Bienve Moya

Llegendes d'arreu

La fundació de la vila nova, a la Geltrú

Sant Antoni Abat

Sant Antoni Abat

Cap a l’any mil, molt abans que existís la vila nova, ja existia la Geltrú. La Geltrú era un castell revoltat d’unes quantes cases; i castell i cases estaven encerclats d’una discreta muralla de tàpia. S’alçava dalt d’un turonet roquer que un profund torrent guardava de la plana insalubre i pantanosa. Aquest castell roquer pertanyia a Guislabert bisbe de Barcelona, cosí de Mir Geribert, bel·licós guerrer, que intitulant-se Príncep d’Olredola, i amb l’ajuda d’aquest mateix cosí, un cop es revoltaren contra Ramon Berenguer I, comte de Barcelona,.

En l’època que se situa aquesta llegenda, entrat el segle XI, els homes i dones de la Geltrú vivien subjectes a les servituds del Senyor feudal. Aquests Senyors eren famílies de guerrers que en lluita contra els andalusins* havien conquistat la terra de l’actual Penedès. Es clar que en el seu moment els andalusins també havien fet el mateix amb els habitants iberoromans que anteriorment poblaven aquest mateix país. En fi, un seguit de anades i vingudes de guerrers i les seves famílies amunt i avall que es prenien la propietat de la terra de l’un a l’altra. De tota manera, cal aclarir que fins el moment del qual parlem, els qui muntaven les guerres per conquistar la terra eren els que es feien dir nobles, els guerrers, i qui la treballava eren els pagesos, i això tant si aquests pagesos eren iberoromans, com andalusins, com catalans.

Però la qüestió principal d’aquesta llegenda s’esdevé quan els amos de la terra on avui s’alça Vilanova i la Geltrú, eren els senyors feudals catalans, els quals n’eren propietaris per dret de conquesta, i aquest dret els permetia fer les lleis, i cobrar els impostos que els hi semblava bé. Hem de dir que a vegades, aquests afanys recaptadors i de drets abusius eren posats en entredit pels habitants dels seus castells i pobles, i també pel Rei del país quan a aquest li anava més bé aliar-se amb el poble que amb els senyors. I aquest és precisament el cas de la llegenda que s’explica del naixement de la vila nova.

Una d’aquestes lleis, molt avorrible, era la que anomenaven dret de pernada o dret de cuixa* i consistia en que quan una dona es casava, havia de passar una primera nit amb el Senyor del Castell; o bé això, o bé el futur marit havia de comprar-lo al Senyor per una suma en diners, que venia a ser com una compra del dret de desflorament, o possessió carnal de la dona.

Però en temps del regnat dels Comte Ramon Berenguer I, net de Ramon Borrell i Hermessenda de Carcassona, va arribar un dia que uns joves decidiren casar-se, i de cap manera volgueren plegar-se a aquell dret infame. El Senyor prou que insistí, i per medi del seu herald feu saber a la parella, més de tres vegades, que no tenien altre remei que satisfer el dret que a ell li pertocava: l’esposa havia de passar la primera nit amb el Senyor. En resposta a les pretensions del feudal, el jove, que anomenarem Antoni (a la noia l’anomerarem Gertrudis), feu saber als heralds que de cap manera no passaria per aquell ultratge, i també els feu saber que havent estat ell assoldat amb les hosts del vell Comte Ramon Borrell en la batalla d’Albesa per la presa de Làrida contra el mateix Almansor, donava per suspès en la seva persona i en la de la seva futura esposa, tal mal ús: ni la seva futura esposa passaria per aquella vergonya, ni redimirien amb diners un dret que consideraven ignominiós i fora de raó. I diu la llegenda que, de nit, quan ningú els podia veure, van saltar la humil tàpia de la Geltrú i van establir-se en una cabana construïda amb canyes i pells de be,  a redós de l’ermita de sant Antoni. I com que tant aquella ermita, com les terres on estava edificada pertanyien al castell de Cubelles, fora de l’abast dels dominis feudals, doncs el senyor de la Geltrú no va poder obligar-los a satisfer el malcostum. Esperonats per l’exemple del dos primers vilanovins, altres geltrunencs van decidir d’anar-se’n a viure al voltant de l’ermita de sant Antoni, dins la seva sagrera**. Fins que molts anys després de la rebel·lió de l’Antoni i la Gertrudis, el 1274, el rei En Jaume, el Conqueridor de València i Mallorca, va donar permís a tots aquells fugitius, a constituir-se en vila nova, que era tant com dir que estava enfranquida de tot altre domini que no fos el mateix Rei.

La vella ermita de santa Antoni parava en el mateix lloc on avui encara s’alça l’església dedicada a aquest mateix sant, a la vora de l’antiquíssim camí entre La Geltrú i Cubelles, camí que continua existint sota mateix on avui passen els actuals carrers de sant Antoni i de l’Església, continuant cap a Cubelles pels carrers del Fossar Vell i Tarragona, pujant pel costat de la Torre d’Enveja, cap a la Collada i fins a Cubelles pel Camí Ral.

 

 

 

* Habitant d’Alandalús. Hispanoandalusí.

* Alguns autors ho neguen per existeix un text de la Sentència de Guadalupe, signat pel Rei d’Aragó Ferran el Catòlic que diu:: «ni tampoco puedan [los señores] la primera noche quel payés prende mujer dormir con ella o en señal de senyoria».

* L’església i les seves dependències, que constituïen el sagrat o el lloc d’asil per als delinqüents.

Single Post Navigation

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: