Bienve Moya

Llegendes d'arreu

Archive for the tag “Sitges”

Hi havia un mariner que venia de l’Havana

FragataL’Isidret, bordegàs nascut a Sant Pere de Ribes, de molt jove va avorrir el camp i va fer-se navegant. Un bon dia, cansat de burxar la terra, llençà la fanga i va enrolar-se en un dels velers d’en Dalmau Miret, armador de la vila de Sitges, parent llunyà de la família de sa mare. I amb la flota d’aquest Dalmau Miret, va fer molts viatges de les costes catalanes a les Antilles i a Filipines.

Des de molt petit, la mare de l’Isidret havia inculcat al seu fill una massissa fe religiosa, una fe vestida més de costums i pràctiques tirant més a supersticioses que no pas a doctrina i reflexió. Un cop embarcat, aquella mena de fe el portà a seguir el costum, severament observat a casa seva, de passar els rosari cada nit del món; suportant amb condescendent resignació l’escarni dels seus companys. Com a compensació d’haver de suportar la burla, el devot costum li comportava la protecció del capità, que, com la majoria dels mariners, era extremadament respectuós amb tota mena de creences; tot i que ell distava molt de resultar un bon cristià, pensava ―i si no ho pensava de veres, no s’atrevia a refusar-ho de pla― que, per si de cas mai no vindria malament l’ajuda dels costums religiosos de l’Isidret, encara que només servissin per no atreure la malastrugança. Així que, sigui per una cosa o altre, l’Isidret i el seu rosari nocturn gaudien de la protecció del capità, i, sota el mateix abric de la pràctica religiosa s’hi emparava la persona de l’Isidret, que amb aquesta sort quedava resguardat de les imprevisibles ires de la tripulació. Però tot en aquesta vida té els seus pros i els seus contres. Si bé la fe crèdula de l’Isidret  i la seva actitud beguina, manta vegades el salvava de les irreflexives còleres i bruscs enuigs dels seus companys, no arribava a salvar-lo de les ocurrències i befes dels mateixos; befes i acudits que ben sovint contenien més enveja i despit, que no pas senzilla diableria condicionada per l’avorriment de les llargues jornades de navegació amb l’únic estímul de contemplar la ratlla de l’horitzó. Així que un dia, un mal dia, un dels mariners més maliciosos de la tripulació s’empescà d’utilitzar l’Isidret per a una de les agudeses amb les quals, aquest mateix brètol, solia amenitzar les llargues travesses oceàniques. Valent-se i emparant-se en la crèdula i alhora espantadissa fe del noi, van compondre el següent drama, maquinació que aconseguí de reeixir per acabar en esgarrifosa tragèdia.

Un dia, en el besllum del capvespre, estant el sol per caure, l’aire que tot el dia havia bufat de sobrevent, girà sobtadament a sotavent. La proa de la nau s’alzinà com un cavall, la mar va créixer i la bromera de les ones banyà la coberta. El cel es carregà de torres grises que presagiaven la borrascada. Tothom es preparà per capejar les rafegues de vent que assotaven el buc de la nau. L’isidret, com altres vegades en casos com aquell, i comptant amb l’anuència del contramestre, no menys supersticiós que el capità, es preparà per passar el rosari, resguardant-se de la mullena entre una estiba de cables amuntegats a l’orla de bavor. A l’altre cantó de la nau, aquell burlador al qual ja hem mencionat, va creure arribada l’hora de passar comptes amb el reconsagrat maula rossegaltars, advertint a la resta de la tripulació, que en la mesura que podien prescindir de la feina, es preparà per presenciar l’ocurrència. De sobte, en el llostre de la caiguda del sol, donant l’esquena al que quedava del crepuscle, que enlluernava l’Isidret, aparegué damunt coberta una estrafolària figura tota ella vestida de parracs negres i vermells.

«Què em donaries, mariner, si en mig de la tempesta, un dia et trec d’entre les ones que t’engoleixen?»

Marededéu! L’Isidret, sense esma per reflexionar, a la vista de l’aparició, cau de genolls sense saber, ni poder, articular un mot sencer. Balbuceja, inarticuladament, avemaries i parenostres, entortolligats els dits entre les bolles del rosari, murmurant els misteris en desordre.

»Respon desgraciat, respon a la meva pregunta: amb què em recompensaries si en mig de la tempesta, un dia et trec d’entre les ones que t’engoleixen?»

L’Isidret seguia sense poder reaccionar, empatollant-se en un balbuceig intraduïble, indiferent a les ofegades rialles dels qui observaven l’escena des de l’altra banda de la nau, que en la seva obcecació beata no encertava a identificar. Finalment, reunint  tota la seva força en un fil de veu, va ser capaç d’articular una resposta: «Et donaria tot el que tinc, diners i joies. Et donaria tot el que posseís, si un dia, en mig de la tempesta caigués a l’aigua, i ja hagués resat a tots els sants i a la marededéu sobirana, i m’estigués negant entre les negres ones, tot el què tinc, et donaria per salvar-me.»

«Mira que no vull diners, ni or ni plata, miserable pecador, el que jo voldria és la teva ànima damnada per sempre». Respongué, colèrica, la demoníaca aparició.

Com a resposta de la intimidació de la grotesca bubota, que el pobre mariner, en el seu desvari supersticiós, volia veure-hi la vera encarnació del diable, l’Isidret, aterrit, no va saber respondre d’altra manera que amb un gran esgarip de pànic, i fora de sí, abandonant tota mesura, s’alçà d’un bot i emprengué carrera contra l’espantall que el terroritzava:

«No, no. Abans que per tu, la meva ànima serà per Déu i el meu cos per a la mar salada». I  saltant-li al damunt entre maníaques interjeccions, ell i el diable rebotaren per la borda, fins enfonsar-se entre les negres ones, que se’ls empassaren abans que cap membre de la tripulació, pogués llençar-hi un cap per a salvar-los.

Anuncis

La malvasia de Sitges

malvasiaDiuen que en aquell temps que el gran Roger de Llúria, almirall de la flota catalanoaragonesa solcava la mar en nom del Comte de Barcelona i Rei d’Aragó, en una de les seves naus s’enrolà amb l’ofici de xerric[1] un minyó de Sitges. I aquell minyó, fill escarràs d’un mas rústec del Garraf, barrejat entre les hosts dels almogàvers, participà en mil batalles davant les costes de la mar grega: Corfú, Modon, Quios, etc. Ferit en una d’aquelles conteses, el xerric sitgetà fou desembarcat al port de Monembasía [2], a la península del Peloponès; i d’allí li vingué la fortuna i la glòria, a ell i a la seva pàtria. Esgotat l’estiu, la tardor arribà amb el temps de la verema, i els monjos d’un monestir proper on s’estava el noi i altres presoners, faltats de braços per a dur terme la collita, van demanar al capità dels presoners les mans i la força d’aquells qui, d’entre tots, procedissin de països on també cultivessin el raïm, i fossin coneixedors de l’art dels vinyets i la transformació del suc del raïm en vi . Essent com era ell un fornit  mosso originari d’una terra de vi, de seguit fou enrolat en l’exèrcit de veremadors de la collita d’aquell any. I vet aquí que tot carretejant els coves regalimadors del fruit de les vinyes de Monembasía, el xerric sitgetà, va poder conèixer la gran qualitat del raïm de la terra, de gra voluminós i suau dolçor.

Van passar mesos i anys i l’antic xerric va convertir-se en un bell jove que els monjos havien afillat pels seus coneixements en l’art de les vinyes. I vet aquí que un dia davant del port de Malvasia, com sinistres núvols de tempesta, aparegueren naus corsàries, les naus de l’almirall d’Aragó, Roger de Llúria. Dels panxuts bastiments catalans, sense moure’s de l’horitzò immediat, desembarcaren els temuts almogàvers, de cruel fesomia i cossos rabassuts com els ceps vells, armats amb feridores escones[3] i mortals coltells que barrejaren la ciutat a foc i a acer, saquejant palaus, esglésies i convents… Ningú va lliurant-se’n de la cruel fúria dels corsaris catalans. Confós entre els presoners, el jove sitgetà fou tingut per un d’ells, i fins molt més tard no va poder donar-se a conèixer com un antic tripulant de la flota de Roger de Llúria. Quan fou comprovada la seva real identitat, ja que s’expressava en el mateix bell catalanesc dels mariners de la flota, van oferir-li de tornar a enrolar-se a l’armada corsària de l’almirall. Oportunitat que ell aprofità però amb la idea ja ben feta d’abandonar aquell rol tant bon punt fos possible per retornar a la seva terra. I així va fer-ho. Un capvespre de lluna plena, passant les naus molt a prop de la ciutat de Marsella, el sitgetà, en un descuit  de la guàrdia, s’esmunyí discretament de la nau i amb un farcellet lligat a l’espatlla, es submergí en les salades aigües del golf per arribar nedant fins la propera costa. Tot seguit de trobar-se en terra eixuta, descansà i obrí el farcellet, on, protegit i curosament embolicat amb un drap encerat, contemplà el seu tresor, el tresor que s’enduia de Malvasia: un sarment dels meravellosos ceps de l’illa. I aquesta va ser la seva fortuna, i la dels seus hereus i la de la futura vila de Sitges i tota la comarca, perquè aquell sarmentet que l’antic xerric s’endugué de les vinyes que havia cultivat entre els frares, va donar una prolixa descendència de ceps de malvasia que s’estengueren per tota la marina del Penedès. I avui, encara, nosaltres podem delectar-nos amb la sumptuosa dolçor de la malvasia de Sitges[4].

 

[1] Grumet

[2] Malvasia

[3] dards o petites llances

[4] De ceps de malvasia se’n cultiven a Sitges a les terres més altes de Ribes. I, a més del dolç licor, el raïm de malvasia també dona deliciosos vins de taula.

La Marededéu del Vinyet, cruïlla de camins.

VinyetDiuen que on avui s’alça el santuari de la Marededéu del Vinyet, retirat unes passes de la salabror de la mar, en els primers segles de la nostra era s’hi havia alçat una remota vil·la romana. Cap a finals del segle XIII precisament en aquest indret venien a confluir tres importants camins, el que venia del cap de Sitges i anava a la Geltrú i Cubelles, i el que des d’aquest mateix cap s’endinsava cap al castell de Ribes, que havia estat la fortalesa principal de la comarca. El que venia del cap de Sitges i anava a Cubelles, abans d’arribar a aquest castell s’aturava davant del de Miralpeix i continuava cap a Solicrup i la Geltrú; el que anava a Ribes travessava la plana del Carç, per on travessava la riera que baixa del massís del Garraf. La confluència dels vells camins en aquest paratge, dels quals avui encara se’n poden seguir bona part de les traces, donava peu a que sovint s’hi trobessin veïns dels tres indrets, i encara dels masos del voltant. Aquestes encontres donaven lloc a llargues converses i traspàs de novetats sobre qualsevol raó que succeís a terra. Però la més important de les notícies era sempre el decurs la feina, feina que, essent com eren la gran majoria dels caminants, pagesos dedicats al cultiu de la vinya, requeia molt sovint en el cultiu d’aquest vegetal, la vit, l’elaboració del vi i la cura deguda a les botes i bots, el tragi del celler i la venda final del gènere. Perquè aquesta plana entre Cubelles, Ribes i el cap de Sitges, accidentada per petites serres aturonades i encarada tota ella a la mar, des segles i segles enrere, ha estat dedicada a la vinya, a la elaboració del el vi i a l’exportació de l’aiguardent que se n’extreu. Així, doncs, essent com era la relació principal d’aquells que es trobaven i retrobaven en aquell indret que en temps remots havia estat la masia romana, els murs de la qual aprofitat el que sobresortia de la terra, encara oferien algun aixopluc, essent com era el tema general de les converses, la vinya i el vi i el seu tragí, era ben lògic que amb la voluntat de convertir aquelles trobades accidentals en estacionals en el moment de l’any quan les feines del camp eren poques i la verema encara havia de començar  però calia tenir-ho tot disposat per arramassar el dolç aixarop del raïm, era ben lògic que com a fonament per a donar motiu a aquesta trobada, sorgís la llegenda, que ara us contaré.

Cap el segle XVI, quan de l’existència d’una capella en aquell paratge ja feia molt de temps que se’n tenia memòria, sorgeix la llegenda actual sobre la troballa de la Marededéu, que és molt semblant a la de la majoria de les marededéus trobades de Catalunya. Resulta que un dia, un esclau moro estava cavant el peu d’un cep prop de l’aixopluc per caminants que s’havia alçat sobre les runes de la vil·la romana, i amb un cop d’aixada va desenterrar l’estatueta d’una dona asseguda en un cadiral. Molt content, l’home, va portar-la fins el mas on vivia, per ensenyar-la al propietari, però tot just arribat a la casa va adonar-se’n que havia perdut la imatge. L’endemà va tornar al mateix paratge i va tornar a cavar vora el mateix cep, i aquella mateixa imatge reaparegué. Però cada vegada que la portava a ensenyar al mas, resultava que la imatge fugia i tornava al mateix lloc, al peu del cep, on havia estat trobada. Va quedar clar, doncs, que aquella estatueta, que no era altre que una imatge de la Marededéu, no volia estar lluny d’aquell vinyet. I allí mateix, damunt les runes del que havia estat l’antiquíssima masia romana, diu la llegenda que va alçar-se el santuari del Vinyet, en honor de la imatge que agradant-li tant l’eindret volia quedar-s’hi. Avui, si els dia 5 d’agost us arribeu als actes que s’hi celebren en honor de l’advocació de la Marededéu del Vinyet, precisament el mateix dia que la veïna Vilanova celebra la Festa major en honor de la Maredéu del les Neus, podreu admirar com, agenollat davant la imatge s’hi pot veure aquell esclau, i encara entre l’altar i el cambril un plafó representa l’escena de la llegenda. Sobre la porta lateral de la capella també podreu llegir aquests ingenus versos: “Qui entrarà trist i plorant / en esta santa capella / no serà gens meravella / que n’isca alegre i cantant. / Aléntia’s [animi’s] lo caminant, / lo navegant no s’espàntia, / que si fa cremar la llàntia / davant d’esta santa imatge, / lograrà feliç viatge / Mes, molt més si goig hi càntia”.

 

Contes i llegendes pel Garraf/Penedès. El pas de la mala dona

Pas de la Mala Dona, al Garraf.Pel vell camí que pel Garraf duia a Barcelona, a uns sis quilometres de Sitges s’alça el mas de Campdàses. Fa molts anys aquesta masada la portava una família el fill gran de la qual havia perdut la vista. A Rafel, nom de l’invident, de resultes de la desgràcia se li havia agrejat el caràcter; la pèrdua de la claror en plena joventut li havia comportat la corresponent pèrdua d’autonomia personal, i arreu on anés havia de ser ajudat. Els pares, afigurant-se el futur del jove, van preveure una possible solució pel cec, un casament de conveniències: oferien a la dona que acceptés compartir la sort de Rafel, una dot consistent amb la tinença del mas, a parts iguals i amb escriptures de notari, amb el seu marit. Però malgrat la temptadora oferta poques van ser les pretendents, i això a pesar de la promesa de la propietat de Campdàses, realment una bona masada, amb ramats i prats on péixe’ls, i vinyes per veremar. D’entre les poques destacà una mossa de Jafra, filla única d’uns masovers del llogarret, enterrat entre els turons de del Garraf; Marina duia per nom. I Marina va convertir-se en la dona de Rafel. Tot va començar prou bé. Marina que en un no res havia passat de dur una vida d’esquerràs, a jove de la masada de Campdàses i futura hereva de l’hisenda, el canvi li va caure de meravella, curava de la casa i per tot atenia sol·licita les necessitats de l’invident.

Però els anys passen i els pares del cec també passaren a millor vida, i Marina va quedar-se sola, amb el seu marit sense llum, en aquell casalot entre les muntanyes i lluny de tota companyia que no fos el cabrer i algun passavolant extraviat. La dona va adonar-se’n que de res li servia ser la mestressa d’un mas si només comptava amb la companyia de les cabres i d’un marit orb, amargat i amb un caràcter endiestrat al qual no li costava gens retreure-li les condicions per les quals havia accedit a la categoria de mestressa. A Marina, contagiada d’aquella atmosfera de solitud i desesperança, també se li agrejà el natural, que abans havia estat alegre i resoluda. Els dies passaven, i en el cor de la dona s’acumulava la desolació, tal com es congriaven les obscures nuvolades sobre la mar que rompia contra el penya-segats del Garraf.

Arribà un 24 d’agost, sant Bartomeu, patró de Sitges, i la parella, com cada any es mudava per assistir a la Festa Major. El dia abans Rafel havia tingut un mal dia, els records de joventut, d’una joventut amb llum als ulls, l’havien assaltat i l’havien neguitejat recordant-li el seu fosc present i l’encara més fosc futur; tota la seva amargor l’havia convertit en rancúnia al món sencer, rancúnia que havia abocat en Marina tractant-la com a culpable dels seus mals. Aquell dia va néixer sense sol. Un immens grop de núvols sobre la mar obscuria el cel i agrisava les aigües, que inflant-se en fanfarrons colls de mar rebentaven contra els descarnats rompents. Rafel, sense llum als ulls, no podia advertir l’escenografia però la podia oldre, i saber que la tempesta no tardaria en descarregar la seva fúria contra la terra i els homes. Malgrat tot, animà a la dona: «El dia», confessà sarcàstic, «s’escau al nostre ànim, no et sembla, estimada esposa?».  L’amargor d’aquelles paraules, la ràbia i el ressentiment que traspuaven tenallà el cor de Marina, que cada dia del món havia de viure la mateixa tortura que consumia el marit. Una tortura sense possible remissió, ja que Rafel ja feia anys que havia perdut tot conhort, i tant sols esperava el dia en que podria alliberar-se del suplici i del món on els homes l’havien condemnat a estar-s’hi. Emprengueren el camí de Sitges, ben abrigats, malgrat ser agost, per protegir-se de la segura pluja, que en aquests mesos poden convertir-se en catastròfiques riuades.

El mas de Campdàses està retirat endins del massís del camí de les costes, per arribar al camí que els duria a Sitges, que no era altra cosa que una sendera de mules, calia baixar des de la masada fins la punta de la Falconera, un abim on la mar brama l’eterna cançó contra la terra ferma, i on els falcònids han fet niu entre les penyes. A mig camí, prop del torrent que duu el mateix nom que la punta, van obrir-se els núvols: l’aigua comença a caure convertida en una gotellada, on cada llàgrima líquida era com ou de guatlla. De moment els arbres els protegien, però, sense advertència prèvia, cada una de les enormes gotes es convertí en glaç, una terrible pedregada assotava les branques dels seus protectors. Rafel, al qual la tempesta semblava haver-li donat vida, manà prosseguir, ordenà a la dona que no s’aturés. La tempesta creixia, un llamp obrí la foscor i convertí el barranc per on discorrien, en un gran timbal, eixordant-los les oïdes. Rafel seguia caminant, enderiat, enfollit: s’havia deixat de la ma de la dona i s’orientava per l’instint, volava per on s’escorria l’aigua del torrent, estintolant-se amb mates i arbres; Marina el seguia com podia congriant en el seu cervell torturat maldats i revenges contra el boig que d’aquella manera pagava la abnegació, els seus serveis per acompanyar-lo en la seva ceguesa i de per vida. Per fi eixiren del barranc, davant seu la mar acumulava núvols negríssims carregats de llamps i prenyats de pedra. En un rapte de lucidesa Marina pensà en les vinyes de fulles tendres i fruits a mig fer; aquell any no collirien ni un gotim. Sense que s’adonés d’on li sortia, afegí el despit per la ingratitud i la follia del marit, a la ràbia contra la natura, que amb aquella demostració de força desfermada deixaria els homes sense collita. La còlera li envaí l’ànima. En aquell precís moment advertí que el cec, tentinejava, no encertant la direcció que calia prendre i apropant-se perillosament a l’abim, al fons del qual les bullentes aigües de la mar esmicolaven pacientment el penya-segat. Un llamp de malícia li entorpí la pensa: un sol gest podria ajudar a continuar el seu calvari, o alliberar-se’n per sempre. Si hagués estat una altra el dia, si s’hagués llevat l’alba amb la llum del sol… potser el cec s’hauria salvat, però no havia estat així i, Marina es decidí per la segona opció.

La justícia humana va jutjar Marina, i fou condemnada a morir encapsada. Diu la llegenda que el seu cos, dins d’un sac, fou llençar al mateix abim on anà a parer el marí, i el seu cap, dins d’una gàbia, fou clavat al penya-segat on niaven els falcons. Molts anys després la seva blanca calavera encara podria veure’s al mateix lloc, per escarment, van dir, de futurs casos com aquell.

 

El Carnaval a Catalunya

comediantsmeVilanova i la Geltrú.

Vilanova, malgrat el seu nom,que sovint porta a que la prenguem per una petita localitat és una antiga ciutat industrial de vora setanta mil habitants on aquesta festa, per raons massa llargues per encabir en aquest llibre, no hagué de suportar el trencament de la dictadura. Abans d’entrar la dècada dels cinquanta del passat segle, quan arreu el carnaval sofria la prohibició franquista, la ciutat tornà a tenir màscares pel carrer, a la rambla. Posteriorment s’hi anaren afegint les altres activitats del vell carnaval del litoral català, molt influenciat per la forma de vida dels antics “americanos”. L’activitat central del carnaval local, és el diumenge de les Comparses amb les batalles de caramels i la sonsònia d’una marxa, anomenada el Turura, que sentirem durant tot el dia interpretada per bandes i xarangues per tots els carrers de la vila. La festa, però, actualment sol començar la setmana anterior a aquest diumenge, el dissabte, amb els balls de mantons, i sol acabar el dimarts, passades les Comparses, amb la crema (enterrament) del Carnestoltes. La menja per excel·lència del carnaval vilanoví és el Xató, sobre el qual ja se’n parlarà en el capítol dedicat al vi novell.

Sitges.

Aquesta vila turística, veïna comarcal de l’anterior, havia tingut un carnaval exactament igual al dels seus veïns vilanovins. Al llarg dels anys, i seguint la lògica de la dedicació de la vila a la industria turística, ha comportat que la festa local es transformés en una sèrie d’activitats més dedicada als forasters que la vila acull. No per aquesta raó, però, la societat local ha cedit l’exclusiva total de l’activitat carnavalesca a aquests forasters. Sembla fora de tort dubte que el dia més celebrat del carnaval sitgetà és el dimarts de carnaval.

Solsona

Ciutat amb seu bisbal, no podia faltar a la cita carnavalesca i a principis de la dècada dels setanta Solsona recupera el seu Carnaval. La festa, d’acord amb el seu propi caràcter, pren dimensió de gran sàtira, i com que la vila té tradició en la construcció de gegants, i com no podria ser altrament, per a la festa carnavalera dels tallers locals en surten unes estrafolàries rèpliques dels de la Festa Major, els gegants bojos. Tot seguit un músic local composa un popurri de pasdobles anomenat “el Bufi” que s’ha convertit en l’himne del Carnaval. I ja tenim altre cop la festa de les festes dempeus a Solsona, el carnaval de Solsona, el carnaval de les terres de l’interior. El dia més important d’aquesta festa deu ser el dissabte, amb la Penjada del ruc.

Torelló

L’empenta dels pescallunes, així es defineixen, entre altres, els de Torelló, a l’Osona a celebrar el carnaval amb  esplendor i aparositat. Dinars, sopars i molta gresca, a partir del Dijous Gras, defineixen aquests carnaval osonenc, que els darrers anys ha pres una empenta formidable. Torelló ha orientat la seva festa, com no podia ser altrament, cap a d’ironia, el sarcasme i una alta tintura d’erotisme. S’ha empescat un personatge, el germà Malaquies, una profecia del qual donaria peu al caràcter desenfadat i burlesc d’aquest carnaval; així ho justifiquen ells mateixos: «En lo febrer de l’any 1978, un gran home de poca moral cristiana arribà a lo poble de Torelló i havent-se apoderat de lo Falatell esqguerrà una verge de dubtós llinatge. En les entranyes d’eixa dona es formarà un engendre fastigós que serà conegut per lo mal nom de Margalef…».

Costa Brava

Algunes poblacions del que turísticament es coneix com la Costa brava, Blanes, Lloret, Tossa… celebren la festa del carnaval, balls, disfresses i sobretot desfilades de carrosses a l’estil de Rio o Tenerife marquen aquest carnaval, que amb comptades excepcions locals, que sovint depenen de quin l’any, està força turistitzat, en un sentit més aviat negatiu del terme. Si cal destacar-ne algun, potser fora el de Castelló d’Empúries i Roses.

Post Navigation