors vilanovins presos, que serien venuts als ports d’Orà o Argel. Els vencedors van remolcar el vaixell vençut fins el port de Barcelona, on la nau pirata fou posada a l’encant i els corsaris barbarescos venuts al mercat del mateix port. Del resultat de la venda van fer-se tres parts, una d’elles per les famílies dels pescadors vilanovins que serien venuts com esclaus als ports de Barbaria.

Aquest conte no hagués estat possible sense el treball històric d’Albert. Virella i Bloda i el seu llibre sobre la Fragata de Vilanova.