Bienve Moya

Llegendes d'arreu

Archive for the tag “Sant Pere de Ribes”

Hi havia un mariner que venia de l’Havana

FragataL’Isidret, bordegàs nascut a Sant Pere de Ribes, de molt jove va avorrir el camp i va fer-se navegant. Un bon dia, cansat de burxar la terra, llençà la fanga i va enrolar-se en un dels velers d’en Dalmau Miret, armador de la vila de Sitges, parent llunyà de la família de sa mare. I amb la flota d’aquest Dalmau Miret, va fer molts viatges de les costes catalanes a les Antilles i a Filipines.

Des de molt petit, la mare de l’Isidret havia inculcat al seu fill una massissa fe religiosa, una fe vestida més de costums i pràctiques tirant més a supersticioses que no pas a doctrina i reflexió. Un cop embarcat, aquella mena de fe el portà a seguir el costum, severament observat a casa seva, de passar els rosari cada nit del món; suportant amb condescendent resignació l’escarni dels seus companys. Com a compensació d’haver de suportar la burla, el devot costum li comportava la protecció del capità, que, com la majoria dels mariners, era extremadament respectuós amb tota mena de creences; tot i que ell distava molt de resultar un bon cristià, pensava ―i si no ho pensava de veres, no s’atrevia a refusar-ho de pla― que, per si de cas mai no vindria malament l’ajuda dels costums religiosos de l’Isidret, encara que només servissin per no atreure la malastrugança. Així que, sigui per una cosa o altre, l’Isidret i el seu rosari nocturn gaudien de la protecció del capità, i, sota el mateix abric de la pràctica religiosa s’hi emparava la persona de l’Isidret, que amb aquesta sort quedava resguardat de les imprevisibles ires de la tripulació. Però tot en aquesta vida té els seus pros i els seus contres. Si bé la fe crèdula de l’Isidret  i la seva actitud beguina, manta vegades el salvava de les irreflexives còleres i bruscs enuigs dels seus companys, no arribava a salvar-lo de les ocurrències i befes dels mateixos; befes i acudits que ben sovint contenien més enveja i despit, que no pas senzilla diableria condicionada per l’avorriment de les llargues jornades de navegació amb l’únic estímul de contemplar la ratlla de l’horitzó. Així que un dia, un mal dia, un dels mariners més maliciosos de la tripulació s’empescà d’utilitzar l’Isidret per a una de les agudeses amb les quals, aquest mateix brètol, solia amenitzar les llargues travesses oceàniques. Valent-se i emparant-se en la crèdula i alhora espantadissa fe del noi, van compondre el següent drama, maquinació que aconseguí de reeixir per acabar en esgarrifosa tragèdia.

Un dia, en el besllum del capvespre, estant el sol per caure, l’aire que tot el dia havia bufat de sobrevent, girà sobtadament a sotavent. La proa de la nau s’alzinà com un cavall, la mar va créixer i la bromera de les ones banyà la coberta. El cel es carregà de torres grises que presagiaven la borrascada. Tothom es preparà per capejar les rafegues de vent que assotaven el buc de la nau. L’isidret, com altres vegades en casos com aquell, i comptant amb l’anuència del contramestre, no menys supersticiós que el capità, es preparà per passar el rosari, resguardant-se de la mullena entre una estiba de cables amuntegats a l’orla de bavor. A l’altre cantó de la nau, aquell burlador al qual ja hem mencionat, va creure arribada l’hora de passar comptes amb el reconsagrat maula rossegaltars, advertint a la resta de la tripulació, que en la mesura que podien prescindir de la feina, es preparà per presenciar l’ocurrència. De sobte, en el llostre de la caiguda del sol, donant l’esquena al que quedava del crepuscle, que enlluernava l’Isidret, aparegué damunt coberta una estrafolària figura tota ella vestida de parracs negres i vermells.

«Què em donaries, mariner, si en mig de la tempesta, un dia et trec d’entre les ones que t’engoleixen?»

Marededéu! L’Isidret, sense esma per reflexionar, a la vista de l’aparició, cau de genolls sense saber, ni poder, articular un mot sencer. Balbuceja, inarticuladament, avemaries i parenostres, entortolligats els dits entre les bolles del rosari, murmurant els misteris en desordre.

»Respon desgraciat, respon a la meva pregunta: amb què em recompensaries si en mig de la tempesta, un dia et trec d’entre les ones que t’engoleixen?»

L’Isidret seguia sense poder reaccionar, empatollant-se en un balbuceig intraduïble, indiferent a les ofegades rialles dels qui observaven l’escena des de l’altra banda de la nau, que en la seva obcecació beata no encertava a identificar. Finalment, reunint  tota la seva força en un fil de veu, va ser capaç d’articular una resposta: «Et donaria tot el que tinc, diners i joies. Et donaria tot el que posseís, si un dia, en mig de la tempesta caigués a l’aigua, i ja hagués resat a tots els sants i a la marededéu sobirana, i m’estigués negant entre les negres ones, tot el què tinc, et donaria per salvar-me.»

«Mira que no vull diners, ni or ni plata, miserable pecador, el que jo voldria és la teva ànima damnada per sempre». Respongué, colèrica, la demoníaca aparició.

Com a resposta de la intimidació de la grotesca bubota, que el pobre mariner, en el seu desvari supersticiós, volia veure-hi la vera encarnació del diable, l’Isidret, aterrit, no va saber respondre d’altra manera que amb un gran esgarip de pànic, i fora de sí, abandonant tota mesura, s’alçà d’un bot i emprengué carrera contra l’espantall que el terroritzava:

«No, no. Abans que per tu, la meva ànima serà per Déu i el meu cos per a la mar salada». I  saltant-li al damunt entre maníaques interjeccions, ell i el diable rebotaren per la borda, fins enfonsar-se entre les negres ones, que se’ls empassaren abans que cap membre de la tripulació, pogués llençar-hi un cap per a salvar-los.

El cas de la Bruixa de la Mata

bruixaConten a Ribes i a Vilanova que prop de l’actual mas de la Mata, indret que es troba en un altell a tocar l’antiga carretera de Vilanova a Sitges, a l’alçada de l’imposant masada del Carç, davant del llogarret de Puigmoltó, hi va viure en temps preterits, quan el mas encara no era conegut amb aquest nom, una dona amb fama de fetillera. Aquesta dona, apartada de la societat per pròpia voluntat, i ves a saber per quin prejudicis dels habitants de les viles properes, vivia sola i allunyada de tothom. El seu diari sosteniment es componia d’herbes, rels i altres vegetals que ella, més experta per vella que per sàvia, coneixia prou bé. Alternava el frugal règim vegetal amb alguna bestiola de sang calenta o freda, que imprudent, passava devora seu; vull dir que si un dia era un conill de bosc el que anava a parar a la cassola de la dona, un altre dia era substituït per un llangardaix o lluert dels que niaven en els caus terrers de la riera de Ribes, o bé una serpota de les que es movien cauteloses pels marges de les vinyes, res no era menystingut al rebost de la fetillera, ‹tot el què corre i vola, a la cassola› era la seva màxima. Precisament, aquest regim alimentari i la notòria habilitat que posseïa per procurar-se’n els productes, era el fonament que sustentava la fama que l’aureolava, ja que es remorejava que aquells animalons que els pagesos la veien capturar, sobretot llangardaixos i serps, subministraven suposades mixtures i pocions amb les que s’ajudava en les seves equívoques i dubtoses arts. Però res era menys cert, aquelles reptants faristoles, així que entraven al seu cau, si bé de segur que feien cap a l’olla, no era pas per tranformar-se en ungüents i emulsions, sinó en nutrients alimentosos per la vella, perquè ens hem deixat de dir que la dona, en el moment que la acull el conte, ja era anciana i desemparada de família.

La dona, era coneguda a la comarca pel mal nom de la Bruixa de la Mata, l’adjectiu li venia per habitar una petita cabana de vinya alçada sota mateix d’un perturbar gegantí exemplar de llentiscle o mata ─com el coneixem pels nostres verals─ extraordinari vegetal que encara avui continua esponerós i ben viu en la llinda de l’indicat mas, i del qual va prendre el nom. Contaven, com ja s’ha dit, que en aquella angosta i rònega covatxa es dedicava a la fabricació d’ungüents i mixtures pertorbadores, i que la seva més preuada especialitat consistia en l’elaboració d’eficaços filtres d’amor, filtres i elixirs que tant podien ajudar a procurar-se l’amor d’altri, com a resoldre un amor contrarietat, o no correspost, de manera concloent i fulminant. D’aquests prodigiosos licors, deia la maledicència local, n’havien usat tots els ferits d’amor de la comarca, joves i no tan joves, més els segons que els primers, mascles i femelles, més ells que elles; des de Sitges a Calafell i de Vilafranca a Vilanova. Fins que un mal dia, sense que ningú en sabés donar noves, la bruixa va fer-se fonedissa, i ja mai més va saber-se’n res, ni va trobar-se’n cap rastre físic ni notícia oral. La fetillera va desaparèixer de les parleries entre la gent. Dic de les parleries, notícies i xafarderies, perquè així com dels suposats i mai demostrats miracles dels seus elixirs mai ningú va donar-se compte cabal, tampoc de la miserable existència de la vella, cap autoritat, ni civil ni religiosa, va ocupar-se’n mai, ni quan era viva I gaudia de la seva quimèrica i il·lusòria fama, ni un cop esfumada, tampoc van ocupar-se de la seva desaparició o defunció. I així, aureolada amb aquesta fantasiosa indeterminació, va a passar al capítol de la llegenda, la, en el seu temps, famosa bruixa de la Mata.

 

Post Navigation