Bienve Moya

Llegendes d'arreu

Archive for the tag “sant Cristòfol”

Històries de gegants

cristòfolUna de les més celebrades atraccions de les festes de la ciutat de Bilbao és sens dubte el gegant Gargantua. Aquest giny festiu és un gran ninot que representa un Gargantua pagès, en actitud sedent, que amb el consentiment dels seus progenitors, “s’empassa als nens”, per ser després excretats per darrere. Aquest Gargantua, aquest gegant de la festa, potser fora un de tants exemples que ens proporciona el discurs festiu i amb el qual assajaríem de representar-nos la magnitud de la desmesura antropocèntrica: l’home com a centre de l’univers. Cal considerar que aquests primaris ninos de la festa no serien tan “gegants” per la seva colossals proporcions, com per la desmesura de les seves proeses. Gargantua, i el seu fill Pantagruel (dos admirables exemples sobre literatura de gegants i altres bubotes), són físicament gegantins, cert, com també ho són Goliat, Polifem, Thor, Sísif, Hèrcules, Ferragut, Joan de l’ós, el Cavaller Belzunce, per seva desproporció, però també ho seria, per exemple, Tartarí de Tarascó ─estrafolari personatge de la novel·la d’Alphonse Daudet─, per la desproporció i extravagància dels seus imprevistos tràfecs i sorprenents desenllaços. I, indubtablement, participarien d’aquesta mateixa condició, els herois del còmic actual, Superman, Batman, Spiderman, Hulk i altres. O sigui, que en aquests personatges, els gegants, que avui, antropomorfosejats en ninos festius, passegem, més o menys plàcidament pels carrers de les nostres ciutats els dies assenyalats, hauríem apreciar dos estats; un: les brases memorístiques d’arcaiques cosmogonies humanes, des dels Titans grecs, o els Odin i Thor escandinaus, o els goliats i Ogs cristians, fins als Fierabrás o Ferraguts de la llegendística medieval europea; i un altre, els nostres més pròxims el Pare Esmé o el Fort Farell de la rondallística local. Tots ells parteixen i participen dels nostres mateixos somnis inconscients, els somnis de les nostres pors i fantasies desmesurades: des de la por subconscient a la figura del pare, que vam heretar de la infància, fins a la magnificació de la capacitat onírica per transcendir les limitacions del nostre cos físic. Amb la continuïtat de la presència d’aquestes figures, que avui accedim a que convisquin entre nosaltres en l’àrea de la festivitat ritualitzada, però que fins fa relativament poc temps, també participaven com a elements sobrehumans en cerimònies de creences ancestrals, no fem altra cosa que continuar exhibint la nostra credulitat ─mas o menys dissimulada─ cap als vells panteons cosmogònics; ja no creiem en els seus mons utòpics, però no hem perdut l’esperança que puguin, haver-ne, que és com dir que no ens resignem a desprender-nos de la nostra infància com a espècie.

Si bé la majoria d’aquestes imatges, els personatges que hem relatat fins aquí, provenen d’un món molt antic, dels vells panteons de les religions còsmiques, no hem de creure que el món cristià es va mantenir aliè a creacions d’aquesta índole. També el cristianisme ha participat dels vells mites, i ens ha deixat empremtes i relíquies. Un exemple ben conegut d’ells, segons Joan Amades -singular compilador del costumari popular català, i per català, mediterrani- és l’imponent personatge de Sant Cristòfol, un dels primers gegants que apareixen a la processó del Corpus, tant a Catalunya, com en altres àrees europees.

Diu la llegenda cristiana que Sant Cristòfol era un gegant que buscava servir a l’amo més poderós. Va servir un rei, però el rei s’estremia cada vegada que sentia el nom del diable. Així que Cristòfol va decidir buscar al diable. Quan el va trobar es va posar al seu servei. Un dia, en una cruïlla de camins on s’aixecava una creu de terme, veient-la, el diable va fugir esperitat. Cristòfol va preguntar al diable a qui representava aquell signe que tant l‘aterria. El diable va confessar que representava a Crist, el seu major enemic. Així que Cristòfol va decidir que havia de servir a Crist, indubtablement més poderós que el diable. Fins aquí la llegenda presenta cert paral·lelisme amb la matèria del Faust de Goethe, per cert un tema que també trobarem en altres lllegendístiques universals com Les mil i una nits. Cristòfol no va parar fins que trobà un monjo que acedí a iniciar-lo en el coneixement de Crist. El religiós li va explicar que per conèixer-lo calia fer oració, penitència i dejuni. Però Cristòfol (recordem la seva essència titànica, immoderada i intemperant) era un gegant i els gegants no poden suportar aquestes coses, sobretot el dejuni, i com malgrat tot insistia en conèixer aquell senyor més poderós que el diable, el monjo li va encomanar un treball en què serviria a Crist i podria prescindir de la penitència i el dejuni: «Mira», li va dir el monjo, »a prop d’aquí es troba un riu molt cabalós, la gent no pot passar-lo sense el risc de ofegar-se. Tu ets fort i alt, pots oferir-te a passar-los per amor a Crist ». I dit i fet, Cristòfol va situar-se en una ribera i complia aquell menester pel servei de Crist, un amo més poderós que el diable. Però el vigorós Cristòfol, al cap de poc temps es va cansar d’exercir de passa rius, fins que un dia, d’entre la mala herba de la ribera va escoltar una veueta que requeria seu servei. El gegant, per molt que buscava i buscava no encertava a localitzar el posseïdor de la veueta; de sobte, per entre la mala herba va poder veure un nen molt petit. «Ets tu qui demana passar el riu?» «Si» Va afirmar el nen. Cristòfol, amb la suficiència que dóna saber-se molt més poderós que l’altre, va atrapar al noi i se’l va posar a l’espatlla. Va entrar al riu i decidit va dirigir-se a l’altra riba. Però vet aquí que com més caminava més pesada se li cap a la càrrega, més i més pesava el nen. Tant arribà a pesar la diminuta càrrega, que treball va tenir per abastar la riba. Al veure’s en terra ferma, Cristòfol va dirigir-se al noiet: «En gran perill m’has posat noi, pesaves com si portés el món sencer a l’espatlla». I el nen li va respondre: “No te n’has de meravellar, Cristòfol, ja que no tant sols has portat el món a coll-i-be, sinó a aquell qui el va crear. Jo sóc Crist, i a partir d’ara ja hauràs servit per sempre el més poderós senyor».

Post Navigation