Vet aquí que un pobre pescador, avorrit d’haver de sortir cada matí del món a calar l’art i haver-lo de llevar per, total, fer quatre rals, estalviant, estalviant va poder adquirir una singladora barca de mitjana amb la qual feia el cabotatge entre la marina del Penedès i els ports del golf del Lleó, a la veïna França. A base de treballar molt i continuar llevant-se d’hora i dormir sota coberta bressolat pel moviment del mar, de mica en mica va anar fent bossa, i com que cada vegada acceptava càrregues més voluminoses, el primitiu bastiment va ser substituït per una bella goleta de dos pals, el major i un trinquet ben aparellat a proa, Era una bona nau, obrada a les drassanes de Seta, vora Montpeller. Navegadora, sallava damunt l’aigua com una gavina per entre els núvols. Fruit dels seu treball, el pescador va creure que havia arribat l’hora de casar-se, va aparellar-se amb una bona mossa del la veïna vila de Sitges, i va comprar una casa al peu de les Roques Altes, un turonet a llevant de la platja on havia nascut. Van passar anys i cabotatges entre els ports que visitava; la vida era plaent i la dona li havia donat dos fills. Però una mala nit del quatre d’octubre, diada de sant Francecs d’Assís, el lleó del golf va despertar-se. El dia abans havia pres càrrega a Palamós en destinació a Marsella i ja l’havien advertit: «Compte, que demà és mal dia per navegar pel golf, tal dia com avui, el lleó del golf es desperta i encolerit amb el sant, per haver-lo fet recular al seu antre, es revolta contra tots els navegants». Però ell no era supersticiós i no creia en aquelles històries. De matinet, arborà tot el drap i emproà llevant. Però tot va ser passar el cap de Creus, a l’alçada de Portvendres, que el mestral es retirà de sobte esventat per una terrible tramuntanada que feu bullir la mar com la cassola al foc. El cel va tancar-se i una ingent nuvolada prenyada de grops negres envaí l’espai que es podia contemplar des de coberta. La goleta, a mercè de la mar terrible, fou desarborada en un no res, ni major ni trinquet, ni les fermes veles resistiren més de mitja hora de vent, tot va ser arrencat i triturat i llençat entre les revingudes aigües. La nau naufragà i tota la càrrega, bastiment i tripulació van fer cap al líquid infern del cau del lleó.
El mariner va despertar, amb un sol que feria els ulls, damunt un sorral vora els estanys de la petita població de les Santes Maries de la Mar, a la Camarga. Uns pescadors van ajudar-lo, el revingueren i els vestiren. Trist i derrotat, va emprendre un llarg viatge fins el litoral que nadiu. Però, oh fatalitat, aquells mateixa terrible tempesta que se li havia menjat la goleta, s’havia endut, també, en mala hora, casa i família. Desesperat i mortificat, mai més va voler saber res de la mar i prenent les quatre coses que els veïns havien salvat va endinsar-se terra endins fins allà on no es veies ni es sentís parlar de la mar.
Van passar molts anys i l’home, emprenedor de mena, va refer la fortuna, i tant la va refer que un dia va sentir enyorança de l’indret on havia nascut i mai havia oblidat. Però escarmentat, abans de tornar, va voler consultar l’opinió d’un vell ancià que vivia retirat en una ermita. Va explicar-li el seu desig de tornar a veure el mar i l’ermità va dir-li que podia fer-ho, però va acomiadar-lo amb dues advertències: primera, s’havia d’establir lluny de la mar; i segona, quan un dia veiés passar per davant seu una nau navegant sola per terra, allí hauria de fer alçar una ermita en honor del sant gegant que va passar el nen Jesús d’una banda a l’altre d’un riu. I va tornar al lloc on havia nascut i va comprar una casa a dalt de la vila. Però la mar l’atreia, i cada diumenge de matí feia una llarga passejada pel promontori vora la mar on un dia havia viscut feliç amb la família. Un d’aquells diumenge, amb un cel net de núvols, caminava per la vora d’un marge que protegia un ametllerar; de cop, d’un dels forats entre les pedres aparegué una gruixuda serp, va fer-se enrere d’un salt, però de seguit observà com el reptar de l’ofidi li recordava la imatge d’una barca de rems que es desplacés en sec. I va caure en el compte de la segona advertència de l’anacoreta: «Quan un dia, vegis passar una nau navegant sola per terra, allí faràs alçar un altar en honor del sant gegant que va passar el nen Jesús d’una banda a l’altre d’un riu». I allí mateix va fer alçar una ermita a sant Cristòfol, dalt del turonet pelat, vora del qual antany havia viscut feliç. I aquella ermita, alçada per la devoció d’aquell a qui la mar una vegada li havia robat tot, avui, s’està allà mateix on ell la va fer construir.
Bienve Moya-Domènech 