Bienve Moya

Llegendes d'arreu

Avara per un… Les bruixes d’Altafulla

barcaA la platja d’Altafulla, l’Enriquet tenia avarada una barqueta, res, un gussiet no gaire més gros que una closca d’avellana. Amb la Carmeta, aquest era el nom que li havia posat al bot, l’Enriquet, cada dia del món, anava en mar a calar quatre palangres i sis nanses, que recollia l’endemà, amb la farda si hi havia hagut sort, o desert si havia fet março. Així passaven els dies a casa de l’Enriquet: si hi havia pesca, menjaven del peix que no podien vendre, més les quatre verdures que la dona cultivava a l’hortet vora el torrent. Una vida de pobre pescador, verament, però tranquil·la i assossegada. Un dia, un mal dia, a l’anar a treure el bot, l’Enriquet se n’adonà que semblava que l’haguessin fet servir aquella mateixa nit, un pòsit d’aigua es movia al fons de la barqueta, i ell havia fet servir la sàssola per treure-la’n tota a l’avarar-la el dia anterior. De moment no va enquimerar-se’n, però després d’aquella descoberta, va fixar-se que força sovint, aquell pòsit d’aigua al fons del bot apareixia de tan en tan. L’incident no el molestava ni el distreia de la seva feina, però va decidir treure’n l’entrellat, perquè tenia el convenciment, que de part de nit, quan ja tothom era a joc, homes i gallines, algú, ves a saber qui, utilitzava el seu gussiet. Així que una nit, abans de les dotze, va alçar-se i sense dir res a la dona, es ficà calçons i garibaldina i en un no res i en silenci es dirigí cap a la platja. I allí s’estava tota sola la Carmeta, el seu bot. No res alterava l’oreig i les petites onades, d’una en una, venien a morir mansament a la riba. De sobte un brogit de passes alterà la pau de la nit, venia de la ratlla de cases vora la sorra. La fosca impedia veure qui movia la fressa, però l’Enriquet, esparverat, no va pensar-s’ho més i va botre dins la barca, amagant-se sota la post que cobria la menuda popa del bot. L’enrenou s’apropa a la barqueta rodejant-la i el pescador s’adonà com unes cames entortolligades amb amples faldes pujaven a la barca, i unes altres, i unes altres, i una veu estranya cantava: «Avara per una, avara per dos, avara per tres; alta fulla, núvols amunt!… però res es movia. Llavors la mateixa veu exclamà: «Totes a baix! Aquí alguna cosa falla. Ara, tornem-hi a pujar» I altre cop l’Enriquet contempla el vol d’amples faldilles com muntaven al bot. I tot seguit, la mateixa veu: Avara per una, avara per dos, avara per tres, alta fulla, pels núvols amunt! I altre cop la mateixa veu autoritària: «Totes a baix! A veure, n’hi alguna que estigui encinta? Murmuris de negació. «Doncs hi ha algú més a bord. Ja se’n penedirà! Pugeu: Avara per una, avara, per dos, avara per tres, avara per quatre; alta fulla, núvols amunt!» I el bot alçà el vol com una gavina, núvols amunt». L’Enriquet, encabit com un cranc sota la post de popa, tremolava com una fulla d’arbre. Les bruixes, què no eren altres  que elles, volaven amb la Carmeta cap a un destí inconegut sense fer esment del pobre pescador «Ja se les apanyarà quan arribem on anem!» Va respondre la manaire quan una d’elles l’interrogà sobre el polissó.

Passà qui sap el temps, perquè el temps encantat de les bruixes no transcorre de la mateixa manera que el normal dels homes, i el gussiet va aterrar en una llunyana platja. Les bruixes van saltar a la riba abandonant al seu albir barqueta i Enriquet. Al cap d’una estona, l’esglaiat pescador, s’atreví a treure el nas per la borda: Marededéusenyor! Allò era espantós! Aquella costa no la coneixia de res. Una ampla platja de sorra blanca tancada per una ratlla de palmeres, i al darrera de les primeres palmeres només hi havia matolls de falgueres i plates inconegudes. En tota la distància que li permetia la visió no és veia altra cosa que una selva verda i exuberant que s’anava escalant amunt, amunt, fins unes muntanyes que tancaven l’horitzó. En tot el dia, des del primer sol fins el ponent, l’Enriquet no va tenir esma de moure’s del costat del bot, allí va quedar-se arraconat a l’espera què caigués la nit i les bruixes poguessin tornar-lo a la seva estimada platja d’Altafulla. I així va ser, en caient la fosca el mariner tornà a entaforar-se al cau sota la popa, i al poc, per entre els arbres, aparegueren les bruixes que decidides muntaren al bot i la manaire, amb veu que a al mariner li sonà terrible, ordenà: Avara per una, avara per dos, avara per tres, avara per quatre; alta fulla, pels núvols amunt!

Quan l’Enriquet, candorosa i honestament, amb l’ai al cor, ho contava així mateix entre els seus compares a la taberna, la resta de l’auditori l’ajudaven a corejar l’ordre: Avara per un, avara per dos, avara per tres, avara per quatre; alta fulla, núvols amunt!

Single Post Navigation

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: