Bienve Moya

Llegendes d'arreu

Les tres pubilles del Pla del Penedès

pla-del-penedesFeia una setmana sencera que a ca l’Esquirol, al Pla del Penedès, no veien el sol, des del dijous passat, quan del cantó de Ponent va arribar la primera bromada, un castell de núvols, un sobre l’altre, que feien feredat. Aquest mas, on hi vivia tota la família, avis, pares i una nena, quatre mossos i algun dels pastors, o sigui quasi una petita població d’unes quinze persones més les bèsties del corral i els galliners, es trobava situat a la falta d’un turonet que s’alçava dos pams de les vinyes circumdants i protegit dels oreigs per un bosquet d’alzines, les que s’havia salvat de l’esterrossada quan hi plantaren ceps i més ceps de bon raïm. I van arribar el divendres, el dissabte, el diumenge, però la nuvolada, amenaçadora i grisa com la panxa d’un ruc, seguia damunt la comarca, com si no hagués d’escampar mai. Ara, ja feia una setmana i no parava de caure aigua del cel, aigua a bots i barrals, els torrents anaven que vessaven i pel camins no s’hi podia caminar sense enfangar-se fins els turmells. Tots estaven ben esverats, i fins atemorits perquè segons remugava el pastor vell, més vell que el lledoner de les Parellades i que ningú ja recordava quan havia aparegut al mas, devot i supersticiós, més això últim que el primer, no parava de vaticinar desgràcies i infortunis. L’amo l’havia advertit, sobretot que no escandalitzés a la canalla, però ell seguia amb les seves oracions i canterelles supersticioses: «Sant Marc, Santa Creu, Santa Bàrbara no ens deixeu». o «Santa Bàrbara, santa Elena i santa Maria Magdalena, totes tres van pel camp amb la llum de l’Esperit Sant. Qui tres voltes ho dirà, tro ni llamp el tocarà». En fi que arribà l’altra dijous i la tempesta no amainava, i la inquietud va començar a fer-se pas en els cors de tots els estadants del mas. I les prèdiques i exhortacions del pastor vell començaven a ser ateses, primer pels de més edat i la canalla i finalment per tothom menys pel jove amo, que es mantenia ferm en la seguretat que, tard o d’hora, la tempesta cediria, com sempre havia passat.

Però el pastor vell tenia la seva pròpia opinió sobre el cas i va anar estenent-la entre els més grans: primer van ser l’àvia i l’avi qui feren cas a les seves exhortacions i s’afegiren a les oracions, després van ser les minyones i els mossos, finalment la canalla i la jove del mas; tots, quan l’amo jove no els podia sentir s’incorporaven a les pregàries del supersticiós pastor: «Sant Marc, santa Creu, santa Bàrbara no ens deixeu». Però l’amo els sentia i encara que no volia donar crèdit al que ell en deia ximpleries de rosegaltars, el cert era que la tempesta ja feia una setmana i seguia com el primer dia.

Un dia, que l’amo jove va haver d’assistir a una reunió a la Casa de la Vila per tal de discutir, amb la resta de pagesos del terme què podien fer-hi per subvertir tanta malvestat, el pastor emprengué a la mestressa i a sa mare per contar-los-hi com, segons la seva experiència, podien posar remei a la llarga tempesta; les emprengué a les dues perquè, precisament elles i la petita pubilla, podien posar remei a aquell devessall d’aigua que manava del cel. «Quan jo era jove ―així va començar―, a la casa on m’estava, no massa lluny d’aquí, vam haver de patir un temperi com aquest; un mes va estar caient aigua del cel! Finalment, l’amo va trobar el remei. Remei que sí ara, que el jove és fora i vosaltres sou prou valentes per posar en pràctica, quan ell torni, tot això haurà finit». D’entrada la vella estava disposada a escoltar el pastor, però la jove s’hi resistia, sabia que al marit no li agradaria cap de les solucions que pogués sortir de la barretina d’aquell home supersticiós. Finalment, però, la jove va deixar-se convèncer. «Heu de ser-hi totes tres». Digué el pastor. I quan les dones van estar reunides, àvia, mare i filleta, els hi contà això: «Ja fa molts any, quan jo era a Can Bartolí, on hi servia de xerric, vam tenir un temperi de primavera com aquest que avui patim. Va estar-se bo i un mes plovent dia sí dia també. Tots ens donàvem al diable i tot van ser processons per dins de missa, pregueres i lletanies, però l’aigua no deixava de rajar dels núvols com si aquests ocultessin una mar sencera. Finalment, l’amo, un home que se les sabia totes i no temia res, ni home i esperit, va anar a consultar la bruixa de Mediona. Aquesta dona sàvia li recomanà el remei que jo us explicaré a vosaltres, i que si l’apliqueu, anirà tant bé com va anar aquell any de malastrugança». Les dones van mirar-se, dubitatives, però van deixar que el pastor que seguís parlant. «Doncs vet aquí el cap del carrer, el remei necessita la concurrència de tres pubilles, i en aquesta casa tenim la gran sort de que les tres dames han estat, les tres, pubilles del mas, cosa que ens dona un gran avantatge; perquè en l’altre cas les tres pubilles van haver de buscar-se arreu de la comarca. I ara us dic el perquè ens calen tres pubilles: els àngels o dimonis que dirigeixen aquestes coses de la pluja i les tempestes, són verament esperits o genis de l’antic paganisme que déu nostre senyor els deixà entretenir-se amb aquestes menudalles quan els expulsà del cel. Aquests esperits, encara que son descarats i pocasoltes, senten una gran vergonya davant dels cristians, i sobretot senten una gran vergonya davant les dones, a les quals comparen amb la marededéu, que amb el seu peu els aixafà el cap. Doncs si voleu que  s’acabi aquesta malaurança de la tempesta, senzillament heu de fer això que us diré a cau d’orella. Les dones, encara receloses, s’hi aproparen i ell els dona instruccions. Les tres pubilles de Ca l’esquirol del Pla del Penedès, van mirar-se l’una a l’altra i, decidides, van sortir al barri davant la masia, i totes tres a l’hora van alçar-se les faldilles de per darrere i mostraren als núvols i als vergonyosos esperits que els conduïen, els tres rodons culs, sever i treballat el cul de l’àvia, rotund i ruborós el cul de la mestressa jove, i candit i tendre el cul de la nena pubilla.

 

 

Single Post Navigation

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: