Bienve Moya

Llegendes d'arreu

La infàmia de Mir Geribert

Godyva

A la muntanya que tanca la plana litoral del delta del Llobregat s’alcen les ruïnes d’un vetust castell, l’Aremprunyà, que en altre temps va ser alcàsser inexpugnable. Aquell castell havia estat casal de Mir Geribert i la seva nissaga, el porfidiós noble que s’alçà contra el comte Ramon Berenguer I i gosà intitular-se Príncep d’Olerdola. El suposat principat hauria de tenir la vetusta fortalesa d’Olerdola per centre i abraçar totes les terres que temps a venir haurien de conformar el Penedès històric, des del riu Gaià al riu Llobregat, des de Caltellví de la Marca fins el castell de Port, sota mateix del Montjuïc, a les portes de Barcelona. De les fetes i malifetes de l’altiu Mir Geribert, emparentat amb Guislabert, vescompte i bisbe de Barcelona, senyor del castell que més tard, i en honor al seu nom, s’anomenaria Geltrú, se’n contes històries que passats els anys esdevingueren llegendes.

Mir Geribert va tenir grans desavinences amb els barons dels comtats que més endavant haurien de conformar Catalunya, i també amb el comte barceloní i amb els abats dels monestirs de sant Cugat i de Sant Benet de Bages religiosos que exercien autoritat dins la demarcació. Potser per aquesta raó va fundar el seu propi monestir a Sant Sebastià dels Gorgs, un dels pocs edificis romànics del Penedès. En canvi la seva relació amb els veïns musulmans de l’altre banda de la marca hispànica va ser més moderada, i sembla que amb els quals va arribar a obrir camins comercials per les terres on exercia l’autoritat el valí de Tortosa. La fatalitat, però, va voler que precisament la seva mort la trobés en aquesta mateixa ciutat de l’Ebre, on va morir presoner a causa de la seva darrera escaramussa a l’assalt de Mora, l’any 1060

Vet aquí, que, diu la llegenda que al castell de l’Aremprunyà, casal de Mir Geribert, hi vivia també un seu lleial servent que li feia de patge d’armes. Aquest servent, valerós i ben format, enamorat d’una bella dama de les que habitaven la fortalesa, ja s’hauria casat, però li repugnava haver de acceptar el dret que al Senyor se li reconeixia de passar la primera nit  amb cada jove que es casava. I això malgrat que amb precs i eloqüències i sobretot com a gràcia i premi a la fidelitat provada en la batalla, havia aconseguit la promesa del Baró que seria dispensat de d’ignominiós tribut. Però l’home, coneixent l’humor del Senyor, ho anava retardant, retardant. Al final, però, va decidir-se, i la unió va ser duta a la realitat. Mes un cop celebrades les noces, el Senyor, encapritxat amb la bellesa de la donzella, a la qual abans no s’havia dignat de mirar mai, traïdorament es desdigué de la paraula donada i reclamà l’infame dret de la primera nit. Indignat per l’ultratge sofert, el patge d’armes, sollevat per la perfídia humiliant es dirigí al poble de Gavà dolent-se de la burla i l’engany sofert, implorant justícia i venjança contra la infàmia. Tant arravatada era la colera i els arguments d’aquell home en haver-se vist burlat i traït pel Senyor, que va saber traspassar la ràbia a tota la població, joves i vells. I tant els joves com els vells, tant les dones com els homes, aquell dia van decidir no suportar mai més el greuge que se’ls hi feia requerint-los aquell mal ús. Així que, fent-li costat, encesos per l’ofensa i la ràbia continguda durant tants anys, s’avalotaren contra el Senyor, i com posseïts per la ràbia i el coratge, fent camí per entre les pinedes i roquissars de l’Arenprunyà es concentraren al peu de l’alcàsser exigint, no ja la dispensa de d’ignominiós dret del mal ús, sinó la vida del traïdor. I de res els van valer als habitants del castell de primer les intimidacions i les amenaces d’interdicció, i finalment les supliques i les invocacions a la gràcia i la indulgència; aquell dia fatal la multitud enfollida farta d’anys d’humiliacions, va calar foc al castell amb totes les seves dependències, I allí van morir tots aquells que no van poder fugir. I de llavors ençà damunt la muntanya de l’Eramprunyà mai més va alçar-se altra cosa que la ruïna d’aquella fortalesa que havia hostatjat la infàmia de Mir Geribert.

 

Single Post Navigation

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: