Avui, com ahir, la gran majoria de ciutats i viles catalanes disposen d’un calendari festiu més o menys fix. En l’actualitat aquest calendari, al llarg de l’any, sol tenir dues festes principals que hom anomena majors. Una se sol fer caure durant l’estiu, entre juliol i setembre (allargant-se, en alguns cassos a l’octubre), i rep el nom de Festa Major. L’altra sol celebrar-se en període hivernal, hom la denomina amb el contradictori apel·latiu de Festa Major petita,; la majoria d’aquestes últimes cauen pel gener, sobretot entre sant Antoni i abans que comenci el carnaval: sant Pau ermità, sant Antoni, sant pasqual Bailon, la conversió de sant Pau, sant Vicenç, sant Sebastià, sant Mer, la Candelera. sant Blai, santa Àgata, etc. Aquesta és la tònica general d’un sempre renovat calendari festiu al Principat.
Fora d’aquest calendari general algunes ciutats i viles, potser més idiosincràtiques, encara disposen d’alguna altra festivitat que les singularitza. Un exemple d’aquesta singularitat fora, per exemple, la celebració de la Patum a Berga, per Corpus Cristi. També, dins d’aquestes singularitats, cal contemplar les celebracions no anuals, com ara les decennals de Valls, o les sexennals de Morella.
Una tercera data festiva generalitzada que cal afegir a aquest calendari és la celebració dels antics mercats locals o comarcals, la Fira, que en algunes poblacions, com ara Girona, han adquirit rang de celebració local que ultrapassa el pur interès mercantil, origen del testimoni, i que sí bé antany fou la part important, avui ha passat a un segon pla, adquirint la celebració festivo recreativa l’espai central.
Altrament, al llarg de l’any, hom celebra a tot l’espai català, les festivitats universals de la cultura mediterrània: el carnaval; la setmana santa i la pasqua; els més de maig de les flors i la verdor, sant Jordi o la santa Creu; durant el més juliol hom celebra les revetlles estiuenques de sant Joan, sant Pere, el Carme, sant Jaume, sant Cristòfol, santa Rosalia, etc. I saltant-nos les festitats de l’agost, mes de les més sonades festes majors, sobretot pels volts de la Marededéu d’agost, segueix un setembre encara curull de festivitats, la Cinta, santa Tecla, la Mercè, sant Miquel, I entrem a la tardor, una temporada actualment més fluixa. Però a partir de Tots Sants i sant Martí la situació torna a animar-se amb el cicle de Nadal, sant Nicolau, santa Llúcia, sant Tomàs, i ja no s’aturarà fins el dia de Reis, deu dies abans de sant Antoni, principi d’aquest inventari.
Aquest calendari festiu, hom el pot dividir en dos grans models festius, un fora aquell primer cicle singularitzat per la Festa major, més local, més particular de cada localitat: la gran i la petita, o la d’estiu i d’hivern, al qual caldria afegir-hi la celebració de la Fira, durant la qual l’àmbit local sols estendre’s a un àmbit més ample, el comarcal, o provincial. L’altra gran model comprendria la resta de festivitats de caràcter més universal, carnaval, setmana santa/pasqua, revetlles d’estiu, Nadal…, que les viles i ciutats celebren més o menys multitudinàriament en funció de la seva pròpia història i composició social.
