Bienve Moya

Llegendes d'arreu

La Marededéu del Vinyet, cruïlla de camins.

VinyetDiuen que on avui s’alça el santuari de la Marededéu del Vinyet, retirat unes passes de la salabror de la mar, en els primers segles de la nostra era s’hi havia alçat una remota vil·la romana. Cap a finals del segle XIII precisament en aquest indret venien a confluir tres importants camins, el que venia del cap de Sitges i anava a la Geltrú i Cubelles, i el que des d’aquest mateix cap s’endinsava cap al castell de Ribes, que havia estat la fortalesa principal de la comarca. El que venia del cap de Sitges i anava a Cubelles, abans d’arribar a aquest castell s’aturava davant del de Miralpeix i continuava cap a Solicrup i la Geltrú; el que anava a Ribes travessava la plana del Carç, per on travessava la riera que baixa del massís del Garraf. La confluència dels vells camins en aquest paratge, dels quals avui encara se’n poden seguir bona part de les traces, donava peu a que sovint s’hi trobessin veïns dels tres indrets, i encara dels masos del voltant. Aquestes encontres donaven lloc a llargues converses i traspàs de novetats sobre qualsevol raó que succeís a terra. Però la més important de les notícies era sempre el decurs la feina, feina que, essent com eren la gran majoria dels caminants, pagesos dedicats al cultiu de la vinya, requeia molt sovint en el cultiu d’aquest vegetal, la vit, l’elaboració del vi i la cura deguda a les botes i bots, el tragi del celler i la venda final del gènere. Perquè aquesta plana entre Cubelles, Ribes i el cap de Sitges, accidentada per petites serres aturonades i encarada tota ella a la mar, des segles i segles enrere, ha estat dedicada a la vinya, a la elaboració del el vi i a l’exportació de l’aiguardent que se n’extreu. Així, doncs, essent com era la relació principal d’aquells que es trobaven i retrobaven en aquell indret que en temps remots havia estat la masia romana, els murs de la qual aprofitat el que sobresortia de la terra, encara oferien algun aixopluc, essent com era el tema general de les converses, la vinya i el vi i el seu tragí, era ben lògic que amb la voluntat de convertir aquelles trobades accidentals en estacionals en el moment de l’any quan les feines del camp eren poques i la verema encara havia de començar  però calia tenir-ho tot disposat per arramassar el dolç aixarop del raïm, era ben lògic que com a fonament per a donar motiu a aquesta trobada, sorgís la llegenda, que ara us contaré.

Cap el segle XVI, quan de l’existència d’una capella en aquell paratge ja feia molt de temps que se’n tenia memòria, sorgeix la llegenda actual sobre la troballa de la Marededéu, que és molt semblant a la de la majoria de les marededéus trobades de Catalunya. Resulta que un dia, un esclau moro estava cavant el peu d’un cep prop de l’aixopluc per caminants que s’havia alçat sobre les runes de la vil·la romana, i amb un cop d’aixada va desenterrar l’estatueta d’una dona asseguda en un cadiral. Molt content, l’home, va portar-la fins el mas on vivia, per ensenyar-la al propietari, però tot just arribat a la casa va adonar-se’n que havia perdut la imatge. L’endemà va tornar al mateix paratge i va tornar a cavar vora el mateix cep, i aquella mateixa imatge reaparegué. Però cada vegada que la portava a ensenyar al mas, resultava que la imatge fugia i tornava al mateix lloc, al peu del cep, on havia estat trobada. Va quedar clar, doncs, que aquella estatueta, que no era altre que una imatge de la Marededéu, no volia estar lluny d’aquell vinyet. I allí mateix, damunt les runes del que havia estat l’antiquíssima masia romana, diu la llegenda que va alçar-se el santuari del Vinyet, en honor de la imatge que agradant-li tant l’eindret volia quedar-s’hi. Avui, si els dia 5 d’agost us arribeu als actes que s’hi celebren en honor de l’advocació de la Marededéu del Vinyet, precisament el mateix dia que la veïna Vilanova celebra la Festa major en honor de la Maredéu del les Neus, podreu admirar com, agenollat davant la imatge s’hi pot veure aquell esclau, i encara entre l’altar i el cambril un plafó representa l’escena de la llegenda. Sobre la porta lateral de la capella també podreu llegir aquests ingenus versos: “Qui entrarà trist i plorant / en esta santa capella / no serà gens meravella / que n’isca alegre i cantant. / Aléntia’s [animi’s] lo caminant, / lo navegant no s’espàntia, / que si fa cremar la llàntia / davant d’esta santa imatge, / lograrà feliç viatge / Mes, molt més si goig hi càntia”.

 

Single Post Navigation

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: