Bienve Moya

Llegendes d'arreu

La festa vella

cada dia és festaEls quatre cicles del sol. En la festa vella el pas del temps astronòmic i agrari, era representat dramàticament (litúrgicament) a través de la mitologia, l’hagiografia i la iconografia dels seus mites, personatges i herois. Amb l’universalització de la religió cristiana a occident, el solstici d’hivern, el Nadal, el naixement del Nen Jesús en la figura del Salvador, passà a tenir l’equivalència del sol nou del solstici, de la promesa d’un nou any igual que l’anterior amb el retorn del sol, que a partir d’ara cada dia es veurà més alt en el cel i donarà més hores de llum. Fins avui, el cristianisme encara ha conservat en la imatge d’aquest Nen Jesús ajagut al pessebre, la corona solar nimbant el seu cap, els rajos radiants del sol, com podríem trobar en qualsevol arcaica imatge del solis invicti romà

La religió antiga adopta l’arbre com imatge iconogràfica principal de l’equinocci de primavera, pels celtes aquest arbre era l’azina, per germànics el tell, pels mediterranis ho havia estat el lledoner, a la soca dels quals s’hi descobriren moltes imatges de la marededéu. Posteriorment el cristianisme convertí aquest arbre (l’arbre maig) en la creu on es crucificà Jesús (la creu de maig), l’arbre de la vida.

El solstici estival tenia com a símbols sagrats l’agua i el foc, principis primordials. El foc continua essent avui l’element principal de la festa solsticial de sant Joan, i recordem que és amb l’aigua que aquest sant batejà a Jesús, i continua avui donant entrada a la comunitat a tots aquells qui han de pertànyer a l’ecclesia.

A través del mite de Ceres, deessa dels cereals, la filla de la qual, Perséfone, raptada per Hades (déu dels morts) va haver d’acceptar de viure mig any amb el pare a l’havern (durant tardor i hivern), mig any amb la mare damunt la terra (primavera i estiu), es presentava l’equinocci de tardor. El misteri de la llavors enterrada a la tardor, que ressuscitarà  a la  primavera. I avui, encara seguim celebrant pel novembre la festa dels difunts, enterrats, i el dissabte de glòria de la setmana santa (festivitat lligada amb la data de l’equinocci primaveral), en que Jesús ressuscitarà.

La festa de la ciutat, el Corpus

Políticament la Festa vella era conduïda i influïda pels dirigents de l’economia agrària, l’oligarquia aristocràtica terratinent a través del clergat. L’exponent espectacular màxim de la festa vella va ser el Corpus Cristi. En l’agregi seguici processional del Corpus, justificat per l’exposició pública del pa sagrat, l’hòstia consagrada, hi participava tota la societat, classes i sectors en una magna mostra escenogràfica on tota la ciutat es veia representada en ordenada jerarquia de poder, des del poble menut transportant les estructures festives: gegants i altres entremesos, balls i exercicis pervivents d’acaics costums, les classes dirigents amb la pompa sumptuària del vestuari, els gremis exhibint l’adreç escenogràfic de banderes i penons gremials i l’alt i baix clergat amb la sacralitat divina de la religió, que els subjectava a tots.

D’aquella posada en escena de l’arcàdica, i arcana, religió còsmica, d’aquesta festa de la ciutat, el Corpus Cristi, de la futura modernitat que haurien d’aportar les noves classes socials, la burgesia industrial i l’obrerisme, naixeria, entrar el segle XX, el futur model festiu català, la Festa major, que ha perviscut, amb els lògics agençaments fins entrar el nostre segle.

 

Single Post Navigation

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: