Bienve Moya

Llegendes d'arreu

Archive for the tag “Cristòfol”

Sant Cristòfol a Olesa de Bonesvalls

cristofolDiu la tradició local, un tant irreverent, que sant Cristòfol era nascut a Begues, en mig del Garraf i que tenia per ofici el de recader, o sigui que es dedicava a portar encàrrecs entre Begues i altres punts del territori. Com tothom sap, Cristòfol era un gros gegant que la devoció popular ha fet protector de caminants i tots aquells qui es guanyen la vida amb el transport o viatjant. A Begues, el seu poble, diuen que hi coneixen una roca on el gegant, cansat d’anar a munt i avall, s’hi asseia i on avui encara s’hi pot contemplar l’empremta de les seves natges. Doncs diu aquesta mateixa tradició que Cristòfol, pel vell camí ral de Sant Boi a Vilafranca, que travessa tot el massís, sovint s’arribava fins Olesa de Bonesvalls a visitar santa Coloma, que allà hi tenia estada. Fins que un dia uns pietosos olesans van creure que allò no estava bé, que era una impertinència. Una d’aquelles nits, els més apassionats dels fidels van esperar que Cristòfol sortís de la seva visita i quan va ser fora, indignats, el van apedregar. Cristòfol va fugir com pogué, cap el coll d’Esteles, però atemorit per aquella inesperada i seca calamarsa va aturar-se al cap d’una valleta i decidí orinar cap el fons. Del seu vessament gegantí va néixer la riera de Riés, davant del formidable cabal de la qual, els perseguidors fugiren intimidats.

 

Anuncis

El mariner de sant Cristòfol

Sant CristòfolVet aquí que un pobre pescador, avorrit d’haver de sortir cada matí del món a calar l’art i haver-lo de llevar per, total, fer quatre rals, estalviant, estalviant va poder adquirir una singladora barca de mitjana amb la qual feia el cabotatge entre la marina del Penedès i els ports del golf del Lleó, a la veïna França. A base de treballar molt i continuar llevant-se d’hora i dormir sota coberta bressolat pel moviment del mar, de mica en mica va anar fent bossa, i com que cada vegada acceptava càrregues més voluminoses, el primitiu bastiment va ser substituït per una bella goleta de dos pals, el major i un trinquet ben aparellat a proa, Era una bona nau, obrada a les drassanes de Seta, vora Montpeller. Navegadora, sallava damunt l’aigua com una gavina per entre els núvols. Fruit dels seu treball, el pescador va creure que havia arribat l’hora de casar-se, va aparellar-se amb una bona mossa del la veïna vila de Sitges, i va comprar una casa al peu de les Roques Altes, un turonet a llevant de la platja on havia nascut. Van passar anys i cabotatges entre els ports que visitava; la vida era plaent i la dona li havia donat dos fills. Però una mala nit del quatre d’octubre, diada de sant Francecs d’Assís, el lleó del golf va despertar-se. El dia abans havia pres càrrega a Palamós en destinació a Marsella i ja l’havien advertit: «Compte, que demà és mal dia per navegar pel golf, tal dia com avui, el lleó del golf es desperta i encolerit amb el sant, per haver-lo fet recular al seu antre, es revolta contra tots  els navegants». Però ell no era supersticiós i no creia en aquelles històries. De matinet, arborà tot el drap i emproà llevant. Però tot va ser passar el cap de Creus, a l’alçada de Portvendres, que el mestral es retirà de sobte esventat per una terrible tramuntanada que feu bullir la mar com la cassola al foc. El cel va tancar-se i una ingent nuvolada prenyada de grops negres envaí l’espai que es podia contemplar des de coberta. La goleta, a mercè de la mar terrible, fou desarborada en un no res, ni major ni trinquet, ni les fermes veles resistiren més de mitja hora de vent, tot va ser arrencat i triturat i llençat entre les revingudes aigües. La nau naufragà i tota la càrrega, bastiment i tripulació van fer cap al líquid infern del cau del lleó.

El mariner va despertar, amb un sol que feria els ulls, damunt un sorral vora els estanys de la petita població de les Santes Maries de la Mar, a la Camarga. Uns pescadors van ajudar-lo, el revingueren i els vestiren. Trist i derrotat, va emprendre un llarg viatge fins el litoral que nadiu. Però, oh fatalitat, aquells mateixa terrible tempesta que se li havia menjat la goleta, s’havia endut, també, en mala hora, casa i família. Desesperat i mortificat, mai més va voler saber res de la mar i prenent les quatre coses que els veïns havien salvat va endinsar-se terra endins fins allà on no es veies ni es sentís parlar de la mar.

Van passar molts anys i l’home, emprenedor de mena, va refer la fortuna, i tant la va refer que un dia va sentir enyorança de l’indret on havia nascut i mai havia oblidat. Però escarmentat, abans de tornar, va voler consultar l’opinió d’un vell ancià que vivia retirat en una ermita. Va explicar-li el seu desig de tornar a veure el mar i l’ermità va dir-li que podia fer-ho, però va acomiadar-lo amb dues advertències: primera, s’havia d’establir lluny de la mar; i segona, quan un dia veiés passar per davant seu una nau navegant sola per terra, allí hauria de fer alçar una ermita en honor del sant gegant que va passar el nen Jesús d’una banda a l’altre d’un riu. I va tornar al lloc on havia nascut i va comprar una casa a dalt de la vila. Però la mar l’atreia, i cada diumenge de matí feia una llarga passejada pel promontori vora la mar on un dia havia viscut feliç amb la família. Un d’aquells diumenge, amb un cel net de núvols, caminava per la vora d’un marge que protegia un ametllerar; de cop, d’un dels forats entre les pedres aparegué una gruixuda serp, va fer-se enrere d’un salt, però de seguit observà com el reptar de l’ofidi li recordava la imatge d’una barca de rems que es desplacés en sec. I va caure en el compte de la segona advertència de l’anacoreta: «Quan un dia, vegis passar una nau navegant sola per terra, allí faràs alçar un altar en honor del sant gegant que va passar el nen Jesús d’una banda a l’altre d’un riu». I allí mateix va fer alçar una ermita a sant Cristòfol, dalt del turonet pelat, vora del qual antany havia viscut feliç. I aquella ermita, alçada per la devoció d’aquell a qui la mar una vegada li havia robat tot, avui, s’està allà mateix on ell la va fer construir.

 

Les festes de l’aigua

fontPel juny celebrem sant Joan i sant Pere, i el juliol sant Cristòfol, el Carme, la Magdalena, sant Jaume, i sant Nin i Non (Abdón i Senen). Que tenen en comú totes aquestes celebracions? Doncs l’aigua. Tots aquestes personatges, aquests sants i marededéus estan relacionat amb l’aigua, perquè aquest cicle festiu és el de la canícula. A partir d’aquests mesos, coincidint amb l’augment de la calor les reserves d’aigua minvaran, els rius entraran en l’estiatge, els pous i les fonts arribaran a eixugar-se. L’aigua cada cop serà més escassa. Potser sigui aquesta la raó d’haver fet coincidir les festes de l’aigua amb la commemoració de tots aquests personatges, que es relacionen amb ella d’una manera o altra.

No cal explicar, perquè tots ho sabem, que a les 12 de la nit de sant Joan, entre el darrer instant de les dotze i el primer de la una, l’aigua és renova (és nova), per aquesta raó és màgica. Si no us ho creieu, proveu de banyar-vos exactament en aquest instant ─de difícil aprehensió, ésclar).

La relació de Sant Cristòfol amb l’agua li ve del seu segon ofici, passarius, o barquer.  Aquest sant, gegants, que celebrem el dia 10 de juliol, va passar el riu, a collibè, al Nen Jesús. La llegenda és ben bonica, ja la contaré un altre dia.

El Carme, la Marededéu del Carme, cau el dia16 de juliol. Ja sabeu que un carmen, a Granada és una finqueta meitat jardí, meitat hort, meitat vivenda; no una gran hisenda, sinó un maset. Aquesta paraula, carmen, procedeix del terme àrab, karm, que significa vinya, però vinya en el sentit de petit tros de terra per cultivar i passar-hi les hores de lleure, hagi o no hi hagi vinya. La Marededéu del Carme deu el seu apel·latiu al Mont Carmel, muntanya que actualment protegeix el port de Haifa, a l’actual Israel. En aquesta muntanya, que dona a la mar, hi ha hagut, des de temps immemorials, culte a algun geni o déu. Els Cannaneus hi veneraven Baal, fins que el profeta Elies va fer destruir el temple i exterminar els seus sacerdots. Amb el cristianisme establert a la regió, un any, per Pentecostes, estant-hi reunits uns estudiosos del profetes, se’ls hi va aparèixer la Marededéu, i li construïren un temple anomenant-la del Mont Carmel, del Carme, que a occident rebé el sobrenom de Estrella de la mar, Stella maris. Actualment el mont Carmel hostatja el Bab, el temple principal de la fe Bab-hai. El mar, doncs, i l’aigua tornen a aparèixer per aquesta diada, l’Stella maris, patrona de navegants i de l’Armada. Els pescadors es troben dividits entre sant Pere i la Marededeu del Carme.

Després del Carme, el dia 22, celebrem la Magdalena, Maria Magdalena, la deixeble de Jesús, a la qual els evangelis apòcrifs ens la presenten com una persona que tingué molta importància en el primer cristianisme. Diu la llegenda que la Magdalena, Maria, Llatzer i Josep d’Arimatea, van creuar el mediterrani (tornem a trobar l’agua) i van desembarcar a la costa de Provença, a l’actual població de Les santes Maries de la Mar vora la romana ciutat d’Arles. Des d’allí les Maries es desplaçaren a una gruta entre Ax de Provença i Marsella, on avui encara se les venera. Josep d’Arimatea, portador, segons la llegenda del sant Graal, seguí camí cap a les costes bretones, o britàniques, on ell i el graal es confongueren amb els mites artúrics. Recordeu que l’aigua és un element important en tota la Matèria de Bretanya.

Seguidament celebrem sant Jaume, el 25, que tan en la llegendistica catalana, com en la gallega, arribà, lògicament, a través del mar. Desembarcà a Barcelona on feu la seva primera prèdica on avui hi ha el què en queda del temple d’August, dalt del Mons Taber, a l’actual casal del Centre excursionista de Catalunya, vora la plaça de sant Jaume. Després seguí camí cap a Galícia, passant per Lleida, on, just on avui s’alça una ermita, al carrer de Cavallers, se li clava una punxa al peu. Uns àngels li van treure, i en commemoració del fet cada any, per sant Jaume, els nens lleidatans construeixen fanalets que dipositen a la referida ermita.

L’ultima efemèrides a celebrar, el dia 30, és la de sant Abdó i sant Senen, sant Nin i sant Non. Pebrots i tomaques, deien rememorant aquests dos sants, patrons dels hortolans, de les aigües acanalades i de les sínies remoroses a hortes i jardins.

Abans, doncs, abans que desaparegui, eixugada per la calor, la cantadora aigua dels corrents, la cristallina aigua de fonts i pous, celebreu l’aigua. Celebrem-la amb el Carme, la Magdalena, sant Jaume, i sant Nin i Non. Ara que encara hi som a temps, l’any que ve ja començarem per sant Joan i sant Cristòfol.

 

Post Navigation