Bienve Moya

Llegendes d'arreu

Una aproximació a alguns ressorts que mouen l’esperit festiu

AlcoiUn amic meu diria que l’esperit de la festa coincidiria precisament amb el del vi. Però jo aquí, no em referiré a aquesta indubtable coincidència entre l’esperit festiu i l’etílic, sinó a un altre tipus d’esperits. La festa pivota, en el seu aspecte més extern ─entre altres varis potser no tan evidents─ sobre dos puntals: la rivalitat i l’ostentació. Pel que fa a la rivalitat, haurem afirmar que hi ha poques possibilitats de festa sota una unanimitat total, una unanimitat sense possible conflicte. Sembla necessari que al costat de la “explicació” ortodoxa i immutable del relat que es faci de qualsevol celebració, hi hagi un contra relat paral·lel, o almenys, un relat alternatiu; contra relat que amb tota seguretat cohabitarà al costat de la visió ortodoxa. La posició ortodoxa basarà la seva veracitat en ser la versió consolidada per la tradició i el temps. Aquest estat de dualitat entre el relat ortodox i el seu contrari, o simplement rival, conflicte que serà temperat per la litúrgia de la festivitat, portarà a la població que ho celebra, a decantar-se per una versió o una altra. I vet aquí que ja tenim una part principal de la dinàmica festiva posada en marxa: la rivalitat dins d’un mateix relat, el bàndol dels que defensen la versió A (els verds) i el bàndol dels que defensen la versió B (els blancs). Vegem que passa amb l’ostentació: Tot relat festiu té la peremptòria necessitat mostrar-se en públic, necessita acceptació, almenys d’una part de la comunitat. Aquesta necessitat de mostrar exigeix ​​posar-lo “en escena”, donar-li una forma externa i més o menys comprensible, dramatitzar-lo. Necessita mostrar-se de forma física i de forma intel·ligent, intel·lectual. I aquí entra en joc l’ostentació. Aquí surten amb avantatge els detentors del relat ortodox ja que se suposa que en partir de la tradició ells són els primers que van emprendre la dramatització, els primers en “metre en scène” el relat festiu, que tan pot ser la mort i resurrecció de Crist (o qualsevol dels passatges d’aquest misteri), com de la commemoració d’una batalla, més o menys mítica, que donés forma a la població actual. Aquí els ortodoxos detindran la part més important de la posada en escena, i com que segurament vindran a representar el sector més ortodox de la comunitat (així doncs el sector dirigent) l’ostentació en l’aspecte físic i en el intel·lectual (vull dir en aportació econòmica per atrezzo i escenografia, i en aportació literària per justificar-la); podríem comparar, fent una analogia amb el joc de la baralla: ells trauran la primera mà, sobre la qual es girarà la partida, la posada en escena ortodoxa. Sobre aquesta primera mà, els seguidors del contra relat, o almenys de les possibles variants del relat (sense trencar la baralla, que en fer-ho tancarien el joc i la festa) també participaran tan ostentosament com puguin mostrar-se. En aquest cas, possiblement, l’ostentació no es basarà tan en aportació sumptuària (atrezzo i escenografia), com en formes basades en l’enginy i l’esforç (sorprenents i laborioses), ja que entenc que els sectors contra relat, o variants, no pertanyen a la fracció econòmicament rellevant de la població. Però serà, en definitiva, l’ostentació, que a la seva hora, esperonarà la rivalitat necessària perquè segueixi donant-se la posada en escena, la festa.

Advertim, doncs, com dos dispositius o principis, rivalitat i ostentació, vénen a ser parts quasi essencials per a la posada en escena de la festa i del seu èxit i seguiment entre la població. Principis notables, tots dos, rivalitat i ostentació, perquè l’individu pugui acceptar i suportar viure en societat, i que li proporcionaran una certa reserva de la seva individualitat, salvaguarda que es conté en la rivalitat i l’ostentació personal. I, si ve al cas, també grupal col·lectiva, ja que un pot potenciar la seva individualitat fent-se partícip d’una part destacada del teixit d’una societat concreta, ja sigui la dels ortodoxos (els verds), o la dels contra relat (els blancs ).

 

Single Post Navigation

2 thoughts on “Una aproximació a alguns ressorts que mouen l’esperit festiu

  1. Heri Masana on said:

    La festa també és política, i qui ho negui és que no hi deu veure massa bé…, a Vilanova hi tenim exemples per donar i per vendre, al ser una ciutat obrera tot això encara es nota molt més. No recordo cap festa major o cap Carnaval que no hi hagi alguna o altra polèmica. És divertidíssim el fricandó que es genera. Llàstima però que, a vegades, s’ha malentès la rivalitat de joc amb la rivalitat seriosa, provocant algunes picabaralles i escenes públiques de molt mal gust i de baixa estopa, tant d’uns, com dels altres, fins al punt que certs sectors, molt minoritaris, s’insulten o es deixen de saludar per ser d’un sector o d’un altre. I la cosa encara dura. És digne d’estudi social. Molt bo el tema Bienve!! salut!

  2. La festa també és política ben cert, perquè la festa es mou dins l’àmbit del moviment ciutadà, i el ciutadà és un animal polític, o sigui: polític, de ocupar-se dels afers de la polis (de la ciutat). Ho intento documentar en la meva exposició “La festa catalana, la catalanitat cívica”, que encara està a Manresa (al Casino) fins el 28 d’octubre. Després anirà a Torroella, i a Barcelona, pel juny.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: