La Festa Major i el model festiu català

La Muixeranga d’Algemesí

Les dècades dels setanta i vuitanta del segle xx contemplaren un ampli moviment de recuperació de l’activitat festiva de caràcter tradicional i popular. Aquest moviment coincidí, en el temps i en l’esperit, amb la recuperació política democràtica. L’any 1979 se celebraren les primeres eleccions municipals després de la dictadura. A la gran majoria dels ajuntaments, els consistoris els formaren les forces antifranquistes, que es proposaren recuperar l’espai públic per a l’activitat popular. L’Ajuntament de Barcelona, amb aquesta sensibilitat, es proposà renovar la Festa Major de la ciutat, la Mercè, que en aquells anys es trobava en un estat de decadència quasi absoluta. La Mercè havia nascut, com a festivitat barcelonina, el 1871, quan l’Ajuntament confeccionà per primera vegada un programa d’actes extraordinari. Amb anterioritat a aquesta data, Barcelona no celebrava una festa que englobés tota la ciutat, sinó que cada antiga població de les que la conformaven celebrava la seva patrona o patró. El naixent sentiment del catalanisme noucentista, que disposà de diversos càrrecs a la Casa de la Ciutat (Francesc Cambó en fou regidor el 1901), anà donant forma a la nounada Festa Major de la Mercè, afegint a les celebracions eminentment religioses activitats civils contemporànies. Si a principis del segle xx eren els concursos de cors de Clavé, el 1902 s’inaugurà amb una trobada dels gegants de Catalunya. I així aquella Festa de la Mercè s’anà fent popular i moderna: d’una banda, popular amb les aportacions d’espectacles tradicionals que es feien venir de comarques, i, de l’altra, moderna amb les exposicions que s’hi celebraren, el 1888 l’Exposició Universal i el 1929 l’Exposició Internacional. Els esports i l’incipient art audiovisual: la fotografia, el cinema i la música ballable (que ja podia reproduir-se mecànicament) van anar-se incorporant a la nova Festa Major, hereva de la vella festa patronal; aquella vella festa patronal que arreu ja feia anys que s’havia apropiat de les representacions i entremesos festius i corporatius més espectaculars del Corpus. Podem constatar, doncs, com ja durant el primer terç del segle xx, la Festa Major de Barcelona —i la de les ciutats industrials i comercials, que la prenien de mirall—, havia assumit, juntament amb la tradició, els nous exercicis moderns dels esports, sobretot el futbol, l’atletisme i el ciclisme, així com les novetats de la fotografia i el cinema. Amb tot aquest aparat al carrer, el catalanisme cívic militant assajà de construir un model de festa català, partint de tot l’aparell paraescènic que hem dibuixat, i sobretot afegint-hi la divulgació de la nova sardana, una dansa nascuda a la Catalunya Vella que es projectà com a dansa nacional. La ciutat, amb la Festa de la Mercè, va projectar el seu model arreu del país, un model que cap als anys seixanta, per diverses causes —com les prohibicions del franquisme, l’entrada a la societat de consum, l’emergent turisme de vacances, etc.—, havia estat en franca decadència.

Tot i així, com s’ha dit al principi, cap a les dècades dels setanta i vuitanta, a l’escalf d’una voluntat política i cultural de recuperació arreu del país, la festa al carrer aparegué com a eix de crides i activitats cíviques. A Barcelona, la nova Mercè es conformà a partir d’un model de festa que ja no es basava tant en aquella sensibilitat de principis del xx, d’ideari noucentista i de sensibilitats de la Catalunya Vella, i acollí amb entusiasme un patró festiu que partia de la Catalunya Nova, del Camp de Tarragona i el Penedès/Garraf. Aquest últim model s’havia popularitzat amb la divulgació que en feien els mitjans: castells, entremesos festius, dracs i els diables de foc, etc., uns elements festius ben vius en aquestes comarques. Aquest model, a part de la riquesa folklòrica que té, se sustentava —i se sustenta— en la posada en escena, en una litúrgia d’actes esglaonats, compactes, molt ben estructurats i que els participants a la festa, els festers, observen amb precisió seguint el protocol al peu de la lletra. L’obertura de la festa és la vigília,que sol començar amb un acte culte, generalment la lectura del pregó o la benvinguda a la festa, a càrrec d’alguna personalitat rellevant; després hi ha la celebració nocturna de balls i concerts de música en espais públics, amb un patró pròxim a les revetlles d’estiu; l’endemà hi ha el dia principal de la festa, que invariablement comença amb les matinades,amb instruments musicals tradicionals, seguit de la cercavila, o processó de l’ofici religiós, on participen tots els entremesos i balls provinents de la vella festa del Corpus, més les autoritatsmunicipals; un migdia que sol dedicar-se a una gran actuació de castells i els altres exercicis populars; una tarda d’activitats festives que van des dels esports fins a les activitats escèniques al carrer, i una nit amb més revetlles populars que es tanca amb un gran castell de focs artificials. Aquella nova Mercè oferí a la cultura popular festiva catalana una de les activitats més rellevants, i gairebé indispensables, en tota festa major actual: el correfoc. Tant l’activitat com la seva denominació nasqueren l’any 1979 en ocasió d’una trobada de dracs de Catalunya, on només se’n localitzaren sis: el de Vilanova i la Geltrú, el de Sitges i Sant Pere de Ribes (al Penedès-Garraf), el de Vilafranca (a l’Alt Penedès), el d’Olot (la Garrotxa) el de Solsona i la Guita de Berga —tot i que aquests dos darrers no hi assistiren—. Per suplir l’absència de dracs, van convidar-hi dues de les poques colles de diables —totes, radicades en poblacions de la regió de l’Alt Camp/Penedès— que existien en aquell moment, els diables de Vilanova i la Geltrú i els de l’Arboç (Baix Penedès). D’aquella trobada de dracs nasqué el Correfoc a la nova Mercè de Barcelona.

Del meu llibre, d’aparició propera, CADA DIA ÉS FESTA

La Festa Major, un pla cultural, ben ordit

El darrer terç del segle XX contemplà un ampli moviment de recuperació festiva de caràcter popular, moviment que coincidí amb la recuperació democràtica. L’any 1979 se celebren les primeres eleccions municipals post dictadura i la majoria d’ajuntaments són ocupats per consistoris nous disposats a recuperar el carrer per a l’activitat popular. Barcelona, coincident amb aquesta sensibilitat, es proposà renovar la festa de la ciutat, la Mercè, que per aquella dècada estava en gran decadència.

La Mercè, va néixer el 1871. Amb anterioritat cada població de les que conformaven la ciutat celebrava la seva patrona o patró. El naixent sentiment catalanista, amb diversos càrrecs a la Casa de la Ciutat (Francesc Cambó fou regidor el 1901), anà donant forma a la nova Mercè, afegint a les celebracions religioses, activitats civils, la modernitat s’extreia de les exposicions Universal (1888) i Internacional (1929). Els esports i l’incipient art audiovisual: la fotografia, el cinema, van anar-se incorporant a la nova festa, hereva de la vella festa patronal. I així la Mercè esdevingui popular i moderna, per un cantó amb les aportacions tradicionals antigues, el 1902 s’inaugurà amb una trobada dels gegants de Catalunya, i per un altra amb la incorporació de les novetats mencionades. La nova Festa Major, junt amb la tradició, havia assumit els moderns esports, sobretot futbol, atletisme i ciclisme, així com les novetats de la fotografia i el cinema. Amb tot aquest aparat, el catalanisme cívic militant construí un model de festa particular, afegint-hi la divulgació d’una dansa pirinenca que projectaria com a dansa nacional, la sardana. Però cap els anys seixanta aquest model, per causa de les prohibicions del franquisme i la entrada en la societat de consum, està ja en franca decadència.

A partir dels setanta, neix un ampli moviment cívic per recuperar l’espai públic, i la festa apareix com una eina excel·lent. A Barcelona, la nova Mercè abandonà el vell model i adopta un nou patró festiu que partia del Camp de Tarragona i el Penedès/Garraf. Aquest últim model s’havia popularitzat amb la divulgació dels castells, dracs, els diables de foc, etc. Aquest model se sustenta amb la posada en escena d’un seguit d’actes ben estructurats més un protocol observat amb precisió pels participants: una Vigília que sol començar amb la lectura d’un pregó per part d’alguna personalitat rellevant, continuat per la celebració nocturna de balls i concerts en espais públics; un dia principal que s’obre amb les Matinades musicals, seguit del Cercavila de l’Ofici religiós on hi participen els entremesos, més les autoritats municipals; migdia dedicat als castells; tarda d’activitats esportives, festives i escèniques al carrer; nit amb revetlles populars que es tanca amb castell de focs artificials. I la nova Mercè dels vuitanta regalaria a la cultura popular festiva una de les actuals activitats més rellevant de tota Festa Major, el Correfoc. Activitat i denominació nascuda el 1979 en ocasió d’una Trobada de Dracs, dels quals només se’n localitzaren sis: El de Vilanova i la Geltrú, Sitges i sant Pere de Ribes (Garraf), el de Vilafranca (Alt Penedès), el d’Olot (Garrotxa) el de Solsona i la Guita de Berga, que no hi assistiren). Per suplir l’absència de més dracs, es convidaren dues de les poques colles de diables que subsistien, els diables de Vilanova (Garraf) i de l’Arboç (baix Penedès). D’aquella trobada de dracs, nasqué el Correfoc, a la nova Mercè de Barcelona.