Bienve Moya

Llegendes d'arreu

Aqualata

aqualataEn l’antigor més reculada, Aqualata era un extens i ample estany d’aigua clara i tranquil·la com un mirall que s’estenia entre la serra de Collbàs i les muntanyes de Rubió. En una de les vores d’aquesta Aqualata, cap el cantó dels Plans d’Ardesa, s’alçava una gran heretat, L’Anoia, un mas ric i extens. En morir-se l’amo vell, l’hereu va fer-se càrrec del mas, però aquest hereu era tant gandul i malfeiner que només de veure els dilatats camps que havia de conrear, ja suava. Un dia com un altre que jeia sota la figuera absort la seva acció preferida, caçar mosques, tot exclamant-se de la mala sort i de la feinada que li quedava per fer ―de fet ben bé, li quedava tota―, va pensar què bé que li aniria de poder trobar algun mosso que per un bon preu s’avingués a fer tota aquella feinada. Quan se’n tornava a casa, cansant de rumiar, a la cruïlla d’un camí va ensopegar-se un jove, bell i musculós. El jove, tot encetant una innocent conversa, va portar-la cap a la qüestió del treball del camp, tant pesat, ja que, com ell deia, amb humor: «la terra queda moll avall!». També va dir-li que precisament ell anava buscant un nou mas on llogar-se. L’hereu, divertit per l’acudit el bon mosso, va fer-s’ho venir bé per comunicar-lo que ell precisament buscava un jornaler que no l’espantés la feina. I dit i fet, van quedar emparaulats.

Aquella mateix tarda, el mosso va mostrar a l’hereu un contracte pel qual ell es comprometia a duu a terme tota acció que li encarreguessin si li firmava el contracte que li presentava. L’hereu, temptat per la sort d’haver trobat aquell home tant bon feiner, sense ni mirar-s’ho, signà, i el jove va posar-se a treballar. Tant va treballar i treballà que l’endemà quan l’hereu va alçar-se a mig matí com tenia per costum, tota la feina era feta. El jove va presentar-se-li i li exigí l’acompliment del contracte, el qual especificava que si l’hereu no li donava feina per fer, aquell jove, que no era altre que el diable, es faria amo de la seva ànima. El pagès, esgarrifat i penedint-se’n del contracte signat, i també de la ganduleria que l’havia dut a aquell mal pas, en un rampell de lucidesa va encertar a manar-li una la segona feina, el segon treball que ell calculava que mai podria ser duta a terme: havia de remoure totes les roques de la serra de la Guardia. El diable va posar-s’hi, i amb uns quants dies més dels què trigà a segar, batre i portar la palla a la pallera dels extensos camps del mas Anoia, va tenir desembarassada de roques tota la serra, el qual catastròfic fenomen va ocasionar que obert per aquell cantó el ciclopi mur que contenia l’estany, tota Aqualata, el gran llac, s’escorregué a la canal de l’Anoia i de l’Anoia al Llobregat. I així va nàixer Igualada. Va nàixer igualada, i amplià la llista de l’infern amb un gandul més.

Single Post Navigation

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: