Bienve Moya

Llegendes d'arreu

L’aparent mort de la Mestressa de Fontallada

mort-en-vidaEn els vells papers de notícies del Penedès hi trobem recollida, a mena de llegendeta, la d’un lúgubre enterrament en vida, el cas de la mestressa de Fontallada. Pel to mig irònic amb que la recullen els dits vells papers, podríem arribar a creure que els autors ens narren una ficció, però, també podríem creure que el relat vindria a exemplificar una ancestral temença tant antiga i comuna com la mateixa humanitat: la por de ser enterrat en vida.

Fontallada és un mil·lenari mas olerdolenc en el terme de Sant Pere Molanta que malgrat que avui porti un altre nom, els més vells de la contrada encara el coneixen pel l’antiga denominació. La història té lloc quan a mitjans del segle XIX totes les terres del Penedès van ser envaïdes per la gran epidèmia del còlera. La terrible malaltia no destrià entre jornalers i amos, sinó que atacà a tothom rics i pobres, infants, joves i vells, tots per igual sense lliurar-se’n ningú. Durant molts anys la terra va ser damnada, sense braços per treballar-la i encara, passada la cruel epidèmia, la fam va escampar-se pel territori com una segona pesta que provocà tantes morts com la primera. Aquella primavera, el còlera, malgrat totes les precaucions conegudes: prohibició de rebre dins el mas desconeguts i forasters, encesa de fogueres amb herbes d’olor per tot al voltant de la possessió, etc., malgrat totes aquestes mesures profilàctiques, també irrompí en la ben protegida i rica possessió de Fontallada, fent estralls entre els seus habitants, masovers, jornalers i propietaris. D’entre ells fou molt sentida la mort de la jove i bella mestressa de la masada. Es conta que era tan sobresortint la riquesa dels amos de Fontallada que en morir la mestressa el desolat marit disposà, desassenyadament, que l’esposa fos soterrada amb el seu sumptuós aixovar de núvia, així com també, i sobretot, amb les precioses arracades de pedreria que li havia regalat pel prometatge i que ella lluïa amb ostentació tantes vegades com en tenia ocasió. La noticia del desusat i irreflexiu soterrament va escampar-se per la contrada com la mateixa pesta i a l’esdeveniment hi assistí una gran gernació, a pesar de la temença que provocava la proximitat d’un cadàver que havia contret la pesta. I com era d’esperar, i malgrat l’ancestral por al contagi de la temible malaltia, pocs dies després que la mestressa fos dipositada dins la sepultura al fossar de Sant Pere Molanta, algú va escalar la tàpia del cementiri esbotzant la tomba amb intenció d’endur-se’n els joiells de la dama: el brètol arrencà sense miraments les arracades de les orelles de la morta, però tot fou completar l’acció com de la boca de la aparent difunta eixí un esgarrifós crit de dolor, la dama era viva. Conten aquells vells papers de notícies dels dies de la pesta, que tant gros va ser el terrorífic esglai dels profanadors, que un d’ells va caure allà mateix, al peus de la tomba, ferit de mort. La resta de la banda, aterrits, eixiren del cementiri proferint tal esvalot de xiscles i laments, que van despertar el fosser, habitant d’una caseta adjunta al mur del cementiri, el qual, en la creença que era la seva vivenda la que era assaltada, prengué l’arma penjada a la vora del llit i l’emprengué a trets amb els desventurats profanadors, a dos dels quals encertà. L’endemà, la noticia de l’assalt a la tomba de la mestressa de Fontallada era notícia arreu de la comarca. La justícia va prendre’s aquella profanació com una ofensa contra tota la comunitat, i va voler donar escarment exemplar pel que en endavant pogués arribar a passar. Així que comanà dos mossos de l’Esquadra de Vilafranca perquè emprenguessin una enquesta per tot el territori. L’enquesta, duta a terme, amb tota la severitat i rudesa, habitual en aquest cos policíac, va resoldre’s en l’empresonament d’un parell de jornalers de la vila veïna de l’Arboçar de dalt, els quals en ser detinguts presentaven  ferides que podien haver estat causades per l’arma del fosser. Els dos van ser portats a judici, i sense gaires miraments ni altres entremesos, declarats culpables i condemnats a garrot sota l’acusació de profanació de sepultura. Aquell cas de la mestressa de Fontallada és la darrera notícia que se’n té a tot el Penedès d’un enterrament en vida, i va ser tal l’alarma i l’esglai que causà l’esdeveniment entre la població, que el fet, verídic o no, convertit en conte o llegendeta, ha arribat fins els nostres dies.

Single Post Navigation

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: