Roda de fira pensada i construïda per Jordà Ferré.
Fullejant la premsa de mitjans de l’any passat me n’adono que fa una llarga temporada que sentim i llegim propostes que exigeixen la retallada de l’estat del benestar amb maneres de cientifisme i inevitabilitat, ecos que ressonen amb aires de superioritat alliçonadora. Fa uns mesos, jo mateix, en un article, “Treballar per viure o viure…”, i en relació a la intenció de tres consistoris metropolitans de canviar el dia festiu local de la segona Pasqua pel de sant Valentí, em movia sobre la qüestió: la voluntat expressada per sectors del “mon dels negocis”, sobretot del financerisme especulatiu, de liquidar el sistema que a l’acabament de la segona guerra mundial, enmig d’una crisi política, social, sanitària, educativa, etc. van dotar-se les democràcies europees. Un sistema, la societat del benestar, que no tan sols es movia en la direcció de solucions econòmiques i polítiques sinó també en la de la cultura i la moral d’atenció a totes les capes socials, les mitjanes i, sobretot, les populars, secularment desprotegides dels abusos dels poderosos. L’extensió del gaudi del temps festiu per a les classes populars –treballadores- no neix abans del segle XX. Els anys trenta, a França, el Front Popular introdueix dues setmanes de vacances pagades, novetat que, els anys quaranta, finalitzada la contesa mundial, s’escampa arreu d’Europa. A Espanya són un retardat dret constitucional a partir del setanta-vuit. Aquest temps festiu, aconseguit per les classes populars, venia a substituir les velles etapes festives anteriors a la revolució industrial. Unes etapes festives, les del camp i les altres economies antigues, que es practicaven quan aquestes no permetien el treball, i de les quals són hereves les que anomenem festes tradicionals. Es fa evident que les classes altes, no necessitaven d’aquell temps festiu, aquest sector de la societat pot organitzar-se el temps en funció de les seves conveniències i negocis, conveniències i negocis que indefugiblement impliquen, i compliquen, a la resta de la societat. Però aquesta resta de la societat ─la majoria dels humans─ sí que necessita d’aquests temps festius, els necessita materialment (pel descans físic) i els necessita, sobretot, per seguir creient en l’utopia d’una societat més justa, més feliç; per no caure en el desànim i la depressió. La societat antiga, per a aquesta contingència disposava, com ja he dit, de les festes del calendari, les estacionals i les religioses; també les procedents dels vells mites còsmics. La societat industrial va rompre el vell calendari festiu, en part per la pèrdua de continguts: la majoria de la població, dedicada ara al treball industrial, no cultivava, no collia, ja no li calia saber res sobre el sol, i a penes sobre el cel. Poc a poc els referents passaren de l’espai natural a un nou espai urbà, on l’home no depenia, o semblava no dependre ja de les forces naturals, i també oblidà el cel i la seva èpica. Però la societat humana, sobretot les capes populars, encara que ja no depenguin dels fenòmens naturals, encara que ja no es cregui en déus proveïdors ni salvadors, segueix necessitant un temps festiu, un temps per jugar i gaudir, un temps, com ja he dit, per seguir creient en la utopia d’una societat més justa i feliç; cal seguir creient que un altre món és possible. Els grans cabdills, però, el financerisme especulador, no necessiten d’aquest temps, ells no necessiten ─sembla ser─ ni cantar ni ballar… no necessiten de temps festiu. George Soros, instal·lat en la seva taula amb l’orfeó dels seus compares, un dia decideix fer caure l’economia grega, i ho fan. Altres com ell, asseguts al voltant de les seves taules, han decidit que al segle XXI, l’únic aconseguiment de l’última guerra europea: la democràcia i la societat del benestar, és deficitària i cal reemplaçar-la. Reemplaçar-la per què? És la pregunta que ens fem; i em temo que la resposta no ens agradarà.
Bienve Moya-Domènech 