Bienve Moya

Llegendes d'arreu

Identitat, migració, nacionalismes


Catalunya serà impura o no serà

Fa uns anys, Joan Francesc Mira, escriptor, professor de grec, premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 2004, va editar un llibre que parafrasejava un cèlebre títol  d’Immanuel Kant: “Critica a la raó pura”. Aprofitant, doncs, el conegut títol/tesi de Kant, ell proposava ─sense qüestionar ni entrar en l’assumpte del llibre predecessor─ una extensió, proposava una: “Critica a la nació pura” (Edicions Tres i Quatre. 1985. València). Ara, passats uns quants anys de l’obra de Mira, l’Editorial Pòrtic ens en presenta una altra de Lluís Cabrera, animador i ànima del Taller de Músics de Barcelona i president de l’associació “Els altres Andalusos”. Per aquest llibre Cabrera ha triat un títol, que com feu Mira, parafraseja un altre anunciat cèlebre, el del bisbe Torres i Bages, “Catalunya serà cristiana o no serà”. Lluís Cabrera, substitueix el requisit que el bisbe exigia per a la subsistència de Catalunya, el cristianisme, pel mestissatge, per la impuresa que comporta la barreja, i argumenta, començant pel títol, que “Catalunya serà impura o no serà”. Caldria, en el cas que us decidíssiu per llegir els arguments de Cabrera, donar una ullada paral·lela a la l’obra de Mira, no pas perquè una sigui deutora de l’altre, però sí perquè, des de intencions i pressupòsits, diversos (a voltes coincidents a voltes no), per un lector interessat, una i altra mantenen espais de complementarietat.

Allí on Mira investiga i reflexiona sobre l’existència de la nació pura (sobre la nació dels valencians, en el seu cas), Cabrera exposa l’existència d’una proposta per a la construcció, no pas la reconstrucció, de la nació catalana actual. Però aquesta proposta, diu ell, només podrà plasmar-se, segons la seva tesi, a través d’uns elements actuals, nous; i com tota novetat, impura: conformada amb elements preexistents i amb elements de nova formació. En la seva obra Cabrera, argumenta, amb tota mena de detalls, que la nació catalana, o la fem entre tots els que avui vivim a Catalunya, o no la podrà fer ningú altra. I ell es compta entre els que la volen fer.

Tornant al precedent de Mira, aquest, en la seva obra apunta:“…per començar, la posició de l’individu com a tal individu es fa ja en termes de grup. La idea del jo és atributiva, i la única manera de dir «jo sóc», és dir «jo sóc alguna cosa». Allò d’afirmar «jo sóc el què sóc», només ho podia fer Jahvé tronant al Sinaí, i no sembla fàcil de generalitzar. La resta del personal ha de dir «jo sóc x» o «un x»: sóc japonés, musulmà, sioux, militar, tortosí. És a dir, tinc algunes característiques que els altres no tenen”

Cabrera, en el seu llibre, ens adverteix que, alguns, a Catalunya, tenen la temptació d’actuar com Jahvé, i donen per fet que, com el «jo sóc el què sóc» d’aquest últim, el «jo català» també es definiria per ell sol: és català aquell qui parla en català i vota partits catalans. Doncs ─a part de la hipotètica afirmació de què hi hagi partits que per definició serien catalans i altres no ho serien, encara que a aquests els votessin (i voten) persones que resideixen i treballen a Catalunya─, ser membre partícip de la nació catalana actual, segons la proposta de Cabrera, no fora tan elemental i concloent, ni de bon tros; i d’aquí sorgiria la interjecció “Catalunya serà impura o no serà”. 

I per què Cabrera ens proposa la “nació impura”? Doncs els plantejaments de Cabrera ens venen a recordar que, per exemple, les élites econòmiques catalanes (això que alguns, sense adonar-se’n de l’anacronia, encara anomenen “burgesia”) fa anys, dècades, que han desertat de una possible nació catalana, adoptant la nació espanyola per els seus propòsits. Que certes élites intel·lectuals i polítiques, a remolc, no cal dir-ho, de les classes benestants, abandonaren la nació catalana rera el franquisme triomfant, i pocs han tornat a platejar-s’ho. Que considerables sectors de les classes populars de rel catalana (treballadors i classe mitja), no tenen sobre aquesta qüestió una visió prou política que vagi, massa sovint, més enllà d’uns plantejaments, diguem-ne romàntics o culturalistes. Que també una majoria de la immigració de, a partir dels anys seixanta, per raons obvies del pa que s’hi donava en aquelles dècades de fraquisme rampant, ¿quina noció poden tenir-ne, sinó la d’un regionalisme folklorista, o descentralització de l’estat, que no va més enllà de qüestions administratives i funcionals? Visió que els hi ha estat donada fins avui per la majoria de mitjans, inclosos els públics. Bé, doncs, que ens queda per construir aquesta nació que volem i necessitem? Ens queda, no cal dir-ho, la impuresa, el pòsit, el solatge o mare que indefugiblement sempre diposita tota mena de matèria. Ens queda, també, i n’ha estat una gran sort de poder mantenir-ho, la perseverança i la fidelitat a la nació de sectors intel·lectuals (literats i científics) que no s’han deixat seduir pels cants de sirena del vencedor i el prepotent. Però la base, la base de la nació catalana avui la conforma un material d’al·luvió, un material impur que necessita reformular-se per donar raó al seu «jo sóc x» propi. I aquesta reformulació poden trobar-la, existeixen les bases socials, ambientals i racionals suficients per a què aquesta es pugui fer realitat, en un decidit i a l’hora senzill «jo soc català». Ara bé, com diu Cabrera ─i pensem uns quants com ell─, cal no destorbar aquesta assumpció del jo amb problemàtiques de puresa, autoctonia, historicismes, etc. Perquè una nació és, ha de ser, només pot ser, allò que els seus nacionals vulguin ser, en cada època i en cada cas. Si els catalans actuals volen i pretenen ser una nació, qui és dipositària, des de la instància jurídica, política, o ètica que sigui, de l’autoritat moral per oposar-s’hi?

Que aquesta realització de la nació sobirana és un camí difícil, llarg, ple de debats, pactes, concessions i etcèteres, ben cert, però una primera passa per fer el camí és procurar-nos aquesta base social, la nació real, pura o impura. La nació impura, la nació d’al·luvió, ha de saber de segur que es compta amb ella a l’hora de respondre la darrera pregunta, el sí o el no. Posar-nos pedres i dificultats nosaltres mateixos per recórrer camí, exigir a la nostra societat actual proves de puresa i fidelitat incondicional, fora suïcida. És més, quan algú qüestiona la condició de catalans als seus adversaris polítics catalans, aquest algú es converteix en un suïcidador de la futura independència de Catalunya.

 RAONS NACIONALS

De primer volia titular aquest treball en singular: «Raó nacional». El títol és més rodó, més eufònic. Però com que els singulars no em satisfan prou, he optat pel plural: «Raons nacionals», ja que, en realitat, no hi deu haver una sola raó, ans al contrari, són moltes i no una les raons que, sense altra pretensió que explicar-me succintament, manifestaré. He d’avisar, però, que jo mai m’he sentit cridat a l’assaig sobre qüestions com les que aquí es treuen a debat. He d’advertir al lector que el meu treball no és altra cosa que, a la llum de les meves vivències domèstiques –la família, els companys, la feina– una exposició aventurada, per la qual espero que em disculpin, d’una sèrie de reflexions sobre temes que sorgeixen del debat amb els companys de la plataforma Els altres andalusos. Reflexions que, com veureu al llarg de l’article, són més fruit de l’experiència empírica que no pas de l’especulació intel·lectual subjecta a un mètode. Per aquesta raó demano, d’entrada, la comprensió del lector.

CATALUNYA, PÀTRIA D’IMMIGRANTS

Malgrat el que es podria interpretar a partir de  l’anunciat que dòna cos al subtítol anterior, aquest petit assaig no pretén posar en dubte la homogeneïtat de la població catalana actual, sinó, ben al contrari, afirmar que l’actual població catalana, és socialment tan homogènia com la de qualsevol altra societat moderna europea.  Donarem per sabut que Catalunya, com qualsevol altre país del litoral mediterrani, ha assolit una llarga experiència pel que fa a la recepció d’aportacions físiques i culturals dels diversos pobles que es mouen i s’han mogut per aquest arc territorial i que, si en l’actualitat els darrers nousvinguts són majorment de procedència magribina, de l’est d’Europa i sud-americana,  la d’ahir, un ahir recent que encara avui actua en present, es va iniciar en la segona dècada del segle XX amb una important immigració procedent de les regions espanyoles (corrent immigratori en el qual s’inscriu l’autor) i va culminar els anys setanta. Encara hi va haver un abans-d’ahir protagonitzat per occitans i francesos (segle XVIII), els anomenats gavatxos, que han deixat la seva empremta en una llista de cognoms que avui es tenen com a genuïnament catalans –Duran, Miret, Colet, Tetas, Jacas, etc.–, i també en la toponímia –Can Gavatx, Fondo, turó i riera del Gavatx. I molt abans d’aquest passat no tan llunyà encara hi va haver altres corrents immigratoris que si pretenguéssim descriure’ls ens durien a l’Edat Mitjana, objectiu plenament allunyat de la nostra intenció. Com ja hem dit abans, aquesta exposició del fenomen val per a Catalunya i també val per a tots els pobles amb les mateixes constants històriques i geogràfiques. Per tant, trobo mancat de certa lògica pretendre reivindicar avui per al Principat una altra identitat que no sigui aquesta: la contínua assumpció d’individualitats i cultures amb el propòsit de viure segons una constant antiga, un patró històric que cada onada ha anat trobant ja consolidat i que s’ha anat modificant a mesura que l’altera el present, i que fins avui ha mostrat la seva singularitat a través d’unes normes de convivència, una de les quals —arran de l’experiència que hem conegut— sembla que era, i continua essent, acceptar que tot allò que d’entrada és aliè pot ser assumit, si no es pretén que s’enquisti com un model voluntàriament estrany del determini més general. Aquesta identitat s’ha contingut principalment en l’acceptació d’una llengua comuna, el català, que ha facilitat l’enteniment (no tant sols funcional sinó també social i creatiu) entre els diversos sectors de la comunitat nacional.  Ja he advertit, i torno a fer-ho, a risc de fer-me pesat, que el meu petit assaig podrà ser qualificat de romàntic i idealista, però em semblaria una extravagant pretensió per part meva voler sustentar-lo amb corrues de cites i extenses enumeracions bibliogràfiques, que d’altra banda, i també ho he advertit, serien estranyes a la condició i pretensió del treball que em proposo. Per tant en prescindiré totalment. Altrament cal deixar ben clar que la intenció d’aquest article no és compondre una teoria sobre la nació (terme prou ambigu, que sense altres detalls que li donin contingut no em produeix cap especial emoció), sinó assajar una hipòtesi, entre altres, sobre una de les possibles solucions de futur per a la convivència dels ciutadans de Catalunya.

Això sí, no puc, ni vull, prescindir del punt de vista que hi domina, fruit de l’experiència del fill d’un immigrat de principi de segle per causes econòmiques. Ni de l’experiència d’haver assumit amb naturalitat, sortosament sense complexos de cap mena, les dues tradicions culturals de la família, ben segur gràcies a la tradició cultural de les classes obreres que homogeneïtzava la meva, tant la catalana com l’andalusa. Finalment cal tenir en compte el detall que l’autor d’aquest assaig, i per tant el bagatge cultural que té assumit, és fruit del reconsagrat i contradictori segle XX, i que per tant tot el que aquí es diu i s’anomena parteix de la lectura que se n’hagi pogut fer. No parteix de cap especulació sobre allò que podria haver esdevingut, sinó sobre allò que ha passat i sobre la qual cosa s’haurien de treure conseqüències. No puc donar crèdit, ni per aproximació, a cap mena d’especulació avançada de futur, allò que ens succeirà demà no és altra cosa que la conseqüència del que va esdevenir ahir combinat amb el que ha passat avui, més la nostra intervenció. 

LA CIUTADANIA 

«Sí, jo soc ciutadà de Catalunya.»

 En l’actualitat, a Catalunya —i parteixo del fet que aquesta afirmació pot ser corroborada, per exemple, amb una simple consulta personal a la sortida de qualsevol espectacle­, o simplement al mercat— es dóna el cas que, si bé aquesta afirmació civil de ciutadania catalana és assumida per la gran majoria de la població resident, quan espontàniament es pretén fer extensiva a una lògica i consegüent afirmació d’identitat cultural específicament catalana (que aparentment hauria de ser coincident), es pot desencadenar la problemàtica següent: Quan aquesta identitat civil de ciutadania (afirmació de ser ciutadà de Catalunya) ha d’aparellar-se amb la que semblaria una lògica identificació amb la cultura adjectivada amb el mateix gentilici, observem que un cert nombre de persones, més o menys elevat segons el territori on resideixen –al voltant de la conurbació barcelonina, o a les ciutats mitjanes i pobles grans, o també depenent del nombre de generacions que la família duu a Catalunya–, no s’hi reconeixen (o no s’atreveixen a reconèixer-s’hi, potser duts per un perjudici inoculat per un sector de la societat catalana, la qual gosa considerar-se més autòctona que altres, i que no veu amb bons ulls la ràpida integració dels immigrants; un sector, l’expressió de la ideologia de la qual, moderadament conservadora i marcadament exclusivista, gairebé sempre ha estat considerada tabú per la societat mateixa). No s’hi reconeixen, o tenen prevenció a reconèixer-s’hi, i reclamen altres referents: referents exclusius els uns, els més porfidiosos, o acumulatius els altres, apel·lant a la teoria de les identitats concèntriques. Vull aclarir que per identitat civil entenc una comprensió no necessàriament política, sinó simplement «convivencial», de veïnatge, sense un compromís polític manifest més enllà de compartir l’espai ciutadà i unes mínimes normes d’ús. Posteriorment, si a aquesta identitat civil volem afegir-hi l’ús de la llengua catalana com una característica identitària més, el nombre de persones a qui es fa referència encara creix més, sense que deixin, però, ben al contrari, de reivindicar la seva pertinença a una comunitat civil catalana que no prenen la llengua com un tret identitari específic de la catalanitat civil. S’ha de fer notar, aquí, que contràriament al que succeeix amb aquest primer grup, la gran majoria de les persones que entenen la llengua catalana com un tret identitari propi i específic –en un percentatge més alt els procedents de la immigració, que no pas els diguem-ne naturals— ultrapassen el llindar del compromís ciutadà i assumeixen amb naturalitat el compromís polític amb la cultura nacional. És de destacar, per posar un exemple del primer cas, que qualsevol persona que visqui a Granollers, Igualada, Reus o en una altra ciutat mitjana de Catalunya, és a dir, els immigrants de les regions de l’Estat espanyol, independentment del grau d’identitat que presenti en relació amb la llengua catalana o amb una suposada castissa i pulcre cultura catalana, no té cap recança a identificar-se com a granollerí, igualadí, reusenc, etc. Fins i tot una part important d’aquestes persones sostindran un cert patriotisme local i demostraran una particular identitat participant en activitats socioculturals especifiques de la població, com a protagonistes actius o com a seguidors passius (persones que participen activament en centres socials, culturals, etc., o bé, simples seguidors dels equips esportius locals). Però aquesta identificació civil de granollerí, igualadí, figuerenc, etc. —que per tant hauríem de concloure que és catalana (atès que ningú posarà en dubte la catalanitat de Figueres, Reus o Igualada), la podrem trobar curiosament qüestionada a mesura que li exigim un compromís d’identificació cultural amb fenòmens d’àmbit nacional: des dels costums generals, fins a relacions amb familiars i veïnatge, el folklore festiu, la cultura literària, la llengua… en un crescendo que arriba fins al compromís polític. D’aquí podríem concloure, doncs, que les immigracions d’espanyols del segle XX, combinades amb les diverses circumstàncies del segle –política nacionalista espanyola agressiva i resposta ambivalent des de Catalunya per part dels sectors dirigents (quan aquests han pogut exercir), junt amb la repercussió dels avenços tecnològics (durant la dècada dels seixanta) pel que fa a l’àrea de les comunicacions i del lleure (fenomen que arreu del món occidental ha modificat la relació del ciutadà amb el seu entorn social i cultural), han format l’estat actual de la Catalunya de final del segle XX i principi del XXI. Aquest estat de la qüestió, aquesta situació, es defineix per l’existència de sectors i persones que mantenen graus diferents d’autoreconeixement de la pròpia catalanitat. I per tant —i això és important per a la definició cultural d’aquests sectors i persones— observem que aquests diferents graus d’autoreconeixement –graus de compromís que van des la mera assumpció d’una ciutadania civil (veïnal, convivencial, catalana, un referent gens menyspreable) a la matisació, creixent, d’aquesta ciutadania política catalana amb diversos estadis d’assumpció dels elements característics d’una «cultura històrica catalana» anterior a l’arribada d’aquests corrents immigratoris espanyols–, proporcionen diverses dimensions d’implicació política nacional (i entre aquests elements característics, i  destaca la llengua catalana). No cal dubtar, però, que avui, per a la gran majoria dels actuals ciutadans de Catalunya procedents de les onades d’immigració espanyola del segle XX, l’assumpció de la identitat catalana és, en menor o major grau, una evidència, malgrat les circumstàncies negatives que han operat durant l’última etapa de final del segle XX i principis del XXI. Cal admetre, doncs, que aquesta diversitat de graus d’assumpció de la catalanitat civil, cultural i política, per part dels ciutadans catalans, és un fet inqüestionable i evident, i per tant també és un fet inqüestionable que avui, dins la societat catalana, coexisteixen uns ciutadans catalans de referències culturals històricament catalanes i de llengua catalana i uns altres ciutadans catalans (ben conscients de la seva catalanitat civil), però de referents culturals diversos i de llengua no catalana, amb una exigua minoria que confessa sentir-se només espanyola i, per tant no catalana. Sense la comprensió i l’assumpció d’aquesta realitat, qualsevol proposta de futur que es faci naixerà coixa, mancada de realisme. Altrament, l’existència de la minoria més recalcitrant, obstinadament espanyolista, caldria buscar-la en sectors d’ideologia populista, nacionalista espanyola o jacobina, o bé en sectors l’objectiu dels quals és cercar privilegis i regalies per mitjà del xantatge a les forces polítiques i les amenaces de denúncia de suposades marginacions per raons d’origen. Cal ser conscients, doncs, que aquests referents diversos, que ja han estat evolucionant al llarg de les dècades passades –el bagatge cultural aliè a la cultura del territori de coincidència, Catalunya, en aquest cas; aquests referents diversos de cada una d’aquestes persones–, seran matisats (afavorits o contrariats) pel temps i les intervencions socials dels governs i dirigents polítics, de l’Administració i els mitjans de comunicació. L’oportunitat d’unes polítiques socials i culturals per part dels governs i dels dirigents socials farà que aquesta matisació ajudi més o menys, dificulti o acceleri, la integració de tots els ciutadans en un sol poble, respectant-ne la personalitat i l’heterogènia de tots els membres i sectors. Aquesta és una primera evidència de la problemàtica: les conseqüències, positives i negatives, que ha comportat la forta emigració espanyola del segle passat

LA LLENGUA 

En les migracions del anys vint i trenta, hi hagué una situació que féu possible una gran integració. Els moderats contingents d’immigrants, procedents majoritàriament del món rural, es trobaven a Catalunya amb el món corresponent, rural o preinsdustrial, un món mancat dels grans mitjans de comunicació de masses que han dominat el panorama a partir dels anys seixanta i un món on la llengua catalana era el vehicle de comunicació hegemònic entre la societat catalana, sobretot entre les classes populars, la mateixa classe a què pertanyien els nouvinguts. En canvi, a partir dels cinquanta, la situació ja havia canviat. Els contingents immigratoris van ser considerablement importants, i la política nacionalista espanyola, anticatalana per definició, coadjuvada amb la política social dels dirigents econòmics catalans, l’únic sector català amb veu i vot al qual ja satisfeia la política de quasi apartheid practicada pel franquisme. Durant tota aquesta època qualsevol projecte que pressuposés fer dels nouvinguts un sol poble junt amb els que ja hi vivien no era ben vist pel poder establert, ans al contrari, una part considerable d’aquest poder considerava beneficiós per als seus interessos el propòsit de mantenir aquelles masses de treballadors desarrelats com una mena de front popular espanyolista que veiés en la catalanitat un contrari, que assimilés la catalanitat a la petita (i gran) burgesia que els explotava, els membres de la qual, majoritàriament, exceptuant una certa aristocràcia botiflera decididament franquista, utilitzaven la llengua catalana. Aquesta doctrina va arrelar entre alguns sectors de l’esquerra més dogmàtica, influïda, bàsicament, pel món universitari, dominat per la ideologia. Per sort, però, es van sentir veus procedents d’una esquerra més pràctica i popular, que emparades en el convenciment que calia qualificar com a català «tothom que vivia i treballava a Catalunya» –tesi que hauria de concretar amb una frase feliç un sagaç  polític, catòlic regionalista, amb vel.leïtats socials–,  van poder aturar aquella perillosa aventura de fraccionar els ciutadans de Catalunya en dos projectes socials antagònics (en dos pobles habitants d’un mateix territori, fatalment irreconciliables, a causa d’un tenaç projecte nacionalista espanyol): els castellanolarlants, treballadors, i els catalanoparlants, explotadors. Malgrat tot, cal ser conscients que la doctrina d’aquesta política nacionalista va fer adeptes, prosèlits que encara avui treuen el cap per algun sector il·lustrat de la societat catalana; les vel·leïtats lerrouxistes no han estat mai expulsades del teixit polític català, ja provinguin d’aquest anomenat sector il·lustrat dels babelians, que algú ha acusat de patir la síndrome de Sant Gervasi, o d’altres sectors populistes de l’espanyolisme recalcitrant, tipus manifiesto o foro. Però en aquella voluntat –avui àmpliament aconseguida– dels diversos sectors polítics progressistes per fer dels ciutadans de Catalunya un sol poble solidari, encara hi grinyolava la rodeta de la llengua, i lògicament les formes culturals que una llengua, i un pensament, comporta. Aquesta pedra feia, i encara fa avui, ensopegar tant els sectors de l’esquerra nacional, com els sectors més conscienciats del catalanisme o del nacionalisme. No cal exposar aquí els arguments d’uns i altres, prou coneguts. El cas és, però, que la qüestió de la llengua no és, com es pretén exposar a vegades, un tema subsidiari o subordinat. La llengua, i l’ús que s’en fa com a argument, i que se’n faci, universal o anecdòtic; l’ús que en faci el poder (i no ens referim només al poder polític, sinó també al poder econòmic, al mediàtic); l’ús que en fa cada un dels polítics i altres dirigents de la societat catalana no és gens innocent, i, almenys en el cas català, subordina l’ús i la defensa a la política de cohesió nacional, encara que s’hagi intentat més d’una vegada matisar la qüestió amb els exemples d’Euskadi o de Irlanda, on l’ús del basc o del gal·lès no semblen problemes que entorpeixin la lluita per la sobirania. Al capdavall, però, sembla evident que «llengua és poder». Si més no, així ens ho adverteix sense complexos el professor Juan R. Lodares a «El precio de las gramáticas», El País, fent-nos saber que «Cuando don Josep Laporte, presidente del Instituto de Estudios Catalanes, nos advierte sobre “la reducida presencia del catalán en el mundo socioeconómico” (La Vanguardia, 28-10-2004) nos advierte sobre una obviedad: hay lenguas que por su peso o condición internacional producen más dinero que otras en la libre empresa, ¿qué lengua, si no, es la más rentable para la industria editorial catalana? La enseñanza del español como lengua extranjera deja en Cataluña unos treinta millones de euros anuales y atrae turismo culto, joven e internacional, ¿se lograría esto con la enseñanza del catalán para extranjeros? ¿Qué lengua ha de usar un empresario valenciano, gallego o vasco que quiera hacer negocios en México, en Chile, en Miami, o viceversa, un chileno que quiera hacerlos en Valencia?». Evidentment, el senyor Lodares no vol recordar que el món no va néixer amb la correlació de forces actuals, i que si ara la situació és aquesta que ell descriu, algun principi deu haver actuat perquè aquesta sigui la condició dominant avui, i perquè, a més, ajudi a perpetuar-se. No volem creure que el professor Lodares, autor de Lengua y patria. Sobre el nacionalismo lingüístico en España, 2002, ens vulgui convèncer que el demiürg universal també deu haver procedit a reservar per al castellà i l’anglès l’hegemonia occidental en el camp del màrqueting i l’economia.

 ENCARA LA INTEGRACIÓ DELS IMMIGRANTS

Un cas preocupant de la situació actual en aquest camp és la pretesa representació que, per part d’uns partits desorientats, indecisos, o simplement oportunistes, se sol deixar en mans d’entitats teòricament culturals, les anomenades casas regionales, o altres. Entitats que, majoritàriament –si més no dins la conurbació barcelonina–, i per esgotament del seu rol, molt actiu entre els anys cinquanta i seixanta, han esdevingut, per acció o per omissió, autèntics reductes d’un pensament nostàlgic i populista, amb clars referents a una cultura del règim franquista, folklorista i espanyolista, que s’atribueixen, a més, amb la connivència en alguns casos dels governs municipals democràtics, la representació dels interessos dels immigrats antics o nous procedents de territoris no catalans. Algunes d’aquestes entitats, insisteixo, sobretot en l’àrea metropolitana, han anat teixint llaços de complexitats i favoritismes. Un cas flagrant d’aquest abús antidemocràtic l’exerceix la denominada Federación de Entidades Culturales Andaluzas en Cataluña, FECAC, i les seves estantisses  i indefenses entitats federades. Aquesta organització, de caràcter grotescament quasi irredemptista, s’ha presentat durant molts anys, sense el més mínim rubor, i continua presentant-se en el moment que es redacta aquest treball, com el cas més exemplar de l’exercici del xantatge en nom de suposats greuges i explícites nostàlgies neofranquistes i populistes; s’ha erigit en representant solitari davant les legítimes autoritats nacionals d’un presumpte i mai corroborat col·lectiu de ciutadans catalans d’origen andalús. I aquestes mateixes autoritats democràtiques, per raons com les que s’han exposat (partits desorientats, indecisos, o simplement oportunistes i de tàctiques clientelars), no han estat capaços, fins avui, de respondre amb cap altra pràctica que acceptar el xantatge per a assolir una més que discutible concòrdia social, concòrdia eternament provisional, que deixa sempre en suspens una solució de futur perquè aquests mateixos sectors aprofiten qualsevol ocasió anòmala per presentar-se davant els mitjans de comunicació –que els fan d’altaveu– com a defensors de la pluralitat, una pluralitat que l’observació de les seves pràctiques desmentiria si la debilitat de la cultura democràtica del país no els protegís. Aquest fet, que confirmaria la poca maduresa democràtica que avui encara pateix el teixit social català, es demostra, per exemple, amb la invitació que el Parlament de Catalunya va fer a un representat d’aquesta entitat per a dialogar sobre la Llei de política lingüística de l’any 1998. Intolerable abús que ell justifica en una entrevista apareguda a la revista L’Avenç (núm. 226), en la qual, proposant-se —sense cap previ plebiscit, és clar— com a representant de tots els ciutadans de Catalunya originaris d’Andalusia, s’escandalitza perquè el «vuitanta per cent del Parlament (de Catalunya) va votar a favor de la llengua. I això que, alerta, eh, és una llei que perjudica la convivència, eh! I espero que s’apliqui en els termes que vam quedar amb el president Pujol». O sigui, que segons aquests defensors de les causes del poble, les lleis que puguin ser aprovades per un parlament democràticament elegit es poden supeditar a l’opinió que en tinguin els autoerigits defensors d’essències pàtries (de la pàtria que sigui) i el president del Govern. Hem de deduir, doncs, que el parer d’entitats com les denunciades aquí pot posar en qüestió la representació que puguin ostentar els diputats elegits democràticament per tots els votants, incloent-hi els d’origen immigrat. Les decisions del Parlament de Catalunya, segons els dirigents d’aquesta entitat, serien rebutjables si no comptessin amb el beneplàcit de la més que suspecta representativitat que es concedeixen. I aquesta no és una anècdota atribuïble a una única entitat, i per tant susceptible de menystenir. Aquest és una doctrina que sectors interessats de la societat catalana estarien propagant sota el comentari, aparentment innocu, de «tots els polítics són iguals» (o sigui, tots els polítics són corruptibles). Opinió plenament desmobilitzadora, que va de bracet amb un clima revisionista que ens voldria presentar el franquisme com un mal menor i que fins i tot a vegades té la pretensió de banalitzar, i fins i tot criminalitzar l’antifranquisme, i posar en paral·lel el catalanisme –la defensa de la llengua catalana– amb les doctrines franquistes –la imposició del castellà. I el cas que ens ocupa no és una anècdota; no ho és perquè ha arribat a implicar més d’una vegada la presidència del país, quan, com per exemple, l’expresident de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, va invitar un dirigent d’una d’aquestes entitats perquè l’acompanyés a Andalusia a inaugurar l’exposició «Cataluña tierra de acogida» i en altres ocasions, més informals però no menys escandaloses. Així, doncs, amb aquesta pràctica sembla que alguns polítics catalans han fet doctrina que al territori de Catalunya resideixen diverses «comunitats», no integrades, o pitjor encara, no integrables (per aquesta raó es justificaria que poguessin deixar de sentir-se obligats davant les lleis aprovades pel Parlament). No integrables perquè el president d’una d’aquestes federacions pogués representar els ciutadans catalans d’origen andalús, aragonès, magribí, paquistanès, resultaria que, des dels anys vint fins avui, no hi hauria hagut cap ocasió que fes que aquells homes i dones que havien arribat –i continuen arribant– a Catalunya en cerca de treball i benestar es poguessin integrar, com així ho sembla suggerir la resposta que Francisco Idalgo, antic diputat al primer parlament català per un fallit PSA, dóna en una interviu fet per un entrevistador —un jove d’origen andalús— d’aquesta manera: «Suposo que tu ets, en primer lloc, sabadellenc, per tant, català i amb arrels andaluses. Un dia te les trobaràs i et faran sentir una cosa diferent i a partir d’aquest moment decidiràs si ho potencies, això, o no. És un sentiment latent. Jo suposo que si ara organitzéssim un viatge a Andalusia i vinguessis amb mi a Granada, d’on era ton pare, granaino, o a Còrdova, la terra de ta mare, jo t’ensenyaria Granada o Còrdova i ho miraries amb uns ulls diferents i hi trobaries coses i sentiries com t’ha passat ara amb el flamenc, que hi has arribat per una altra via, no sé si el jazz, el pop o aquest flamenc més mestís que estem fent ara. Aquest és un dels objectius de la Junta d’Andalusia i, sobretot, de la Direcció General de les Comunitats Andaluses: veure de quina manera les primeres, les segones i fins i tot les terceres generacions es vinculen, si volen, amb Andalusia». Tesi (només és podria sustentar un despropòsit donant-li forma de tesi) francament incorrecta i impensable per part d’una institució de govern (la Junta d’Andalusia), i també desestimable per desestabilitzadora, que es desqualifica immediatament només repassant el cens municipal de qualsevol població catalana i comprovant els cognoms castellans precedits de gentilici català i sobretot l’ocupació (que ens demostra el nivell d’implicació en els afers socials i polítics i el grau de benestar adquirit) de la gran majoria d’aquests eximmigrants, uns eximmigrants que avui es presenten ells mateixos —com hem provat de demostrar al principi— com a ciutadans del país on resideixen i treballen, no com a eterns emigrants. I encara, per tal de rebatre aquesta tesi, podríem recordar la majoritària participació de les classes populars de ciutadans catalans d’origen divers, a la celebració de l’Onze de setembre del 1976 a la plaça de Catalunya de Sant Boi de Llobregat reclamant llibertat, amnistia i estatut. Cal ser conscients que si prosperés aquesta doctrina dels «col·lectius territorials, o culturals, rescatables per a les seves comunitats d’origen», aquesta representaria un gran pas enrere en l’evident cohesió social que avui presenta la societat catalana. Una cohesió que en l’actualitat no deu satisfer tots els estaments que participen de la política espanyola, si no com s’ha d’interpretar que des de la Junta d’Andalusia s’anomeni un delegat per a les comunitats andaluses a Catalunya, València i Balears?  Impressionant títol que ostenta el senyor Francisco Hidalgo. Pot ser un bon avenir per als ciutadans de Catalunya, sigui quina sigui la procedència, un futur país amb ciutadans catalans i «col·lectius» no integrables: avui andalusos, extremenys, etc., i demà, a més, pakistanesos, marroquins, alemanys, etc.? Aquesta sembla que és la proposta teòrica de l’anomenat Colectivo Crisol, de dissimulada inclinació neolerrouxista, que actua dins el Partit Socialista i que és promotor i sustentador d’actituds com les que he esmentat, i que assegura que es preocupa pels drets dels homes i de les dones immigrants (fins quan ens tractaran com a immigrants?), que precisament en aquest territori, bressol de cultures des que existeix, esdevindrien no integrables. Ara la pregunta justa és: en benefici de qui i de què?  

 LA MILLOR POLÍTICA D’INTEGRACIÓ COMENÇA AMB L’HABITATGE I LA FEINA

Aquesta és una definició lapidària, però ben realista. Tota política que es dugui a terme en relació amb aquest assumpte, i que no passi per proporcionar i assegurar treball i habitatge als immigrants, fracassarà. Fracassarà si el que es pretén és integrar aquests homes i dones que es mouen en cerca de treball i benestar en el conjunt de la població resident, si es pretén que aquests homes i dones, avui immigrats, esdevinguin en un futur pròxim ciutadans amb tots els deures i drets nacionals. Si, per contra, el que es persegueix és mantenir dins del territori una bossa de treball barat, de persones sense dret a la ciutadania o amb menys drets que la resta de la població, aleshores la política de repressió i control dels «sense papers», que ha preconitzat la dreta neoliberal fins avui, ja és prou efectiva, almenys a curt termini; a mitjà termini és suïcida per a l’estabilitat social del país.

 Hom assegura que la causa (o, si més no, la causa principal) de conflictes amb els estrangers és més econòmica que no pas cultural, que la causa principal de les migracions és el resultat d’una certa política econòmica que els països rics (poderosos, doncs) apliquen sobre altres països incapaços de resistir-se a aquesta política econòmica. I sembla fora de tot dubte, també, que, aquesta mena de conflictes, qui de veritat els suporta són els sectors econòmicament més indefensos de la societat: els obrers de baix perfil laboral, els joves que s’han d’incorporar al món del treball, les dones i pocs sectors més. A la resta de la societat, els treballadors liberals, els executius i empresaris, els polítics i tota mena de sectors actius i dirigents d’aquesta problemàtica, només els arriba en forma de notícia a la premsa o d’algun maldecap originat per aldarulls que puguin entorpir el pas dels seus vehicles o les setmanes de vacances. Si això és ben bé així, si l’única o més evident causa de les migracions és aquesta, i hem de convenir que, a la vista de les demandes expressades pels immigrants, això deu ser així, el desllorigador és ben evident (no vull dir senzill, sinó palès): caldria engegar una política real, un programa polític de conscienciació social que permet que  aquestes masses migratòries no s’haguessin d’enfrontar amb la resistència dels, paradoxalment, sectors més propers a ells (els mateixos sectors que solucionen la seva vida laboral als mateixos llocs on l’hauran de solucionar ells). Es fa evident, però, que aquesta política d’habitatge i treball només és eficaç en una primera fase, encara que sens dubte la més eficaç i efectiva. No cal que la definim més àmpliament, s’explica tota sola. Ara bé, aquesta política es pot dur a terme de dues maneres: com un principi de justícia social o bé com un deure paternalista. En el segon cas no aconseguirem més que èxits transitoris que podran ser posats entredit a cada moment (si no, podem agafar com a mostra els no massa llunyans fets xenòfobs i racistes succeïts a Holanda, país quasi exemplar en la seva política amb les minories), perquè és evident que una política de caritat i tolerant sempre parteix de la premissa que els nouvinguts no són com nosaltres (els naturals), sinó que són menys afavorits, menys cultes; i gairebé sempre se’ls pressuposa una falta o una mancança atribuïble a la pròpia naturalesa del pobre: una suposada naturalesa fatal dels pobles subdesenvolupats, en contrast amb els pobles desenvolupats. Però quina fatalitat històrica deu haver concertat que hi hagin pobles desenvolupats i pobles subdesenvolupats? Cal, doncs, dur a terme aquesta política com un principi de justícia social i, encara més, com la millor inversió per a una política de pau i llibertat universal, com l’obligació que té tota societat de curar perquè s’estableixin normes de compensació distributiva entre tota la humanitat. Només d’aquesta manera disposarem d’arguments per a exigir responsabilitat a tothom i assumpció dels deures socials i cívics. Cosa impossible de dur a terme amb una política de beneficència, la qual sempre se sustenta sobre la base de la voluntarietat, de l’esforç individual, i no pas del compromís social. L’individu que rep caritat no és tractat amb justícia, sinó amb condescendència, actitud que allibera l’individu tractat de l’obligació de la reciprocitat; altrament, una actitud basada en la caritat pot ofendre i humiliar. Només des d’una posició de justícia social hom pot acceptar l’ajuda, perquè compromet i obliga. És per raons com aquestes que tot comença proporcionant feina i habitatge. I a tall de mostra potser només caldria establir un cert paral·lelisme amb el que he dit i l’actitud que encara avui manté la majoria dels catalanoparlants en relació amb l’ús de la seva llengua quan han de tractar un immigrat, i per extensió, qualsevol foraster. Avui, que ens trobem davant d’una altra allau d’immigració que compartim amb la resta d’Europa, Catalunya ja no està tan indefensa políticament i administrativament com als anys vint i els seixanta (malgrat que encara no gaudim d’una situació òptima). Ara la pregunta és: haurem après alguna cosa (ciutadans, dirigents polítics i econòmics, educadors, etc.) de l’experiència anterior? Sabrem analitzar el fenomen i les conseqüències esmentades? Les positives i les negatives? A parer meu, almenys, hi ha una qüestió que vull destacar: no ens podem permetre que el país se segmenti en col·lectius (en guetos), no ens podem permetre compartimentar la societat entre andalusos de Catalunya, extremenys de Catalunya, murcians de Catalunya, etc. No ens ho podem permetre perquè seguint aquesta pauta ben aviat ens trobarem amb una societat perillosament dividida, on, a més dels esmentats sectors, haurem d’afegir els marroquins de Catalunya, els pakistanesos de Catalunya, els xinesos de Catalunya, etc. Una societat en què els partits polítics es podrien sentir temptats d’oferir a cada un d’aquests sectors solucions a la carta, en comptes de dirigir-se a tota la societat a l’hora d’argumentar la seva fórmula per a equilibrar-la i governar amb eficiència, equitat i justícia per a tots. En benefici d’una ciutadania universal dels homes i les dones, que a Catalunya la lògica històrica i l’eficàcia més elemental porta a reconèixer com a catalana la ciutadania catalana, no ens podem permetre una societat sense els mínims exigibles d’homogeneïtat. I això, sobretot, en interès de la pau social i de les classes populars, no pas en nom de cap mena de paternalisme ni de nacionalisme, estatista o regionalista.

