Bienve Moya

Llegendes d'arreu

La veritat crea monstres?

folletTinc una amiga escriptora i sé, per experiència, que al cor de qualsevol escriptor hi nia un mentider compulsiu. No un falsari, ni un enredaire, ni un estafador, sinó un fabulador, un modificador de realitats ─pròpies o d’altri. O sinó de què li vindria escriure? Interpretar qualsevol història segons el seu parer i enginy. Escriure, diuen alguns, és simplement, o bé explicar-se les coses un mateix segons la pròpia capacitat intel·lectual, o bé intentar conformar els diversos sistemes al propi sistema. Un cop aconseguit aquest procés dialèctic, es passa a provar de narrar-lo, de forma apropiada, a un tercer, el futur lector ─com podreu comprovar llegint a d’altres, aquesta exposició no és meva, sinó d’un savi en la matèria.

El primer període del procés és merament cerebral, interioritzat, inofensiu; en un següent i posteriors períodes és quan hi entra el procés fabulador, és quan apareix la interpretació del que s’ha observat, en forma de mentida o, si voleu, d’afirmació conscient d’una cosa que no correspon a la vulgar realitat, que és com venen a definir la mentida la majoria de diccionaris. Això referint-nos als generes artístics, és clar; sense voler entrar, per no caure en l’ordinariesa, en el terreny del periodisme o de la historiografia.

El millor i més genial mentider de la literatura catalana contemporània ha estat, sens dubte, Perucho. En la sorprenent obra de Joan Perucho no hi ha déu que sigui capaç de destriar quina quantitat d’elements, literaris, geogràfics, científics, lingüístics… són veraços, ajustats a realitat, i quina altra quantitat són mera invenció de l’autor; veges miracle! No obstant, sens dubte cal comptar a Perucho entre els millors narradors catalans del segle XX. He escoltat incomptables i profuses raons del perquè un se sent temptat a escriure, i arribar a perpetrar-ho. Hom diu que el més habitual és per superar les pors personals; per decepcions i limitacions humanes ─inclosa la mort, limitació concloent i definitiva.

Fa un cert temps, en algun periòdic, vaig llegir que el dramaturg valencià Sanchis Sinistierra opinava «Que per molt talent que pugui assolir un escriptor, en origen, l’impuls que el mena a escriure és sempre la incapacitat d’expressar-se d’una altra manera més natural». A pesar d’aquest mancament que, segons Sanchis Sinistierra, propiciaria irreparablement la creació literària, caldria assumir, calculo jo, que alguns personatges ho hagin fet per traspassar a la humanitat concepcions intel·lectuals que han previst en perill de desaparèixer. En aquests últims casos podríem atribuir-ho a voluntat de transcendència, fins i tot de redemptorisme; hem de reconèixer que l’artista, freqüentment, arriba a caure en la vanitat, sovint fonamentada. Però l’hàbit de mentir no ha de ser essencialment pervers; dins la nostra societat son (som) corrua els amics d’allò tant cristià de la mentida pietosa. En canvi, sí que es pot arribar a la perversió i a l’escàndol a través de un l’exercici de la veritat com a valor excloent.

Un clau en treu un altre. És virtut prou humanitària anar sempre amb la veritat penjada als llavis? Veracitat i veritat són termes idèntics? Signifiquen el mateix? No ho crec així. Els entusiastes de la veritat, els virtuosos de fer patent la crua realitat em fan més por que gràcia. Hom pensa que a través de l’exercici de la mentida, o l’aproximació a la veritat (no de l’engany), sovint es pot arribar a un coneixement de la realitat ben acceptable; recordem l’adagi que assegura que un clau en treu un altre. Així, amb l’ús del dubte i la incertesa (graus menors de la mentida) es pot arribar a extreure un punt de veritat, que amb la insistència per la veritat crua i descarada mai es podria arribar a esclarir; perquè a voltes la veritat és tan ordinària, tan agressiva, tant depriment, que val més, sinó ignorar-la, almenys desarmar-la, o confinar-la a la presó dels records bromosos. Jo, tot i que els psicoanalistes puguin opinar que aquesta mena de processos creen traumes que tard o d’hora passen factura al nostre seny, vull recordar que Goya opinava que els somnis de la raó també creaven monstres… o no anava per aquí la cosa?

 

 

Single Post Navigation

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: