El calendari festiu català (assaig)

firaAvui, com ahir, la gran majoria de ciutats i viles catalanes disposen d’un calendari festiu més o menys fix. En l’actualitat aquest calendari, al llarg de l’any, sol tenir dues festes principals que hom anomena majors. Una se sol fer caure durant l’estiu, entre juliol i setembre (allargant-se, en alguns cassos a l’octubre), i rep el nom de Festa Major. L’altra sol celebrar-se en període hivernal, hom la denomina amb el contradictori apel·latiu de Festa Major petita,; la majoria d’aquestes últimes cauen pel gener, sobretot entre sant Antoni i abans que comenci el carnaval: sant Pau ermità, sant Antoni, sant pasqual Bailon, la conversió de sant Pau, sant Vicenç, sant Sebastià, sant Mer, la Candelera. sant Blai, santa Àgata, etc. Aquesta és la tònica general d’un sempre renovat calendari festiu al Principat.

Fora d’aquest calendari general algunes ciutats i viles, potser més idiosincràtiques, encara disposen d’alguna altra festivitat que les singularitza. Un exemple d’aquesta singularitat fora, per exemple, la celebració de la Patum a Berga, per Corpus Cristi. També, dins d’aquestes singularitats, cal contemplar les celebracions no anuals, com ara les decennals de Valls, o les sexennals de Morella.

Una tercera data festiva generalitzada que cal afegir a aquest calendari és la celebració dels antics mercats locals o comarcals, la Fira, que en algunes poblacions, com ara Girona, han adquirit rang de celebració local que ultrapassa el pur interès mercantil, origen del testimoni,  i que sí bé antany fou la part important, avui ha passat a un segon pla, adquirint la celebració festivo recreativa l’espai central.

Altrament, al llarg de l’any, hom celebra a tot l’espai català, les festivitats universals de la cultura mediterrània: el carnaval; la setmana santa i la pasqua; els més de maig de les flors i la verdor, sant Jordi o la santa Creu; durant el més juliol hom celebra les revetlles estiuenques de sant Joan, sant Pere, el Carme, sant Jaume, sant Cristòfol, santa Rosalia, etc. I saltant-nos les festitats de l’agost, mes de les més sonades festes majors, sobretot pels volts de la Marededéu d’agost, segueix un setembre encara curull de festivitats, la Cinta, santa Tecla, la Mercè, sant Miquel, I entrem a la tardor, una temporada actualment més fluixa. Però a partir de Tots Sants  i sant Martí la situació torna a animar-se amb el cicle de Nadal, sant Nicolau, santa Llúcia, sant Tomàs, i ja no s’aturarà fins el dia de Reis, deu dies abans de sant Antoni, principi d’aquest inventari.

Aquest calendari festiu, hom el pot dividir en dos grans models festius, un fora aquell primer cicle singularitzat per la Festa major, més local, més particular de cada localitat: la gran i la petita, o la d’estiu i d’hivern, al qual caldria afegir-hi la celebració de la Fira, durant la qual l’àmbit local sols estendre’s a un àmbit més ample, el comarcal, o provincial. L’altra gran model comprendria la resta de festivitats de caràcter més universal, carnaval, setmana santa/pasqua, revetlles d’estiu, Nadal…, que les viles i ciutats celebren més o menys multitudinàriament en funció de la seva pròpia història i composició social.

Aquesta taula d’esdeveniments socials i recreatius, locals i universals, amb forta transcendència cultural popular, es conforma com un moviment social que té la pretensió de donar pautes socials a la vida del ciutadà, i hauria d’indicar-li de forma pedagògica què cal fer, i com viure en societat, a cada moment de l’any. Crea, en definitiva (o aquesta és la seva funció), la consciencia de pertànyer a un conglomerat social, que viu la seva ciutat, i amb els seus conciutadans, a través de referents locals (les dites festes majors); i també amb uns altres referents diversos, però diferents ─les festivitats comunes ( de celebració universal mediterrània) del pas de l’any que s’han citat─, que el relliguen a un espai cultural més vast, més universal: català, mediterrani, europeu, occidental,

Aquesta és una exposició senzilla, però bàsica, del calendari festiu a Catalunya a principis del segle XXI. Repertori que sens dubte podria fer-se extensiu ─amb afegitons territorials, regionals─, als territoris de cultura catalana,