 MÉS SOBRE EL CONCEPTE D’INTEGRACIÓ

Sovint sentim algunes veus que, sense pretendre (almenys així ho proclamen la majoria) posar en dubte la necessitat de participar en la construcció d’un sol poble dins el territori de Catalunya, qüestionen l’oportunitat d’utilitzar aquest terme, integració, per a evidenciar l’assumpció, per part dels antics immigrats, de la cultura i la política catalana. Altres veus d’aquestes opinen no tant sol en contra de la utilització del terme, sinó de la necessitat d’aquesta integració, la qual interpreten com una exigència que se’ls faria als immigrats perquè abandonessin les seves rels culturals i n’adoptessin unes altres: les catalanes. He de dir, sobre aquest punt, que la precisió sobre l’assumpte em sembla excessiva en el primer cas, i maliciosa, en el segon, ja que per experiència sabem que per a aquesta integració, almenys durant la nostra etapa històrica més pròxima, sovint, el que s’ha demandat no ha arribat a significar ni l’exigència d’adoptar la llengua del país. Imaginem-nos si n’és, de ridícul i infundat, argumentar que la integració a la societat catalana passà per exigir l’abandó de les rels culturals del país d’origen del nouvingut. Ben al contrari, la identitat de ciutadà de dret de Catalunya s’ha atorgat, crec jo, amb massa descurança, inclús amb incúria; i això ha estat d’aquesta manera per la impossibilitat que la societat catalana ha tingut d’obrar políticament i també perquè per raons de deixadesa s’ha abdicat d’una exigència de la qual no abdiquen la gran majoria de pobles. No negaré que també ha existit la tendència, per part d’un sector de la societat catalana (potser el més conservador), de situar els immigrants en un espai simbòlic allunyat d’uns autoanomenats «catalans de soca-rel»; sempre s’han deixat, però, portes sense la balda posada per poder traspassar-les. I basant-nos en aquesta vella pràctica de la catalanitat en relació amb les contínues migracions i la seva integració, pràctiques que mai s’han abandonat, avui hauríem de qüestionar, i qüestionem, la intenció del Partit Socialista d’articular «sectorials» segons «les cultures dels immigrants»: sectorials llatines (sud-americanes), sectorials àrabs (on s’integra els amazigh, o berbers), sectorials asiàtiques (on s’encabeix els xinesos, amb els indis i pakistanesos), etc. Aquesta és una pràctica perversa que trenca el concepte d’integració que durant molts anys ha fet servir la població catalana i que possiblement no s’ha entretingut a formular cap sociòleg orgànic, o acadèmic, perquè cap sociòleg orgànic s’ha molestat a estudiar quines eines ha fet servir aquesta població per conviure amb les contínues onades d’immigrats arribats a Catalunya en el darrer segle.

 

I PER QUÈ NO LA INDEPENDÈNCIA?

Des de la simple experiència diària de fills d’immigrats econòmics, no ens podem creure que les teories polítiques sobre la qüestió de la dependència-independència existeixin sense interessos socioeconòmics que les sustentin. Les teoritzacions, les reflexions polítiques sobre la qüestió de la independència, sobre la possibilitat o no de federalismes, o altres fórmules de governar, ho són en funció dels sectors de poder que les sustenten. No es podria entendre que la llibertat per fer funcionar un poble dependent, o no, d’un altre obeeixen només a formules d’hipotètics sentiments de pertinença o identitat, sinó a la voluntat de sectors de poder del poble mateix —o bé aliens a aquest poble, per a fer-los irrealitzables. Per tant podem entendre que totes les teories són possibles quan expressen voluntats, i totes les voluntats són realitzables si hi ha prou voluntat i mitjans en els grups de poder que les proposen, i, també, i sobretot en el cas que ens ocupa, si no hi ha interessos aliens a aquestes voluntats que les entorpeixin. Així que nosaltres podem concloure que per damunt, i potser malgrat totes les teoritzacions sobre el dret a la independència dels pobles, real o suposadament supeditats a un altre poble, o a un estat, per raons d’expansió colonial o política, o bé per l’aparició en un moment històric determinat, d’aquest qüestionament per una part d’un mateix poble; per damunt de totes les teoritzacions conegudes del dret, la consideració sobre la necessitat d’independència d’aquests neix, invariablement, del qüestionament, per part de sectors significatius dels primers, de la real dependència en què es troben, o si volem, en què perceben que es troben (que objectivament deu ser el mateix, ja que la subjectivitat d’uns, els qui se senten sotmesos, no deu poder ser d’inferior qualitat  que la dels qui no ho perceben, oi?

 PER QUÈ LA DEPENDÈNCIA?

És l’interrogant on, en algun moment o altre del devenir històric, poden arribar, o arriben, alguns sectors particulars, o individus qualificats, d’aquests pobles supeditats. I la pregunta no és excepcional, ni és gratuïta; la pregunta neix invariablement dels inconvenients causats –o, insisteixo, si voleu, que es perceben que causa la dependència. Per què la dependència? És lògic preguntar-s’ho quan hom experimenta que aquesta dependència causa inconvenients i perjudicis al col·lectiu i als membres particulars. És d’aquí d’on lògicament sorgirà l’interrogant. Si alguna ànima pusil·lànime creu que la fórmula pertinent no fóra aquesta de la dependència/independència, sinó més aviat: «per què es qüestiona la unitat, o la unió de l’Estat?», respondria que, quan la suposada unió o unitat pot causar perjudicis i inconvenients, és pertinent interrogar-se sobre les raons (i beneficis) d’aquesta unió o unitat. I si a la discussió es volgués introduir el terme-imatge de la solidaritat, hom pot respondre senzillament que la solidaritat es pot exercir des dels órgans superiors del govern de l’Estat –des de fora del cos social–, o bé des de dins mateix del cos social, o des de les instàncies de govern que aquest decideixi, i, a més, amb exigència de claredat i reciprocitat, que és el cas que avui ens ocupa. Solidaritat no implica la utòpica unió universal, no ho implica, i en podem dubtar i tot, precisament perquè la història dels grans moviments socials i polítics ens ha ensenyat que, en l’era de la crida a la unió universal, religiosa o política —i potser avui en la de la mundialització—, s’hi han sacrificat gran quantitat de llibertats i una immensitat de vides humanes.  És clar que no sóc tan ingenu per desconèixer que la qüestió de l’interrogant del «per què no la independència?» s’espesseix quan a aquella primera i elemental consideració descrita el grup promotor del qüestionament, o els sectors d’aquest col·lectiu amb pretensions de diversa índole, hi afegeixen historicismes: sentimentals, èpics, romàntics, retòrics… (per cert, tan sentimentals, èpics, romàntics, retòrics com ho seran els de l’entitat que promociona la Unió). Però la voluntat d’emancipació real pren volada i es transforma en proposta seriosa quan el motiu principal el fonamenten les reivindicacions d’ordre econòmic i social causades o atribuïdes als inconvenients i damnatges de la dependència. I com que aquesta reflexió es fa sobre la base de la Catalunya actual, diré que són precisament els sectors immigrants econòmics, els acabats d’integrar al poble català històric, els més susceptibles de percebre aquests motius de greuge. Per diverses raons: la primera potser fóra perquè aquests sectors immigrants solen procedir de territoris on històricament se’ls va negar la ciutadania civil: andalusos, extremenys, etc. Ningú no els negava que fossin andalusos, però sí que ho poguessin ser com els de les classes acomodades. En canvi al nou destí, sense que ningú els regalés res, que quedi clar!, gairebé tots van millorar socialment, cosa que ha significat l’assumpció d’una ciutadania civil de la qual no gaudien al territori que van haver d’abandonar. Per tant no ens ha d’estranyar —contràriament al que perceben amb contrarietat certes elites catalanes habitants de la Diagonal en amunt, amb xalet a la Cerdanya, i castellanoparlants— trobar contingents eximmigrats, de primera i segona generació, defensant allò que perceben com un millorament del seu estatus, sobretot quan s’adonen que el lloc on ara viuen i on han adquirit un rang més alt de ciutadania que el que tenien al seu territori d’origen viu sota la inconveniència d’estar supeditat a una altra entitat: l’Estat centralista espanyol, en aquest cas, que perceben que entorpeix la seva capacitat de millora. Aquesta situació, descrita aquí amb senzillesa, no ens hauria de sorprendre; no és pas inèdita, és un cas paral·lel al dels Estats Units del principi del XX, on els immigrants europeus perseguien l’adquisició d’un estatus social que la ideologia dels self-made man els prometia. Precisament va ser una mena de doctrina del self-made man la que també va actuar per als immigrants espanyols del segle XX a Catalunya, i seria bo que l’experiència d’aquells anys se sabés aprofitar per tractar amb els nous corrents migratoris. Aquest és el cas actual de molts ciutadans catalans originaris d’Espanya i arribats entre els anys vint i setanta del segle passat. Ara hauríem d’interrogar-nos si en l’actualitat la situació social i econòmica de Catalunya permetrà als nous arribats actuals seguir el mateix procés; perquè, encara que soni a sarcasme, podem interrogar-nos sobre si Catalunya, avui, està en condicions de poder oferir als futurs ciutadans catalans allò que, amb grans dificultats, va poder oferir el segle passat. Disposa avui, Catalunya i la seva classe dirigent, de les millors condicions per a oferir allò que els polítics, agitadors culturals i empresaris del passat segle, pogueren i saberen oferir als que van venir a viure i treballar a Catalunya? La resposta hauria de ser òbvia: avui Catalunya disposa d’una autonomia política de la qual no havia disposat al llarg del segle XX exceptuant petits lapsus de temps quan va haver de patir, gairebé el llarg del segle, l’opressió de dictadures enemigues del poble i de la cultura. Però, i malgrat tot, crec que hi ha motius per preguntar-nos-ho, encara que pugui semblar pura retòrica. La raó la podrem trobar al carrer, entre els ciutadans: l’optimisme de cara a un futur, integrats en on sol poble, encara que divers, però solidari entre si, i inequívocament català, no sembla que sigui el valor majoritari entre la població. I aquesta no seria una proposta retòrica o culturalista, la d’un sol poble solidari entre els seus diversos sectors, sinó que és la formula que tenen altres pobles per viure en pau i progrés.

Pot semblar, doncs, que malgrat tot allò aconseguit, l’actual dependència de l’Estat centralista espanyol encara ens fa més nosa que servei; si més no, així ho podrien arribar a percebre àmplies capes de la població actual de Catalunya, els ja assentats i els que reclamen l’assentament amb el bon argument de la seva contribució a la prosperitat del país. El crit d’alerta està fet, i no som nosaltres els únics que ho fem saber. Després que ningú no se n’estranyi.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: