Al llarg de la història de l’home la imaginació popular ha creat un extens repertori de déus, semidéus, herois llegendaris i bèsties impossibles; gegants, follets, esfinxs, quimeres i monstres s’entremesclen en la llegenda humana, tots ells fets, o millor dit, estrafets , a imatge dels somnis humans, tots ells creats i recreats per a la interpretació de l’excitable univers emocional de l’ home. Una mena d’aquests personatges: diables, dracs i altres bèsties impossibles, continuen deambulant, sens dubte, per la nostra fèrtil imaginació i encara avui (oh miracle!) Hi ha la possibilitat de contemplar les seves grotesques figures, elaborades en cartró pedra, o altres materials més moderbns, enmig d’aquest espai quasi màgic que anomenem festa tradicional popular.
El foc, la quimèrica capacitat de produir i expel·lir foc per les tremendes goles de la bèstia, en forma de raig flamíger, és un dels recursos emprats per la imatgeria escenico – festiva per representar la inhumanitat d’una figura fabulosa o la ingènua maldat privativa d’aquest ésser, el drac. En tota la península trobarem , més o menys ben conservades figures d’aquesta espècie, dracs, serpents, tarasques, etc .
A Múrcia, el Drac, el dissabte posterior de Setmana Santa exhibeix la seva formidable factura, i amb el seu enceses gola pretén incinerar, encara que només aconsegueixi socarrimar, els carrers de la ciutat de l’horta. Aquest drac representa un bell exemple de les nostres oníriques bèsties de somni . Un altre bell exemple del que actualment (principalment a Catalunya) ha passat a denominar-se “bestiari festiu de foc”, és la Coca de Redondela, a Galícia, i altres cocas al veí Portugal . La raó de l’avui excèntric apel·latiu, coca, que exhibeixen aquests artefactes paraecenics llançadors de foc potser el trobem en la mateixa denominació de coca atribuït a una espècie de nau amb vaixell en forma de panxa arrodonida, de la qual n’hi havia hagut un magnífic exemplar en forma d’exvot a l’ermita de sant Simó, a Mataró, que actualment s’exhibeix al museu naval d’Àmsterdam. Altres animals de faula d’aquest gènere que avui no utilitzen pirotècnia ( i alguns potser mai la van usar) per realçar les seves tremendes goles sanguinolents, són la Tarasca de Toledo, la seva homònima de Sevilla (actualment en desús) i la de Granada. Però on avui trobem la gran riquesa d’aquests elements parateatrals és a la festa popular tradicional catalana. Des de principis de juny a finals de setembre les festes de les ciutats i viles catalanes poblen els seus carrers d’animals impossibles evocadors de bel·lerafontiques quimeres: ales de ratpenat, cos de cabra o de lleó, urpes falcònides i gorges lupunes o aquilines. Són els dracs, el de Vilafranca del Penedès, o de Solsona o Vilanova i la Geltrú, de Sitges, de Valls i un llarg etc. Tots ells acompanyats de l’extensíssim etcètera anterior, on també abunden temibles mules que expel·leixen foc granejat contra els excitats espectadors, o extravagants baluernes a mig camí entre mula i drac, mula guita, com les de Berga durant la Patum ( en la celebració del Corpus Crist), corol·lari, com pocs, del jugar, banyant-se, en les enceses espurnes que expel·lides pels plens, diables revestits de herbatge verd, es confonen amb els festers assistent en una enervant dansa circular. També bous de flamígers banyes com a Mataró; o cabres embogides, que omplen l’aire de ígnies guspires, o animals mig dona mig hidra com els de Reus o de Terrassa , aviven els dies i les nits de la festa estival catalana .
Una menció a part potser mereixi, per la seva singularitat ─i, alhora, curiosa coincidència amb la Patum de Berga, a moltes milles de distància una població de l’altra─, el Diablo de Tijarafe, a l’illa de la Palma, a les Canàries. A la matinada de la Candelera, enmig de la festa, aquesta ígnia i esperpèntica figura s’inflama i cala entre un milió de centelles enmig del alegria general dels tijarafeños que, atapeïts al seu voltant ballen, i són anualment batejats amb les espurnes enceses del colossal Diablo palmero.
Bienve Moya
Bienve Moya-Domènech 