L’herència 

Al llarg dels anys, aquest calendari s’ha anat alterant, reconfegint, modificant, intervingut políticament i socialment, sobretot a partir de la revolució industrial. Malgrat tot, els seus vèrtexs o dades principals continuen coincidint amb els fets fonamentals i les efemèrides de la vella i ancestral cultura agrària, la primera de les cultures de civilització. D’aquí que una gran majoria de celebracions encara facin referència al panteó religiós cristià, el qual, sens dubte, és hereu de primitiu panteó grecoromà i d’altres creences dels remots habitants de la mediterrània europea. No hem d’entendre, però, que aquestes dades i dates són la mecànica conseqüència d’altres dades i dates del que, massa alegrement, hom sol denominar el paganisme per referir-nos a tot allò anterior a la civilització cristiana actual. Erraríem si creguéssim que els nostres costums culturals i festius actuals són pervivències automàtiques dels costums antics. No podem negar que en el pòsit de les nostres actuals celebracions festives hi ha verdaderes traces d’aquelles celebracions grecoromanes, medievals, agràries; però aquestes traces, sobretot durant el llarg període de la revolució industrial, durant els segles XIX i XX, han passat per la comprensió i deliberació (conscient i inconscient) de l’actualitat de cada moment històric, adaptant-les, i modificant-les quan ha convingut, a les necessitats de l’home contemporani. De tota manera, i essencialment, l’home d’avui, continua sent l’home d’ahir: l’actitud davant del joc (l’actitud jocosa és la base de l’esperit festiu), la resposta davant del joc, és idèntica, no ha variat; el cadell humà respon d’igual manera davant del joc, tant si neix a l’Europa benestant, com si neix en algun indret del denominat tercer món.

La Festa Major, un pla cultural, ben ordit

016El darrer terç del segle XX contemplà un ampli moviment de recuperació festiva de caràcter popular, moviment que coincidí amb la recuperació democràtica. L’any 1979 se celebren les primeres eleccions municipals post dictadura i la majoria d’ajuntaments són ocupats per consistoris nous disposats a recuperar el carrer per a l’activitat popular. Barcelona, coincident amb aquesta sensibilitat, es proposà renovar la festa de la ciutat, la Mercè, que per aquella dècada estava en gran decadència.

La Mercè, va néixer el 1871. Amb anterioritat cada població de les que conformaven la ciutat celebrava la seva patrona o patró. El naixent sentiment catalanista, amb diversos càrrecs a la Casa de la Ciutat (Francesc Cambó fou regidor el 1901), anà donant forma a la nova Mercè, afegint a les celebracions religioses, activitats civils, la modernitat s’extreia de les exposicions Universal (1888) i Internacional (1929). Els esports i l’incipient art audiovisual: la fotografia, el cinema, van anar-se incorporant a la nova festa, hereva de la vella festa patronal. I així la Mercè esdevingui popular i moderna, per un cantó amb les aportacions tradicionals antigues, el 1902 s’inaugurà amb una trobada dels gegants de Catalunya, i per un altra amb la incorporació de les novetats mencionades. La nova Festa Major, junt amb la tradició, havia assumit els moderns esports, sobretot futbol, atletisme i ciclisme, així com les novetats de la fotografia i el cinema. Amb tot aquest aparat, el catalanisme cívic militant construí un model de festa particular, afegint-hi la divulgació d’una dansa pirinenca que projectaria com a dansa nacional, la sardana. Però cap els anys seixanta aquest model, per causa de les prohibicions del franquisme i la entrada en la societat de consum, està ja en franca decadència.

A partir dels setanta, neix un ampli moviment cívic per recuperar l’espai públic, i la festa apareix com una eina excel·lent. A Barcelona, la nova Mercè abandonà el vell model i adopta un nou patró festiu que partia del Camp de Tarragona i el Penedès/Garraf. Aquest últim model s’havia popularitzat amb la divulgació dels castells, dracs, els diables de foc, etc. Aquest model se sustenta amb la posada en escena d’un seguit d’actes ben estructurats més un protocol observat amb precisió pels participants: una Vigília que sol començar amb la lectura d’un pregó per part d’alguna personalitat rellevant, continuat per la celebració nocturna de balls i concerts en espais públics; un dia principal que s’obre amb les Matinades musicals, seguit del Cercavila de l’Ofici religiós on hi participen els entremesos, més les autoritats municipals; migdia dedicat als castells; tarda d’activitats esportives, festives i escèniques al carrer; nit amb revetlles populars que es tanca amb castell de focs artificials. I la nova Mercè dels vuitanta regalaria a la cultura popular festiva una de les actuals activitats més rellevant de tota Festa Major, el Correfoc. Activitat i denominació nascuda el 1979 en ocasió d’una Trobada de Dracs, dels quals només se’n localitzaren sis: El de Vilanova i la Geltrú, Sitges i sant Pere de Ribes (Garraf), el de Vilafranca (Alt Penedès), el d’Olot (Garrotxa) el de Solsona i la Guita de Berga, que no hi assistiren). Per suplir l’absència de més dracs, es convidaren dues de les poques colles de diables que subsistien, els diables de Vilanova (Garraf) i de l’Arboç (baix Penedès). D’aquella trobada de dracs, nasqué el Correfoc, a la nova Mercè de Barcelona.