Bienve Moya

Llegendes d'arreu

Archive for the tag “Mariner”

Vet aquí un mariner

marinerVet aquí un mariner, un home ni jove ni vell, un home a la flor de la vida. Havia navegat per totes les mans del món, de les costes de la Xina a les de l’Argentina, de les d’Amsterdam al Japó. Era un home experimentat en el comportament humà, havia conegut gent de tota mena: taciturns orientals, jovials polinesis de les illes del pacífic, extravertits mediterranis, austers africans de mirada càlida, animats pobladors de les Antilles, previsors europeus; un veterà expert en el seu ofici: coneixedor de vents i de marees; bregat en mil temporals i aldarulls, confusions i desoris; fets a totes les parles, creences i raons. I un dia, cansat de córrer mars, atracà en un discret port de llevant, va fer un volt per la vora la platja, va mullar-s’hi els peus, i enamorat de l’horitzó, s’hi comprà una caseta a ran d’onades,  damunt les roques. La caseta era petita, només una habitació que acollia tot el món del mariner. Allí, assegut en un vell balancí, fumava els dies de borrasca, dormia i menjava. Sobre una lleixa d’obra vermella envernissada, cuinava en un fogonet de terrissa blanca nodrit amb carbó d’alzina. A la vora, en un foc a terra de grans còdols s’escalfava les nits humides de l’hivern. A resguard del rústec escalfa panxes, rebia els amics del port que volguessin anar-lo a saludar; per a ells sempre tenia a punt la botella de rom jamaicà i el pot de cafè a la turca. Dues tasses de preciosa porcellana japonesa ―acumulació dels seus viatges― reblertes regularment d’ambdós líquids, componien nits curtes i contalles llargues; sovint el gall del sol era l’encarregat d’anunciar l’eixida de l’aurora. Darrera el casinyot, obert als vents però arrecerat dels salabrosos oreigs pel mateix edifici que li donava estatge, el mariner  va cultivar un jardí: tous de roses  vermelles, grogues, encarnades… separats per cavallons amb plantes boscanes: romaní, murtra, farigola i espígol. A l’hortet, els antics residents hi havien deixat un vell llimoner, una pomera i un xiprer; el llimoner fruitava tot l’any i regalava al mariner l’aromàtica fruita amb la qual perfumava l’aspre rom insular; la pomera li donava acídules reinetes de rosades i pudoroses galtes; el xiprer prometia al mariner l’encontre amb l’alta espiritualitat.

Curts eren els dies i llargues les altes nits de cal mariner de les roques. Curta era, però saborosa, la insòlita cuina de cal mariner de les roques, sempre perfumada amb l’àcida fragància de l’alzina cremada al fogonet de terra. Extenses eren les parlades i exòtics eren els assumptes i matèries referides per l’amo de la casa, i pocs eren els naturals assistents als conclaves; curta era la confraria, però ponderada, circumspecta i il·lustrada. Ell n’era el pilot, però no l’únic orador: ell era el coneixedor de savis relats originats als vuit punts de l’estrella dels vents: contalles i misteris de les amarades selves amazòniques, i relacions i informes sobre les desèrtiques planícies australs, sobre les mars bullents enllà del pacífic o els deserts boreals eternalment glaçats. Per amanir tant doctes conferències el mariner havia sabut acompanyar-se de competents exploradors locals, pacients coneixedors de la humil geografia regional, perits en els replecs i minúsculs detalls que fan gran la terra.

Van passar anys i torbonades, matins magnífics i tardes encalmades, plenes de nostàlgia. Hores pintades pel sol, rellents de lluna nova esculpiren el rostre del mariner… el ulls buscaven el miratge, la terra nova, l’horitzó inèdit. Un matí, amb l’eixida del sol nou, gloriós, enyorat de mars i nous confins, el mariner va partir, per aquestes mars de déu.

Anuncis

El mariner de sant Cristòfol

Sant CristòfolVet aquí que un pobre pescador, avorrit d’haver de sortir cada matí del món a calar l’art i haver-lo de llevar per, total, fer quatre rals, estalviant, estalviant va poder adquirir una singladora barca de mitjana amb la qual feia el cabotatge entre la marina del Penedès i els ports del golf del Lleó, a la veïna França. A base de treballar molt i continuar llevant-se d’hora i dormir sota coberta bressolat pel moviment del mar, de mica en mica va anar fent bossa, i com que cada vegada acceptava càrregues més voluminoses, el primitiu bastiment va ser substituït per una bella goleta de dos pals, el major i un trinquet ben aparellat a proa, Era una bona nau, obrada a les drassanes de Seta, vora Montpeller. Navegadora, sallava damunt l’aigua com una gavina per entre els núvols. Fruit dels seu treball, el pescador va creure que havia arribat l’hora de casar-se, va aparellar-se amb una bona mossa del la veïna vila de Sitges, i va comprar una casa al peu de les Roques Altes, un turonet a llevant de la platja on havia nascut. Van passar anys i cabotatges entre els ports que visitava; la vida era plaent i la dona li havia donat dos fills. Però una mala nit del quatre d’octubre, diada de sant Francecs d’Assís, el lleó del golf va despertar-se. El dia abans havia pres càrrega a Palamós en destinació a Marsella i ja l’havien advertit: «Compte, que demà és mal dia per navegar pel golf, tal dia com avui, el lleó del golf es desperta i encolerit amb el sant, per haver-lo fet recular al seu antre, es revolta contra tots  els navegants». Però ell no era supersticiós i no creia en aquelles històries. De matinet, arborà tot el drap i emproà llevant. Però tot va ser passar el cap de Creus, a l’alçada de Portvendres, que el mestral es retirà de sobte esventat per una terrible tramuntanada que feu bullir la mar com la cassola al foc. El cel va tancar-se i una ingent nuvolada prenyada de grops negres envaí l’espai que es podia contemplar des de coberta. La goleta, a mercè de la mar terrible, fou desarborada en un no res, ni major ni trinquet, ni les fermes veles resistiren més de mitja hora de vent, tot va ser arrencat i triturat i llençat entre les revingudes aigües. La nau naufragà i tota la càrrega, bastiment i tripulació van fer cap al líquid infern del cau del lleó.

El mariner va despertar, amb un sol que feria els ulls, damunt un sorral vora els estanys de la petita població de les Santes Maries de la Mar, a la Camarga. Uns pescadors van ajudar-lo, el revingueren i els vestiren. Trist i derrotat, va emprendre un llarg viatge fins el litoral que nadiu. Però, oh fatalitat, aquells mateixa terrible tempesta que se li havia menjat la goleta, s’havia endut, també, en mala hora, casa i família. Desesperat i mortificat, mai més va voler saber res de la mar i prenent les quatre coses que els veïns havien salvat va endinsar-se terra endins fins allà on no es veies ni es sentís parlar de la mar.

Van passar molts anys i l’home, emprenedor de mena, va refer la fortuna, i tant la va refer que un dia va sentir enyorança de l’indret on havia nascut i mai havia oblidat. Però escarmentat, abans de tornar, va voler consultar l’opinió d’un vell ancià que vivia retirat en una ermita. Va explicar-li el seu desig de tornar a veure el mar i l’ermità va dir-li que podia fer-ho, però va acomiadar-lo amb dues advertències: primera, s’havia d’establir lluny de la mar; i segona, quan un dia veiés passar per davant seu una nau navegant sola per terra, allí hauria de fer alçar una ermita en honor del sant gegant que va passar el nen Jesús d’una banda a l’altre d’un riu. I va tornar al lloc on havia nascut i va comprar una casa a dalt de la vila. Però la mar l’atreia, i cada diumenge de matí feia una llarga passejada pel promontori vora la mar on un dia havia viscut feliç amb la família. Un d’aquells diumenge, amb un cel net de núvols, caminava per la vora d’un marge que protegia un ametllerar; de cop, d’un dels forats entre les pedres aparegué una gruixuda serp, va fer-se enrere d’un salt, però de seguit observà com el reptar de l’ofidi li recordava la imatge d’una barca de rems que es desplacés en sec. I va caure en el compte de la segona advertència de l’anacoreta: «Quan un dia, vegis passar una nau navegant sola per terra, allí faràs alçar un altar en honor del sant gegant que va passar el nen Jesús d’una banda a l’altre d’un riu». I allí mateix va fer alçar una ermita a sant Cristòfol, dalt del turonet pelat, vora del qual antany havia viscut feliç. I aquella ermita, alçada per la devoció d’aquell a qui la mar una vegada li havia robat tot, avui, s’està allà mateix on ell la va fer construir.

 

Post Navigation