Aquesta taula d’esdeveniments socials i recreatius, locals i universals, amb forta transcendència cultural popular, es conforma com un moviment social que té la pretensió de donar pautes socials a la vida del ciutadà, i hauria d’indicar-li de forma pedagògica què cal fer, i com viure en societat, a cada moment de l’any. Crea, en definitiva (o aquesta és la seva funció), la consciencia de pertànyer a un conglomerat social, que viu la seva ciutat, i amb els seus conciutadans, a través de referents locals (les dites festes majors); i també amb uns altres referents diversos, però diferents ─les festivitats comunes ( de celebració universal mediterrània) del pas de l’any que s’han citat─, que el relliguen a un espai cultural més vast, més universal: català, mediterrani, europeu, occidental,
Aquesta és una exposició senzilla, però bàsica, del calendari festiu a Catalunya a principis del segle XXI. Repertori que sens dubte podria fer-se extensiu ─amb afegitons territorials, regionals─, als territoris de cultura catalana,
L’herència
Al llarg dels anys, aquest calendari s’ha anat alterant, reconfegint, modificant, intervingut políticament i socialment, sobretot a partir de la revolució industrial. Malgrat tot, els seus vèrtexs o dades principals continuen coincidint amb els fets fonamentals i les efemèrides de la vella i ancestral cultura agrària, la primera de les cultures de civilització. D’aquí que una gran majoria de celebracions encara facin referència al panteó religiós cristià, el qual, sens dubte, és hereu de primitiu panteó grecoromà i d’altres creences dels remots habitants de la mediterrània europea. No hem d’entendre, però, que aquestes dades i dates són la mecànica conseqüència d’altres dades i dates del que, massa alegrement, hom sol denominar el paganisme per referir-nos a tot allò anterior a la civilització cristiana actual. Erraríem si creguéssim que els nostres costums culturals i festius actuals són pervivències automàtiques dels costums antics. No podem negar que en el pòsit de les nostres actuals celebracions festives hi ha verdaderes traces d’aquelles celebracions grecoromanes, medievals, agràries; però aquestes traces, sobretot durant el llarg període de la revolució industrial, durant els segles XIX i XX, han passat per la comprensió i deliberació (conscient i inconscient) de l’actualitat de cada moment històric, adaptant-les, i modificant-les quan ha convingut, a les necessitats de l’home contemporani. De tota manera, i essencialment, l’home d’avui, continua sent l’home d’ahir: l’actitud davant del joc (l’actitud jocosa és la base de l’esperit festiu), la resposta davant del joc, és idèntica, no ha variat; el cadell humà respon d’igual manera davant del joc, tant si neix a l’Europa benestant, com si neix en algun indret del denominat tercer món.
Quatre mesos passats de la mort del general Franco la Comissió del Carnaval, grup de ciutadans que representaven les entitats organitzadores del Carnaval, es proposen treure al carrer l’acte del Carnaval que més havien temut les autoritats locals i també els sectors més carques de la vila, L’Arrivo, l’arribada d’en Carnestoltes a la ciutat, el Rei de la Festa. Quina era la raó d’aquella por? Senzillament, el temien perquè era l’acte amb més capacitat de crítica lliure que hom podia imaginar, i donada la situació política del moment ( a tres mesos de la mort del dictador, hom dipositava en aquell acte quantitat d’aspectives, d’un o altre signe). L’acte en sí consistia (consisteix encara) en la posada en escena d’una desfilada que anava a rebre al Rei del Carnaval, En Carnestoltes, en algun lloc de la població, acompanyant-lo amb carrosses escèniques i colles de disfresses parodiant les novetats i esdeveniments locals amb accentuat tot burlesc i satíric, to que, ben sovint, assolia el sarcasme més cru. Després, en corrua, tot aquest cercavila el duia a la plaça de la Vila on l’estrafolari personatge havia de llegir davant la població concentrada, el seu Sermó. Sermó que en la memòria dels vilanovins havia estat un pamflet incendiari que repassava sense misericòrdia tot allò que d’ocultable havia esdevingut a la ciutat durant l’any. I certament la memòria que es tenia dels antics sermons, encenia la imaginació de la població. Ja l’any anterior, aquesta mateixa Comissió del Carnaval havia fet l’intent de posar en peu l’Arrivo. 
Ei, que el dia 14, dissabte, comença el Carnaval a Vilanova i la Geltrú.
DIÀLEG SOBRE EL CARNAVAL, UNA FESTA CANVIANT
La capa de Sant Ramon
Un tema molt recurrent en la llegendística (EN ROMANÇOS I CANÇONS) és la fidelitat de les esposes dels mariners. 
Bienve Moya-Domènech 