Bienve Moya

Llegendes d'arreu

Integració, multiculturalisme i drets nacionals

botellonLa millor política d’integració comença amb habitatge i feina. Aquesta definició pot pecar de simplista, però és ben realista. Tota política d’integració que no passi per assegurar treball i habitatge fracassarà. Fracassarà si el que pretenem és integrar plenament les persones que es mouen entre la població resident en cerca de treball i de benestar, si la voluntat és que els avui immigrats esdevinguin en un pròxim futur ciutadans amb deures i drets. Si contràriament perseguim mantenir una bossa de treball barat de persones amb menys drets que la resta de la població, aleshores la política de control i repressió, que proposa l’actual llei d’estrangeria, ja és prou efectiva, almenys a curt termini; a llarg termini és suïcida per a l’estabilitat social del país. Aquesta última afirmació no nega que tot govern ha de tenir una política d’immigració. Hom pot assegurar que la causa principal de les migracions és el resultat d’una política econòmica que els països rics han aplicat, i apliquen, sobre altres països incapaços de resistir-se a aquesta política econòmica. I sembla fora de dubte també que, els conflictes causats per aquesta política, qui de veritat els suporta són els sectors econòmicament més indefensos de la societat: la mà d’obra de baix perfil laboral, els joves que s’han d’incorporar al món del treball, les dones. A la resta de la societat, professionals liberals, executius i empresaris, sectors actius i dirigents de tota mena, aquesta problemàtica només els arriba en forma de notícies de premsa o d’entrebancs originats per aldarulls que entorpeixen el pas dels seus vehicles.

Si això és ben bé així, si la més evident causa de la problemàtica és la que aquí s’apunta, i hem de convenir que, a la vista de les demandes expressades pels col·lectius afectats, deu ser així, el desllorigador no és senzill, però és palès: cal engegar una política real que permeti que aquestes masses migratòries no es trobin enfrontades amb la resistència dels, paradoxalment, sectors socials més propers a ells (els sectors de la població que solucionen la seva vida diària i laboral als mateixos llocs on l’hauran de solucionar els immigrants). Aquesta política que s’hauria d’aplicar es pot dur a terme de dues maneres: com un principi de justícia social o bé com un deure paternalista. En el segon cas no aconseguirem més que èxits transitoris que seran posats en dubte a cada moment. Una política de caritat i «tolerància» sempre parteix de la premissa que el nouvingut no és com «nosaltres», sinó un ésser menys afavorit per la fortuna, menys culte…, consideracions que arriben a atribuir la mancança a la pròpia naturalesa de «ser pobre». Cal, doncs, dur a terme la política necessària com un principi de justícia social i, encara més, com la millor inversió per a una política d’integració i de benestar ciutadà, com l’obligació que ha de tenir tota societat perquè s’estableixin normes de compensació distributiva entre els ciutadans. Només a partir d’aquesta política de justícia social es disposa d’arguments per exigir responsabilitat i assumpció dels deures cívics i polítics. Qui rep caritat no és tractat amb justícia, sinó amb condescendència, actitud que «allibera» l’individu de l’obligació de reciprocitat, amb el perill de creació de «pobres professionals» o «immigrants per a tota la vida», guetos en definitiva. Només des d’una condició de justícia social hom pot acceptar ajuda, perquè aquesta, fruit de polítiques dirigides al futur, compromet i obliga. Per les raons expressades assegurem que tot comença preocupant-se per confegir polítiques universalistes que atenguin les demandes de feina i d’habitatge. Avui que ens trobem davant d’una allau d’immigració (malgrat el que pugui semblar un parèntesi motivat per l’actual crisi econòmica), Catalunya no hauria de veure’s tan indefensa políticament  i administrativa com als anys vint i als seixanta del segle passat, quan tingueren lloc les migracions de treballadors de regions espanyoles. La pregunta consegüent és: hem après alguna cosa de l’experiència anterior? Serem capaços d’analitzar el fenomen i respondre-hi positivament? A parer meu, i passant al segon enunciat del títol, multiculturalisme, avui, com ahir, no ens podem permetre segmentar-nos en «col·lectius» en funció de la «cultura d’origen», com sembla que temptegen dur a la pràctica alguns partits (i no em refereixo als obertament racistes). No podem permetre compartimentar la nostra societat en catalanoandalusos, catalanollatinoamericans, catalanoasiàtics, catalanomagribins, etc., fraccions que, per simple dinàmica societària, també implicarien un col·lectiu de catalanocatalans. Per a la salut social i política del país, només cal contemplar un sol col·lectiu nacional, de ciutadans catalans heterogenis, tinguin l’origen que tinguin i parlin la llengua que parlin. No ens ho podem permetre una societat de col·lectius perquè, seguint aquesta pauta, encetada en distints moments tant per CiU com pel PSC amb els seus apropaments a organitzacions pretesament representatives d’aquests col·lectius, es diguin FECAC, Colectivo Crisol, Fedelatina, i altres «sectorials», no ens les podem permetre perquè seguint aquesta política, aviat ens podem trobar amb una societat perillosament dividida en «cultures», on cada una d’elles viuria estancada en la seva suposada idiosincràsia cultural, problemes que són universals a tota la societat: treball, habitatge, sanitat, drets humans, etc. Una societat en què els partits polítics es podrien sentir temptats d’oferir a cada un d’aquests col·lectius culturals solucions a la carta en el moment d’argumentar la seva fórmula per governar. En benefici d’una ciutadania universal d’homes i de dones, que a Catalunya la lògica històrica i l’eficàcia política no porta a reconèixer-se amb cap altre gentilici sinó el de ciutadans catalans, no ens podem permetre una societat sense els mínims exigibles d’homogeneïtat. I això, sobretot, en interès de la pau social i de les classes populars, no pas en nom de cap mena de paternalisme, ni altre cap isme, estatal o nacional.

Bienve Moya

 

 

Single Post Navigation

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: