Mir Geribert, senyor d’Olèrdola, havia perdut un falcó molt bell i ben ensinistrat amb el qual sortia a caçar per entre les penyes d’Olerdola i Viladellops. Un dia, però, durant una batuda de caça pel delta del Llobregat, la magnifica au havia errat el camí i va perdre’s entre les espesses pinedes de la plana humida. Mes com que allò que un perd, un altre s’ho troba, vet aquí que el preciós falcó va anar a parar a les mans d’Ermengol, comte d’Urgell, que se l’endugué al seu hostatge de Barcelona. No va tardar gaire en conèixer-se la notícia del parador del bell falcó, i sense perdre temps, i amb la seva habitual intemperància, Mir Geribert exigí, que li fos tornat sense més dilacions. A aquest requeriment s’hi negà Ermengol, sense que abans hi hagués per entremig una recompensa per les despeses que li havien ocasionat mantenir l’au, i encara per les molèsties causades. Ofès per la reticència del comte urgelità i encara més per la impertinència d’exigir recompensa per suposades molèsties causades, van creuar-se greus acusacions entre els dos nobles i esclataren hostilitats. Primer van ser lletres de batalla, que no resolgueren el cas ja que mai arribaren a posar-se d’acord en quin camp neutral trobar-se per batallar a ultrança, i després cartells de deseiximent que pertorbaren la terra.
S’esdevingué per aquelles dates que el comte Ramon Berenguer I va tenir corts a Barcelona i, quan ja estaven aplegats, el sobirà va voler saber si ja hi eren tots els qui havien de ser-hi, i Ermengol, el mateix que posseïa el falcó de Mir Geribert, va contestar que només hi faltava el Senyor d’Olèrdola, però que per un sol home, per principal que fos, no calia estar-se de tenir corts. L’assemblea comtal va principiar, i un cop començada arribà Mir, el qual en entrar al palau, veient que no l’havien esperat, va restar en suspens, però, sense donar-hi més importància, i en la creença que havia estat el comte de Barcelona qui havia pres la decisió de no esperar-se, va asseure’s a l’escó que li corresponia. Vet aquí però, que el cavaller del seu costat, fent-se l’amic, o potser amb malícia, va advertir-lo de la intervenció del comte d’Urgell. Aquesta descortesia envers ell, duta a terme pel mateix que li retenia el falcó perdut, va omplir-li el cor de ressentiment.
Finides les corts, tots els convocats tornaren als seus territoris. Mir Geribert, decidit a prendre venjança per la doble ofensa rebuda, va posar-se a l’aguait al coll de Begues, per on havia de passar l’ofensor. I dit i fet, quan Ermengol, amb poc seguici, prenent el camí de Vilafranca. travessava aquest coll, un escamot conduït per Mir Geribert va sorprendre’l i se’l va endur pres a la torre que el d’Olerdola posseïa damunt les muntanyes de Gavà. Un cop allí Mir va preguntar a l’urgelità que en faria, si aquella humil torre fos seva, i aquest, desprevingut, sense advertir quina intenció podia tenir la pregunta del segrestador, va respondre que l’obraria «de tal manera que la transformaria en castell ben fort, perquè un lloc com aquell havia de ser inexpugnable, mentre els assetjats tinguessin vianda per menjar i aigua per beure». Dites aquestes imprudents paraules, Mir Geribert respongué: «Doncs d’aquesta humil però alta torre de l’Eramprunyà vos no n’eixireu fins que aquest castell fort sigui acabat a compte vostre»
I el comte d’Urgell, adonant-se de la greu situació en que es trobava, presoner de Mir i sense que el pogués auxiliar ningú altre, va decidir que no tindria altre remei que costejar l’obra de la fortalesa tal com Mir havia dictat. I va ser d’aquesta manera que el castell de l’Eramprunyà va ser fet construir pel comte d’Urgell, a causa de la seva imprudent contumàcia en no voler tornar el falcó de Mir Geribert al seu amo, i provocar l’obertura de les corts comtals sense un dels seus membres. I encara es conta d’Ermengol d’Urgell que, «cant lo castell fou obrat,» Mir Geribert «lleixa’l anar».
Bienve Moya-Domènech 