Bienve Moya

Llegendes d'arreu

Archive for the tag “Altafulla”

Avara per un… Les bruixes d’Altafulla

barcaA la platja d’Altafulla, l’Enriquet tenia avarada una barqueta, res, un gussiet no gaire més gros que una closca d’avellana. Amb la Carmeta, aquest era el nom que li havia posat al bot, l’Enriquet, cada dia del món, anava en mar a calar quatre palangres i sis nanses, que recollia l’endemà, amb la farda si hi havia hagut sort, o desert si havia fet março. Així passaven els dies a casa de l’Enriquet: si hi havia pesca, menjaven del peix que no podien vendre, més les quatre verdures que la dona cultivava a l’hortet vora el torrent. Una vida de pobre pescador, verament, però tranquil·la i assossegada. Un dia, un mal dia, a l’anar a treure el bot, l’Enriquet se n’adonà que semblava que l’haguessin fet servir aquella mateixa nit, un pòsit d’aigua es movia al fons de la barqueta, i ell havia fet servir la sàssola per treure-la’n tota a l’avarar-la el dia anterior. De moment no va enquimerar-se’n, però després d’aquella descoberta, va fixar-se que força sovint, aquell pòsit d’aigua al fons del bot apareixia de tan en tan. L’incident no el molestava ni el distreia de la seva feina, però va decidir treure’n l’entrellat, perquè tenia el convenciment, que de part de nit, quan ja tothom era a joc, homes i gallines, algú, ves a saber qui, utilitzava el seu gussiet. Així que una nit, abans de les dotze, va alçar-se i sense dir res a la dona, es ficà calçons i garibaldina i en un no res i en silenci es dirigí cap a la platja. I allí s’estava tota sola la Carmeta, el seu bot. No res alterava l’oreig i les petites onades, d’una en una, venien a morir mansament a la riba. De sobte un brogit de passes alterà la pau de la nit, venia de la ratlla de cases vora la sorra. La fosca impedia veure qui movia la fressa, però l’Enriquet, esparverat, no va pensar-s’ho més i va botre dins la barca, amagant-se sota la post que cobria la menuda popa del bot. L’enrenou s’apropa a la barqueta rodejant-la i el pescador s’adonà com unes cames entortolligades amb amples faldes pujaven a la barca, i unes altres, i unes altres, i una veu estranya cantava: «Avara per una, avara per dos, avara per tres; alta fulla, núvols amunt!… però res es movia. Llavors la mateixa veu exclamà: «Totes a baix! Aquí alguna cosa falla. Ara, tornem-hi a pujar» I altre cop l’Enriquet contempla el vol d’amples faldilles com muntaven al bot. I tot seguit, la mateixa veu: Avara per una, avara per dos, avara per tres, alta fulla, pels núvols amunt! I altre cop la mateixa veu autoritària: «Totes a baix! A veure, n’hi alguna que estigui encinta? Murmuris de negació. «Doncs hi ha algú més a bord. Ja se’n penedirà! Pugeu: Avara per una, avara, per dos, avara per tres, avara per quatre; alta fulla, núvols amunt!» I el bot alçà el vol com una gavina, núvols amunt». L’Enriquet, encabit com un cranc sota la post de popa, tremolava com una fulla d’arbre. Les bruixes, què no eren altres  que elles, volaven amb la Carmeta cap a un destí inconegut sense fer esment del pobre pescador «Ja se les apanyarà quan arribem on anem!» Va respondre la manaire quan una d’elles l’interrogà sobre el polissó.

Passà qui sap el temps, perquè el temps encantat de les bruixes no transcorre de la mateixa manera que el normal dels homes, i el gussiet va aterrar en una llunyana platja. Les bruixes van saltar a la riba abandonant al seu albir barqueta i Enriquet. Al cap d’una estona, l’esglaiat pescador, s’atreví a treure el nas per la borda: Marededéusenyor! Allò era espantós! Aquella costa no la coneixia de res. Una ampla platja de sorra blanca tancada per una ratlla de palmeres, i al darrera de les primeres palmeres només hi havia matolls de falgueres i plates inconegudes. En tota la distància que li permetia la visió no és veia altra cosa que una selva verda i exuberant que s’anava escalant amunt, amunt, fins unes muntanyes que tancaven l’horitzó. En tot el dia, des del primer sol fins el ponent, l’Enriquet no va tenir esma de moure’s del costat del bot, allí va quedar-se arraconat a l’espera què caigués la nit i les bruixes poguessin tornar-lo a la seva estimada platja d’Altafulla. I així va ser, en caient la fosca el mariner tornà a entaforar-se al cau sota la popa, i al poc, per entre els arbres, aparegueren les bruixes que decidides muntaren al bot i la manaire, amb veu que a al mariner li sonà terrible, ordenà: Avara per una, avara per dos, avara per tres, avara per quatre; alta fulla, pels núvols amunt!

Quan l’Enriquet, candorosa i honestament, amb l’ai al cor, ho contava així mateix entre els seus compares a la taberna, la resta de l’auditori l’ajudaven a corejar l’ordre: Avara per un, avara per dos, avara per tres, avara per quatre; alta fulla, núvols amunt!

La tragèdia de Tamarit

tamarit-castellDalt d’una platja costeruda a la riba dreta del riu Gaià, s’assentava la vileta de Tamarit, protegida, i alhora vigilada, per l’alt castell del senyor. El Gaià neix a les muntanyes entre les serres de Queralt i de la Brufaganya és un riu petit però en l’època que transcorre aquesta història era força més cabalós que avui. Els tamaritencs vivien essencialment de la pesca i també, com tots els habitants de la resta del litoral, quan el cas es donava, de les restes dels navilis que els temporals feien sotsobrar i les ones portaven fins la riba. També tots els veïns tenien la seva horta vora el riu, on entre enciams i bròquils sempre hi trobaríeu la figuera i el magraner per a les menges de la tardor, i les pruneres primerenques per a la primavera. Van passar els anys i aquella flota primitiva de pescadors i aprofitadors dels naufragis va aprendre a navegar, i a la població hi van nàixer patrons i mariners que s’aventuraren fins els mars del sud i a les Antilles. L’antiga vileta havia crescut al volt d’un castell que més tard esdevindria fortalesa en la defensa contra pirates barbarescos i corsaris assoldats per altres nacions que la catalana. En això corria el segle XVIII, i aquells capitans de nau tamaritencs ja s’havien fet famosos arreu les mars. Però la natura, atzarosa i imprevisible, tenia preparada per aquella població d’industriosos homes de mar, una molt mala jugada.

Va nàixer un dia rúfol, el sol s’havia despertat tard i just havia tret el nas damunt la ratlla de la mar. Cap a migdia, pel cantó de Garbí avançà una negra borrascada. Núvols i més núvols en acumulades muntanyes ocuparen els cel davant la població ennegrint  la visió més enllà de les vint passes. Una negror sinistre va escampar-se pels costeruts carrers. La tempesta, amb escruixidors trons i terribles llampecs que tenyien les boires d’un roig interromput feia tremolar els homes i les penyes. Aleshores als que havien romàs a terra, dones, vells i canalla, els arribà l’hora de témer pels pescadors que amb els seus gussis i altres bastiments, havien embarcat de matinet. L’aigua esdevingué d’un gris fúnebre i les ones s’inflaven com les nuvolades, de manyagues i dòcils llepant les roques, esdevingueren braves i terribles amb ànim d’encrostonar-les. La mar  va créixer com l’aigua d’una olla al foc. Aquella mar tant plàcida unes hores abans esdevingué impetuosa i salvatge en un no res. Les dones, amb les criatures als braços o de la ma, i els vells xarucs que ja no podrien valdre’s per a la feina, esporuguits i intimidats per la fúria del temporal acudiren a vora per contemplar la malastruga sort dels seus parents. Les onades, indomables, feia anar els bastiments dels pescadors com closques d’avellanes i des de terra, ara els veien aparèixer damunt les crestes escumoses, i de seguit desaparèixer engolides entre elles. El plor era general, l’angúnia tenallava els cors i comprimia les goles. Mes en aquell dia atziac no hi van valdre plors, oracions, ni sortilegis. Caigué la fosca i la tempesta va anar encalmant-se. Les dones i la canalla restaren tota la nit a la platja amb una oració als llavis pregant a la mar que, per caritat, els tornés el cos del pare, del marit o del fill. Però quan la mar va ser calma, cap dels pescadors havia tornat a terra. L’endemà de la tragèdia tothom seguia allà mateix en espera dels cossos dels negats, les aigües, però, no van voler escoltar les oracions,  la mar, avara i venjativa, no va voler tornar-ne cap.

Una tristor espessa com el plom fos s’estengué per tota la població. Entre els habitants dels pobles veïns va escampar-se la brama, que si bé la mar mai no havia tornat els cossos ni en vida, en canvi sí que va tornar-los trasmudats en fantasmes. Cada nit, a la mateixa hora en què finí la tempesta, els pescadors desapareguts apareixien a la vora de la platja sol·licitant la companyia dels seus familiars. Prou que maldaven els vius per acudir als terribles panys, mai, però, s’atreviren a fer-ho; el terror els lligaven cames i braços davant els esgarrifosos laments de les ànimes penades sol·licitant el retorn al món vivent.

Van passar uns mesos i els tamaritencs que s’havien salvat, dones, canalla i vells, van fugir d’aquella delmada població, els homes joves de la qual, havien estat engolits per la mar. Algunes de les vídues van ser acollides a casa dels parents dels pobles veïns, Ferran, Torredembarra, o Altafulla. D’altres van marxar més lluny, allà on pogueren trobar treball i acolliment amb els seus fills. Poc a poc les taulades de les llars van badar-se i la pluja va obrir canals entre les rònegues parets de fang que les suportaven, Tot va anar esfondrar-se’n. Finalment, figueres i altres arbres nefands van obrir-se pas entre les escletxes dels carrers. Tot va esdevenir una ruïna. I poc a poc, aquell lloc que havia estat un poble ple de vida va caure en l’oblit i desaparegué de la memòria dels homes. Només van quedar-s’hi per habitar-la els esperits dels pescadors naufragats, que cada any, en tal dia com aquell, seguien, i segueixen, implorant la compassió dels vius.

 

 

Post Navigation