Bienve Moya

Llegendes d'arreu

Els dos pins del Padroell

pi grosBaucis i Beucis eren bessons, un era mascle i l’altre femella. Els dos eren fills d’a pagès i quan van morir els pares, ells van continuar treballant a l’heretat paterna. Els dos germans, molt ben avingut, des de menuts no havien tingut mai gaire tractes amb els veïns. Vivien a l’interior, en una cabana a la vora d’un remorós torrent que baixava de les properes muntanyes. Els pares, gent suspicaç i pietosa, els hi havia explicat que la gent de la contrada, sobretot els que vivien a ran de mar, no eren gaire de fiar, descendents de mercenaris i pirates que al fer-se vells i sentir-se sense ànim per l’aventura es refugiaven a les cales i rades que cenyien la mar, d’on procedien.

Un dia, de matí, del cantó de la gran aigua aparegueren uns castells de núvols, negres com el dimoni i prenyats de malaventures. La gran tempesta no va fer-se esperar gaire i del cel caigué sobre els homes i les collites un aigualós torrent, i unes pedres grosses com ous de colom destrossaren els sembrats. Va passar un dia, però el temporal no amainava; la terra estava tant amarada que arreu era una pèlag per on si gosaves caminar-hi t’hi enfonsaves fins a mitja cama. Va passar un segon dia i la tempesta no cedia. Els llamps encenien el cel i els trons ressonaven amb mil ecos per les canals de les muntanyes. Arribà un tercer dia i la gropada no afluixava. Quan ja deuria ser migdia, encara que la fosca no permetia de saber-ho, van trucar a la cabana, de primer, els dos germans van pensar que aquells cops deurien ser produïts per alguna cosa que portava el vent i que havien colpejat la porta. Però els mateixos cops van produir-se al cap de poca estona, aleshores Baucis va anar a obrir. Dos captaires, xops de dalt a baix com peixos acabats de sortir de la mar, demanaven poder aixoplugar-se; venien del pla on havien sol·licitat hostalatge, però ningú, amb l’excusa de la tempesta els hi havia volgut obrir la porta. Els dos germans, no se n’estranyaren de l’inhumà comportament del seus conveïns i van convidar-los a passar, proporcionar-los-hi calor i roba seca. Els dos captaires, agraïren molt la generositat i se’n feren creus del comportament tant poc caritatiu dels habitants de la plana, assegurant que una conducta tant inhospitalària es mereixia un bell càstig, cosa en la qual van estar-ne d’acord tant Baucis com Beucis. El temporal encara va durar dos dies més, i encara n’hauria de durar molts més. Al quart dia la borrascada havia fet molt de mal; teulades esbotzades, tancats i arbres arrencats de soca rel, sembrats esbarriats, basses inundades i sobreeixides… tot era una malvestat. Però el matí d’aquell quart dia, a poqueta llum, el sol va treure el nas pel damunt d’un núvol roig, i els dos captaires van sortir a consultar el cel. Una immensa i negra nuvolada s’anava aplegant damunt la mar. Aleshores, amb gran amoïnament, els dos captaires apressaren els germans que aprofitant la calma apleguessin allò que més apreciaven del què tenien i fugissin a la muntanya més alta, perquè el cel, amb aquella treva, els anunciava el daltabaix que s’apropava. Els germans, en un primer moment, escèptics, no sabien com prendre’s l’advertència dels captaires, però veient com anaven amuntegant-se torres i castells de núvols negres com el sutge damunt la ratlla de la mar, finalment optaren per fer cas a l’admonició. Va caure la llòbrega nit damunt la terra, i el sol no va aparèixer quan arribà el matí. La mar, del color del plom no es distingia del cel, un cel pesant, intimidador. Finalment va esclatar amb fúria salvatge la catastròfica tempestat: un dia rere l’altre el cel abocà damunt la terra tot els seus horrors. Finalment, exsangüe, les altures van donar fi a la seva ràbia. La comarca quedava erma, les rierades s’ho havien endut tot, cases, arbres i tota cosa que s’alcés més d’un pam sobre el nivell de terra. Els dos germans van baixar de la muntanya, i allí mateix on antany s’havia alçat la cabana, allí mateix van construir un temple de pedra sobre pedra, que recordés per sempre l’advertència dels dos captaires.

Els segles van passar a poc a poc, però tenaços. Els dos germans, Baucis i Beucis van fer-se vells i van morir, i sense que ningú sabés donar-ne compte, al costat mateix del temple van nàixer dos pins pinyers. El temps, inexorable, va passar pel damunt de milers de vides, i també passà per damunt les pedres del temple, que poc a poc va anar-se enrunant fins què cap home ja sabia què era ni què havien contingut aquelles runes; l’únic que sabien és que vora aquells rocs s’alçaven dos magnífics pins pinyoners, dels quals un va morir al cap d’un temps. Però l’altre, avui, continua ferm i gentil plantat vora el torrent del Padroell, esperant, quan arribi l’hora, reunir-se amb la seva germana, que fa segles va partir.

 

Single Post Navigation

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: