Bienve Moya

Llegendes d'arreu

Alguns trets reveladors de la festa

cada dia és festaLes paraules no són simples agrupaments de sons, signifiquen coses més menys abstractes, són significats. Segons el diccionari etimològic de Joan Coromines, festa, del llatí festum, equivaldria a festiu i s’usaria per significar celebració, i també festeig i manyagueria. En l’actualitat el fem servir en la primera accepció, festiu (no ordinari); i també en un altra cas, celebració (commemoració). També diu Coromines que festa està relacionat en feria, fira. Hem de convenir, doncs, que la festa no és un situació natural, no és un territori mental automàtic, ordinari, i que festa i  fira són mots emparentats però que avui no signifiquen exactament el mateix. Mentre el primer s’usa per una celebració eminentment lúdica, el segon indica la celebració d’un mercat extraordinari o una mostra comercial. No sembla que hagi d’estar funcionalment emparentat amb aquests dos mots el significat festival, terme de l’anglès per determinar una altra mena de celebració: una concessió de premis, un seguit d’actuacions musicals, etc. La festa és una creació humana i en tant què humana, arbitraria; suport, des de l’antiguitat, de les relacions entre els homes que conviuen en societat. És també una relació inevitable amb el medi: amb el treball, amb la política, amb la religió, amb els fenòmens naturals, l’oci, etc. Des d’aquesta òptica la festa és una eina bàsica per a la socialització dels joves i és essencial per a la transmissió de la cultura i els vincles socials. El mateix pot aplicar-se al joc,  part essencial de la festa. J.Huizinga, en ‘Homo Ludens[1], entre altres raons i sobre el joc, ens informa que és una provatura, un tempteig, i per aquesta raó usa del “no anar de veres”, i que per tant allò que fem no ha de portar conseqüències serioses, perquè en sortirem beneficiats; jugant aprendrem per el futur, ens socialitzarem. Així mateix, la festa, obre un espai temporal no regular, no reglamentat, un parèntesi en la consuetudinàrietat legalitzada. En definitiva, un període, doncs, en que l’ordre, i aquella part de la societat que el detenta, accepta que, com en el joc, “no va de veres”. Però, també com en el joc, aquest simulacre no oculta que allò que es dramatitza ha de servir per socialitzar la societat i es projecta cap a un futur que es desitja ja que la festa, per a l’auctoritas, és sempre pertorbadora, perquè trenca la disciplina del dia a dia. La invocació a la festa reclama d’un “alto” en la rutina diària, i l’auctoritas pot arribar a pensar que aquest “alto” es podria perllongar i ocupar l’espai de la disciplina. Per tant, desconfia de la festa, vigila la festa i només l’admet posant-li terminis, ritualitzant-la, creant-li una litúrgia coneguda. Però la invocació a la festa pot arribar a proposar més que un alto, pot proposar un estat subversiu, i encara que en l’ànim dels festers aquest estat pugui ser limitat en el temps, només que l’ànim dels festers pugui afigurar-se aquesta idea, ja és molt pertorbador per a l’auctoritas, així que cal dissimular-ho inventant usos i costums, només amb aquestes premisses serà “admesa” la festa. Per aquesta raó l’auctiritas creà, dins d’un temps sagrat (religiós o festiu) el dia de descans, en realitat un dia per “tornar a començar” després d’una pausa utòpica (festiva) i ritualitzada.

 

[1] Homo ludens. Johan Huizenga. Alianza Editorial. Madrid 1968.

Single Post Navigation

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: