Bienve Moya

Llegendes d'arreu

LLEGENDA ANDALUSINA DE VALÈNCIA

EL JUGADOR

 


—Heu de sabre que en altre temps, quan Iblis el maligne encara tenia el consentiment de Jahvè per residir a la terra, havia viscut a Llorca un antic terratinent, Sidi Ben Gomeles, descendent de  Yussuf Ben-Taher, ardit guerrer entre els que  prengueren als visigots la vella Hispània, el qual donà nom a la penya de Gebal-Taher. Però el verdader protagonista d’aquesta història no és el citat Sidi Ben Gomeles, patriarca de la casa i traspassat ara feia molts anys, sinó Ibrafim Ben Gomeles, net del vell. Aquells antics Ben Gomeles havien estat diligents mercaders i grans guerrers, però Ibrafim, ben al contrari, des de la més tendre joventut havia decidit viure confortablement amb l’esquena dreta. Era un obsés lector de contes i un gran menjador de pastes emmelades cobertes de sèsam i pastissets farcits de massapà o confitura de carbassa que acompanyava amb deliciosos vins de les vinyes d’al-Aqan. Però no va ser aquesta propensió a l’hedonisme i a la peresa allò que comportà la ruïna d’Ibrafim, perquè aquestes dues inclinacions no eren prou oneroses per magolar l’excepcional hisenda, el problema fou que aquell darrer lluc dels Ben Gomeles se sentia compulsivament atret pel joc: apostar a qualsevol joc de taula, a les tabes, als daus, als na’ibs o quina fos altre cosa en la qual s’hi pogués jugar diners era el què treballava en contra de la seua immensa fortuna. I el miserable, com tots els jugadors, una vegada guanyava i les dues següents perdia allò que havia guanyat i més encara. Passaren els anys i de la extensa riquesa que havien reunit els seus nobles i diligents avantpassats només en restà el ben agençat carme que la família posseïa a les afores de la ciutat de Llorca. Allà dins, refugiat entre el clos de l’alqueria, malvivia, el mesquí, sostret als sarcasmes dels seus roïns col·legues que saberen aprofitar-se de la fortuna d’Ibrafim i del gust desmesurat pel joc.

Un migdia en que la dolça llum del sol inundava les antany ben parades dependències del palau, davant el penós espectacle de la seua taula actual, abans tant assortida de viandes exquisides, fruites, dolços, i olorosos vins, i ara tan miserable, caigué en profunda malenconia memorant el passat recent: quan els pares eren vius i els servents el tractaven com un Califa prestos al seus mínims desigs. I sense cap il·lació explicable li vingué al magí l’exhortació que amb singular suficiència solia repetir-li l’esclava negra que governava els perols i olles de la cuina i tenia fama de fetillera: «Si mai quan ets gran et trobessis en  un extrem destret, confia en Iblis. Ell governa la terra, ell estima els homes, contràriament al que asseguren els toixos imams i juris de les mesquites, i concedeix als agosarats allò que més desitgen». La imatge de la vella cuinera, dona de banús d’admirables proporcions, adquirida a Tetuan quan encara era una jove de mamelles tibants i arrodonides, però que ell ja havia conegut atrafegada entre olles i marmites, l’ajudà a superar la momentània prostració. Somrigué sarcàstic, evocant la fe de la vella esclava en Iblis el maligne, tot servint-se un trist got d’aigua cristal·lina, únic requisit que encara li oferia el pou de la vella mansió. Feu memòria de les freqüents lectures a la biblioteca del palau, dels volums habitats per mil històries inventades arreu de l’Imperi Oriental: el cruel rei infeliç que matava les seves esposes l’endemà de noces; Xahrassad, Aladí i els genis, el barber de Bagdad, Hassan el venedor de cordes… Iblis el maligne! Ja li aniria bé que fos de veres la contalla de l’esclava negra. Però l’edat de les meravelles havia fugit del temps dels homes. Mogut per un incomprensible propòsit, potser efecte de l’autocompassió, no va poder estar-se’n de formular, encara que interiorment, el seu desig, repetint el sortilegi que la obesa cuinera l’hi havia fet aprendre: «Juro per tot el vi que he consumit (que avui ja no puc beure ¾afegí, càustic, a l’oració) lliurar la meva sang a Iblis si recuperés la fortuna». Però no passà res.

Al final de la vesprada, quan ja ningú circulava pels carrers de la medina, eixí a prendre l’oreig enderiat amb els seus funestos pensaments. Sense advertir-ho se li atracà un nan de cap enorme, negre i esdentegat que sense dir res i, més que caminant brandant com una nau en plena galerna, li feu senyal que el seguís. L’estrafet i garrell personatge l’aconduí per un dèdal d’horts i carreranys fins una barracota que es dreçava en despoblat vora el Raiguer de la Muntanyola, oculta torrentera per on s’escorrien les aigües de la dita muntanyola. Amb gest bufonesc el convidà a passar. Certament per l’exterior del bastiment mai ningú hauria pogut sospitar el luxe de l’interior. Les parets eren folrades de tapissos perses amb grans motius florals i animals tan ben afigurats que semblaven disposats a saltar-li al damunt; canelobres de plata massissa i cisellada sostenien verdes bugies, tauletes i mobles treballats amb palo-santo o fustes de Guinea, cadires drapejades amb vellut genovès, i un llit enorme de venecià moaré. Quan Ibrafim va veure’s altra volta rodejat de tant de luxe ràpidament li vingué a la memòria el passat recent de fastos i disbauxes, i apunt va estar de córrer cap a casa, tornar amb una carreta i endur-se aquell mobiliari, que ni de lluny podia pertànyer a l’estrafet ésser que l’havia guiat i sens dubte deuria ser fruit de la rapinya emmagatzemada en aquella cofurna infecta, com fan les cucales amb els objectes brillant que porten als seus nius. No s’adonà que mentre ell s’admirava del parament de la falsa barraca el nan havia desaparegut i s’havia quedat sol a l’estança. Poca estona durà, però, la soledat; tant estrambòticament com s’havia esfumat l’emissari aparegué una bellíssima hurí abillada a la barberesca: duia, per tot dur, una llarga camisa, recollida a la cintura amb un cosset, expressament obrat per ressaltar la portentosa corba on naixia la sina. Del cosset en avall la camisola era confeccionada de gasa tan fina que sense el recurs d’unes vires d’espessa seda que l’adornaven, la subtil faldilla hauria permès contemplar amb impudícia allò que sàviament les cintes encobrien.

«Tu ets Ibrafim ¾l’apostrofྠEl meu senyor ha escoltat el teu envit».

«El teu senyor? I quin envit?»

Replicà Ibrafim, sostenint un coratge i aparentant una calma que veraçment no sentia; puix que si molt gratament l’havia sorprès la bella apareguda, precisament aquella sobtada i enigmàtica aparició també el desconcertava.

«El meu senyor es diu Iblis, el maligne ¾exclamà la hurí¾ a qui tu coneixes puix que te n’informà Fitna, l’esclava negra, una bona serventa d’Iblis, que ara habita amb nosaltres l’univers etern.»

«I tu qui ets? Com saps el nom de la vella serventa, que fa tants anys que és soterrada?»

Insistí l’home que no sabia que l’atreia més, si la promesa de recuperar la fortuna o els ostensibles encants de la magnifica femella que l’havia sorprès. Ella, advertint l’encesa lascívia en els ulls d’Ibrafim, s’assegué a la vora del llit venecià plantant les cames amb un gest obscè. Ibrafim s’hi abocà abandonada tota discreció.

«No siguis impetuós ¾el deturà amb llargues i delicioses mans¾. Primer has d’acceptar l’oferiment del meu amo, el qual et posa a una condició.»

«I per ajudar-me a decidir, m’avança una finesa com ara tu? ¾observà càusticament l’home, que es calava quina seria la demanda d’Iblis¾ Molt bé, digues quina és la condició puix que el present és tan roí que si és la que m’espero, només pot millorar-lo.»

«Exactament la que tu et penses: Iblis t’ofereix de refer la teva riquesa i prestigi social a canvi de que en el terme de trenta anys li facis present de la teva sang.»

«Li prenc la paraula ¾respongué l’home, delerós¾: d’aquí trenta anys li lliuraré la sang, però jo afegeixo una reserva.»

«Que vols dir? ¾replicà, amb sorpresa, la bella¾ Les clàusules les posa Iblis. Ho diu en totes les cròniques i llegendes, que tu has llegit a pleret…»

«Si, sí, sí. Tens raó, les condicions les marca qui detenta el poder, sempre ha estat així. Però la meva reserva, que no és pas una condició, sinó un requisit d’ordre subordinat, pot acceptar-se perquè prové d’un humà, que al cap i a la fi també és un ens d’ordre subordinat.»

Davant la perplexitat de l’enviada d’Iblis, Ibrafim es dirigí a l’aire, puix que sabia que el poderós esperit, rei de la terra, podria escoltar-lo allà on fos ell.

«Que respons, oh el mes poderós Mulai del món material?»

Un basardós i buit silenci, seguit de l’esgarrifós xiulet d’un vent que semblava provenir del més profund de les cavernes de la terra somogué tot l’edifici i respongué per Iblis.

«Digues-li la reserva.»

Interpretà la hurí.

«Accepto la teva condició amb la previsió següent, que passats els trenta anys no em podreu exigir que us doni la sang mentre hi pengin fruits als garrofers.

Un altre esgarrifós cop de vent segellà el pacte entre Iblis i l’humà. Tot seguit el perdulari d’Ibrafim jagué amb la bella, la qual malgrat l’aparent joventut demostrà una saviesa més que centenària.»

L’endemà uns esgarrifats hortolans trobaren el cos de l’hereu dels Ben Gomeles a la vora del Raiguer, encara adormit i fortament abraçat al pestilent carnús mig podrit d’una mula. Així castigà Iblis la insolència de l’humà fent-lo jaure amb un nauseabund cadàver. Els hortolans, amb basques i angúnies, i per mor de la caritat de Jahve, l’havien tret de la torrentera el conduïren al seu palau on fent-lo tornar en sí l’aconsellaren desengreixar-se i treure’s de sobre la catipen de carnús que se l’hi havia apegat. Tot seguit van contar-li, escandalitzats, com i d’on l’havien recollit. Ibrafim, aclaparat, reclamà la seua indulgència prometent-los-hi una bona compensació per la seua bondat. Promesa, que donat l’estat de bancarrota de la fortuna dels Ben Gomeles, que tothom a Llorca coneixia, els feu considerar que al final no poden suportar la ruïna, Ibrafim s’havia trastocat. D’aquest trastocament en deduïen l’escabrosa situació en que el localitzaren. Apenats per la mala sort d’aquell orat, van deixar-lo a casa, i com passa sempre, encara que tots els presents es conjuraren a guardar el secret, a mig dia tota la ciutat n’anava plena.

Caigué la foscor sobre Llorca i Ibrafim, mudant-se amb quatre parracs que li quedaven, perquè amb els que duia quan el localitzaren al raiguer va haver de fer-ne foc, es presentà a casa Ahmet Mohamadell, el baster, antic company de timba. Aquest, assabentat de la notícia que corria pels carrers i tavernes, l’acollí amb reticència, puix que malgrat haver estat en la mateixa congregació tafurera, en la situació actual no veia convenient mantenir gaires relacions amb un home arruïnat pel joc que a més passava per boig, o cosa pitjor. Però Ibrafim, que coneixia molt bé Ahmet Mohamadell i el seu més inveterat defalt, la cobdícia, sense dir-li res li mostrà una bossa plena de dinars. Ahmet, que en bona part devia la seua actual fortuna al desfici pel joc del seu antic camarada, no va fer-s’ho repetir. El feu seure en un saló apartat vigilat dissimuladament per un servent de confiança, i a la poca estona tornava a ser a casa amb un parell de calabres com ara ell per encetar una partida. Una partida que s’allargà fins les altes de la nit i que, per intervenció d’Iblis, en unes hores feu passar bona part de la fortuna d’Abdalà Turell i els seus conxorxats, a la bossa d’Ibrafim, el qual, per desventura dels conspiradors, en una sola nit recuperà la seua antiga hisenda. A la vesprada, instal·lat altre cop a l’antic palau familiar Ibrafim havia deixat de ser el desgraciat perdedor de sempre, i tornava a ser l’afortunat hereu dels Ben Gomeles.

Sense repensar-s’ho Ibrafim complí la seua promesa i amb els beneficis del joc feu rics els qui l’havien ajudat, i puix que la sort l’afavoria allà on anava, no tant sols recuperà la dinasta fortuna sinó que la incrementà. Tan immensament ric va arribar a ser que més de la meitat de Llorca i els delitosos horts i palmerars que l’enronden esdevingueren de la seua propietat. Podent mantenir encara un harem amb moltes dones i eunucs per vigilar-les, a més de una llarga tirallonga de músics, pastissers, manobres i tota espècie d’artesans que embellien els racons del palau per a gaudi d’ell i els seus amics.

Però quan van passar els trenta anys! Tant precisa com la llum del sol que neix i mora cada dia, va arribar la fi de la condició fixada. Ibrafim n’era conscient i contra tota previsió, no mostrava gens d’inquietud. Amb aquest humor va trobar-lo l’enviat d’Iblis el maligne, el mateix nan grotesc que l’havia portat fins la barracota del raiguer.

«Has de ser tu precisament l’ambaixador d’Iblis? ¾feu disgustat davant la repulsiva faç del correu¾ No té el Senyor del món terrestre, ningú més adient per visitar el meu palau?»

L’increpà l’antic jugador quan aparegué el disgraciós personatge.

«Si prefereixes el carnús de la mula?»

L’escarní el missatger, amb sarcasme.

«Nonó! Ja vas bé tu. Però em semblaria més adient que fos el mateix Iblis qui es fes càrrec d’un requisit tan preciós com la meva sang, que és la meva vida mortal.»

Llavors el deforme personatge s’ esvaní dins una espiral de foc. Quan les flames van retirar-se aparegué la esplèndida hurí de sina exuberant que havia jagut entre els seus braços. Altre cop s’expandiren les ígnies llengües flamígeres i al retirar-se mostraren les restes d’un cadàver putrefacte, i encara una altra volta el foc engolí el carnús en descomposició i vomità l’horrible nan.

«Soc Iblis ¾asseverà el nan horrible¾ puc adoptar qualsevol forma,  d’animal, d’home o de vegetal, i encara, si ho desitjo, adquirir naturalesa de qualsevol element: foc, aire, terra o aigua. Soc el sobirà dels elements terrenals als quals governo segons els meus capricis: congriador de tempestes, emperador de les profunditats dels oceans i les cavernes més pregones, mestre fal·laç de màgics, bruixes i alquimistes. Soc Iblis ¾rugí amb veu temible¾  Avui fa trenta anys del nostre pacte. Jo he complert de meva part, has guanyat en tots es jocs, has recuperat les riqueses amb escreix. Som a finals de setembre i les garrofes són collides, ara mateix vinc de la costa, als aiguavessos de la Marina Alta ja no en queda una i si en quedés alguna demà seria a terra.»

«Bé, bé ¾assumí el murri d’Ibrafim adoptant una enteresa que no acabava de sentir, puix realment aquella demostració de poder excepcional l’havia meravellat i atemorit¾, Me’n faig càrrec. Però…»

«No hi ha però que et valgui, mortal ¾s’enfelloní el diable¾. Tu mateix vas posar-te la soga al coll quan acceptares la meva oferta. Has viscut aquests anys com un paixà, ara em toca resquitar-me’n. Necessito la teva sang, i la de molts altres il·lusos com ara tu, i per sort el món n’és ple, per seguir gojant la meva eternitat. Soc Íblis, l’insaciable bevedor de limfa humana… a qui els mortals coneixen amb mil noms diferents: Belzebut, senyor de la pesta, El Dip[1], libador de sang, Xuclacabres, delmador dels ramats…»

«En una altra circumstància m’aterroritzaries, creu-me ¾l’interrompí Ibrafim sobreposant-se a l’esverament que el dominava¾. Però, sentint-ho molt per tu, sí que hi ha un però. Dius que has passat per Dénia per comprovar que les garrofes són collides o caigudes. Doncs ara t’he de pregar que hi tornem perquè em sembla que no t’hi has fixat prou bé, tan sagaç com ets i de mirada aguda.»

«Infeliç, pretens allargar el teu final; no m’hi oposaré, hi tens dret i ho aprecio. Aprecio els audaços com tu, que es resisteixen fins la darrera alenada. Però tot és inútil. Agarra’t  a la meva espatlla que hi serem en un no res.»

Íblis prengué forma d’esparver magnífic i asseient-se Ibrafim damunt el poderós bescoll en un no res el diposità dalt mateix de l’altívol i poderós Montgó. Al seus peus la mar de Dénia refulgia tota d’argent sota la lluna. Llavors davallaren fins les terrasses vora la plana on jeien els tortuosos garrofers. El diable assenyalà a l’home les branques dels arbres, sense fruit.

«Són collides! Te n’adonés? Mira-te-les tu mateix. I ara quin altra argúcia inventaràs per retardar la mort?»

«Sissí, les velles són collides o per terra¾Assegurà Ibrafim¾. Però ja t’he dit que hi havia un però. Vols mirar-te-les bé… entre les encerades fulles… a veure que hi veus!»

Amb gran dosis de paciència Íblis feu el que indicava Ibrafim.

«Abominable humà! ¾rugí l’esperit immund¾  Maleït mortal! M’he de veure burlat! Hipòcrita i fals!»

«Has vist el però, oi? ¾Exultà Ibrafim, entre maliciós i esparverat¾  Com que tu ets tan alterós Senyor ¾encara gosà dir¾ i no et rebaixes a conèixer les curiositats de la natura més humil, no saps que les modestes garroferes no perden mai el fruit i quan deixen anar el madur i cau a terra, ja ha nascut a la rama el garrofí, minúscul però ja d’igual forma que la fruita adulta.» 

Rondalla compresa en el llibre de l’autor, Balab Balansiyya. Editorial Marfil. Alcoi. 2008

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Anuncis

Single Post Navigation

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: