Bienve Moya

Llegendes d'arreu

La tragèdia de Tamarit

tamarit-castellDalt d’una platja costeruda a la riba dreta del riu Gaià, s’assentava la vileta de Tamarit, protegida, i alhora vigilada, per l’alt castell del senyor. El Gaià neix a les muntanyes entre les serres de Queralt i de la Brufaganya és un riu petit però en l’època que transcorre aquesta història era força més cabalós que avui. Els tamaritencs vivien essencialment de la pesca i també, com tots els habitants de la resta del litoral, quan el cas es donava, de les restes dels navilis que els temporals feien sotsobrar i les ones portaven fins la riba. També tots els veïns tenien la seva horta vora el riu, on entre enciams i bròquils sempre hi trobaríeu la figuera i el magraner per a les menges de la tardor, i les pruneres primerenques per a la primavera. Van passar els anys i aquella flota primitiva de pescadors i aprofitadors dels naufragis va aprendre a navegar, i a la població hi van nàixer patrons i mariners que s’aventuraren fins els mars del sud i a les Antilles. L’antiga vileta havia crescut al volt d’un castell que més tard esdevindria fortalesa en la defensa contra pirates barbarescos i corsaris assoldats per altres nacions que la catalana. En això corria el segle XVIII, i aquells capitans de nau tamaritencs ja s’havien fet famosos arreu les mars. Però la natura, atzarosa i imprevisible, tenia preparada per aquella població d’industriosos homes de mar, una molt mala jugada.

Va nàixer un dia rúfol, el sol s’havia despertat tard i just havia tret el nas damunt la ratlla de la mar. Cap a migdia, pel cantó de Garbí avançà una negra borrascada. Núvols i més núvols en acumulades muntanyes ocuparen els cel davant la població ennegrint  la visió més enllà de les vint passes. Una negror sinistre va escampar-se pels costeruts carrers. La tempesta, amb escruixidors trons i terribles llampecs que tenyien les boires d’un roig interromput feia tremolar els homes i les penyes. Aleshores als que havien romàs a terra, dones, vells i canalla, els arribà l’hora de témer pels pescadors que amb els seus gussis i altres bastiments, havien embarcat de matinet. L’aigua esdevingué d’un gris fúnebre i les ones s’inflaven com les nuvolades, de manyagues i dòcils llepant les roques, esdevingueren braves i terribles amb ànim d’encrostonar-les. La mar  va créixer com l’aigua d’una olla al foc. Aquella mar tant plàcida unes hores abans esdevingué impetuosa i salvatge en un no res. Les dones, amb les criatures als braços o de la ma, i els vells xarucs que ja no podrien valdre’s per a la feina, esporuguits i intimidats per la fúria del temporal acudiren a vora per contemplar la malastruga sort dels seus parents. Les onades, indomables, feia anar els bastiments dels pescadors com closques d’avellanes i des de terra, ara els veien aparèixer damunt les crestes escumoses, i de seguit desaparèixer engolides entre elles. El plor era general, l’angúnia tenallava els cors i comprimia les goles. Mes en aquell dia atziac no hi van valdre plors, oracions, ni sortilegis. Caigué la fosca i la tempesta va anar encalmant-se. Les dones i la canalla restaren tota la nit a la platja amb una oració als llavis pregant a la mar que, per caritat, els tornés el cos del pare, del marit o del fill. Però quan la mar va ser calma, cap dels pescadors havia tornat a terra. L’endemà de la tragèdia tothom seguia allà mateix en espera dels cossos dels negats, les aigües, però, no van voler escoltar les oracions,  la mar, avara i venjativa, no va voler tornar-ne cap.

Una tristor espessa com el plom fos s’estengué per tota la població. Entre els habitants dels pobles veïns va escampar-se la brama, que si bé la mar mai no havia tornat els cossos ni en vida, en canvi sí que va tornar-los trasmudats en fantasmes. Cada nit, a la mateixa hora en què finí la tempesta, els pescadors desapareguts apareixien a la vora de la platja sol·licitant la companyia dels seus familiars. Prou que maldaven els vius per acudir als terribles panys, mai, però, s’atreviren a fer-ho; el terror els lligaven cames i braços davant els esgarrifosos laments de les ànimes penades sol·licitant el retorn al món vivent.

Van passar uns mesos i els tamaritencs que s’havien salvat, dones, canalla i vells, van fugir d’aquella delmada població, els homes joves de la qual, havien estat engolits per la mar. Algunes de les vídues van ser acollides a casa dels parents dels pobles veïns, Ferran, Torredembarra, o Altafulla. D’altres van marxar més lluny, allà on pogueren trobar treball i acolliment amb els seus fills. Poc a poc les taulades de les llars van badar-se i la pluja va obrir canals entre les rònegues parets de fang que les suportaven, Tot va anar esfondrar-se’n. Finalment, figueres i altres arbres nefands van obrir-se pas entre les escletxes dels carrers. Tot va esdevenir una ruïna. I poc a poc, aquell lloc que havia estat un poble ple de vida va caure en l’oblit i desaparegué de la memòria dels homes. Només van quedar-s’hi per habitar-la els esperits dels pescadors naufragats, que cada any, en tal dia com aquell, seguien, i segueixen, implorant la compassió dels vius.

 

 

Single Post Navigation

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: